Canal de la Mànega

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Per a altres significats, vegeu «Mànega».
Infotaula de geografia físicaCanal de la Mànega
(en) English Channel
(fr) Manche Modifica el valor a Wikidata
EnglishChannel.jpg
Vista de satèl·lit del canal de la Mànega. Modifica el valor a Wikidata
TipusEstret i mar Modifica el valor a Wikidata
EpònimAnglaterra, Bretanya i Gran Bretanya Modifica el valor a Wikidata
Part deoceà Atlàntic Modifica el valor a Wikidata
Localitzat a l'entitat geogràficaMar del Nord Modifica el valor a Wikidata
Localització
ContinentEuropa Modifica el valor a Wikidata
País de la concaRegne Unit i França Modifica el valor a Wikidata
 50° N, 2° O / 50°N,2°O / 50; -2Coord.: 50° N, 2° O / 50°N,2°O / 50; -2
Afluent
108
Conca hidràulicaConca del Canal de la Mànega Modifica el valor a Wikidata
Dades i xifres
Profunditat180 m Modifica el valor a Wikidata
Dimensions560 (longitud) km
Mapa amb la nomenclatura francesa

El canal de la Mànega (en anglès English Channel; en francès La Manche) forma part de l'oceà Atlàntic i el comunica amb la mar del Nord. Situat a l'oest d'Europa, separa el nord-est de França de l'illa de la Gran Bretanya.

El seu punt més estret és al pas de Calais (també anomenat estret de Dover), on només 34 quilòmetres de distància separen Dover del cap francès Gris-Nez.

Al sud-oest del canal, prop de la costa francesa de la Normandia, hi ha les illes Anglonormandes, pertanyents al Regne Unit. L'illa francesa d'Ouessant, davant la costa bretona, marca l'extrem occidental del canal. A la zona sud del canal hi destaca la península de Cotentin.

El nom català del canal prové del francès, en què la Manche vol dir "la màniga". Aquest mateix significat és el que s'ha conservat en alemany (Der Ärmelkanal), en italià (la Manica) o en esperanto (Manika Markolo), a diferència de l'anglès, que l'anomena "canal anglès" (English Channel) o el neerlandès, que en diu simplement "el canal" (Het Kanaal); l'espanyol (Canal de la Mancha) i el portuguès (Canal da Mancha), curiosament, adapten la forma francesa tan sols fonèticament però sense conservar-ne el significat originari, ja que Mancha no fa referència a cap màniga.

Formació del canal[modifica]

Abans del final de l'última glaciació, uns 10.000 anys enrere, el conjunt de les illes Britàniques formava part del continent europeu.

En retirar-se el gel de la glaciació, es va formar un gran llac a la part sud-oriental de l'actual mar del Nord, que drenava cap a l'Atlàntic a través d'un petit canal a l'alçada de Dover i Calais.

Al voltant del 6500 aC, una forta erosió va anar desgastant la roca calcària de l'estret i va crear definitivament el Canal de la Mànega. Des de llavors l'acció de les ones sobre les costes ha augmentat l'amplada de l'estret. Aquest mateix efecte continua avui en dia.

Importància històrica[modifica]

El canal de la Mànega sempre ha estat la millor defensa de la Gran Bretanya: és l'accident geogràfic que li ha permès d'intervenir i d'evitar possibles entrades en conflictes europeus. Va impedir a Napoleó i Hitler la invasió del país.

S'hi han succeït moltes invasions (o intents d'invasió) com la conquesta normanda d'Anglaterra, l'Armada Invencible o la batalla de Normandia. També hi ha hagut moltes batalles navals, com la batalla de Portland, la batalla de La Hougue i la topada entre l'USS Kearsarge i el CSS Alabama.

Al mateix temps, la Mànega ha servit com a vincle comú cultural i polític, des de les societats celtes, la cultura imperial romana, la fundació de Bretanya pels colons provinents de la Gran Bretanya, fins a l'estat anglonormand.

El comerç pel canal ha estat un altre element important per a les societats d'ambdues ribes des de temps prehistòrics; producte d'això hi ha un gran nombre de ports d'importància a les dues bandes de l'estret:

Economia[modifica]

Navegació[modifica]

La platja de Le Havre i una part de la ciutat reconstruïda

El Canal té trànsit tant a les rutes del Regne Unit – Europa com del Mar del Nord – Atlàntic i és la via marítima més transitada del món, amb més de 500 vaixells al dia.[1] Després d'un accident el gener de 1971 i d'una sèrie de desastroses col·lisions al febrer,[2] el Dover TSS,[3] el primer esquema de separació de trànsit controlat per radar del món, va ser creat per l'Organització Marítima Internacional. L'esquema exigeix que els vaixells que viatgin cap al nord hagin d'utilitzar el costat francès, viatjant al sud pel costat anglès. Hi ha una zona de separació entre els dos carrils.[4]

El sistema de control de trànsit de llarg abast basat a la costa es va actualitzar el 2003 i hi ha una sèrie de sistemes de separació de trànsit en funcionament.[5] Tot i que el sistema és intrínsecament incapaç d’assolir els nivells de seguretat obtinguts dels sistemes d’aviació com el sistema d’evitació de col·lisions de trànsit, ha reduït els accidents a un o dos a l’any.

Els sistemes GPS marins permeten preprogramar els vaixells perquè segueixin els canals de navegació amb precisió i automàticament, evitant encara més el risc d’encallar, però després de la col·lisió fatal entre els vaixells Dutch Aquamarine i Ash a l’octubre del 2001, l'Oficina d'Investigació d'Accidents Marins de Gran Bretanya (MAIB) va publicar un butlletí de seguretat on afirmava que en aquestes circumstàncies tan inusuals, l'ús del GPS havia contribuït realment a la col·lisió.[6] Els vaixells mantenien un rumb automatitzat molt precís, un directament darrere de l’altre, en lloc de fer ús de tota l’amplada dels carrils de circulació com ho faria un navegador humà.

Una combinació de dificultats del radar en la vigilància de zones properes als penya-segats, un error en un sistema de circuit tancat de televisió, un funcionament incorrecte de l’ancoratge, la incapacitat de la tripulació per seguir els procediments estàndard d’utilitzar un GPS per proporcionar un avís precoç del vaixell que arrossega l’ancoratge i la reticència a admetre l'error i engegar el motor que va provocar que el MV Willy encallés a Cawsand Bay, Cornualla, el gener del 2002. L'informe del MAIB deixa clar que els controladors del port van ser informats dels imminents desastres pels observadors de terra abans que la tripulació se n'adonés.[7] El poble de Kingsand va ser evacuat durant tres dies a causa del risc d'explosió, i el vaixell va quedar varat durant 11 dies.[8][9][10]

Transbordadors[modifica]

Sistema d'Identificació Automàtica que mostra el trànsit al canal el 2006

Rutes importants dels transbordadors:

A la importància del tràfic comercial i de passatgers que uneix les dues ribes del canal cal afegir-hi la que representa el que travessa el canal i que uneix les economies de l'Europa del nord amb la resta del món. Tot aquest tràfic marítim combinat fa que el canal de la Mànega sigui una de les vies de comunicació més importants del món, i una de les principals pel que fa al comerç marítim (algunes fonts consideren que concentra més de la quarta part del comerç marítim mundial).

Els centres de vacances costaners, com ara Brighton i Deauville, inicialment fomentats per al turisme aristocràtic a començament del segle xix, s'obriren posteriorment a altres classes socials i han adoptat un estil de complex de lleure que ha influït notablement arreu del món.

L'Eurotúnel[modifica]

Article principal: Eurotúnel

Actualment, moltes persones i mercaderies creuen el canal de la Mànega pel "Túnel del Canal", "Chunnel" o "Eurotúnel", inaugurat el 1994.[11] Aquesta enorme proesa d'enginyeria, proposada per primer cop per Napoleó, connecta la Gran Bretanya amb el continent mitjançant el tren o l'automòbil.

Ara és normal viatjar entre Brussel·les o París i Londres amb el tren Eurostar.

Travesses històriques del Canal[modifica]

El 7 de gener de 1785, el francès Jean-Pierre Blanchard i l'estatunidenc John Jeffries viatgen des de Dover (Regne Unit) fins a Calais (França) amb un globus aerostàtic, i són els primers a creuar l'estret per l'aire.

Matthew Webb és, el 1875, la primera persona que creua el canal nedant. El 6 d'agost de 1926, Gertrude Ederle és la primera dona a fer-ho, i supera el rècord masculí en dues hores.

El 1909, Louis Blériot, des de França, fou la primera persona a creuar l'estret amb avió.

El 1979, l'aeroplà Gossamer Albatross guanya les 100.000 lliures de premi que hom havia reservat per al primer enginy que creués el canal mitjançant la força humana. El pilot, Bryan Allen, pedalà 3 hores per complir l'objectiu.

Referències[modifica]

  1. «The Dover Strait, navigation rules». Maritime and Coastguard Agency, 2007. Arxivat de l'original el 31 agost 2010.
  2. «History of CNIS». Maritime and Coastguard Agency, 2007. Arxivat de l'original el 8 febrer 2011.
  3. «Dover Strait TSS». Maritime and Coastguard Agency. Arxivat de l'original el 7 octubre 2010.
  4. «World Marine Guide – English Channel». Arxivat de l'original el 26 octubre 2011.
  5. «The Dover Strait, navigation rules». Maritime and Coastguard Agency, 2007. Arxivat de l'original el 31 agost 2010.
  6. «Safety Bulletin 2». Marine Accident Investigation Branch, 2001. Arxivat de l'original el 16 abril 2009.
  7. «Report on the Investigation of the grounding of MV Willy». Marine Accident Investigation Branch, octubre 2002. Arxivat de l'original el 16 abril 2009.
  8. «Picture gallery: Cornwall's stranded tanker». BBC [London], 05-01-2002.
  9. «Salvage team hunts for leak». BBC [London], 06-01-2002.
  10. «Stranded tanker safe in port». BBC [London], 14-01-2002.
  11. «On this day: Tunnel links UK and Europe» (en anglès). BBC News, 01-12-1990 [Consulta: 19 juliol 2009].