Mandat britànic de Palestina

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Plantilla:Infotaula geografia políticaMandat britànic de Palestina
Imatge

Localització
lang=ca Modifica el valor a Wikidata Map
 31° 47′ N, 35° 13′ E / 31.78°N,35.22°E / 31.78; 35.22
Estat desaparegutRegne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda Modifica el valor a Wikidata
CapitalJerusalem Modifica el valor a Wikidata
Població humana
Població1.764.520 (1945) Modifica el valor a Wikidata (66,27 hab./km²)
Idioma oficialanglès
hebreu
àrab Modifica el valor a Wikidata
Religióislam, judaisme i cristianisme Modifica el valor a Wikidata
Geografia
Superfície26.626 km² Modifica el valor a Wikidata
Limita amb
Dades històriques
Anterior
Creació1r juliol 1920 Modifica el valor a Wikidata
Dissolució14 maig 1948 Modifica el valor a Wikidata
SegüentIsrael, Jordània i Govern de Tota Palestina Modifica el valor a Wikidata
Organització política
Forma de governmandat de la Societat de Nacions Modifica el valor a Wikidata
Monedalliura palestina Modifica el valor a Wikidata

El Mandat britànic de Palestina[a][1] fou una entitat geopolítica que va existir entre 1920 i 1948 a la regió de Palestina sota els termes del Mandat de la Societat de Nacions per a Palestina.

Durant la Primera Guerra Mundial (1914–1918), una rebel·lió àrab contra el domini de l'otomà i la Força Expedicionària Egípcia de l'Imperi Britànic, capitanejada pel general Edmund Allenby, va expulsar els turcs otomans del Llevant, en el marc de la Campanya del Sinaí i Palestina.[2] El Regne Unit s'havia mostrat d'acord, mitjançant la Correspondència McMahon-Hussein, a afavorir la independència dels àrabs si aquests es revoltaven contra els otomans, però tots dos bàndols van fer interpretacions diferents d'aquests acords i final el Regne Unit i França van dividir el territori segons els acords de Sykes-Picot, considerats com un acte de traïció per part dels àrabs.

Per a acabar de complicar encara més la situació, la Declaració Balfour de 1917 prometia el suport britànic a una llar nacional per al poble jueu a Palestina. Quan va acabar la guerra, britànics i els francesos van establir una administració del territori enemic ocupat en condomini conjunt al que havia estat la Síria otomana. Els britànics, a més, van aconseguir legitimar el seu control sobre el territori en obtenir un Mandat de la Societat de Nacions el juny de 1922. L'objectiu formal del sistema de mandats de la Societat de Nacions era administrar aquelles parts de la Partició de l'Imperi Otomà que havien estat sota el seu control al Pròxim Orient des del segle xvi, «fins aquell moment en què siguin capaces de mantenir-se per si mateixes».[3]

L'administració civil del mandat es va formalitzar quan la Societat de Nacions va consentir, el 1923, la creació del Mandat britànic de Palestina, que consistia en dues àrees administratives: la regió situada a l'oest del riu Jordà, coneguda com a Palestina i sota administració directe britànica fins al 1948; i el territori situat a l'est del Jordà, una regió semiautònoma coneguda com a Transjordània, dirigida per la família haiximita de Hijaz, que va aconseguir la independència el 1946.[4]

Durant el mandat, la zona va contemplar successives onades d'immigració jueva i l'augment de moviments nacionalistes tant a la comunitat jueva com a l'àrab. Els interessos nacionals en competició de les poblacions àrab i jueva de Palestina entre elles i contra les autoritats britàniques governants van provocar la Gran Revolta àrab de 1936-1939 al mandat de Palestina i la insurgència jueva, que va culminar en la Guerra Civil durant el Mandat Britànic de Palestina. El Pla de les Nacions Unides per a la partició de Palestina per dividir el territori en dos estats, un d'àrab i un de jueu, es va aprovar el novembre de 1947. La guerra arabo-israeliana de 1948 va acabar amb el territori del Mandat de Palestina dividit entre l'Estat d'Israel, el Regne Haiximita de Jordània, que es va annexionar territori a la riba occidental del riu Jordà, i el Regne d'Egipte, que va establir el "Protectorat de Palestina" a la Franja de Gaza.

Etimologia[modifica]

Segell postal del Mandat (1927)
Moneda del Mandat de Palestina de 1941
Segell de 10 mills
Un mill, la moneda del Mandat entre 1927 i 1948
Passaport del Mandat Britànic de Palestina
"Palestina" es mostra en anglès, àrab (فلسطين) i hebreu; aquest últim inclou l'acrònim א״י per Eretz Israe] (Terra d'Israel).

El nom donat al territori del Mandat era "Palestina", d'acord amb l'ús local palestí àrab i otomà[5][6][7][b] així com les tradicions europees.[c] La carta del Mandat estipulava que la Palestina Mandatària tindria tres idiomes oficials, a saber, l'anglès, l'àrab i l'hebreu.

El 1926, les autoritats britàniques van decidir formalment utilitzar els equivalents tradicionals àrab i hebreu del nom anglès, és a dir, filasţīn (فلسطين) i pālēśtīnā (פּלשׂתינה) espectivament. El lideratge jueu va proposar que el nom hebreu propi hauria de ser ʾĒrēts Yiśrāʾel (ארץ ישׂראל, Terra d'Israel). El compromís final va ser afegir les inicials del nom proposat en hebreu, àlef-iod, entre parèntesis (א״י), sempre que el nom del Mandat s'esmentés en hebreu als documents oficials.[9] El lideratge àrab va veure aquest compromís com una violació dels termes del mandat. Alguns polítics àrabs van suggerir "Síria meridional" (سوريا الجنوبية) com a nom àrab. Les autoritats britàniques van rebutjar aquesta proposta; segons l'Acta de la novena sessió de la Comissió de Mandats Permanents de la Societat de Nacions:

« (anglès) Colonel Symes explained that the country was described as «Palestine» by Europeans and as «Falestin» by the Arabs. The Hebrew name for the country was the designation «Land of Israel», and the Government, to meet Jewish wishes, had agreed that the word «Palestine» in Hebrew characters should be followed in all official documents by the initials which stood for that designation. As a set-off to this, certain of the Arab politicians suggested that the country should be called «Southern Syria» in order to emphasise its close relation with another Arab State. (català) El coronel Symes va explicar que el país era descrit com a «Palestina» pels europeus i com a «Falestina» pels àrabs. El nom hebreu del país era la designació «Terra d'Israel», i el Govern, per tal de satisfer els desitjos jueus, havia acordat que la paraula «Palestina», en caràcters hebreus, hauria d'anar seguida, en tots els documents oficials, per les inicials que representaven aquesta designació. Com a compensació d'això, alguns polítics àrabs van suggerir que el país s'anomenés «Síria meridional» per emfatitzar la seva estreta relació amb un altre estat àrab. »
[10]

El terme anglès mandate, i el seu equivalent català, mandat, indiquen que l'estatus jurídic de l'entitat deriva d'un mandat de la Societat de Nacions;[11][12] no està relacionat amb el sentit d'ordre o prescrit.[13]

Història[modifica]

Dècada del 1920[modifica]

Bandera de l'Alt Comissionat

Després de l'arribada dels britànics, els habitants àrabs van establir associacions musulmanes-cristianes a totes les ciutats principals.[14]El 1919 es van unir per celebrar el primer Congrés Àrab de Palestina a Jerusalem.[15]Estava dirigit principalment al govern representatiu i a l'oposició a la Declaració Balfour de 1917.[16]Paral·lelament, el març del 1918 es va formar la Comissió Sionista, i es va activar en la promoció dels objectius sionistes a Palestina. El 19 d'abril de 1920, van tenir lloc les eleccions de l'Assemblea de Representants de 1920 per a l'Assemblea de Representants de la comunitat jueva palestina.[17]

El març de 1920, els comandos àrabs es van topar amb una forta resistència a la batalla de Tel Hai per part dels defensors jueus, liderats per Joseph Trumpeldor retardant l'avanç àrab, i acabant amb les aspiracions franceses sobre l'Alta Galilea. Durant la celebració de Nabi Musa, la multitud àrab, empesa a la violència per diversos líders nacionalistes va atacar la població jueva de Jerusalem,[18] causant una desena de morts i prop de 250 ferits en la primera gran manifestació de violència entre les comunitats àrab i jueva de Palestina en el context del conflicte nacionalista que els oposa.[19] Va empènyer els jueus a desenvolupar la seva pròpia organització de defensa: la Haganà.[20]

El juliol de 1920, una administració civil britànica encapçalada per l'Alt Comissionat per a Palestina i Transjordània va substituir l'administració militar.[21] El primer alt comissari, Herbert Louis Samuel, sionista i recentment ministre del gabinet britànic, va arribar a Palestina el 20 de juny de 1920 per assumir el seu nomenament l'1 de juliol. Samuel va establir la seva seu i la seva residència oficial a una part del complex de l'Hospital Augusta Victòria a la muntanya Scopus, al que llavors era l'extrem nord-est de Jerusalem, un edifici que havia estat construït pels alemanys cap al 1910.[22] Danyat per un terratrèmol el 1927, aquest edifici va servir com a seu i residència oficial dels alts comissionats britànics fins al 1933.[22] Aquell any, es va completar una nova seu i una residència oficial per a l'Alt Comissionat construïda expressament al que llavors era l'extrem sud-est de Jerusalem.[22] Conegut com a Armon HaNetziv per la població jueva, aquest edifici, situat al "Turó del Mal Consell" a la carena de Jabel Mukaber, va romandre en ús com a seu i residència oficial dels alts comissionats britànics fins a finals de govern britànic el 1948.[22]

Traspàs formal de Jerusalem al domini britànic, amb un "sacerdot natiu" llegint la proclamació des de les escales de la Torre de David.
Arribada de Sir Herbert Louis Samuel. D'esquerra a dreta: Thomas Edward Lawrence, l'emir Abd-Al·lah, el mariscal de l'aire Sir Geoffrey Salmond, Sir Wyndham Deedes i altres
Una "reunió de protesta" àrab en sessió, a la sala Rawdat el Maaref, 1929. D'esquerra a dreta: desconegut – Amin al-HusayniMusa al-HusayniRaghib al-Nashashibi – desconegut

Una de les primeres accions de l'administració civil acabada d'instal·lar va ser començar a atorgar concessions del Govern Mandatari sobre actius econòmics clau. El 1921 el govern va concedir a Pinhas Rutenberg, un empresari jueu, concessions per a la producció i distribució d'energia elèctrica. Rutenberg aviat va establir una companyia elèctrica els accionistes de la qual eren organitzacions sionistes, inversors i filantrops. Els àrabs palestins ho van veure com una prova que els britànics pretenien afavorir el sionisme. L'administració britànica afirmava que l'electrificació milloraria el desenvolupament econòmic del país en el seu conjunt, alhora que asseguraria el seu compromís de facilitar una Llar Nacional Jueva a través de mitjans econòmics, més que polítics.[23]

El maig de 1921, vora 100 persones van morir en els disturbis a Jaffa després que una baralla entre els manifestants d'esquerra jueus rivals fos seguida per atacs dels àrabs contra els jueus. L'alt comissionat Samuel va intentar establir institucions autònomes a Palestina, tal com exigia el mandat, però els dirigents àrabs es va negar a cooperar amb qualsevol institució que inclogués la participació jueva.[24]Quan Kamil al-Husayni, el Gran Muftí de Jerusalem, va morir el març de 1921, l'Alt Comissionat Samuel va nomenar al seu mig germà, Mohammad Amin al-Husseini, per al càrrec. Amin al-Husseini, membre del clan al-Husayni de Jerusalem, era un líder nacionalista àrab i musulmà. Com a Gran Muftí, així com en els altres càrrecs influents que va ocupar durant aquest període, al-Husseini va tenir un paper clau en l'oposició violenta al sionisme. El 1922, al-Husseini va ser elegit president del Consell Suprem Musulmà que havia estat establert per Samuel el desembre de 1921.[25][d] El Consell controlava els fons del waqf, per valor anual de desenes de milers de lliures,[27] i els fons dels orfes, per valor anual d'unes 50.000 lliures, en comparació amb les 600.000 lliures del pressupost anual de l'Agència Jueva per la Terra d'Israel exclosos els fons per a la compra de terres[28] A més, controlava els tribunals islàmics a Palestina. Entre altres funcions, aquests tribunals tenien la facultat de nomenar mestres i predicadors.

L'Order in Council de Palestina de 1922[29] va establir un Consell Legislatiu, que havia de constar de 23 membres: 12 elegits, 10 nomenats i l'Alt Comissionat.[30] Dels 12 membres triats, vuit havien de ser àrabs musulmans, dos àrabs cristians i dos jueus.[31] Els àrabs van protestar contra la distribució dels escons, amb l'argument que, en constituir el 88% de la població, tenir només el 43% dels escons era injust.[31]Les eleccions van tenir lloc al febrer i març de 1923, però a causa d'un boicot àrab, els resultats van ser anul·lats i es va establir un Consell Assessor de 12 membres.[30]

Partició del mandat pel Riu Jordà
Subdistrictes i districtes de Palestina (1945).

El mandat britànic va entrar oficialment en vigor el 24 de juliol de 1922.[32] Els britànics van decidir dividir el territori en dues parts: la part a l'oest del riu Jordà passà a anomenar-se «Palestina» i la part a l'est «Transjordània». L'abril de 1923, els britànics van reconèixer l'emir Abd-Al·lah, com a monarca legítim de Transjordània, cosa que limità la "llar" dels jueus a la part occidental del riu Jordà. En el Primer Congrés Mundial de Dones Jueves que es va celebrar a Viena, Àustria, l'any 1923, es va decidir que: "Sembla, doncs, que és el deure de tots els jueus cooperar en la reconstrucció socioeconòmica de Palestina i ajudar a l'assentament dels jueus en aquest país".[33] L'octubre de 1923, Gran Bretanya va proporcionar a la Societat de Nacions un informe sobre l'administració de Palestina per al període 1920-1922, que cobria el període anterior al mandat.[34] L'agost de 1929 es van produir aldarulls en què van morir 250 persones.

Dècada de 1930: insurgència armada àrab[modifica]

El 1930, el xeic Izz ad-Din al-Qassam va arribar a Palestina des de Síria, aleshores part del Mandat francès per Síria i el Líban, i va organitzar i establir la Mà Negra, una organització militant antisionista i anti-britànica. Va reclutar i organitzar l'entrenament militar dels camperols, i el 1935 havia allistat entre 200 i 800 homes. Van fer servir bombes i armes de foc contra els colons sionistes i van vandalitzar els horts de colons i les línies ferroviàries construïdes pels britànics.[35] El novembre de 1935, dos dels seus homes es van veure involucrats en un tiroteig amb una patrulla de la Policia Palestina per perseguia lladres de fruites i un policia va ser assassinat. Després de l'incident, la policia colonial britànica va iniciar una recerca i va envoltar al-Qassam en una cova prop de Ya'bad. Al tiroteig posterior, al-Qassam va ser abatut.[35]

La revolta àrab[modifica]

Revolta àrab contra els britànics

La mort d'al-Qassam el 20 de novembre de 1935 va generar una indignació generalitzada a la comunitat àrab. Enormes multituds van acompanyar el cos de Qassam a la seva tomba a Haifa. Uns mesos més tard, l'abril de 1936, va esclatar la vaga general nacional àrab. La vaga va durar fins a l'octubre de 1936, instigada pel Comitè Superior Àrab, encapçalat per Amin al-Husseini. Durant l'estiu d'aquell any, milers d'hectàrees i horts de conreu jueu van ser destruïts. Els civils jueus van ser atacats i assassinats, i algunes comunitats jueves, com les de Beisan (Bet-Xean) i Acre, van fugir a zones més segures.[36] La violència va disminuir durant aproximadament un any mentre els britànics van enviar la Comissió Peel a investigar.[37]

Durant les primeres etapes de la Revolta àrab, a causa de la rivalitat entre els clans d'al-Husseini i Nashashibi entre els àrabs palestins, Raghib Nashashibi es va veure obligat a fugir a Egipte després de diversos intents d'assassinat ordenats per Amin al-Husseini.[38]

Després del rebuig àrab de la recomanació de la Comissió Peel, la revolta es va reprendre a la tardor de 1937. Durant els següents 18 mesos, els britànics van perdre Nablus i Hebron. Les forces britàniques, amb el suport de 6.000 policies auxiliars jueus armats,[39][e] va reprimir els disturbis generalitzats amb una força aclaparadora. L'oficial britànic Orde Wingatee (que donava suport a un renaixement sionista per motius religiosos[40]) va organitzar esquadrons especials nocturns formats per soldats britànics i voluntaris jueus com Yigal Al·lon, que "va aconseguir èxits significatius contra els rebels àrabs a la baixa Galilea i a la vall de Jizreel"[41] fent incursions a pobles àrabs[42] L'Irgun, un grup de milícies jueves, va utilitzar la violència també contra civils àrabs com a "actes de represàlia",[43] atacant mercats i autobusos .

Quan la revolta va concloure el març de 1939, més de 5.000 àrabs, 400 jueus i 200 britànics havien estat assassinats i almenys 15.000 àrabs van resultar ferits.[44] En total, el 10% de la població masculina àrab adulta va ser assassinada, ferida, empresonada o exiliada.[45] De 1936 a 1945, mentre establien acords de seguretat de col·laboració amb l'Agència Jueva, els britànics van confiscar 13.200 armes de foc als àrabs i 521 armes als jueus.[46]

Els atacs a la població jueva per part dels àrabs van tenir tres efectes duradors: en primer lloc, van provocar la formació i el desenvolupament de milícies clandestines jueves, principalment la Haganà, que havien de resultar determinants el 1948. En segon lloc, va quedar clar que ambdues comunitats no es podien conciliar, i va néixer la idea de la partició. En tercer lloc, els britànics van respondre a l'oposició àrab amb el Llibre Blanc de 1939, que va restringir severament la compra de terres i la immigració jueva. Tanmateix, amb l'arribada de la Segona Guerra Mundial, ni tan sols es va assolir aquesta quota reduïda d'immigració. La mateixa política del Llibre Blanc va radicalitzar segments de la població jueva, que després de la guerra ja no cooperarien amb els britànics.

La revolta també va tenir un efecte negatiu en el lideratge àrab palestí, la cohesió social i les capacitats militars i va contribuir al resultat de la guerra de 1948 perquè "quan els palestins es van enfrontar al seu repte més fatídic el 1947-49, encara patien la repressió britànica. de 1936-1939, i en efecte no tenien cap lideratge unificat. De fet, es podria argumentar que pràcticament no tenien cap lideratge".[47]

Propostes de partició[modifica]

Manifestació jueva contra el Llibre Blanc a Jerusalem el 1939

El 1937, la Comissió Peel va proposar una partició entre un petit estat jueu, la població àrab del qual s'hauria de transferir, i un estat àrab que s'uniria a l'emirat de Transjordània, que també formant part del mandat per a Palestina, una proposta rebutjada totalment pels àrabs. Els dos principals líders jueus, Chaim Weizmann i David Ben-Gurion, havien convençut el Congrés sionista d'aprovar de manera equívoca les recomanacions de Peel com a base per a més negociacions.[48] En una carta al seu fill l'octubre de 1937, Ben-Gurion va explicar que la partició seria un primer pas per a "la possessió de la terra en el seu conjunt".[49] El mateix sentiment va ser registrat per Ben-Gurion en altres ocasions, com en una reunió de l'executiu de l'Agència Jueva per la Terra d'Israel el juny de 1938, així com per Chaim Weizmann.[49]

Després de la Conferència de Londres del febrer i març de 1939, el govern britànic va publicar un Llibre blanc que proposava un límit a la immigració jueva des d'Europa, restriccions a la compra de terres jueves i un programa per a la creació d'un estat independent per substituir el Mandat en deu anys. Això va ser vist pel Yixuv com una traïció dels termes obligatoris, especialment a la llum de la creixent persecució dels jueus a Europa. En resposta, els sionistes van organitzar Aliyah Bet, un programa d'immigració il·legal a Palestina. Lehi, un petit grup de sionistes extremistes, va fer atacs armats contra les autoritats britàniques a Palestina. Tanmateix, l'Agència Jueva, que representava el lideratge sionista principal i la majoria de la població jueva, encara esperava persuadir Gran Bretanya perquè permetés la reinici de la immigració jueva i va cooperar amb Gran Bretanya durant la Segona Guerra Mundial.

Segona Guerra Mundial[modifica]

Activitat aliada i de l'Eix[modifica]

El 10 de juny de 1940, durant la Segona Guerra Mundial, el Regne d'Itàlia va declarar la guerra a l'Imperi Britànic i es va fer costat a l'Alemanya nazi. Al cap d'un mes, la Regia Aeronautica va atacar Palestina des de l'aire i va bombardejar Tel Aviv i Haifa, fet va causar 107 víctimes mortals.[50]

L'any 1942, hi va haver un període de gran preocupació per als Yixuv, quan les forces alemanyes del general Erwin Rommel van avançar cap a l'est a través del nord d'Àfrica cap al canal de Suez, fent témer que conquerís Palestina. Aquest període es coneixia com els "200 dies de por". Aquest esdeveniment va ser la causa directa de la fundació, amb el suport britànic, del Palmah, una unitat regular altament entrenada pertanyent a la Haganà.[51]

Com en la majoria del món àrab, no hi havia unanimitat entre els àrabs palestins quant a la seva posició respecte als combatents a la Segona Guerra Mundial. Diversos líders i personatges públics van veure una victòria de les potències de l'Eix com el resultat probable i una manera de recuperar Palestina dels sionistes i els britànics. Encara que els àrabs no eren molt considerats per la teoria racial nazi, els nazis van encoratjar el suport àrab com a contraposició a l'hegemonia britànica. En l'aniversari de la Declaració Balfour de 1917 el 1943, el Reichsführer-SS Heinrich Himmler i el ministre d'Afers Exteriors Joachim von Ribbentrop van enviar telegrames de suport al Gran Muftí de Jerusalem Amin al-Husayni, per llegir en veu alta per a una emissió de ràdio a una concentració de simpatitzants. a Berlín. D'altra banda, fins a 12.000 àrabs palestins, amb el suport de moltes figures destacades com els alcaldes de Nablus i Gaza i mitjans com "Radio Palestine" i el destacat diari Falastin, amb seu a Jaffa, es van oferir voluntaris per unir-se i lluitar pels britànics, amb molts servint en unitats que també incloïen jueus de Palestina. 120 dones palestines també van servir com a part del "Servei Territorial Auxiliar". No obstant això, aquesta història ha estat menys estudiada, ja que les fonts israelianes es van centrar més en l'estudi del paper jugat pels soldats jueus, i les fonts palestines "no tenien ganes de glorificar els noms d'aquells que van cooperar amb la Gran Bretanya no tants anys després que els britànics van caure. la revolta àrab de 1936-1939 i, per tant, indirectament va ajudar els jueus a establir un estat."

Mobilització[modifica]

El brigadier Ernest Benjamin, comandant de la Brigada Jueva, inspecciona el 2n Batalló a Palestina, octubre de 1944.

El 3 de juliol de 1944, el govern britànic va consentir l'establiment d'una Brigada Jueva dins de l'exèrcit britànic, amb oficials superiors jueus i també no jueus triats a dit. El 20 de setembre de 1944, un comunicat oficial de l'Oficina de Guerra va anunciar la formació del Grup de Brigades Jueves de l'Exèrcit Britànic. Aleshores, la Brigada Jueva es va instal·lar a Tarvisio, prop del triangle fronterer d'Itàlia, Iugoslàvia i Àustria, on va tenir un paper clau en els esforços del Berihah per ajudar els jueus a escapar d'Europa cap a Palestina, un paper que molts dels seus membres continuarien després que la brigada es dissolgués. Entre els seus projectes hi havia l'educació i cura dels nens de Selvino. Més tard, els veterans de la Brigada Jueva havien de jugar un paper important en la fundació de les Forces de Defensa d'Israel (FDI).

Des del regiment de Palestina, dos escamots, un de jueu, sota el comandament del brigadier Ernest Benjamin, i un altre d'àrab, van ser enviats per unir-se a les forces aliades al front italià, i van participar a l'ofensiva final allà.

A més de jueus i àrabs de Palestina, en total a mitjans de 1944 els britànics havien reunit una força multiètnica formada per refugiats jueus europeus voluntaris (de països ocupats pels alemanys), jueus iemenites i jueus abissinis.[52]

L'Holocaust i les quotes d'immigració[modifica]

Vaixell de l'estat jueu, un dels diversos vaixells de la Haganah que transportaven immigrants jueus d'Europa, la majoria il·legals, al port de Haifa, Mandat britànic de Palestina, 1947.[53]

Com a conseqüència del Llibre Blanc de 1939, els britànics van reduir el nombre d'immigrants admesos a Palestina. La Segona Guerra Mundial i l'Holocaust van començar poc després i un cop superada la quota anual de 15.000, els jueus que fugien de la persecució del nazisme eren internats en camps de detenció o deportats a llocs com el Maurici britànic.[54]

A partir de 1939, una organització anomenada Mossad le'Aliyà Bet va encapçalar un esforç d'immigració clandestina anomenat Aliyà Bet. Desenes de milers de jueus europeus van escapar dels nazis amb barques i vaixells petits amb destinació a Palestina. La Royal Navy britànica va interceptar molts dels vaixells; altres no estaven en estat de navegar i van naufragar; una bomba col·locada per un agent de la Haganà al SS Patria, amb la intenció de deixar fora de servei el vaixell per evitar la deportació dels jueus cap a Maurici, va fer un forat al costat del buc i el van enfonsar, fet que causà la mort de 267 persones; dos vaixells més van ser enfonsats per submarins soviètics: la goleta a motor MV Struma va ser torpedinada i enfonsada al mar Negre per un submarí soviètic el febrer de 1942 amb la pèrdua de prop de 800 vides.[55]Els últims vaixells de refugiats que van intentar arribar a Palestina durant la guerra van ser el Bulbul , Mefküre i Morina l'agost de 1944. Un submarí soviètic va enfonsar la goleta a motor Mefküre amb torpedes i obusos i els supervivents foren metrallats a l'aigua,[56]fet que causà la mort d'entre 300 i 400 refugiats.[57]La immigració il·legal es va reprendre després del final de la Segona Guerra Mundial, especialment per la Haganà, que transportà majoritàriament immigrants jueus il·legals durant el període 1945-47.[53]

Després de la guerra, 250.000 refugiats jueus van quedar encallats en camps de persones desplaçades a Europa. Malgrat la pressió de l'opinió mundial, en particular les sol·licituds reiterades del president dels Estats Units, Harry S. Truman, i les recomanacions del Comitè d'Investigació Angloamericà perquè 100.000 jueus puguessin entrar immediatament a Palestina, els britànics van mantenir la prohibició d'immigrar.

Inici de la insurrecció sionista[modifica]

Jerusalem el Dia de la Victòria a Europa, 8 de maig de 1945

Els moviments jueus Lehi i Irgun van iniciar violents aixecaments contra el mandat britànic als anys quaranta. El 6 de novembre de 1944, Eliyahu Hakim i Eliyahu Bet Zuri de Lehi van assassinar al Caire Lord Moyne, ministre d'estat britànic per a l'Orient Mitjà. I alguns diuen que l'assassinat va convertir el primer ministre britànic Winston Churchill en contrari a la causa sionista. Després de l'assassinat de Lord Moyne, la Haganà va segrestar, interrogar i lliurar als britànics molts membres de l'Irgun ("La temporada de caça"), i l'Executiu de l'Agència Jueva per la Terra d'Israel va decidir una sèrie de mesures contra les "organitzacions terroristes" a Palestina.[58]L'Irgun va ordenar als seus membres que no resistissin ni prenguessin represàlies amb violència, per tal d'evitar una guerra civil.

Després de la Segona Guerra Mundial: la insurrecció i el pla de partició[modifica]

Els Haganà, Irgun i el Lehi, les tres principals forces clandestines jueves, es van unir després per formar el Moviment de la Resistència Jueva i realitzar diversos atacs i bombardejos contra l'administració britànica. El 1946, l'Irgun va volar l'hotel King David de Jerusalem, l'ala sud del qual era la seu de l'administració britànica,[59] i va matar 92 persones. Després de l'atemptat, el govern britànic va començar a internar immigrants jueus il·legals a Xipre. El 1948, el Lehi va assassinar Folke Bernadotte, el mediador de l'ONU, a Jerusalem. Yitshaq Xamir, futur primer ministre d'Israel, va ser un dels conspiradors.

El Pla de Partició de l'ONU

La publicitat negativa resultant de la situació a Palestina va fer que el Mandat es tornés molt impopular a la mateixa Gran Bretanya i va fer que el Congrés dels Estats Units retardés la concessió de préstecs vitals britànics per a la reconstrucció. El Partit Laborista britànic havia promès abans de les seves eleccions el 1945 permetre l'emigració massiva de jueus a Palestina, però va renegar d'aquesta promesa un cop va ocupar el càrrec. La militància jueva antibritànica va augmentar, i la situació va requerir la presència de més de 100.000 soldats britànics al país. Després de l'execució de tres homes de l'Irgun que havien participat en una operació contra la presó d'Acre, i la represàlia de l'Irgun en què va penjar dos sergents britànics a un bosc d'eucaliptus, prop de Netanya, els britànics van anunciar el seu desig de posar fi al mandat i de retirar-se com a molt tard a principis d'agost de 1948.[21]

El Comitè d'Investigació Angloamericà el 1946 va ser un intent conjunt de la Gran Bretanya i els Estats Units d'acordar una política sobre l'admissió de jueus a Palestina. A l'abril, el Comitè va informar que els seus membres havien arribat a una decisió unànime. El Comitè va aprovar la recomanació estatunidenca de l'acceptació immediata de 100.000 refugiats jueus d'Europa a Palestina. També va recomanar que no hi hagués Estat àrab ni jueu. El Comitè va afirmar que "per disposar, d'una vegada per totes, de les reivindicacions exclusives dels jueus i els àrabs a Palestina, considerem essencial que s'hagi de fer una declaració clara de principi que els jueus no dominaran els àrabs i els àrabs no dominaran els jueus a Palestina". El president dels Estats Units, Harry S. Truman, va enfadar el govern britànic en emetre una declaració on donava suport als 100.000 refugiats, però es negava a reconèixer la resta de les conclusions del comitè. Gran Bretanya havia demanat ajuda als Estats Units per implementar les recomanacions. El Departament de Guerra dels Estats Units havia dit abans que per ajudar la Gran Bretanya a mantenir l'ordre contra una revolta àrab, seria necessari un compromís obert dels EUA de 300.000 soldats. L'admissió immediata de 100.000 nous immigrants jueus gairebé segur que hauria provocat un aixecament àrab.[60]

Aquests esdeveniments van ser els factors decisius que van obligar a Gran Bretanya a anunciar el seu desig d'acabar amb el Mandat de Palestina i situar la Qüestió de Palestina davant les Nacions Unides, successora de la Societat de Nacions. L'ONU va crear l'UNSCOP (sigles en anglès del Comitè Especial de les Nacions Unides per a Palestina) el 15 de maig de 1947, amb representants d'11 països. L'UNSCOP va dur a terme audiències i va fer un estudi general de la situació a Palestina i va emetre el seu informe el 31 d'agost. Set membres (Canadà, Txecoslovàquia, Guatemala, Països Baixos, Perú, Suècia i Uruguai) van recomanar la creació d'estats àrabs i jueus independents, amb Jerusalem sota administració internacional. Tres membres (Índia, Iran i Iugoslàvia) van donar suport a la creació d'un únic estat federal que contingués estats constituents tant jueus com àrabs. Austràlia es va abstenir.[61]

« No és difícil entendre la posició àrab palestina. El 1947, els àrabs de Palestina constituïen una majoria de dos terços amb més d'1,2 milions de persones, en comparació amb els 600.000 jueus de Palestina. Moltes ciutats i ciutats amb majoria àrab palestina, com Haifa, van ser assignades a l'estat jueu. Jaffa, encara que nominalment formava part de l'estat àrab, era un enclavament aïllat envoltat per l'estat jueu. A més, els àrabs posseïen el 94% de la superfície total de Palestina i un 80% de les terres de conreu del país. Sobre la base d'aquests fets, els àrabs palestins es van negar a conferir a les Nacions Unides l'autoritat per dividir el seu país i donar-ne la meitat. »
Eugene Rogan, The Arabs: A History[62]

El 29 de novembre de 1947, l'Assemblea General de l'ONU, amb 33 vots a favor, 13 en contra i 10 abstencions, va adoptar una resolució que recomanava l'adopció i implementació del Pla de Partició amb Unió Econòmica com a Resolució 181 (II),[63] mentre feia alguns ajustos als límits entre els dos estats proposats per ella. La divisió havia d'entrar en vigor en la data en què es produís la retirada britànica. El pla de partició requeria que els estats proposats atorguessin drets civils plens a totes les persones dins de les seves fronteres, independentment de la raça, la religió o el gènere. L'Assemblea General de l'ONU només té el poder de fer recomanacions; per tant, l'UNGAR 181 no era legalment vinculant.[64] Tant els Estats Units com la Unió Soviètica van donar suport a la resolució. Haití, Libèria i Filipines van canviar els seus vots en l'últim moment després de la pressió concertada dels Estats Units i de les organitzacions sionistes.[65][66][67]Els cinc membres de la Lliga Àrab, que eren membres votants en aquell moment, van votar en contra del Pla.

L'Agència Jueva, que era l'estat jueu en formació, va acceptar el pla, i gairebé tots els jueus de Palestina es van alegrar amb la notícia. El pla de partició va ser rebutjat per la direcció àrab palestina i per la majoria de la població àrab.[f][g]Reunida a El Caire el novembre i desembre de 1947, la Lliga Àrab va adoptar llavors una sèrie de resolucions que avalaven una solució militar al conflicte.

Gran Bretanya va anunciar que acceptaria el pla de partició, però es va negar a fer-lo complir, argumentant que no va ser acceptat pels àrabs. Gran Bretanya també es va negar a compartir l'administració de Palestina amb la Comissió de Palestina de l'ONU durant el període de transició. El setembre de 1947, el govern britànic va anunciar que el Mandat per a Palestina acabaria a la mitjanit del 14 de maig de 1948.[70][71][72]

Algunes organitzacions jueves també es van oposar a la proposta. El líder de l'Irgun Menachem Begin va anunciar: "La partició de la Pàtria és il·legal. Mai es reconeixerà. La signatura per part de les institucions i els individus de l'acord de partició no és vàlida. No vincularà el poble jueu. Jerusalem va ser i serà per sempre la nostra capital. Eretz Israel serà restaurat al poble d'Israel. Tot. I per sempre.[73]

Extinció del mandat[modifica]

Quan el Regne Unit va anunciar la independència de l'Emirat de Transjordània com a Regne Haiximita de Jordània el 1946, l'Assemblea final de la Societat de Nacions i l'Assemblea General van adoptar resolucions que acollien la notícia.[74] L'Agència Jueva per la Terra d'Israel es va oposar, al·legant que Transjordània era una part integral de Palestina i que, segons l'article 80 de la Carta de l'ONU, el poble jueu tenia un interès assegurat en el seu territori.[75]

Notes[modifica]

  1. Durant la seva existència, el territori es va conèixer oficialment simplement com a Palestina, però, en anys posteriors, s'han utilitzat una varietat d'altres noms i descriptors, Mandat o Mandat palestí, Mandat britànic de Palestina, anglès: British Mandate of Palestine i Palestina britànica, anglès: Bristish Palestine, àrab: فلسطين الانتدابية Filasṭīn al-Intidābiyah, hebreu: פָּלֶשְׂתִּינָה (א״י)Pāleśtīnā (E.Y.), on EY vol dir Eretz Israel, literalment Terra d'Israel
  2. El Filastin Risalesi ("Document de Palestina") de 1915 és una estudi nacional del VIII Cos de l'Exèrcit Otomà, que identificava Palestina com una regió que inclou els sanjaqs d'Akka (la Galilea), el Sanjaq de Nablus i el Sanjaq de Jerusalem. (Kudus Sherif), vegeu Ottoman Conceptions of Palestine-Part 2: Ethnography and Cartography, de Salim Tamari]
  3. L'historiador Nur Masalha descriu la "preocupació britànica per Palestina" i el gran augment de llibres, articles, diaris de viatges i publicacions geogràfiques europeus durant els segles XVIII i XIX.[8]
  4. No van ser les credencials religioses erudites les que van fer de Hajj Amin un candidat atractiu a la presidència del Consell Suprem Musulmà als ulls dels funcionaris colonials. Més aviat, va ser la combinació de ser un activista nacionalista eficaç i membre d'una de les famílies notables més respectades de Jerusalem el que va fer avantatjós alinear els seus interessos amb els de l'administració britànica i, per tant, mantenir-lo així en el curt termini.[26]
  5. La policia dels assentaments jueus va ser creada i equipada amb camions i cotxes blindats pels britànics que treballaven amb l'Agència Jueva per la Terra d'Israel
  6. p. 50, at 1947 "Haj Amin al-Husseini went one better: he denounced also the minority report, which, in his view, legitimised the Jewish foothold in Palestine, a "partition in disguise", as he put it."; p. 66, at 1946 "The League demanded independence for Palestine as a "unitary" state, with an Arab majority and minority rights for the Jews. The AHC went one better and insisted that the proportion of Jews to Arabs in the unitary state should stand at one to six, meaning that only Jews who lived in Palestine before the British Mandate be eligible for citizenship"; p. 67, at 1947 "The League's Political Committee met in Sofar, Lebanon, on 16–19 September, and urged the Palestine Arabs to fight partition, which it called "aggression", "without mercy". The League promised them, in line with Bludan, assistance "in manpower, money and equipment" should the United Nations endorse partition."; p. 72, at Dec 1947 "The League vowed, in very general language, "to try to stymie the partition plan and prevent the establishment of a Jewish state in Palestine,"[68]
  7. "The Arabs rejected the United Nations Partition Plan so that any comment of theirs did not specifically concern the status of the Arab section of Palestine under partition but rather rejected the scheme in its entirety."[69]

Referències[modifica]

  1. «League of Nations decision confirming the Principal Allied Powers' agreement on the territory of Palestine» (en anglès). Unispal. [Consulta: 19 juny 2018].
  2. Matthew Hughes. Allenby in Palestine: The Middle East Correspondence of Field Marshal Viscount Allenby June 1917 – October 1919 (en anglès). 22. Phoenix Mill, Thrupp, Stroud, Gloucestershire: Sutton Publishing Ltd, 2004 (Army Records Society). ISBN 978-0-7509-3841-9.  Allenby a Robertson el 25 de gener de 1918 a Hughes 2004, pàg. 128
  3. Article 22, The Covenant of the League of Nations and "Mandate for Palestine," Encyclopedia Judaica, Vol. 11, pàg. 862, Keter Publishing House, Jerusalem, 1972
  4. Whiteman, Marjorie M. Departament d'Estat dels EUA. Digest of International Law (en anglès). vol. 1. Washington, DC: Impremta del govern dels EUA, 1963, p. 650–652. 
  5. Masalha, Nur. Palestine: A Four Thousand Year History (en anglès). Zed, 2018. ISBN 978-1-78699-272-7.  Capítol 9: Being Palestine, becoming Palestine, pàg. 287: "El sentit de continuïtat entre la geografia política antiga, medieval i moderna i les tradicions de denominació de Palestina finalment va entrar en joc en la designació del Govern Mandatari Britànic de Palestina". Les pàgines anteriors, p.259-287, documenten detalladament l'ús del terme Palestina pels palestins nadius des del moment en què la impremta es va introduir a la zona a finals del segle xix
  6. Khalidi, 1997, p. 151–152.
  7. Büssow, Johann. Hamidian Palestine: Politics and Society in the District of Jerusalem 1872–1908 (en anglès). BRILL, 11 d'agost 2011, p. 5. ISBN 978-90-04-20569-7 [Consulta: 17 maig 2013]. 
  8. Masalha, Nur. Palestine A Four Thousand year History (en anglès). Zed Books, 2018, p. 242–245. ISBN 978-1-78699-274-1. 
  9. Sivak, Jacob. «How was 'Israel' once 'Palestine'? New books and old coins» (en anglès). Jerusalem Post, 27-09-2021. «"Si bé els representants jueus al govern del Mandat s'oposaven a la transliteració de Palestina a l'hebreu i preferien el nom hebreu tradicional d'Eretz Yisrael, hi va haver objeccions àrabs. El compromís, suggerit per Herbert Samuel, primer alt comissionat britànic a Palestina, que era jueu i sionista, va ser l'addició, entre parèntesis, de les inicials hebrees d'Eretz Yisrael. L'abreviatura àlef iod es va utilitzar en tots els documents oficials, segells i monedes fins al final del mandat.“»
  10. Comissió de Mandats Permanents de la Societat de Nacions, Acta de la novena sessió (Queixes àrabs), celebrada a Ginebra del 8 al 25 de juny de 1926
  11. «Mandat». A: Diccionari jurídic. 13a ampl.. Societat Catalana d'Estudis Jurídics de l'Institut d'Estudis Catalans, 2023 [Consulta: 2 gener 2024]. «Tutela que exercia un estat sobre certs territoris sota el control de la Societat de Nacions.» 
  12. Alcover, Antoni M.; Moll, Francesc de B. «mandat». A: Diccionari català-valencià-balear. Palma: Moll, 1930-1962. ISBN 8427300255. 
  13. Rayman, Noah «Mandatory Palestine: What It Was and Why It Matters» (en anglès). Time, 29-09-2014 [Consulta: 30 novembre 2023].
  14. Lapidus, Ira M. A History of Islamic Societies (en anglès). Cambridge University Press, 2002, p. 558. ISBN 9780521779333. «"Els primers van ser els nacionalistes, que el 1918 van formar les primeres associacions musulmanes-cristianes per protestar contra la llar nacional jueva"» 
  15. Tessler, Mark. A History of the Israeli-Palestinian Conflict (en anglès). segona edició. Indiana University Press, 2009, p. 220-221 (Indiana Series in Middle East Studies). ISBN 9780253013460. «"Un Congrés de Tota Palestina, conegut també com el Primer Congrés de les Societats Musulmanes-Cristianes (SMC), va ser organitzat per les SMC i convocat a Jerusalem el febrer de 1919".» 
  16. «Primer Congrés Àrab de 1919. Resolució de París». ecf.org.il. [Consulta: 30 novembre 2023].
  17. «Palestine Through History: A Chronology (I)» (en anglès). The Palestine Chronicle. [Consulta: 14 febrer 2016].
  18. Segev, 2000, p. 128-139.
  19. Segev, 2000, p. 122-128.
  20. Levine, Daniel. The Birth of the Irgun Zvai Leumi - A Jewish Liberation Movement (en anglès). Gefen Publishing house, 1991, p. 27-29. ISBN 965-229-071-8. 
  21. 21,0 21,1 «United Nations Maintenance Page» (en anglès). unispal.un.org. [Consulta: 30 novembre 2023].
  22. 22,0 22,1 22,2 22,3 «A Colonial Room With a View of Jerusalem» (en anglès). Haaretz, 24-04-2012.
  23. Shamir, Ronen. Current Flow: The Electrification of Palestine (en anglès). Stanford University Press, 2013. ISBN 9780804788687. 
  24. Caplan, Neil. Palestine Jewry and the Arab Question, 1917 – 1925 (en anglès). Psychology Press, 1978, p. 148–161. ISBN 978-0-7146-3110-3. 
  25. Mattar, Philip. «al-Husayni, Amin». A: Encyclopedia of the Palestinians (en anglès). Nova York: Facts On File, 2003. ISBN 978-0-8160-5764-1. 
  26. Matthews, Weldon C. Confronting an Empire, Constructing a Nation: Arab Nationalists and Popular Politics in Mandate Palestine (en anglès). I.B.Tauris, 2006, p. 31–32. ISBN 9780714643427. 
  27. Per a més detalls, vegeu: Reiter, Yitzhak. Islamic Endowments in Jerusalem under British Mandate. Londres // Portland, Oregon: Frank Cass, 1996. ISBN 9780714646701. 
  28. Huneidi, Sahar. A Broken Trust: Herbert Samuel, Zionism and the Palestinians 1920–1925 (en anglès). Londres i Nova York: I.B. Tauris, 2001, p. 38. ISBN 9781860641725. . L'"Agència Jueva", esmentada a l'article 4 del Mandat, només es va convertir en el terme oficial l'any 1928. Aleshores l'organització s'anomenava Executiu Sionista de Palestina.
  29. «1922 Palestine Order in Council». [Consulta: 30 novembre 2023].
  30. 30,0 30,1 "Palestine. The Constitution Suspended. Arab Boycott Of Elections. Back To British Rule" The Times, 30 de maig 1923, pàg 14, núm. 43354
  31. 31,0 31,1 Legislative Council (Palestine)
  32. Wallace, Cynthia. ??? (en anglès). Charisma Media, 2012, p. 11. ISBN 1616389176. 
  33. Nelly Las. «International Council of Jewish Women». International Council of Jewish Women. [Consulta: 20 novembre 2018].
  34. Societat de Nacions, Official Journal, octubre de 1923, pàg. 1217.
  35. 35,0 35,1 Segev, 2000, p. 360–362.
  36. Gilbert, 1998, p. 80.
  37. Khalidi, 2006, p. 87–90.
  38. Smith, Charles D. Palestine and the Arab–Israeli Conflict: A History with Documents (en anglès). 6a edició. Macmillan, 2007, p. 111–225. ISBN 9780230521292. 
  39. Gilbert, 1998, p. 85.
  40. «The Zionism of Orde» (en anglès). Covenant, vol. 3, núm. 1 [Consulta: 4 agost 2014].
  41. Black, 1991, p. 14.
  42. Shapira, 1992, p. 247, 249, 350.
  43. Firestone, Reuven. Holy War in Judaism: The Fall and Rise of a Controversial Idea (en anglès). Oxford University Press, 2012, p. 192. ISBN 978-0-19-986030-2. 
  44. «Aljazeera: The history of Palestinian revolts» (en anglès). [Consulta: 15 desembre 2005].
  45. Khalidi, 2001, p. 26.
  46. Khalidi, 1987, p. 845.
  47. Khalidi, 2001, p. 28.
  48. Louis, William Roger. Ends of British Imperialism: The Scramble for Empire, Suez, and Decolonization (en anglès), 2006, p. 391. 
  49. 49,0 49,1 Finkelstein, Norman. Beyond Chutzpah: On the Misuse of Anti-semitism and the Abuse of History (en anglès). University of California Press, 2005, p. 280. ISBN 978-0-520-24598-3. 
  50. «Why Italian Planes Bombed Tel-Aviv?» (en anglès), 09-09-2011. [Consulta: 14 gener 2024].
  51. «1941 THE PALMACH FORMED» (en anglès). History Central, 2022. [Consulta: 14 gener 2024].
  52. Corrigan, Gordon. The Second World War (en anglès). Thomas Dunne Books, 2011, p. 523. ISBN 978-0-312-57709-4. 
  53. 53,0 53,1 Miriam Joyce Haron. «United States: British Collaboration on Illegal Immigration to Palestine, 1945-1947». JSTOR, 1980. [Consulta: 6 desembre 2023].
  54. Lenk, RS. The Mauritius Affair, The Boat People of 1940–41 (en anglès). Londres: R Lenk, 1994. ISBN 978-0-9518805-2-4. 
  55. Aroni, Samuel. «Who Perished on the Struma And How Many?» (en anglès). JewishGen.org, 2002–2007.
  56. «Подводная лодка "Щ-215"» (en rus). Recursos d'informació de la Flota del Mar Negre, 2000–2013. [Consulta: 27 març 2013].
  57. «מפקורה SS Mefküre Mafkura Mefkura» (en anglès). Haapalah Aliyah Bet Database, 27-09-2011. [Consulta: 26 març 2013].
  58. Lapidot, Yehuda. «The "Hunting Season" (1945)» (en anglès). Jewish Virtual Library.
  59. Calder, Walton. Empire of Secrets (en anglès). Harper Press, 2013, p. 78, 79. ISBN 978-0-00-745796-0. 
  60. Harris, 1982, p. 388–400.
  61. (anglès) Howard Adelman, "." (Centre d'Estudis sobre els Refugiats, Universitat de York, 2009) UNSCOP and the Partition Recommendation
  62. Rogan, Eugene. The Arabs: A History – Third Edition (en anglès). Penguin, 2012, p. 321. ISBN 978-0-7181-9683-7. }
  63. Cathy Hartley; Paul Cossali Survey of Arab-Israeli Relations. Routledge, 2004, p. 52–53. ISBN 978-1-135-35527-2. 
  64. Article 11 de la Carta de les Nacions Unides
  65. Roosevelt, Kermit «The Partition of Palestine: A lesson in pressure politics». Middle East Journal, 2, 1, 1948, pàg. 1–16. JSTOR: 4321940.
  66. Snetsinger, John. Truman, the Jewish vote, and the creation of Israel. Hoover Institution, 1974, p. 66–67. ISBN 978-0-8179-3391-3. 
  67. Sarsar, Saliba «The question of Palestine and United States behavior at the United Nations». International Journal of Politics, Culture and Society, 17, 3, 2004, pàg. 457–470. DOI: 10.1023/B:IJPS.0000019613.01593.5e.
  68. Morris, Benny. 1948: a history of the first Arab-Israeli war. Yale University Press, 2008. ISBN 978-0-300-12696-9 [Consulta: 24 juliol 2013]. 
  69. «UNITED NATIONS CONCILIATION COMMISSION FOR PALESTINE A/AC.25/W/19 30 July 1949: (Working paper prepared by the Secretariat)». [Consulta: 24 agost 2013].
  70. "Palestine". Encyclopædia Britannica Online School Edition, 2006. 15 May 2006.
  71. Stefan Brooks (2008). «Palestine, British Mandate for». A: Spencer C. Tucker. The Encyclopedia of the Arab-Israeli Conflict 3. Santa Barbara, California: ABC-CLIO. p. 770. ISBN 978-1-85109-842-2. 
  72. Sherman, A. J.. Mandate Days: British Lives in Palestine, 1918–1948. The Johns Hopkins University Press, 2001. ISBN 978-0-8018-6620-3. 
  73. Menachem Begin. «The Revolt» (en anglès), 1977.
  74. Hall, H. Duncan. Mandates, Dependencies and Trusteeship (en anglès). Carnegie Endowment, 1948, p. 266–267. 
  75. «The Mandate is Indivisble». A: Tel Aviv University, Palestine Post (en anglès). Historical Jewish Press, 9 abril 1946, p. 3. 

Bibliografia[modifica]

Lectures addicionals[modifica]

  • Bar-Yosef, Eitan. "Bonding with the British: Colonial Nostalgia and the Idealization of Mandatory Palestine in Israeli Literature and Culture after 1967." Jewish Social Studies 22.3 (2017): 1–37. online Arxivat 31 October 2019 a Wayback Machine.
  • Cohen, Michael J. Britain's Moment in Palestine: Retrospect and Perspectives, 1917–1948 (2014)
  • El-Eini, Roza. Mandated landscape: British imperial rule in Palestine 1929–1948 (Routledge, 2004).
  • Galnoor, Itzhak. Partition of Palestine, The: Decision Crossroads in the Zionist Movement (SUNY Press, 2012).
  • Hanna, Paul Lamont, "British Policy in Palestine Arxivat 1 October 2018 a Wayback Machine.", Washington, D.C., American Council on Public Affairs, (1942)
  • Harris, Kenneth. Attlee (en anglès). 2a edició il·lustrada i revisada. Weidenfeld and Nicolson, 1995 [1a. ed. 1982], p. 388–400. ISBN 9780297815747. 
  • Kamel, Lorenzo. "Whose Land? Land Tenure in Late Nineteenth- and Early Twentieth-Century Palestine", "British Journal of Middle Eastern studies" (abril 2014), 41, 2, pp. 230–242.
  • Miller, Rory, ed. Britain, Palestine and Empire: The Mandate Years (2010)
  • Morgan, Kenneth O.The People's Peace: British history 1945 – 1990 (1992) 49–52.
  • Ravndal, Ellen Jenny. "Exit Britain: British Withdrawal From the Palestine Mandate in the Early Cold War, 1947–1948", Diplomacy and Statecraft, (Sept 2010) 21#3 pp. 416–433.
  • Roberts, Nicholas E. "Re‐Remembering the Mandate: Historiographical Debates and Revisionist History in the Study of British Palestine." History Compass 9.3 (2011): 215–230.
  • Sargent, Andrew. " The British Labour Party and Palestine 1917–1949" (Tesi doctoral, Universitat de Nottingham, 1980) online Arxivat 2018-12-25 a Wayback Machine.
  • Shelef, Nadav G. "From 'Both Banks of the Jordan' to the 'Whole Land of Israel:' Ideological Change in Revisionist Zionism." Israel Studies 9.1 (2004): 125–148. Online Arxivat 2019-11-05 a Wayback Machine.
  • Sinanoglou, Penny. "British Plans for the Partition of Palestine, 1929–1938." Historical Journal 52.1 (2009): 131–152. online Arxivat 2019-11-10 a Wayback Machine.
  • Wright, Quincy, The Palestine Problem, Political Science Quarterly, 41#3 (1926), pp. 384–412, online Arxivat 2018-10-01 a Wayback Machine.
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Mandat britànic de Palestina