Illa de Rodes

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Infotaula de geografia políticaIlla de Rodes
Rhodes NLT Landsat7.png

Localització

36° 10′ 00″ N, 28° 00′ 00″ E / 36.166666666667°N,28°E / 36.166666666667; 28
Estat Grècia
Regió Egeu Meridional
Unitat perifèrica Rhodes Regional Unit
Població
Total 115.490 (2011)
• Densitat 81,91 hab/km²
Geografia
Superfície 1.410 km²
Banyat per mar Egea
Punt més alt Attavyros  (1.215 m)
Indicatius
Codi postal 85x xx
Fus horari
Prefix telefònic 2241, 2244, 2246
Altres dades
Agermanament Puebla de Zaragoza
City of Perth
Greece

Web Lloc web oficial
Modifica dades a Wikidata
Topografia de Rodes.

Rodes (en grec Ρόδος, Rodos) és l'illa més gran del Dodecanès i la més oriental de les illes principals de Grècia, a la mar Egea. Està situada a tan sols 18 km a l'oest de la costa de Turquia, entre la Grècia continental i l'illa de Xipre. El 2004, tenia una població d'uns 110.000 habitants, dels quals la meitat residien a la ciutat de Rodes, el nucli més habitat i el principal centre comercial de l'illa. Rodes era la capital de la prefectura del Dodecanès, que després del programa Cal·lícrates quedà dividida en quatre unitats perifèriques. Rodes, en l'actualitat, és una d'aquestes 74 unitats perifèriques.

Històricament, és coneguda sobretot pel Colós de Rodes, una de les set meravelles del món. La ciutat medieval de Rodes ha estat declarada Patrimoni de la Humanitat.

Referències antigues[modifica]

Rodes (en grec Rhodos) va ser coneguda en llatí com a Rhodus. El seu nom primitiu fou Ofiüssa, i després fou coneguda com a Stàdia, Telchinis, Astèria, Aethraea, Trinàcria, Corymbia, Poieessa, Atabyria, Macària i Oloessa. La seva muntanya més alta era l'Atabyris o Atabyrion (actualment Attaviros, 1.215 metres), i les ciutats eren situades a la costa.

Història[modifica]

Història antiga[modifica]

Els seus primitius habitants llegendaris foren els telquines, (telchines) i haurien vingut des de Creta. Els telkines eren nou, i una germana, Halia, es va aparellar amb Posidó i va tenir sis fills i una filla anomenada Rhodos, que va donar nom a l'illa. És més probable, però, que el nom derivi del grec rhodos (rosa), ja que la rosa apareix com a símbol en les monedes.

Els següents habitants llegendaris foren els heliades (heliadae), que eren set i foren els ancestres de les set tribus de l'illa; van emigrar a Lesbos, Cos, Cària, i Egipte.

També la llegenda esmenta l'establiment de colònies estrangeres: egipcis dirigits per Danaos, fenicis per Cadmos, tessalis i caris.

Finalment, l'illa fou dominada pels dòrics després del 1200 aC.

Les tres primeres ciutats n'eren Lindos, Ialisos i Camiros (llatí Lindus, Ialysos i Camyrus), que junt amb Cos, Cnidos i Halicarnàs van formar l'hexàpolis dòrica, amb santuari comú a la costa de Cària i Apol·lo com a deïtat tutelar.

Els rodis van fundar colònies a les Balears, a la costa gironina (Rhode), al sud d'Itàlia (Partènope, Salàpia, Siris i Síbaris), a Sicília (Gela), a Cilícia (Soli), i a Lícia (Gagae i Corydalla).

El 478 aC, van ingressar a la Lliga Dèlica encapçalada per Atenes. Les ciutats ròdies van pagar tribut a Atenes en la primera part de la guerra del Peloponès, però el 412 aC es van passar als espartans després del desastre de Sicília. Un intent de contrarevolució dels populars, favorables a Atenes, fou esclafat a les tres ciutats.

El 408 aC, les tres ciutats es van unir i en van fundar una de nova, Rodes, a l'extrem nord de l'illa, que va esdevenir capital d'un estat unificat que abraçava tota l'illa. El 396 aC, Conó amb la flota atenenca es va presentar a l'illa i la van forçar a retornar al seu bàndol. S'hi va establir un govern democràtic que no va durar, i el 390 aC els aristòcrates enviats a l'exili sis anys abans van retornar i en van assolir el poder amb ajut espartà.

L'excessiu poder d'Esparta va allunyar el govern de Rodes d'aquesta potència, i llavors es va acostar a Atenes, però el 371 aC després de Leuctres, es va aliar a Tebes. Durant la guerra social que va durar fins al 355 aC van estar contra Atenes, instigats pel dinasta de Caria. El 357 aC, va caure en mans del princep de Cària, Mausol, conservant però la seva autonomia.

El 342 aC, Mentor de Rodes, un cap militar que havia lluitat al servei d'Artabazos II, sàtrapa rebel de Dascilios o Frígia Hel·lespòntica i, més tard, al servei d'Egipte ajudant el rei de Sidó, Tabnit II, revoltat contra Pèrsia, va obtenir el perdó del rei (que va apreciar les seves qualitats militars, ja que lluitant a Sidó havia derrotat els sàtrapes Mazeos de Cilícia i Belisis de Síria, i només va poder ser derrotat per les superiors forces de l'exèrcit reial persa) que el va enviar a Rodes, i d'aquesta manera va esdevenir un estat vassall de Pèrsia el 340 aC.[1] Mentor va fer cridar al seu germà Memnon de Rodes i al seu cunyat Artabazos II, exiliats a Macedònia, i especialment el primer es va demostrar un general mot hàbil, i va ser el darrer cap dels perses que va fer front a Alexandre el Gran, però la seva sobtada mort el 333 aC va deixar Pèrsia a la mercè d'Alexandre.

La conquesta macedònica de Pèrsia va implicar també la submissió de l'illa de Rodes a Macedònia i una guarnició es va establir a l'illa (332 aC), però fou expulsada a la mort d'Alexandre (323 aC). Des de llavors, va establir una política independent amb aliança amb els Ptolemeus d'Egipte, que era d'interès pel seu comerç.

Per trencar l'aliança amb Egipte, Rodes va patir un èpic setge de part de Demetri Poliorcetes, fill d'Antígon (305 aC-304 aC). Finalment, Demetri es va retirar i va signar la pau, i va deixar una gran quantitat de material militar al lloc, que els rodis van vendre, i amb el diner recollit van erigir una estàtua al déu Sol, Hèlios, coneguda con el colós de Rodes.

En aquestos anys, Rodes va estendre el seu domini a la costa de Lícia i a Cària, a l'anomenada Perea Rodia, i a les illes veïnes: Kasos, Kàrpathos, Telos i Khalki.

Agatàgetos i Astimedes van prendre partit pels romans i van intentar convèncer el govern de l'illa d'aliar-se a Roma vers el 171 aC, però l'illa va romandre neutral. Tot i així, després de la derrota de Perseu de Macedònia (168 aC), Rodes va haver de cedir molts dels seus territoris a Roma, acusada d'haver donat suport al rei macedoni. El 164 aC, va signar un tractat d'amistat amb Roma i l'illa va esdevenir el centre d'educació de molts joves de famílies nobles romanes.

En les guerres midriàtiques, els rodis, aliats romans, es van defensar contra els pòntics sense ajut i, en premi, Lucul·le li va retornar la Perea i algunes illes. En la guerra civil entre Cèsar i Pompeu, van estar al costat del primer i després de la mort de Cèsar es van oposar també a Cassi; Alexandre de Rodes, el líder polític de Rodes que dirigia el partit popular, fou elevat al càrrec de Pritanis el 43 aC, però poc després Alexandre i l'almirall Mnasees foren derrotats per Cassi en la batalla naval de Cnidos, i els republicans van entrar a la ciutat i van matar tots els caps hostils i van vendre o saquejar la propietat pública incloent-hi les ofrenes dels temples (42 aC). Des d'aquest moment, el poder econòmic i cultural de Rodes va perdre volada.

Tiberi hi va estar desterrat uns anys abans de ser emperador. Sota Claudi, es va posar fi al seu estatus de nominal estat independent i fou incorporada a la província d'Àsia. Encara que més tard va recuperar la condició d'estat nominalment independent, ja només va ser una ficció, ja que les coses realment no hi van canviar. Vers el 300, fou inclosa a la Província de les Illes (Provincia Insularum), de la qual fou capital.

El govern de Rodes[modifica]

El poder corresponia a una assemblea del poble, que tenia la decisió final sobre qualsevol afer; a aquesta assemblea, però, només eren sotmesos els afers discutits prèviament pel senat. El poder executiu era en mans de dos magistrats anomenats πρυτάνεις; cadascú governava sis mesos a l'any; al seu costat, els almiralls (ναύαρχοι) eren els que seguien en poder; hi havia altres càrrecs, però les seves funcions i drets són incerts.

Alta edat mitjana[modifica]

Va romandre en poder de Roma i després de Bizanci. El 654, fou atacada per Djunada ben Abi Umayya al-Azdi, governador de Síria, que hi va construir un fort que va conservar set anys, però després va rebre ordre d'abandonar-lo (661). El 672, fou temporalment ocupada per les forces del califa Muawiyah I, dirigides altre cop pel general Djunada ven Abi Umayya al-Azdi. Els àrabs van trobar-hi les restes del colós i els fragments foren venuts tot seguit a un mercader jueu que va usar 900 camells per transportar les peces, i va fondre el metall. El 718, després del fracàs àrab a Constantinoble, l'illa fou evacuada.

El 1082, Bizanci va concedir a Venècia una base naval comercial a Rodes que va garantir la tranquil·litat a la zona, fins llavors objecte de depredacions de pirates de tota mena, i els illencs del Dodecanès van tornar a la mar i a la pesca com a principal ocupació. El 1204, a la caiguda de Constantinoble, Rodes i les altres illes van romandre sota el control de l'emperador establert a Nicea, que el 1261 va recuperar l'antiga capital. El 1234, els venecians hi van establir emporis comercials, però el 1248 foren substituïts pels genovesos, que van rebre el reconeixement bizantí.

Baixa edat mitjana[modifica]

El 1299, el Papa (que no hi tenia cap dret) va donar l'illa en feu a Frederic II de Sicília. El 1302, els venecians es van establir a l'illa (i en alguna més entre 1302 i 1306) en posicions que foren considerades sota sobirania de la república. El 1303, l'illa fou assolada per un terratrèmol que va matar bona part de la població grega i els otomans es van establir en algun punt de l'illa, d'on foren expulsats entre 1306 i 1309.

Frederic II va enviar, el 1305, el seu germà Ferran d'Aragó, cavaller hospitalari, a ocupar algunes illes gregues, expedició que va fracassar. El 1306, els venecians van atacar i potser ocupar Nísiros i el venecià Andreu Cornaro es va apoderar de Kàrpathos; la posició genovesa a les illes era molt feble i l'almirall genovès Vignolo de Vignoli, al·legant tenir Cos, Leros i una hisenda de Rodes (Lardos) en feu de l'emperador, es va reunir secretament a Limassol amb el gran mestre dels Cavallers de Sant Joan de Jerusalem, Fulc de Villaret (27 de maig del 1306) i va vendre els seus drets, acordant conjuntament la conquesta de Rodes de la qual Vignolo es reservava Lardos i un altre castell de la seva elecció, a més d'un terç de les rendes de les altres illes.

El 23 de juny, Villaret va sortir de Limasol amb dues galeres a les quals es van unir d'altres proveïdes pels genovesos i es van apoderar de Kastelórizo. Vignolo, denunciat a les autoritat gregues de Rodes, es va escapar de l'illa i es va reunir amb Villaret. Cos fou ocupada per sorpresa, però els grecs van recuperar el castell i els van expulsar. El 5 de setembre del 1307, el Papa va confirmar la cessió de Rodes (a la qual no tenia cap dret) ara als cavallers. El 20 de setembre del 1306, els cavallers van ocupar Peraclos a la costa oriental de Rodes, però el dia 25 foren rebutjats en el seu atac a la ciutat de Rodes.

El novembre, per la traïció d'un grec, van ocupar el castell de Fileremos i van iniciar el setge de la ciutat, però el 1307 l'emperador Andrònic va enviar unes galeres i els va obligar a aixecar el setge. L'octubre del 1307, van arribar galeres de reforç des de Xipre i es van apoderar de Lindos. L'abril del 1308, van oferir a l'emperador de governar l'illa sota la seva sobirania, però l'oferta fou rebutjada per Andrònic. La captura d'un vaixell amb subministraments per a Rodes, que va arribar accidentalment a Famagusta, hi fou determinant, i finalment, amb la complicitat del capità del vaixell, la ciutat de Rodes fou ocupada segons la data tradicional del 15 d'agost del 1309.

Des del 1310, els cavallers van voler fer complir la prohibició del Papa de comerciar amb els musulmans i això va portar a l'enfrontament amb els genovesos.

Els cavallers van dominar les illes del Dodecanès (1410), menys Astipàlea (dels Querini), Kàrpathos (Cornaro) i Kasos. Nísiros fou donada en feu als Assanti d'Ischia el 1316. El 1325, els feus de Vignolo van passar a son germà Fulc de Vignoli hereditàriament, però amb prohibició de vendre's sense consentiment dels cavallers.

Kos, on els grecs havien rebut l'ajut de 50 soldats venecians mercenaris, fou ocupada parcialment pels cavallers el 1312 i 1315, però aquesta possessió no fou reconeguda per Bizanci, que en va atorgar la concessió als Giustiniani de Quios el 1362, i hi van tenir alguna factoria, però un segle després, abans del 1481, hi van renunciar a favor dels cavallers.

El 1319, una revolta a l'illa de Leros dels grecs va retornar l'illa a Bizanci, però el 1320 els cavallers la van recuperar.

El 1344, en el marc d'una lliga organitzada pel papa Climent VI, els cristians van arrabassar Esmirna a l'emir d'Aidin. La ciutat fou confiada als cavallers, que la van conservar tot i els atacs turcs, fins que el 1403 hi va arribar Tamerlà, que la va saquejar i fou evacuada. El 1365, van participar en el saqueig d'Alexandria dirigit per rei Pere I de Xipre.

Vers el 1420, el soldà Mehmet I va permetre als cavallers de Rodes ocupar la ciutat d'Halicarnàs i hi fou construït un castell (el castell de Sant Pere, que encara es conserva i, amb les seves torres, és el símbol de la moderna ciutat de Bodrum).

Entre 1440 i 1444, Rodes fou atacada tres vegades (1440, 1443 i 1444) pels mamelucs d'Egipte sense èxit. El 1443, van ocupar l'illa de Kastelórizo, però Rodes ciutat no fou atacada fins al 1444 i va estar assetjada 40 dies.

Després del 1450, els otomans dirigits per Hanza Bey van atacar Kos i la fortalesa d'Arkangelos a la costa nord-est de Rodes, però es va resoldre amb un tractat que establia la fi de les depredacions als vaixells otomans per part de corsaris protegits pels cavallers.

Constantinoble fou ocupada pels otomans el 1453 i llavors Kasos va passar a Rodes. Rodes fou assetjada -Setge de Rodes (1480)- de maig a juliol per Mesih Pasha, però va fracassar en l'assalt final el 28 de juliol. L'estiu del 1482, el shehzade Djem, derrotat per son germà Baiazet II, es va refugiar a Rodes i fou enviat a França, on va morir el 1495.

El juliol del 1522 es va iniciar l'atac a Rodes; el castell de Sant Pere amb la ciutat d'Halicarnàs va passar sota sobirania de Solimà el magnífic (llavors la ciutat era anomenada Petrion, probablement pel nom del castell) i els otomans la van convertir en Bodrum. Finalment, els turcs van conquerir Rodes (25 de desembre del 1522) i l'1 de gener del 1523, en virtut del tractat de capitulació, es va permetre l'evacuació dels cavallers de les illes sans i estalvis. Murad, fill de Djem, que havia optat per quedar-se a l'illa, i s'havia convertit al cristianisme, fou executat junt amb un fill (la dona i dues filles foren enviades a Istanbul). Kos fou ocupada poc després. El 1537, els otomans van ocupar Kàrpathos i Kasos.

Dominació otomana[modifica]

L'illa va esdevenir un sandjak de l'eyalet de l'arxipèlag, sota autoritat del kapudan paixà. La reforma administrativa del 1867, que va establir el wilayet com a unitat administrativa superior, dividits en sandjaks i kades, la va incloure en el wilayet de l'arxipèlag, dividit en els sandjaks de Lesbos, Quios, Lemnos i Rodes, amb capital a Quios. El 1876, la capital del wilayat fou transferida a Rodes (ciutat).

Dominació italiana[modifica]

El 4 de maig del 1912, un cos expedicionari italià de sis mil homes va desembarcar a l'illa i la va ocupar sense resistència. El wali va fugir al continent i la petita guarnició es va refugiar a Psinthos, una fortalesa de l'interior, que fou ocupada pels italians l'1 de juny. El tractat de pau d'Ouchy (octubre del 1912) va establir la restitució de l'illa (i altres illes) a Turquia, però Itàlia va al·legar indemnitzacions per la Guerra dels Balcans i va demorar-ne el lliurament; i ja va esclatar la Primera Guerra Mundial, al final de la qual el Tractat de Lausana va reconèixer la possessió italiana (24 de juliol del 1923).

L'illa fou ocupada pels anglesos el 1944 i donada a Grècia el 7 de març del 1948.

Vegeu també[modifica]

Referències[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Illa de Rodes Modifica l'enllaç a Wikidata
  1. Kasperson, Roger E. The Dodecanese; diversity and unity in island politics (en anglès). University of Chicago, 1967, p. 12. 

Coord.: 36° 10′ N, 28° 00′ E / 36.167°N,28.000°E / 36.167; 28.000