Tebes (Grècia)

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Restes de la Cadmea, l'antiga ciutadella de Tebes.

Tebes (en grec antic Θῆβαι (romanitzat com Thēbai), en català medieval, Estives) és una ciutat de Grècia, a 48 km al nord-oest d'Atenes, al nord de la serralada de Citeró, que separa la Beòcia de l'Àtica, i al sud de la plana de Beòcia.

Actualment, al lloc de l'antiga ciutadella, la Cadmea, hi ha la ciutat de Thiva (Θήβα), que va ser reconstruïda després del terratrèmol del 1893. La ciutat actual té 24.400 habitants (2001), anomenats tebans.

En temps antics fou la ciutat més gran de la regió de Beòcia, territori que estava dividit en dues parts pel riu Onquestos, del qual Tebes era situada al sud, i al nord es trobava Orcomen (Orcomenes). Era al peu de la muntanya Teumessus; els petits rius Ismenos (avui Ai Iánni) i Dirce (avui Platziótissa) passaven prop i un rierol de nom Cnopos o Strophia dividia la ciutat en dues parts: a l'oest Cadmea, i al sud el turó Ismenios i Amfíon.

Tebes era famosa per les seves set portes a les quals van fer al·lusió Homer i Hesíode. Els seus noms són donats per set diferents historiadors, que no concorden plenament:

  • Proitides
  • Electra
  • Neita
  • Honkas
  • Borraia
  • Homoloides
  • Ebdoma

Els monuments i llocs principals de Tebes:

  • El Temple de l'Apol·lo Ismeni
  • La font Mèlia d'Ismenos
  • Athenea Onca
  • La font de Dirce o Paraporli
  • El teatre i el temple de Dionís
  • El monument d'Amfió i Zetos
  • La font de Sant Teodor
  • Syrma Antígona
  • Casa de Píndar

Les vies principals portaven a Platees, Leuctres, Tanagra, Calcis, Tèspies i Acrafnium.

Personatges famosos nascuts a Tebes foren:

Història[modifica | modifica el codi]

La tradició fa Tebes fundada per Cadmos, fill d'Agenor, rei de Fenícia, cap d'una colònia fenícia, que va fundar la ciutat amb el nom de Cadmea (habitants cadmeis o cadmeions), nom que més tard es va restringir a la ciutadella. La plana del sud de Beòcia es va conèixer com la Terra Cadmea. L'odissea esmenta Amfíon i Zetos, el primer com a fundador de les muralles. Cinc espartans, guerrers que van sobreviure a una guerra contra un drac, foren els ancestres de les famílies nobles (Sparti). Historiadors moderns consideren els tebans d'origen pelàsgic i no fenici, i alguns pensen que fou en realitat una colònia de Creta i que els fenicis únicament van introduir-hi l'alfabet.

La tradició diu que Cadmos va tenir un fill, Polidor, i quatre filles (Ino, Semele, Autonoe, i Agave). La primera fou muller d'Athames i mare de Melircetes; la segona fou amant de Zeus i mare del déu Dionís; Autonoe fou mare d'Acteó; i Agave mare de Penteó. Fou Penteó qui va succeir el seu avi, ja vell, com a rei de Tebes, però el seu regne fou efímer i Polidor va accedir al tron. El va succeir el seu fill Labdacos que, en morir, va deixar un infant de nom Laios i el tron fou usurpat per Licos, germà de Nicteu. A la mort de Nicteu, Licos i la seva muller Dirce van perseguir la seva neboda Antíope, els fills de la qual, el bessons Amfíon i Zetos, es van revenjar i van assolir el tron de Cadmea, que van fortificar, i van unir la ciutat baixa amb la ciutadella per formar la ciutat de Tebes. Els va succeir com a rei el ja esmentat Laios, pare d'Èdip. Èdip va sortir de Tebes després que va descobrir que havia matat el seu pare Laios i s'havia casat amb la seva pròpia mare, Jocasta. Els seus dos fills, Eteocles i Polinices, es van disputar el tron i durant la guerra civil Argos va assetjar Tebes dues vegades (aquests fets son objecte dels poemes la Tebaida i els Epígons, que són considerats només inferiors a la Ilíada i l'Odissea. Polinices fou derrotat i va fugir a Argos i va obtenir l'ajut del rei d'aquesta ciutat, Adrastos, per ocupar el poder. Polinices, Adrastos i cinc herois més (Amfiraos, Capaneos, Hippomedó, Partenopeos i Tideos, si bé una llista escrita per Asquilos omet el d'Adrastos i col·loca al seu lloc el rei rival tebà Eteocles). Aquest set caps van formar una aliança coneguda com "els Set contra Tebes" i van atacar Tebes, cadascun per una de les set portes de la ciutat. Eteocles i Polinices es van enfrontar a una de les portes, Amfídicos va vèncer Partenopeos i els argives foren derrotats i els seus caps van morir, menys Adrastos, que es va escapar a cavall. Catorze anys després, els fills dels set caps van organitzar una altra expedició contra Tebes per revenjar als pares (Guerra dels Epígons); l'expedició fou altra vegada dirigida per Adratos i la formaren: el seu fill Agesilau, Tersandre (fill de Polinices), Alcmeó i son germà Amfiloc (fills d'Amfiraos), Diomedes (fill de Tideos), Stenelos (fill de Capaneos) i Promac (fill de Partenopeos). Aquesta vegada els epígons van guanyar en una batalla al riu Glisas i es van presentar a les muralles de Tebes. Els tebans, aconsellats per Tirèsies, es van retirar a territori il·liri dirigits per Laodames, fill d'Adrastos. Els epígons van col·locar al tron Tersandre, fill de Polinices; la primera expedició dels Set hauria passat 20 anys abans de l'expedició a Troia i 30 anys abans de la conquesta d'aquesta ciutat. Evidentment, la veritat d'aquesta tradició és més que dubtosa.

Una altra tradició diu que Hèrcules va néixer a la ciutat i va lluitar allí contra la ciutat d'Orcomen, el rei de la qual, Erginos, havia imposat tribut a Tebes, del qual Hèrcules els va deslliurar i va reduir el poder d'Orcomen.

Els tebans no van participar en la guerra de Troia, si bé els escriptors grecs tardans van incloure Tersandre entre els membres de l'expedició i el fan morir a Mísia a mans de Telefos. Després d'aquesta mort, els tebans van nomenar rei Peneleos, perquè el fill de Tersandre, Tisamenos, era un infant. Peneleos és esmentat en la Ilíada com a líder beoci, però no es diu que fos líder de Tebes. Seixanta anys després de la guerra de Troia, els cadmeions foren expulsats de Tebes pels beocis, tribu dels etolis emigrada de Tessàlia. Una altra tradició diu, en canvi, que els tracis i pelàsgics van ocupar Tebes durant la guerra de Troia i els seus habitants foren enviats a l'exili a Tessàlia, exili del qual van tornar anys més tard.

Tisamenos va arribar al tron de Tebes, Pausànies dóna la llista de reis que el van succeir fins que la monarquia hi fou abolida i es va establir la república. L'únic esdeveniment històric conegut és la victòria als jocs olímpics del 728 aC. El corinti Filolaos i el seu amant Diocles (també corinti) es van establir a Tebes i van crear un codi de lleis que més tard foren esmentades per Aristòtil.

Tebes apareix en la història sota una forma de govern oligàrquic, quan era cap d'una confederació d'entre deu i catorze ciutats de Beòcia. Els habitants de Platees, descontents amb l'hegemonia de Tebes, es van retirar de la Confederació beòcia i es van aliar a Atenes. Els tebans foren derrotats i van haver de cedir a Platees el territori al sud del riu Asop, que va servir-ne de frontera (vers 519 aC o 510 aC). El 479 aC, els tebans i els seus aliats van combatre amb els perses a Platees i foren derrotats; l'octubre d'aquell any, els atenencs i altres grecs van assetjar Tebes i la van ocupar al cap de 20 dies; el cap oligarca de Tebes, Ataginos, es va escapar amb els perses, i els líders oligàrquics favorables a Pèrsia que hi van restar, encapçalats per Timagenides, foren executats. L'hegemonia sobre les ciutats de Beòcia es perdé, i només fou restablerta amb l'ajut d'Esparta. El 457 aC, Esparta va enviar un exèrcit a Beòcia per assegurar-se'n el control, i els espartans van acampar prop de Tanagra; els atenencs van enviar-hi un exèrcit que fou derrotat a la vall de l'Asop (Batalla de Tanagra, novembre del 457 aC), però el febrer del 456 aC, havent-se'n retirat els espartans, els atenencs van tornar sota la direcció de Mironides i van guanyar la batalla d'Enofita (febrer del 456 aC) forçant la dissolució de la Confederació beòcia, les ciutats de la qual van rebre governs democràtics i ingressaren en la Lliga Àtica, obligant els líders oligàrquics a exiliar-se. El govern democràtic de Tebes va durar deu anys. El 447 aC, els oligarques van prendre el poder a Orcomen, Queronea i altres ciutats. Els atenencs van enviar un exèrcit dirigit pel general Tolmides, que va reconquerir Queronea on establí una guarnició, però fou atacat pels tebans, fou derrotat i mort i els atenencs expulsats, deixant-hi milers de presoners. Per recuperar els presoners, Atenes va haver de reconèixer la independència de Tebes i la seva hegemonia sobre les ciutats de Beòcia, i els governs democràtics foren deposats i substituïts per governs oligàrquics. Només Platees va restar sota influència d'Atenes.

La segona Guerra del Peloponès es va iniciar quan els tebans, el 431 aC, van atacar Platees. Els magistrats o generals dirigents de la confederació eren els beotarques, que se sap que eren en nombre d'onze al temps de la Batalla de Delion (es creu que dos representants de Tebes i un per cada altre membre de la confederació). A Delion, els beocis van rebutjar l'atac atenenc (424 aC). Tebes i la Confederació beòcia (en realitat un instrument de Tebes) s'absentaren de la Pau de Nícies (421 aC) i el 420 aC es van aliar amb Esparta. El 413 aC, els atenencs van atacar Tanagra a Beòcia i van ocupar la ciutat de Micaleso. El 405 aC, després de la Batalla d'Egospòtams, juntament amb els corintis, van urgir Esparta a eliminar Atenes i vendre tots els seus habitants com a esclaus, però Esparta va preferir instal·lar un govern aliat a Atenes i els exiliats atenencs, encapçalats per Trasibul, van trobar auxili a Tebes i altres ciutats de Beòcia, sobretot per part del tebà Ismènies.

Quan, el 397 aC, el rei espartà Agesilau es va dirigir a Àsia per lluitar contra els perses, els tebans van refusar d'ajudar-lo i van interrompre el rei enmig d'un sacrifici religiós (a imitació d'Agammemnon). El sàtrapa persa Titraustes va enviar un delegat a Grècia (el rodi Timòcrates) que va repartir molts diners als dirigents de les ciutats, perquè fessin la guerra a Esparta, però abans de formar-se una coalició, la guerra entre Tebes i Esparta va esclatar (inicialment, Guerra Beòcia). En la disputa fronterera entre els locris opuntis i el focis, Tebes es va posar al costat dels primers (i va envair Fòcida) i Esparta dels segons (en revenja per l'ofensa a Agesilau). Lisandre, el cap espartà, va envair Beòcia, però fou derrotat pels tebans a Haliartos (tardor del 395 aC). Pausànies, el rei agíada d'Esparta, es va retirar i fou desterrat (el va substituir Agesípolis I) i el rei proclida Agesilau va tornar a Esparta (394 aC). Corint, Atenes i Argos es van aliar amb Tebes (més tard, a la guerra se li va dir Guerra de Corint perquè els combats van passar al seu territori). Els corintis foren derrotats pels espartans al rierol de Nemea, al sud de la ciutat (juliol del 394 aC), però els espartans foren derrotats pels perses en la batalla naval de Cnidos (agost del 394 aC) i dotzenes de ciutats es van separar de la seva aliança, però Agesilau va salvar la situació amb una victòria sobre els tebans a Queronea (agost del 393 aC), en què només Orcomen, que era aliada d'Esparta i formava l'ala esquerra, fou derrotada, mentre el centre i la dreta espartana van arramblar els tebans, que es van reagrupar al puig Helicó i van poder impedir l'avanç espartà, però a costa de moltes baixes. La Guerra de Corint va continuar els tres anys següents amb nombrosos combats a l'istme de Corint, on els espartans van ocupar el port de Lequeó i la ciutat de Sició. En aquest port, foren derrotats pels atenencs el 390 aC. El 387 aC, la Pau d'Antàlcides va posar fi a la guerra i va reconèixer la independència de totes les ciutats gregues (menys Lemnos, Imbros i Sciros, que foren reconegudes a Atenes «com en temps antics»). Les ciutats beòcies (Platees, Queronea, Tèspies o Thèspia, Tanagra, Queronea, Orcomen, Livàdia i Aliarte) van rebre governs oligàrquics hostils a Tebes i favorables a Esparta, una guarnició de la qual es va establir a Orcomen i una altra a Tèspies, per controlar Beòcia, i Platees fou reconstruïda i posada sota influència espartana (386 aC). El 382 aC, quan el general espartà Fèbides anava cap a Acantos i Apol·lònia d'Il·líria, que havien sol·licitat l'ajut d'Esparta en un conflicte local, va passar per Tebes on el cap opositor oligàrquic Leontiades li va demanar la conquesta i establiment d'una guarnició a Cadmea (la ciutadella de Tebes). Els espartans van ocupar la ciutadella amb ajut dels oligarques i van enderrocar el cap democràtic tebà Ismènies. Una guarnició tebana fou establerta a Cadmea i Leontiades va assolir el poder. Això fou vist en tota Grècia com una traïció espartana a Tebes i als termes de la pau del 387 aC. El govern espartà féu destituir del comandament el general Fèbides, però aquest va restar a Cadmea, i molts ciutadans tebans es van refugiar a Atenes. Leontiades fou substituït per Arquies, que va governar fins al 379 aC, quan una revolució dirigida per Pelòpides el va assassinar i van expulsar-ne els espartans. El 378 aC, Tebes es va aliar amb Atenes contra Esparta. Els tebans van derrotar els espartans a Tegira (Beòcia, 375 aC); després d'això van restaurar la seva hegemonia regional, de la qual només van quedar excloses Queronea i Orcomen; la pau entre Atenes i Esparta es va signar a la ciutat d'Esparta el 374 aC, però la guerra es va reiniciar l'any següent, quan els tebans van destruir Platees i van annexionar Tèspies (i a més reclamaven Oropos). El 371 aC, Epaminondes fou nomenat beotarca i, poc després, Atenes i Esparta van signar la pau (Pau de Càl·lies) l'estiu del mateix any, tractat que ratificava el del 374 aC i al qual Tebes va refusar adherir-s'hi fins que no es reconegués la seva hegemonia a Beòcia. Per forçar els tebans a signar-lo, els espartans, dirigits pel rei Cleombrot I, van marxar al nord i van ocupar el port de Creusis (al golf de Corint) i van acampar a la plana de Leuctres, prop de Tèspies, on es van presentar els tebans i es va lliurar batalla, en què els tebans (uns sis mil homes) van obtenir la victòria (els espartans eren vint-i-cinc mil) i Cleombrot va morir (juny o juliol del 371 aC). Fòcida, Èlide, Acaia i Tessàlia es van aliar a Tebes, però tot i així els altres estats grecs van ratificar el tractat de pau. Arcàdia va demanar l'aliança tebana contra Esparta a finals d'any.

El 370 aC, Tebes es va aliar amb Argos i els tebans van envair el Peloponès. Sició fou ocupada i s'hi va establir un govern democràtic; els tebans van entrar a Arcàdia i el govern oligàrquic de Tegea fou enderrocat i la democràcia establerta. Els cantons del nord i est de Lacònia, pertanyents a Esparta, van passar a mans d'aliats de Tebes; els tebans van entrar a Messènia, que es va fer independent (i se'n va fundar la ciutat de Mesene com a capital), però van fracassar a la ciutat d'Esparta. El 369 aC, es va fundar a Arcàdia la ciutat de Megalòpolis, que fou poblada amb els ciutadans d'algunes ciutats arcàdies; en aquest any, els tebans van ocupar Pelena i van devastar les regions de Trecene i Epidaure; van lluitar contra el tirà de Tessàlia Alexandre de Feres, combats en què foren capturats els caps tebans Ismènies i Pelòpides. El 368 aC, els tebans van tornar a atacar Esparta, derrotada en la Batalla de Leuctra, i s'inicià l'hegemonia tebana, i el 366 aC a Tessàlia van ser derrotats, però l'any següent Epaminondes hi va vèncer i va obligar els tessalis a alliberar els tebans presoners (especialment Pelòpides i Ismènies); mentrestant, un intent de pau mitjançant un congrés a Delfos organitzat per Dionís de Siracusa i Ariobarzanes, sàtrapa de Frígia, no va reeixir. El 367 aC, els espartans van derrotar els arcadis i argius a Medea (l'anomenada Victòria sense llàgrimes) i Epaminondes va tornar al Peloponès per tercera vegada; el 366 aC, Epaminondes va ser a Acaia per a unir aquesta regió amb Argos i Arcàdia contra Esparta; el 365 aC, els tebans van construir una flota amb què van ocupar Larimna a la Lòcrida. El 364 aC, Epaminondes, va imposar Perdicas III com a rei de Macedònia (enfront de Ptolomeu Alorita, que fou executat) i va tornar a Tessàlia i va derrotar Alexandre de Feres a Cinoscèfals; també Epaminondes va fer una expedició naval que va suposar que Bizanci, Rodes, Quios i Ceos deixaren l'aliança amb Atenes i passaren a la de Tebes, però això només va durar mentre les naus tebanes foren en aquestos llocs, car només sortir els partits proatenencs van recuperar el poder. Durant l'absència d'Epaminondes, els oligarques que tenien el seu principal a Orcomen, van intentar un cop d'estat a Tebes, que fou avortat, i 300 conspiradors i ciutadans d'Orcomen foren executats; Orcomen fou atacada i destruïda i molts habitants assassinats o venuts com a esclaus. El 363 aC, Epaminondes va fer la seva quarta i darrera expedició al Peloponès; a Arcàdia, la disputa era permanent entre Tegea (aliada de Tebes) i Mantinea (aliada darrerament a Esparta); Epaminondes va atacar Mantinea, on hi havia forces espartanes i va derrotar la ciutat i els seus aliats (12 de juliol del 362 aC), victòria en la qual va perdre la vida. La mort d'Epaminondes va suposar el final de l'hegemonia tebana a Grècia. Una pau a Arcàdia va establir poc després la partició entre els dos bàndols: Tegea i Megalòpolis i altres ciutats menors d'un costat, i Mantinea d'un altre. Tebes encara va conservar un cert prestigi per un temps, però el 358 aC les ciutats de l'illa d'Eubea, que havia passat a domini tebà després de la batalla de Leuctres el 371 aC, es van revoltar; Tebes va enviar-hi un exèrcit, però els rebels van demanar ajut a Atenes, amb el qual van rebutjar els tebans.

Les guerres Sagrades[modifica | modifica el codi]

Un decret religiós del consell amfictiònic de Delfos va condemnar els espartans i focis, i aquests darrers, dirigits per Filomé i Onomarc, van ocupar Delfos i es van apoderar del tresor sagrat. Això va fer aixecar una coalició contra Fòcida (356 aC), que van encapçalar Tebes (que no perdonava a Fòcida la seva sortida de la Lliga Beòcia) i Tessàlia, i marcà l'inici de l'anomenada Tercera Guerra Sagrada. El 346 aC, Tebes va atacar Fòcida i va incendiar Aba; la guerra va acabar amb la intervenció de Filip de Macedònia, que va destruir les ciutats de la Fòcida i obligà el cap foci Felecos a rendir-se (346 aC); Filip va retornar a Beòcia la ciutat d'Orcomen i d'altres que se n'havien separat; en la Pau de Filocrates, el 346 aC, Fòcida fou exclosa de l'amfictionia, desmilitaritzada (i les fortificacions destruïdes) i va haver de pagar 60 talents a l'any per tornar els tresors robats.

El 339 aC, a la quarta Guerra Sagrada, Filip II de Macedònia va passar per les Termòpiles i va ocupar Elatea, a la frontera de Beòcia. Tebes, que era aliada de Macedònia, va entrar llavors, gràcies a l'oratòria de Demòstenes, en l'aliança atenenca (la Lliga Hel·lena) per fer front a l'hegemonia macedònia, per la qual cosa les dues ciutats formarien un exèrcit conjunt que seria dirigit per Atenes per terra i alternativament per ambdues a la mar; Tebes pagaria un terç de les despeses i Atenes dos terços. La coalició fou derrotada per Filip en la Batalla de Queronea el 338 aC, i les ciutats gregues van esdevenir, de fet, dependències de Macedònia. Tebes es va rendir i la Lliga Beòcia fou dissolta (Oropos fou transferida a Atenes); una guarnició macedònia es va establir a Cadmea i es va crear el govern dels Tres-cents, partidari de Filip. Orcomen i Platees foren restaurades i repoblades amb ciutadans enemics de Tebes.

Alexandre el Gran[modifica | modifica el codi]

El 336 aC va morir Filip II de Macedònia i el 335 aC els tebans antimacedonis es van revoltar en córrer el rumor de la mort del rei macedoni Alexandre el Gran, van assetjar la guarnició macedònia i van demanar als grecs la rebel·lió general; Alexandre va anar-hi des d'Il·líria i va exigir als rebels la submissió, i com que no la va obtenir, va ocupar la ciutat i la va destruir; sis mil tebans van morir i la resta dels seus habitants, uns trenta mil, foren fets esclaus, i el seu territori repartit entre les ciutats veïnes d'Orcomen, Platees i de la Fòcida i d'alguna altra. Només va restar en peu Cadmea, seu de la guarnició macedònia i la casa de Pindar. Durant els següents vint anys, Tebes va restar despoblada.

Restauració[modifica | modifica el codi]

El 315 aC, fou restaurada per Cassandre, que hi va portar tebans exiliats i els seus descendents, operació en la qual va tenir el suport d'Atenes i d'altres estats de Grècia; a Cadmea, va restar una guarnició lleial a Cassandre. El 293 aC, Tebes va passar a mans de Demetri, que la va perdre, però la va recuperar el 290 aC.

Tebes va seguir la història de les ciutats gregues. Després de la caiguda de Corint el 146 aC, el cònsol Mumius la va destruir segons Tit Livi, però probablement només va destruir les muralles. Féu costat a Mitridates VI Eupator, rei del Pont en la guerra contra Roma, per la qual cosa Sul·la li va prendre la meitat del territori, que va destinar al culte religiós en compensació per les destruccions dels temples d'Olímpia, Epidaur i Delfos. Més tard, les terres foren tornades a Tebes, que ja no es va recuperar i era només un llogaret en temps d'August i de Tiberi (segons Estrabó). Al segle II, Cadmea era deshabitada i la part baixa de la ciutat estava quasi destruïda, menys els temples. Al final del segle III i al segle IV, va recuperar població a causa de l'afluència de refugiats de les ciutats costaneres.

El 1040, els tebans van lluitar contra els invasors búlgars, però foren derrotats. El 1146, la ciutat fou incendiada pels normands de Sicília, que van fer un gran botí. El 1166, fou visitada per Benjamí de Tudela i era una ciutat de certa importància, amb una forta població de jueus (uns dos mil).

Fou ocupada pels almogàvers, que la van convertir en la seva capital després del 1311, i fou integrada aviat dins el ducat d'Atenes. El vicari general i l'arquebisbe del ducat residien a Tebes amb forta població catalana i el municipi era organitzat segons els costums de Barcelona i les consuetuds de Catalunya. L'infant Ferran de Mallorca fou empresonat al castell de Sant Omer, que fou destruït pels catalans el 1331, el mateix any en què es va signar un tractat entre els almogàvers i el senyor de Negroponte. El 1362, Roger de Lloria es va aixecar allí contra el lloctinent del vicari a Tebes, Pere Despou. Roger va permetre l'establiment dels otomans a la ciutat (1363), però els va expulsar el 1364 a precs del Papa. Una assemblea de dignataris catalans va donar lloc als anomenats Capítols de Tebes (1367), aprovats pel rei de Sicília, referits al bon estament dels ducats i al govern i la defensa dels castells. El Papa va reunir els delegats d'Europa a Tebes per una aliança contra els turcs (1373). El 1378, els catalans es van revoltar contra el vicari Lluís Frederic, però aquest els va sotmetre. Els navarresos de Joan d'Urtúbia van atacar la ciutat, afavorits per la traïció d'alguns habitants com misser Aner, Oliver Domingo, Joan Coromines i probablement l'arquebisbe Simó Autamano. El assetjats van rebre ajut de Galceran de Peralta i del notari Pere Balter des d'Atenes, però aquests foren derrotats i van caure presoners dels navarresos, i llavors la ciutat fou ocupada i saquejada; els catalans i grecs van fugir a Eubea i Atenes (maig a juny de l'any 1379). L'any següent (1380), Lluís Frederic va intentar recuperar la ciutat i Joan d'Urtúbia va demanar l'ajut i protecció als hospitalers. El 1388, va passar a la família florentina dels Acciajouli.

Més tard, sota domini otomà (des 1460), va quedar reduïda només a la ciutadella de Cadmea i algunes cases més. No queda cap rastre de l'antiga ciutat i només s'hi han trobat algunes estàtues i fragments de les muralles.

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Tebes (Grècia) Modifica l'enllaç a Wikidata

Coord.: 38° 19′ 27″ N, 23° 19′ 25″ E / 38.324166666667°N,23.323611111111°E / 38.324166666667; 23.323611111111