Iconoclàstia

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Una simple creu: exemple d'art iconoclasta a l'església de Santa Irene de Constantinoble.

La iconoclàstia és una expressió que en grec (εικονοκλάστης) significa «ruptura d'imatges», és la destrucció deliberada dins d'una cultura de les icones religioses de la pròpia cultura i d'altres símbols o monuments, normalment per motius religiosos o polítics. La iconoclàstia és un component freqüent dels principals canvis polítics o religiosos que ocorren dins d'una societat. És per tant quelcom que es distingeix normalment de la destrucció per part d'una cultura de les imatges d'una altra, per exemple, pels espanyols en les seves conquestes d'Amèrica. El terme generalment no abasta la destrucció específica d'imatges d'un governant després de la seva mort o derrocament.

El primer període iconoclasta: 730-787[modifica]

En algun moment entre el 726 i el 730 dC l'emperador bizantí Lleó III ordenà que es tragués una imatge de Jesús col·locada de manera destacada sobre la porta de Calcis, l'entrada cerimonial al Gran Palau de Constantinoble, i que es reemplacés per una creu. Algunes persones dedicades a la tasca foren assassinades per una banda d'iconòduls.[1] Els escrits suggereixen que almenys part de la raó perquè es tragués podria radicar en els revesos militars en la lluita contra els musulmans i l'erupció de l'illa volcànica de Tera,[2] que Lleó possiblement veia com evidència de l'ira de Déu que l'Església havia atret per la seva veneració d'imatges.[3] Es diu que Lleó descrigué la veneració d'imatges com «ardits d'idolatria». Aparentment prohibí la veneració d'imatges religioses en un edicte de 730, que no s'aplicava a altres formes d'art, com la imatge de l'emperador, o símbols religiosos com la creu.[4]

Germà, l'iconòdul patriarca de Constantinoble, o dimití o fou deposat després de la prohibició. Les cartes de Germà que sobreviuen, escrites en l'època, diuen poc de teologia. Segons Karlin-Hayter, el que preocupava a Germà era que la prohibició de les icones provés que l'Església havia estat en un error durant molt de temps i per tant seria caure en el joc de jueus i musulmans.[5] A Occident, el papa Gregori III celebrà dos sínodes a Roma i condemnà les accions de Lleó, i en resposta Lleó prengué algunes terres del papa. Durant aquest període inicial, la preocupació en ambdós bàndols sembla que tenia poc a veure amb la teologia i més aviat amb evidències i efectes pràctics. La veneració d'icones es prohibí simplement perquè Lleó hi veia una violació del mandat bíblic que prohibia l'elaboració i veneració de les imatges. No hi hagué inicialment concili eclesiàstic, i cap patriarca o bisbe destacat no demanà que es tragués o destruís icones. En el procés de destruir o enfosquir les imatges, Lleó confiscà «valuosa argenteria eclesiàstica, teles d'altar, i reliquiaris decorats amb figures religioses», però no emprengué cap acció severa contra l'anterior patriarca o bisbes iconòduls.

Lleó morí el 741 dC, però la seva prohibició d'icones fou establerta com a dogma pel seu fill, Constantí V, qui convocà el Concili de Hieria el 754 en què uns 330-340 bisbes participaren per donar suport a la posició iconoclasta. Cap patriarca o representant de la Pentarquia hi estigué present: Constantinoble estava vacant, mentre que Antioquia, Jerusalem i Alexandria estaven controlades pels sarraïns.

Tanmateix, el concili iconoclasta de Hieria no acabà amb l'afer. En aquest període aparegueren complexos arguments teològics, tant a favor com en contra de l'ús d'imatges. Els monestirs eren places fortes a favor de la veneració d'icones, i entre els monjos s'organitzà una xarxa subterrània d'iconòduls. Joan Damascè, un monjo sirià que visqué fora del territori bizantí, es convertí en el principal opositor de la iconoclàstia a través dels seus escrits teològics. En una resposta que recorda a la posterior Reforma Protestant, Constantí es mogué en contra dels monestirs, féu que les relíquies es llancessin al mar, i detingué la invocació dels sants. Sembla que els monjos es veieren forçats a desfilar a l'Hipòdrom, cadascun de la mà d'una dona, en violació dels seus vots. El 765 dC Esteve el Jove fou assassinat, aparentment màrtir de la causa iconòlatra. Una sèrie de grans monestirs a Constantinoble foren secularitzats, i molts monjos fugiren a regions més enllà del control imperial efectiu en els marges de l'Imperi.[6]

El fill de Constantí, Lleó IV, fou menys rigorós i durant un temps intentà mitjançar entre les faccions. Cap al final de la seva vida, tanmateix, Lleó emprengué severes mesures contra les imatges i exclogué la seva dona Irene, qui tenia fama de venerar imatges en secret. Morí abans d'aconseguir això i Irene assumí el poder com a regent del seu fill, Constantí VI. Amb l'ascensió d'Irene com a regent, el primer període iconoclasta acabà.

Irene dugué a terme un nou concili ecumènic, anomenat després el Segon Concili de Nicea, que es reuní per primer cop a Constantinoble el 786 però fou interromput per unitats militars lleials al legat iconoclasta. El concili es reuní de nou a Nicea el 787 i revocà els decrets del previ concili iconoclasta celebrat a Constantinoble a Hieria, assumint el seu títol de setè concili ecumènic.

El segon període iconoclasta: 814-842[modifica]

L'emperador Lleó V l'Armeni instituí un segon període d'iconoclàstia el 815, de nou possiblement motivat per les derrotes militars vistes com a prova del descontent diví. Els bizantins havien patit una sèrie d'humiliants derrotes a mans del khan búlgar Crum, en el curs de les quals l'emperador Nicèfor I morí en batalla i l'emperador Miquel I Rangabé es veié forçat a abdicar.[7] El juny del 813, un mes abans de la coronació de Lleó V, un grup de soldats irrompé en el mausoleu imperial a l'església dels Sants Apòstols, obrí el sarcòfag de Constantí V i l'imploraren que tornés per salvar l'imperi.[8]

Poc després del seu ascens, Lleó V començà a discutir la possibilitat de reviure la iconoclàstia amb una sèrie de persones, entre ells sacerdots, monjos i membres del Senat.[9]

El següent que féu fou nomenat una comissió de monjos perquè llegissin en els llibres sagrats i arribessin a una decisió sobre la veneració d'imatges. Aviat descobriren les actes del sínode iconoclasta de 754. Es produí un primer debat entre qui donaven suport a Lleó i els clergues que continuaven defensant la veneració d'imatges, guiat aquest últim grup pel patriarca Nicèfor, que no arribà a cap resolució. Tanmateix, Lleó havia quedat aparentment convençut aleshores que la posició correcta era la iconoclàstia, i féu que la imatge de la porta de Calcis de nou fos reemplaçada per una creu.[10] El renaixement de la iconoclàstia s'oficialitzà el 815 per un sínode celebrat a Santa Sofia.

A Lleó el succeí Miquel II, qui en una carta del 824 a l'emperador carolingi Lluís I el Pietós lamentà l'aparença de veneració d'imatges a l'Església i pràctiques semblants com que icones fossin els padrins del baptisme de nens. Confirmà els decrets del concili iconoclasta de 754.

A Miquel el succeí el seu fill, Teòfil, que morí deixant la seva dona Teodora com regent del seu fill Miquel III. Com Irene cinquanta anys enrere, Teodora mobilitzà els iconòduls i proclamà la restauració de les imatges el 843, amb la condició que Teòfil no fos condemnat.

Fonts[modifica]

Una comprensió profunda del període iconoclasta a Bizanci és complicada pel fet que la major part de les fonts que han sobreviscut foren escrites pels vencedors definitius en la controvèrsia, els iconòduls. És per tant difícil obtenir una narració raonablement exacta, quilibrada, objectiva i completa dels esdeveniments i de diversos aspectes de la controvèrsia.[11]

Les principals fonts històriques per al període inclouen les cròniques de Teòfanes el Confessor[12] i el patriarca Nicèfor,[13] dos iconòduls ardents. Molts historiadors han recorregut també a l'hagiografia, sobretot a la Vida de Sant Esteve el Jove,[14] que inclou una narració detallada, tot i que tendenciosa, de les persecucions durant el regnat de Constantí V. No s'ha conservat cap relat de l'època en qüestió escrit per un iconoclasta, tot i que algunes vides de sants semblen conservar elements de la visió del món iconoclasta.[15]

Les fonts teològiques principals inclouen els escrits de Joan Damascè,[16] Teodor Estudita[17] i el patriarca Nicèfor, tots ells iconòduls. Els arguments teològics dels iconoclastes sobreviuen només en forma de cites seleccionades dins de documents iconòduls, sobretot les actes del Segon Concili de Nicea i l'Antirrhetici de Nicèfor.[18]

Referències[modifica]

  1. vegeu Teòfanes, Chronographia
  2. Vulcanismo en Santorini / historia eruptiva en decadevolcano.net
  3. Segons les narracions del patriarca Nicèfor i el cronista Teòfanes.
  4. Warren Treadgold, A History of the Byzantine State and Society, Stanford University Press, 1997
  5. The Oxford History of Byzantium: Iconoclasm, Patricia Karlin-Hayter, Oxford University Press, 2002.
  6. Robin Cormack, Writing in Gold, Byzantine Society and its Icons, 1985, George Philip, Londres, ISBN 0-540-01085-5.
  7. T. Pratsch, Theodoros Studites (759-826): zwischen Dogma und Pragma (Fráncfort del Meno, 1997), 204-5.
  8. Pratsch, Theodoros, 210.
  9. Scriptor incertus 349,1-18, cited by Pratsch, Theodoros, 208.
  10. Pratsch, Theodoros, 216-17.
  11. L. Brubaker y J. Haldon, Byzantium in the iconoclast era (ca. 680-850): the sources (Birmingham, 2001).
  12. C. Mango y R. Scott, trs., The Chronicle of Theophanes Confessor (Oxford, 1997).
  13. C. Mango, ed. y tr., The short history of Nikephoros (Washington, 1990).
  14. M.-F. Auzépy, tr., La vie d’Étienne le jeune par Étienne le Diacre (Aldershot, 1997).
  15. I. Ševčenko, «Hagiography in the iconoclast period», en A. Bryer y J. Herrin, eds., Iconoclasm (Birmingham, 1977), 113-31.
  16. A. Louth, tr., Three treatises on the divine images (Crestwood, 2003).
  17. C.P. Roth, tr., On the holy icons (Crestwood, 1981).
  18. M.-J. Mondzain, tr., Discours contre les iconoclastes (París, 1989).