Principat d'Acaia

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Πριγκιπάτον Αχαϊας
Principat d'Acaia

Estat vassall de l'Imperi Llatí de Constantinoble

Flag of Palaeologus Emperor.svg
1205 – 1432 Flag of Palaeologus Emperor.svg

Escut de

Escut

Ubicació de
L'Imperi Llatí amb els seus vassalls (Regne de Tessalònica, Ducat d'Atenes i Principat d'Acaia) i els estats sorgits de la partició de l'antic Imperi Bizantí, enemics de l'Imperi Llatí (l'Imperi de Nicea, el Despotat de l'Epir i l'Imperi de Trebisonda), cap al 1204. Les fronteres són molt qüestionables.
Capital Andravida (1205-1249)
Mistra (1249-1261)
Idioma oficial llatí, francès antic (oficial)
Altres idiomes grec
Religió catòlica romana (oficial)
ortodoxa grega (popular)

Període històric

edat mitjana
 • Establiment del Ducat 1205
 • Batalla de Pelagònia 1259
 • Possessió dels Anjou 1278
 • Absorbit pel Despotat de Morea 1432
Forma de govern Principat

El principat d'Acaia va ser un estat establert pels croats francs/llatins després de la destrucció de l'Imperi Bizantí l'any 1204. Els francs van ocupar aquests territoris que estaven dominats per Aleix III Àngel, emperador bizantí retirat a Macedònia i Tràcia. Aleix III i l'antic emperador Aleix V Murzufle (que havia estat cegat per Aleix III) no van poder resistir l'avanç dels croats; el primer es va rendir i el segon va fugir al Peloponès però va ser capturat. El principat va ser conquerit pel Despotat de Morea el 1429, que uns anys després (1460) va ser conquerit per l'Imperi Otomà.

Fundació[modifica | modifica el codi]

El primer príncep va ser Guillem de Champlitte, títol que li fou concedit el 1209 per l'emperador llatí. Ell juntament amb Jofre de Villehardouin en van ser els conqueridors d'aquest territori.[1][2] Aquest feu, que en principi havia de ser hereditari, va passar a Jofre de Villehardouin, ja que Guillem de Champlitte no tenia fills i el seu nebot, Hug, no es va presentar a la successió, sembla que una situació provocada pel mateix Jofre.[3] Els Villeharduin en van ser prínceps fins al 1278 fins que Guillem II d'Acaia, arruïnat econòmicament per diverses guerres (principalment la guerra de successió d'Eubea i la derrota a Pelagònia quan fou fet captiu[4]) va trobar la solució als seus problemes traspassant el títol a la dinastia Anjou de Nàpols.

Pretendents de la dinastia Capet d'Anjou-Sicília[modifica | modifica el codi]

El 1267 es va concloure un tractat a Viterbo en què Balduí II de Constantinoble i Carles I d'Anjou unien forces contra el reinstaurat Imperi Bizantí. En una de les clàusules, Guillem II d'Acaia casava la seva filla Isabel amb Felip d'Anjou-Nàpols, fill de Carles I d'Anjou, amb la condició que si la parella no tenia fills, el Principat d'Acaia passaria a ser domini dels Anjou.[5] La parella no va tenir fills però ella es va tornar a casar i Carles II d'Anjou, rei de Nàpols, va infeudar el principat el 1289 a Isabel I d'Acaia i als seus successius marits: Florenci d'Hainaut i després Felip I del Piemont. Però el 1307 va ser-ne desposseïda i Carles II va concedir el feu al seu propi fill Felip I de Tàrent,[6] qui es va casar amb Caterina de Valois-Courtenay, posseïdora del títol d'emperadriu llatina.[7] Posteriorment Felip I de Tàrent va cedir els seus drets el 1313 a Matilda d'Hainaut, filla del segon matrimoni d'Isabel I d'Acaia.[8]

Conflicte amb la Casa de Mallorca[modifica | modifica el codi]

De sobte, va sorgir una pretendent rival al títol de princesa d'Acaia, Margarida, germana menor d'Isabel, que va engrescar el seu gendre Ferran de Mallorca pe defensar els suposats drets successoris d'Isabel de Sabran contra els de la seva cosina, Matilda d'Hainaut.[9] L'exèrcit del marit de Matilda, Lluís de Borgonya, es va enfrontar amb el de Ferran de Mallorca i Ferran va morir a la batalla de Manolada el que entre 1316.

A la mort de Lluís de Borgonya el 1318, els clams sobre el principat van passar després d'algunes vicisituds a Joan I de Gravina, germà menor de Felip I de Tàrent. Joan va cedir els drets el 1333 a la seva cunyada Caterina de Valois-Courtenay.[10]

Jaume III de Mallorca, fill de Ferran de Mallorca i d'Isabel de Sabran, va continuar amb la pretensió al títol i el 1333 va aconseguir el reconeixement general dels seus drets, però el 1349 va morir a la Batalla de Llucmajor. Els seus drets van passar al seu fill Jaume IV de Mallorca.

Per l'altra banda, els drets de Caterina van passar el 1346 al seu fill Felip II de Tàrent que el 1373 va renunciar en favor de la seva cunyada, la reina Joana I de Nàpols.[11]

Unió dels pretendents[modifica | modifica el codi]

Jaume IV de Mallorca es va casar el 1363 amb la reina Joana I de Nàpols, pretendent de la dinastia Capet d'Anjou-Sicília, i així es va acabar amb la disputa sobre el principat. Jaume IV de Mallorca va morir el 1375 i Joana va ser així princesa única del 1375 al 1381.[12] Joana va ser princesa fins al 1381, assistida des del 1375 pel seu quart marit Otó de Brunswick-Grubenhagen, i després va retornar a Jaume dels Baus, que era fill de Margarida de Tàrent amb Francesc dels Baus, i per tant nét de Felip I de Tàrent.

Per contra, Elisabet de Mallorca, germana de Jaume IV de Mallorca, va reclamar els seus drets el 1375 i els va vendre el 1376 a Lluís d'Anjou.

Desaparició dins del Despotat de Morea[modifica | modifica el codi]

El principat, ja molt fragmentat, era pràcticament un títol; els que el van ostentar no van tenir més poder que a les baronies que dominaven. El 1381 Jaume dels Baus va contractar la companyia navarresa per recuperar el territori i ells ho van aconseguir; llavors va nomenar Mahiot de Coquerel, batlle d'Acaia i a la mort d'aquest el juliol del 1387, el capità Pere de San Superano en va assumir el govern. El 6 de setembre d'aquell mateix any, el papa Urbà VI va declarar que, tenint en compte que els successors de Jaume dels Baus havien passat els seus drets a la Santa Seu, el Principat d'Acaia li pertanyia i en va nomenar vicaris a San Superano i a l'arquebisbe de Patres. San Superano no es va conformar a ser només vicari i va oferir a Ladislau, fill de Carles III de Nàpols i hereu de Jaume dels Baus, comprar-li el títol i aquest va acceptar. El pagament, però, va ser acabat d'efectuar pel tutor del seu fill, Centurió II Zacaries.[13]

El principat va ser ocupat el 1429 per Tomàs Paleòleg, dèspota de Morea i gendre del darrer príncep Centurió II Zacaries (1404-1429), que va conservar només Arcàdia fins al 1432. El Despotat de Morea era una regió de l'Imperi Bizantí que finalment va ser conquerida per l'Imperi Otomà el 1460.[14]

Escuts[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Principat d'Acaia Modifica l'enllaç a Wikidata

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Fine, 1994, p. 69.
  2. Longnon, 1969, p. 237.
  3. Fine, 1994, p. 72.
  4. Setton, 1951, p. 421.
  5. Setton, 1976, p. 104.
  6. Miller, 1964, p. 204.
  7. Hazard, 1975, p. 46.
  8. Runciman, 2009, p. 44.
  9. Longnon, 1949, p. 305.
  10. Williams; Bookidis, 2003, p. 402.
  11. Setton, 1969, p. 146.
  12. Panache, 1824, p. 55.
  13. Bon, 1969, p. 273–274, 276, 708.
  14. Runciman, 2009, p. 82–83.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Bon, Antoine. La Morée franque. Recherches historiques, topographiques et archéologiques sur la principauté d’Achaïe. París: De Boccard, 1969. 
  • Fine, John Van Antwerp. The Late Medieval Balkans: A Critical Survey from the Late Twelfth Century to the Ottoman Conquesteditorial= University of Michigan Press, 1994. ISBN 978-0-472-08260-5. 
  • Hazard, Harry W. A History of the Crusades: The Fourteenth and Fifteenth Centuries, Vol. III. The University of Wisconsin Press, 1975. 
  • Longnon, Jean. «The Frankish States in Greece, 1204–1311». A: A History of the Crusades, Volume II: The Later Crusades, 1189–1311. University of Wisconsin Press, 1969. ISBN 0-299-06670-3. 
  • Miller, William. The Latins in the Levant. Рипол Классик, 1964. 
  • Panache. Historical life of Joanna of Sicily: queen of Naples and countess of Provence, Volum 2. Baldwin, Cradock, and Joy, 1824. 
  • Runciman, Steven. Lost Capital of Byzantium. Tauris Parke Paperbacks, 2009. 
  • Williams, Charles K; Bookidis, Nancy. Corinth, the Centenary, 1896-1996 - Volum 20, 2003. 
  • Setton, Kenneth M. The Papacy and the Levant (1204–1571), Volume I: The Thirteenth and Fourteenth Centuries. The American Philosophical Society, 1976. ISBN 0-87169-114-0. 
  • Setton, Kenneth M. A History of the Crusades: The fourteenth and fifteenth centuries. Univ of Wisconsin Press, 1969.