Guerres de religió a França

De Viquipèdia
(S'ha redirigit des de: Guerres de religió de França)
Salta a: navegació, cerca
Battle icon gladii.svgGuerres de religió a França
Part de les Guerres de religió a Europa
Representació de la Massacre del dia de Sant Bartomeu de François Dubois
Representació de la Massacre del dia de Sant Bartomeu,[1] 1572 de François Dubois
Data març de 1562 - abril de 1598
Localitat França
Resultat Victòria Política. L'Edicte de Nantes de 1598 va concedir als hugonots, certs drets,[2] no obstant, va ser un acord que no va satisfer a cap dels interessats.
Bàndols
Protestants:
Croix huguenote.svg Hugonots
Flag of England.svg Anglaterra
Flag of Scotland (traditional).svg Escòcia
Bandera de Reino de Navarra.svg Navarra
«Politiques»:
Royal Standard of the King of France.svg França
Catòlics:
Emblem of the Papacy SE.svg Lliga Catòlica
Flag of Cross of Burgundy.svg Imperi Espanyol
Savoie flag.svg Savoia
Comandants en cap
Croix huguenote.svg Príncep de Condé
Flag of England.svg Elisabet I
Croix huguenote.svg Gaspard de Coligny
Flag of Scotland (traditional).svg Jaume IV
Bandera de Reino de Navarra.svg Joana d'Albret
Royal Standard of the King of France.svg Enric II
Royal Standard of the King of France.svg Caterina de Mèdici
Royal Standard of the King of France.svg Carles IX
Royal Standard of the King of France.svg Enric III
Royal Standard of the King of France.svg Enric IV
Emblem of the Papacy SE.svg Casa de Guisa
Flag of Cross of Burgundy.svg Felipe II
Emblem of the Papacy SE.svg Sixt V
Savoie flag.svg Carles Manuel I

Les Guerres de religió a França[3] van ser una sèrie d'enfrontaments civils que es van tenir lloc al Regne de França durant un període i un territori molt ampli. Les primeres persecucions contra aquells que s'adhereixen a les noves idees a partir de la dècada del 1520,[n. 1] però per antonomàsia, fan referència als anys 1560 a 1598, on es varen produir fins a vuit guerres de religió, amb alternança de períodes de violència i de pau. Això no obstant, cal tenir present, que entre el 1610 i el 1620, aquestes guerres es varen reprendre a França, coincidint amb l'assassinat polític del rei Enric IV de França a mans d'un catòlic exaltat.

El detonant de les guerres de religió van ser les disputes religioses entre catòlics i protestants calvinistes, coneguts com a hugonots, alimentades per les disputes entre les diferents famílies de la noblesa que abanderaren aquestes faccions religioses, en especial els Borbons i els Guisa.

A més, la guerra civil francesa va tenir dimensions internacionals, implicant en la lluita la potència protestant del moment, l'Anglaterra d'Elisabet I amb la màxima defensora del catolicisme i major potència de l'època, l'Imperi espanyol de Felip II. Degut a això, el conflicte influí de manera determinant en l'èxit de la rebel·lió de les Províncies Unides contra el domini castellà i en l'expansió de les confessions protestants al Sacre Imperi Romanogermànic, regit per l'oncle de Felip II, l'emperador Ferran I.

El conflicte finalitzà amb l'extinció de la dinastia Valois-Angulema i la puixança al tron d'Enric IV de Borbó, el qual, després de la seva conversió al catolicisme, promulgà l'Edicte de Nantes el 1598, garantint una certa tolerància religiosa vers els protestants. Malgrat això, els conflictes entre la corona i els hugonots es revifaren periòdicament, fins que el net d'Enric IV, Lluís XIV, revocà tal tolerància mitjançant l'Edicte de Fontainebleau el 1685, proscrivint tota religió de França llevat de la catòlica, la qual cosa provocà l'exili de més de 200.000 hugonots.

Causes del conflicte[modifica]

La discòrdia religiosa[modifica]

Des de finals del segle XIV, i especialment amb el Renaixement, s'havia anat formant un corrent reformista que qüestionava els tradicionals privilegis de l'Església Catòlica, així com l'autoritat de l'Església de Roma, la seva relació amb el poder secular, i la riquesa, la influència política i els privilegis acumulats pel clergat.

Les discòrdies començaren entre 1540 i 1550 a causa de destruccions iconoclastes realitzades per protestants d'objectes del ritual romà que els catòlics consideraven sagrats: relíquies, custòdies i estàtues de sants. A finals del regnat d'Enric II, el conflicte es polititzà i, en morir el rei el 1559, els partits religiosos s'organitzaren per preparar les seves estructures militars.

L'afebliment del poder reial[modifica]

A les darreries del segle XV i inicis del XVI, la monarquia francesa havia ampliat extraordinàriament les bases del seu poder territorial, financer, econòmic i militar, establint un govern fins a cert punt centralitzat. L'equilibri entre la noblesa i la monarquia es va mantenir durant els regnats de Francesc I i d'Enric II, els quals es recolzaren en la noblesa per a poder governar, cercant el seu consell i auxili, però sense deixar-se dominar ni tolerar cap mena d'oposició al seu poder.

Una nova alta noblesa havia prosperat a l'esguard de la monarquia, després de la desaparició dels grans ducats de Borgonya i Bretanya. Les famílies nobiliàries més importants del moment van ser els Guisa, els Borbons i els Montmorency, els quals s'enfrontarien entre si durant les guerres de religió. Aquestes tres grans famílies exercien el control del govern central, mitjançant el favor del Rei, i el govern local, mitjançant una xarxa clientelar. Aquest equilibri es trencà amb la mort d'Enric II el 1559. Com que els reis Francesc II i Carles IX eren massa incapaços o massa joves per regnar, la competència de la noblesa pel favor reial es convertí en una lluita per controlar el poder reial.

Per un altre costat, els intents de la reina mare Caterina de Mèdici i del seu canceller, Michel de L'Hospital, per crear una veritable administració professional pròpia de la Corona, integrada per membres de la burgesia i la baixa noblesa, provocaren el descontentament de l'alta noblesa, davant el que entenia com una marginació de la seva funció assessora tradicional. L'intent de capejar la situació i de mantenir la continuïtat de l'Estat mitjançant la tolerància religiosa només provocà que ambdues faccions se sentissin agreujades amb l'actuació de la corona. Amb tot això es combinà la desunió religiosa en un moviment que faria trontollar la monarquia i sumiria el país en un llarg període de lluites intestines.

El resultat immediat va ser el trencament de l'equilibri del poder polític, car la casa de Montmorency, oposada d'inici a la política real, es trobà fermament unida entre sí i amb altres grups per la religió, la qual cosa va fer possible la formació de veritables partits polítics, tan poderosos que arribaren a assolir el poder. L'explicació de per què aquestes guerres s'estengueren duran 36 anys resideix precisament en la transformació de les confessions en partits: el Partit Hugonot i la Lliga Catòlica. El primer apareix com a politització de l'Església Reformada, i en defensa de la seva fe escollida davant els intents catòlics d'aturar la seva expansió, i la segona com a reacció als èxits i els excessos dels hugonots, ja en plena lluita pel poder entre la casa de Borbó i la casa de Guisa-Lorena.

Durant les Guerres de Religió, la monarquia, l'existència de la qual mai no s'arribà a qüestionar, va perdre el control de la situació i es veié incapaç de reprimir o de posar final a la lluita de partits, sent en va els esforços realitzats pels darrers reis Valois (Carles IX, Enric III i la seva mare Caterina de Mèdici) per tal de preservar el poder reial davant el col·lapse de l'ordre polític.

Finalment, cal destacar l'àmplia participació social, car les guerres de religió implicaren tots els extractes socials, des de les elits fins a les masses populars. Tot això mostra una reacció social massiva al progrés de la construcció de l'estat autoritari i unificat, amb els intentant restablir i revitalitzar institucions antigues o projectar altres noves.

La insubordinació dels francesos prengué com a model el comportament dels prínceps i grans senyors, que prengueren les armes sense permís del monarca. El feudalisme que encara es vivia a França quedà de manifest amb la progressiva autonomia dels senyors i dels seus partidaris. La convocatòria dels Estats Generals, que es portà a terme fins a tres vegades durant les Guerres de Religió, dóna testimoni patent de l'afebliment de l'autoritat reial. Els reis necessitaven de l'ajut dels seus súbdits per a poder adoptar decisions que es respectessin; arribà a qüestionar-se fins i tot el poder reial, per aquells que també desitjaven que el rei es doblegués a la voluntat d'aquests orgues consultius.

Principals protagonistes[modifica]

Valois-Angouleme.svg
Els Valois-Angulema: La casa reial que governava llavors França era una branca menor de la dinastia Valois, a l'hora una branca menor dels Capets. Estava formada per la reina mare Caterina de Mèdici, vídua d'Enric II, els seus fills i filles (Francesc, Carles, Enric, Enric Hèrcules, Isabel, Clàudia i Margarida)
Blason Mathieu II de Montmorency.svg
Els Montmorency: una de les famílies més antigues i poderoses de França. La seva riquesa derivava del gran ascens polític del condestable Anne de Montmorency durant el regnat de Francesc I. En aquesta família brillen els dos fills del condestable, Francesc de Montmorency i Enric de Damville, així com els seus cosins, els tres germans Chatillon (Gaspard de Coligny, Francesc d'Andelot i Odet, cardenal de Châtillon). Encara que dividits entre catòlics i protestants, els Montmorency-Chatillon s'uniren de tant en tant per contrarestar la creixent influència dels seus rivals, els Guisa. Sense reduir les guerres religioses a una disputa privada entre dues famílies,[n. 2] la seva pugna pel poder va fer que en bona mesura la primera fase de les Guerres de Religió van ser una guerra privada entre ambdues famílies.
Els Montmorency van ser els grans perdedors del conflicte, car gairebé tots els seus membres van morir en combat, van ser assassinats, empresonats o exiliats. Van ressorgir al costat d'Enric IV de Borbó, amb Enric de Montmorency-Damville.
Armoiries ducs de Guise.svg
Els Guisa : eren els líders del partit catòlic. Cosins del duc de Lorena, assoliren el seu ascens polític gràcies a Claudie de Lorena i el seu fill Francesc, els dos primers ducs de Guisa. Gràcies al matrimoni de Maria Stuart (néta de Claudi i neboda de Francesc) amb l'hereu del tron (el futur Francesc II), els Lorena reforçaren els lligams entre la seva casa i la dinastia Valois. A la família també destacaren Carles, cardenal de Lorena, Enric, I duc de Guisa i Carles de Lorena. Si l'hostilitat manifestada pel Guisa en contra de la política de tolerància religiosa de Caterina de Mèdici,[n. 3][4] de vegades els portà a quedar deixats de banda, dutant el regnat de Carles IX, la intransigència catòlica els permeté cultivar una gran popularitat entre la gent. Lloatss com a campions de la fe, tornaren triomfalment al capdavant de l'escena gràcies a la Lliga. El rei Enric III tractà d'alliberar-se de les ingerències dels Guisa assassinant-los, però només aconseguí guanyar-se el menyspreu universal dels catòlics. El 1588 la Lliga prengué París i expulsà el rei, que es lliurà als protestants i que finalment va ser assassinat per un catòlic fanàtic. Malgrat la seva derrota i la seva submissió final al Enric IV, gaudien de prou poder perquè el rei preferís pactar amb ells a destruir-los.
Blason duche fr Bourbon (moderne).svg
: Els Borbó, descendents en línia directa de sant Lluís, eren prínceps de sang. Els membres d'aquesta casa, per tant, tenen prioritat sobre totes els altres gentilhomes del regne, i se seien prop del rei a les cerimònies. Tot i la indecisió i el gir polític i religiós del cap de la família Antoni de Borbó, els Borbons es destacaren com a líders del partit protestant durant les guerres de religió amb el germà menor d'Antoni, Luis de Condé, i el fill d'aquest, Enric de Condé. Però va ser el fill d'Antoni de Borbó i Jeanne d'Albret, Enric de Navarra, qui es va imposar gradualment al capdavant dels hugonots tot i una conversió forçada i temporal al catolicisme després de la Massacre del dia de Sant Bartomeu.

La implicació dels països veïns[modifica]

Caps d'Estat durant les guerres de religió
Reis de França Governadors dels Països Baixos castellans Reis de Castella Reis d'Anglaterra
Enric II Manuel Filibert de Savoia 19- Rei D. Filipe I - O Prudente.jpg
Felip II
Elizabeth1England.jpg
Elisabet I
Francesc II MargarethevonParma02.jpg Margarida de Parma
CharlesIX.jpg
Carles IX Fernando Álvarez de Toledo, III Duque de Alba, por Antonio Moro.jpg El duc d'Alba
Henri III Versailles.jpg
Enric III
Lluís de Requesens
Joan d'Àustria
Vaenius - Alexander Farnese.png
Alexandre Farnese
HenriIV.jpg
Enric IV
Pere Ernest de Mansfeld
Ernest d'Àustria
Pedro Enríquez de Acevedo
Archiducs albert isabelle pays-bas.jpeg Albert d'Àustria Diego Velázquez - Philip III on Horseback (detail) - WGA24408.jpg
Felip III

Les guerres de religió a França són també la conseqüència de la intervenció de països veïns que tractaven d'afeblir-la. En perdre França la batalla de Sant Quintí el 1557 i en signar la Pau de Cateau-Cambrésis, va veure perdre la seva hegemonia en benefici d'Espanya, vencedor de la batalla. Tot i això, i malgrat el seu declivi durant la segona meitat del segle XVI, França continuà sent una gran potència europea. La reina d'Anglaterra, Elisabet I va intervenir en suport dels protestants; i el rei de Castella, Felip II donà suport al casal de Guisa, catòlics intransigents. Durant les guerres de religió, doncs, França va quedar dividida en dos faccions que comptaven amb suport financer i militar estranger. Durant la dècada del 1580, Castella i Anglaterra s'enfrontarien, amb França com a escenari.

Però també existiren reivindicacions territorials: Anglaterra volia recuperar Calais, perduda el 1558, i Castella volia recuperar la part septentrional de Navarra. Pel seu costat, Saboia, aliada a Castella, volia recuperar les ciutats italianes ocupades per França després de les guerres d'Itàlia.

Les guerres de religió a França depenen molt del context europeu. Això és especialment significatiu en el cas dels Països Baixos espanyols, on els aldarulls politics i religiosos s'accentuaren a partir de 1566. La guerra a Flandes repercutí automàticament als conflictes francesos, i viceversa.

També el rei de França va recórrer a exèrcits estrangers per a restablir la seva autoritat. Va recórrer a contingents suïssos i italians, enviats pel Papa. Ambdós bàndols van recórrer als reiters i als lansquenets alemanys. Els castellans, a més, van emprar tropes flamenques.

Els orígens del conflicte[modifica]

Prolegòmens[modifica]

L'execució del magistrat Anne du Bourg, qui havia criticat amb duresa a Enric II per la seva repressió religiosa

Els primers problemes religiosos van aparèixer sota el regnat de Francesc I (1515-1547). Motius purament religiosos apart, el rei de França creia que la doctrina religiosa protestant era nefasta per a la seva autoritat. S'oposà categòricament a aquests quan es produïren les primeres agressions iconoclastes a imatges i relíquies religioses. A partir de l'assumpte dels pasquins, que consistí en el fet que els protestants van posar pasquins propagandístics per tot el país, arribant fins i tot al dormitori del rei, el 18 d'octubre de 1534 començà la persecució dels protestants, publicant-se els primers edictes condemnatoris.

Va ser durant el regnat del seu fill, Enric II (1547-1559), quan les tensions religioses van augmentar perillosament. Encara més intolerant que el seu pare, Enric II assetjà sense treva els heretges. Multiplicà els edictes i creà els tribunals coneguts com a "cambres ardents", per a condemnar-los a la foguera. Malgrat aquesta persecució, el seu regnat veié el major augment del protestantisme. Sota la direcció de líders intel•ligents, com Joan Calví, el protestantisme va anar guanyant adeptes. Els entorns urbans (artesans i burgesos) i la noblesa van ser el terreny més propici pel seu creixement. El seu dinamisme i el seu èxit van provocar un odi ferotge entre els catòlics més fervents. Ambdues confessions es consideraven en possessió de la veritat absoluta sobre la fe. El país estava al llindar d'una crisi religiosa, i només la forta autoritat del rei va fer que França es mantingués unida en les seves guerres contra Castella. La tràgica mort d'Enric II, com a conseqüència d'un accident en un torneig el 1559, obrí un període d'incertesa.

El regnat de Francesc II (1559-1560)[modifica]

El primogènit d'Enric II de França i Caterina de Mèdici succeí el seu pare als 16 anys. Tot i que ja era major d'edat i podia regnar, abandonà el govern en mans dels oncles de la seva muller, Maria Stuart, els germans Guisa, abanderats del catolicisme. Els Guisa ocuparen les millors estances del palau del Louvre, tenint així l'accés i el control de la persona del Rei. Amb la hisenda arruïnada per les successives derrotes davant els exèrcits castellans i amb la mateixa corona trontollant, la reina vídua Caterina decidí recolzar-se en els Guisa, qui ràpidament coparen tots els llocs clau.[5] El duc Francesc va obtenir el control dels exèrcits, i el seu germà, el cardenal Carles de Lorena, disposà de les finances i dels afers de l'Església. Amb l'objectiu de sanejar la Hisenda reial, la despesa pública va ser dràsticament retallada, la qual cosa generà nombroses protestes, que van ser durament reprimides.[6]

Trencat el delicat equilibri existent, les rivalitats entre l'alta noblesa s'accentuaren, però si bé temporalment els Montmorency van ser apaivagats en ser-los garantits els seus càrrecs i privilegis.[7]

Pel seu costat, la Casa de Borbó, volia recuperar la seva preponderància, perduda després del trencament entre Francesc I i el Condestable de Borbó el 1523. En la seva condició de prínceps de sang reial, els Borbons haurien d'haver ocupat la presidència del Consell Reial, però el cardenal de Lorena el va ocupar. Antoni de Borbó, rei de Navarra, va ser neutralitzat en ser enviat a Castella per acompanyar Isabel de Valois fins a la residència del seu espòs, Felip II, després de les seves noces per poders a París, en les que va estar representat pel Duc d'Alba.[8]

La persecució religiosa iniciada pel cardenal de Lorena, que a més era el Gran inquisidor de França, agreujà el problema religiós, i malgrat els intents de mediació de la reina Caterina, els calvinistes van buscar la protecció i el lideratge de Lluís de Borbó, príncep de Condé qui, en la seva condició de segon, estimà que la causa religiosa podria permetre'l ascendir al cim del poder.[9]

El resultat de tot plegat va ser la conspiració d'Amboise el 1560, el primer incident greu de les guerres de religió, que tenia com a objecte fer-se amb la persona del rei i substraure'l de la influència dels germans Guisa, els quals havien de ser apartats del poder i processats. Malgrat tot, per evitar implicar-se directament al complot, Condé deixà l'execució del pla en mans d'un noble menor, el senyor de la Renaudie, la incompetència del qual resultà en la descoberta del complot.[10] El rei es traslladà a la fortalesa d'Amboise, i els conspiradors van ser capturats i executats.[11][12]

Aviat quedà clar que l'únic que volia un important sector dels hugonots era acabar amb els Guisa, i que quedarien tranquils si aquests eren substituïts per un Consell Reial dirigit pels Borbons. Es van establir conversacions i, al voltant de la reina mare i del canceller Michel de L'Hospital sorgí un "partit polític" a la cort, l'objectiu del qual era assolir una solució pacífica al problema religiós i el restabliment de la supremacia règia. L'assemblea reunida a instàncies de Catalina a Fontainebleau l'agost de 1560 enfortí la posició de la reina mare, però no va ser capaç d'acabar amb la supremacia dels Guisa.[13][14].

Antoni de Borbó, rei de Navarra.

Davant la impossibilitat d'eliminar els Guisa, els Borbó s'inclinaren vers el calvinisme. En la decisió també va pesar l'objectiu de conquerir Navarra. En mantenir-se dins de l'ortodòxia catòlica, i amb els Guisa al poder, el trencament amb Castella era impossible. Pel seu costat, els Montmorency afavorien els avalots, tot i que no estiguessin aliats amb els Borbó. Els hugonots es prepararen per a la guerra, atacant ciutats importants del sud i del sud-est francès. La guerra civil semblava imminent quan la reina mare convocà a Condé i a Antoni de Borbó a Orleans, per a que responguessin de la seva lleva militar il·legal. Atemorit, el rei de Navarra obeí, de manera que Condé va ser detingut, jutjat i condemnat a mort pels Guisa.[15][16]

La situació semblava estar en un punt mort quan Francesc II, després de 16 mesos de regnat, va caure greument malalt el novembre de 1560, poc abans que es produís la reunió dels Estats Generals a Orleans. Caterina aprofità l'ocasió per reconciliar els seus enemics, perdonant els borbons i oferint-los una posició de privilegi. A canvi, va obtenir la regència del seu fill Carles, i va garantir els Guisa que no serien castigats pels seus excessos. Francesc va morir el 5 de desembre, la seva muller, Maria Stuart tornà a Escòcia, i Caterina es convertí en la reina regent, després d'haver neutralitzat i reconciliat, com a mínim nominalment, les cases de Borbó i Guisa.[17]

El regnat de Carles IX (1560-1574)[modifica]

La guerra[modifica]

El factor religiós d'aquestes guerres va aportar un element molt característic, diferent de la resta de conflictes: l'element de la violència religiosa. Després de la Pau d'Augsburg de 1555,[18] teòricament a Europa s'havia produït un cert equilibri pel que feia a la conflictivitat religiosa, però a la pràctica, estaven prenent força dues formes contraposades: el bàndol catòlic i monàrquic, format per clergues, jesuïtes i ultracatòlics, i el bàndol protestant i aristocràtic, format pels hugonots francesos.

Ambdós bàndols es varen organitzar militarment, trencant amb l'essència de la Reforma protestant, que afirmava ser un moviment purament religiós i espiritual. Aquesta organització era deguda a la persecució contrareformista, que va provocar una millor organització en les files del calvinisme, però també, gràcies a la propaganda, que instava a la resistència.

Conseqüències[modifica]

Aproximadament 3.000.000 persones van morir com a conseqüència de la violència, la fam i la malaltia en el que es considera com la segona guerra religiosa europea més mortal després de la Guerra dels Trenta Anys.[19] A diferència de totes les altres guerres religioses de l'època, les guerres franceses van conservar el seu caràcter religiós sense involucrar consideracions dinàstiques.

Notes[modifica]

  1. Primera condemna a la foguera per fets de religió
  2. Schématisation historiographique courante au début de la IIe République, notamment dans Jean-Hyppolyte Mariéjol, La Réforme, la Ligue, l'édit de Nantes (1559-1598), t. VI d'Ernest Lavisse (dir.), Histoire de France des origines à la Révolution, Paris, 1884, nouv. éd. 1983. Pour une remise en cause de cette interprétation traditionnelle : Jean-Marie Constant, « La noblesse protestante en France pendant les guerres de Religion : un ferment d'innovation dans un monde traditionnel » in La Noblesse en liberté (siecles XVI-XVII), p.191 et, du même auteur : « Clans, partis nobiliaires et politique des souverains au temps des guerres de Religion » in Genèse de l'État moderne, CNRS-Éditions, 1987, p.221-226
  3. Déposition de Péricard, secrétaire du duc de Guise, et déposition de Pierre d'Épinac. Information faite par P.Michaud et J. Courtin, conseiller en la cour de Parlement pour raison des massacres commis à Blois sur les personnes du duc de Guise et de son frère le cardinal à la requête de la duchesse de Guise
Error de citació: L'etiqueta <ref> amb el nom "FOOTNOTEMiquel7" definida a <references> no s'utilitza en el text anterior.

Referències[modifica]

  1. Knecht, 2002, p. 51-52.
  2. Knecht, 2002, p. 86.
  3. «guerres de Religió». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  4. BnF, ms. fr. 6549.
  5. Durot,, p. 39-64.
  6. Frieda 2005: 151-152 i 161-162.
  7. Frieda 2005: 153.
  8. Frieda 2005: 154-155.
  9. Frieda 2005: 162-163.
  10. Jean Meyer, « Conjuration d'Amboise », Encyclopædia Universalis, DVD, 2007.
  11. Frieda 2005: 166-170.
  12. Delumeau (Larousse),, p. 474.
  13. Frieda 2005: 173-4.
  14. Jouanna et al.,, p. 67-76.
  15. Frieda 2005: 175-7.
  16. Jouanna et al.,, p. 75.
  17. Frieda 2005: 177-9.
  18. Bettenson, Henry; Maunder, Chris. Documents of the Christian Church (en anglès). Oxford University Press, 2011, p. 229. ISBN 0191501514. 
  19. Knecht, 2002, p. 91.

Bibliografia[modifica]

  • Knecht, Robert J. The French Religious Wars 1562-1598. Osprey Publishing, 2002. ISBN 9781841763958. 
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Guerres de religió a França Modifica l'enllaç a Wikidata