Lliga Balcànica

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca

La Lliga Balcànica va ser l'aliança que va unir Sèrbia, Montenegro, Grècia i Bulgària contra l'Imperi otomà durant les Guerres balcàniques.

La revolució dels Joves Turcs (1908-1909), que va destronar el soldà Abdülhamit II, unida a la victòria italiana (1912) en la guerra italoturca, van fer augmentar la debilitat de l'Imperi otomà. A la vegada, els estats balcànics van veure la necessitat d'unir-se per fer front a l'Imperi otomà i al nacionalisme turc que creixia als Balcans.

Aquesta unió, accelerada per la pressió diplomàtica russa, va portar a la firma d'una aliança defensiva secreta entre Sèrbia i Bulgària el 13 de març de 1912, ampliada a una aliança militar completa el 12 de maig del mateix any. Grècia, sentint-se diplomàticament aïllada i desitjant reconquerir territoris sobre l'Imperi otomà, va començar també negociacions amb Bulgària per a una aliança defensiva, abans de la firma del tractat del 29 de maig. Poc temps després, Montenegro s'ajunta a l'aliança, formant així una xarxa d'aliances en el Balcans, destinat a reconquerir els territoris europeus de l'Imperi otomà.

La tensió creix ràpidament a la península dels Balcans durant aquell estiu, especialment després del 14 d'agost, quan Bulgària va enviar una petició al govern del soldà Mehmet V demanant l'autonomia de Macedònia, aleshores sota dominació otomana.

La nova Lliga no va passar inadvertida a Europa. França inquieta pel suport de Rússia a la Lliga, i de la seva cada vegada més gran influència a la regió, decideix aliar-se amb Àustria-Hongria, per no veure aparèixer un gran estat reunint els eslaus del sud, sota influència russa.

Els Estats balcànics van començar a mobilitzar les tropes el 30 de setembre. Vuit dies més tard, Montenegro va declarar la guerra a l'Imperi otomà, que estava feble, desorganitzat i dividit. El 18 d'octubre, els aliats balcànics van entrar en guerra en suport de la causa montenegrina, un fet que va desfermar la primera guerra dels Balcans.

Durant els dos mesos que van seguir, l'aliança balcànica va aconseguir un seguit de victòries decisives sobre els turcs, i els van forçar a abandonar Albània, Macedònia i gairebé totes les seves possessions al sud-est d'Europa, tret d'Istanbul. A finals de novembre, els turcs van sol·licitar un armistici, l'acord del qual va ser signat el 3 de desembre per tots els aliats balcànics, tret de Grècia, que va prosseguir les operacions militars contra els turcs.

Tanmateix l'impacte les victòries van ser limitades, les rivalitats entre els estats aliats van començar a aparèixer sobre sobre les divergències sobre la divisió de Macedònia.

A mitjans de desembre, els representants de les faccions enfrontades es van reunir amb les principals potències europees a Londres per intentar resoldre la qüestió dels Balcans. La conferència va acabar en un fracàs el 6 de gener de 1913 pel rebuig dels turcs de les condicions de pau. El 23 de gener, un grup de nacionalistes radicals fan un cop d'Estat a l'Imperi Otomà i en menys de set dies, els combats es reprenen.

La tensió a la regió, sobre el repartiment dels antics territoris otomans, va ser tan important que una Segona guerra balcànica va esclatar, de juny a juliol de 1913, unint l'Imperi otomà, Romania, Grècia i Sèrbia contra Bulgària, principal beneficiària de la primera guerra. Els otomans van recuperar la Tràcia oriental, després de la victòria dels aliats agrupats contra els búlgars, mentre que aquests últims perdien l'essencial de les seves adquisicions de la guerra precedent.