Guillem II d'Acaia
 Moneda tournois de Guillem II d'Acaia. Inscripció +:G:PRINCEACh, +:CLARENTIA  | |
| Nom original | Guillaume II de Villehardouin (francès) |
|---|---|
| Biografia | |
| Naixement | c. 1211 Kalamata (Grècia) |
| Mort | 1r maig 1278 (Gregorià) (66/67 anys) Kalamata (Grècia) |
| príncep d'Acaia | |
| 1246 – 1278 | |
← Jofre II Carles I → | |
| Activitat | |
| Ocupació | poeta, compositor |
| Altres | |
| Títol | Príncep d'Acaia |
| Dinastia | Villehardouin |
| Cònjuge | filla de Narjot de Toucy Carintana dalle Carceri Anna Àngel-Comnè |
| Fills | Isabel Margarida |
| Pares | Jofre I d'Acaia Elizabet |
| Germans | Jofre II d'Acaia |
 | |
Guillem II d'Acaia (en francès: Guillaume de Villehardouin; v.1211—1 de maig del 1278), fou el darrer príncep sobirà d'Acaia de la dinastia Villehardouin que va governar Acaia, car si bé la seva filla Isabel I n'esdevingué princesa, ho fou sota el vassallatge de Carles I d'Anjou.
Llinatge[modifica]
Guillem II d'Acaia era fill de Jofre I d'Acaia i germà de Jofre II d'Acaia. Tots dos pertanyien a la dinastia Villehardouin d'Acaia, una família originària del comtat de Xampanya que s'havia instal·lat al Peloponès amb la Quarta Croada.[1] Pel que fa a la seva mare, se sap que es deia Elizabet, però els historiadors no s'han posat d'acord sobre el seu llinatge,[2] encara que la majoria la identifiquen amb Elizabet de Chappes,[3]
Guerra contra l'Imperi de Nicea[modifica]
El 1236 auxilià l'Imperi Llatí contra l'atac de l'Imperi de Nicea, estat grec hereu del derrocat Imperi Romà d'Orient. De resultes d'este fet, fou recompensat amb el Ducat de Naxos i d'altres territoris venecians.
El 1239 es casà amb la filla (de nom no conegut) de Narjot de Toucy.
Príncep d'Acaia[modifica]
El 1246, a la mort del seu germà Jofre II d'Acaia sense descendència, el succeí com a príncep d'Acaia. Durant el seu govern conquerí la pràctica totalitat del Peloponès (anomenat Morea a l'edat mitjana), i edificà una fortalesa a Mistra, a prop d'Esparta.[4] El 1249 capturà Monembasia amb l'ajut dels seus vassalls d'Eubea, i més tard en aquell mateix any, acompanyà al rei Lluís IX de França durant la setena croada, unint-se-li a Xipre amb 400 cavallers i 28 naus.[5] En recompensa, Lluís IX de França li garantí llicència per emetre monedes pròpies anomenades tournois, a l'estil de la moneda reial de França.
Guerra de successió d'Eubea[modifica]
Durant el seu govern com a príncep d'Acaia fou reconegut com a senyor pel Ducat de Naxos, pel Ducat d'Atenes i pels senyors venecians d'Eubea. El 1255 la seva segona muller, la veneciana Carintana dalle Carceri[a] morí, fet que provocà la disputa per la successió del seu feu a Eubea. Finalment esclatà un conflicte entre la República de Venècia i el Principat d'Acaia, anomenat guerra dels terzieri d'Eubea.[b] Guillem II de Villehardouin guanyà la guerra i derrotà el duc d'Antenes el 1258, cosa que va refermar la seva influència sobre el ducat.[6][7]
Guerra i derrota contra l'Imperi de Nicea: l'Imperi Romà d'Orient restaurat[modifica]
El 1259 es casà novament amb Anna Ducaina, filla del dèspota de l'Epir Miquel II Àngel-Comnè Ducas,[8] i d'eixa manera es va formar una aliança defensiva contra l'Imperi de Nicea que també incloïa a Manfred de Sicília. El setembre del mateix 1259, liderà les forces del Principat d'Acaia contra l'Imperi de Nicea a la batalla de Pelagònia. Però els seus aliats del Despotat de l'Epir l'abandonaren i Guillem II de Villehardouin fou derrotat i capturat. Romangué captiu fins al 1262 quan, a canvi de la seva llibertat, va ser forçat a entregar Monembasia i Mistra al restaurat Imperi Romà d'Orient.[9]
Tractat de Viterbo[modifica]
En tan sols dos anys, Guillem II de Villehardouin havia perdut gran part del seu poder, havia arruïnat els recursos del seu territori i havia vist com el seu senyor, Balduí II de Constantinoble, era derrotat i s'ensorrava l'Imperi Llatí, mentre que era restaurat l'Imperi Romà d'Orient. El 1267 Balduí II de Constantinoble i Guillem II de Villehardouin signaren el Tractat de Viterbo amb Carles I d'Anjou, amb l'objectiu que aquest aportàs el fons per reconquerir l'Imperi Llatí; però una de les clàusules del tractat exigia el matrimoni d'Isabel I d'Acaia, filla de Guillem II de Villehardouin, amb Felip d'Anjou-Nàpols, fill de Carles I d'Anjou, amb la condició que si la parella no tenia fills, el Principat d'Acaia seria revertit directament a Carles I d'Anjou.[10]
Aixecament del Regne de Sicília[modifica]
En virtut del Tractat de Viterbo, Guillem II de Villehardouin i 400 cavallers d'Acaia lluitaren contra Conradí de Sicília a la Batalla de Tagliacozzo el 1268.[11]
Família[modifica]
Guillem II d'Acaia només va tenir descendència amb la tercera esposa, Anna Doucaina, i tingueren dues filles:
- Isabel I d'Acaia
- Margarida d'Acaia, baronessa de Matagrifó i senyora d'Akova.
Cultura trobadoresca[modifica]
Guillem II de Villehardouin també fou conegut per ser poeta i trobador. És conegut que era hàbil tant en francès medieval com en grec. Al Manuscrit du Roi, escrit durant el seu govern, hi ha dues composicions seves.
Títols i successors[modifica]
Seguint el Tractat de Viterbo, Isabel I d'Acaia es casà amb Felip d'Anjou-Nàpols, fill de Carles I d'Anjou. Però Felip morí jove i la parella no va tenir fills, de manera que Carles I d'Anjou esdevingué successor de Guillem de Villehardouin quan aquest morí el 1278 com a Príncep d'Acaia. A partir d'aleshores el principat fou governat com una província del Regne de Nàpols; progressivament, la influència i el poder del Principat d'Acaia anaren decaient en favor de l'estat vassall però emergent Ducat d'Atenes, convertint-se aquest durant el segle xiv en l'estat croat més poderós de Grècia.
Guillem II d'Acaia  | ||
| Títols | ||
|---|---|---|
| Precedit per: Jofre II d'Acaia (germà) |
Príncep d'Acaia (Llista de prínceps d'Acaia) (1246–1278) |
Succeït per: Carles II d'Anjou Cessió directe segons el Tractat de Viterbo |
Notes[modifica]
- ↑ Aquest matrimoni és una suposició de l'historiador Karl Hopf, que altres historiadors posteriors al 1970 han rebutjat.
- ↑ Aquest nom ve del fet que l'illa d'Eubea estava dividida en tres terços (en italià terzieri) i cada terç governat per un baró llombard; en l'època prèvia al conflicte, un dels terços pertanyia a Carintana dalle Carceri, esposa de Guillem II d'Acaia.
Referències[modifica]
- ↑ Setton, 1976, p. 49–50.
- ↑ Longnon, 1978, p. 36.
- ↑ Evergates, 2007, p. 263.
- ↑ Rosser, 2001, p. 275.
- ↑ Longnon, 1947, p. 218-219.
- ↑ Setton, 1976, p. 80.
- ↑ Miller, 1908, p. 105–106.
- ↑ Longnon, 1947, p. 194.
- ↑ Setton, 1951, p. 421.
- ↑ Setton, 1976, p. 104.
- ↑ Pryor, 1987, p. 109, 161.
Bibliografia[modifica]
- Andrea, Alfred J. Contemporary Sources for the Fourth Crusade. Brill, 2000. ISBN 90-04-11740-7.
- Bouchard, Constance Brittain. Sword, Miter, and Cloister: Nobility and the Church in Burgundy, 980-1198. Cornell University Press, 1987. ISBN 0-8014-1974-3.
- Bon, Antoine. La Morée franque. Recherches historiques, topographiques et archéologiques sur la principauté d'Achaïe. De Boccard, 1969.
- Evergates, Theodore. The Aristocracy in the County of Champagne, 1100-1300. University of Pennsylvania Press, 2007. ISBN 978-0-8122-4019-1.
- Fine, John Van Antwerp. The Late Medieval Balkans: A Critical Survey from the Late Twelfth Century to the Ottoman Conquest. University of Michigan Press, 1994. ISBN 978-0-472-08260-5.
- Joinville, Jean de; Villehardouin, Geoffroi de; Shawnom3= Margaret R. B. Chronicles of the Crusades. Penguin Books, 1963. ISBN 0-14-044124-7.
- Longnon, Jean. «The Frankish States in Greece, 1204–1311». A: A History of the Crusades, Volume II: The Later Crusades, 1189–1311. University of Wisconsin Press, 1969. ISBN 0-299-06670-3.
- Longnon, Jean. Les compagnons de Villehardouin. Ginebra: Droz, 1978.
- Miller, W. The Latins in the Levant. A History of Frankish Greece (1204-1566), 1908.
- Pryor, John H. Commerce, Shipping and Naval Warfare in the Medieval Mediterranean. Vaiorum, 1987.
- Rosser, John H. Historical Dictionary of Byzantium. Scarecrow Press, 2001.
- Runciman, Steven. A History of the Crusades, Volume III: The Kingdom of Acre and the Later Crusades. Cambridge University Press, 1951. ISBN 0-521-06163-6.
- Setton, Kenneth M. The Papacy and the Levant (1204–1571), Volume I: The Thirteenth and Fourteenth Centuries. The American Philosophical Society, 1976. ISBN 0-87169-114-0.