Comtat d'Anjou

De Viquipèdia
(S'ha redirigit des de: Duc d'Anjou)
Dreceres ràpides: navegació, cerca

El comtat d'Anjou, més tard ducat d'Anjou, fou una jurisdicció feudal de França fundada al s. IX amb capital a Angers, que comprenia la regió d'Anjou. Fou convertit en ducat el 1360 i incorporat finalment a la corona francesa el 1483.

Història[modifica | modifica el codi]

Els orígens[modifica | modifica el codi]

El 845 Carles el Calb va nomenar pel càrrec de "Forestier royal" de la regió a l'est d'Angers a un senyor de segona fila anomenat Tortulf, que va governar fins després del 851 en què el va succeir el seu fill Tertul, cap militar, que va destacar en les lluites contra el rei bretó Erispoé i el 852 contra els normands, per la qual cosa va rebre més possessions a Chateau Landon (Gatinais) i l'Orleanesat. Tertul va morir el 877 i el va succeir el seu fill Ingelger que per la seva mare Peronel·la estava emparentat a Hug, l'abat duc de Nèustria, i principal personatge del regne. Va rebre el vescomtat d'Orleans i després la prefectura militar de Tours. Ingelger també es va emparentar amb els senyors de Buzancais i la seva dona li va portar en dot algunes terres: (Chatillon sur Indre i una part del territori d'Amboise). El 879 el rei li va concedir la part oriental d'Anjou a l'est de Mayenna (l'oest pertanyia al comte Lambert de Nantes però va ser conquerida pels bretons). Va morir el 888 i el va succeir el seu fill Folc I el roig.

El 898 el rei va entregar a Folc el vescomtat d'Angers (on va succeir a Hardrad) i la part occidental del Anjou. La seva dona era Roscilla, filla de Garnier, senyor de Loches. Va rebre el títol de comte d'Anjou el 929, títol que van portar des de llavors els seus successors. En línia directa aquesta primera dinastia es va extingir el 1060 i el comtat va passar a Jofré III el Barbut, comte de Gatinais, fill d'Ermengarda, germana del darrer comte, que va inaugurar la dinastia anomenada Plantagenet. Amb Enric, fill de Jofré V d'Anjou, aquesta dinastia va arribar al tron d'Anglaterra el 1154.

El pas a la Corona Reial i la dinastia Capet d'Anjou-Sicília[modifica | modifica el codi]

Confiscat pel rei Felip August de França, va pertànyer a la corona fins al 1237 en què el rei Lluís IX de França el va donar a son germà Carles I d'Anjou, comte de Provença per matrimoni, que va conquerir el regne de Sicília. El 1282 la rebel·lió de Sicília en favor de Pere el Gran, rei de Catalunya-Aragó, coneguda amb el nom de Vespres sicilianes, li va prendre l'illa i de seguida Calàbria. Les lluites entre els Anjou i els catalans van durar 21 anys. Carles II d'Anjou, fill de Carles I, va ajustar la pau tres vegades amb els catalans, però només la darrera el 1303 va ser definitiva. El 1290 Carles II va cedir els comtats d'Anjou i Maine a la seva filla Margarida d'Anjou com a dot al seu matrimoni amb Carles I de Valois (Carles III d'Anjou); a aquest el va succeir (1325) el seu fill Felip que el 1328 va arribar al tron de França (Felip VI) incorporant ambdós comtats.

El 1331 el comtat d'Anjou fou cedit a Joan, segon fill de Felip VI de França que el 1350 va pujar al tron de França (Joan II de França), que el 1351 el va cedir al seu segon fill Lluís I d'Anjou. El 1360 el comtat va ser convertit en ducat-pairia. Lluís fou adoptat per la reina Joana I de Nàpols que el va designar hereu, però abans d'arribar al país el tron va ser ocupat per l'anterior adoptat i hereu Carles de Durazzo (Carles III de Nàpols) i va morir el 30 de setembre de 1384. El va succeir el seu fill Lluís II que el 1387 va ocupar el comtat de Provença als partidaris de Carles de Durazzo, i el 1389, mort Carles, va poder coronar-se rei de Nàpols encara que al cap de deu anys va ser expulsat pels senyors del regne. El 1400 Lluís II es va casar amb Violant d'Aragó; el 1410 va tornar a Nàpols i va derrotar el rei Ladislau de Durazzo sense poder recuperar el tron. Va morir el 29 d'abril de 1417 i el va succeir el seu fill Lluís III d'Anjou que va morir el 1434 i el va succeir el germà Renat d'Anjou que va lluitar amb Alfons d'Aragó per la possessió de Nàpols, fins al 1442 quan Alfons es va imposar. Alfons, rei de Trinacria (Sicília) i de Sicília (Nàpols) va prendre el títol de Rei de les Dues Sicílies. Renat va fixar la seva residència a Saumur, a l'Anjou, i després a Ais de Provença. A la seva mort el 1480, i morts el seu fill Joan el 1471 i el seu nét Nicolau el 1473, un nebot de Renat, Carles (fill de Carles del Maine, germà de Renat) es va proclamar rei nominal de Nàpols, duc d'Anjou i Maine, i comte de Provença però va morir el 1481 i l'herència va correspondre al rei Lluís XI de França, i les possessions franceses, així com els presumptes drets sobre Nàpols després de la mort de Violant, filla de Renat, el 1483, restaren incorporades definitivament a la corona (fou donat, això no obstant, en apanatge)

Vegeu: Llista de comtes d'Anjou