Constantí V

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Constantí V
Solidus-Leo III and Constantine V-sb1504.jpg
Moneda amb la imatge de Constantí V i el seu pare Lleó III.
Nom original Κωνσταντίνος Ε΄ (grec)
Emperador bizantí
741 – 775
Dades biogràfiques
Naixement 718
Constantinoble
Mort 775
Altres noms Coprònim, Caballinus[nota 1]
Dinastia Isàuria
Cònjuge Irene
Maria
Eudòcia
Fills

Constantí V, fou emperador bizantí del 741 al 775. Va estar tres anys apartat del poder pel seu cunyat Artavasdes. Durant el seu regnat va tenir victòries contra els àrabs i els búlgars, però l'imperi va perdre l'Exarcat de Ravenna. És recordat també per la seva política iconoclasta i per la creació de la tagmata. La destrucció d'imatges li va reportar mala fama per part d'alguns cronistes.[nota 2]

Primers anys[modifica | modifica el codi]

Era fill únic de Lleó III Isauri i va néixer l'agost del 718.[3] Fou associat al tron per la Pasqua primaveral del 720.[4] L'any 732, després de la victòria decisiva dels khàzars sobre els àrabs a Ardabil i la consegüent expansió fins a Mossul (a mig camí anant cap a Damasc; la via transcaucàssica per la invasió d'Europa ja no estava disponible per als àrabas), el pare de Constantí va acordar el seu matrimoni amb Tzitzak, princesa dels khàzars, que fou batejada per l'ocasió amb el nom grec d'Irene («Pau»).[5] El 740 va estar present a la victòria sobre els àrabs a Akroinos.[6]

Rebel·lió d'Artavasdes (juny 741-novembre 743)[modifica | modifica el codi]

Constantí va succeir al seu pare el 741. Era partidari de l'eliminació d'imatges en el culte, però el seu cunyat, Artavasdes, n'era un fervent defensor de les icones i va aprofitar l'absència de Constantí a la cort per proclamar-se emperador.[4] L'usurpador va ser reconegut pel Papa Zacaries I, al qual també li semblava un sacrilegi destruir les imatges de les esglésies. Això va passar mentre Constantí havia anat a lluitar contra els invasors omeies que havien travessat la frontera oriental dirigits per Hixam ibn Abd-al-Màlik. Artavasdes comptava amb el suport de l'exercit bizantí de Frígia. Quan a Constantí li va arribar la notícia, va fugir a la Frígia Pacatiana on va reunir tropes. Mentrestant Artavasdes va aconseguir el suport del patrici Teòfanes Monotes i d'Anastasi el patriarca de Constantinoble, que van llençar el rumor de que Constantí V era mort i Artavasdes fou proclamat emperador. Va buscar, sense èxit, el suport dels àrabs i va restaurar el culte amb imatges. Al seu fill Nicèfor el va associar a l'imperi i a l'altre fill Nicetes el va enviar amb un exèrcit a Armènia.

Constantí va rebre suport del poble dels isauris i el 743 va iniciar una campanya que va acabar amb la derrota de l'usurpador en poques setmanes a Sardes (maig del 743); a l'agost del mateix any el seu fill Nicetes fou derrotat a Comòpolis (Bitínia) batalla en la que va morir Tigranes, un noble armeni cosí d'Artavasdes. Aquest darrer va fugir a Constantinoble on va quedar assetjat. Nicetes fou fet presoner a Nicomèdia. El 2 de novembre del 743 els assetjants dirigits per Constantí V van ocupar la capital i Artavasdes, el seu fill Nicèfor, foren fets presoners, cegats i després exiliats i als seus col·laboradors els van tallar les mans i els peus.[7]

Política religiosa[modifica | modifica el codi]

Constantí va fer treure les imatges de les esglésies que Artavasdes havia fet posar durant els tres anys d'usurpació. El patriarca Anastasi, fou obligat a fer una volta per hipòdrom muntat en un ase, per rebre una humiliació pública però no va ser destituït del seu càrrec.[7]

El 754 Constantí va convocar un Concili a Hieria, a la riba asiàtica del Bòsfor, (entre Crisòpolis i Calcedònia) que va condemnar l'adoració de les imatges a l'Imperi Bizantí, no tan sols com a idolatria, sinó com a una veritable heretgia.[8] Mentre van durar les reunions, Constantí va fer arrestar alguns opositors de la iconoclàstia perquè no poguessin opinar.[9] Al concili també es van condemnar com a errors el monofisisme i el nestorianisme.[10] En canvi, Constantí va escriure algunes obres de caràcter teològic que mostren una tendència monofisista.[10]

Poc després del concili alguns monjos es van rebel·lar a l'ordre de trencar imatges. Llavors Constantí va anatemitzar a Joan Damascè i va enviar a presó al patriarca de Constantinoble, a Esteve (Sant Esteve[11]) i a altres religiosos que s'havien declarat partidaris de l'ús d'imatges en el culte i els va condemnar a mort.[12] En alguns textos eslaus, es diu que Costantí V va alliberar «tots els sants iconòfils» a petició de la seva dona Irene.[13]

Vers el 760 molts monestirs i finques monàstiques que es negaven a seguir els acords del concili van ser confiscats, tancats o convertits en estables, balnearis o casernes. Un dels homes de confiança de l'emperador, l'estrateg de Tràcia Miquel Lacanodracó, imposava als monjos una disjuntiva: o abandonaven la vida monàstica i es casaven, o triaven entre ser cegats i l'exili.[14]

Actuacions respecte a la capital[modifica | modifica el codi]

El 747 la pesta va assolar Constantinoble, després de la qual Constantí va propiciar el trasllat de ciutadans de Grècia i les illes de la mar Egea per repoblar la capital. Es va encarregar també de restaurar obres públiques, per exemples:[15]

Reforma de l'exèrcit[modifica | modifica el codi]

L'emperador va introduir algunes millores a l'exèrcit, com la creació d'un cos de cavalleria amb soldats d'elit el 760, anomenat tagmata. Es va preocupar també de que els soldats professionals tinguessin una bona instrucció.[16]

Guerres amb els musulmans[modifica | modifica el codi]

Mentre Constantí estava enfeinat recuperant el tron usurpat, el califat islàmic passava per un període de guerres civils, després de les quals (750) la dinastia dels omeies va ser substituïda per la dels abbàssides; el transferiment de la capital de Damasc (Síria) a Bagdad, va fer disminuir la pressió dels àrabs sobre el territori bizantí i això va fer que l'emperador pogués sortir victoriós d'alguna campanya contra ells.[17]

El 746 Constantí va envair Síria septentrional, ocupant Germanicia, la ciutat on havien nascut els seus avantpassats.[18] El 752 va conquerir també Teodosiòpolis i Melitene, a Armènia.[19] Els presoners de guerra foren conduïts a Tràcia per repoblar la regió, despoblant la zona entre l'Imperi Bizantí i el territori dels àrabs creant una "terra de ningú" que impedís a l'enemic tenir una base des d'on sortir a fer eventuals incursions en l'Anatòlia bizantina.[20] També per mar Constantí va sortir reeixit: l'estrateg del thema de Cibyrrhaeot va derrotar el 747 la flota àrab provinent d'Alexandria.

L'Imperi Bizantí el 750, vorejat amb una línia verda.

Aquestes conquestes no foren duradores, les fortaleses van ser aviat reconquerides pels àrabs; però ja es feia evident que Bizanci havia deixat de ser l'agredit a ser l'agressor.[17] El 756 el general àrab Sahil Al-Abbas va aconseguir recuperar les fortaleses perdudes, mentre que el 757 les tropes àrabs encapçalades pel governador Abdal-Walhab van tornar a envair el territori imperial, però quan van penetrar a Capadòcia els va arribar la notícia que Constantí i el seu exèrcit anaven al seu encontre; la por de perdre una batalla contra un adversari que ja en el passat havia demostrat ser temible els va empènyer a retrocedir amb tal rapidesa que no es van entretenir a saquejar cap ciutat.[21][nota 3] Va haver finalment la pau i a canvi de l'alliberament d'alguns presoners els àrabs es van comprometre a no envair més el territori bizantí. En els anys successius van haver algunes incursions dels àrabs en territori bizantí però no van comportar pèrdues rellevants, senyal de com la defensa bizantina s'havia enfortit, i el 763 part de l'Armènia àrab fou conquerida pels turcs, aliats de Bizanci.[22] En els darrers anys del regnat de Constantí, els àrabs van atacar Cilícia intentant recuperar-la i el seu atac va acabar en un punt mort.[23]

L'Exarcat de Ravenna[modifica | modifica el codi]

El 751 Eutiqui, exarca de Ravenna, fou expulsat per Aistulf, rei longobard que va unir l'Exarcat al seu regne.[24]

El 755 el franc Pipí va recuperar l'Exarcat i el va cedir al Papa.[nota 4] El ducat de Roma encara era dependència bizantina i Constantí V va enviar ambaixadors a Pipí, Aistulf i al Papa per demanar la restitució de l'Exarcat.[25] Mentrestant les seves tropes estaven embarcades en la lluita contra els àrabs que assolaven la Pamfília, Cilícia i Isàuria, i els eslaus s'apoderaven de Grècia; a més, els búlgars arribaven prop de Constantinoble.

Després de veure que era impossible reconquerir Ravenna, els dominis bizantins del sud d'Itàlia foren reunits als de Sicília i aquestos territoris foren posats sota govern d'un patrici o governador general del thema de Sicília i de les dues parts del govern (illa de Sicília i Calàbria o Sicília Segona) va sorgir el nom de Dues Sicílies.

Guerra amb els búlgars[modifica | modifica el codi]

Sembla que les guerres amb els búlgars van començar perquè Constantí va decidir construir una línia de fortaleses a la frontera nord-oest i això va xocar amb els plans expansionistes dels seus veïns. El rei búlgar Pagan fou derrotat el 765[nota 5] i fou enderrocat per la seva gent.[28]. Constantí va provar de restaurar com a rei a Sabin, però no el van acceptar. El 762 el nou rei Telets, va reprendre l'hostilitat amb l'Imperi Bizantí, envaint Tràcia. L'emperador va respondre a aquesta irrupció conduint en persona un exèrcit cap al territori enemic; que el 30 de juny del 763 va infligir una dura derrota als búlgars. Constantí va celebrat la victòria amb una entrada triomfal a Constantinoble i amb jocs i festes a l'hipòdrom. A la mort de Telets Bulgària va caure en l'anarquia, cosa que l'emperador va aprofitar per fer noves expedicions, el 764 i el 765: la primera fou victoriosa i la segona fou un fracàs a causa d'un fort vent que va causar la destrucció de gairebé tota la flota imperial.[29]

L'octubre del 773 Macedònia fou envaïda pels búlgars, sota el rei Telerig, però van poder ser aturats i es va celebrar un altre triomf.[30] El 775 es va organitzar una nova expedició de càstig. Constantí va decidir agafar el comandament però unes llagues a les cames se li van infectar i es va aturar a Arcadiòpolis, i després en un vaixell va anar cap a Selímbria on va morir de la infecció el 14 de setembre del 775.[31]

Tot i la iconoclàstia, les seves victòries contra els búlgars mai van ser oblidats: quan, a principis del segle IX, Constantinoble es va trobar de nou sota l'amenaça dels búlgars, els habitants de la ciutat es van reunir al voltant de la tomba de Constantí V implorant, com feien amb els sants, perquè els protegís des de l'altre món.[17]

Matrimonis i descendència[modifica | modifica el codi]

Es va casar tres vegades: amb Irene, filla del khan dels khàzars, que va morir el 750 en donar a llum; amb Maria; i amb Eudòcia Melissena.

Els fills de la primera esposa:

Amb la segona esposa, morta el 751, no va tenir fills.[32]
Amb la tercera esposa va tenir cinc:

  • Cristòfol, que va portar el títol de cèsar des del 769, va instigar contra el seu germà i fou exiliat el 780.
  • Nicèfor (756/758 - m.després del 812), fou cegat i exiliat a l'illa Avşa, per participar en complots contra l'hereu legítim de la corona.
  • Nicetes, exiliat el 780.
  • Eudoci, va tenir la mateixa sort que el germà Nicetes.
  • Antemeu, va tenir la mateixa sort que el Nicetes i Eudoci.
  • Antusa (757 - 801), es va fer monja i està considerada santa.[33]

Obres escrites[modifica | modifica el codi]

Constantí va escriure alguns llibres de caràcter teològic. Abans del concili circulava la seva obra Noυθεσία γεροντος περί τών άγίων είκόνων («Nova tesi sobre les sagrades icones»); que consta de tres parts: la primera tracta sobre una profecia ex eventu que data probablement d'abans del 741, encara que el contingut és clar que l'autor ha d'haver estat al corrent de la persecució de Constantí V contra els monjos que van tenir lloc entre el 760 i el 770; la segona és un diàleg entre un iconòfil anomenat Jordi i un iconoclasta anomenat Cosmas, que és el xoc entre els adoradors d'imatges i els destructors; la tercera és el monòleg d'un sant iconòfil. El diàleg entre Jordi i Cosmas conté diverses inexactituds, i es creu que l'autor no és Constantí sinó que es va afegir després per desacreditar l'emperador i la iconoclàstia.

L'únic escrit atribuïble a Constantí V, redactat abans del concili és Πεύσεις («Les qüestions»). Aquesta obra conté el pensament teològic de Constantí i fou proposat per l'emperador als bisbes com a tema de debat durant el Concili del 754, esperant que el ratifiquessin. Segons l'escrit els adoradors d'imatges pecaven d'heretgia perquè venerant la imatge de Crist només tenien en compte la seva natura humana, el mateix error dels nestorianistes i perquè les dues natures de Crist no poden ser representades juntes en una sola imatge, per tant calia destruir les imatges sagrades.

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Constantí V Modifica l'enllaç a Wikidata

Notes[modifica | modifica el codi]

  1. Coprònim (en llatí: Copronimus; en grec: Κοπρώνυμος), així anomenat perquè va defecar a la pila baptismal al moment del baptisme. Aquest apel·latiu només el van fer servir els seus detractors i podria ser una anècdota inventada per ells.[1]En textos llatins, anomenat també Caballinus per la seva afició als cavalls
  2. A l'antiga enciclopèdia Suda es diu que era homosexual i venerador de la deessa Venus, acusacions que els historiadors moderns troben absurdes i probablement escampades per l'odi que va despertar entre els partidaris de l'ús d'imatges en el culte.[2]
  3. El cronista armeni Samuel d'Ani narra la següent anècdota: «Constantí, fill de Lleó, anomenat Cavallinus i Coprònim, ... perrquè, quan les forces àrabs es van congregar a la vora del riu, va ordenar que els pastessin els fems amb els llims i els llencessin fora del riu; quan els àrabs van veure això, la por es va apoderar d'ells, pensant que era un immens exèrcit i va fugir. Es diu que ell va matar cinc lleons, un darrere l'altre.»
  4. Així van néixer els Estats Pontificis.
  5. Els cronistes de l'època donen narracions contradictòries: Segons Teòfanes el Confessor la invasió búlgara va ser un èxit, van devastar el territori imperial cosa que van empènyer Constantí a emprendre la primera expedició el 759. En canvi, el patriarca Nicèfor I de Constantinoble la invasió fou frenada per una aclaparadora victòria dels bizantins, que van devastar Bulgària i van portar als búlgars a signar un onerós tractat de pau.[26][27]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Teòfanes el Confessor, 1997, p. 551-552.
  2. Edward Gibbon, The History of the Decline and Fall of the Roman Empire, capítol 48
  3. Nicèfor I de Constantinoble, 1990, p. 125.
  4. 4,0 4,1 Ostrogorsky, 1963, p. 151.
  5. Teòfanes el Confessor, 1997, p. 557.
  6. Teòfanes el Confessor, 1997, p. 571.
  7. 7,0 7,1 Ostrogorsky, 1963, p. 152.
  8. Treadgold, 1997, p. 361.
  9. Ostrogorsky, 1963, p. 156.
  10. 10,0 10,1 Ostrogorsky, 1963, p. 157.
  11. Sati e beati:Santo Stefano il giovane, Sant Esteve
  12. Teòfanes el Confessor, 1997, p. 605.
  13. Bergamo, 2007, p. 34.
  14. Ostrogorsky, 1963, p. 159.
  15. Bergamo, 2007, p. 45.
  16. Haldon, 1984, p. 78.
  17. 17,0 17,1 17,2 Ostrogorsky, 1963, p. 153.
  18. Teòfanes el Confessor, 1997, p. 422.
  19. Teòfanes el Confessor, 1997, p. 590.
  20. Bergamo, 2007, p. 62.
  21. Teòfanes el Confessor, 1997, p. 594-595.
  22. Bergamo, 2007, p. 67.
  23. Bergamo, 2007, p. 68-69.
  24. Ravegnani, 2004, p. 135.
  25. Ravegnani, 2004, p. 137-138.
  26. Teòfanes el Confessor, 1997, p. 596.
  27. Nicèfor I de Constantinoble, 1990, p. 145.
  28. Finalment va morir per una traïció el 672,.
  29. Bergamo, 2007, p. 77.
  30. Bergamo, 2007, p. 78.
  31. Teòfanes el Confessor, 1997, p. 619.
  32. Teòfanes el Confessor Cronografia, anni mundi: 6241
  33. Santi Beati santa Antusa

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Bergamo, Nicola. Costantino V Imperatore di Bisanzio. Rimini: Il Cerchio, 2007. ISBN 88-8474-145-9. 
  • Haldon, John F. Byzantine Praetorians. An Administrative, Institutional and Social Survey of the Opsikion and Tagmata, c. 580-900. R. Habelt, 1984. ISBN 3-7749-2004-4. 
  • Teòfanes el Confessor. Cronographia. Oxford: Clarendon Press, 1997. 
  • Nicèfor I de Constantinoble. Breviarium Historicum. Washinghton: CFHB, 1990. 
  • Ostrogorsky, Georg. Geschichte des Byzantinischen Staates. Munic: C. H. Beck'sche Verlagsbuchhandlung, 1963. OCLC 301446486.
  • Ravegnani, Giorgio. I bizantini in Italia. Bolònia: el Mulino, 2004. 
  • Treadgold, Warren T. A History of the Byzantine State and Society. Stanford, Califòrnia: Stanford University Press, 1997. ISBN 978 0804726306.