Enric II de França

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Enric II de França

Enric II de França (Saint-Germain-en-Laye, 31 de març de 1519 - París, 10 de juliol de 1559) fou duc de Bretanya (1536-1547) i rei de França (1547-1559).

Família[modifica | modifica el codi]

Era el desè fill del rei Francesc I de França i la seva primera esposa Clàudia d'Orléans. Era nét per línia paterna del comte Carles I d'Angulema i Lluïsa de Savoia, i per línia materna del rei Lluís XII de França i la duquessa Anna de Bretanya. Es va casar el 1533 a Marsella amb Caterina de Mèdici, filla del duc Llorenç II de Mèdici i Magdalena de La Tour. D'aquesta unió nasqueren:

Ducat de Bretanya i hereu del regne[modifica | modifica el codi]

De 1526 a 1530, com a garantia del compliment del Tractat de Madrid, va ser ostatge de l'emperador Carles V a diferents castells del Condestable de Castella, Iñigo Fernández de Velasco, com ara Villalba de los Alcores (Valladolid), Villalpando (Zamora) i finalment Pedraza (Segovia) juntament amb el seu germà, el delfí Francesc, posteriorment coronat com Francesc III de Bretanya. Ells dos nens comptaven vuit i nou anys quan van arribar com a ostatges entregats pel seu pare a l'emperador. Van sortir de Castella gràcies a la Pau de les Dames, firmada per Lluisa se Savoia, mare de Francesc I, i Margarida d'Austria, tieta de l'emperador Carles V, a la ciutat de Cambrai el dia 3 d'agost de 1529, però la alliberació no es va produir fins al día 1 de juliol de 1930, a Fuenterrabía on va creuar el riu Bidasoa, canviats per una important quantitat d'or i joies, la més preuada era la coneguda "Flor de Lis".

En morir el seu germà, el delfí i duc Francesc III de Bretanya el 10 d'agost de 1536, recaigueren sobre Enric els seus títols. Així passà a ser delfí, i per tant hereu del regne, com també titular del Ducat de Bretanya, si bé no arribà a ser coronat mai. Aquest fet provocà que el Ducat passés a ser integrat per Francesc I a la Corona.

Ordí i dirigí el Setge de Perpinyà (1542) amb 40.000 homes.[1] Les tropes imperials comandades pels capitans Cervellon i Machichaco,[2] que en una sortida van inutilitzar l'artilleria francesa que atacava les muralles, van resistir fins a l'arribada de l'exèrcit de Fernando Álvarez de Toledo y Pimentel, el duc d'Alba, provocant la retirada francesa.

Ascens al tron[modifica | modifica el codi]

Imatge d'un jove príncep Enric

El 1547 a la mort del seu pare ascendí al tron francès i fou coronat a la Catedral de Reims. Fou erràtic en la política d'aliances i, en un principi, gran defensor del catolicisme davant la Reforma Protestant, combatent els hugonots però aliant-se amb els calvinistes. El 1551 va condemnar els llibres no-catòlics i va prohibir la seva venda i circulació. Aquesta lluita contra els protestants va comportar l'inici de les Guerres de Religió.

Va enfrontar-se al seu gran rival europeu Carles I de Castella, emperador del Sacre Imperi Romanogermànic, aliant-se amb l'imperi Otomà. Va prendre Metz tot i l'assetjament del rei Habsburg i va defendre la ciutat de París de diversos intents d'ocupació per part de les tropes castellanes i imperials. Totes aquestes lluites van portar la Corona francesa a la fallida econòmica.

Va negociar el rescat de Bolonya amb els anglesos el 1550. Mitjançant el Tractat de Chambord de 1552 va aconseguir l'aliança dels prínceps protestants d'Alemanya contra l'emperador Carles V i fou autoritzat a prendre Metz, Toul i Verdun. Carles V, que estava preparant la seva abdicació, amb el Tractat de Vaucelles[3] va buscar la pau amb França, concloent una treva de cinc anys i es reconeixien les noves possessions franceses (els bisbats de Metz, Toul i Verdun, moltes places fortes entre Luxemburg i Flandes, i possessions diverses en el Piemont, al centre de la Itàlia i Còrsega).

El 1558 el duc de Guisa i l'armada francesa va aconseguir recuperar el port de Calais, última possessió anglesa en territori francès.

Al final del seu regne va patir diverses derrotes a Itàlia i els Països Baixos davant Carles V. El 1559 es va veure obligat a signar la Pau de Cateau-Cambrésis, per la qual la Corona francesa renunciava definitivament als seus interessos a Itàlia.

Va morir el 1559 a París durant un torneig contra Gabriel de Montgomery, celebrat amb motiu de les núpcies de la seva filla Isabel amb Felip II de Castella, d'una ferida a l'ull.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Modesto Lafuente Historia general de España
  2. Lucas Alamán, Diccionario universal de historia y de geografía
  3. Coll i Alentorn, Miquel. Història. L'Abadia de Montserrat, 1992, p. vol.2, p.348. ISBN 8478262997. 


Precedit per:
Francesc III
Duc de Bretanya
15361547
Succeït per:
integració a la Corona
Precedit per:
Francesc I
Rei de França
15471559
Succeït per:
Francesc II
Cronologia dels reis de França, reis dels Francesos i emperadors dels Francesos
del 987 a 1870
987 996 1031 1060 1108 1137 1180 1223 1226
   Hug Capet Robert II Enric I Felip I Lluís VI Lluís VII Felip II Lluís VIII   
1226 1270 1285 1314 1316 1316 1322 1328 1350
   Lluís IX Felip III Felip IV Lluís X Joan I Felip V Carles IV Felip VI   
1350 1364 1380 1422 1461 1483 1498 1515 1547 1559
   Joan II Carles V Carles VI Carles VII Lluís XI Carles VIII Lluís XII Francesc I Enric II   
1559 1560 1574 1589 1610 1643 1715 1774 1792
   Francesc II Carles IX Enric III Enric IV Lluís XIII Lluís XIV Lluís XV Lluís XVI   
1792 1804 1814 1824 1830 1848 1852 1870
     -   Napoleó I Lluís XVIII Carles X Lluís Felip I - Napoleó III   

Portal:Història - Regne de França - merovingis - carolingis - Capets - Valois - borbons - Bonaparte