Pau de Vervins

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

La pau de Vervins es va signar el 2 de maig de 1598 a Vervins (actual Aisne) entre els reis Felip II d'Espanya i Enric IV de França. El tractat va servir especialment per a confirmar les clàusules prèviament signades en el tractat de Cateau-Cambrésis (3 d'abril de 1559) entre el mateix Felip II i Enric II de França, afegint-hi diverses clàusules noves.

D'acord amb els termes d'aquest tractat:[1]

Conseqüències polítiques i territorials[modifica | modifica el codi]

La pau de Vervins fou el punt final del període imperial d'Espanya a Europa. D'ací, la seva gran importància històrica, generalment desconeguda. Fou conseqüència fatal de la derrota de l'armada Invencible que, arravatant a Espanya el domini del mar, deixà sense base tots els afanys de domini terrestre. En els 10 anys que transcorregueren d'un esdeveniment a un altre (1588-98), Felip II no tan sols no desistí dels seus projectes de domini europeu, esforçant-se a aprofitar l'anarquia francesa per a preponderar sobre França i dirigir la política d'aquell regne, sinó que amb més gran afany que mai consagrà a tal propòsit tota la seva atenció i tots els seus recursos.

Tanmateix, a pesar de les discòrdies religioses franceses i dels triomfs del cèlebre Farnese, l'esperit nacional francès se li oposava, i l'abjuració feta del protestantisme per Enric IV, hereu legítim del tron de França, acabà de perjudicar la causa de Felip II. Ambdós contendents, mancats de recursos pecuniaris, arribaren a desitjar la pau, que fou facilitada per la intervenció del papa Climent VII.

Es reuniren a la ciutat de Vervins el 8 de febrer de 1598 els delegats d'ambdues potències.

Representaven Enric:

I Felip:

Hi hagué llargs i emprenyats debats, sorgiren greus dificultats, però tot s'anà aplanant mercès a la influència del cardenal llegat, i la pau restà signada el 2 de maig de 1598. En resum, el tractat de Vervins conté les clàusules següents:

Felip es reservà el dret de litigar amigablement pels drets que la seva filla Isabel pogués al·legar sobre certes províncies de França.

El duc de Savoia, aliat d'Espanya, entrà en el tractat de Vervins, però a condició que el papa decidís quina era la legítima propietat del marquesat de Saluzzo, del qual s'havia apoderat el de Savoia, i Enric IV va declarar la guerra al Ducat de Savoia[2] fins que la Pau de Lió, signada el 17 de gener de 1601, va comportar que Saluzzo definitivament passà a mans dels Savoia a canvi de la Senyoria de Bresse i d'altres territoris dels Alps.

El tractat de Vervins tancà per a Espanya definitivament el període de les possibilitats, però no el de les esperances dels seus sobirans i estadistes, que encara continuaren pugnant per l'hegemonia europea quasi un segle.(²)

Referències[modifica | modifica el codi]

Bibliografia[modifica | modifica el codi]