Guillem II d'Acaia

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Guillem II
Guillaume II de Villehardouin coin.jpg
Nom original Guillaume II de Villehardouin (francès)
príncep d'Acaia
1246 – 1278
Dades biogràfiques
Naixement v.1211[1]
Kalamata
Mort 1278
Kalamata
Ocupació -
Dinastia Villehardouin
Cònjuge filla de Narjot de Toucy
Carintana dalle Carceri
Anna Àngel-Comnè
Fills
Pares Jofre I d'Acaia
Elizabet

Guillem II d'Acaia (en francès: Guillaume de Villehardouin; v.1211—1 de maig del 1278), fou el darrer príncep sobirà d'Acaia de la dinastia Villehardouin que va governar Acaia, car si bé la seva filla Isabel I n'esdevingué princesa, ho fou sota el vassallatge de Carles I d'Anjou.

Llinatge[modifica | modifica el codi]

Guillem II d'Acaia era fill de Jofre I d'Acaia i germà de Jofre II d'Acaia. Tots dos pertanyien a la dinastia Villehardouin d'Acaia, una família originària del comtat de Xampanya que s'havia instal·lat al Peloponès amb la quarta croada.[2] Pel que fa a la seva mare, se sap que es deia Elizabet, però els historiadors s'han posat d'acord sobre el seu llinatge,[3] encara que la majoria la identifiquen amb Elizabet de Chappes,[4]

Guerra contra l'Imperi de Nicea[modifica | modifica el codi]

El 1236 auxilià l'Imperi Llatí de Constantinoble contra l'atac de l'Imperi de Nicea, estat grec hereu del derrocat Imperi Bizantí. De resultes d'este fet, fou recompensat amb el Ducat de Naxos i d'altres territoris venecians.

El 1239 es casà amb la filla (de nom no conegut) de Narjot de Toucy.

Príncep d'Acaia[modifica | modifica el codi]

Moneda tournois de Guillem II d'Acaia. Inscripció +:G:PRINCEACh, +:CLARENTIA

El 1246, a la mort del seu germà Jofre II d'Acaia sense descendència, el succeí com a príncep d'Acaia. Durant el seu govern conquerí la pràctica totalitat del Peloponès (anomenat Morea a l'edat mitjana), i edificà una fortalesa a Mistra, a prop d'Esparta.[5] El 1249 capturà Monemvasia amb l'ajut dels seus vassalls d'Eubea, i més tard en aquell mateix any, acompanyà al rei Lluís IX de França durant la setena croada, unint-se-li a Xipre amb 400 cavallers i 28 naus.[6] En recompensa, Lluís IX de França li garantí llicència per emetre monedes pròpies anomenades tournois, a l'estil de la moneda reial de França.

Guerra de successió d'Eubea[modifica | modifica el codi]

Durant el seu govern com a príncep d'Acaia fou reconegut com a senyor pel Ducat de Naxos, pel Ducat d'Atenes i pels senyors venecians d'Eubea. El 1255 la seva segona muller, la veneciana Carintana dalle Carceri[nota 1] morí, fet que provocà la disputa per la successió del seu feu a Eubea. Finalment esclatà un conflicte entre la República de Venècia i el Principat d'Acaia, anomenat guerra dels terzieri d'Eubea.[nota 2] Guillem II de Villehardouin guanyà la guerra i derrotà el duc d'Antenes el 1258, cosa que va refermar la seva influència sobre el ducat.[7][8]

Guerra i derrota contra l'Imperi de Nicea: l'Imperi Bizantí restaurat[modifica | modifica el codi]

Article principal: Batalla de Pelagònia

El 1259 es casà novament amb Anna Ducaina, filla del dèspota de l'Epir Miquel II Àngel-Comnè Ducas,[1] i d'eixa manera es va formar una aliança defensiva contra l'Imperi de Nicea que també incloïa a Manfred de Sicília. El setembre del mateix 1259, liderà les forces del Principat d'Acaia contra l'Imperi de Nicea a la batalla de Pelagònia. Però els seus aliats del Despotat de l'Epir l'abandonaren i Guillem II de Villehardouin fou derrotat i capturat. Romangué captiu fins al 1262 quan, a canvi de la seva llibertat, va ser forçat a entregar Monemvasia i Mistra al restaurat Imperi Bizantí.[9]

Tractat de Viterbo[modifica | modifica el codi]

En tan sols dos anys, Guillem II de Villehardouin havia perdut gran part del seu poder, havia arruïnat els recursos del seu territori i havia vist com el seu senyor, Balduí II de Constantinoble, era derrotat i s'ensorrava l'Imperi Llatí de Constantinoble, mentre que era restaurat l'Imperi Bizantí. El 1267 Balduí II de Constantinoble i Guillem II de Villehardouin signaren el Tractat de Viterbo amb Carles I d'Anjou, amb l'objectiu que aquest aportàs el fons per reconquerir l'Imperi Llatí de Constantinoble; però una de les clàusules del tractat exigia el matrimoni d'Isabel I d'Acaia, filla de Guillem II de Villehardouin, amb Felip d'Anjou-Nàpols, fill de Carles I d'Anjou, amb la condició que si la parella no tenia fills, el Principat d'Acaia seria revertit directament a Carles I d'Anjou.[10]

L'aixecament del Regne de Sicília[modifica | modifica el codi]

En virtut del Tractat de Viterbo, Guillem II de Villehardouin i 400 cavallers d'Acaia lluitaren contra Conradí de Sicília a la Batalla de Tagliacozzo el 1268.[11]

Família[modifica | modifica el codi]

Guillem II d'Acaia només va tenir descendència amb la tercera esposa, Anna Doucaina, i tingueren dues filles:

Cultura trobadoresca[modifica | modifica el codi]

Guillem II de Villehardouin també fou conegut per ser poeta i trobador. És conegut que era hàbil tant en francès medieval com en grec. Al Manuscrit du Roi, escrit durant el seu govern, hi ha dues composicions seves.

Títols i successors[modifica | modifica el codi]

Seguint el Tractat de Viterbo, Isabel I d'Acaia es casà amb Felip d'Anjou-Nàpols, fill de Carles I d'Anjou. Però Felip morí jove i la parella no tingué fills, de manera que Carles I d'Anjou esdevingué successor de Guillem de Villehardouin quan aquest morí el 1278 com a Príncep d'Acaia. A partir d'aleshores el principat fou governat com una província del Regne de Nàpols; progressivament, la influència i el poder del Principat d'Acaia anaren decaient en favor de l'estat vassall però emergent Ducat d'Atenes, convertint-se aquest durant el segle XIV en l'estat croat més poderós de Grècia.

Guillem II d'Acaia
Escut del Principat d'Acaia
Mort: 1 de maig 1278
Títols
Precedit per:
Jofre II d'Acaia
(germà)
Príncep d'Acaia
(Llista de prínceps d'Acaia)
(12461278)
Succeït per:
Carles II d'Anjou
Cessió directe segons el
Tractat de Viterbo

Notes[modifica | modifica el codi]

  1. Aquest matrimoni és una suposició de l'historiador Karl Hopf, que altres historiadors posteriors al 1970 han rebutjat.
  2. Aquest nom ve de que l'illa d'Eubea estava dividida en tres terços (en italià terzieri) i cada terç governat per un baró llombard; en l'època prèvia al conflicte, un dels terços pertanyia a Carintana dalle Carceri, esposa de Guillem II d'Acaia.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 Longnon, 1947, p. 194.
  2. Setton, 1976, p. 49–50.
  3. Longnon, 1978, p. 36.
  4. Evergates, 2007, p. 263.
  5. Rosser, 2001, p. 275.
  6. Longnon, 1947, p. 218-219.
  7. Setton, 1976, p. 80.
  8. Miller, 1908, p. 105–106.
  9. Setton, 1951, p. 421.
  10. Setton, 1976, p. 104.
  11. Pryor, 1987, p. 109, 161.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Andrea, Alfred J. Contemporary Sources for the Fourth Crusade. Brill, 2000. ISBN 90-04-11740-7. 
  • Bouchard, Constance Brittain. Sword, Miter, and Cloister: Nobility and the Church in Burgundy, 980-1198. Cornell University Press, 1987. ISBN 0-8014-1974-3. 
  • Bon, Antoine. La Morée franque. Recherches historiques, topographiques et archéologiques sur la principauté d’Achaïe. De Boccard, 1969. 
  • Evergates, Theodore. The Aristocracy in the County of Champagne, 1100-1300. University of Pennsylvania Press, 2007. ISBN 978-0-8122-4019-1. 
  • Fine, John Van Antwerp. The Late Medieval Balkans: A Critical Survey from the Late Twelfth Century to the Ottoman Conquest. University of Michigan Press, 1994. ISBN 978-0-472-08260-5. 
  • Joinville, Jean de; Villehardouin, Geoffroi de; Shawnom3= Margaret R. B. Chronicles of the Crusades. Penguin Books, 1963. ISBN 0-14-044124-7. 
  • Longnon, Jean. «The Frankish States in Greece, 1204–1311». A: A History of the Crusades, Volume II: The Later Crusades, 1189–1311. University of Wisconsin Press, 1969. ISBN 0-299-06670-3. 
  • Longnon, Jean. Les compagnons de Villehardouin. Ginebra: Droz, 1978. 
  • Miller, W. The Latins in the Levant. A History of Frankish Greece (1204-1566), 1908. 
  • Pryor, John H. Commerce, Shipping and Naval Warfare in the Medieval Mediterranean. Vaiorum, 1987. 
  • Rosser, John H. Historical Dictionary of Byzantium. Scarecrow Press, 2001. 
  • Runciman, Steven. A History of the Crusades, Volume III: The Kingdom of Acre and the Later Crusades. Cambridge University Press, 1951. ISBN 0-521-06163-6. 
  • Setton, Kenneth M. The Papacy and the Levant (1204–1571), Volume I: The Thirteenth and Fourteenth Centuries. The American Philosophical Society, 1976. ISBN 0-87169-114-0.