República de Venècia

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Serenìsima Repùblica Vèneta (Vènet)
Serenissima Repubblica di Venezia (Italià)

Sereníssima República de Venècia
Flag of PalaeologusEmperor.svg
697 – 1797 Flag of the Repubblica Transpadana.svg
Flag of Dalmatia.svg
de}}}Venècia de}}}Venècia
Bandera Escut
Ubicació de Venècia
Mapa de la República de Venècia, circa 1000. La república apareix en roig obscur, i les fronteres en roig clar.
Capital Eraclea (697-810)
45° 35′ N, 12° 41′ E / 45.583°N,12.683°E / 45.583; 12.683
Venècia (810-1797)
45° 26′ N, 12° 19′ E / 45.433°N,12.317°E / 45.433; 12.317Coord.: 45° 26′ N, 12° 19′ E / 45.433°N,12.317°E / 45.433; 12.317
Idioma oficial Vènet, friülès, dàlmata, llatí, italià, croat, grec, i altres.
Moneda Lira veneciana

Història

 • Establerta1 697
 • S'envia la Quarta Croada contra l'Imperi Bizantí Octubre de 1202
 • Es cedeix la República de Ragusa pel Tractat de Zara 27 de juny de 1358
 • Napoleon cedeix Vanècia a Àustria segons el tractat de Leobden 1797
Forma de govern República (plutocràcia)
Dux de Venècia
 • 0697–717 (tradicional) Paolo Lucio Anafesto
 • 0726–37 (primer documentat) Orso Ipato
 • 1789–97 (últim) Ludovico Manin

La Sereníssima República de Venècia va ser una ciutat estat situada al nord d'Itàlia, a la riba de la mar Adriàtica, i té la ciutat de Venècia com a centre. Va existir com a tal des del segle IX fins al 1797. Atès que sant Marc era el seu patró, també és coneguda amb el nom de Serenissima Repubblica di San Marco.

La Serenissima es va constituir com a estat progressivament durant l'edat mitjana i es va convertir en una de les principals potències econòmiques, ocupant un lloc preponderant en els intercanvis comercials entre el Mediterrani occidental i oriental. A més, amb les seves institucions oligàrquiques notablement estables durant gairebé un mil·lenni, va representar un paper polític essencial.

A partir del segle XVI, experimentà una fase de declivi polític i territorial, eclipsat per un extraordinari desenvolupament artístic, fins que va desaparèixer el 1797, vençuda per Napoleó Bonaparte, passant posteriorment a ser dominada per l'Imperi austríac.

Orígens[modifica | modifica el codi]

Es té com a data de la fundació de Venècia l'any 421, en el qual els habitants de la regió, davant l'amenaça de les invasions de llombards i huns que havien destruït la capital, Aquilea, es van refugiar als aiguamolls de la desembocadura del Po, en la llacuna situada al golf, entre la península Itàlica i la balcànica, anomenat més tard precisament golf de Venècia. Les construccions d'aquesta època eren simples edificacions lacustres. A causa d'aquesta estratègica característica geogràfica, Venècia va tenir des de llavors una gran independència respecte als seus dominadors, gràcies a la barrera natural de la cadena d'illes en una llacuna profunda que impedia un atac de cavalleria o infanteria.

Dependència de l'Imperi bizantí[modifica | modifica el codi]

Quan el general Belisari va conquerir per a l'Imperi bizantí gran part d'Itàlia al segle VI, Venècia va passar a formar part del domini d'aquest imperi, depenent administrativament de la ciutat de Ravenna, seu del poder imperial a la península Itàlica. L'exarcat de Ravenna estava dividit en ducats, i el ducat de Venècia n'era un. L'any 726, el venecià Orso Ipat va ser reconegut per l'Imperi bizantí com a dux, acceptant així l'autonomia (encara que no independència) de Venècia. No obstant això, amb la ràpida desaparició del poder bizantí a Itàlia, Orso Ipat va quedar assentat definitivament com a dux de Venècia, en qualitat de governant autònom.

Independència i expansió[modifica | modifica el codi]

La ciutat de Venècia va obtenir la seva independència total en el segle IX. Cal destacar que, ja des de mitjans del segle VIII, la ciutat ni obeïa l'emperador bizantí en la pràctica, ni formava part del Sacre Imperi romanogermànic, sinó que hi establia relacions comercials com un estat sobirà; l'any 803, tots dos imperis van reconèixer la independència de facto de Venècia, arribant aquesta a rebutjar en el 811 un intent d'invasió llombarda, i enviant el 841 una flota de suport a l'emperador bizantí en la seva lluita contra el califat abbàssida. La ubicació de Venècia enmig d'una llacuna natural feia arriscat l'intent de conquerir-la, mentre l'art naval europeu en la baixa edat mitjana estava molt poc desenvolupat; precisament, van ser els venecians qui van col·laborar en el desenvolupament de la construcció nàutica per raons primordials de necessitat: amb un territori continental molt petit, la seva font de subsistència va ser el comerç a l'Adriàtic, per la qual cosa l'estímul a la navegació marítima s'havia transformat en una necessitat i alhora en font de poder.

A l'alta edat mitjana, Venècia va prosperar com mai abans gràcies al control del comerç amb l'Orient i als beneficis que això suposava, expandint-se pel mar Adriàtic, aproximadament des del 991 amb el regnat de Piero II Orseolo; sota el règim, va començar l'expansió veneciana per les costes de Dalmàcia. El fet que molt pocs estats de l'època tinguessin els coneixements navals dels venecians va afavorir-los en el desenvolupament d'una flota comercial i militar molt extensa per a la seva època, que els va servir per a instal·lar llocs comercials en cada racó de la Mediterrània oriental. En realitat, com l'expansió politicomilitar de l'Imperi bizantí es concentrava en les rutes de terra ferma, la cort de Constantinoble deixava les illes mediterrànies a l'ambició mercantil dels venecians, que les aprofitaven com a avançades comercials. L'expansió veneciana va ser tan reeixida que, a mitjan segle XI, una butlla papal va reconèixer la sobirania de Venècia sobre tota la costa oriental de l'Adriàtic.

La ubicació de Venècia al mig del mar Mediterrani li permetia un actiu paper mercantil entre Bizanci i la resta d'Europa; a més, la seva ubicació a l'extrem nord de l'Adriàtic la defensava d'atacs marítims a causa del seu domini militar sobre Dalmàcia; aquestes circumstàncies van augmentar el poder venecià en una època en què les flotes comercials en el Mediterrani eren rares.

Un altre factor clau en va ser la tolerància religiosa i social dels venecians cap als jueus i musulmans; és, de fet, aquesta tolerància dels venecians en matèria religiosa el que els va permetre comerciar lliurement amb els estats islàmics del nord d'Àfrica, servint de valuosos intermediaris entre aquests i Europa. Paral·lelament, es permetia lliurement l'assentament de comerciants jueus a la ciutat, consentint a aquests exercir el comerç i la indústria lliurement, a més de beneficiar-se de les xarxes de contactes perquè les comunitats jueves d'Europa lluitaven per preservar.

Apogeu de la República[modifica | modifica el codi]

La República de Venècia (taronja) amb els seus territoris als segles XV i XVI

Després de l'any 1100, Venècia era ja una gran potència mediterrània, fins al punt que podia oferir els seus serveis com a flota naval al mateix Imperi bizantí i guanyar, gràcies a això, privilegis comercials excepcionals a Constantinoble, el centre comercial d'Europa en aquests anys. El rol intermediari dels venecians els va permetre exercir un control gairebé total sobre els intercanvis comercials europeus amb l'Orient Mitjà, mentre que els regnes musulmans de la Mediterrània recorrien també a Venècia com a intermediari comercial amb la resta d'Europa. La República veneciana, més interessada en el comerç que en l'expansió religiosa o militar, apareixia com l'intermediari mercantil ideal per als regnes mediterranis de qualsevol religió a partir del segle XII.

La flota veneciana construïda per a la Quarta croada, pel seu poder i grans dimensions, va ser determinant per al saqueig de Constantinoble el 1204,[1] i accelerà amb aquest fet la decadència de l'Imperi bizantí. Com a conseqüència de la debilitat bizantina, Venècia va aconseguir annexionar Creta i Eubea a inicis del segle XIII, expandint encara més el seu poder i riquesa, i arribaren les flotes comercials venecianes a instal·lar llocs comercials fins al mar Negre, a l'actual costa de Crimea; aquesta expansió cap a territoris de la Rússia de Kíev va permetre als comerciants venecians arribar als punts més occidentals del comerç asiàtic, guanyant accés als productes traficats per la ruta de la Seda des de la Xina. Tal avantatge comercial, inexistent per a altres estats europeus, va ser explotat excel·lentment pels venecians.

El 1369, la República de Venècia rebutja una ofensiva de Lluís I d'Hongria.[2] El 1380, Venècia va derrotar en combat la recent competència comercial de Gènova, ciutat que va limitar llavors la seva expansió a la Mediterrània occidental, encara que es va mantenir com a competidor comercial per diversos segles més. Més tard, el 1489, Venècia va conquerir l'estat croat de Xipre i el 1416 va derrotar els turcs a Gal·lípoli, i assegurà per un segle el seu domini marítim, tot i l'expansió terrestre de l'Imperi otomà.

L'apogeu de Venècia va arribar al màxim a la primera meitat del segle XV, quan els venecians van començar l'expansió per Itàlia, com a resposta a l'amenaçador avanç de Gian Galeazzo Visconti, duc de Milà. El 1410, Venècia controlava la major part del Vèneto, incloent-hi ciutats com Verona, Pàdua i Udine i, més tard, Brescia i Bèrgam (anomenades col·lectivament el Stato di Terraferma), controlant una flota de gairebé 3.300 vaixells. El mar Adriàtic es va convertir en el mare Veneziano, des de Corfú fins al riu Po, mentre les possessions del Stato di Mare arribaven a Xipre, Creta, Eubea, i a diverses illes del mar Egeu i nombrosos enclavaments en els Balcans, mentre les flotes venecianes mantenien actiu el comerç amb tota la Mediterrània, estenent la seva xarxa de contactes mercantils per tot Europa i Orient Mitjà, des d'Anglaterra fins a Egipte, i la mateixa ciutat de Venècia superava els 100.000 habitants, xifra elevadíssima per a l'època.

Venècia per Canaletto, 1738-1940

La presa de Constantinoble pels turcs el 1453 va marcar el principi de la decadència veneciana,[3] cosa que va propiciar un acord entre Milà i Venècia, que va acabar les guerres de Llombardia amb la pau de Lodi el 1454,[4] a la qual després es van adherir Florència i Nàpols.

L'expansió naval de Portugal a la costa atlàntica africana i el descobriment d'Amèrica per Espanya van desplaçar l'atenció dels grans corrents comercials de la Mediterrània a l'oceà Atlàntic, de manera que el tràfic comercial venecià va començar a perdre importància a Europa, de manera lenta però inevitable. A més, Venècia es va veure obligada a sostenir una lluita esgotadora contra el jove Imperi otomà, transformat ja en potència mundial. Encara que, en un inici, els mercaders venecians van mantenir davant de l'Imperi otomà els privilegis atorgats pels bizantins, la guerra es va fer inevitable a causa de l'expansió terrestre otomana des del 1470, que amenaçava els enclavaments comercials de Venècia, i finalment amb el tractat de Constantinoble se li va concedir Negroponte i altres illes de l'Egeu, que ja havien caigut en mans otomanes, i la fortalesa albanesa de Scutari.[5]

L'expansió a Itàlia els va enfrontar amb els estats pontificis pel control de la Romanya. Per contrarestar la República de Venècia, el papa Juli II va reunir la lliga de Cambrai el 1508. S'hi trobaven Lluís XII de França, l'emperador Maximilià I d'Àustria, i Ferran II el Catòlic, i la lluita va culminar en l'aclaparadora derrota veneciana al maig de 1509 en la Batalla d'Agnadello, que va aturar per sempre tot intent venecià d'expansió a la península Itàlica. Després de la derrota, la república va mantenir la seva independència mitjançant cessions territorials a Espanya i Milà, i perquè la seva destrucció implicaria eliminar un potencial aliat contra l'Imperi otomà. Malgrat aquesta crisi greu, encara a finals del segle XV Venècia tenia 180.000 habitants i era la segona ciutat més poblada d'Europa, només superada per París; tenia prop de 2,1 milions de súbdits repartits en les seves possessions, i era una de les urbs més riques del món.

Decadència[modifica | modifica el codi]

Territoris venecians a Grècia al 1450
República de Venècia, 1796

Des del 1470, l'expansió de l'Imperi otomà als Balcans va començar a preocupar els venecians; entre el 1499 i el 1503, una costosa guerra contra els turcs (que des del 1480 havien ja arribat a les costes de l'Adriàtic) només va acabar quan Venècia va cedir territoris mediterranis a l'Imperi otomà. El 1538, els venecians van ser de nou vençuts en combat per la flota otomana a Preveza i això va confirmar el predomini naval de Turquia a la Mediterrània oriental, coincidint amb l'apogeu de l'Imperi otomà. El 1570, Xipre va patir la invasió turca, i un any després els venecians abandonaven l'illa, en no poder aturar la invasió otomana. L'aliança de les flotes veneciana, papal i espanyola, tot i que va vèncer els turcs en la Batalla de Lepant del 1571, no va aconseguir recuperar aquests territoris, en part perquè si bé Espanya veia un potencial aliat mediterrani en Venècia, no estava disposada a sostenir amb tropes espanyoles una nova expansió colonial veneciana.

Havent ja acceptat la supremacia naval turca, Venècia es va esforçar a mantenir la seva activitat comercial al llarg del segle XVII, observant una acurada neutralitat cap als seus veïns més poderosos: Espanya, l'Imperi otomà, i França. Venècia va quedar eclipsada econòmicament per la riquesa d'Espanya i el seu imperi colonial, així com per la gran expansió comercial ultramarina d'Anglaterra i Holanda, basada en les rutes ultramarines de l'oceà Atlàntic que disminueixen greument la influència comercial de Venècia, reduïda a un Mediterrani menys ric i on ha de rivalitzar amb altres grans poders.

La decadència veneciana es confirma quan Turquia inicia la invasió de l'illa de Creta el 1645, amenaçant l'última gran colònia veneciana. Tropes otomanes van acabar de conquerir Creta el 1669, després d'una costosa guerra de 25 anys en què Venècia només va quedar en possessió de petits enclavaments balcànics. Venècia es va llançar a una nova guerra contra l'Imperi otomà el 1684, aliada amb Àustria i Rússia, intentant recuperar les possessions perdudes; en aquesta situació, tropes venecianes conqueriren el Peloponès i Atenes. La guerra va acabar el 1699 amb el tractat de Karlowitz que afavoreix àmpliament Àustria i Rússia en perjudici de Turquia i reconeix les conquestes de Venècia, però no li dóna a aquesta els ports mediterranis tan necessaris per al seu comerç.

Cap al segle XVIII, la Sereníssima República no era més que una pàl·lida ombra del que va ser; el comerç a la Mediterrània era ara compartit amb Gènova i Livorno (que es trobaven sota protecció espanyola i estaven, per això, menys exposades a atacs otomans), mentre que el 1719 Àustria declarava la seva possessió de Trieste com a port lliure i així evitava la intermediació mercantil veneciana; tanta competència comercial va reduir encara més les fonts de riquesa de la república. Una altra guerra en aliança amb Àustria i contra Turquia el 1714-1718 va acabar amb la pau de Passarowitz, que va significar la pèrdua total del Peloponès a canvi de minúscules conquestes a Albània i Dalmàcia, beneficiant novament Àustria com a nova gran potència en detriment de l'Imperi otomà.[6]

La decadència de Venècia es va fer més greu al llarg del segle XVIII, mentre l'aristocràcia veneciana es mantenia en el govern com un nucli tancat que impedia a la burgesia l'ascens social, fins i tot prohibint la compra de la qualitat de patrici: en aquesta època, la política es trobava completament dominada per famílies antigues de l'aristocràcia com els Bragadin, Dandolo, i Mocenigo. Mentrestant, augmenta el nombre d'aristòcrates empobrits (els barnaboti), que es converteixen en una costosa càrrega financera per al govern en tant que reben una pensió estatal per subsistir, ja que al segle XVIII Venècia no té comerç extern ni expansió colonial on aquests aristòcrates puguin crear riquesa; més encara, quan com a aristòcrates menyspreen treballar en ocupacions de burgesos. No obstant això, la decadència accelerada deixa pas a la vitalitat cultural que sí que emergeix amb els burgesos Antonio Vivaldi (música), Giovanni Battista Tiepolo (pintura), i Carlo Goldoni (teatre).

Sense poder enfrontar amb èxit els seus nous competidors en el comerç del Mediterrani (i en el mateix Adriàtic), sense indústria de gran mida, i sense colònies riques que sostinguin l'estat, la república troba un nou filó de riquesa en la loteria i els jocs d'atzar, així com en la prostitució, atraient a Venècia visitants adinerats de tot Europa. El 1797, s'arriben a comptar fins a 176 casinos legals a la capital, mentre les festivitats (incloent-hi els carnestoltes) se succeeixen al llarg de l'any gairebé sense descans.

En la pràctica, les atraccions turístiques del joc i el meretrici eren la font de gairebé l'únic ingrés regular que percebia el fisc venecià des del 1750. En contrast, la flota comercial veneciana estava formada el 1792 només per 309 navilis, menys de la desena part del que era en el seu apogeu tres segles abans.

Malgrat el veloç empobriment i el deteriorament de l'economia, Venècia continuava dominant part del litoral adriàtic i algunes de les Illes Jòniques, però aquestes possessions eren només una ombra de l'antic poder venecià, ara minúscul davant Àustria. Els intents de reforma del 1760 i 1774 van fracassar per l'oposició de l'oligarquia a permetre la renovació dels seus quadres o obrir les seves portes a burgesos adinerats; fins i tot, el 1784, el patrici Andrea Tron lamentava que el capital fos usat per a sustentar extravagàncies, espectacles, vicis i diversions en lloc de sustentar el comerç. L'últim dux, Ludovico Manin, va ser elegit el 1789, tot i ser de noblesa recent en tant que era un dels pocs aristòcrates que encara podia donar diners a l'estat per resoldre les més urgents despeses oficials.

Extinció de la república[modifica | modifica el codi]

Al març del 1797, el territori de Venècia va ser envaït per les tropes de Napoleó Bonaparte, tant per terra com per mar; les ciutats del Stato di Terraferma es van rendir ràpidament davant la superioritat numèrica francesa, mentre que la pròpia flota de guerra veneciana estava formada per només 11 vaixells útils, però incapaços de resistir. El govern va afrontar a l'abril un ultimàtum de Napoleó Bonaparte mentre que, a inicis de maig, les tropes franceses acabaven d'ocupar el Stato di Terraferma gairebé sense lluita, i només faltava ocupar la capital mateixa. El Gran Consell es va reunir finalment el 12 de maig per dissoldre i instaurar un "govern representatiu" seguint el model francès, però quatre dies després tropes franceses van prendre l'urbs sense que les tropes venecianes oposessin la menor resistència, i s'extingí definitivament la república. Després de la signatura del tractat de Campoformio, a l'octubre del mateix any, es va repartir el territori de Venècia entre França i Àustria.

El 1866, el Vèneto i Venècia es van incorporar al Regne d'Itàlia.

El govern de la república[modifica | modifica el codi]

Fortalesa veneciana a Grècia. Per defensar la ruta comercial d'Orient, Venècia va construir moltes fortificacions al Mediterrani oriental

Des del primer moment, l'organització de la República de Venècia es va esforçar per evitar que una sola persona reunís tot el poder. D'aquesta manera, la funció suprema que assumia el dux va quedar de seguida sotmesa a la vigilància de diversos consells. El Consell Major o Gran Consell (Maggior Consiglio) elaborava les lleis, el senat s'encarregava de la política exterior i dels assumptes militars i econòmics. Un altre organisme, El consell dels deu, garantia la seguretat de l'estat i disposava d'un cos de policia.

L'organització política republicana es va anar fent més complexa a mesura que creixia la influència econòmica i política de Venècia en el mar Mediterrani i s'havia d'enfrontar a altres potències comercials. En els primers anys de la república, el sistema polític de govern estava constituït per una autocràcia, amb el dux com a dictador gairebé absolut. Aquest títol va començar a utilitzar-se quan la ciutat de Venècia estava subjecta a la sobirania de l'Imperi bizantí, i es féu permanent després que la ciutat aconseguís la seva independència respecte a Constantinoble.

D'acord amb la tradició veneciana, el primer dux va ser Paolo Lucio Anafesto, elegit per al càrrec l'any 697. El dux era triat de per vida per al càrrec, amb un complicat sistema d'inspiració bizantina. Tradicionalment, des del 697, cada dux havia associat a les funcions de govern un fill o un altre familiar, però ràpidament aquest costum va ser prohibit per llei; el 1172, es va establir l'elecció del dux per un conjunt de 40 ( després 41) ciutadans, elegits a l'atzar.

El 1268, es va fixar el sistema electoral vigent fins a l'extinció de la república el 1797, que consistia en una sèrie de quatre eleccions; cadascuna era seguida d'un sorteig entre els ciutadans elegits, eliminant successivament electors i designant-ne de nous, fins que en el quart sorteig es formava el grup de 41 patricis que finalment seleccionaven el dux. Tan complex sistema buscava evitar la influència de les famílies més riques i impedir que alguna d'aquestes (vigilada de prop per altres famílies del mateix poder i riquesa) intentés crear una dinastia.

Des del 1148, els poders del dux van ser limitats per la Promissione Ducale, un compromís assumit pel dux en el moment del seu nomenament. Com a resultat d'això, el poder va ser compartit amb el Gran Consell o Consell Major, compost per 480 membres elegits de determinades famílies de la noblesa, per tal que "el dux no pogués fer res sense el Consell Major i el Consell Major no podia fer res sense ell".

Al segle XII, les famílies aristocràtiques del Rialto van disminuir de manera encara més dràstica el poder del dux amb l'establiment del Consell menor (creat el 1175), compost per sis membres assessors del dux i la Quarantia (creada el 1179) com a Tribunal Suprem.

El 1223, aquestes dues institucions es van combinar en la Signoria, que estava formada pel dux, el Consell Menor i els tres dirigents de la Quarantia. La Signoria era l'òrgan central de govern, que representava la continuïtat de la república, com es mostra en l'expressió: "si è morto il Doge, non la Signoria" ("encara que el dux estigui mort, no la Signoria").

També es van crear dos òrgans anomenats sapientes, que es convertirien posteriorment en sis. La combinació de sapientes i alguns altres grups va ser anomenat un Collegio, que formava un poder executiu.

El 1229, es va instituir el Consiglio dei Pregadi, comunament denominat el senat, compost per 60 membres elegits pel Consell Major, des del qual es dirigia la política exterior i l'elecció d'ambaixadors. Aquests esdeveniments van deixar el dux amb un poder personal molt reduït i va veure com l'autoritat era exercida bàsicament pel Consell Major, que constituïa un parlament extremadament limitat, en què només estaven autoritzats a participar els membres de les grans famílies aristocràtiques de la república.

Venècia afirmava que el seu govern era una "república clàssica" perquè era la combinació de les tres formes bàsiques presents: el poder real en el dux, l'aristocràcia al senat, i el poder democràtic en el Consell Major. Això no obstant, la investidura del dux gairebé sempre va recaure en un membre de les famílies més adinerades de Venècia, ja que la possessió d'aquest càrrec obligava el titular a finançar nombrosíssimes despeses (festes populars, cerimònies luxoses, festes del carnestoltes, regals de diners a aristòcrates arruïnats) que només una persona molt rica podia sostenir.

El 10 de juliol de 1310, es va establir el Consell dels deu, organització semblant a una policia secreta de l'estat, que es va fer molt poderós i es va convertir en l'eix central de la política veneciana. Va ser introduït de manera provisional, com a reacció a la revolta promoguda per Bajamonte Tiepolo contra la clausura del Consell Major. Li van ser assignats poders d'emergència per lluitar contra la revolta i, encara que originalment es va establir per un període de dos mesos, la seva autoritat va ser renovada de manera contínua, fins que es va convertir en un òrgan de caràcter permanent el 1334. Al voltant de 1600, la seva dominació sobre el Gran Consell va ser considerada una amenaça i va ser reduït el seu poder.

El 1454, el Tribunal Suprem dels tres inquisidors va ser establert per guardar la seguretat de la república. Per mitjà de l'espionatge, el contraespionatge, i una xarxa d'informadors que espiava pràcticament tots els habitants de la república, va impedir que Venècia caigués sota el poder d'un senyor absolut (Signore), com moltes altres ciutats italianes de l'època a causa de la mútua vigilància exercida entre els aristòcrates poderosos. Un dels inquisidors, popularment conegut com Il Rosso ('El vermell') a causa de la seva túnica escarlata, era escollit pels consellers del dux; dos, coneguts popularment com a I Neri ('els negres' per la seva túnica negra) eren escollits pel Consell dels deu. El Tribunal Suprem va assumir gradualment algun dels poders del Consell dels deu.

Si bé el sistema evitava la creació d'una dinastia familiar, també concentrava el poder efectiu en poques famílies com els Contarini, Bragadin, Giustinian, Mocenigo, Pisan, Foscarini, Loredan, que van mantenir la seva riquesa fins als últims dies de la república, al mateix temps que altres aristòcrates (els anomenats barnaboti) s'empobrien a causa del declivi del poder venecià, però conservaven els seus drets de vot en el Gran Consell, que estava al seu torn vedat als burgesos més adinerats.

El 1556, els provveditori ai beni inculti van ser també creats amb la finalitat de millorar l'agricultura per increment de l'àrea de cultiu en les possessions continentals de Venècia (pràcticament, tota l'actual regió del Vèneto) i estimular les inversions privades en el desenvolupament agrícola. La pujada de preus del gra durant el segle XVI va estimular la transferència de capital del comerç cap a la terra més encara, ja que les guerres de Venècia amb l'Imperi otomà van accelerar la decadència comercial de la república, i el centre efectiu de poder (i amb això, el tràfic mercantil més lucratiu) es traslladava fora de la conca del mar Mediterrani.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Nicolle, David. The Fourth Crusade 1202-04: The Betrayal of Byzantium (en anglès). Osprey Publishing, 2011, p. 32-33. ISBN 1849083207. 
  2. G. W. Prothero, Stanley Leathes, Sir Adolphus William Ward, John Emerich Edward Dalberg-Acton Acton (Baron.). The Cambridge Modern History (en anglès). CUP Archive, p. 264. 
  3. Stinger, Charles L. The Renaissance in Rome (en anglès). Indiana University Press, 1998, p. 112. ISBN 0253334918. 
  4. de Cadenas y Vicent, Vicente. La República de Siena y su anexión a la corona de España (en castellà). Ediciones Hidalguia, 1985, p. 15. ISBN 8400059131. 
  5. Harkavy, Robert E. Strategic Basing and Great Powers 1200-2000 (en anglès). Routledge, 2007, p.38. ISBN 0415701767. 
  6. Norwich, John Julius. A History of Venice (en anglès). Penguin UK, 2003. ISBN 0141936789. 

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: República de Venècia Modifica l'enllaç a Wikidata
  • See entry "Venice",Catholic Encyclopedia, 1967. Vol XIV, p. 602.
  • The Political Idees of St Thomas Aquinas, Dino Bigongiari ed., Hafner Publishing Company, NY, 1953. p. xxx in Footnote.
  • Machiavelli also refers to Venice as a republic. Niccolo Machiavelli,The Prince , trans. & Ed. by Robert M. Adams, W.W. Norton & Co, NY, 1992. Machiaveli Balanced Government.
  • Luigi Tomaz, In Adriatico nell'Antichità e nell'Alto Medioevo, Presentazione di Arnaldo Mauri, Think ADV, Conselve, 3003.
  • Luigi Tomaz, In Adriatico nel secondo millennio, Presentazione di Arnaldo Mauri, Think ADV, Conselve, 2010.
  • Norwich, John Julius. Història de Venècia. Madrid: Almed Edicions, 2009. ISBN 9788493119478.