Miquel IX Paleòleg

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Miquel IX
Michael IX Palaiologos.jpg
Nom original Μιχαήλ Θ΄ Παλαιολόγος (grec)
Coemperador bizantí
1294 – 1320
Dades biogràfiques
Naixement 17 d'abril de 1277
Constantinoble
Mort 12 d'octubre de 1320(1320-10-12) (als 43 anys)
Tessalònica
Dinastia Paleòleg
Cònjuge Rita d'Armènia
Fills

Miquel IX Paleòleg (en grec: Μιχαὴλ ὁ Παλαιολόγος) (17 d'abril del 1277 al 12 d'octubre del 1320) fou el fill gran d'Andrònic II Paleòleg i Anna d'Hongria (filla d'Esteve V d'Hongria) i fou associat pel seu pare al tron el 1294.

Activitat en l'exèrcit[modifica | modifica el codi]

Al maig del 1294, el seu pare el va fer coronar coemperador,[1]només tenia 17 anys. Una decisió que va prendre per assegurar la línia successòria. El textos històrics només l'esmenten com a encarregat de la defensa de l'imperi, en diverses missions encomanades per Andrònic II.

El 1300 fou enviat a formar un exèrcit de mercenaris, sorgit d'un grup d'alans que viatjaven en família, contra els otomans que havien traspassat la frontera del riu Sangarios amb intenció d'establir-s'hi.[2] El 1302, mentre Miquel preparava l'ofensiva, va restar a Magnèsia on els seus oficials, temerosos de la seva manca d'experiència militar, li havien aconsellat prudència.[3]Davant d'aquest immobilisme els otomans van avançar fent pillatge per la rodalia. Els alans, que no els arribava la paga que se'ls havia promès i no entenien aquesta estratègia d'espera, estaven disgustats. Quan va ser la batalla de Bafeus, Miquel es va trobar que la majoria dels seus soldats havien abandonat; els va fer perseguir i obligar a demanar perdó a l'emperador.[4]

Entre els anys 1304 i 1305 va estar encarregat de la defensa de Pèrgam, mentre que l'atac als otomans era confiada als almogàvers de la Gran Companyia Catalana.[5][6] Els almogàvers es van instal·lar el 1303 a Gal·lípoli després de fer una reeixida campanya. Pel Nadal, Miquel va oferir un banquet en honor a Roger de Flor, capità dels almogàvers i recentment nomenat cèsar per Andrònic II. En aquesta trobada, Miquel va conèixer la duplicitat de Roger, que pensava fer una nova campanya en benefici propi i va provar de dissuadir-lo sense que li fes cas. Quan Roger va marxar cap a Adrianàpolis, Gircon el cap dels alans, el va assassinar junt a 130 almogàvers (5 d'abril del 1305), sembla que amb l'aprovació de Miquel.[7] Aquest havia enviat prèviament una avançada formada per turcopulis[nota 1] i alans, amb l'ordre de massacrar els almogàvers; l'atac va durar quinze dies i els almogàvers van preferir cremar els seus vaixells per no tenir la temptació de fugir en lloc de resistir.[9]L'enfrontament va culminar en la batalla d'Apros on Miquel fou derrotat.[10]

El 1307 fou enviat a guerrejar contra Todor Svetoslav de Bulgària, que havia envaït l'imperi. Després d'una primera victòria, l'amenaça búlgara continuava, Andrònic II va cridar llavors als mercenaris catalans per lluitar en aquest front. Les tropes de Miquel rebutjaven lluitar al costat dels catalans ja que aquests exigien el repartiment del botí abans de tornar cap a Àsia Menor a lluitar contra els otomans. Miquel va haver de signar la pau amb els búlgars i casar una filla amb Todor.[11] Els almogàvers, com que no rebien la paga, es van venjar deixant passar 2.000 otomans cap a Europa, davant la impotència de Miquel.[12]

A partir del 1282, el monarca de Sèrbia Stefan Milutin, va iniciar una política expansionista cap a la Macedònia bizantina. Aquell any es van apoderar de ciutats com Scupi, Serres i finalment es van aventurar cap a la costa de la mar Egea.[13]Finalment es va arribar a una aliança entre l'Imperi Bizantí i Sèrbia gràcies a un matrimoni entre Milutin i Simona, germanastra de Miquel. Apel·lant a aquesta aliança, els serbis juntament als altres aliats els genovesos, van anar a assistir Miquel que havia estat vençut pels otomans que els catalans havien deixat passar. La batalla va tenir lloc a Gal·lípoli el 1312 i van aconseguir el seu propòsit.[14][15]

Mort[modifica | modifica el codi]

Després de la darrera batalla contra els turcs, va anar a viure amb la seva mare que estava a Tessalònica. Estant allà, el 12 d'octubre del 1320, als 43 anys, va morir. Segons es diu estava molt afectat pel dolor per la mort del seu fill Manel Paleòleg, assassinat per ordre del seu altre fill Andrònic el 1319.[16] La seva filla Anna també feia poc que havia mort.

Matrimoni i descendència[modifica | modifica el codi]

El seu pare tenia previst que es casés amb Caterina de Courtenay, néta de Balduí II i hereva del títol d'emperador llatí, però l'oposició del papa va impedir aquesta unió.[17][13] Es va casar el 16 de gener del 1296 amb Rita d'Armènia Menor (després anomenada Maria)[18] filla de Lleó III d'Armènia Menor i de la reina Keran. Rita es va fer monja després de la mort de Miquel i va adoptar el nom de Xene. Tingué els següents fills:

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Miquel IX Paleòleg Modifica l'enllaç a Wikidata

Notes[modifica | modifica el codi]

  1. Durant el regnat de Miquel VIII Paleòleg un dels soldans otomans, Kaykaus II, va ser atacat pels mongols i va cercar refugi en l'Imperi Bizantí; Miquel VIII el va acollir a ell i als seus homes, als quals va incorporar al seu exèrcit i van ser coneguts com "els turcopuli", fins i tot alguns d'aquests es van fer cristians.[8]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Mandeville; Walter, 1997, p. 92.
  2. Bréhier, 2006, p. 340.
  3. Nicol, 1993, p. 149.
  4. Jordi Paquimeres, 1855, p. 345-347, volum II.
  5. Failler, 1990, p. 52.
  6. Treadgold, 1997, p. 750.
  7. Treadgold, 1997, p. 751.
  8. 8,0 8,1 Treadgold, 1997, p. 738.
  9. Jordi Paquimeres, 1855, p. 445, volum II.
  10. Nicol, 1993, p. 132.
  11. Jordi Paquimeres, 1855, p. 18-18, volum V.
  12. Ramon Muntaner, 1880, p. 220.
  13. 13,0 13,1 Treadgold, 1997, p. 748.
  14. Nicol, 1993, p. 139.
  15. Treadgold, 1997, p. 754.
  16. Treadgold, 1997, p. 755.
  17. Ostrogorsky, 1996, p. 509-510.
  18. Bréhier, 2006, p. 596.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Ramon Muntaner. Crònica catalana de Ramon Muntaner. Barcelona: A. de Bofarull, 1880. 
  • Jordi Paquimeres. Historia. De Michaele et Andronico Paeologis (en llatí). I. Bekker, 1855. 
  • Bréhier, Louis. Vie et Mort de Byzance (en francès). Albin Michel, 2006. ISBN 2-226-17102-9. 
  • Failler, Albert. «Chronologie et composition dans l'Histoire de Georges Pachymérès». Revue des études byzantines, 48, 1990.
  • Mandeville, John; Walter, Xavier. Avant les grandes découvertes. Alban, 1997. 
  • Nicol, Donald M. The Last Centuries of Byzantium, 1261–1453 (en anglès). Cambridge University Press, 1993. ISBN 0521439914. 
  • Ostrogorsky, Georges. Histoire de l'Etat byzantin (en francès). París: Payot, 1996. ISBN 9782228902069. 
  • Treadgold, Warren T. A History of the Byzantine State and Society (en anglès). Stanford, Califòrnia: Stanford University Press, 1997.