Regió de Frígia

Regió de Frígia

El nucli de Frígia (groc) i la major extensió aproximada del Regne frigi
Tipus	regne, àrea i regió històrica
Lloc
40° N, 30° E

Frígia (en llatí: Phrygia, en grec antic: Φρυγία) (també mencionat com a Regne de Muska) va ser una regió del centre de l'Àsia Menor habitada pels frigis (phryges Φρύξ) dels quals se'n sap poc dels seus orígens. Podrien haver entrat a Anatòlia des de Tràcia a inicis del segle xii aC. Segons Homer, els frigis estaven instal·lats a aquell país als inicis de la guerra de Troia, i Hècuba, la segona esposa de Príam, era una princesa frígia. Però Estrabó els fa d'origen traci, i diu que van arribar a aquell país després de la guerra entre grecs i troians.

El territori comprenia el que havia estat el centre dels dominis hitites, el Regne d'Hatti. Els frigis, cap al final del segon mil·lenni, es van barrejar amb els muskhi, un dels pobles de procedència desconeguda que van provocar la desaparició de l'Imperi Hitita. La unificació dels frigis i els muskhi es va produir probablement a mans del rei muskhi Mita, que es pot identificar amb Mides I, ben conegut per la tradició grega.

Els frigis i els muskhi van fer caure el govern hitita cap al segle xi aC. La població que va sobreviure es va situar a la part de Capadòcia i les muntanyes del Taure, mentre pobles procedents de l'oest assolaven la resta de l'Àsia Menor. Aquests frigis podrien ser els ancestres dels georgians. De moment, els frigis van establir un regne a l'Àsia Menor central, que va subsistir fins que els escites el van destruir i les seves restes van acabar a mans dels perses, l'any 546 aC.

Les seves ciutats principals eren Cízic, Gòrdion i Iconi.

Descripció

Regions històriques d'Anatòlia en els períodes prehel·lènic i hel·lènic

Els grecs distingien dues Frígies: la Frígia Menor o Hel·lespòntica (Mísia i altres territoris), i la Frígia Major.

La Frígia Major, al centre de la península d'Anatòlia, tenia al nord Bitínia i Paflagònia, a l'est Capadòcia i Licaònia (amb frontera a l'Halis), al sud Psídia i Cilícia (frontera amb les muntanyes del Taure) i a l'oest les muntanyes Tmolos i Mesogis, però sense un límit gaire precís que la separés de Mísia, de la Lídia i de Cària. La part principal n'era la fèrtil vall del Sangari. Iconi n'era la ciutat més oriental, i incloïa la regió al nord-oest d'aquesta ciutat amb el llac Tatta o de la Sal. El territori produïa or, marbre (el principal marbre era el de Sínnada), i vi.

Frígia descriu una zona a l'extrem occidental de l'alt altiplà d'Anatòlia, una regió àrida força diferent de les terres forestals del nord i l'oest. Frígia comença al nord-oest, on una zona d'estepa seca es dilueix amb el sistema fluvial Sakarya i Porsuk, i acull els assentaments de Dorilèon, prop de l'actual Eskişehir, i la capital frígia, Gòrdion. El clima és dur, amb estius calorosos i hiverns freds. Per tant, les oliveres no creixen fàcilment aquí, de manera que la terra s'utilitza principalment per al pasturatge de bestiar i la producció d'ordi.

Jaciment arqueològic de Gordion

Al sud de Dorileu, un important assentament frigi, la ciutat de Mides (Yazılıkaya, Eskişehir), està situat en una zona de turons i columnes de tuf volcànica. Al sud de nou, la Frígia central inclou les ciutats d'Afyonkarahisar (l'antiga Akroinon) amb les seves pedreres de marbre a la propera Docímia (İscehisar), i la ciutat de Sínnada. A l'extrem occidental de Frígia hi havia les ciutats d'Azanos (l'actual Çavdarhisar) i Acmonia. Des d'aquí cap al sud-oest es troba la zona muntanyosa de Frígia que contrasta amb les planes pelades del cor de la regió.

La regió del sud-oest de Frígia està irrigada pel Meandre, també conegut com el riu Büyük Menderes, juntament amb el seu afluent, el Lic. Dins dels seus límits es troben les ciutats de Laodicea al Lic i Hieràpolis.

Orígens

El temple de Zeus a l'antiga ciutat d'Azanos pertany a Frígia. És Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO

Complex teatral d'Azanos a Frígia

Migracions antigues llegendàries

Segons l'antiga tradició entre els historiadors grecs, els frigis van emigrar a Anatòlia des dels Balcans. Heròdot diu que els frigis s'anomenaven Brigis quan vivien a Europa. Ell i altres escriptors grecs també van registrar llegendes sobre el rei Midas que l'associaven amb Macedònia o hi situaven el seu origen; Heròdot, per exemple, diu que un roserar silvestre a Macedònia va rebre el nom de Midas.

Alguns escriptors clàssics també connectava els frigis amb els migdons, el nom de dos grups de persones, un dels quals vivia al nord de Macedònia i un altre a Mísia. De la mateixa manera, els frigis han estat identificats amb els bebrics, un poble que es diu que va guerrejar amb Mísia abans de la Guerra de Troia i que va tenir un rei anomenat Mígdon aproximadament al mateix temps que es deia que els frigis tenien un rei anomenat Migdon.

L'historiador clàssic Estrabó agrupa els frigis, els migdones, els misis, els bebricis i els bitinis com a pobles que van emigrar a Anatòlia des dels Balcans. Aquesta imatge dels frigis com a part d'un grup relacionat de cultures del nord-oest d'Anatòlia sembla l'explicació més probable de la confusió sobre si els frigis, els bebricis i els migdones d'Anatòlia eren o no el mateix poble.

Història

El país va passar als perses cap a l'any 546 aC i la Frígia Major va formar la satrapia III de l'Imperi Persa. La Frígia Menor va formar una satrapia coneguda pels grecs com a Frígia Hel·lespòntica, i també satrapia de Mísia, o Satrapia de Dascilios, del nom de la seva capital.

L'any 333 aC, Alexandre el Gran va sotmetre les dues Frígies, i en va donar el govern a Antígon el borni. En la primera divisió de l'imperi, el 323 aC, Antígon va conservar Frígia, i al seu territori es va afegir Lícia i Pamfília. Lleonat va rebre la Frígia Menor. El 321 aC, Perdicas d'Orèstia va donar Frígia Major i, probablement, també la Menor a Èumenes de Càrdia, però al Pacte de Triparadisos Antígon va ser ratificat en la possessió de Frígia Lícia i Pamfília, i Arrideu va rebre la Frígia Menor, però Antígon se'n va apoderar el 319 aC.

Antígon la va conservar fins al 301 aC. Llavors, la Frígia Menor va passar a Lisímac i la Frígia Major a Seleuc I Nicàtor, però l'any 282 aC Seleuc es va apoderar de la Frígia Menor. El governador selèucida aviat es va independitzar i va formar el Regne de Pèrgam, mentre Bitínia afermava la seva independència. Llavors, van arribar a la zona els gàlates procedents de Tràcia i es van apoderar de la vall del Sangari, on van acabar per formar la Galàcia, separant així Frígia de Bitínia i Paflagònia. Les antigues ciutats de Frígia de Gordium, Ancira i Pessinus van quedar dins dels dominis dels gàlates. A la frontera est, Licaònia també es va estendre a l'oest de la costa de Frígia.

Cap a l'any 240 aC, el dinasta de Pèrgam va derrotar els gàlates, als quals va arrabassar territoris de Frígia Menor i va prendre el títol reial. Antíoc III el Gran va reduir el domini de Pèrgam a la zona entre el Sinus Elaeus i la badia d'Adramitium, però després de la derrota del selèucida davant dels romans a Magnèsia del Sipilos l'any 191 aC, el rei de Pèrgam, aliat de Roma, va obtenir tota la Frígia Menor, Lídia, Frígia Major i potser altres territoris. Un d'aquests va ser el districte que separava els seus dominis de Frígia menor de Bitínia, i que eren anomenats Mísia i que Estrabó anomena com a Frígia Epicteta; la possessió d'aquesta zona va comportar una guerra entre Èumenes II de Pèrgam i Prúsies I i, finalment, per decisió de Roma va ser donat a Pèrgam, amb el nom de Frígia Epicteta. Frígia (Major, Menor i Epicteta o Mísia) va passar a Roma a la mort del darrer rei, Àtal II de Pèrgam, l'any 133 aC, en virtut del seu testament.

Justí i Apià diuen que, cap a l'any 127 aC, Mitridates V del Pont va rebre Frígia, encara que no queda clar quina part de Frígia li van donar, però a la seva mort, el 120 aC, els romans la van confiscar al seu fill Mitridates VI Eupator i la van declarar «lliure», que segurament vol dir que les ciutats van ser reconegudes com a lliures dins de l'aliança romana. Els romans la van dividir en districtes inclosa la província d'Àsia. Tres d'aquests districtes (Laodicea, Apamea, i Sínnada) van ser incorporats l'any 88 aC a la província de Cilícia per poc de temps, per retornar a la província d'Àsia al cap d'uns anys fins que van tornar a Cilícia, que la va mantenir fins al 49 aC, quan definitivament van ser incloses a Àsia. La part sud del país, coneguda com a Frígia Parorios i, en especial, les ciutats d'Apol·lònia, Antioquia i Filomelion, sembla que no van pertànyer pas mai a la província d'Àsia.

Cap a l'any 294, es van crear les províncies de Frígia Primera i Frígia Segona. Al segle iv, la part sud de la Frígia Primera (l'antiga Frígia Parorios) es va unir a Psídia i la comarca del Meandre a Cària, i la Frígia Primera va ser reanomenada Frígia Pacatiana (apareix també com a Frígia Capatiana) i la Segona com a Frígia Salutaris (amb Sínnada com a capital).

Llengua frígia

El frigi es va continuar parlant fins al segle VI dC, tot i que el seu alfabet distintiu es va perdre abans que els de la majoria de cultures anatòlies. Un dels himnes homèrics descriu la llengua frígia com a no mútuament intel·ligible amb la de Troia, i les inscripcions trobades a Gòrdion deixen clar que els frígis parlaven una llengua indoeuropea amb almenys algun vocabulari similar al grec. El frígi clarament no pertanyia a la família de llengües anatòlies parlades a la majoria dels països adjacents, com ara l'hitita. L'aparent similitud de la llengua frígia amb el grec i la seva dissimilitat amb les llengües anatòliques parlades per la majoria dels seus veïns també es pren com a suport per a un origen europeu dels frígis.

Pel que està disponible, és evident que el frigi comparteix característiques importants amb el grec i l'armeni. El frigi forma part del grup centum de llengües indoeuropees. Tanmateix, entre el segle xix i la primera meitat del segle XX, el frigi es considerava principalment una llengua satəm, i per tant més propera a l'armeni i al traci, mentre que avui dia es considera comunament una llengua centum i, per tant, més propera al grec. La raó per la qual en el passat el frigi tenia la disfressa d'una llengua satəm es devia a dos processos secundaris que el van afectar. És a dir, el frigi va fusionar l'antic labiovelar amb el velar pla, i en segon lloc, quan entrava en contacte amb les vocals palatals /e/ i /i/, especialment en posició inicial, algunes consonants es palatalitzaven. A més, Kortlandt (1988) va presentar canvis sonors comuns del traci i l'armeni i la seva separació del frigi i la resta de llengües paleobalcàniques des d'una etapa primerenca.

El consens modern considera el grec com el parent més proper del frigi, una posició que recolzen Brixhe, Neumann, Matzinger, Woodhouse, Ligorio, Lubotsky i Obrador-Cursach. A més, 34 de les 36 isoglosses frígies registrades són compartides amb el grec, i 22 són exclusives entre altres. Els darrers 50 anys d'erudició frígia van desenvolupar una hipòtesi que proposa una etapa proto-greco-frígia a partir de la qual es van originar el grec i el frigi, i si el frigi estigués prou documentat, aquesta etapa potser es podria reconstruir.

Hipòtesis recents sobre migració

Soldats frigis. Detall d'una reconstrucció d'un edifici frigi a Pazarlı, Çorum, Turquia, segles VII-VI aC.

Alguns estudiosos descarten l'afirmació d'una migració frígia com una mera llegenda, probablement derivada de la similitud casual del seu nom amb els Brigis, i han teoritzat que la migració a Frígia podria haver tingut lloc més recentment del que suggereixen les fonts clàssiques. Han intentat encaixar l'arribada frígia en una narrativa que expliqui la caiguda de l'Imperi Hitita i el final de l'alta Edat del Bronze a Anatòlia.

Segons la teoria de la migració recent, els frigis van envair just abans o després del col·lapse de l'Imperi Hitita a principis del segle XII aC, omplint el buit polític a l'Anatòlia centre-occidental, i potser es comptava entre els pobles del mar als quals els registres egipcis atribueixen el col·lapse dels hitites. L'anomenada ceràmica feta a mà amb poms trobada a l'Anatòlia occidental durant aquest període s'ha identificat provisionalment com una importació relacionada amb aquesta invasió.

Relació amb els seus predecessors hitites

Alguns estudiosos creuen que els frigis ja estaven establerts al Riu Sangari durant l'edat del bronze final. Aquests estudiosos intenten, en canvi, rastrejar els orígens dels frigis entre les moltes nacions de l'Anatòlia occidental que estaven subjectes als hitites. Aquesta interpretació troba certa motivació en les llegendes gregues sobre la participació dels frigis a la Guerra de Troia, així com en el mite fundacional del Gòrdion.

Ruïnes del Lic

Ningú ha identificat de manera concloent quin dels molts súbdits dels hitites podria haver representat els primers frigis. Segons una tradició clàssica, popularitzada per Flavi Josep, Frígia es pot equiparar amb el país anomenat Togarmà pels antics hebreus, que al seu torn ha estat identificat com el Tegarama dels textos hitites i el Til-Garimmu dels registres assiris. Flavi Josep va anomenar Togarmà els thrugrammeans, que, tal com van decidir els grecs, van ser anomenats frigis. Tanmateix, es desconeix la font grega citada per Flavi Josep, i no és clar si hi havia alguna base per a la identificació més enllà de la similitud del nom.

Els estudiosos dels hitites creuen que Tegarama es trobava a l'est d'Anatòlia –alguns la situen a Gurun–, molt a l'est de Frígia. Alguns estudiosos han identificat Frígia amb la lliga Assuwa, i han assenyalat que la Ilíada esmenta un frigi (germà de la reina Hècuba) anomenat Asi. Un altre possible nom antic de Frígia podria ser Hapalla, el nom de la província més oriental que va sorgir de l'escissió de l'Imperi anatoli occidental de l'edat del bronze, Arzawa. Tanmateix, els estudiosos no estan segurs si Hapalla correspon a Frígia o a Pisídia, més al sud.

Relació amb els armenis

L'historiador grec antic Heròdot (escriu cap a l'any 440 aC), va suggerir que els armenis van emigrar de Frígia, que en aquell moment abastava gran part de l'Anatòlia occidental i central: els armenis estaven equipats com els frigis, sent colons frigis' (Ἀρμένιοι δὲ κατά περ Φρύγες ἐσεσάχατο, ἐόντες Φρυγῶν ἄποικοι. δὲ πεγρα νρύς Ἀρμένιοι δὲ κατά περ Φρύγες ἐσεσάχατο, ἐόντες Φρυγῶν ἄποικοι.) Segons Heròtod, els frigis s'havien originat als Balcans, en una zona adjacent a Macedònia, des d'on havien emigrat a Anatòlia durant el Col·lapse de l'edat de bronze. Això va portar a estudiosos posteriors, com ara Ígor Diàkonov, a teoritzar que els armenis també es van originar als Balcans i es van traslladar cap a l'est amb els frigis. Tanmateix, un origen armeni als Balcans, tot i que abans era àmpliament acceptat, s'ha enfrontat a un major escrutini en els darrers anys a causa de discrepàncies en la cronologia i la manca de proves genètiques i arqueològiques. De fet, alguns estudiosos han suggerit que els frigis i/o el poble aparentment relacionat Muskhi eren originaris d'Armènia i es van traslladar cap a l'oest.

Diversos lingüistes han rebutjat una relació estreta entre l'armeni i el frigi, tot i dir que les dues llengües comparteixen algunes característiques. El frigi es classifica actualment com una llengua centum més estretament relacionada amb el grec que amb l'armeni, mentre que l'armeni és majoritàriament satem.

Bibliografia addicional

• Ivantchik, Askold. Editions Universitaires Fribourg (Switzerland); Vandenhoeck & Ruprecht (Germany). Les Cimmériens au Proche-Orient (en francès), 1993. ISBN 978-3-727-80876-0. 
• Oreshko, Rostyslav. Brill Publishers. Linguistic and Cultural Interactions between Greece and Anatolia: In Search of the Golden Fleece, 2021, p. 131–166. ISBN 978-9-004-46159-8. 
• Olbrycht, Marek Jan. Księgarnia Akademicka. Collectanea Celto-Asiatica Cracoviensia, 2000, p. 71–100. ISBN 978-8-371-88337-8. 
• Scott, James M. Mohr Siebeck. Paul and the Nations: The Old Testament and Jewish Background of Paul's Mission to the Nations with Special Reference to the Destination of Galatians, 1995. ISBN 978-3161463778. 
• Sulimirski, Tadeusz; Taylor, T. F.. Cambridge University Press. The Assyrian and Babylonian Empires and other States of the Near East, from the Eighth to the Sixth Centuries B.C.. 3, 1991, p. 547–590. ISBN 978-1-139-05429-4. 
• Cambridge University Press. Roman Phrygia: culture and society, 2013. ISBN 978-1-107-03128-9. 

Vegeu també

• Regne de Frígia