Mandat Britànic de Palestina

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search
Mandat de Palestina
Ottoman flag.svg
1920 – 1948 Flag of Israel.svg
Flag of Jordan.svg

de}}} Palestina

Bandera

Ubicació de Palestina
Informació
Capital Jerusalem
Idioma oficial àrab, anglès, hebreu
Moneda Lliura Palestina
Període històric
Període d'entreguerres
Establiment 25 d'abril de 1920
Gran Bretanya assumeix el control oficialment 29 de setembre de 1923
Fundació d'Israel 14 de maig de 1948
Política
Forma de govern Mandat de la Lliga de Nacions
Alt Comissionat
 • 1920 — 1925: Sir Herbert Louis Samuel
 • 1945 — 1948: Sir Alan Cunningham
Membre de Imperi Britànic
Modifica les dades a Wikidata

El Mandat Britànic de Palestina (en anglès: Mandatory Palestine;[1] en àrab: فلسطين, Filasṭīn; en hebreu: פָּלֶשְׂתִּינָה (א"י, Pālēśtīnā (EY), on "EY" vol dir "Eretz Israel" —per la forma Eretz Yisrael—, literalment Terra d'Israel) va ser una entitat geopolítica sota administració britànica, separada de la Síria Otomana després de la Primera Guerra Mundial. L'administració civil britànica a Palestina va estar en funcionament entre el 1920 i el 1948. En el transcurs de la seva existència, el territori era conegut simplement com Palestina, tot i que en els darrers anys han sorgit diversos noms i descripcions alternatives per definir la regió, com ara Mandat o Mandat de Palestina, Mandat britànic de Palestina o Palestina britànica.

Durant la Primera Guerra Mundial (1914-18), un alçament àrab i la Força Expedicionària Egípcia de l'Imperi Britànic, capitanejada pel general Edmund Allenby, van foragitar els turcs del Llevant, en el marc de la Campanya de Sinaí i Palestina.[2] El Regne Unit s'havia mostrat d'acord, mitjançant la correspondència entre McMahon i Hussein, en afavorir la independència dels àrabs si aquests es revoltaven contra els otomans, però tots dos bàndols van fer interpretacions diferents d'aquests acords, i al final el Regne Unit i França van dividir el territori segons els acords de Sykes-Picot, considerats com un acte de traïció per part dels àrabs. Per complicar encara més la situació, la declaració de Balfour de 1917 prometia el suport britànic a una "llar nacional" jueva a Palestina. Quan va acabar la guerra, els britànics i els francesos van establir una "Administració del Territori Enemic Ocupat" conjunta al què havia estat la Síria otomana. Els britànics, a més, van aconseguir legitimar el seu control sobre el territori a l'obtenir un mandat de la Societat de Nacions el juny de 1922. L'objectiu formal del sistema de mandats de la Societat de Nacions era administrar aquelles parts del difunt Imperi Otomà, els quals havien estat sota el seu control al Pròxim Orient des del segle XVI, "fins aquell moment en què siguin capaços de mantenir-se per si mateixos."[3] L'administració civil del mandat es va formalitzar quan la Societat de Nacions va consentir, el 1923, la creació del Mandat britànic de Palestina, consistent en dues àrees administratives: la regió situada a l'oest del riu Jordà, coneguda com Palestina i sota administració directe britànica fins al 1948; i el territori situat a l'est del Jordà, una regió semi-autònoma coneguda com Transjordània, dirigida per la família haiximita de Hijaz, i que va aconseguir la seva independència el 1946.[4]

Les tendències divergents sobre la naturalesa i els objectius del mandat ja es podien apreciar en les discussions sobre el nom de la nova entitat. Segons les minutes de la Novena Sessió de la Comissió Permanent sobre els Mandats de la Societat de Nacions:

« (anglès) Colonel Symes explained that the country was described as "Palestine" by Europeans and as "Falestin" by the Arabs. The Hebrew name for the country was the designation "Land of Israel", and the Government, to meet Jewish wishes, had agreed that the word "Palestine" in Hebrew characters should be followed in all official documents by the initials which stood for that designation. As a set-off to this, certain of the Arab politicians suggested that the country should be called "Southern Syria" in order to emphasise its close relation with another Arab State.'

(català) El coronel Symes va explicar que el país era descrit com "Palestina" pels europeus i com "Falestina" pels àrabs. Els hebreus anomenen el país amb la designació de "Terra d'Israel", i el govern, per acontentar els desitjos dels jueus, ha acceptat que la paraula "Palestina" amb caràcters hebreus ha d'anar seguit en tot document oficial per les inicials que representen aquesta designació. A part d'això, alguns polítics àrabs han suggerit que el país sigui anomenat "Síria meridional" per emfatitzar la relació propera que té amb un altre estat àrab.' »
[5]

Durant el període del mandat britànic l'àrea va experimentar l'ascens de dos moviments nacionalistes importants, un entre els jueus i l'altre entre els àrabs. Els interessos nacionals en competició de les poblacions àrab i jueva de Palestina entre elles i contra les autoritats britàniques governants van provocar la Gran Revolta àrab de 1936-1939 i la insurgència jueva, culminant en la Guerra Civil de 1947-48. Després de la Guerra Civil i de la conseqüent Guerra araboisraeliana de 1948, es va establir un acord d'alto el foc el 1949, que incloïa la partició de l'antic mandat de Palestina entre el recent nascut estat d'Israel, amb majoria jueva, l'annexió de Cisjordània per part del regne de Jordània, i l'establiment del Govern de tota Palestina a la Franja de Gaza, sota protectorat d'Egipte.

Antecedents[modifica]

Després de la derrota de l'imperi Otomà a la Primera Guerra Mundial, aquest desaparegué el 1917, i el general Edmund Allenby va ocupar la regió del sud de Palestina. França i el Regne Unit es van repartir l'Orient Mitjà segons l'acord Sykes-Picot: França obtingué el Líban i Síria i el Regne Unit obtingué Palestina i l'Iraq. La Societat de Nacions, reunida el 1920 en la Conferència de San Remo, va atorgar el mandat sobre Palestina i Transjordània al Regne Unit. Els objectius del mandat eren realitzar els objectius de la Declaració Balfour de 1917 i facilitar la immigració jueva, sempre protegint els drets de les comunitats no jueves de Palestina.

El mandat britànic[modifica]

Partició del mandat pel Riu Jordà
Subdistrictes i districtes de Palestina (1945).

El mandat britànic va entrar oficialment en vigor el 24 de juliol de 1922.[6] Els britànics van decidir dividir el territori en dues parts: la part a l'oest del riu Jordà passà a anomenar-se "Palestina" i la part a l'est "Transjordània".

Durant els anys vint, més de 100.000 jueus van arribar a Palestina. Moltes organitzacions, tant estrangeres com locals, especialment l'Agència Jueva, van començar a comprar terres per oferir-les als nouvinguts perquè s'hi establissin i les conreessin. Tot i que al principi els àrabs no s'oposaren a la immigració, cada cop els jueus eren més nombrosos, especialment a partir de la persecució nazi, fet que desequilibrà l'estructura ètnica de Palestina, i els àrabs començaren a atacar els jueus. El govern britànic establí quotes d'immigrants, cosa que encara agreujà la situació, perquè no agradaren ni als jueus ni als àrabs.

Entre 1936 i 1939 tingué lloc la revolta àrab de Palestina. Els àrabs se sentien marginats al seu propi país i posaren en marxa una sèrie de vagues. Ben aviat, però, la situació va conduir a la violència. Primer s'assassinà molts jueus, però després la situació degenerà cap a una lluita fratricida entre els àrabs; els jueus, a més, van respondre-hi amb atacs terroristes. Després que el governador britànic de Galilea fos assassinat, els britànics van posar fi a la revolta amb mesures molt dràstiques i es limità l'adquisició de terres per part dels jueus, cosa que contravenia les directives del mandat britànic.

L'Holocaust va provocar una onada d'emigració cap a Palestina, i els britànics van pretendre evitar-ho creant camps de refugiats a llocs com les illes Maurici o Xipre. Tanmateix, la immigració era tan nombrosa i veient que l'escalada de violència desbordaria el seu control, els britànics van renunciar al mandat i van expressar la voluntat d'abandonar Palestina el maig de 1948.

Pla de partició de l'ONU[modifica]

El 29 de novembre de 1947, l'Assemblea General de l'ONU va aprovar un pla per la partició de Palestina (Resolució 181 de l'Assemblea General de les Nacions Unides), un pla per a dividir la regió en dos estats, un de jueu i un d'àrab, amb Jerusalem i Betlem sota administració internacional. Els líders jueus, incloent-hi l'Agència Jueva, acceptaren el pla, mentre que els líders àrabs palestins el rebutjaren, així com els països àrabs i musulmans veïns. L'abril de 1923, els britànics van reconèixer l'emir Abdallah I com a monarca legítim de Transjordània, cosa que limità la "llar" dels jueus a la part occidental del riu Jordà.

Mentre el conflicte armat entre forces paramilitars jueves i àrabs continuava, el mandat britànic s'acabà el 15 de maig de 1948, un dia després que l'estat d'Israel hagués estat proclamat (vegeu declaració d'independència d'Israel). Els estats àrabs veïns van atacar immediatament Israel, començant la Guerra araboisraeliana de 1948. Així doncs, el pla de partició de l'ONU no es va arribar a aplicar mai.

Referències[modifica]

  1. «League of Nations decision confirming the Principal Allied Powers' agreement on the territory of Palestine».
  2. Allenby in Palestine: The Middle East Correspondence of Field Marshal Viscount Allenby June 1917 – October 1919. 22. Phoenix Mill, Thrupp, Stroud, Gloucestershire: Sutton Publishing Ltd, 2004. ISBN 978-0-7509-3841-9.  Allenby to Robertson 25 January 1918 in Hughes 2004, p. 128
  3. Article 22, The Covenant of the League of Nations and "Mandate for Palestine," Encyclopedia Judaica, Vol. 11, p. 862, Keter Publishing House, Jerusalem, 1972
  4. Marjorie M. Whiteman, Digest of International Law, vol. 1, US State Department (Washington, DC: U.S. Government Printing Office, 1963) pp. 650–652
  5. League of Nations, Permanent Mandate Commission, Minutes of the Ninth Session Arxivat 2011-06-28 at the Wayback Machine. (Arab Grievances), Held at Geneva from June 8th to 25th, 1926,
  6. Wallace, Cynthia. ??? (en anglès). Charisma Media, 2012, p. 11. ISBN 1616389176. 
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Mandat Britànic de Palestina Modifica l'enllaç a Wikidata