Guerres Balcàniques

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de conflicte militarGuerres Balcàniques
Balkan Wars Boundaries.jpg
Modifica el valor a Wikidata
Tipusguerra Modifica el valor a Wikidata
Data8/10/1912 – 18/07/1913
PeríodeBelle Époque i Fall of the Ottoman Empire (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
EscenariPenínsula Balcànica
LlocBalcans Modifica el valor a Wikidata
ResultatTractat de Londres i Tractat de Bucarest
Bàndols
Imperi Otomà Imperi otomà Lliga Balcànica
(Sèrbia Sèrbia, Montenegro,
Grècia Grècia, Bulgària Bulgària)
Forces
350.000 670.000
Grècia: 115.000
Bulgària: 300.000
Sèrbia: 220.000
Montenegro: 35.000

Les Guerres Balcàniques són els conflictes armats esdevinguts el sud-est d'Europa entre 1912 i 1913.

A la Primera Guerra Balcànica, quatre estats que formaven la Lliga Balcànica (Bulgària, Montenegro, Grècia, i Sèrbia) van derrotar l'Imperi Otomà, conquistant la Macedònia otomana i la major part de Rumèlia, per a després repartir-se els nous territoris.

A la Segona Guerra Balcànica, Bulgària va ser derrotada pels seus anteriors aliats i va perdre molt del que se li havia promès en un acord inicial. També es va enfrontar a un atac de Romania des del nord. L'imperi otomà va perdre la major part del seu territori a Europa. Encara que no participava com a combatent, Àustria-Hongria es va tornar relativament més feble a mesura que una Sèrbia molt més ampliada va impulsar la unió dels pobles eslaus del sud.[1] La guerra va preparar l'escenari de la crisi dels Balcans de 1914 i, per tant, va servir com a "preludi de la Primera Guerra Mundial".[2]

A principis del segle XX, Bulgària, Grècia, Montenegro i Sèrbia havien aconseguit la independència de l'Imperi otomà, però grans elements de les seves poblacions ètniques romanien sota domini otomà. El 1912, aquests països van formar la Lliga Balcànica. La Primera Guerra dels Balcans va començar el 8 d'octubre de 1912, quan els estats membres de la Lliga van atacar l'Imperi Otomà i va acabar vuit mesos després amb la signatura del Tractat de Londres el 30 de maig de 1913. La Segona Guerra dels Balcans va començar el 16 de juny de 1913, quan Bulgària, insatisfeta amb la seva pèrdua de Macedònia, va atacar els seus antics aliats de la Lliga Balcànica. Els exèrcits combinats serbi i grec més nombrosos van rebutjar l'ofensiva búlgara i van contraatacar Bulgària des de l'oest i el sud. Romania, en no haver participat en el conflicte, tenia exèrcits intactes amb els quals atacar i va envair Bulgària des del nord, violant un tractat de pau entre els dos estats. L'imperi otomà també va atacar Bulgària i va avançar a Tràcia recuperant Adrianòpolis. En el Tractat de Bucarest resultant, Bulgària va conservar la majoria dels territoris que havia guanyat a la Primera Guerra dels Balcans. Tanmateix, es va veure obligada a cedir la part sud otomana de la província de Dobruja a Romania.[3]

Les guerres dels Balcans van estar marcades per la neteja ètnica, amb totes les parts responsables de greus atrocitats contra civils, i van ajudar a inspirar atrocitats posteriors, inclosos crims de guerra durant la dècada de 1990 a les guerres iugoslaves.[4][5][6]

Origen del conflicte[modifica]

Mapa de la situació abans i després de les Guerres Balcàniques

Àustria-Hongria, després d'haver incorporat Bòsnia i Hercegovina al seu reialme el 1908, s'esforçava a restablir la seva influència sobre de Sèrbia i sotmetre la Macedònia i les altres terres eslaves que encara eren sota el domini de l'Imperi Otomà i on es produïen contínues insurreccions.

Durant el 1912 es van establir una aliança entre els estats dels Balcans, coneguda amb el nom de Lliga Balcànica. La Lliga Balcànica pretenia preparar diplomàticament i militarment la lluita contra l'Imperi Otomà. Nominalment tenia l'objectiu d'aconseguir l'alliberament i la independència total d'aquells països, encara que realment el que perseguien era l'augment territorial de cada un dels seus estats membres, principalment, Bulgària, Sèrbia i Grècia, que tenien pretensions sobre Macedònia i les restes de l'Imperi Otomà als Balcans.

Primera Guerra Balcànica[modifica]

Article principal: Primera Guerra Balcànica
Un basar de Tirana al tombant del segle XX

L'octubre del 1912 va començar la Primera Guerra Balcànica contra l'Imperi Otomà per tal d'alliberar els eslaus i els grecs dels territoris que encara hi eren sotmesos. Els aliats van vèncer ràpidament l'exèrcit otomà i, després de la victòria, es van repartir les terres alliberades. Però aviat van sorgir les dissensions, agreujades per la ingerència d'Alemanya i d'Àustria-Hongria, que s'esforçaven a sembrar la discòrdia entre els aliats per tal de treure'n profit; a més, els Habsburg temien que la victòria dels pobles eslaus incités també els eslaus de l'Imperi a rebel·lar-se.

Segona Guerra Balcànica[modifica]

Article principal: Segona Guerra Balcànica
Canó otomà capturat per l'exèrcit serbi exhibit davant d'una església a Kumanovo (1912)

Bulgària, incitada per austríacs i alemanys, es va negar a acabar el conflicte amb Sèrbia i Grècia, ja que no havia quedat satisfeta amb el repartiment de Tràcia i Macedònia, i el juny del 1913 va atacar els altres dos països.

Sèrbia i Grècia es van aliar amb Montenegro, Romania i l'Imperi Otomà, que esperaven guanyar o recuperar territoris a costa dels búlgars amb el nou conflicte. Així, Bulgària va ser vençuda fàcilment. Un dels resultats va ser la divisió de Macedònia i de Tràcia (Tractat de Bucarest de 10 d'agost de 1913). La major part de Macedònia va quedar unida a Sèrbia, i la resta, amb el port de Salònica, va passar a Grècia, tret d'un tros que, amb la Tràcia oriental i el port de Dedeağaç a la Mar Egea, va quedar en poder de Bulgària. Romania va obligar Bulgària a cedir-li la Dobrudja Meridional, mentre que l'Imperi Otomà va recuperar la ciutat d'Adrianòpolis.

Conseqüències[modifica]

Les guerres balcàniques van suposar la supressió definitiva del domini turc sobre els pobles eslaus de la península, així com la fi de la supremacia otomana a la zona, però van deixar un fort descontentament entre els seus participants, que determinaria el partit que prendria cada estat en la Primera Guerra Mundial.

Les guerres balcàniques van posar fi al domini otomà de la península balcànica, excepte l'est de Tràcia i Constantinoble. El règim dels joves turcs no va poder revertir la decadència del seu Imperi, però es va mantenir al poder, establint una dictadura el juny de 1913.[7] Una gran nombre de turcs va fugir de les terres perdudes cap al centre otomà. El 1914, l'Imperi restant va veure augmentar la població en 2,5 milions. Els morts estimats per la guerra van ser 122.000 en el front, 20.000 per les ferides directes i 82.000 per les malalties, segons el demògraf soviètic Boris Urlanis a Voini I Narodo-Nacelenie Europi (1960).

Una qüestió important va ser la partició d’aquests territoris otomans, habitats per grecs, búlgars, aromanesos, serbis, jueus, turcs, albanesos i altres nacionalitats. El nou estat d'Albània es va establir a les terres conquerides per grecs i serbis. Es va demanar als seus exèrcits que marxessin després de l'establiment del nou país. Grècia mai va guanyar l'Epir del Nord i Sèrbia va perdre un ampli litoral a la mar Adriàtica. Aquest acord va satisfer el desig d'Itàlia i Àustria-Hongria de limitar una Sèrbia més gran i més poderosa.

Durant i després de les guerres, la flota grega va demostrar se l'única potència naval a la mar Egea, bloquejant la flota turca a l'interior dels Dardanels. La marina hel·lènica va aconseguir alliberar les illes gregues i augmentar la moral dels grecs. Tanmateix, les poblacions gregues a l'Àsia Menor i al Pont es van enfrontar a la ràbia del règim dels joves turcs, responent a la derrota amb embargaments, exiliats, persecucions i intercanvis de població entre Turquia i Grècia.

Intercanvis ètnics i expulsions entre 1912 i 1915
Otomans Grecs Búlgars
Macedònia Grega 100.000 50.000
Macedònia grega i sèrbia 100.000
Tràcia 150.000–160.000
Tràcia Oriental 51.000
Tràcia Occidental 40.000–50.000
Frontera búlgaro-otomana 47.000 49.000
Total 190.000–200.000 150.000–160.000 250.000

Referències[modifica]

  1. Clark, 2013, p. 45, 559.
  2. Hall, 2000.
  3. Winston Churchill. The World Crisis, 1911–1918. Thornton Butterworth, 1931, p. 278. 
  4. Levene, Mark. «“The Bulgarians Were the Worst!” Reconsidering the Holocaust in Salonika within a Regional History of Mass Violence». A: The Holocaust in Greece (en anglès). Cambridge University Press, 2018. ISBN 978-1-108-47467-2. 
  5. Farrar, L L, Jr. «Aggression versus apathy: The limits of nationalism during the Balkan Wars, 1912-1913». East European Quarterly, 37, 3, 2003.
  6. Michail, Eugene. «The Balkan Wars in Western Historiography, 1912–2012». A: The Balkan Wars from Contemporary Perception to Historic Memory (en anglès). Springer International Publishing, 2017, p. 319–340. ISBN 978-3-319-44642-4. 
  7. Jelavich, Barbara. History of the Balkans (Twentieth Century) Vol. 2. NYC, USA: Cambridge University Press, 1983. ISBN 9780521274593. [Pàgina?]

Bibliografia[modifica]

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Guerres Balcàniques