Vés al contingut

Inquisició

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula d'organitzacióInquisició

Modifica el valor a Wikidata
Dades
Tipusorganització religiosa
tipus d'institució de l'Església Catòlica
sistema jurídic
tribunal
tribunal eclesiàstic Modifica el valor a Wikidata
Indústriacongregacions i associacions religioses Modifica el valor a Wikidata
Governança corporativa
Format per
Inquisicion episcopala (oc) Tradueix
Sagrada Congregació del Sant Ofici
Congregació de la doctrina de la Fe
Inquisició Romana
Inquisicion papala (oc) Tradueix
Dicasteri per a la Doctrina de la Fe Modifica el valor a Wikidata
Part deEsglésia Catòlica Modifica el valor a Wikidata
Galileo Galilei jutjat per la Inquisició

La inquisició va ser un seguit d'institucions judicials, majoritàriament a l'Església Catòlica Romana, d'origen medieval i que tenien com a missió vetllar per la integritat dels costums i per la puresa de la fe cristiana i de combatre i castigar les heretgies (les idees que l'Església considerava falses). La primera inquisició s'estableix a Llenguadoc l'any 1184, amb la crida del papa Luci III als bisbes a establir tribunals per lluitar contra els càtars.

Definició i objectius

[modifica]
Tribunal del Palau de l'Inquisidor a Birgu, Malta. El manual d'Eymeric recomana que l'acusat estigui assegut en un banc baix sense respatller.[1]

Avui dia, el terme Inquisició s'aplica popularment a qualsevol dels tribunals regionals o institucions nacionals posteriors que treballaven contra heretges o altres delinqüents contra el dret canònic de l'Església Catòlica. Tot i que el terme Inquisició s'aplica normalment als tribunals eclesiàstics de l'Església Catòlica, a l'Edat Mitjana es referia pròpiament a un procés judicial organitzat.

El terme Inquisició prové de la paraula llatina medieval inquisitio, que descrivia un procés judicial basat en el dret romà, que va tornar a utilitzar-se durant la baixa edat mitjana.[2] Va ser una nova forma de judici menys arbitrària que va substituir la denunciatio i accussatio procés[3] que requeria un denunciant o utilitzava un procés contradictori, sent el més injust el judici per ordalia i el judici secular germànic per combat. Henry A. Kelly conclou que la inquisició va ser "una innovació brillant i molt necessària en el procediment judicial, instituïda pel més gran advocat-papa de l'Edat Mitjana" i que les pràctiques abusives posteriors s'haurien d'identificar com una perversió del procés inquisitorial original.[3]

Teòricament, la Inquisició, com a tribunal eclesiàstic, no tenia jurisdicció sobre els musulmans i els jueus com a tals. Malgrat diverses excepcions, com l'infame exemple del Sant Nen de La Guardia [4] la Inquisició es preocupava principalment pel comportament herètic dels adeptes o conversos catòlics (inclosos els conversos forçats).

Els inquisidors «eren anomenats així perquè aplicaven una tècnica judicial coneguda com a inquisitio, que es podria traduir com a «investigació» o «investigació». «En aquest procés, que ja era àmpliament utilitzat pels governants seculars (Enric II el va utilitzar àmpliament a Anglaterra al segle XII), un inquisidor oficial demanava informació sobre un tema específic a qualsevol persona que sentís que tenia alguna cosa a oferir».[5] «La Inquisició» normalment es refereix a tribunals regionals específics autoritzats a ocupar-se del comportament herètic dels adeptes o conversos catòlics (inclosos els conversos forçats). Igual que amb les inquisicions de sedició, les inquisicions d'heretgia se suposava que utilitzaven els procediments estàndard de la inquisició: aquests incloïen que l'acusat havia de ser informat dels càrrecs, tenia dret a un advocat i dret d'apel·lació (al papa). L'inquisidor només podia iniciar un procediment d'heretgia si hi havia una opinió pública general sobre la «infàmia» de l'acusat (en lloc d'una denúncia o acusació formal) per evitar la pesca o el cobrament d'opinions privades. Tanmateix, aquestes inquisicions podien procedir amb una mínima distracció per part dels advocats, la identitat dels testimonis estava protegida, es permetien els testimonis contaminats i, un cop declarats culpables d'heretgia, no hi havia dret a un advocat.[3] No obstant això, molts inquisidors no van seguir aquestes normes escrupolosament, sobretot des de finals del 1300: molts inquisidors tenien formació teològica, no jurídica.

Antecedents

[modifica]

Ja en el III Concili de Toledo de l'any 589 s'ordenava als bisbes que investiguessin per arrancar de soca-rel «el sacrilegi d'idolatria fermament implantat a Hispània i Septimània».

En el XVI Concili de Toledo (693), es va dir que «el bisbe que no es preocupi de la seva extirpació» (referint-se al paganisme) «seria destituït i hauria de passar un any fent penitència».

Vegeu també Període catòlic visigot

Abans del segle xii, l'Església Catòlica suprimia el que creien que era heretgia, generalment mitjançant un sistema de proscripció eclesiàstica o empresonament, però sense utilitzar la tortura,[6] i poques vegades recorrien a execucions.[7][8] Diversos clergues i teòlegs s'oposaven a aquests càstigs, tot i que uns quants països castigaven l'heretgia amb la pena de mort.[9] [10] El papa Sirici, Ambròs de Milà i Martí de Tours van protestar contra l'execució de Priscil·lià, en gran part com una interferència indeguda en la disciplina eclesiàstica per part d'un tribunal civil. Tot i que àmpliament considerat com un heretge, Priscil·lià va ser executat com a bruixot. Ambròs es va negar a donar cap reconeixement a Ítaci d'Ossonuba, no volent tenir res a veure amb els bisbes que havien enviat heretges a la mort.[11]

Al segle xii, per contrarestar la propagació del catarisme i altres heretgies, el processament d'heretges es va fer més freqüent. L'Església va encarregar als concilis compostos per bisbes i arquebisbes l'establiment d'inquisicions (la Inquisició Episcopal). El papa Luci III va emetre la butlla Ad abolendam (1184), que condemnava l'heretgia com a contumàcia envers l'autoritat eclesiàstica.[12] La butlla Vergentis in Senium del 1199 estipulava que l'heretgia es consideraria, en termes de càstig, igual a la traïció (Lesa majestat), i el càstig també s'imposaria als descendents dels condemnats.[13]

La primera Inquisició es va establir temporalment al Llenguadoc (sud de França) el 1184. L'assassinat del llegat papal del papa Innocenci III Pere de Castellnou, pels càtars el 1208 va desencadenar la Croada Albigesa (1209–1229). La Inquisició es va establir permanentment el 1229 (Concili de Tolosa), dirigida en gran part pels dominics[14] a Roma i més tard a Carcassona, al Llenguadoc.

El 1252, la butlla papal Ad extirpanda, després d'un altre assassinat per part dels càtars, va encarregar al cap d'estat el finançament i la selecció d'inquisidors de les ordres monàstiques; això va causar friccions en establir un tribunal competitiu amb els tribunals del bisbe.

Inquisició episcopal

[modifica]

La Inquisició va ser creada per mitjà de la Butlla Ad abolendam, promulgada el 4 de novembre de 1184 pel papa Luci III desencadenant la Croada albigesa com un instrument per combatre el catarisme al sud de França.[15] Cap al 1215 també l'arquebisbe de Tarragona Aspàreg de la Barca es determinà a combatre el catarisme, especialment a la zona del Montsant i a Prades. El mètode no era el de la inquisició, sinó que manava als monjos de la cartoixa d'Escaladei que sortissin de la seva clausura a predicar contra l'heretgia. L'èxit no degué ser durador, ja que durant tot el segle xiii, i part del XIV, romangueren càtars per aquesta zona. La Inquisició va tenir un paper important en la destrucció definitiva del catarisme durant els segles xiii i majoria del xiv.[16]

Durant aquesta època els bisbes actuaren segons el seu criteri.

Inquisició pontifícia

[modifica]

El 1231, Gregori IX proclamà la butlla Excommunicamus, origen d'una inquisició dirigida directament pel papa. La missió encomanada era la de localitzar, processar i evacuar sentència contra sospitosos. El papa nomenava els inquisidors, sovint dominics, però no sempre. Aquesta institució reforçava el poder del papa davant dels altres bisbes i per damunt de reis i prínceps.

L'autoritat religiosa és la que limitava a inquirir i arribà a condemnar. La sentència l'executà l'autoritat laica. Des de l'XI Concili de Toledo (675) hi hagué també antecedents de la prohibició de "matar… mutilar…ordenar a un altre que ho faci". És l'any 1252, quan el papa Innocenci IV en la butlla Ad extirpanda va autoritzar la tortura per tal que el processat confessés. S'indica, però, que sigui "sense mutilar ni posar en perill la vida de l'acusat".

Aquesta Inquisició pontifícia es va consolidar a Occitània, Provença, Milà, Gènova, Florència … també a la corona d'Aragó, on entre els inquisidors hi havia el dominic i conseller reial d'alt nivell de cultura Sant Ramon de Penyafort. A l'entorn de 1230 arribaren molts càtars des d'Occitània a Catalunya. Els concilis de la província eclesiàstica Tarraconense se'n feren ressò des d'aquest anys fins al 1318. La Inquisició Papal va arribar a Catalunya el 1232.[17]

Coincidint en l'època, l'heretgia seguia combatent amb prèdiques, molt valorades pel poble senzill, especialment les dels franciscans, i més tard també les dels carmelites. No hi havia notícies d'heretgies més enllà de l'any 1321, any de la darrera prèdica carmelitana a les terres de Prades. La Inquisició morí per manca de feina.

El procediment inquisitorial s'iniciava amb l'arribada dels inquisidors a una localitat específica, que sol·licitava en primer lloc la col·laboració de les autoritats civils que, de negar-se a prestar-la, incorrien en l'excomunió o l'entredit segons el grau de desacatament. Es concedia un període de gràcia (Edicte de Gràcia) durant el qual els heretges podien lliurar-se lliurement. Passat aquest període s'acceptaven denúncies de qualsevol persona, fins i tot de delinqüents i altres heretges (Edicte de Fe). Els denunciats mai coneixien els delators suposant què n'hi hagués. L'acusació exacta també es considerava secret sumarial.

Dos informants solien ser suficients per aixecar càrrecs. Passat el termini sense confessar, al presumpte heretge se li confiscava la propietat. Llavors el tribunal convocava al sospitós, l'interrogava i tractava d'obtenir la confessió necessària per a la condemna. L'inquisidor no podia acusar directament, sinó que havia d'obtenir una confessió.

El concili de Narbona de 1235, ordenà que les sentències es fessin fonamentades en proves irrefutables, i, sota criteri que és "preferible un culpable en llibertat que un innocent condemnat". Se sap, però, que sovint els presos ignoraven fins i tot quins eren els càrrecs. Tenien un advocat defensor, però que limitava la seva funció a recomanar la confessió dels càrrecs.

Una butlla papal de 1252 va autoritzar els inquisidors l'ús de la tortura per obtenir confessions. La tortura no s'entenia com un càstig, sinó que era un mitjà de fomentar la confessió i sobretot servia d'exemple a altres persones que podien rebre el mateix tractament. Si una persona confessava i es mostrava penedit, els magistrats aplicaven penes menors.

Un cop el Tribunal declarava heretge a l'acusat, se li aplicava un càstig. Aquest podia ser, una flagel·lació, un dejuni, una peregrinació, posar-se una gramalleta, o una multa econòmica. Els càstigs més extrems, i a la vegada més coneguts, van ser la cadena perpètua i l'execució. Atès que per a l'Església era pecat el vessament de sang, els condemnats eren lliurats a les autoritats seculars per a la seva execució, generalment en la foguera.

Inquisició espanyola

[modifica]

Molts anys més endavant, el 1478 per iniciativa de Ferran el Catòlic i amb la finalitat de combatre els jueus, es crea el Tribunal del Sant Ofici de la Inquisició, conegut com la Inquisició espanyola, depenent directament de la corona. Va ser l'única institució comuna d'Aragó i Castella durant molt de temps. Aquest fet va enfortir la monarquia. El primer període va destacar pel seu rigor i virulència. La seva activitat va ser alta durant les monarquies de la dinastia dels Habsburg, i va anar minvant durant els Borbons.

El Consell de la Inquisició es va establir a Espanya per la butlla Exigit sincerae devotionis de l'1 de novembre de l'any 1478,[18] però no es va posar en funcionament fins al 1480. Estava format per l'Inquisidor General, la suprema autoritat de la Inquisició, i diversos Consellers i un secretari. S'organitzava en dues secretaries territorials. La Secretaria d'Aragó gestionava els assumptes dels Tribunals de Districte de València i Saragossa, establerts en 1482, Barcelona, establert en 1484, Mallorca, establert en 1488, Logroño, establert en 1512, Sicília, establert en 1513 amb seu a Palermo, Sardenya, Lima i Mèxic, establerts en 1569, i Cartagena d'Índies establert en 1610, i la Secretaria de Castella gestionava els assumptes dels Tribunals de Districte de Sevilla i Còrdova, establerts en 1482, Llerena i Toledo, establerts en 1485, Valladolid i Múrcia, establerts en 1488, Conca, establert en 1489, Canàries, establert en 1505 en Las Palmas de Gran Canaria, Granada, establert en 1526 i Santiago de Compostela, establert en 1574.[19]

Es divideix l'activitat de la Inquisició en cinc períodes. El primer, del 1480 al 1530, va estar marcat per la intensa persecució dels judeus conversos, seguit per un període de relativa tranquil·litat fins al 1560 en què torna a ser intensa la seva activitat, centrada en els protestants i en els moriscos fins al 1614, i en la resta del segle xvii, en què la majoria de persones jutjades són cristians vells i el cinquè, el segle xviii, amb l'arribada de la il·lustració i els Borbó, l'heretgia deixa de ser el centre d'atenció del tribunal perquè ja no constitueix un problema.[20]

La primera abolició de la Inquisició espanyola va ser aprovada per Napoleó Bonaparte després d'entrar a Madrid mitjançant els decrets de Chamartín de 4 de desembre de 1808, pels que abolia l'Antic Règim a Espanya, incloent-hi el feudalisme i la Inquisició espanyola,[21] i també ho feren les Corts de Cadis per a les zones no ocupades pels francesos el 22 de febrer de 1813 tot i mantenir la prohibició de qualsevol religió i confessió diferent de la catòlica.[22] Quan Ferran VII d'Espanya va recuperar el tron el 1814, sent un magnífic instrument per al control polític dels dissidents, en va ordenar la restauració, fins que el Rafael de Riego va donar un cop d'estat a Sevilla en 1820 proclamant la restauració de la Constitució espanyola de 1812 i abolint la inquisició durant el Trienni Liberal, fins que la Santa Aliança en el congrés de Verona de 1822 decideix acudir en ajuda de Ferran, amb l'enviament dels Cent Mil Fills de Sant Lluís i la Restauració absolutista a Espanya. Ferran no la va tornar a restaurar a plena capacitat, però «de facto» va continuar operant sota la fórmula de les Juntes de Fe, tolerades a les diòcesis pel rei i que van tenir el trist honor d'executar l'últim heretge condemnat de la història. No es va abolir definitivament a tota la Monarquia fins al 15 de juliol de 1834, durant la regència de Maria Cristina de Borbó a l'inici del Regnat d'Isabel II d'Espanya.[18]

Inquisició portuguesa

[modifica]

En 1536 s'estableix la Inquisició a Portugal,[23] que dura fins a 1794.

Inquisició romana

[modifica]

El 1545 es va crear la Inquisició romana, coneguda per Congregació del Sant Ofici, per a lluitar en contra del protestantisme. El procediment era diferent del de la inquisició papal. El Sant Ofici vetllava permanentment per la puresa de la fe en tota l'extensió de l'Església catòlica. Era una congregació d'altes dignitats. L'any 1633 hi fou processat i condemnat Galileo Galilei.

Des de l'any 1965 amb en Pau VI, es converteix en la Congregació de la Doctrina de la Fe, sota la batuta d'un prefecte. El càrrec el va ocupar des de 1981 fins que va pujar al soli pontifici el cardenal Ratzinger Benet XVI. Joan Pau II va ordenar el 1998 que s'obrissin els arxius secrets d'aquesta congregació, on estaven recollides les actes dels processos de tota l'Europa catòlica. A partir d'aquest fet, es podrà analitzar amb més objectivitat l'abast real, tant ideològic com social i polític de la inquisició.

Controvèrsia i revisionisme

[modifica]

L'obertura d'arxius espanyols i romans durant els darrers 50 anys ha fet que alguns historiadors revisin la seva comprensió de la Inquisició, alguns fins al punt de veure les opinions anteriors com un cos de llegendes i mites.[24] També s'ha suggerit que alguns instruments de tortura, com la pera de l'angoixa, no es van inventar fins al segle xvi o més tard.[25] Algunes d'aquestes revisions dels estudiosos poden ser degudes a la seva pròpia religió subjectiva, l'esborrat històric de crims comesos per l'església o l'esborrat de vides i veus de minories.[26][27] Moltes de les fonts que desacrediten o soscaven la tortura estan escrites per catòlics practicants. Un exemple és el reverend Brian Van Hove, SJ, que suggereix que la inquisició està exagerada en la imaginació popular. Van Hove escriu

« ...els historiadors seculars ara tendeixen a parlar de com de just era realment el sistema. Observen quantes persones van ser alliberades a causa de tecnicismes de la llei que resistien el caprici i l'abús. Assigneu quantes oportunitats van tenir els acusats per evitar futurs processaments.[28] »

Tanmateix, aquesta perspectiva no aborda que la majoria de les inquisicions van conduir a tortures, excomunions massives i cremes que van incitar a la por i la submissió a la població general, creant efectes duradors a Europa.[29] La majoria d'estudiosos de la història continuen veient la inquisició com un exemple de líders religiosos extremistes que imposen l'ordre i erradiquen el paganisme mitjançant acusacions falses i violència desmesurada.[30]

Frases

[modifica]

Quan un sospitós era condemnat per heretgia voluntària i impenitent, el dret canònic exigia que el tribunal inquisitorial lliurés la persona a les autoritats seculars per a la sentència definitiva. Un magistrat secular, el braç secular, determinava la pena segons la llei local.[31] Aquestes lleis locals incloïen proscripcions contra certs delictes religiosos, i els càstigs incloïen la mort a la foguera a les regions on la llei secular equiparava l'heretgia persistent amb la sedició. Així, els inquisidors generalment coneixien el destí esperat de qualsevol persona en presó preventiva.[32] El braç secular no tenia accés a l'acta judicial dels acusats, només declarava i executava les sentències i estava obligat a fer-ho sota pena d'heretgia i excomunió.[1][33]

Tot i que el propòsit notacional del judici en si era la salvació de l'ànima individual, suposadament mitjançant la persuasió, segons l'edició de 1578 del Directorium inquisitorum (un manual estàndard per a inquisicions), les penes en si eren preventives, no retributives, i es pensava que difonien un exemple mitjançant el terror: ... quoniam punitio non refertur primo & per se in correctionem & bonum eius qui punitur, sed in bonum publicum ut alij terreantur, & a malis committendis avocentur (traducció: ... perquè el càstig no té lloc principalment i per se per a la correcció i el bé de la persona castigada, sinó pel bé públic, a fi que els altres puguin aterrir-se i allunyar-se dels mals que cometrien).[34][35]

Estadístiques

[modifica]

A partir del segle xix, els historiadors han anat compilant gradualment estadístiques extretes dels registres judicials supervivents, a partir dels quals s'han calculat estimacions ajustant el nombre registrat de condemnes per la taxa mitjana de pèrdua de documents per a cada període de temps. Gustav Henningsen i Jaime Contreras van estudiar els registres de la Inquisició espanyola, que enumeren 44.674 casos, dels quals 826 van resultar en execucions en persona i 778 en efígie (és a dir, es va cremar un ninot de palla en lloc de la persona).[36] William Monter va estimar que hi va haver 1000 execucions a Espanya entre 1530 i 1630 i 250 entre 1630 i 1730. Jean-Pierre Dedieu va estudiar els registres del tribunal de Toledo, que va jutjar 12.000 persones. Per al període anterior a 1530, Henry Kamen va estimar que hi va haver unes 2.000 execucions a tots els tribunals d'Espanya.

Referències

[modifica]
  1. 1 2 Saraiva, 2001.
  2. ↑ Peters, 1989.
  3. 1 2 3 Kelly, Henry Ansgar Church History, 58, 4, 1989, pàg. 439–451. DOI: 10.2307/3168207. ISSN: 0009-6407. JSTOR: 3168207.
  4. ↑ Sabatini, 1930.
  5. ↑ «Internet History Sourcebooks Project». Fordham.edu. Arxivat de l'original el 14 agost 2014. [Consulta: 13 octubre 2017].
  6. ↑ (Lea, 1887a): L'ús judicial de la tortura era encara feliçment desconegut...
  7. ↑ Foxe, John. «Chapter monkey». A: Foxe's Book of Martyrs. Arxivat 2012-11-26 a Wayback Machine.
  8. ↑ «Inquisition». A: , 2007-10-26. Arxivat 2007-10-26 a Wayback Machine.
  9. ↑ «Inquisition», 26-10-2007. Arxivat de l'original el 2007-10-26. [Consulta: 7 setembre 2025].
  10. ↑ Lea, 1887a.
  11. ↑ Hughes, Philip (1979). History of the Church Volume 2: The Church In The World The Church Created: Augustine To Aquinas. A&C Black. pàgines 27–28, ISBN 978-0-7220-7982-9
  12. ↑ Peters, 1980.
  13. ↑ Théry, Julien. «Expérience italienne et norme inquisitoriale, chap.11(in Le gouvernement pontifical et l'Italie des villes au temps de la théocratie (fin XIIe-mi-XIVe siècle)» (en francès). Academia p. 547–592. Presses universitaires de la Méditerranée, 2010. Arxivat de l'original el 2024-12-01. [Consulta: 6 maig 2024].
  14. ↑ «CATHOLIC ENCYCLOPEDIA: Inquisition». Newadvent.org. Arxivat de l'original el 26 octubre 2007. [Consulta: 13 octubre 2017].
  15. ↑ Thomsett, Michael C. The Inquisition: A History (en anglès). McFarland, 26 abril 2010, p. 13. ISBN 978-0-7864-4409-0.
  16. ↑ Sumption, Jonathan. The Albigensian Crusade (en anglès). London, England: Faber, 1978, p. 230–232. ISBN 0-571-11064-9.
  17. ↑ Llorente, Juan Antonio. España y la Inquisición (en castellà). Editorial Renacimiento, 2007, p.34. ISBN 8484722678.
  18. 1 2 Escudero, José Antonio «Problemas en los procesos de creación y supresión de la Inquisición Española: bulas y decretos». Revista de la Inquisición. Intolerancia y Derechos Humanos, Volum 25, pp. 13-53 (pàgina 14 i 15). ISSN: 1131-5571.
  19. ↑ «Institución - Consejo de Inquisición (España)». Portal de Archivos Españoles, castellà. [Consulta: 5 desembre 2023].
  20. ↑ Kamen, 2011, p. 171.
  21. ↑ «decrets de Chamartín» (en castellà). Gaceta de Madrid, núm.151, 11-12-1808, pàg. 1567.
  22. ↑ «El manifiesto de las Cortes de Cádiz sobre la abolición de la Inquisición» (en castellà). Junta de Andalucía. [Consulta: 14 novembre 2023].
  23. ↑ Moreno Martínez, Doris. La invención de la Inquisición (en castellà). Marcial Pons Historia, 2004, p. 53. ISBN 8495379783.
  24. ↑ Iarocci, Michael P. Properties of Modernity. Vanderbilt University Press, 1 març 2006, p. 218. ISBN 0-8265-1522-3.
  25. ↑ Bishop, Chris. «The ‘pear of anguish’: Truth, torture and dark medievalism». journals.sagepub. Sage Journals. [Consulta: 8 agost 2025].
  26. ↑ Sehgal, Parul. «Fighting Erasure». New York Times Magazine. New York Times. Arxivat de l'original el 21 d'agost 2025. [Consulta: 8 agost 2025].
  27. ↑ «Catholic Church Child Sexual Abuse Scandal». BBC. Arxivat de l'original el 10 d'agost 2025. [Consulta: 8 agost 2025].
  28. ↑ «Les inquisicions de la història: la mitologia i la realitat». Ignatius Insight. Arxivat de l'original el 7 de març 2016. [Consulta: 8 agost 2025].
  29. ↑ Smith, Lauren. «The effects of the Spanish Inquisition». University of Sydney. Arxivat de l'original el 12 de desembre 2024. [Consulta: 8 agost 2025].
  30. ↑ Ray, Micheal. «Timeline of the Spanish Inquisition A dark chapter in Christian history.». Encyclopedia Britannica. Encyclopedia Britannica. Arxivat de l'original el 11 de juliol 2025. [Consulta: 8 agost 2025].
  31. ↑ (Lea, 1887a): Els heretges obstinats, que es negaven a abjurar i tornar a l'Església amb la deguda penitència, i aquells que després de l'abjuració recaiguessin, havien de ser abandonats al braç secular per al càstig adequat.
  32. ↑ Kirsch, 2008.
  33. ↑ Haliczer, Stephen. Inquisition and Society in the Kingdom of Valencia, 1478–1834. University of California Press, 1990, p. 83–85.
  34. ↑ Eymerich Directorium inquisitorum, Nicholas. «Directorium inquisitorum». Cornell University Library Digital Collections Bookreader. Arxivat de l'original el 2025-03-17. [Consulta: 4 març 2025].
  35. ↑ Eymeric-, Nicholas. Manual de Inquisidores, para uso de las Inquisiciones de España y Portugal - Translated from French into Spanish language, by J. Marchena (abridged version) (en castellà). Imprenta de Feliz Avinon., 1821.
  36. ↑ Mohnhaupt, Heinz. Vorträge zur Justizforschung: Geschichte und Theorie (en alemany). V. Klostermann, 1992. ISBN 978-3-465-02627-3.

Bibliografia addicional

[modifica]

Vegeu també

[modifica]
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Inquisició&oldid=36897519»