Alberico da Barbiano

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de personaAlberico da Barbiano
Albericodabarbiano.jpg
Biografia
Naixement 1349 (Gregorià)
Barbiano di Cotignola Tradueix
Mort 26 abril 1409 (Gregorià) (59/60 anys)
Castello di Pieve del Vescovo Tradueix
Lloc d'enterrament Castello di Pieve del Vescovo Tradueix
Activitat
Ocupació Condottiero
Conflicte War of the Eight Saints Tradueix
Família
Fills Manfredo da Barbiano Tradueix
Lodovico da Barbiano Tradueix
Modifica les dades a Wikidata

Alberico da Barbiano El Gran (Barbiano di Cotignola, 1344 – Castello di Pieve del Vescovo, 26 d'abril de 1409) fou un condottiero italià, comte de Cunio.

Infància[modifica]

Fill d'Alidosio da Barbiano, descendent d'una antiga família carolíngia d'Ímola, comtes de Cunio i senyors de Barbiano, Lugo i Zagonara, nasqué a Barbiano el 1344. Va deixar els estudis per posar-se al servei de John Hawkwood.[1]

Primeres batalles[modifica]

El 1365 Alberico i la seva família van entrar en conflicte amb els Visconti per la possessió de Zagonara: la disputa va acabar amb la intervenció del rector pontifici de la Romagna, Daniele del Carretto.

El 1375, la República de Florència va entrar en obert conflicte amb el Papa en la Guerra dels Vuit Sants i Alberico va ajudar John Hawkwood en favor dels Estats Pontificis.[2] L'any següent, disgustat per les batudes i matances comeses pels soldats estrangers de fortuna va fundar la Companyia d'Aventurers de San Giorgio sent la primera composta només per milicians italians. Va innovar l'art de la guerra amb nous mètodes de càrrega i canviant les armadures dels cavalls i afegint punxes mortals en l'assalt, i el collaret per al casc del cavaller.

Al servei del Papa[modifica]

Article principal: Cisma d'Occident

L'esperit de lluita d'Alberico i el poder de la seva Companyia d'Aventurers de San Giorgio tenien gran reputació a la península quan les tropes mercenàries de Climent VII d'Avinyó van arribar a Itàlia disposades a deposar a Urbà VI, va respondre amb promptitud a la crida d'auxili del Papa i Caterina de Siena. En la batalla de Marino en 1379 va derrotar les milícies bretones i gascones al comandament de Louis de Montjoie i Bernard de la Salle.[3]

Alberico va participar en la guerra per la Corona de Nàpols entre la reina Joana I (i el seu marit Otto de Brunswick) i Carles de Durazzo, recolzat per Urbà VI. El 18 de juny de 1381, Alberico va derrotar Otto a Nàpols[4] i va assetjar Joana al Castell Nou de Nàpols, capturant-la i empresonant-la als Abruços. Barbiano va ser nomenat Conestable pel nou rei Carles III, i es va haver d'enfrontar Lluís I d'Anjou, que havia arribat a Itàlia amb un exèrcit de 40.000 homes. Alberico va aconseguir protegir Forlì i Cesena. però Lluís fou derrotat per Carles III a Campobasso i va ser declarat rei de Nàpols.

En 1385 va alliberar, amb el seu germà Giovanni, la ciutat de Barbiano, ocupada per les tropes del bolonyès Giacomo Boccadiferro des de la mort d'Alidosio da Barbiano.

Alberico va ser derrotat a la batalla d'Ascoli en 24 d'abril de 1392 per Lluís II de Provença,[5] i el seu rescat de 3.000 florins, fou pagat per Joan Galeàs Visconti, qui el va contractar.

Al servei de Milà[modifica]

Lluità per Joan Galeàs Visconti contra el bolonyès Giovanni Bentivoglio, participant en la victòria a la batalla de Casalecchio.[6]

En preparció de la invasió del ducat de Màntua el va enviar amb un exèrcit en direcció a Pisa per impedir reforços florentins,[7] però després de la derrota d'Ugolotto Biancardo a la batalla de Governolo, Visconti el cridà per atacar la Lliga antivisconti,[8] derrotant-los a la Batalla de Borgoforte,[9] i un cop arribats a les portes de Màntua va signar un armistici.[10]

Al servei de Nàpols[modifica]

En 1400, llicenciat del seu càrrec per al Visconti, Alberico fou cridat en d'auxili de Ladislau I de Nàpols, que s'havia refugiat a Gaeta quan Lluís II de Provença va prendre Nàpols, va acampar a Afragola,[11] i quan els nobles napolitans van donar suport a Lluís, aquest va cridar la flota i va desembarcar a la capital, posant setge al Castell Nou, lloc d'on Lluís II de Provença va fugir per mar.[12]

Guerra contra els Manfredi[modifica]

El 1400, mentre es trobava al Regne de Nàpols, va rebre la notícia de la mort del seu germà Giovanni, penjat a la plaça de Bolonya pels delictes de saqueig i massacre. Alberico declarà la guerra a Astorre Manfredi, responsable de l'execució del seu germà, atacant Faenza l'octubre i iniciant un llarg setge a la ciutat juntament amb Pino Ordelaffi.[13] El 1401 s'alià amb Giovanni I Bentivoglio,[14] senyor de Bolonya, qui acordà en secret amb Astorre Manfredi, obligant Alberico a aixecar el setge.

Enfurismat per la traïció, va envair Bolonya i va començar una llarga guerra contra els Bentivoglio i Astorre Manfredi, qui en 1404 es va veure obligat a rendir-se i lliurar Faenza al cardenal Baldassarre Cossa, legat papal de Bolonya, per 25.000 florins.[15]

Últims anys[modifica]

En 1405, Alberico va atacar un carregament de blat comprat pel Cardenal Cossa dirigit a Bolonya, fet que li va costar el títol de Senador dels Estats Pontificis, acte revocat per l'excomunió dictada pel Papa Innocenci VII.

No va passar molt de temps que Alberico va assabentar de la revolta del seu fill Manfredo da Barbiano, senyor de Lugo, que va declarar la guerra al seu germà Lodovico da Barbiano, senyor de Zagonara, aliat amb el Cardenal Cossa, qui va esdevenir el seu principal enemic, i la intenció d'ocupar la ciutat.

Alberico mai va tornar a la Romanya, va morir de nefritis al castell de Pieve del Vescovo, a Perugia, 26 d'abril de 1409.[16]

Referències[modifica]

  1. Conti, Domenico. Ricerca storica su Barbiano (en italià), 1988. 
  2. Najemy, John M. A History of Florence 1200-1575 (en anglès). John Wiley & Sons, 2008, p. 151. ISBN 1405178469. 
  3. Sumption, Jonathan. Hundred Years War (en anglès). vol.3 Vol 3: Divided Houses. Faber & Faber, 2011, p. 347. ISBN 0571266568. 
  4. Giannone, Pietro. Istoria civile del Regno di Napoli (en italià). M. Lombardi, 1865, p. 497-498. 
  5. Bosco, Umberto. Lessico universale italiano di lingua, lettere, arti, scienze e tecnica (en italià). Ist. della Enciclopedia italiana, 1968, p. 326. 
  6. Saggio di leggende storiche italiane in ottava rima (en italià). Per tipi di Jacopo Marsigli, 1840, p. 93. 
  7. Rio, Alexis-François. Leonardo da Vinci e la sua scuola (en italià). Francesco Sanvito, 1857, p. 244. 
  8. Muratori, Lodovico Antonio. Delle antichità estensi continuazione, o sia parte seconda, composta, e dedicata all'altezza serenissima di Francesco III duca di Modena, Reggio, Mirandola (en italià). Stamperia ducale, 1740, p. 163. 
  9. Verci, 1790, p. 237.
  10. Verci, 1790, p. 234.
  11. Pagano, 1835, p. 500.
  12. Pagano, 1835, p. 501.
  13. Muzzi, Salvatore. Annali della citta di Bologna dalla sua origine al 1796 (en italià). Volum 3. tipi di S. Tommaso d'Aquino, 1841, p. 717. 
  14. Fasoli, Gina (1936), I Bentivoglio, Firenze.
  15. Vanzon, Carlo Antonio. Dizionario universale della lingua italiana, ed insieme di geografia ... mitologia (en italià), 1841, p. 114. 
  16. Caporilli, Pietro. Uomini di Ferro (en italià). Tipografia del Littorio, 1932. 

Bibliografia[modifica]