Isaac I Comnè

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Isaac I Comnè
Histamenon nomisma-Isaac I-sb1776.jpg
moneda d'Isaac I
Nom original Ισαάκιος A' Κομνηνός (grec)
Emperador bizantí
1057 – 1059
Dades biogràfiques
Naixement 1007
Mort 1060 o 1061
Cònjuge Caterina de Bulgària
Fills

Isaac I Comnè (nom autèntic:Ἰσαάκιος ὁ Κομνηνός, Isaakios Komnēnos) fou emperador bizantí del 1057 al 1059, i el primer de la família Comnè que va pujar al tron imperial. Va haver de deixar el càrrec per problemes de salut. Les seves reformes, encara que poc populars entre l'aristocràcia i el clergat, i no gens valorades per la població en general, van ajudar a la supervivència durant un temps del malmès imperi.

Orígens familiars[modifica | modifica el codi]

la família d'Isaac procedia d'una ciutat anomenada Komne, situada a prop de Filípolis a Tràcia.[1] Era el fill gran de Manel Comnè, praefectus totius orientis durant el regnat de Basili II de Bizanci i va defensar Nicea del rebel Bardas Skleros el 978.[2] El pare va morir quan encara Isaac era jove, i l'emperador Basili II va assumir l'educació d'aquest fill i del seu germà Joan Comnè.[3]

Van rebre aviat importants càrrecs civils i militars en els quals Isaac es va destacar i va obtenir la mà de Caterina la filla del rei dels búlgars (filla de Joan Vladislau) que estava captiva a Constantinoble.[4] Una època agitada va venir a la mort de Basili II, amb vuit emperadors en 32 anys (Constantí VIII, Romà III, Miquel IV, Miquel V, Zoè Porfirogènita, Constantí IX, Teodora de Bizanci i Miquel VI) i només la prudent conducta d'Isaac li va evitar ensurts greus.

Ascens al títol imperial[modifica | modifica el codi]

El 1056 el clergat i els principals nobles i funcionaris, amb suport popular, van decidir deposar Miquel VI i van oferir la corona al vell general Catacaló, un dels caps de la conspiració, que va refusar l'oferiment degut a la seva edat i el seu naixement obscur, i va recomanar a Isaac Comnè, que fou proclamat l'agost del 1057, abans d'estar assabentat dels fets, i que va dubtar en acceptar. Les forces de Miquel foren derrotades a Hades (batalla de Petroe)[5] i va proposar a Isaac compartir el poder.[6] Isaac hauria acceptat però Catacaló s'hi va oposar i finalment Miquel va haver d'abdicar i fer-se monjo. Joan Comnè va estar al costat d'Isaac en tot moment. Els caps de la revolució foren recompensats amb grans honors però molts d'ells foren enviats a províncies i amb oficis que els donaven un poder moderat.[7]

Les funcions dels curopalates es van repartir entre Catacaló i Joan Comnè. Per redreçar l'economia es va introduir un sistema d'estalvi econòmic en totes les branques de l'administració, i el mateix emperador va donar exemple;[8] els eclesiàstics es van oposar a noves taxes a l'església i Miquel Cerulari, el patriarca, li va dir: "Li he donat la corona, i sé com recuperar-la". Immediatament Isaac el va desterrar, i va prendre mesures per evitar una revolta del clergat.[9]

El 1059 va marxar contra els petxenegs hongaresos que havien creuat el Danubi, i els va derrotar i obligar a demanar la pau.[10] L'imperi es va recuperar lleugerament en dos anys, tant econòmicament com militarment.[11]

Abdicació[modifica | modifica el codi]

Quan tornava de la campanya militar es va posar malalt amb molta febre, a més es va salvar per poc de ser fulminat per un llamp mentre dormia sota un arbre, això el va fer pensar que Déu estava disgustat amb ell.[12] Veient que estava proper a la mort va oferir la corona al seu germà Joan, que la va refusar, i llavors, aconsellat per Miquel Psel·le el Jove, va nomenar successor al general Constantí X Ducas; no obstant Isaac es va recuperar, però va abdicar voluntàriament a favor de Constantí[13] i es va retirar a un convent (1059) junt amb la seva dona i la seva filla.[14]

Va viure dos anys més; fou visitat alguna vegada per Constantí X Ducas qui el va consultar en afers d'estat. La seva mort està datada el 1061, i no va deixar fills mascles.

Va deixar escrits sobre la Ilíada, i uns manuscrits anomenats Περὶ τῶν καταλειφθέντων ὑπῦ τυῦ Ὀμήρου, i Χαρακτηρίσματα; altres possibles obres s'han perdut.

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Isaac I Comnè Modifica l'enllaç a Wikidata

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Kazhdan, 1991, p. 1143.
  2. Varzos, 1984, p. 38-39.
  3. Finlay, 1854, p. 10.
  4. Varzos, 1984, p. 44.
  5. Miquel Attaliata "Història", 55.7–56.1
  6. Norwich, 1993, p. 332.
  7. Norwich, 1993, p. 333.
  8. Finlay, 1854, p. 11.
  9. Kaldellēs, 1999, p. 162.
  10. Norwich, 1993, p. 335.
  11. Finlay, 1854, p. 14.
  12. Canduci, 2020, p. 271.
  13. Norwich, 1993, p. 336.
  14. Finlay, 1854, p. 15.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Canduci, Alexander. "Triumph & Tragedy: The Rise and Fall of Rome's Immortal Emperors", volum 9. Pier, 2010. ISBN 978-1-74196-598-8. 
  • Cheynet, J.C.; Vannier, J.F.. «Les Argyroi"». Zbornik Radova Vizantološkog Instituta, 40, 2003.
  • Grierson, Philip. Catalogue of the Byzantine Coins in the Dumbarton Oaks Collection and in the Whittemore Collection, 3: Leo III to Nicephorus III, 717-1081. Harvard University Press, 1992. ISBN 978 0884020455. 
  • Kaldellēs, Anthony. The Argument of Psellos' Chronographia. BRILL, 1999. 
  • Kazhdan, Alexander. "Oxford Dictionary of Byzantium", volum I. Oxford University Press, 1991. ISBN 978-0-19-504652-6. 
  • Finlay, George. "History of the Byzantine and Greek Empires from 1057 - 1453", volum 2. William Blackwood & Sons, 1854. 
  • Norwich, John Julius. "Byzantium: The Apogee". Penguin, 1993. ISBN 0-14-011448-3. 
  • Runciman, Steven (1951). "A History of the Crusades", volum I: The First Crusade, 1951. 
  • Varzos, Konstantinos. Η Γενεαλογία των Κομνηνών [La genealogia dels Comnè] (en grec). A. Thessaloniki: Centre d'Estudis Bizantins, Universitat de Tessalònica, 1984.