París

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
París
Ville de Paris
Fluctuat nec mergitur
Bandera de París Escut de París
(bandera) (escut)
Localització
París situat respecte França
París
Localització de París a la República Francesa

Torre Eiffel
Torre Eiffel
Estat
• Regió
• Departament
• Districte
França
Illa de França (capital)
París (capital)
París (capital)
Gentilici parisenc/parisenca
Data de fundació 250-200 aC
Superfície 105,40 km²
Altitud 33 msnm
Població (2011[1])
  • Densitat
2.249.975 hab.
21.347,01 hab/km²
Coordenades 48° 51′ 24″ N, 2° 21′ 07″ E / 48.856578°N,2.351828°E / 48.856578; 2.351828Coord.: 48° 51′ 24″ N, 2° 21′ 07″ E / 48.856578°N,2.351828°E / 48.856578; 2.351828
Dirigents:
• Alcalde:

Anne Hidalgo (PS)
Codi postal 75001 a 75020 i 75116
Codi INSEE 75056
Subdivisions 20 districtes (arrondissements)
Web

París (en francès Paris), és la capital i la major ciutat de la República Francesa i de la regió de l'Illa de França, també coneguda com la Regió Parisenca, creuada pel Sena, és una de les aglomeracions urbanes més grans d'Europa, amb una població de 13.067.000 habitants, 2.211.297 dels quals resideixen al municipi de París. Per la seva renda per capita és la ciutat més rica d'Europa. El gentilici dels seus habitants és el de parisenc (m) o parisenca (f).

Alguns edificis importants són el Museu del Louvre, la Torre Eiffel, la Catedral de Notre-Dame, la capella dels Invàlids, la plaça de la Concòrdia, el pont Alexandre III, el Centre Pompidou, la basílica de Montmartre, el Moulin Rouge, etc. És una de les ciutats de la qual es diu que té més encant del món. Són famosos els seus bulevards o la gran avinguda que enllaça el Louvre amb l'Arc de triomf de l'Étoile, que passant per la plaça de la Concòrdia i els anomenats Camps Elisis i continua més enllà (encara que amb un altre nom), fins a l'Arc de la Défense, amb un total de prop de deu quilòmetres.

Etimologia[modifica | modifica el codi]

París obté el seu nom del poble gal dels parisios (en llatí, Parisii). La paraula «París» deriva del llatí Civitas Parisiorium (‘la ciutat dels parisi’), designació que va predominar sobre Lutecia (el nom complet de la qual era Lutetia Parisii). No es coneix amb certesa l'origen del nom dels parisii.

París té molts àlies, el més famós dels quals és el de «Ciutat de la Llum» (la Ville lumière), nom que remitent a la seva fama com a centre de les arts i l'educació, però també (i tal vegada pel mateix) a la seva adopció primerenca de la il·luminació urbana.

El gentilici dels habitants de París és «parisenc» que en francès es diu parisien [paʁizjɛ̃]. De vegades, els francesos que viuen fora de París es refereixen als seus habitants com parigots [paʁigo], però el terme, antany despectiu, ha estat adoptat pels parisencs i ha perdut aquesta connotació.

Culte a Isis

Jacques-Antoine Dulaure, un historiador del segle XVIII-XIX, ha donat una explicació possible a l'origen del nom dels parisii, associant-ho a la deessa egípcia Isis, a causa del descobriment d'una estàtua de la deessa oposada en la Abadia de Saint-Germain-donis-Prés.J.-A. Dulaure, Histoire physique, civile et morale de Paris depuis els premiers temps historiques jusqu'à ens jours, Paris: 1829 Aquesta estàtua era prima, alta, alçada, negra, gairebé nua, vestida amb roba adornada en plecs al voltant de les seves extremitats i es trobava situada en la paret del costat nord, on es trobava el crucifix de l'església: la hi cridava l'ídol de Saint-Germain-donis-Prés.G. Corrozet, La flor de Antiquitez, París, 1532 citat també per J. Baltrusaitis, La cerca de Isis: un assaig sobre la llegenda d'un mite, París, 1985.

L'escriptor François Maspero afirma que el culte a Isis estava molt estès a França, especialment en la conca de París. Pertot arreu existien temples de Isis segons la terminologia occidental, però seria més exacte dir de la «Casa de Isis» perquè aquests temples van ser cridats en egipci Per o Parell, paraula que en egipci antic significa exactament 'el recinte que envolta la casa'. París seria el resultat de la juxtaposició de Per/Parell-Isis, paraula que designa les ciutats d'Egipte.Com va assenyalar l'historiador Pedro Hubac en el seu llibre Carthage, edicions Bellenand.[2]

Els parisii també li van donar el seu nom a les localitats de Villeparisis, Cormeilles-en-Parisis, Fontenay-en-Parisis i a la regió de Parisis (també coneguda com Plaine de France i que al seu torn, li va donar el nom de França a tot el país).

Història[modifica | modifica el codi]

El nom de la ciutat prové del nom de la tribu gàl·lica, parissis que va habitar a la regió durant el temps de la conquesta romana. El cor històric de la ciutat és l'illa de la ciutat (Île de la Cité), una petita illa on es troba el Palau de la Justícia, i la famosa Catedral de Notre Dame. Aquesta illa està connectada amb una altra illa (Île Saint-Louis), on es troben cases elegants dels segles XVII i XVIII.

París va ser ocupada per la tribu gàl·lica fins a l'arribada dels romans el 52 aC. Els invasors es referien als habitants gàl·lics com els "parisii", però van anomenar la ciutat "Lutècia" que vol dir "lloc pantanós". Cinquanta anys després, la ciutat es va estendre a la vora del Sena, i va canviar el seu nom a París.

El govern romà va acabar el 508 quan Clovis el Franc va convertir-la en la capital de la dinastia merovíngia dels francs. El 511 va comissionar la construcció de la catedral de St. Etienne, a l'illa de la ciutat. Les invasions dels víkings van forçar als habitants a construir una fortalesa en l'illa. El 28 de març, 845 Paris va ser saquejada pels víkings, encapçalats per Ragnar Lodbrok. La debilitat dels altres reis i comtes de França va provocar l'ascens en importància dels comtes de París que finalment es convertirien en reis de França.

Durant l'edat mitjana la ciutat va prosperar com a centre comercial i intel·lectual de l'època, convertint-se en una de les ciutats més poblades de l'Europa medieval. Durant el regnat de Lluís XIV, de 1643 a 1715, la residència reial es va moure de París a la veïna Versalles. La Revolució Francesa va començar simbòlicament el 14 de juliol, 1789 amb la presa de la Bastilla per part de la població parisenca alçada en armes, i la ciutat va ser el centre més destacat del procés revolucionari. Durant l'etapa napoleònica fou la capital de l'Imperi Francès i, per tant, el centre de poder polític de la major part d'Europa. El 1814, durant la desfeta francesa, els aliats de la sisena Coalició van ocupar la ciutat, reinstarurant la dinastia dels Borbons al tron francès de la mà de Lluís XVIII[2] i Napoleó Bonaparte és exiliat a l'illa d'Elba. Durant les següents dècades del segle XIX, però, va continuar essent un important nucli revolucionari europeu, i durant el Segon Imperi una gran part la ciutat fou reconstruïda sota el mandat del seu prefecte, el Baró Haussmann, dotant-la dels seus característics bulevards, de nous parcs i d'una millora de les infraestructures urbanes. El 1870 la guerra amb Prússia va acabar amb el setge de París, que es va rendir el 1871, després d'un hivern de fam i sang. Poc després, esclatà un moviment revolucionari urbà de caràcter social, la Comuna de París, brutalment esclafada per les forces burgeses de la nova Tercera República Francesa, el govern de la qual s'instal·là provisionalment a Versalles.

La Torre Eiffel, la construcció més coneguda de París, va ser construïda el 1889 en un període de prosperitat conegut com la Belle Epoque, l'època bella. El 1900 París va ser seu de la segona edició dels Jocs Olímpics, repetint l'any 1924. Va caure en mans dels alemanys l'any 1940 en el context de la Segona Guerra Mundial, que l'ocuparen militarment fins a la data del seu alliberament per part de la resistència i les forces aliades, l'agost de 1944. Durant el període posterior a la guerra, París es consolidà com a destinació turística de primer ordre i com a centre cultural mundial, fruit de la seva herència històrica, així com a centre polític internacional destacat.

Coneguda com la ciutat de les llums o de l'art, París està present en moltes obres, tant literàries com musicals, com a terra de bohemis. Així, per exemple, l'acció de La Bohème de Giacomo Puccini se situa a la ciutat, i Violeta, de La Traviata, hi viu.

Edat Antiga[modifica | modifica el codi]

Monedes dels Parisios (Museu Metropolità d'Art ).

L'àrea de París modern ha estat habitada des d'almenys el IV mil·lenni a. C.. Troballes arqueològiques que daten d'aquesta època mostren que va haver-hi un assentament prop de Bercy, en la riba dreta del Sena, que va anar un representant primerenc de la Cultura Chasséen. Entre les troballes hi ha canoes. Es creu que un assentament en el lloc actual de París, va ser fundat al voltant de 250 AC per una tribu cèltica cridada Parisios, que va establir un poble de pescadors prop del riu Sena. La Île de la Vaig citar tradicionalment s'assumia que la ubicació d'aquest assentament, però aquesta teoria ha estat recentment posada en dubte. Recents troballes arqueològiques indiquen que la regió de París del major assentament prerromano pot haver estat en el suburbi actual de Nanterre. «"La découverte d'uneix vaig citar gauloise à Nanterre remet en causi la localisation de Lutèce sud l'île de la Vaig citar" ("The Discovery of a Gaulish City at Nanterre Puts the Location of Lutetia on the Ile de la Vaig citar in Question")». [Consulta: 4 gener 2007]. Al segle xI a.c un poble cèltic anomenat Parisii , va fortificar l'illa de la Vaig citar, que constitueix el cor de la ciutat.

L'any 52 a. C. els romans van fundar una ciutat en el mateix lloc on els parisencs van tenir el seu llogaret i expandint-la a ambdues marges del riu Sena la van cridar Lutecia, que avui és París, nom que pren dels primitius pobladors celtes.

Edat Mitjana[modifica | modifica el codi]

La ciutat va ser atacada pels hunos, però segons la llegenda va aconseguir resistir gràcies al lideratge de Santa Genoveva (patrona de la ciutat), en 451.

Roma va perdre el control de la ciutat a les mans dels pobles germans i el rei franc Clodoveo I es va instal·lar en ella en 508.

En el segle IX els víkings prenen la ciutat (la van assetjar infructuosament en els anys 885-886) i després Hugo Capeto s'estableix en ella, reformant-la radicalment.

El Sena era la principal via comercial de la regió, i París aviat concentra el comerç d'exportació de vins "de França", és a dir, de la Île-de-France. A tot tardar en 1121 els comerciants ja havien organitzat la Hanse Parisienne, la "hansa dels comerciants de l'aigua", que va obtenir del rei el monopoli del comerç entre la ciutat i Mantes-la-Jolie, privilegi confirmat en 1170 per Luis VII. Aquest privilegi va ser concedit per protegir als comerciants parisencs de la competència de Ruan en temps en què el duc de Normandia era el rei d'Anglaterra, però es va mantenir després que Felipe II Augusto s'apoderés de Normandia en 1204. Així doncs, la hansa dels naviliers parisencs, amb el seu preboste i escribanos, serà el gérmen de l'ajuntament de la ciutat,DUTOUR, THIERRY (2003), La ciutat medieval. Orígens i triomf de l'Europa urbana. — Paidós, Buenos Aires, 2005, págs. 62-63. ISBN 950-12-5043-1 i el vaixell que els representava encara avui adorna el escut de París.

El 1190 Felipe II Augusto, va aixecar una muralla defensiva a banda i banda del riu.

La ciutat va ser un escenari important en la Guerra dels Cent Anys.

Edat Moderna[modifica | modifica el codi]

Interior de l'actualment desaparegut Palau de les Tulleries.

En l'inici d'aquest període la ciutat és centre d'importants transformacions soci-culturals. Enrique IV i Catalina de Médicis, són personatges centrals d'aquesta etapa. La ciutat seria un important centre gòtic i renaixentista i la seva població en 1500 era de 185.000 habitants, la segona d'Europa després de Constantinoble.

El 24 d'agost de 1572 es deslliga en aquesta ciutat la matança de la nit de Sant Bartolomé, un episodi cabdal en les trucades Guerres de Religió.

En la seva qualitat de ciutat més important de França i centre del poder, París va acollir a diverses de les més importants personalitats de la història en aquest període, pensadors com Voltaire, governants com Luis XIV i homes d'estat com Richelieu, Colbert i Mazarino. A més la ciutat i especialment la propera població de Versalles, es van constituir en exemple del que havia de ser l'arquitectura d'una capital. En 1786 s'inicia el trasllat dels ossos humans del cementiri dels Trobis, a les pedreres excavades en l'època galorromana a 20 metres de profunditat a les bases de Montparnasse, Montrouge i Montsorius, formant d'aquesta manera les famoses catacumbes de París.

En la fortalesa de la Bastilla que es trobava en l'orient de la ciutat, es va iniciar oficialment el moviment que es coneix com Revolució francesa. París explicava en aquest moment amb més de 500.000 habitants.

Edat contemporània[modifica | modifica el codi]

Primer Imperi[modifica | modifica el codi]

Vegeu també: Guerres Napoleòniques

Napoleó I es va proclamar Emperador de França el 1804 a la Catedral Notre Dame de París. El 12 de juliol de 1806 es van reunir a París setze prínceps alemanys i van signar l'acta que oficialitzava la confederació del Rin, en la qual posaven fi a la seva connexió amb el Sacre Imperi Romanogermànic i concretaven l'aliança amb l'Imperi Francès.

Plaça de la República (1890).

Segon Imperi[modifica | modifica el codi]

Sota Napoleó III la ciutat sofreix la seva transformació urbana més significativa. L'emperador comissiona al Baró Haussmann perquè executi els canvis necessaris per convertir París en la ciutat més moderna del món en la seva època.

Vegeu: Comuna de París

Exposicions universals

París va albergar durant la segona meitat del segle diverses exposicions que reunien a expositors de tot el món. La més destacada va tenir lloc el 1889 amb motiu de la commemoració del primer centenari de la revolució. Per a aquest esdeveniment va ser construïda la Torre Eiffel, que encara que havia de ser desmuntada una vegada acabada l'exposició, continua actualment en el seu emplaçament original.

Segle XX[modifica | modifica el codi]

El segle XX es va iniciar amb la inauguració de la primera línia del Metro de París, les obres del qual havien començat el 1898. El 1900 es va desenvolupar una altra Exposició Universal, la més notable de París, per la qual es van construir obres notables d'arquitectura que encara segueixen en peus, tals com el Grand Palais, el Petit Palais, l'Estació i ara Museu d'Orsay, el Pont Alexandre III i l'Estació de París-Lió.

La 2ª divisió del general Leclerc desfila en els Camps Elisis després de l'alliberament de París.

El 1940 la ciutat va ser ocupada per la Wehrmacht (exèrcit de l'Alemanya Nazi) en el marc de la Segona Guerra Mundial. París va estar administrada per les forces d'ocupació, que la van abandonar després de quatre anys sense causar-li destrosses de consideració, en comparació dels danys soferts en altres ciutats europees en aquesta guerra. Per als aliats, París no era una plaça d'importància estratègica i per això preferien eludir l'alliberament de París ja que el seu objectiu era traspassar aviat el Rin. No obstant això, el general De Gaulle va aconseguir convèncer-los de la necessitat d'alliberar París davant el temor que un règim comunista s'instaurés en la república si la resistència vencia als alemanys.[3] Després de l'alliberament, les parisenques sospitoses de col·laborar amb els alemanys van ser humiliades i rasurades.[4]

Durant els mandats del general De Gaulle de 1958 a 1969, diversos esdeveniments polítics van tenir lloc a la capital. El 1961, una manifestació a favor de la independència d'Algèria va ser violentament reprimida. El 1968, un moviment estudiantil iniciat a la Universitat de Nanterre desencadena més d'un mes de protestes i vagues en unir-se amb un ampli moviment social de reivindicacions: és el maig francès. El 13 de maig, centenars de milers de persones protestaven contra la violència policial. Després de dos mesos d'agitació i disturbis, els francesos van votar a favor del general De Gaulle en les eleccions legislatives de juny i va tornar la calma parcialment. En el mes de maig de 1968 París és escenari d'una sèrie de vagues estudiantils a nombroses universitats i instituts, seguides de confrontacions amb la universitat i la policia. Molts dels manifestants es van adherir a causes d'esquerres, com el comunisme o el rebuig a la guerra del Vietnam, o l'anarquisme. Molts van veure els fets com una oportunitat de sacsejar a la "vella societat" en molts aspectes socials, com els mètodes educatius i la llibertat sexual. Una minoria de manifestants, com el grup Occident, recolzava causes d'extrema dreta. Aquests esdeveniments es coneixen com el maig francès i conformen un dels capítols històrics més destacats de la postguerra.

Sota l'administració del president François Mitterrand, en la dècada dels anys 1980 i començaments dels 90, la ciutat va rebre un renovat impuls en el seu urbanisme i en la seva infraestructura. Es van renovar sectors deprimits de la ciutat, particularment en barris de la ribera esquerra i al barri de La Villette; es van aixecar nous edificis emblemàtics com la nova biblioteca nacional, l'Arche de la Défense i el Musée d'Orsay; i es van renovar els accessos al Museu del Louvre.

Govern i política[modifica | modifica el codi]

En la seva qualitat de principal urbs del país, París és la seu del govern central francès i acull les principals representacions diplomàtiques estrangeres, sent alhora una de les ciutats més destacades en l'àmbit polític de la Unió Europea (UE).

El poder executiu, representat pel president de la República, té la seva seu al Palais de l'Élysée. Per la seva banda, el Primer Ministre té el seu despatx a l'Hôtel Matignon. Els poders legislatiu i judicial de França també tenen la seva seu a París.

Quant al govern local, en les eleccions municipals de març de 2001, Bertrand Delanoë va ser triat batlle (maire) de París. La seva arribada a l'ajuntament (Hôtel de Ville) va ser propiciada per la divisió interna de la dreta, que va presentar dos candidats antagonistes, Jean Tiberi i Philippe Séguin, per a aquests comicis. La revelació pública dos anys abans de la seva homosexualitat va ser vista pels electors parisencs com una mostra de sinceritat, cosa que li va atreure el vot no militant. Gràcies a una aliança amb Els Verds i amb el Partit Comunista Francès (PCF), Delanoë va ser el candidat més votat, aconseguint una mica més del 48%. Per la seva banda, els aspirants de la dreta van obtenir entre els dos poc més del 50% dels vots. Delanoë va ser investit batlle de París el 18 de març de 2001. Actualment, la seva batllessa és Anne Hidalgo, del Partit Socialista. El 2014, Anne Hidalgo es converteix en la primera alcaldessa de París en la història en vèncer amb un 53,34 % enfront de la conservadora Nathalie Kosciusko-Morizet, que va quedar a nou punts, amb un 44,06 %.

Organització administrativa[modifica | modifica el codi]

Els districtes (arrondissements) de París.

Des de que la llei de 10 de juliol de 1964,[5] que va reorganitzar administrativament la regió parisenca, entrés completament en vigor el primer de gener de 1968, la ciutat de París és al temps un departament i una comuna. Anteriorment, París havia estat, des de 1790, la prefectura del departament del Sena. D'aquest departament va heretar el nombre departamental 75 i el comunal 75056.

A diferència d'altres metròpolis franceses, no hi ha cap estructura intercomunal amb fiscalitat pròpia que vinculi a la ciutat amb els seus suburbis. També difereix que, contràriament a altres grans metròpolis internacionals, la ciutat només comprèn el mer centre de la conurbació.

El departament de París no té una altra subdivisió que l'única comuna que la compon. Aquesta es divideix al seu torn en 20 districtes municipals (arrondissements municipaux), creats a conseqüència de l'ampliació territorial de 1860, els quals substitueixen als 12 districtes que existien anteriorment des de l'11 d'octubre de 1795, i en 21 circumscripcions electorals.

Finances i pressupostos[modifica | modifica el codi]

El 2009 els pressupostos de l'ajuntament i del departament de París van aconseguir els 7.300 milions d'euros, dels quals 5.700 milions eren despeses corrents i 1.600 milions inversions.[6] Així mateix l'Ajuntament i el departament de París tenen deutes de 26.600 milions d'euros.[7] Els impostos generen el 55 % dels ingressos, l'estat el 24 % i la gestió immobiliària el 15 %, el saldo correspon a l'endeutament. L'Ajuntament de París té una qualificació de triple A (qualificació atorgada per agències de qualificació de riscos). L'Ajuntament empra a 49.000 persones.

Economia[modifica | modifica el codi]

París és un dels motors de l'economia mundial. L'any 2006, el PIB de la Regió de París va ser estimat per l'INSEE en uns 500 mil milions d'euros.[8] Si es tractés d'un país, aquesta regió seria per si sola la dissetena economia més gran del món (fins al 2006), amb un PIB gairebé tan gran com el dels Països Baixos.

Encara que en termes de població, la zona urbana de París representa menys del 20% de l'àrea urbana de França, el PIB arriba fins al 28,4% del total. En referència a les zones urbanes, i segons les Nacions Unides, el seu PIB és el cinquè més gran del món després de Tòquio, Nova York, Los Angeles i Chicago, i el primer d'Europa.[9] París és un dels quatre motors neurològics de l'economia global. El seu PIB és comparable al de petits països del primer món.

L'economia de París és extremadament diversa i encara no ha adoptat una especialització dins l'economia global (com Los Angeles ha fet amb la indústria de l'entreteniment, o Londres i Nova York amb els serveis financers). París és essencialment una economia de serveis: el 45% del PIB de la regió de París està formada per serveis financers, immobiliaris i solucions de negocis.

Avinguda dels Camps El·lisis

Gairebé la meitat del PIB de la Regió de París està generat pel sector empresarial i els serveis financers. El sector financer del país es concentra, gairebé en la seva totalitat, en aquesta ciutat. La regió de París segueix sent una de les potències manufactureres d'Europa, a causa de la gran economia, amb un canvi de la indústria tradicional cap a l'alta tecnologia. La seva economia se sosté fonamentalment en la fabricació de maquinàries de tot tipus. S'hi troben també les seus d'algunes empreses franceses d'articles de roba, marroquineria i perfums, tot i que la producció es fa generalment fora de la ciutat. En el seu port sobre l'Atlàntic en la ciutat de Le Havre, mobilitza la cambra major volum de tonatge a Europa. El sector agrícola es mou majoritàriament en aquesta ciutat, que posseeix el celler més gran de mercaderies agrícoles del món.

Dins la mateixa regió, l'activitat econòmica és més intensa a la porció central del departament Hauts-de-Seine i al triangle entre l'Òpera, La Défense i Val de Seine. Hauts-de-Seine s'ha convertit en una espècie d'extensió del centre de París, amb 873.775 treballadors a finals de 2005, més de la meitat de la ciutat de París pròpiament dita (1.653.551 treballadors a finals de 2005).

Turisme[modifica | modifica el codi]

França és el principal destí turístic del món, i la seva capital concentra gran part de l'atenció de la immensa majoria de turistes que visiten el país. La ciutat de la llum és coneguda arreu del món sobretot pel seu romanticisme, pels seus grans monuments, sobretot la Torre Eiffel, per les seves botigues de luxe i per ser la capital mundial de la moda.

Comerç i finances[modifica | modifica el codi]

L'avinguda dels Camps El·lísis que popularment se l'ha anomenat com "l'avinguda més bella del món",[10] és un dels principals carrers comercials de la ciutat de París. Originalment va ser un jardí i s'ha convertit en una gran avinguda-passeig que connecta l'Arc de Triomf amb la plaça de la Concòrdia. En aquesta plaça, a ambdós costats de la Rue Royale, existeixen dos edificis de pedra: l'oriental allotja l'Hotel de la Maria, i l'oest, el luxós Hotel de Crillon.

Prop d'allà, l'Avenue Montaigne, és de marques de luxe com Chanel, Dior i Givenchy (París actualment és anomenada també capital mundial de la moda).[11] També la Plaça Vendôme és famosa pels seus hotels de luxe i de moda (Hotel Ritz i Plaça Vendôme) i els seus joiers. Dins del mateix sector està el Triangle d'Or, que és una zona elitista de París compresa entre les avingudes Montaigne, Georges V i un tram dels Camps El·lísis, que destaca per l'alta moda, i és seu de grans marques, com Hermès i Christian Lacroix.

Una altra zona destacada en el comerç és Les Halles que era antigament el mercat central de la carn i altres productes del mercat de París.[12] El mercat de Les Halles va ser destruït el 1971 i substituït pel Fòrum des Halles entorn d'una important estació de connexió de metro (la més gran d'Europa). El mercat central de París, el major mercat majorista d'aliments del món, va ser traslladat a Rungis, en el sud dels suburbis. A l'oest de Les Halles està Le Marais, un barri amb negocis i empreses de l'àmbit legal i bancari.

A la zona entorn de l'Òpera Garnier és la zona de la capital amb més alta concentració de grans magatzems i oficines. Alguns exemples són el Printemps i els grans magatzems Galeries Lafayette Haussmann. També és la seu de gegants financers com el BNP Paribas i Société Générale.

Fora de la comuna de París, La Défense (s'estén sobre part de les comunes de Courbevoie, Puteaux, i Nanterre, 1,5 quilòmetres a l'oest de la ciutat de París) és un element clau dels suburbis (perifèria) de París. La Défense és un dels principals centres de negocis i financers de tot el món i el més gran d'Europa. Construït a l'extrem occidental de la prolongació cap a l'oest de l'històric eix dels Camps El·lísis, a La Défense es troben alguns dels edificis (tots en forma de torre) pertanyents a les empreses més grans del món. Iniciat pel Govern francès el 1958, el districte alberga 3,5 milions de m² d'oficines, fent d'aquest complex el més gran d'Europa en un districte desenvolupat específicament per a empreses. El Gran Arche (Gran Arc), de la Défense, alberga una part del Ministeri francès de Transports i és l'àrea central de l'esplanada entorn de la qual s'organitza el districte.

Vista panoràmica de la ciutat.
Vista panoràmica de la ciutat.

Demografia[modifica | modifica el codi]

Evolució de la població de París[13]
Any Any
1150 50.000   1881 2.269.023
1250 100.000 1886 2.344.550
1365 275.000 1891 2.447.957
1422 100.000 1896 2.536.834
1500 150 000 1901 2.714.068
1600 300.000 1906 2.763.393
1680 515.000 1911 2.888.110
1789 650.000 1921 2.906.472
1801 546.000 1926 2.871.429
1811 622.636 1931 2.891.020
1817 713.966 1936 2.829.753
1831 785.862 1946 2.725.374
1841 936.261 1954 2.850.189
1846 1.053.897 1962 2.790.091
1851 1.053.262 1968 2.590.771
1856 1.174.346 1975 2.299.830
1861 1.696.141 1982 2.176.243
1866 1.825.274 1990 2.152.423
1872 1.851.792 1999 2.125.246
1876 1.988.806 2004 2.142.800

París és el centre d'una àrea metropolitana amb 11.836.970 habitants (2007),.[14] la primera de la Unió Europea. El municipi central suma un total de 2.193.031 habitants (2007),[15] una població menor a la del seu màxim demogràfic que va ser en 1921. Això no obstant, en els darrers anys ha tornat a créixer com ha succeït en altres grans metròpolis. La meitat dels habitants menors de 15 anys és d'ascendència estrangera, en particular d'origen magribí i d'altres antigues colònies franceses de l'Àfrica subsahariana.

La població de París era de 25.000 habitants l'any 59 aC, nombre que va augmentar fins als 80.000 l'any 150. Després de les invasions franques la ciutat va perdre població tenint 50.000 habitants el 510 i arribant al mínim l'any 1000, després de les invasions dels víkings; va arribar a comptar amb un total aproximat d'uns 20.000 habitants.

A partir dels anys 1950, la població de París va patir un important descens, tot i un augment en l'habitatge, però des de 1999 el descens s'aturà.[16] L'últim cens mostra un creixement de + 2,5% entre 1999 i 2006. La grandària mitjana de les llars ha baixat a París: el declivi de la convivència de les generacions d'adults i un menor nombre de fills per parella ha estat durant molt temps la principal explicació. No obstant això, la disminució de grandària de la llar es deu principalment a l'atracció que els adults joves sense fills tenen, ja que poden gaudir de l'oci i l'ocupació a la capital i sufragar les despeses d'immobles de petites superfícies. En contrast, les parelles amb nens tendeixen a migrar als suburbis, les cases són més adequades i més barates.[17][18] Aquesta dinàmica de rodalia de París i la resta de la seva regió explica per què el 58% de les llars tenen una o dues habitacions.[19]

Geografia[modifica | modifica el codi]

Imatge de satèl·lit de París.
Vista del Sena

París està situat al centre-nord de França, al nord de la corba que fa el riu Sena. Al centre de la ciutat en destaquen les dues illes que constitueixen la part més antiga de la ciutat, l'Île Saint-Louis i l'Île de la Cité. En general, la ciutat és relativament plana, i l'altitud més baixa és de 35 metres per sobre el nivell del mar. A la capital de França, en destaquen diversos turons, dels quals el més alt de tots és Montmartre amb uns 130 metres.

L'última gran modificació de l'àrea de París es va donar l'any 1860. A més de l'annexió de terrenys perifèrics i de donar-li la seva forma moderna, en aquesta modificació es van crear 20 arrondissements (districtes municipals), en forma d'espiral i seguint el sentit de les agulles del rellotge. Dels 78 km² que ocupava París el 1860, la ciutat es va ampliar fins als 86,9 km² durant la dècada del 1920. El 1929 els parcs forestals Bosc de Boulogne i Bosc de Vincennes s'annexaren oficialment a la ciutat, i per tant la seva àrea va arribar als 105,4 km² actuals.

L'àrea demogràfica s'expandeix molt més enllà dels límits de la ciutat, formant un oval irregular amb extensions de creixement urbà al llarg dels rius Sena i Marne cap al sud-est i est, així com al llarg del Sena i del riu Oise al nord-oest i nord. Més enllà dels principals suburbis, la densitat de població descendeix bruscament: una zona mixta de boscos i zones agrícoles amb una sèrie de ciutats satèl·lit distribuïdes de manera dispersa i relativament uniforme. Aquesta corona urbana, quan es combina amb l'aglomeració de París completa l'àrea urbana de París, que arriba fins a una àrea oval de 14.518 km², una àrea que és prop de 138 vegades major que la de la mateixa capital.

Geologia i relleu[modifica | modifica el codi]

La conca parisenca s'ha format al llarg de 41 milions d'anys, formant un gran conjunt de capes successives de sediments. Es tracta d'una conca marina epicontinental sedimentada sobre massissos del Paleozoic, la serralada dels Vosges, el massís Central i el massís armoricà. Amb la formació dels Alps, la depressió restava tancada, però oberta cap al canal de la Mànega i l'Oceà Atlàntic, anticipant el futur de les conques dels rius Loira i Sena. Al final de l'Oligocè, la conca de París esdevé continental.[20]

El 1911, Pau Lemoine demostra que la conca es compon de capes concèntriques,[21][22] i uns estudis complets sobre les dades sísmiques, pous i sondejos, confirmen la sedimentació en capes concèntriques, però amb objectes complexos com ara falles. Les formacions del perfil de París, correspon a les capes del Mesozoic i Paleogen (Terciari) i es van desenvolupar per l'erosió. Els primers estrats datats al terciari consisteixen en dipòsits al·luvials del riu Sena als temps moderns. Els dipòsits més antics són sorres i argiles, que daten de l'estrat Sparnacià present a l'actual barri d'Auteuil a Trocadéro. Però a dalt, el més conegut és el Lutecià, ric en guix i calcària.[23]

El subsòl de París es caracteritza per la presència de moltes pedreres de calcària de guix i gres. Algunes van ser utilitzades com catacumbes i formaren l'ossera de la ciutat, part del qual està oberta al públic. La pedra calcària es va extreure fins al segle XIV al marge esquerre de la Place d'Italie a Vaugirard, si bé ara l'extracció s'ha traslladat a Saint-Maximin al departament s'Oise, per exemple.[24] L'explotació de guix ha estat molt activa a Montmartre i Bagneux.

La hidrogeologia està fortament influenciada per la urbanització. El riu Bièvre, un petit afluent del Sena que ha modelat el marge esquerre, va ser cobert el segle XIX per raons d'higiene. Moltes aigües subterrànies presents al soterrani de París, abasten d'aigua a la ciutat, com les d'Auteuil. Els aqüífers de l'Albià són els més famosos de la regió de París i s'operen a París des del 1841 pels pous artesians de Grenelle.[25]

Clima[modifica | modifica el codi]

El clima de París és oceànic semi-continentalitzat (també denominat "clima de transició") en trobar-se allunyat de la costa. Les precipitacions són una mica abundants encara que no excessives, amb una mitjana d'uns 636 mm i estan repartides al llarg de tot l'any de forma regular sense tenir un destacat mínim pluviomètric o el que és el mateix: una estació seca. Les temperatures són relativament suaus tot l'any. A l'estiu es poden superar els 30 °C ocasionalment al llarg de tota l'estació, encara que rares vegades se superen els 35 °C; les temperatures màximes solen rondar els 25 °C-30 °C i són freqüents les tempestes. La primavera i la tardor són suaus amb abundants dies de pluja. L'hivern no és molt rigorós, la temperatura mitjana és d'uns 4 °C, i s'alternen dies de pluja i neu encara que és més freqüent que plogui, que nevi.

Mes gen feb març abr maig juny juli agos sete oct nov des Anual
Temperatures mínimes mitjanes (°C) 2,0 2,6 4,5 6,7 10,1 13,2 15,2 14,8 12,6 9,4 5,2 2,9 8,3
Temperatures mitjanes (°C) 4,2 5,3 7,8 10,6 14,3 17,4 19,6 19,2 16,7 12,7 7,7 5,0 11,7
Temperatures màximes mitjanes (°C) 6,3 7,9 11,0 14,5 18,4 21,6 23,9 23,6 20,8 16,0 10,1 7,0 15,1
Mitjanes mensuals de precipitació (mm) 55.0 45.4 52.2 49.5 62.0 53.2 58.3 46.0 52.9 54.9 57.0 55.1 641.6

Transport[modifica | modifica el codi]

Diagrama de la interconnexió entre l'antiga xarxa de carrers (negre) i la moderna (vermell).
Estació de París Nord.
Estació de bicicletes públiques.

El sistema de transport de París és d'una eficàcia destacada, per a una megalòpolis d'aquesta magnitud. Les seves vies es mantenen en excel·lent estat i l'únic problema seriós per als vehicles és l'excés d'aquests. Un eficaç sistema connecta els trens de rodalia amb el sistema de metro, que al seu torn està lligat a un dens tramat de rutes d'autobusos, el que fa que sigui molt fàcil moure's per la ciutat.

París es connecta amb la resta d'Europa gràcies a una moderna xarxa d'autovies i al complet sistema ferroviari que compta amb el TGV per a connectar amb els diferents punts del país amb Londres i a partir de 2007 amb Estrasburg i Frankfurt del Main. Actualment es troba en construcció la línia de TGV entre Barcelona i París, que ja ha traspassat la frontera hispano-francesa arribant fins a Perpinyà. Un cop finalitzada s'espera que el recorregut en tren entre les capitals catalana i francesa es realitzi en menys de sis hores.

A més, a la rodalia de París es troben dos dels més importants aeroports d'Europa per nombre de passatgers i vols anuals. L'Aeroport Charles de Gaulle al nord-est és el segon aeroport en importància d'Europa després del de Londres. Al sud de la capital se situa l'Aeroport de París-Orly. Ambdós aeroports es reparteixen el tràfic nacional i internacional de la ciutat i els seus voltants.

Aeroport Codi IATA Codi OACI
CDG P1020431.JPG Aeroport de París-Charles de Gaulle CDG LFPG
Tour Orly.JPG Aeroport de París-Orly ORY LFPO

Des de juliol de 2007 París disposa també amb un sistema públic de lloguer de bicicletes, anomenat Vélib amb 1.230 estacions repartides per tota la ciutat i més de 14.000 bicicletes. Les bicicletes poden ser llogades els primers 30 minuts gratis, 45 minuts amb la subscripció Vélib, i dipositada en qualsevol altra estació.[26]

Art i cultura[modifica | modifica el codi]

París té un lloc privilegiat en l'àmbit artístic i cultural a escala mundial en els últims segles. Aquí han nascut moviments artístics com l'expressionisme, el surrealisme i el fauvisme i importants figures de l'art i el pensament com René Descartes, Voltaire, Victor Hugo, Émile Zola, Alexandre Dumas (fill), Edgar Degas, Claude Monet, Jean-Paul Sartre, Jean Renoir, Louis Malle o Henri Cartier Bresson i el gran coreògraf i ballarí de principis del barroc Louis Pécour, també d'aquesta època fou el bressol de grans músics i cantants, com per exemple Jean Ferry Rebel, Alexis Dupont i molt d'altres.

També ha acollit a nombrosos artistes estrangers com Luis Buñuel, Leonardo da Vinci, Vincent van Gogh, Pablo Picasso i a escriptors com Ernest Hemingway, Gabriel García Márquez, Mario Vargas Llosa, Samuel Beckett, Julio Cortázar, Francis Scott Fitzgerald, James Joyce, Oscar Wilde i moltes altres celebritats com Lenin, Iàssir Arafat i Alexander von Humboldt.

Museus[modifica | modifica el codi]

A més, la ciutat compta amb l'aglomeració més gran d'obres d'art, repartides en els seus múltiples museus i col·leccions privades. Dintre d'aquests tresors el més destacat és la famosa Monna Lisa, una pintura icònica de Leonardo da Vinci de valor incalculable. D'altra banda, el patrimoni arquitectònic de París no té parangó en el món, donat que cap altra ciutat ha aixecat tants i tan valuosos edificis dels més destacats arquitectes universals.

Alguns dels museus de París són:

Arquitectura i urbanisme[modifica | modifica el codi]

El patrimoni arquitectònic parisenc només té comparació amb el de Roma, el que contribueix al fet que des de 1991 les Riberes del Sena a París siguin considerades per la Unesco com Patrimoni de la Humanitat.

L'arquitectura gòtica va tenir el seu origen a la regió de París, sent la basílica reial de Saint-Denis la primera que es va erigir en aquest estil, des d'on es va difondre primer a tot el regne de França i posteriorment a la resta d'Europa.

El París «modern» és el resultat d'un vast pla de remodelació urbana sorgit a mitjan segle XIX. Durant segles, el cor de la ciutat havia estat un laberint d'estrets carrers i cases medievals, però a partir de 1852, el baró Haussmann va fer un gran pla urbanístic demolint gran part de la ciutat per conformar àmplies avingudes alineades amb edificis neoclàssics de pedra destinats a la nova burgesia; la major part d'aquest «nou» París és el que veiem avui. Aquests plans del Segon Imperi, en molts casos, estan encara en vigor, ja que la ciutat de París imposa des de llavors l'anomenat «alignement» (llei que defineix la posició de l'edificació deixant un determinat ample del carrer) sobre moltes de les noves construccions. L'altura d'un edifici també es determina en funció de l'amplària del carrer, i el codi de construcció de París ha vist pocs canvis des de mitjan segle XIX per permetre majors construccions.

L'esforç per preservar el passat històric de París i les lleis actuals fan que resulti difícil crear dins dels límits de la ciutat grans edificis i serveis públics necessaris per a una població creixent. Moltes de les institucions i la infraestructura econòmica ja es troben a la perifèria o en procés de fer-ho. Les empreses financeres (La Défense), el districte de negocis, el principal mercat majorista d'aliments (Rungis), les principals escoles de renom (École Polytechnique, ENSAM, HEC, ESSEC, INSEAD, etc.), els laboratoris de recerca de fama mundial (Saclay o Avenue), l'estadi esportiu més gran (Estadi de França), i fins i tot alguns ministeris (com el de Transport) es troben fora de la ciutat de París. Els Arxius Nacionals de França estan sent traslladats als suburbis del nord, procés que haurà de concloure cap a finals de 2010. No obstant això, els severs límits immutables, els estrictes codis de construcció i la falta de terreny urbanitzable no han creat a París el fenomen anomenat "museificació" que coneixen altres ciutats europees.[27]

Tres dels més populars i antics parcs de París són: el Jardí de les Tulleries, creat al segle XVI per al palau del mateix nom (avui desaparegut) i situat a la riba dreta del Sena, a prop del Louvre; el Jardí de Luxemburg; i el Jardin des Plantes, creat per Guy de la Brosse, el metge de Lluís XIII. La majoria dels altres parcs de París són creacions del Segon Imperi: Els parcs de Montsouris, Buttes-Chaumont i el parc Monceau són obra de Jean-Charles Alphand, enginyer de Napoleó III. Un altre projecte executat en aquest període, va ser el bosc de Boulogne, a l'oest de París. El bosc de Vincennes, al seu costat oriental, va rebre un tractament similar durant els anys següents. Aquests boscos ofereixen a la ciutat 2.000 hectàrees de naturalesa,[28] als quals se sumen altres espais de recent creació com el parc de la Villette i el parc de Bercy. Els parcs temàtics i d'atraccions com Disneyland Resort Paris i el Parc Astèrix es troben a la perifèria, bastant allunyats de la ciutat.

Cinema[modifica | modifica el codi]

París: primera projecció de cinema digital públic d'Europa (2000).

El 28 de desembre de 1895 a París, els germans Lumière (Auguste i Louis) realitzen la primera exhibició d'una pel·lícula cinematogràfica. El 2 de febrer de l'any 2000 a París, Philippe Binant[29] va realitzar la primera projecció de cinema digital públic d'Europa, fundada sobre l'aplicació d'un MEMS (DLP CINEMA) desenvolupat per Texas Instruments.[30]

Esports[modifica | modifica el codi]

La ciutat té 360 instal·lacions esportives: 182 pistes de tennis, 131 gimnasos municipals, 36 piscines (allotjament amb 3,4 milions d'entrades el 2006) i 10 pistes de les escoles, 32 estadis municipals, 2 d'esports aquàtics sense oblidar que els 6 parcs interdepartamentals es divideixen en tres departaments pel que fa a París i de fàcil accés.[31]

Equip Esport Competició Estadi Fundació
Paris Saint-Germain Football Club Football pictogram.svg Futbol Ligue 1 Parc dels Prínceps 1970
Paris Football Club Football pictogram.svg Futbol Ligue 2 Stade Charléty 1969
Racing Métro 92 Rugby union pictogram.svg Rugbi TOP 14 Stade Olympique Yves-du-Manoir 1890
Stade Français Paris Rugby union pictogram.svg Rugbi TOP 14 Stade Charléty 1883
Paris-Levallois Basket Basketball pictogram.svg Bàsquet LNB Pro A Stade Pierre-de-Coubertin 2007
Paris Saint-Germain Handball Handball pictogram.svg Handbol LNH Divisió 1 Stade Pierre-de-Coubertin 2007

El Tour de França, la principal carrera de ciclisme en ruta, finalitza tradicionalment a París: el Parc dels Prínceps des de 1930 fins a 1967, el Velòdrom de Vincennes des de 1968 fins a 1974, i l'Avinguda dels Champs-Élysées des de 1975.

L'Stade Olympique Yves-du-Manoir va ser seu de les proves d'atletisme i futbol dels Jocs Olímpics de París 1924, alhora que va albergar la final de la Copa del Món de Futbol de 1938.

En tant, el Parc dels Prínceps va ser seu de la final de l'Eurocopa de 1960 i 1984, i de la final de la Copa de Campions d'Europa de 1956, 1975 i 1981.

L'Estadi Jean-Bouin ha albergat el Seven de París, el torneig de rugbi que integra la Sèrie Mundial de Rugbi 7.

L'Stade de France ha albergat la final de la Copa del Món de Futbol de 1998, l'Eurocopa de 2016, la final de la Lliga de Campions de la UEFA de 2000 i 2006, la final de la Copa del Món de Rugbi de 2007, i el Campionat Mundial d'Atletisme de 2003.

Parcs i jardins[modifica | modifica el codi]

Imatge del Pont Alexandre III.

París, en comparació amb altres capitals europees com Londres, Roma o Madrid, destaca per l'absència de grans parcs (com el Hyde Park o el Retiro) i per la multiplicació de jardins més petits.

Tres dels més populars i antics parcs de París són:

La majoria dels altres parcs de París són creacions del Segon Imperi: Els parcs de Montsouris, Buttes-Chaumont i del Parc Monceau van ser creats per Jean-Charles Alphand, enginyer de Napoleó III.

Altre projecte executat sota l'ordre del Baró Haussmann, va ser el Bois de Boulogne, a l'oest de París. El Bois de Vincennes, al seu costat oriental, va rebre un tractament similar durant els anys següents.

Les darreres creacions al paisatge dels parcs de París són:

Guardonats amb el Premi Nobel nascuts a París[modifica | modifica el codi]

ANY NOM CATEGORIA
1901 Sully Prudhomme (1839-1907)

Frédéric Passy (1822-1912)

Literatura

Pau

1903 Antoine Henri Becquerel (1852-1908)

Pierre Curie (1859-1906)

Física
1906 Henri Moissan (1852-1907) Química
1907 Charles Louis Alphonse Laveran (1845-1922) Medicina o Fisiologia
1913 Charles Robert Richet (1850-1935) Medicina o Fisiologia
1920 Léon Bourgeois (1851-1925) Pau
1921 Anatole France (1844-1924) Literatura
1927 Henri Bergson (1859-1941)

Ferdinand Buisson (1841-1932)

Literatura

Pau

1935 Frédéric Joliot-Curie (1900-1958)

Irène Joliot-Curie (1897-1956)

Química
1947 André Gide (1869-1951) Literatura
1951 Léon Jouhaux (1879-1954) Pau
1956 André Frédéric Cournand (1895-1988) Medicina o Fisiologia
1964 Jean-Paul Sartre (1905-1980) Literatura
1965 Jacques Monod (1910-1976) Medicina o Fisiologia
1970 Luis Federico Leloir (1906-1987) Química
1974 Seán MacBride (1904-1988) Pau
1988 Maurice Allais (1911-2010) Economia
1991 Pierre-Gilles de Gennes (1932-2007) Física
2008 Françoise Barré-Sinousi (1947) Medicina o Fisiologia

Agermanaments[modifica | modifica el codi]

París està agermanada només amb una ciutat: Roma (des de 1956). Es diu (en francès que: «Seule Paris est digne de Rome; seule Rome est digne de Paris.» (Només París és digna de Roma; només Roma és digna de París.)

La capital francesa també ha signat diversos pactes d'amistat amb altres grans ciutats en el món:

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Populations légales 2011» (en francès). INSEE, 31-12-2013. [Consulta: 3 gener 2014]. «Les poblacions legals 2011 entren en vigor l'1 de gener de 2014»
  2. Alison, Archibald. History of Europe from the commencement of the French revolution in 1789, to the restoration of the Bourbons in 1815 (en francès). Harper & brothers, 1842, p. Vol.1, p.155. 
  3. «París, 60 anys de llibertat» (en espanyol). Deutsche Welle.
  4. «Imatges: alliberament de París» (en espanyol). BBC.
  5. [1]
  6. (en francès) «Budget 2009 de la ville de Paris»
  7. (en francès) «Li budget primitif 2008: état de la dette»
  8. «Produit intérieur brut (PIB) à prix courants» (en francès). Insee. [Consulta: 31 gener 2008].
  9. «Which are the largest city economies in the world and how might this change by 2020?» (PDF) (en anglès). PricewaterhouseCoopers UK p. 4, 2005. [Consulta: 24 març 2009]. «Ver Table 3.3»
  10. «París: el repte dels Camps El·lísis» (en castellà). BBC. [Consulta: 2 març 2009].
  11. cita web|url=http://www.flightcentre.com.au/experience/shopping/europe-and-russia-s/paris%7Ctítol=Paris, France|dataaccés=24 de març de 2009|obra=Flight Centre|idioma=anglès|urlarxiu=http://web.archive.org/web/http://www.flightcentre.com.au/experience/shopping/europe-and-russia-s/paris%7Cdataarxiu=28 de novembre de 2015
  12. cita web|url=http://www.guiarte.com/paris/que-ver/les-halles.html%7Ctítol=Les Halles|dataaccés=24 de març de 2009|obra=Guiar-te|idioma=espanyol
  13. Estimacions abans de 1801; Censos a partir de 1801
  14. INSEE. «Aire urbaine (1999): Paris (001)» (en francès). [Consulta: 4 juliol 2010].
  15. INSEE. «Commune: Paris (75056)» (en francès). [Consulta: 4 juliol 2010].
  16. Insee
  17. Alfred Dittgen, « Logements et taille des ménages dans la dynamique des populations locales. L'exemple de Paris », Population, édition française, année, #3, mai-juin 2005, p:307-347
  18. Exemple de migration
  19. INSEE - Logements à Paris selon le nombre de pièces
  20. «Le bassin de Paris, le berceau de la géologie», maig 2002. [Consulta: 31 juliol 2010].
  21. «Le bassin de Paris, près de 200 ans de progrès stratigraphiques», mars 2002. [Consulta: 31 juliol 2010].
  22. «Paul LEMOINE (1878-1940)». [Consulta: 31 juliol 2010].
  23. «Le Lutétien du bassin de Paris». [Consulta: 31 juliol 2010].
  24. R. Soyer et A. Cailleux, Géologie de la région parisienne, édition Presses universitaires de France, coll. Que-sais-je ?, 1959, page 94
  25. R. Soyer et A. Cailleux, op. cit., pàg. 108-109.
  26. http://web.archive.org/web/http://www.es.velib.paris.fr Informació en castellà
  27. cita web|url=http://www.clarin.com/suplementos/arquitectura/2003/12/15/a-675915.htm%7Ctítol=Ciutats en la cruïlla|dataaccés=24 de març de 2009|cognom=Montaner|nom=Josep Maria|enllaçautor=Josep Maria Montaner|data=15 de desembre de 2003|obra=Diari El Clarín|idioma=espanyol
  28. cita web|url=http://www.paris.fr/portail/parcs/portal.lut?page_id=4739%7Ctítol=Bois de Vincennes & Boulogne|dataaccés=24 de març de 2009|obra=Mairie de Paris|idioma=francès
  29. Es.encydia.com Biografia : Philippe Binant (1960 - )
  30. Texas Instruments
  31. «Equipements municipaux» (en francès). Mairie de Paris.
  32. Michel Van Praët i Geneviève Meurgues: Le Cabinet d'Histoire du jardin des plantes, MNHN. (París, 2006). (en francès).

Galeria fotogràfica[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]



Precedit per:
AlemanyaBerlín
Capital Europea de la Cultura
1989
Succeït per:
EscòciaGlasgow