Vés al contingut

Clergat

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Clergat

El clergat, el clero o la clerecia engloba de forma general totes aquelles persones que han estat ordenades en el servei religiós. Depenent de la religió, el clergat generalment es dedica als diversos aspectes del ritual religiós, a l'ensenyament o a l'evangelització. Sovint s'ocupen dels grans esdeveniments de la vida com els naixements, la circumcisió, la confirmació, el matrimoni, o la mort. El clergat de la major part de religions treballa dins i fora dels llocs de culte, i se'ls pot trobar fent la seva tasca en hospitals, escoles, missions, i fins i tot a l'exèrcit.

Hi ha una diferència important entre el clergat i els teòlegs. Els primers s'ocupen de les tasques del dia a dia, mentre que els teòlegs són els estudiosos de la religió i no són necessàriament clergues.

El clergat està protegit per lleis especials a molts països i en molts casos són finançats (o cofinançats) per l'estat en què treballen, encara que generalment els seus recursos provenen majoritàriament de les donacions dels seus fidels.

A Europa, fins a l'abolició de l'Antic Règim, el clergat compartia amb la noblesa la condició d'estament privilegiat i era reconegut, teòricament i tradicionalment, com el primer en rang i honor.

Etimologia

[modifica]

La paraula clergue procedeix del llatí eclesiàstic Clericus, per als pertanyents a la classe sacerdotal. Al seu torn, la font de la paraula llatina procedeix del grec eclesiàstic Klerikos (κληρικός), que significa pertanyent a una herència, en referència al fet que els sacerdots levites de l'Antic Testament no tenien més herència que el Senyor.[1] «Clergat» procedeix de dues paraules del francès antic, clergié i clergie, que es refereixen a les persones amb erudició i deriven del llatí medieval clericatus, del llatí tardà clericus (la mateixa paraula de la qual deriva «clergue»).[2] «Clergue», que solia significar ordenat al ministeri, també deriva de clericus. A l'Edat Mitjana, la lectura i l'escriptura eren domini gairebé exclusiu de la classe sacerdotal, i aquesta és la raó de l'estreta relació d'aquestes paraules.[3] Dins del cristianisme, especialment en el cristianisme oriental i anteriorment en el catolicisme romà occidental, el terme clergue es refereix a qualsevol individu que ha estat ordenat, incloent-hi diaques, sacerdots i bisbos.[4] En el catolicisme llatí, la tonsura era un requisit previ per a rebre qualsevol dels ordes menors o ordes majors abans que la tonsura, els ordes menors i el subdiaconat fossin abolits després del Concili Vaticà II.[5] Ara, l'estat clerical està lligat a la recepció del diaconat.[6] Els ordes menors encara es donen a les Esglésies catòliques orientals, i els qui reben aquestes ordes són «clergues meors».[7]

L'ús de la paraula clergue també és apropiat per als clergues meors de l'Ortodoxa Oriental que estan tonsurats per no trivialitzar ordes com les de Lector a l'Església Oriental, o per als qui estan tonsurats però no tenen ordes menors o majors. És en aquest sentit que la paraula va entrar en la llengua àrab, més comunament al Líban a partir del francès, com kleriki (o, alternativament, cleriki) que significa «seminarista». Tot plegat en consonància amb els conceptes ortodoxos orientals de clergat, que continuen incloent aquells que encara no han rebut, o no tenen previst rebre, el diaconat.

Un sacerdoci és un cos de sacerdots, xamans o oracles que tenen una autoritat o funció religiosa especial. El terme sacerdot deriva del grec presbíter (πρεσβύτερος, presbýteros, ancià o gran), però sol utilitzar-se en el sentit de sacerdot en particular, és a dir, per als clergues que realitzen un ritual dins de l'esfera del que és sagrat o numinós comunicant-se amb els déus en nom de la comunitat.

Cristianisme

[modifica]

En el cristianisme la diferència essencial dins del clergat s'estableix entre el clergat regular i el secular. Aquesta divisió es manté tant en el clergat catòlic com en l'ortodox.[8][9] La Reforma protestant suprimí el clergat regular i establí el sacerdoci universal, raó per la qual l'existència d'un clergat diferenciat de la resta de fidels va deixar de tenir sentit en alguna de les Esglésies reformades, malgrat que, en altres, es va mantenir una clara jerarquia, com és el cas de les luteranes o les anglicanes. En aquesta última confessió, tot i considerar-se important, també existeix el clergat regular.

Clergat secular

[modifica]

Significa "el que viu en el segle", és a dir, dins de la societat dels homes, i és l'encarregat d'administrar els sagraments. La seva organització jeràrquica parteix del papa -o dels patriarques en el cas de l'Església ortodoxa- i continua amb els arquebisbes, bisbes, i sacerdots. Els ordes menors del clergat secular inclouen també els rangs de diaca i exorcista. El càrrec de prevere, rector de parròquia o simplement capellà, és la base fonamental de contacte directe amb els fidels. Existeixen molt altres beneficis eclesiàstics (arxipreste, canonge…).

El celibat del clergat secular, que no va existir durant els primers segles del cristianisme i que no s'aplica en l'Església ortodoxa ni en alguns ritus orientals d'obediència catòlica (o a títol individual en alguns casos en l'Església catòlica de ritu occidental), és un dels temes més controvertits en l'actualitat, així com l'accés de les dones al sacerdoci o dels homosexuals en algunes esglésies reformades. Cal no confondre, però, el celibat amb el vot de castedat del clergat regular.

Clergat regular

[modifica]

És el que segueix una regla i no és seglar, perquè viu fora del segle, és a dir, fora de la societat dels homes. En el seu origen se n'anaven al desert (als afores de les ciutats egípcies dels segles iv i v) de forma individual (en aquest cas se'ls coneix com a anacoretes o eremites) o col·lectiva (cenobites), que esdevindrien monestirs. Al segle xiii sorgiren els ordes mendicants, que fundaren convents a les ciutats amb la comesa de tornar a evangelitzar la naixent societat urbana de l'Occident medieval.

Hinduisme

[modifica]
Sacerdot hindú al districte d'Umaria, MP, Índia.

Un sacerdot hindú pot referir-se a qualsevol dels següents:

  • Un pujari (IAST: Pūjārī) o un archaka és un sacerdot de temple hindú.[10]
  • Un purohita (IAST: Purōhita) oficia i realitza rituals i cerimònies, i normalment està vinculat a una família específica o, històricament, a una dinastia.[11]
  • Un sadhu (IAST: Sādhu) és un asceta que va renunciar a la seva vida mundana i es va dedicar a l'alliberament del cicle vital de naixement, mort i renaixement. Un Sadhu també s'anomena Sannyasa. Els ascetes són homes i dones. La seva funció és predicar la religió a la gent.
  • Un brahmachari és una persona iniciada en el monaquisme. És un aprenent i el seu deure és aprendre i predicar les escriptures a la gent. La dona iniciada s'anomena Brahmacharini.[12]

Tradicionalment, els sacerdots provenen predominantment de la classe bramana, els membres masculins de la qual són designats per a la funció en els textos hindús.[13][14]

Els sacerdots hindús són coneguts per realitzar serveis d'oració, sovint anomenats puja. Els sacerdots són identificats com a pandits o pujaris entre els devots.[15] Braja Kishore Goswami Yuvaaraj és un d'aquests famosos líders espirituals de la religió hindú.

Islam

[modifica]

L'islam, com el judaisme, no té clergat en el sentit sacerdotal. No hi ha cap institució que s'assembli al sacerdoci cristià. Els líders religiosos islàmics no serveixen «com a intermediaris entre la humanitat i Déu»,[16] no tenen «procés d'ordenació»,[17] ni «funcions sacramentals». Es diu que s'assemblen més als rabins, servint com a «exemple, mestres, jutges i líders comunitaris», proporcionant regles religioses als pietosos sobre «fins i tot els assumptes més petits i privats».[16]

El títol de mul·là (una variació persa de l'àrab mawla, ‘mestre’), traduït habitualment com a «clergue» a Occident i considerat anàleg a «sacerdot» o «rabí», és un títol de referència per a qualsevol figura educada o respectada, ni tan sols necessàriament (encara que sovint) religiosa. El títol de xeic (‘ancià’) s'utilitza de manera similar.

La majoria dels títols religiosos associats amb l'islam són de naturalesa escolàstica o acadèmica: reconeixen el coneixement exemplar del seu titular sobre la teoria i la pràctica del din (‘religió’), i no confereixen cap autoritat espiritual o sacerdotal en particular. El títol més general és àlim, ‘erudit’, en plural ulamà, que ha donat el terme català ulema. Aquesta paraula descriu algú que té coneixements avançats en ciències islàmiques tradicionals (ulum) obtinguts en una universitat islàmica o madrassa. Les opinions d'un erudit, àlim o ulema poden ser valuoses per a altres a causa del seu profund coneixement en matèria religiosa; però en general aquestes opinions no es consideren vinculants, infal·libles o absolutes, ja que cada musulmà és directament responsable davant Déu de les seves pròpies creences i pràctiques religioses.

No hi ha cap càrrec sacerdotal que correspongui al sacerdot cristià o al kohen jueu, com tampoc hi ha cap ritu sacrificial d'expiació comparable a l'eucaristia o el korban. El sacrifici ritual o dhabiha, inclòs el qurban de la festa del sacrifici, pot ser realitzat per qualsevol musulmà adult que sigui físicament capaç i degudament entrenat. Es poden contractar carnissers professionals, però no són necessaris. En el cas del qurban és fins i tot preferible sacrificar el propi animal, si és possible.[18]

Sunnites

[modifica]
Un jurista sunnita (muftí) pronunciant un sermó des d'un púlpit

El títol de hàfidh (lit. ‘conservador, custodi’) s'atorga a algú que ha memoritzat tot l'Alcorà, sovint després d'haver assistit a un curs especial per a aquest propòsit. L'imam khatib d'una mesquita, és a dir l'imam que diu la khutba dels divendres, és sovint (encara que no sempre) un hàfidh.

Hi ha diversos «oficis» especialitzats en l'estudi i l'aplicació de la llei islàmica o xaria. Un erudit especialitzat en fiqh o jurisprudència es coneix com a faqih o alfaquí. Un qadi o cadi és un jutge d'un tribunal islàmic. Un muftí és un erudit que ha completat un curs avançat d'estudis religiosos que el qualifica per emetre opinions judicials o fàtues.

L'islam sunnita no té una jerarquia organitzada d'ulemes, tot i que hi ha jerarquies proposades no oficials i informals. Ibn Abidín, un erudit hanafita, va proposar una gradació d'especialistes en ciències islàmiques,[19][20][21][22] que altres autors han ampliat i completat.[23][24]

  1. mújtahid fi x-xara, jurista independent en llei divina o xara
  2. mújtahid fi l-màdhhab, jurista independent en una escola de dret o màdhhab
  3. mújtahid fi l-massàil, jurista independent en assumptes (jurídics)
  4. sàhib takhrij, expert en deducció (jurídica)
  5. sàhib tarjih, expert de preferència (jurídica)
  6. sàhib tamyiz, expert en discerniment (jurídic)
  7. muqàl·lid, tradicionalista (que segueix les tradicions jurídiques)

En aquest context «independent» significa que és capaç, per ell mateix i pels seus coneixements, de dictaminar sobre assumptes juridico-religiosos, mentre que l'expert depèn dels coneixements dels seus mestres i el tradicionalista es limita a imitar-los —de fet, muqàl·lid també significa ‘imitador’.

Tot i que Ibn Abidín va proposar set nivells, alguns reconeixen un vuitè nivell que seria el de l'imam comunitari, cap de la mesquita.[25]

Xiïtes

[modifica]
L’erudit xiïta iranià i autor Sheikh Ali Akbar Nahavandi.

En l'islam xiïta modern, especialment entre els xiïtes imamites, els erudits religiosos tenen un paper més destacat en la vida quotidiana dels creients que no pas en l'islam sunnita. Hi existeix, a més, una jerarquia d'autoritat basada en la formació religiosa en escoles teològiques o madrasses.

Tradicionalment, en el xiisme imamita s'ha utilitzat una jerarquia basada en la formació religiosa en les escoles religioses i el prestigi social. Per començar, la necessitat d'una formació religiosa en escoles teològiques i l'ús de vestimentes pròpies d'aquesta elit, permet parlar, per analogia, d'un clergat format en seminaris. Entre els homes que es dedicaven als estudis hi hauria un primer grau que seria el mújtahid, un clergue amb coneixements superiors que tenia l'autoritat per dur a terme l'ijtihad, la capacitat per jutjar independentment, per si mateix. Els mújtahids serien pocs, però de les seves files en sortirien els maraji at-taqlid, plural de marja at-taqlid, ‘font d'imitació’ en el sentit que eren persones que tenien l'autoritat moral-religiosos per ser referents d'emulació i imitació religiosa. Els xiïtes laics havien d'identificar-se amb un marja a qui emularien, d'acord amb les seves opinions legals (fatues) i els seus escrits. En diverses ocasions, la marjaïyya, la comunitat de tots els maraji i alhora l'autoritat religiosa (sense poder polític) es concentrava en un sol individu i aleshores les sentències d'aquest marja eren aplicables a tots els que vivien al món xiïta imamita.

Durant el segle xx i sobretot després de la Revolució Islàmica d'Iran, la carrera formativa dels clergues xiïtes es va formalitzar i alguns títols tradicionals evolucionaren en el seu sentit i n'aparegueren de nous que s'han sobreposat a la categorització tradicional. En aquest sentit, la carrera religiosa actualment estaria formada per:

  1. Taleb, en persa, o tàlib, en àrab, lit. 'estudiant', qui comença estudis religiosos al seminari
  2. Seghatoleslam, en persa, o thíqat-al-islam, en àrab, lit. ‘confiança de l'islam’, clergue en disposició dels títols en fiqh (jurisprudència islàmica) i ussul ad-din (teologia), ja pot vestir la vestimenta clerical i rebre caritat
  3. HojjatoleIslam, en persa, o hujjat-al-islam, en àrab, lit. ‘prova de l'islam, autoritat de l'islam’
  4. Hujjat-al-Islam wa-l-muslimín, en àrab, lit. ‘prova de l'islam i dels musulmans, autoritat de l'islam i dels musulmans’, pot ser un mújtahid de grau inferior o de grau superior
  5. Aiatol·là, ayatollah, en persa, o ayat-Al·lah, en àrab, lit. ‘signe de Déu’, mújtahid de grau superior
  6. Gran aiatol·là, ayatollah uzma, en persa, o ayat-Al·lah al-udhma, en àrab, lit. ‘gran signe de Déu’, marja at-taqlid amb capacitat per emetre fatues[26][27][28]

Sufisme

[modifica]

La funció de guia espiritual, que en moltes denominacions cristianes es coneix com a «cura pastoral», la compleix per a molts musulmans un múrxid (‘guia’), un mestre de les ciències i les disciplines espirituals conegudes com a tassàwwuf o sufisme. Als guies sufís se'ls sol donar el títol de xeics (xaykh), tant oralment com per escrit. Al nord d'Àfrica de vegades se'ls anomena morabit o marabut (muràbit). Tradicionalment els mestres sufís són designats pels seus predecessors, en un llinatge d'ensenyament ininterromput que es remunta, en darrer terme, a Mahoma. En aquest sentit, la successió lineal de guies té una similitud superficial amb l'ordenació cristiana i la successió apostòlica, o amb la transmissió del dharma budista, però un guia sufí es considera principalment un mestre especialitzat i l'islam nega l'existència d'una jerarquia terrenal entre els creients.

Els musulmans que volen practicar el sufisme es posen sota el mestratge o la guia d'un múrxid per mitjà d'un jurament anomenat baya. L'aspirant es coneix llavors com a murid (‘deixeble, seguidor’). Un murid que assumeix disciplines especials sota la instrucció del guia, que van des d'un retir espiritual intensiu fins a la pobresa voluntària i la manca d'habitatge, de vegades es coneix com a dervix.

Durant l'Edat d'Or Islàmica, era comú que els erudits musulmans assolissin un domini reconegut tant de les «ciències exteriors» (ulum adh-dhàhir) de les madrasses com de les «ciències interiors» (ulum al-batin) del sufisme. Al-Ghazalí i Rumi en són dos exemples notables.

Referències

[modifica]
  1. ↑ Harper, Douglas «cleric» (en anglès). Online Etymology Dictionary. Arxivat de l'original el 2016-10-29 [Consulta: 26 juliol 2026].
  2. ↑ Harper, Douglas «clergy» (en anglès). Online Etymology Dictionary. Arxivat de l'original el 2016-10-29 [Consulta: 26 juliol 2026].
  3. ↑ Harper, Douglas «clerk» (en anglès). Online Etymology Dictionary. Arxivat de l'original el 2016-10-29 [Consulta: 26 juliol 2026].
  4. ↑ «Cleric» (en anglès). Catholic Encyclopedia. Arxivat de l'original el 2018-08-20 [Consulta: 26 juliol 2026].
  5. ↑ Pablo VI, Carta apostólica motu proprio Ministeria quaedam nos. 2-4, 64 AAS 529 (1972).
  6. ↑ 'Ministeria quaedam nº 1; CIC Canon 266 § 1.
  7. ↑ Nedungatt, George «Clérigos» (en castellà). Guía del Código Oriental. CCEO Canon 327, 2002, p. 255, 260.
  8. ↑ Murphy, J.F.X. «Clerks Regular» (en anglès). The Catholic Encyclopedia. Robert Appleton Company [Nova York], 1908. Arxivat de l'original el 2026-07-29 [Consulta: 27 juliol 2026].
  9. ↑ Boudinhon, A «Secular Clergy» (en anglès). The Catholic Encyclopedia. Robert Appleton Company [Nova York], 1912. Arxivat de l'original el 2026-04-11 [Consulta: 27 juliol 2026].
  10. ↑ www.wisdomlib.org. «Arcaka: 11 definitions» (en anglès). www.wisdomlib.org, 23-09-2018. Arxivat de l'original el 2022-09-28. [Consulta: 28 setembre 2022].
  11. ↑ www.wisdomlib.org. «Purohita: 24 definitions» (en anglès). www.wisdomlib.org, 03-08-2014. Arxivat de l'original el 2022-09-20. [Consulta: 18 setembre 2022].
  12. ↑ «Swamins and Brahmacharins» (en anglès americà). Arxivat de l'original el 2024-06-24. [Consulta: 26 juliol 2024].
  13. ↑ Dubois, Jean Antoine. Hindu Manners, Customs and Ceremonies (en anglès). Clarendon Press, 1897, p. 15.
  14. ↑ Gandhi, Dr Srinivasan. Hinduism And Brotherhood (en anglès). Notion Press, 2018-09-05, p. 266. ISBN 978-1-64324-834-9.
  15. ↑ «Hindu Religious Worker Definitions». Hindu American Foundation. Arxivat de l'original el 24 juny 2021. [Consulta: 23 juny 2021].
  16. 1 2 Pipes, Daniel. In the Path of God: islam and Political Power. Routledge., 1983, p. 38. ISBN 978-1-351-51291-6.
  17. ↑ Brown, Jonathan A.C.. Misquoting Muhammad: The Challenge and Choices of Interpreting the Prophet's Legacy. Oneworld Publications, 2014, p. 24. ISBN 978-1-78074-420-9.
  18. ↑ «Qurbani Meat Distribution Rules» (en anglès). Muslim Aid. Arxivat de l'original el 2022-08-22. [Consulta: 22 agost 2022].
  19. ↑ islamreigns. «Levels of Hanafi Fuqaha & Scholars» (en anglès). islam Reigns, 11-07-2018. Arxivat de l'original el 2025-08-24. [Consulta: 11 febrer 2026].
  20. ↑ islamciv. «Ibn ʿĀbidı̄n's Seven Levels of Jurist» (en anglès). Islamic Civilization, 15-10-2024. [Consulta: 11 febrer 2026].
  21. ↑ Masud, Ibn. «Levels of Jurists and the Formulation of Fatwa» (en anglès). Sunnah Muakada, 28-01-2013. [Consulta: 9 març 2026].
  22. ↑ Rabiul Alam, Mohammad Department of Islamic Studies, 14, 2, 6-2024.
  23. ↑ islamreigns. «Difference Between a Muhaddith and a Faqih» (en anglès). islam Reigns, 11-10-2017. Arxivat de l'original el 2025-11-09. [Consulta: 11 febrer 2026].
  24. ↑ AbdurRahman.org. «A Muhaddith or A Faqih – Shaykh al Albaani» (en anglès). AbdurRahman.Org, 07-10-2014. [Consulta: 11 febrer 2026].
  25. ↑ «Definition of IMAM» (en anglès). www.merriam-webster.com, 02-02-2026. Arxivat de l'original el 2025-07-08. [Consulta: 11 febrer 2026].
  26. ↑ Calmard, 2009.
  27. ↑ Nasr, Nasr i Dabashi, 1989, p. 265-266.
  28. ↑ Golkar, 2017, p. 219-223.

Bibliografia

[modifica]
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Clergat
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Clergat&oldid=38321448»