Vés al contingut

Guerra d'Independència Turca

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula de conflicte militarGuerra d'Independència Turca
Tipusguerra d'alliberament nacional i guerra d'independència Modifica el valor a Wikidata
Data19 de maig de 1919 - 11 d'octubre de 1922
(armistici) 24 de juliol de 1923 (pau)
LlocAnatòlia Modifica el valor a Wikidata
EstatTurquia Modifica el valor a Wikidata
ResultatVictòria decisiva de Turquia
Tractat de Lausana
Derrocament del sultanat
Reconeixment de la nova República de Turquia
ConseqüènciaTractat de Lausana i Proclamation of the Republic (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
Bàndols
Gran Assemblea Nacional de Turquia Gran Assemblea Nacional de Turquia (1920-23)
Kuva-yi Milliye Kuva-yi Milliye (1919-20)
Unió Soviètica Unió Soviètica[1] 		Regne de Grècia Regne de Grècia
França França
Armènia Armènia
Regne Unit Regne Unit
Imperi Otomà Imperi Otomà
Itàlia Itàlia
Comandants
Mustafa Kemal Paixà
İsmet Paixà
Kazım Karabekir Paixà
Ali Fuat Paixà
Fevzi Paixà 		Anastàsios Papulas
Georgios Hatzanestis
Henri Gouraud
Drastamat Kanayan
Movses Silikyan
George Milne
Süleyman Şefik Paixà

La Guerra d'Independència Turca —Kurtuluş Savaşı (turc), guerra d'alliberament— és un període de la història de Turquia que s'estén des de la derrota de l'Imperi Otomà a mans dels aliats a la Primera Guerra Mundial fins a la declaració de la República de Turquia el 29 d'octubre de 1923.

Com a resultat d'aquesta guerra, els nacionalistes turcs van fundar i constituir la moderna Turquia, i, per damunt de tot, van establir l'actual territori nacional turc d'acord amb el Tractat de Lausana. La guerra va suposar la derrota de Grècia a la Guerra greco-turca (1919-1922) amb la recuperació dels territoris que els grecs havien ocupat per l'oest de l'Imperi Otomà després de la Primera Guerra Mundial; també es varen recuperar amb la Guerra Turcoarmènia els territoris de l'Estat d'Armènia a l'est (2 de novembre de 1920 i que va acabar amb el Tractat d'Aleksandrópol).

El Tractat de Lausana, signat el 24 de juliol de 1923, i negociat per İsmet İnönü com a representant del govern d'Ankara, va establir la major part dels límits actuals del país (exceptuant la Província de Hatay que va ser cedida a Turquia per França el 1939, després de passar per un període de govern independent com a República de Hatay).

Rerefons

[modifica]
Mustafa Kemal Atatürk, líder dels nacionalistes turcs i primer president de Turquia
Mustafa Kemal i els seus companys d'armes surten a Samsun per a començar la Guerra d'Independència turca (representació).

Després de la Primera Guerra Mundial, i havent estat derrotat com les restants Potències Centrals, l'Imperi Otomà va ser fragmentat.[2][3]

El maig de 1919 el vapor Bandirma va entrar al port del Samsun.[4] Mustafa Kemal Paixà viatjava al vaixell, suposadament per a inspeccionar les tropes del IX Exèrcit (en les seves ordres figurava, per error, la inspecció del III Exèrcit, però de fet cap d'ells no existia més que damunt el paper), encara que el seu propòsit era dirigir-se a una zona apartada de la capital on pretenia obtenir llibertat per constituir un exèrcit real, amb el qual podria acabar tant amb l'Imperi Otomà com amb l'ocupació. Els aliats només van trigar una setmana a adonar-se del que passava i van sol·licitar al Ministeri de Defensa Turc que cridés Mustafà Kemal a Constantinoble.[5] Aquest, com a heroi de guerra a la batalla de Gal·lípoli (1915) durant la Primera Guerra Mundial i pel seu nacionalisme, gaudia d'immenses simpaties en el ministeri, per la qual cosa aquest organisme va començar a donar allargues a la petició aliada encara que, finalment, hi van cedir.

El 8 de juny de 1919, Mustafà Kemal va rebre un telegrama on se li ordenava la tornada. Kemal va respondre que cap vaixell no tenia combustible i que, per tant, lamentant-ho molt, es quedava on era. Atès que dedicava el seu temps a anar per les diferents poblacions d'Anatòlia pronunciant discursos de caràcter nacionalista, va ser destituït. Les poques forces armades que encara hi havia a Turquia van rebre l'ordre de detenir-lo. Però, en comptes de fer-ho, els generals Kazım Karabekir i Ali Fuat Cebesoy es van unir a ell.[6]

El maig de 1919 els grecs havien desembarcat a Esmirna i les atrocitats que van cometre van ser de tal magnitud que en tot el país van sorgir associacions antiocupació i de defensa dels drets del poble turc.[7][8][9] Aquestes associacions reunides primer a Erzurum (23 de juliol de 1919) i després a Sivas (4 de setembre de 1919) van elegir Mustafà Kemal com a president. En aquest segon congrés van acordar unir-se en la Societat per a la Defensa dels Drets d'Anatòlia i Rumèlia, germen del posterior Partit Republicà del Poble.[10][11]

L'abril de 1920, els aliats de la Triple Entesa dissolgueren la Cambra de Diputats a Istanbul i els parlamentaris que aconseguiren escapar es dirigiren a una localitat en la qual Mustafà Kemal havia fixat el seu quarter general, Ankara. Allà se celebra la Gran Assemblea Nacional en la qual fou elegit novament com a president de Turquia.[12][13] A partir d'aquest moment hi hagué dos governs a Turquia, el del sultà Mehmet VI a Istanbul i el de Mustafà Kemal a Ankara. Mustafà Kemal fou condemnat a mort, però, novament, ningú no estigué disposat a obeir aquesta ordre.[14] No obstant això, la situació de Kemal era lluny de ser bona. Els seus seguidors no eren un grup homogeni (hi havia intel·lectuals, grups religiosos, militars, ultranacionalistes ... cadascun amb els seus propis interessos) i no tenia més forces armades que bandes desorganitzades la lleialtat de les quals era més que dubtosa. De convertir aquestes bandes en un exèrcit es va encarregar İsmet İnönü Bey.[15]

Per la Conferència de Londres (1920) Esmirna va passar a Grècia, Antalya al Regne d'Itàlia i Cilícia a França.[16]

Repartiment d'Anatòlia segons el Tractat de Sèvres, rebutjat per Kemal i els seus seguidors

En la Conferència de San Remo (abril de 1920) s'acordà que Tràcia passés a sobirania grega i també que els Dardanels i el Bòsfor fossin desmilitaritzats.[17] L'11 d'agost de 1920 se signà el Tractat de Sèvres, segons el qual, Aràbia i Armènia obtenien la independència, el Kurdistan sota administració turca la seva autonomia, Egipte, Iraq i Palestina passaven a ser mandats del Regne Unit, Xipre es transformava en colònia britànica, i Síria (amb Alexandreta, avui İskenderun) passava a ser mandat francès.[18] Tot això només suposava l'intent de legitimar un statu quo que ja existia perquè els aliats s'havien afanyat a ocupar militarment Turquia. Del malestar per aquesta ocupació en sorgiria un sentiment nacionalista que seria capitanejat per Mustafa Kemal Atatürk.[19]

Desenvolupament del conflicte

[modifica]

Front oriental

[modifica]
Article principal: Guerra turco-armènia
Imatges de la Guerra de la Independència.

En el seu primer any d'independència, Armènia havia quedat confinada a un petit territori al voltant del llac Sevan però després de l'armistici de Mudros va ampliar les seves fronteres arran de la retirada otomana provocant una breu guerra fronterera amb la veïna Geòrgia.[20] Durant el seu primer hivern, centenars de milers de refugiats al país que havien fugit del genocidi armeni van morir de fam o exposició. A la primavera de 1919, Armènia, amb el suport britànic, va incorporar les regions anteriorment ocupades de Kars i Nakhichivan, triplicant així la seva mida des de la independència.

Després que el govern provisional d'Ahmet Tevfik Paixà no aconseguís suport per a la ratificació del Tractat de Sèvres, les restes del XV Cos de l'Exèrcit Otomà i els revolucionaris del Moviment Nacional Turc comandats per Kazım Karabekir van atacar el 23 de setembre les forces de la República Democràtica d'Armènia que controlaven la zona que envoltava Kars, i finalment van recuperar la major part del territori armeni indígena al Caucas Sud que havia format part de l'Imperi Otomà abans de la Guerra Russo-Turca de 1877 i 1878 i que posteriorment va ser cedit per la Rússia soviètica com a part del Tractat de Brest-Litovsk.

Les primeres escaramusses van tenir lloc al juny de 1920 al districte de Olti, limítrof amb l'RDA, el domini corresponia a la República Democràtica de Geòrgia però sense cap control efectiu en la pràctica.[21] Les incursions armènies van fer que el general turc Kâzım Karabekir desplacés a quatre batallons del seu exèrcit al districte el 3 de setembre, i va expulsar les unitats armènies.[22]

Kâzım Karabekir comandant de les forces nacionalistes turques.

Mentre això succeïa, el govern nacionalista d'Ankara i el nou poder bolxevic sorgit de la Revolució russa van mantenir una sèrie de negociacions per tal de dotar els turcs de finançament i armament per a la guerra. Per a això es va considerar la possibilitat d'obrir una ruta d'abastament a través de les repúbliques independents de Geòrgia i Armènia. El suport soviètic era vital per als turcs, però les seves exigències van ser inacceptables. Els bolxevics demanaven la cessió de les províncies de Van i Bitlis a l'RDA. Després de la ruptura de les negociacions l'exèrcit de Karabekir va avançar, el 28 de setembre, fins a Sarighamish.[23]

Entre 1920 i 1921 els nacionalistes turcs acabaren amb el nacionalisme armeni amb mà dura, massacrant milers de persones i obligant la resta a fugir als països veïns en llargues marxes.[24] Després de diverses lluites amb els francesos, especialment a Aintab (avui Gaziantep), aquests últims abandonaren la seva ocupació militar (Tractat de Kars).[25]

Front occidental

[modifica]

Ocupació de Constantinoble

[modifica]
Article principal: Zona Internacional dels Estrets

L'ocupació de facto de Constantinoble va començar el 13 de novembre de 1918. El 7 de novembre, amb el pretext de netejar mines, la marina aliada va travessar els Dardanels i va arribar a la ciutat. La marina aliada, formada per 61 vaixells de guerra, va ancorar davant de la capital. Amb l'addició d'11 vaixells de guerra i un cuirassat grec, el nombre de vaixells ancorats davant de Constantinoble va augmentar a 73.[26] Les primeres tropes franceses entraren a la ciutat el 12 de novembre de 1918, seguits per les tropes britàniques l'endemà. Les tropes italianes van arribar a Gàlata el 7 de febrer de 1919.[27]

Abans de la batalla de Sakarya, la posició de l'exèrcit turc no era bona. Tots els subministraments que l'exèrcit d'Ankara necessitava s'emmagatzemaven en dipòsits a Constantinoble, que ara estaven custodiats per soldats aliats. Les organitzacions secretes fundades pels nacionalistes turcs van assaltar aquests dipòsits i van portar aquests materials al govern d'Ankara.

La Crisi de Chanak va ser causada per la gran ofensiva de Turquia per expulsar els exèrcits grecs i restaurar el domini turc als territoris ocupats pels aliats, principalment a Constantinoble i la Tràcia Oriental el 1922.[28] Les tropes turques van marxar contra les posicions britàniques i franceses a la zona neutral dels Dardanels. Durant un temps, la guerra entre Gran Bretanya i Turquia semblava possible, però William Lyon Mackenzie King, primer ministre del Canadà es va negar a acceptar-ho sense consentiment del Parlament,[28] i també ho va rebutjar França i Itàlia. L'opinió pública britànica no volia una guerra. L'exèrcit britànic tampoc, i el general més important a l'escenari, Sir Charles Harington, es va negar a transmetre un ultimàtum als turcs perquè comptava amb un acord negociat. Els conservadors del govern de coalició britànic es van negar a seguir el primer ministre liberal David Lloyd George, que juntament amb Winston Churchill demanava la guerra. La crisi va acabar ràpidament quan Turquia, havent superat els grecs, va acceptar un acord negociat que li donava el territori que volia. La mala gestió de la crisi per part de Lloyd George va contribuir a la seva caiguda a través de la reunió del Carlton Club i la convocatòria de noves eleccions.[29]

Gran Bretanya havia intentat soscavar la influència turca a Mesopotàmia i Kirkuk buscant la creació d'un estat kurd a l'Anatòlia Oriental. La retòrica kemalista secular va alleujar algunes de les preocupacions internacionals sobre el futur dels armenis que havien sobreviscut al genocidi armeni i el suport a l'autodeterminació kurda va disminuir de manera similar. En virtut del Tractat de Lausana, signat el 1923, l'Anatòlia Oriental va passar a formar part de l'actual Turquia, a canvi que Turquia renunciés a les reivindicacions sobre les terres àrabs riques en petroli.[30] Les darreres tropes aliades van sortit de la ciutat dos mesos més tard, i les tropes del Moviment Nacional Turc hi van entrar el 6 d'octubre de 1923.[31]

Guerra greco-turca

[modifica]
Kara Gün (El Dia Negre) per Hüseyin Avni Lifij.
Línies del front. En vermell el territori cedit al Tractat de Sèvres, en marró el front al juliol i agost de 1921 i en morat al front a l'agost de 1922.
Article principal: Guerra greco-turca (1919-1922)

El govern turc va aconseguir alguns èxits diplomàtics importants.[32] El 20 d'octubre de 1921 els francesos es retiraven de Cilícia (conservaren, tanmateix, İskenderun), i lliuraren als nacionalistes nombrós armament.[32] Poc després va començar la retirada italiana, sense concessions econòmiques per part turca.[32] Alhora que els turcs aconseguien el suport informal de França i Itàlia per la propera conferència de pau, els grecs, esgotats econòmicament, comprovaven que Londres no estava disposat a subministrar noves armes ni ajuda financera.[32]

Les recentment formades Forces Armades derrotaren els grecs en les batalles d'İnönü (que va transformar İsmet Bey en İsmet İnönü) i Sakarya (1921).[33][34]

El 5 de setembre de 1922, Mustafa Kemal Pasha va afirmar la reivindicació turca sobre la Tràcia Oriental (Trakya). La Guerra Greco-turca acabà amb la victòria dels turcs en la batalla de Dumlupınar (26 al 30 d'agost de 1922). Els nacionalistes turcs recuperaren Esmirna (lloc on es produïren noves atrocitats). El 15 de setembre, el gabinet britànic va decidir que les forces britàniques havien de mantenir la seva posició i va emetre un ultimàtum. El 19 de setembre, Gran Bretanya va decidir negar Constantinoble i Tràcia als nacionalistes turcs, però França, Iugoslàvia, Itàlia i els dominis britànics es van oposar a una altra guerra. El primer ministre francès Raymond Poincaré va intentar persuadir els turcs perquè respectessin la zona neutral. Els aliats van demanar una conferència de pau el 23 de setembre, a la qual Mustafa Kemal va estar d'acord el 29 de setembre, nomenant Mudanya com a seu. Mentrestant, el gabinet britànic va decidir abandonar la Tràcia Oriental als turcs. Mitjançant l'Armistici de Mudanya els grecs abandonaren també la Tràcia oriental.[35]

Conseqüències

[modifica]

La Gran Assemblea Nacional va declarar al govern d'Ankara com a únic govern turc i va abolir el sultanat. El 17 de novembre de 1922, Mehmet VI, l'últim soldà otomà, va sortir de Constantinoble a bord del vaixell Britànic HMS Malaya.[36] Mustafà Kemal renegocià la pau amb els aliats al Tractat de Lausana (1923) en la qual s'acordà la retirada de totes les tropes d'ocupació i el nou statu quo amb l'annexió a Turquia de l'Armènia occidental.[37] Turquia assumí la pèrdua de l'Imperi Otomà (posteriorment, entre 1925 i 1926, intentaria sense èxit recuperar la província iraquiana de Mossul) però evità de pagar les indemnitzacions de guerra.[38] La major part de les minories grega a Turquia i turca a Grècia van ser expulsades i deportades a Grècia i Turquia respectivament, obligades per l'acord per a l'intercanvi de poblacions entre Grècia i Turquia (1923).[39]

Referències

[modifica]
  1. ↑ Jelavich, Barbara. History of the Balkans: Twentieth century. Cambridge University Press, 1983, p. 131. ISBN 978-0-521-27459-3. 
  2. ↑ Paul C. Helmreich, From Paris to Sèvres: The Partition of the Ottoman Empire at the Peace Conference of 1919–1920 (Ohio University Press, 1974) ISBN 0-8142-0170-9
  3. ↑ Fromkin, A Peace to End All Peace (1989), pp. 49–50.
  4. ↑ «İlkadım'ın Simgesi: Bandırma Gemisi» (en turc). samsun2019.com.tr. [Consulta: 20 abril 2019].
  5. ↑ Mango, Andrew. Atatürk. Paperb. ed. London: John Murray, 2004, p. 214. ISBN 978-0-7195-6592-2. 
  6. ↑ Mango, Andrew. Atatürk. Paperb. ed. London: John Murray, 2004, p. 222. ISBN 978-0-7195-6592-2. 
  7. ↑ Llewellyn-Smith, Michael. Ionian Vision : Greece in Asia Minor, 1919–1922.. New edition, 2nd impression. London: C. Hurst, 1999, p. 92. ISBN 9781850653684. 
  8. ↑ Llewellyn-Smith, Michael. Ionian Vision : Greece in Asia Minor, 1919–1922.. New edition, 2nd impression. London: C. Hurst, 1999, p. 92. ISBN 9781850653684. 
  9. ↑ Jensen, Peter Kincaid «The Greco-Turkish war, 1920–1922» (en anglès). International Journal of Middle East Studies, 10, 4, 11-1979, pàg. 553–565. DOI: 10.1017/S0020743800051333. ISSN: 1471-6380.
  10. ↑ Patrick Kinross: ''Rebirth of a Nation'' (translation Ayhan Tezel), Sander yayınları, İstanbul, 1972 p.293
  11. ↑ Rustow, Dankwart A. «Atatürk as Founder of a State». Daedalus, 97, 3, 1968, pàg. 793–828. ISSN: 0011-5266.
  12. ↑ «Olağanüstü yetkiler taşıyan bir meclisin Ankara'da toplanması kararı» (en turc). atam.gov.tr. Arxivat de l'original el 19 March 2021. [Consulta: 9 abril 2020].
  13. ↑ «The Fundamental Law and abolition of the sultanate». A: Encyclopædia Britannica. 
  14. ↑ Dadrian, Vahakn N.; Akçam, Taner. Judgment at Istanbul: The Armenian Genocide Trials (en anglès). Berghahn Books, 2011, p. 196, 199. ISBN 978-0-85745-251-1. 
  15. ↑ Nur, Rıza. Hayat ve hatıratım: Rıza Nur-İnönü kavgası, Lozan ve ötesi (en turc). İşaret Yayınları, 1992. ISBN 978-975-350-021-0. 
  16. ↑ «Papers Relating to the Foreign Relations of the United States, The Paris Peace Conference, 1919, Volume XIII». Office of the Historian. [Consulta: 16 juny 2019].
  17. ↑ King, William C. King's Complete History of the World War ...: 1914–1918. Europe's War with Bolshevism 1919–1920. War of the Turkish Partition 1920–1921. Warfare in Ireland, India, Egypt, Far East 1916–1921. Epochal Events Thruout the Civilized World from Ferdinand's Assassination to Disarmament Conference. History Associates, 24 April 1922. ISBN 9780598443120. 
  18. ↑ «The Treaty of Sèvres, 1920». Harold B. Library, Brigham Young University.
  19. ↑ «Atatürk, Mustafa Kemal». Ana Britannica., Vol. 2 (Ami – Avr), 1987, pàg. 490.
  20. ↑ Hovannisian, Richard G. The Republic of Armenia: The First Year, 1918–1919 (en anglès). Vol. 1. Berkeley: University of California Press, 1971, p. 114. ISBN 978-0520019843. 
  21. ↑ Andrew Andersen, Turkish-Armenian war: Sep.24 - Dec.2, 1920
  22. ↑ Robert H. Hewsen. Armènia: A Historical Atles , p. 237. ISBN 0-226-33228-4
  23. ↑ Erik J. Zürcher, " Turkey a modern history ".
  24. ↑ Dadrian, Vahakn N. The history of the Armenian genocide: ethnic conflict from the Balkans to Anatolia to the Caucasus. 4th rev. ed. New York Oxford: Berghahn Books, 2003, p. 360-361. ISBN 978-1-57181-666-5. 
  25. ↑ English Translation of Treaty of Friendship between Turkey, the Socialist Soviet Republic of Armenia, the Azerbaijan Socialist Soviet Republic, and the Socialist Soviet Republic of Georgia Arxivat 11 May 2011 a Wayback Machine., Armenian News Network / Groong.
  26. ↑ Türkmen, Zekeriya «İstanbul'un İşgali ve İşgal Dönemindeki Uygulamalar (30 Kasım 1918-16 Mart 1920)» (en turc). Atatürk Araştırma Merkezi Dergisi, 18, 53, 2002, pàg. 319 - 372.
  27. ↑ «1918 - 1923. In Turchia: da Costantinopoli all'Anatolia.» (en italià). Carabinieri. [Consulta: 10 octubre 2025].
  28. ↑ 28,0 28,1 «Çanak (Chanak) crisis (1922)» (en anglès). University of Toronto/Université Laval. [Consulta: 10 octubre 2025].
  29. ↑ Morgan, Kenneth O. «The Downfall of the Coalition: Foreign Policy». A: Consensus and Disunity: The Lloyd George Coalition Government 1918–1922 (en anglès). Oxford: Clarendon Press, 1979, p. 302–330. ISBN 0198224974. 
  30. ↑ Logan, Darren L. «Thoughts on Iraqi Kurdistan: Present Realities, Future Hope» (en anglès). Iran & the Caucasus, 13, 1, 2009, pàg. 161–186.
  31. ↑ «October 6 The Liberation of Istanbul: A Turning Point in Our History» (en anglès). Rumeli Üniversitesi, 02-10-2025. [Consulta: 10 octubre 2025].
  32. ↑ 32,0 32,1 32,2 32,3 Jensen, Peter Kincaid «The Greco-Turkish War, 1920-1922» (en anglès). International Journal of Middle East Studies, 10, 4, 1979, pàg. 561 [Consulta: 28 desembre 2011].
  33. ↑ Επίτομος Ιστορία Εκστρατείας Μικράς Ασίας 1919-1922 (One Volume History of the Campaign in Asia Minor 1919-1922), History Department of Army, Athens 1967, page 116
  34. ↑ «Battle of Sakarya». Turkish General Staff. [Consulta: 12 agost 2009].
  35. ↑ Belgelerle Türk tarihi dergisi (en turc). Menteş Kitabevi, 2004. 
  36. ↑ Baldacchino, Carmel. «The HMS Malaya story» (en anglès). The Times of Malta, 16-10-2008. [Consulta: 10 octubre 2025].
  37. ↑ Treaty of Peace with Turkey signed at Lausanne, Lausanne, Switzerland, 24 July 1923, <http://wwi.lib.byu.edu/index.php/Treaty_of_Lausanne>. Consulta: 28 novembre 2012
  38. ↑ Ali, Othman «The Kurds and the lausanne peace negotiations, 1922–23» (en anglès). Middle Eastern Studies, 33, 3, 7-1997, pàg. 521–534. DOI: 10.1080/00263209708701167. ISSN: 0026-3206.
  39. ↑ Giuseppe Motta. Less than Nations: Central-Eastern European Minorities after WWI. 1. Cambridge Scholars Publishing, 2013, p. 365. ISBN 9781443854610. 

Bibliografia

[modifica]

Vegeu també

[modifica]
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Guerra d'Independència Turca
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Guerra_d%27Independència_Turca&oldid=36672609»