Ladislau I de Nàpols

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Ladislau I de Nàpols el Magnànim ( 1377 - Nàpols 1414 ), comte de Provença i rei de Nàpols i Jerusalem (1386-1414), i rei titular d'Hongria (1390-1414).

Orígens familiars[modifica | modifica el codi]

Nascut l'11 de febrer de 1377 fou fill del rei Carles III de Nàpols i la seva esposa Margarida de Durazzo. La seva germana gran Joana II de Nàpols va esdevindre, a la seva mort, reina de Nàpols.

Ascens al tron napolità[modifica | modifica el codi]

Va succeir el seu pare el 1386 quan Ladislau tenia nou anys. Els primers anys del seu regnat tingué la regència de la seva mare.

Oposat al tron napolità a Lluís II de Nàpols, de la línia menor dels Angevins, establiren diverses lluites pel poder. El 1390 Lluís II aconseguí capturar la ciutat de Nàpols i n'expulsà Ladislau, i l'abril de 1393 la flota de Bernabò da San Severino va aixecar el nou setge que Ladislau havia iniciat a Nàpols, i a continuació es va dirigir a aixecar el setge de Sorrento que havia establert Giovanni di Trezzo, i l'any següent va atacar Aversa, on va derrotar de nou als partidaris de Ladislau.[1]

En 1400, mort Bernabò da San Severino i amb Tommaso da San Severino passat al bàndol de Durazzo,[1] un cop llicenciat Alberico da Barbiano del seu càrrec per a Joan Galeàs Visconti, aquest fou cridat en d'auxili de Ladislau I de Nàpols, que s'havia refugiat a Gaeta quan Lluís va prendre Nàpols, va acampar en Afragola,[2] i quan els nobles napolitans van donar suport a Lluís, aquest va cridar la flota de i va desembarcar a la capital, posant setge al Castell Nou, del que Lluís II de Provença va fugir per mar a Provença.[3]

Es va esforçar per consolidar el poder reial a Nàpols en detriment de l'aristocràcia local, provocant la mort de diversos membres de la família Sanseverino, descedents de la seva àvia, per provocar la seva renúncia als canvis. Va aprofitar el desordre a Itàlia per ampliar el seu regne, apropiant-se dels feus papals per al seu ús.

Ascens al tron hongarès[modifica | modifica el codi]

A partir de 1390 reclamà el tron d'Hongria al seu rei Segimon I d'Hongria. Els nobles hongaresos, cansats de la violència que els havia imposat el rei Segimon de Luxemburg, es van rebel·lar contra ell i donaren el tron a Ladislau, que fou coronat a Zadar (Dalmàcia). Segimon fou capturat en un primer moment però s'aconseguí escapolir, prenent altre cop el poder. Ladislau, ocupat en altres projectes, es va desinteressar per Hongria i tan sols passà a ser rei titular fins a la seva mort.

Núpcies i descendents[modifica | modifica el codi]

Es casà el 1390 amb Constança de Clermont, filla de Manfred de Clermont, duc de Mòdica. Se'n separà el 1392.

Es casà, en segones núpcies, el 12 de febrer de 1403 amb Maria de Lusignan, filla del rei de Xipre Jaume I de Lusignan.

Es casà novament el 1406 amb Maria d'Enghien, comtessa de Lecce.

De cap dels tres matrimoni tingué fills, per contra tingué dos fills il·legítims:

  • Rinaldo de Durazzo, príncep de Càpua
  • Maria de Durazzo, morta jove

Fou enverinat el 6 d'agost de 1414 a Nàpols i fou succeït per la seva germana gran Joana II de Nàpols.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 Filograna, Roberto. «Bernabó di Sanseverino, da capitano de guerra a signore de Nardo (1384-1400)» (en italià). Spicilegia Sallentina, 2, 2010.
  2. Pagano, 1835, p. 500.
  3. Pagano, 1835, p. 501.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]


Precedit per:
Carles III
oposat a Lluís I
Rei de Nàpols
Comte de Provença

13861414
Succeït per:
Joana II
oposada a Lluís III
Precedit per:
Segimon I
Rei titular d'Hongria
13901414
Succeït per:
Segimon I
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Ladislau I de Nàpols Modifica l'enllaç a Wikidata