Segon Imperi Búlgar

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Българско царство
Bălgarsko tsarstvo

Bandera
1185 – 1422 Ottoman flag.svg

Escut de Bulgaria

Escut

Ubicació de BulgariaEl segon Imperi Búlgar vers el 1230
Informació
CapitalVeliko Tàrnovo (1185-1393)
Idioma oficialBúlgar
ReligióEsglésia Ortodoxa
Període històric
Edat mitjana
Restabliment1185
Setge de Tàrnovo1422
Política
Forma de governMonarquia
Tsar (Emperador)
 • 1185-1190:Pere IV (primer)
 • 1397–1422:Constantí II (darrer)

El Segon Imperi Búlgar (en búlgar: Второ българско царство, Vtorо Balgarskо Tsartsvo; en català medieval: Imperi de Latzaura) fou un estat medieval que existí entre els anys 1185 i 1396 (o 1422).[1] Com a successor del Primer Imperi Búlgar, arribà al seu màxim poder sota els regnats de Kaloian i d'Ivan II, per caure posteriorment en un període de decadència que finalitzà amb la conquesta de l'Imperi Otomà el 1396. Fou el precedent del Principat que originà el Regne de Bulgària el 1878.

El 1018 l'emperador Basili II derrotà els búlgars i conquerí el Primer Imperi Búlgar, que passà a formar part de l'Imperi Romà d'Orient. L'Església Ortodoxa Búlgara fou subordinada a l'autoritat del Patriarcat de Constantinoble, i a l'aristocràcia i als familiars del deposat tsar búlgar se'ls donaren títols de l'aristocràcia romana d'Orient.

El Segon Imperi Búlgar[modifica]

El desastrós govern de l'últim emperador comnè Andrònic I Comnè va empitjorar la situació de la pagesia i la noblesa búlgara. El primer acte del seu successor Isaac II Àngel va ser imposar un impost extra per finançar el seu casament. Pere Assèn i Joan Assèn es van presentar davant el nou emperador i li van demanar ser acceptats com a generals del seu exèrcit a canvi de terres, la resposta d'Isaac II va ser una humiliant bufetada. Quan van tornar a Bulgària, aprofitant el descontentament de la gent perquè Isaac havia apujat els impostos per les despeses el seu matrimoni, els van aixecar apel·lant al patriotisme i dient que sant Demetri, el sant patró dels búlgars, els enviava.[2] Isaac II va confiar el control de la sublevació al seu oncle, el sebastocràtor Joan Àngel Ducas, però fou derrotat i fet presoner a Tessalònica. En substitució d'aquest va enviar a Joan Cantacouzè.[3] Els rebels búlgars van reconèixer Pere Assèn com a rei donant inici a la formació del Segon Imperi Búlgar a la zona septentrional; els búlgars van tenir el suport dels descendents dels antics colons romans a Tessàlia i Macedònia que havien emigrat més enllà del Danubi per escapar-se de la rapacitat d'Isaac i es van barrejar amb tribus d'eslaus originant el poble dels valacs. La capital Tàrnovo es convertí en un important centre cultural.

A mitjan 1186, Isaac va enviar el general Aleix Branas amb més tropes qui, en lloc de lluitar contra els rebels es va proclamar emperador romà d'Orient i va amenaçar de fer servir el seu exèrcit contra Constantinoble si no el reconeixien com a tal; Branas fou assassinat poc després pel cunyat de l'emperador Conrad de Montferrat.[4] Aprofitant el descontrol, els búlgars van fer pillatge per Tràcia, sense que els romans d'Orient poguessin fer res per evitar-ho. En una ocasió els dos exèrcits es van enfrontar a la fortalesa de Lardea però no va haver un resultat decisiu i els búlgars es van retirar amb el seu botí cap al nord dels Balcans.[5]

Cap a finals del 1186, Isaac II va iniciar la segona campanya contra Bulgària, però el seu exèrcit es va veure forçat a passar l'hivern a Sofia, cosa que va donar temps als búlgars a preparar-se per la invasió. Els romans d'Orient van assetjar la ciutat de Lòvetx però no la van poder conquerir i van signar un armistici que, de facto, era el reconeixement de la independència búlgara.[6][7] El tsar Kaloian Assèn aprofità la destrucció de l'Imperi Romà d'Orient durant la Quarta Croada per estendre els seus dominis pel baix Danubi, Sofia, Macedònia i la Tràcia fins a la mar de Màrmara. El mateix 1204 es feu coronar pel legat d'Innocenci III.

El succeí Ivan II Assèn en 1218,[8] durant el regnat del qual el país visqué un moment de gran esplendor política i cultural, expandint els seus dominis per Albània, l'Epir (1230), Macedònia i Tràcia. Però després del restabliment de l'Imperi Romà d'Orient, els seus successors no pogueren conservar un territori tan extens, que fou reconquerit pels romans d'Orient.

En 1242 els tàtars van devastar Bulgària després que el Regne d'Hongria fou saquejat i destruït després de la derrota a la Batalla de Mohi,[9] i en 1265 l'emperador romà d'Orient Miquel VIII Paleòleg, que havia recuperat Constantinoble el 1261, va establir una aliança en 1265 amb Nogai Noyan contra Constantí Tikh, assolant les ciutats búlgares a la costa de la mar Negra.[10] El 1271 Nogai Noyan va dirigir una incursió reeixida contra el país, que es va convertir en vassall de l'Horda d'Or fins a principis del segle XIV. Bulgària va ser atacada de nou pels tàrtars el 1274, 1280 i 1285. El 1278 i 1279 el tsar Ivailo va dirigir l'exèrcit búlgar i va aixafar les incursions mongols abans de ser envoltat a Silistra. Després d'un setge de tres mesos, va aconseguir trencar una vegada més les forces mongoles d'elit, obligant-les a retirar-se al nord del Danubi. El 1280 una rebel·lió inspirada per Bizanci va deixar Ivailo sense gaire suport, i per això va fugir al campament de Nogai, demanant-li ajuda abans de ser assassinat pels mongols. El 1280 la dinastia Assèn fou derrocada i substituïda per Georgi Terter, es va convertir en un vassall mongol i fou derrocat per un usurpador. El 1300 però, Teodor Svetoslav, fill de Georgi Terter, assolí de nou el poder i el 1304 aconseguí derrotar l'Imperi Romà d'Orient a la Batalla de l'Skafida.

Els Balcans el 1355

En 1323 Miquel Xixman aconseguí el poder,[11] i els Xixman el mantingueren fins al 1396, quan el territori fou conquerit pels turcs otomans. El creixent poder del Regne de Sèrbia des de finals del segle XIII va preocupar a Bulgària i Bizanci, que es van aliar contra Sèrbia el 1327.[12] El 1330 Esteve Uroš III de Dečani derrotà els búlgars a la batalla de Velbazhd, en la que l'emperador búlgar va morir,[13] i els búlgars van ser incapaços d'aturar l'avenç serbi cap a Macedònia.

La situació empitjorà encara més a partir del 1340, quan els otomans iniciaren les guerres búlgaro-otomanes, que van acabar amb la conquesta otomana de Sofia en 1382[14] i de Veliko Tàrnovo el juliol de 1393 marcant el final del Segon Imperi Búlgar i l'Església Ortodoxa Búlgara.[15] encara que altres estats búlgars van aguantar una mica més, com el tsarat de Vidin fins al 1396 i el Despotat de Dobruja fins al 1411.[16] Com a resultat de les guerres, l'Imperi Otomà va expandir molt el seu territori a la península balcànica, que s'estenia des del Danubi fins al mar Egeu. A partir d'aleshores i fins al 1878, el territori formà part de l'Imperi Otomà.

Referències[modifica]

  1. Tjutjundžiev, Ivan; Plamen Pavlov. Bǎlgarskata dǎržava i osmanskata ekspanzija 1369–1422 (en bulgarian), 1992. 
  2. Fine, 1987, p. 11.
  3. Brand, 1968, p. 90, 273-274.
  4. Bozhilov i Gyuzelev, 1999, p. 431.
  5. Andreev i Lalkov, 1996, p. 151.
  6. Bozhilov i Gyuzelev, 1999, p. 431–432.
  7. Fine, 1987, p. 12.
  8. Andreev i Lalkov, 1996, p. 193.
  9. MacBride, Angus. The Mongols (en anglès). Osprey Publishing, 1980, p. 37. ISBN 0850453720. 
  10. Vinogradov, A. G.. Tsar Solomon and "Golden Age" of Tsar Simeon (en anglès). WP IPGEB, p. 73. 
  11. Andreev i Lalkov, 1996, p. 263.
  12. Lawler, Jennifer. Encyclopedia of the Byzantine Empire (en anglès). McFarland, 2011, p. 299. ISBN 978-0786466160. 
  13. Heath, Ian; McBride. Byzantine Armies 1118-1461 AD (en anglès). Osprey Publishing, 1995, p. 8. 
  14. Андреев, Йордан. Българските ханове и царе (en búlgar). Велико Търново: Абагар, 1996, p. 283. ISBN 954-427-216-X. 
  15. Peter Fibiger Bang, C A Bayly, Walter Scheidel. The Oxford World History of Empire: Volume Two: the History of Empires (en anglès). 9780197532768, 2020, p. 731. ISBN 9780197532768. 
  16. James Louis Garvin, Franklin Henry Hooper, Warren E. Cox. «Dobruja». A: The Encyclopedia Britannica (en anglès). volum 7. Encyclopedia Britannica Company, 1929. 

Bibliografia[modifica]

  • Andreev, Jordan; Lalkov, Milcho. Българските ханове и царе [Els kans i Tsars búlgars] (en búlgar). Veliko Tàrnovo: Abagar, 1996. ISBN 954-427-216-X. 
  • Bakalov, Georgi; Milen Kumanov. Elektronno izdanie – Istorija na Bǎlgarija (en búlgar). Sofia: Trud, Sirma, 2003. ISBN 9844830679. 
  • Bozhilov, Ivan. Familijata na Asenevci (1186–1460) (en búlgar), 1985. 
  • Bozhilov, Ivan; Gyuzelev, Vasil. История на средновековна България VII–XIV век [Història de la Bulgària Medieval dels segles VII–XIV] (en búlgar). Sofia: Анубис (Anubis), 1999. ISBN 954-426-204-0. 
  • Brand, Charles M. «The Norman Threat: 1185». A: Byzantium Confronts the West, 1180–1204. Cambridge, Massachusetts: Harvard University Press, 1968. 
  • Brand, C M. John Cinnamus: Deeds of John and Manuel Comnenus (en anglès). Nova York: A. Meineke, 1976. 
  • Canev, Stefan. Bǎlgarski hroniki (en búlgar). Sofia, Plòvdiv: Trud, Žanet 45, 2006. ISBN 954-528-610-5. 
  • Delev, Petǎr; Valeri Kacunov, Plamen Mitev, Evgenija Kalinova, Iskra Baeva, Bojan Dobrev. Istorija i civilizacija za 11. klas (en búlgar). Trud, Sirma, 2006. 
  • Fine, John V.A.. The Early Medieval Balkans. Ann Arbor, Michigan: University of Michigan Press, 1991. ISBN 978-0472081493. 
  • Fine, John V.A.. The Late Medieval Balkans. Ann Arbor, Michigan: University of Michigan Press, 1987. ISBN 0-472-08260-4. 
  • Bǎlgarite i Bǎlgarija (en búlgar). Ministry of Foreign Affairs of Bulgaria, Trud, Sirma, 2005 [Consulta: 16 desembre 2008]. 

Vegeu també[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Segon Imperi Búlgar