Vés al contingut

Tractat de Lausana

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Plantilla:Infotaula esdevenimentTractat de Lausana
Imatge
Modifica el valor a Wikidata
Map
 46° 32′ N, 6° 38′ E / 46.53°N,6.63°E / 46.53; 6.63
Identificador de llei o regulació大正13年条約第9号 Modifica el valor a Wikidata
Tipustractat de pau Modifica el valor a Wikidata
Data24 juliol 1923 Modifica el valor a Wikidata
LlocLausana (Suïssa) Modifica el valor a Wikidata
EstatSuïssa Modifica el valor a Wikidata
Participant
Signatari
Llengua originalfrancès Modifica el valor a Wikidata

El Tractat de Lausana fou firmat a la ciutat de Lausana el dia 24 de juliol de 1923 entre les potències vencedores de la Primera Guerra Mundial i la Gran Assemblea Nacional de Turquia, després de la Guerra d'Independència Turca, i que servia per revocar el Tractat de Sèvres.

Antecedents

[modifica]

El Tractat de Sèvres, signat 10 d'agost 1920, però que mai va entrar en vigor, per no ser ratificat per les parts signatàries,[1] consolidava la partició de l'Imperi Otomà. Mentre el Regne Unit i França es repartien Palestina, Jordània, el Líban i Síria, a Grècia se li concedia part de Tràcia i la regió d'Esmirna i a Armènia se li atorgava una important regió al nord-est del país. Arran d'aquest repartiment i per la reducció territorial que patia el país, s'aixecà un fort moviment nacionalista liderat per Mustafa Kemal Atatürk que lluità especialment en contra de l'ocupació grega d'Anatòlia.

La lluita entre les tropes nacionalistes d'Atatürk i les tropes gregues en la guerra greco-turca conclogué amb la recuperació d'Esmirna i l'armistici de Mudanya signat l'octubre de 1922, i la fundació del nou estat turc de la República de Turquia i es va preveure l'intercanvi de població grega i turca i va permetre el pas civil sense restriccions per l'estret turc (però no militar).

Conferència de Lausana

[modifica]

Així, el novembre de 1922 s'inicià la Conferència de Lausana que aprovaria vuit mesos després el tractat homònim. Per la banda turca el líder de les negociacions fou İsmet İnönü. El tractat va incloure un conveni per a l'intercanvi de poblacions entre Grècia i Turquia basat en criteris de religió.[2]

Estipulacions

[modifica]

El tractat preveia la independència de la República de Turquia però també la protecció de la minoria cristiana ortodoxa grega a Turquia i de la minoria musulmana a Grècia. Tanmateix, la majoria de la població cristiana de Turquia i la població musulmana de Grècia ja havien estat deportades en virtut conveni per a l'intercanvi de poblacions entre Grècia i Turquia. Només es van excloure els ortodoxos grecs de Constantinoble, Imbros i Tenedos (uns 270.000 en aquell moment), i la població musulmana de Tràcia occidental (uns 129.120 el 1923).

Les illes Imbros (Gökçeada) i Tenedos (Bozcaada) tindrien una organització administrativa especial, dret revocat pel govern turc el 17 de febrer de 1926. Turquia també va acceptar formalment la pèrdua de Xipre, que havia estat llogat a l'Imperi Britànic després del Congrés de Berlín el 1878, però de dret va romandre en territori otomà fins a la Primera Guerra Mundial. Egipte i el Sudan Angloegipci, ocupats per les forces britàniques el 1882 després de la Guerra angloegípcia,[3] però de dret otomans van ser lliurats a l'Imperi britànic, que els havia annexionat unilateralment el 5 de novembre de 1914. El destí de la província de Mosul es va deixar per determinar a través de la Societat de Nacions. Turquia també va renunciar explícitament a totes les reclamacions sobre les illes del Dodecanès, que Itàlia havia estat obligada a retornar a Turquia pel tractat de Ouchy el 1912 després de la Guerra italoturca, però havia quedat sota administració italiana.[4]

Fronteres

[modifica]
L'illa d'Ada kale, al riu Danubi, va ser oblidada durant les converses de pau del Congrés de Berlín del 1878, cosa que li va permetre seguir sent un territori otomà de iure i possessió privada del sultà otomà Abdul Hamid II fins al Tractat de Lausana del 1923 (de facto fins que Romania va declarar unilateralment la seva sobirania sobre l'illa el 1919 i va reforçar encara més aquesta reclamació amb el Tractat del Trianon del 1920).[5] L'illa va ser submergida durant la construcció de la Central hidroelèctrica de la Porta de Ferro I el 1970, cosa que també va eliminar la possibilitat d'una possible reclamació legal per part dels descendents d'Abdul Hamid II.

El tractat delimitava les fronteres de Grècia, Bulgària i Turquia. Específicament, el tractat estipulava que totes les illes, illots i altres territoris del mar Egeu (Mediterrani oriental en el text original) més enllà de tres milles de les costes turques fossin cedits a Grècia, amb l'excepció de les illes Imbros, Bozcaada i els Conills (articles 6 i 12). Hi ha una nota especial en ambdós articles, que, llevat que s'indiqui explícitament el contrari, la sobirania turca s'estén tres milles des de les costes d'Àsia Menor. La població grega d'Imbros i Tenedos no va ser inclosa en l'intercanvi de població i estaria protegida sota les estipulacions de la protecció de les minories a Turquia (article 38).

La qüestió principal de les reparacions de guerra, exigides a Grècia per Turquia, va ser abandonada després que Grècia acceptés cedir Karaağaç a Turquia.

Turquia també va cedir formalment totes les reclamacions sobre les illes del Dodecanès (article 15); Xipre (article 20);[6] Egipte i el Sudan (article 17); Síria i l'Iraq (article 3); i (juntament amb el Tractat d'Ankara) va establir les fronteres d'aquests dos últims països.[7]

Els territoris al sud de Síria i l'Iraq a la península Aràbiga, que encara romanien sota control turc quan es va signar l'Armistici de Mudros el 30 d'octubre de 1918, no es van identificar explícitament en el text del tractat. Tanmateix, la definició de la frontera sud de Turquia a l'article 3 també significava que Turquia els cedia oficialment. Aquests territoris incloïen el Regne Mutawakkilita del Iemen, Asir i parts de Hijaz com la ciutat de Medina. Van estar en mans de les forces turques fins al 23 de gener de 1919.[8][9]

Segons els articles 25 i 26 del Tractat de Lausana, Turquia va cedir oficialment l'illa d'Ada Kale al riu Danubi al Regne de Romania reconeixent formalment les disposicions relacionades del Tractat del Trianon de 1920.[7][5] A causa d'una irregularitat diplomàtica al Congrés de Berlín de 1878, l'illa tècnicament havia continuat formant part de l'Imperi Otomà.

Turquia també va renunciar als seus privilegis a Líbia, que estaven definits per l'article 10 del Tractat d'Ouchy de 1912 (segons l'article 22 del Tractat de Lausana de 1923).[7]

Acords

[modifica]

Entre molts acords, hi va haver un acord separat amb els Estats Units, la concessió de Chester. Als Estats Units, el tractat va rebre l'oposició de diversos grups, inclòs el Comitè Oposat al Tractat de Lausana (COLT), i el 18 de gener de 1927, el Senat dels Estats Units es va negar a ratificar el tractat per una votació de 50 a 34, sis vots menys dels dos terços requerits per la Constitució.[10] En conseqüència, Turquia va anul·lar la concessió.[11]

A més, Turquia estava obligada a contractar quatre assessors europeus en assumptes jurídics durant cinc anys. Els assessors havien d'observar una reforma jurídica a Turquia. El contracte dels assessors es podia renovar si les reformes suggerides no s'haguessin dut a terme.[12] Posteriorment, Turquia va treballar en una nova constitució turca i va anunciar-la, i va reformar el sistema judicial turc incloent-hi el Codi Civil suís, el Dret Penal italià i el Dret Comercial alemany abans que es completessin els cinc anys en qüestió.[12]

Declaració d'Amnistia

[modifica]
Declaració d'Amnistia

L'annex VIII del tractat, anomenat Declaració d'Amnistia, atorgava immunitat als autors de qualsevol delicte relacionat amb esdeveniments polítics comesos entre 1914 i 1922.[13] El tractat posava així fi a l’esforç de processar criminals de guerra otomans per crims com el genocidi armeni, el Genocidi assiri, el genocidi grec,[14][15] i codificava la impunitat per aquests crims.[16]

Llegat

[modifica]
Delegació turca després d'haver signat el Tractat de Lausana. La delegació estava encapçalada per İsmet İnönü (al centre).

El Tractat de Lausana va conduir al reconeixement internacional de la sobirania de la nova República de Turquia com a estat successor de l'Imperi Otomà.[7] Com a resultat del Tractat, el deute públic otomà es va dividir entre Turquia i els països que van sorgir de l'antic Imperi Otomà.[17] La convenció sobre l'Estret va durar tretze anys i va ser substituïda pel Conveni de Montreux sobre el Règim de l'Estret el 1936.[18] Les limitacions duaneres del tractat es van reelaborar poc després.

Per a Grècia, el tractat va posar fi a l'impuls que hi havia darrere de la Gran Idea, la idea que la Grècia moderna havia d'abastar aquells territoris de l'Àsia Menor que havien estat poblats per parlants de grec durant fins a 3000 anys i que també formaven el nucli de l'Imperi Romà d'Orient.

La província de Hatay va continuar formant part del Mandat francès de Síria segons el Tractat de Lausana, però el 1938 va obtenir la seva independència com a Estat de Hatay, que més tard es va unir a Turquia després d'un referèndum el 1939. Es va concedir amnistia política als opositors al nou règim turc, però el govern es va reservar el dret de fer 150 excepcions. Les 150 persones no grates de Turquia (majoritàriament descendents de la dinastia otomana) van adquirir lentament la ciutadania, l'última el 1974.

Lloyd George va declarar el tractat una rendició abjecta, covarda i infame.[16][19]

L'historiador Norman Naimark afirma: El Tractat de Lausana va servir com a precedent internacional fonamental per al trasllat de poblacions contra la seva voluntat al llarg del segle XX.[20]

L'historiador Ronald Grigor Suny afirma que el tractat essencialment confirmava l'eficàcia de les deportacions o fins i tot de la neteja ètnica assassina com a possible solució als problemes de població.[21]

L'historiador Hans-Lukas Kieser afirma: «Lausana va aprovar tàcitament polítiques integrals d'expulsió i extermini de grups heteroètnics i heteroreligiosos, amb una atracció fatal pels revisionistes alemanys i molts altres nacionalistes».[22]

El Tractat de Lausana ha donat lloc a diverses teories de la conspiració islamistes a Turquia per difamar el govern nacionalista secular turc de la postguerra.[23][24] Per exemple, s'ha afirmat que el tractat es va signar perquè tingués una vigència d'un segle i que hi ha articles secrets al tractat sobre l'extracció de recursos naturals per part de Turquia. Una teoria de la conspiració que va tenir èxit a la dècada del 2010 sostenia que el tractat expiraria el 2023 i que Turquia podria extreure bor i petroli.[25] Sembla que això no va passar.

Referències

[modifica]
  1. ↑ Charlotte Mathilde Louise Hille. State Building and Conflict Resolution in the Caucasus. BRILL, 2010, p. 151–. ISBN 90-04-17901-1.
  2. ↑ Giuseppe Motta. Less than Nations: Central-Eastern European Minorities after WWI. 1. Cambridge Scholars Publishing, 2013, p. 365. ISBN 9781443854610.
  3. ↑ Hopkins, Anthony G. «Els victorians i Àfrica: una reconsideració de l'ocupació d'Egipte, 1882» (en anglès). The Journal of African History. Cambridge University Press, 2, 27, 1986, p. 363-391 [Consulta: 10 gener 2020].
  4. ↑ «Treaty of Lausanne, October, 1912» (en anglès). Mount Holyoke. Arxivat de l'original el 8 de setembre 2021. [Consulta: 8 setembre 2021].
  5. 1 2 «Adakale Island in River Danube». Arxivat de l'original el 25 juliol 2011. [Consulta: 21 setembre 2010].
  6. ↑ Xypolia, Ilia «Còpia arxivada». Bogazici Journal, 25, 2, 2011, p. 109–120. Arxivat de l'original el 2018-06-02. DOI: 10.21773/boun.25.2.6 [Consulta: 10 novembre 2012].
  7. 1 2 3 4 «Treaty of Lausanne». [Consulta: 2 gener 2026].
  8. ↑ «Arabia (Yemen–Hejaz) Front Side». www.osmanli700.gen.tr. Arxivat de l'original el 7 agost 2020. [Consulta: 6 setembre 2018].
  9. ↑ «Arabistan Cephesi – Osmanlı Web Sitesi – Forsnet». www.osmanli700.gen.tr. Arxivat de l'original el 6 setembre 2018. [Consulta: 6 setembre 2018].
  10. ↑ Trask, Roger R. «Rejection of the Lausanne Treaty and Resumption of Diplomatic Relations, 1923–1927». A: The United States Response to Turkish Nationalism and Reform, 1914–1939. University of Minnesota Press, 1971, p. 37–64. ISBN 978-1-4529-3717-5.
  11. ↑ Mango, Andrew. Ataturk: The Biography of the Founder of Modern Turkey. Overlook Press, 2002, p. 388. ISBN 1-58567-334-X.
  12. 1 2 Liebisch-Gümüş, 2020, p. 257.
  13. ↑ Scharf, Michael Law and Contemporary Problems, 59, 4, 1996, p. 41–61. Arxivat de l'original el 19 juliol 2018. DOI: 10.2307/1192189. ISSN: 0023-9186. JSTOR: 1192189 [Consulta: 17 desembre 2020]. «Inicialment, les Potències Aliades van sol·licitar el processament dels responsables de les massacres. El Tractat de Sèvres, que es va signar el 10 d'agost de 1920, hauria exigit que el govern turc lliurés els responsables a les Potències Aliades per ser jutjats. Tractat de Pau entre les Potències Aliades i Turquia [Tractat de Sèvres], art. 230, a 235, 10 d'agost de 1920, reimprès a les 15 AM. J. INT'L L. 179 (Supp 1921). El Tractat de Sèvres, però, no va ser ratificat i no va entrar en vigor. Va ser substituït pel Tractat de Lausana, que no només no contenia disposicions relatives al càstig dels crims de guerra, sinó que anava acompanyat d'una 'Declaració d'Amnistia' de tots els delictes comesos entre 1914 i 1922. Tractat de Pau entre les Potències Aliades i Turquia [Tractat de Lausana], 24 de juliol de 1923, Sèrie de Tractats de la Societat de Nacions 11, reimprès a les 18 AM. J. INT'L L. 1 (Supp. 1924). 99.»
  14. ↑ Lattanzi, Flavia. «The Armenian Massacres as the Murder of a Nation?». A: The Armenian Massacres of 1915–1916 a Hundred Years Later (en anglès). 15. Springer International Publishing, 2018, p. 27-104 (Studies in the History of Law and Justice). DOI 10.1007/978-3-319-78169-3_3. ISBN 978-3-319-78169-3.
  15. ↑ Marchesi, Antonio. «Metz Yeghern and the Origin of International Norms on the Punishment of Crimes». A: The Armenian Massacres of 1915–1916 a Hundred Years Later: Open Questions and Tentative Answers in International Law (en anglès). Springer International Publishing, 2018, p. 143–160. ISBN 978-3-319-78169-3.
  16. 1 2 Dadrian, Vahakn Yale Journal of International Law, 23, 2, 1998. Arxivat de l'original el 3 desembre 2020. ISSN: 0889-7743 [Consulta: 24 novembre 2020]. «Després d'eliminar totes les referències a les massacres armènies (i, de fet, a la mateixa Armènia) de l'esborrany, van signar el Tractat de Pau de Lausana, ajudant així a codificar la impunitat ignorant el genocidi armeni. El dret internacional que es deriva d'aquest tractat, tot i que en realitat era una farsa, donava una aura de respectabilitat a la impunitat perquè s'hi adjuntava l'imprimatur d'una conferència de pau. Un jurista francès va observar que el tractat era una garantia d'impunitat pel delicte de massacre; de fet, era una glorificació del delicte en què tota una raça, els armenis, va ser sistemàticament exterminada. Per la seva banda, David Lloyd George, primer ministre de Gran Bretanya en temps de guerra, va considerar oportú descarregar la seva ira quan va quedar fora del poder: va declarar la conducta dels aliats occidentals a la Conferència de Lausana abjecta, covarda i infame. Creatura de la negociació política, el Tractat de Lausana va ser un triomf del principi d'impunitat sobre el principi de justícia retributiva..»
  17. ↑ Findley, Carter V. Turkey, islam, Nationalism, and Modernity: A History, 1789–2007 (en anglès). Yale University Press, 2010, p. 224–226. ISBN 978-0-300-15260-9.
  18. ↑ Liebisch-Gümüş, 2020, p. 256.
  19. ↑ Jones, Adam. Genocide: A Comprehensive Introduction (en anglès). Taylor & Francis, 2016, p. 231. ISBN 978-1-317-53386-3.
  20. ↑ «Ethnic Cleansing | Sciences Po Violence de masse et Résistance – Réseau de recherche» (en francès). ethnic-cleansing-0.html, 16 abril 2019. Arxivat de l'original el 11 maig 2021. [Consulta: 29 març 2021].
  21. ↑ Suny, Ronald Grigor. 'They Can Live in the Desert but Nowhere Else': A History of the Armenian Genocide. Princeton University Press, 2015, p. 367–368. ISBN 978-1-4008-6558-1.
  22. ↑ Kieser, Hans-Lukas. «Germany and the Armenian Genocide of 1915–17». A: Friedman. The Routledge History of the Holocaust (en anglès). Taylor & Francis, 2010. DOI 10.4324/9780203837443.ch3. ISBN 978-1-136-87060-6.
  23. ↑ «In Turkey, conspiracy theories about the Peace Treaty of Lausanne run riot». The Skeptic, 29 març 2023. Arxivat de l'original el 2 juliol 2023. [Consulta: 18 maig 2024].
  24. ↑ «Lozan Antlaşması'nın 100. Yılında Komplo Teorileri ve Gizli Maddelerin İzinde» (en turc). Yalansavar, 25 juliol 2023. Arxivat de l'original el 6 agost 2023. [Consulta: 18 maig 2024].
  25. ↑ «Notes on a Turkish Conspiracy». foreignpolicy, 2 octubre 2014. Arxivat de l'original el 9 maig 2020 [Consulta: 2 gener 2023].

Bibliografia

[modifica]
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Tractat de Lausana
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Tractat_de_Lausana&oldid=38787714»