Imperi de Nicea

De Viquipèdia
Infotaula de geografia políticaImperi de Nicea

Localització
LatinEmpire2.png Modifica el valor a Wikidata
 40° 25′ 44″ N, 29° 43′ 10″ E / 40.4289°N,29.7194°E / 40.4289; 29.7194Coord.: 40° 25′ 44″ N, 29° 43′ 10″ E / 40.4289°N,29.7194°E / 40.4289; 29.7194

CapitalNicea Modifica el valor a Wikidata
Població
Idioma oficialgrec Modifica el valor a Wikidata
Dades històriques
Creació1204
Dissolució1261 (Gregorià) Modifica el valor a Wikidata
Organització política
Forma de governmonarquia Modifica el valor a Wikidata

L'Imperi de Nicea (en grec: Αυτοκρατορία της Νίκαιας, en turc: İznik İmparatorluğu) va ser el major dels estats fundats pels refugiats de l'Imperi Romà d'Orient després de la conquesta de Constantinoble pels occidentals durant la Quarta Croada. Va durar de 1204 a 1261.

Antecedents[modifica]

Nicea va ser conquerida pels turcs seljúcides el 1078, però reconquerida pels romans d'Orient l'any següent. El 1081 la van tornar a conquerir i la van tornar a perdre i el 1086 van tornar a ocupar-la. El 1097 fou ocupada pels croats durant la primera croada i va quedar en mans de l'Imperi Romà d'Orient.[1] La Quarta Croada fou promoguda pel papa Innocenci III amb la intenció originària d'alliberar Terra Santa mitjançant una invasió des d'Egipte. Per contra, l'abril del 1204, els croats occidentals catòlics acabaren conquerint Constantinoble, l'epicentre dels cristians ortodoxos, i derrocant l'Imperi Romà d'Orient. La Quarta Croada fou l'acte final que segellà irremeiablement el Gran Cisma d'Orient entre l'Església Ortodoxa i Església Catòlica Romana.[2]

Fundació[modifica]

El 1204, l'emperador romà d'Orient Aleix IV Àngel va fugir de Constantinoble en comptes de fer front a l'exèrcit croat. Constantí Làscaris va ser coronat en la basílica de Constantinoble, però poc després, junt amb el seu germà Teodor, gendre d'Aleix III Àngel, va haver de fugir a la ciutat de Nicea, actual Iznik a Bitínia, en comprendre que la situació a Constantinoble resultava insostenible. Teodor va substituir poc després el seu germà en el tron amb el nom de Teodor I Làscaris.

L’Imperi Llatí, establert pels croats a Constantinoble, no va aconseguir establir el seu control sobre l'antic territori romà d'Orient, per la qual cosa van sorgir estats successors del domini romà d'Orient al Despotat de l'Epir i l'Imperi de Trebisonda, així com a Nicea.[3] Però Nicea era la més pròxima a l'Imperi Llatí i es trobava en la millor posició per a intentar restablir l'Imperi Romà d'Orient. Teodor I Làscaris no va aconseguir un èxit immediat -va ser derrotat a Pemanè i a Bursa el 1204-, però sí que va poder arrabassar-li gran part de l'Anatòlia nord-occidental a l'emperador llatí Balduí I, quan a aquest no li va quedar més remei que defendre's dels atacs de Kaloian de Bulgària. Teodor també va derrotar un exèrcit de Trebisonda, així com a altres rivals menors, i es feu amb el més poderós dels estats successors de l'Imperi Romà d'Orient. Després del saqueig de Constantinoble pels croats el 1204; va ser creat pel Papa Innocenci III el Patriarcat Llatí de Constantinoble;[4] el que va causar l'allunyament terminant i l'animadversió del Patriarcat Ortodox de Constantinoble pel que fa a la cristiandat llatina, i Teodor va tractar de reforçar els seus drets nomenant Miquel IV Autorià com a nou Patriarca de Constantinoble a Nicea, que aviat es va convertir en el líder de l'Església Ortodoxa[5] en no tenir oposició, i el fet de ser la seu del Patriarcat va fer que assegurés les aspiracions de Teodor com hereu de l'Imperi Bizantí. El 1208, sentint-se segur, es va confirmar com a emperador coronant-se a Nicea.[6]

Durant els anys següents, es van establir i trencar nombroses treves i aliances, segons es desenrotllaven les lluites entre els distints estats successors de l'Imperi Romà d'Orient, l'Imperi Llatí i els turcs del Soldanat de Rum (el territori dels quals també era fronterer amb el de Nicea). El 1219 es va casar amb la filla de l'emperadriu llatina Violant de Flandes, però va morir el 1222 i va ser succeït pel seu fill polític Joan III Ducas Vatatzes.

Expansió[modifica]

El 1222 Joan III Ducas Vatatzes va succeir al seu sogre Teodor I Làscaris en el tron. Aquell mateix any Teodor I Àngel-Comnè, dèspota d'Epir i Etòlia, es va apoderar de Tessalònica i part de Macedònia i va assolir de facto el títol d'emperador (coronat el 1224 pel bisbe d'Ocrida, fet que va elevar a quatre el nombre d'emperadors que es consideraven hereus de l'Imperi Romà d'Orient (Trebisonda, Epir, Nicea i l'emperador llatí de Constantinoble), tres dels quals van assolir el tron o títol aquell any 1222 i el quart, Robert de Courtenay havia estat proclamat el 1221. El primer que va fer va ser traslladar la capital de Nicea a Nimfeu.[7]

Després de pujar al tron, els germans del difunt Teodor, Aleix i Isaac Làscaris, se'n van anar a Constantinoble i van convèncer Robert de Courtenay de declarar la guerra a Vatatzes, però la guerra fou favorable a Vatatzes que va derrotar decisivament els llatins a la batalla de Pemanè en 1224. Els dos germans Làscaris foren fets presoners i cegats;[8] les possessions llatines a Àsia van caure quasi totes en mans de l'Imperi de Nicea; a la mar en canvi els llatins foren victoriosos i van bloquejar la flota dels nicens al port de Làmpsac i Vatatzes va preferir cremar els vaixells abans que permetre que els llatins se n'apoderessin. Les pèrdues navals foren, però, relativament petites i Robert va haver de demanar la pau i deixar la major part de les possessions llatines a Àsia en mans de Vatatzes. La pau fou de curta durada doncs el 1228 Joan de Brienne va ser proclamat regent sobirà de l'Imperi Llatí.

El Despotat de l'Epir va caure en mans dels búlgars el 1230, i amb Trebisonda sense un poder real, Nicea era l'únic estat romà d'Orient que quedava, així Joan de Brienne el 1231 va anar a Constantinoble amb un exèrcit que el 1233 va atacar Vatatzes i derrotat a Bitínia, retirant-se cap a Tràcia i renovant els seus atacs amb el suport de la flota veneciana; Vatatzes va organitzar una nova flota que es va fer la mestressa de la mar i va sotmetre aviat Samos, Lesbos, Quios, Cos, Rodes, i altres illes; la principal força veneciana era a Creta (Càndia) que fou parcialment conquerida per Vatatzes, però el seu progrés fou aturat pel governador venecià Marino Sanuto el Vell, que finalment va obligar els nicens a reembarcar cap a Àsia.[9]

El 1234 Vatatzes es va aliar amb el rei búlgar Ivan II, que va renunciar a submissió al papa i va acceptar el patriarca ortodox enviat pels nicens.[10] Per consolidar l'aliança la filla d'Asen, Helena, es va casar amb Teodor, fill de Joan Vatatzes.[11] Forces conjuntes van assetjar Constantinoble per terra i mar (1235) però foren derrotats per la superior habilitat dels mariners llatins, i 24 galeres nicenes foren capturades.[12] L'aliança no va durar gaire, el 1237, mentre Helena estava de retorn en una visita al seu pare, Ivan II va pactar amb els llatins per atacat el lloc fronterer de Tzurulum. El regent que governava l'Imperi Llatí en nom de Balduí II, Messire Anseau de Cahieu, va mig convèncer Ivan II d'abandonar la unió amb Nicea i aquest no es va presentar el 1237 quan Vatatzes va iniciar el setge per segon cop a Constantinoble. En canvi, per terra, Vatatzes fou més afortunat i va conquerir la resta de les possessions llatines a Àsia. A finals d'any una epidèmia que va afectar la capital de Bulgària va matar el fill i la dona d'Ivan II, el qual va interpretar això com un senyal diví de càstig per la seva traïció i va refer el vincle amb Vatatzes.[12][13] El 1241, mort Ivan II, Joan Vatatzes va renovar l'aliança amb el seu successor Kaliman.[14]

El 1242 l'imperi mongols van envair el territori seljúcida i, encara que Joan III va témer que després de la derrota Batalla de Köse Dağ, quan el Sultanat de Rum i l'Imperi de Trebisonda van esdevenir vassalls dels mongols,The Sultanate of Rum and the Empire of Trebizond became vassals of the Mongols. a continuació l'atacarien també a ell i es va preparar, però no van impedir el seu pla de reconquistar Constantinoble als llatins, que també van enviar el seu enviat als mongols, i els emperadors paleòlegs de l'imperi bizantí restaurat van fer una aliança amb els mongols, donant les seves princeses en matrimoni als khans mongols. El 1245 Joan s'alià amb el Sacre Imperi a través del seu matrimoni amb Constança Anna de Hohenstaufen, filla de Frederic II. Cap a 1248 Joan havia derrotat els búlgars i rodejat l'Imperi Llatí, i va continuar reconquistant territoris llatins fins a la seua mort el 1254.

Teodor II Làscaris, el fill de Joan III, va haver de fer front a invasions búlgares a Tràcia, però va defendre amb èxit el seu territori. Epir també es va rebel·lar, aliant-se amb Manfred de Sicília, i Teodor II va morir el 1258. Joan IV Ducas Làscaris el va succeir, però com encara era un xiquet, va regnar davall la regència del general Miquel Paleòleg. Miquel es va proclamar coemperador (com Miquel VIII Paleòleg) el 1259, i va aconseguir derrotar un atac combinat de Manfred de Sicília, aliat amb el Despotat de l'Epir i el Principat d'Acaia a la batalla de Pelagònia.

Reconquesta de Constantinoble[modifica]

El 1260 Miquel VIII Paleòleg va començar l'assalt de Constantinoble, cosa que els seus predecessors havia estat incapaços de dur a terme. S'alià amb la República de Gènova i el seu general Aleix Estrategòpul va dedicar mesos a estudiar Constantinoble per a planejar el seu atac. El juliol del 1261, mentre que gran part de l'exèrcit llatí lluitava en un altre lloc, Alexios va poder convèncer els guàrdies que obriren les portes de la ciutat. Una vegada dins, va incendiar el barri venecià (perquè la República de Venècia era l'enemiga de Gènova i en gran manera la responsable de la presa de la ciutat el 1204) i Balduí II de Courtenay va sortir de palau i va fugir en una galera veneciana cap a Itàlia.[15]

El 14 d'agost del 1261 Miquel feia l'entrada a la capital que, si bé havia entrat en franca decadència durant el domini llatí, conservava encara força importància. Miquel va confirmar privilegis de comerç a pisans, venecians i genovesos i els en va donar de nous, i va tornar a ser coronat a la catedral de Santa Sofia[16] i en aquesta coronació no hi era el jove Joan IV, sinó el seu fill Andrònic. Amb aquest acte es consumà la restauració de l'Imperi Romà d'Orient.[17] La República de Gènova va establir colònies a Pera i Caffa.[18]

Els habitants de l'Imperi restaurat van considerar l'Imperi de Nicea com el vertader successor de l'Imperi Romà d'Orient, tot i que encara continuaven existint l'Imperi de Trebisonda i el principat llatí d'Acaia. Acaia fou reconquerida,[19] però Trebisonda va romandre independent fins a la conquista otomana. L'Imperi restaurat va haver de fer front des de llavors a la nova amenaça que representaven els turcs otomans que van sorgir en substitució dels derrotats seljúcides.

Hel·lenisme[modifica]

Durant aquest període hi va haver un canvi en la manera com s'utilitzava la paraula "hel·lè" en el llenguatge bizantí. Fins a aquest punt, "Hellene" havia tingut una connotació negativa i s'associava especialment amb les restes del paganisme. En aquest període, però, tant els termes "graikoi" com "helens" semblen entrar en l'ús diplomàtic de l'imperi com una forma d'autoidentificació religiosa i ètnica, estimulada pel desig de diferenciar l'imperi i els seus ciutadans dels llatins.[20] El patriarca Germà II de Constantinoble, en particular, exemplifica aquesta nova visió de la identitat ètnica i religiosa. Les seves cartes equiparen el bon naixement amb la puresa de la seva ascendència hel·lenística, donant més valor a la seva procedència lingüística i ètnica hel·lenística que a qualsevol associació amb Constantinoble, i mostrant el seu menyspreu pels llatins que s'enorgulleixen de posseir la ciutat.

Referències[modifica]

  1. Madden, Thomas F. Crusades: The Illustrated History (en anglès). University of Michigan Press, 2005. ISBN 0472031279. 
  2. Robinson, Dale «The Fourth Crusade: An Analysis of Sacred Duty». Coastal Carolina University Digital Commons, 2016 [Consulta: 30 setembre 2021].
  3. Norwich, 1995, p. 184–186.
  4. Phillips, J. Holy Warriors: A Modern History of the Crusades (en anglès). Vintage Books, 2009, p. 195. 
  5. Treadgold, 1997, p. 821.
  6. Harris, Jonathan. Byzantium and the Crusades (en anglès). Continuum International Publishing Group, 2006, p. 166. 
  7. Ostrogorsky i Facci, 1984, p. 432.
  8. Norwich, 1995, p. 193-194.
  9. Ostrogorsky, 1983, p. 459.
  10. Herrin i Saint-Guillain, 2011, p. 109.
  11. Fine, 1994, p. 126-129.
  12. 12,0 12,1 Treadgold, 1997, p. 724.
  13. Norwich, 1995, p. 197.
  14. Ostrogorsky i Facci, 1984, p. 435.
  15. Treadgold, 1997, p. 733.
  16. Warwick, W. Wroth. «,». A: Catalogue of the Imperial Byzantine Coins in the British Museum (en anglès). Рипол Классик, 1908, p. lxviii. ISBN 5875070935. 
  17. Marcos Hierro, 2003, p. 36.
  18. Carr, Mike. Merchant Crusaders in the Aegean, 1291-1352 (en anglès). Boydell & Brewer, 2015, p. 24. ISBN 1843839903. 
  19. Hazard, H. W.. «The Morea, 1364-1460». A: A history of the Crusades. Vol. 3, The fourteenth and fifteenth centuries (en anglès). Madison :: University of Wisonsin Press, 1975, p. 141-166. 
  20. Angelov, Dimiter. Imperial ideology and political thought in Byzantium (1204–1330) (en anglès). Cambridge: Cambridge University Press, 2007, p. 100. 

Bibliografia[modifica]

  • Fine, John Van Antwerp. The Late Medieval Balkans: A Critical Survey from the Late Twelfth Century to the Ottoman Conquest (en anglès). Ann Arbor, University of Michigan Press, 1994. ISBN 0-472-08260-4. 
  • Herrin, Judith; Saint-Guillain, G. Identities and Allegiances in the Eastern Mediterranean After 1204 (en anglès). Ashgate Publishing, 2011. ISBN 1-4094-1098-6. 
  • Norwich, J. J. Byzantium: The Decline and Fall (en anglès). Viking, 1995. ISBN 0-670-82377-5. 
  • Ostrogorsky, Georges. Histoire de l'Etat byzantin (en francès). París: Payot, 1983. 
  • Ostrogorsky, Georges; Facci, Javier. Historia del Estado Bizantino (en castellà). Ediciones AKAL, 1984. ISBN 84-7339-690-1. 
  • Treadgold, Warren T. A History of the Byzantine State and Society (en anglès). Stanford University Press, 1997, p. 821. ISBN 0804726302. 
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Imperi de Nicea