Guerres de religió a França

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Battle icon gladii.svgGuerres de religió a França
Part de les Guerres de religió a Europa
Representació de la Massacre del dia de Sant Bartomeu de François Dubois
Representació de la Massacre del dia de Sant Bartomeu,[1] 1572 de François Dubois
Data març de 1562 - abril de 1598
Localitat França
Resultat Victòria Política. L'Edicte de Nantes de 1598 va concedir als hugonots, certs drets,[2] no obstant, va ser un acord que no va satisfer a cap dels interessats.
Bàndols
Protestants:
Croix huguenote.svg Hugonots
Flag of England.svg Anglaterra
Flag of Scotland (traditional).svg Escòcia
Bandera de Reino de Navarra.svg Navarra
«Politiques»:
Royal Standard of the King of France.svg França
Catòlics:
Emblem of the Papacy SE.svg Lliga Catòlica
Flag of Cross of Burgundy.svg Imperi Espanyol
Savoie flag.svg Savoia
Comandants en cap
Croix huguenote.svg Príncep de Condé
Flag of England.svg Elisabet I
Croix huguenote.svg Gaspard de Coligny
Flag of Scotland (traditional).svg Jaume IV
Bandera de Reino de Navarra.svg Joana d'Albret
Royal Standard of the King of France.svg Enric II
Royal Standard of the King of France.svg Caterina de Mèdici
Royal Standard of the King of France.svg Carles IX
Royal Standard of the King of France.svg Enric III
Royal Standard of the King of France.svg Enric IV
Emblem of the Papacy SE.svg Casa de Guisa
Flag of Cross of Burgundy.svg Felipe II
Emblem of the Papacy SE.svg Sixt V
Savoie flag.svg Carles Manuel I

Les Guerres de religió a França[3] van ser una sèrie d'enfrontaments civils que es van tenir lloc al Regne de França durant un període i un territori molt ampli. Les primeres persecucions contra aquells que s'adhereixen a les noves idees a partir de la dècada del 1520[n. 1], però per antonomàsia, fan referència als anys 1560 a 1598, on es varen produir fins a vuit guerres de religió, amb alternança de períodes de violència i de pau. Això no obstant, cal tenir present, que entre el 1610 i el 1620, aquestes guerres es varen reprendre a França, coincidint amb l'assassinat polític del rei Enric IV de França a mans d'un catòlic exaltat.

El detonant de les guerres de religió van ser les disputes religioses entre catòlics i protestants calvinistes, coneguts com a hugonots, alimentades per les disputes entre les diferents famílies de la noblesa que abanderaren aquestes faccions religioses, en especial els Borbons i els Guisa.

A més, la guerra civil francesa va tenir dimensions internacionals, implicant en la lluita la potència protestant del moment, l'Anglaterra d'Elisabet I amb la màxima defensora del catolicisme i major potència de l'època, l'Imperi espanyol de Felip II. Degut a això, el conflicte influí de manera determinant en l'èxit de la rebel·lió de les Províncies Unides contra el domini castellà i en l'expansió de les confessions protestants al Sacre Imperi Romanogermànic, regit per l'oncle de Felip II, l'emperador Ferran I.

El conflicte finalitzà amb l'extinció de la dinastia Valois-Angulema i la puixança al tron d'Enric IV de Borbó qui, després de la seva conversió al catolicisme, promulgà l'Edicte de Nantes el 1598, garantint una certa tolerància religiosa vers els protestants. Malgrat això, els conflictes entre la corona i els hugonots es revifaren periòdicament, fins que el net d'Enric IV, Lluís XIV, revocà tal tolerància mitjançant l'Edicte de Fontainebleau el 1685, proscrivint tota religió de França llevat de la catòlica, la qual cosa provocà l'exili de més de 200.000 hugonots.

Causes del conflicte[modifica | modifica el codi]

La discòrdia religiosa[modifica | modifica el codi]

Des de finals del segle XIV, i especialment amb el Renaixement, s'havia anat formant un corrent reformista que qüestionava els tradicionals privilegis de l'Església Catòlica, així com l'autoritat de l'Església de Roma, la seva relació amb el poder secular, i la riquesa, la influència política i els privilegis acumulats pel clergat.

Les discòrdies començaren entre 1540 i 1550 a causa de destruccions iconoclastes realitzades per protestants d'objectes del ritual romà que els catòlics consideraven sagrats: relíquies, custòdies i estàtues de sants. A finals del regnat d'Enric II, el conflicte es polititzà i, en morir el rei el 1559, els partits religiosos s'organitzaren per preparar les seves estructures militars.

L'afebliment del poder reial[modifica | modifica el codi]

A les darreries del segle XV i inicis del XVI, la monarquia francesa havia ampliat extraordinàriament les bases del seu poder territorial, financer, econòmic i militar, establint un govern fins a cert punt centralitzat. L'equilibri entre la noblesa i la monarquia es va mantenir durant els regnats de Francesc I i d'Enric II, els quals es recolzaren en la noblesa per a poder governar, cercant el seu consell i auxili, però sense deixar-se dominar ni tolerar cap mena d'oposició al seu poder.

Una nova alta noblesa havia prosperat a l'esguard de la monarquia, després de la desaparició dels grans ducats de Borgonya i Bretanya. Les famílies nobiliàries més importants del moment van ser els Guisa, els Borbons i els Montmorency, els quals s'enfrontarien entre sí durant les guerres de religió. Aquestes tres grans famílies exercien el control del govern central, mitjançant el favor del Rei, i el govern local, mitjançant una xarxa clientelar. Aquest equilibri es trencà amb la mort d'Enric II el 1559. Com que els reis Francesc II i Carles IX eren massa incapaços o massa joves per regnar, la competència de la noblesa pel favor reial es convertí en una lluita per controlar el poder reial.

Per un altre costat, els intents de la reina mare Caterina de Mèdici i del seu canceller, Michel de L'Hospital, per crear una veritable administració professional pròpia de la Corona, integrada per membres de la burgesia i la baixa noblesa, provocaren el descontentament de l'alta noblesa, davant el que entenia com una marginació de la seva funció assessora tradicional. L'intent de capejar la situació i de mantenir la continuïtat de l'Estat mitjançant la tolerància religiosa només provocà que ambdues faccions se sentissin agreujades amb l'actuació de la corona. Amb tot això es combinà la desunió religiosa en un moviment que faria trontollar la monarquia i sumiria el país en un llarg període de lluites intestines.

El resultat immediat va ser el trencament de l'equilibri del poder polític, car la casa de Montmorency, oposada d'inici a la política real, es trobà fermament unida entre sí i amb altres grups per la religió, la qual cosa va fer possible la formació de veritables partits polítics, tan poderosos que arribaren a assolir el poder. L'explicació de perquè aquestes guerres s'estengueren duran 36 anys resideix precisament en la transformació de les confessions en partits: el Partit Hugonot i la Lliga Catòlica. El primer apareix com a politització de l'Església Reformada, i en defensa de la seva fe escollida davant els intents catòlics d'aturar la seva expansió, i la segona com a reacció als èxits i els excessos dels hugonots, ja en plena lluita pel poder entre la casa de Borbó i la casa de Guisa-Lorena.

Durant les Guerres de Religió, la monarquia, l'existència de la qual mai no s'arribà a qüestionar, va perdre el control de la situació i es veié incapaç de reprimir o de posar final a la lluita de partits, sent en va els esforços realitzats pels darrers reis Valois (Carles IX, Enric III i la seva mare Caterina de Mèdici) per tal de preservar el poder reial davant el col•lapse de l'ordre polític.

Finalment, cal destacar l'àmplia participació social, car les guerres de religió implicaren tots els extractes socials, des de les elits fins a les masses populars. Tot això mostra una reacció social massiva al progrés de la construcció de l'estat autoritari i unificat, amb els intentant restablir i revitalitzar institucions antigues o projectar altres noves.

La insubordinació dels francesos prengué com a model el comportament dels prínceps i grans senyors, que prengueren les armes sense permís del monarca. El feudalisme que encara es vivia a França quedà de manifest amb la progressiva autonomia dels senyors i dels seus partidaris. La convocatòria dels Estats Generals, que es portà a terme fins a tres vegades durant les Guerres de Religió, dóna testimoni patent de l'afebliment de l'autoritat reial. Els reis necessitaven de l'ajut dels seus súbdits per a poder adoptar decisions que es respectessin; arribà a qüestionar-se fins i tot el poder reial, per aquells que també desitjaven que el rei es doblegués a la voluntat d'aquests orgues consultius.

Principals protagonistes[modifica | modifica el codi]

Blason Mathieu II de Montmorency.svg
Els Montmorency: una de les famílies més antigues i poderoses de França. La seva riquesa derivava del gran ascens polític del condestable Anne de Montmorency durant el regnat de Francesc I. En aquesta família brillen els dos fills del condestable, Francesc de Montmorency i Enric de Damville, així com els seus cosins, els tres germans Chatillon (Gaspard de Coligny, Francesc d'Andelot i Odet, cardenal de Châtillon). Encara que dividits entre catòlics i protestants, els Montmorency-Chatillon s'uniren de tant en tant per contrarestar la creixent influència dels seus rivals, els Guisa. Sense reduir les guerres religioses a una disputa privada entre dues famílies[n. 2], la seva pugna pel poder va fer que en bona mesura la primera fase de les Guerres de Religió van ser una guerra privada entre ambdues famílies.
Els Montmorency van ser els grans perdedors del conflicte, car gairebé tots els seus membres van morir en combat, van ser assassinats, empresonats o exiliats. Van ressorgir al costat d'Enric IV de Borbó, amb Enric de Montmorency-Damville.

La guerra[modifica | modifica el codi]

El factor religiós d'aquestes guerres va aportar un element molt característic, diferent de la resta de conflictes: l'element de la violència religiosa. Després de la Pau d'Augsburg de 1555,[4] teòricament a Europa s'havia produït un cert equilibri pel que feia a la conflictivitat religiosa, però a la pràctica, estaven prenent força dues formes contraposades: el bàndol catòlic i monàrquic, format per clergues, jesuïtes i ultracatòlics, i el bàndol protestant i aristocràtic, format pels hugonots francesos.

Ambdós bàndols es varen organitzar militarment, trencant amb l'essència de la Reforma protestant, que afirmava ser un moviment purament religiós i espiritual. Aquesta organització era deguda a la persecució contrareformista, que va provocar una millor organització en les files del calvinisme, però també, gràcies a la propaganda, que instava a la resistència.

Conseqüències[modifica | modifica el codi]

Aproximadament 3.000.000 persones van morir com a conseqüència de la violència, la fam i la malaltia en el que es considera com la segona guerra religiosa europea més mortal després de la Guerra dels Trenta Anys.[5] A diferència de totes les altres guerres religioses de l'època, les guerres franceses van conservar el seu caràcter religiós sense involucrar consideracions dinàstiques.

Notes[modifica | modifica el codi]

  1. Primera condemna a la foguera per fets de religió
  2. Schématisation historiographique courante au début de la IIe République, notamment dans Jean-Hyppolyte Mariéjol, La Réforme, la Ligue, l'édit de Nantes (1559-1598), t. VI d'Ernest Lavisse (dir.), Histoire de France des origines à la Révolution, Paris, 1884, nouv. éd. 1983. Pour une remise en cause de cette interprétation traditionnelle : Jean-Marie Constant, « La noblesse protestante en France pendant les guerres de Religion : un ferment d'innovation dans un monde traditionnel » in La Noblesse en liberté (siecles XVI-XVII), p.191 et, du même auteur : « Clans, partis nobiliaires et politique des souverains au temps des guerres de Religion » in Genèse de l'État moderne, CNRS-Éditions, 1987, p.221-226
Error de citació: L'etiqueta <ref> amb el nom "FOOTNOTEMiquel7" definida a <references> no s'utilitza en el text anterior.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Knecht, 2002, p. 51-52.
  2. Knecht, 2002, p. 86.
  3. «guerres de Religió». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  4. Bettenson, Henry; Maunder, Chris. Documents of the Christian Church (en anglès). Oxford University Press, 2011, p. 229. ISBN 0191501514. 
  5. Knecht, 2002, p. 91.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Knecht, Robert J. The French Religious Wars 1562-1598. Osprey Publishing, 2002. ISBN 9781841763958. 
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Guerres de religió a França Modifica l'enllaç a Wikidata