Irène Joliot-Curie

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search
Infotaula de personaIrène Joliot-Curie
Irène Joliot-Curie Harcourt.jpg
 Ministeri d'Educació Superior i Recerca francès 


 Ministra 

Biografia
Naixement 12 setembre 1897
13è districte de París
Mort 17 març 1956 (58 anys)
5è districte de París
Causa de mort Leucèmia
Residència París
Religió Ateisme
Educada a Facultat de Ciències de París
Activitat
Director de tesi Paul Langevin
Camp de treball Química i radiobiologia
Ocupació Física, química, científica, professora i política
Ocupador Universitat de París
Família
Cònjuge Frédéric Joliot-Curie (1926–)
Fill/a
Pares Pierre CurieMarie Curie
Germà o germana Ève Curie
Premi rebut

IMDB: nm3396150
Modifica dades a Wikidata
Irène Curie i Frédéric Joliot (1934)
Setena Conferència Solvay realitzada l'any 1933. Podem observar Irène Joliot-Curie asseguda la segona per l'esquerra, situada entre Erwin Schrödinger i Niels Bohr, i just davant del seu espòs

Irène Joliot-Curie (París, França, 12 de setembre de 1897 - 17 de març de 1956) fou una física i química francesa guardonada amb el Premi Nobel de Química l'any 1935.[1]

Biografia[modifica]

Irène era filla dels premis Nobel Pierre i Marie Curie. Quan tenia vuit anys va néixer la seva germana Ève i el 19 d'abril de 1906, el seu pare moria atropellat per un carruatge.[2] La seva formació va correr a càrrec dels amics científIcs de la seva mare que van formar una cooperativa d'ensenyament a domicili en que, casdascun d'ells, ensenyave als fills de tots coses de la seva especialitat, a un ritme d'una assignatura per dia. Això va fer que Irène pogués accedir a coneixement que, difícilment hagués assolit amb una escolarització reglada normal. Fins al 1910 no va entrar a una escola oficial, l'escola Sévigné.[2]

Després d'estudiar física i química a la Universitat de París durant la Primera Guerra mundial, fou assistent del departament de radiografia de diversos hospitals francesos. Un cop acabada la guerra, fou nomenada ajudanta de la seva mare a l'Institut del Radi de París, posteriorment conegut amb el nom d'Institut Curie. Simultàniament aconsegueix la llicenciatura en matemàtiques i física i, posteriorment, obté un doctorat escollint com a tema de la seva tesi Els raigs Alfa i la radiació del poloni.[2]

Al costat de sa mare conegué el seu assistent personal, Frédéric Joliot, del qual s'enamorà i s'hi casà el 9 d'octubre de 1926, i del qual adoptà el cognom. El matrimoni Joliot Curie van tenir dos fills, Hélène, nascuda l'any 1927, i Pierre, el 1932.[2]

Al llarg de la seva vida, influenciada per l'exemple de la seva mare, Irène va tenir un fort compromís actiu amb causes feministes, tot i no inscriure's mai en cap moviment militant. Una part d'aquesta consciència la fa apropar-se al comunisme ja que, considera que el dret al treball és el be més preuat per a les dones i s'emmiralla en el model de societat de la URSS on aquesta igualtat és complerta entre homes i dones.[2]

L'any 1935 fou nomenada directora d'investigació de la Fundació Nacional de Ciències; fou apartada de la Comissió Francesa d'Energia Atòmica l'any 1951 per les seves simpaties pel Partit Comunista Francès.

El 4 de juny de 1936, el recent nomenat primer ministre francés Léon Blum li ofereix ser la secretària d'Estat d'Investigació Científica, lloc que accepta amb uns objectius molt clars i ambiciosos d'acord amb el seu convenciment que la ciència ha de tenir un important paper social. Irène preten aconseguir una millora sustancial dels pressupostos d'investigació, una reorganització dels estudis científics per a les nenes, amb dret a aconseguir llicenciatures i títols, un augment de les relacions dels investigadors amb la indústria i la protecció de les invencions dels investigadors. Uns mesos més tard dimiteix del seu càrrec en considerar que no ha aconseguir amb prou rapidesa la realització dels seus principals projectes.[2]

Després de la seva breu participació al govern, Irène s'adhereix al Comité de Vigilància dels Intel·lectuals Antifeixistes i, el 1940, el matrimoni passa a formar part de la Resistència. L'any 1942, debilitada per la tuberculòsi, Irène es trasllada a viure a Suïssa amb els seus fills on acull a científics estrangers perseguits per els nazis. Pacifista convençuda des de la seva experiència a la Primera Guerra Mundial, considera com a models de societats igualitàries i pacifistes a la URSS i les democràcies populars d'Europa de l'Est i espera que Polònia, la seva pàtria materna, s'hi afegeixi.[2]

Els bombardeigos d'Hiroshima i Nagasaki el 1945 suposen un daltabaix pel matrimoni Joliot-Curie, així com per tots els científics que van participar en el desenvolupament de l'energia nuclear. Irène continua compromesa amb el pacifisme i el feminisme, i creu que la pau és en gran mesura un assumpte de dones. El 1948, juntament amb el biòleg Julian Huxley, copresideix el Congrés Mundial dels Intel·lectuals per la Pau i la Lliure Circulació dels Descobriments, que es fa a Polònia.[2]

Irène Joliot-Curie que continuà treballant al laboratori fin el gener de 1956, morí el 17 de març d'aquell mateix any, a la seva residència de París, a conseqüència d'una leucèmia.

Recerca científica[modifica]

L'octubre de 1930, el matrimoni participa a Brusseŀles a la sisena conferència Solvay, juntament amb Rutherford, Meitner i Bohr, entre d'altres.[2] Al costat del seu marit va iniciar la recerca en el camp de la física nuclear cercant l'estructura de l'àtom, en particular l'estructura i projecció del nucli, que fou fonamental per al posterior descobriment del neutró l'any 1934, any en el qual aconseguiren produir artificialment elements radioactius.

L'any 1935, ambdós científics foren guardonats amb el Premi Nobel de Química pels seus treballs en la síntesi de nous elements radioactius.

Ambdós treballaren en les reaccions en cadena i els requisits per a la construcció encertada d'un reactor nuclear que utilitzés la fissió nuclear controlada per a generar energia mitjançant l'ús d'urani i aigua pesant.

Referències[modifica]

  1. «Irène Joliot-Curie». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 2,5 2,6 2,7 2,8 Merle-Béral, Hélène. 17 mujeres premios Nobel de ciencias. (en espanyol). Plataforma, febrer de 2018, p. 60,61,63-65,69-72. ISBN 9788417114695. 

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Irène Joliot-Curie Modifica l'enllaç a Wikidata