Milà
 |
Aquest article o secció no cita les fonts o necessita més referències per a la seva verificabilitat. |
 Milà | |||||
|---|---|---|---|---|---|
Milan (lmo)  | |||||
|
|||||
 catedral de Milà | |||||
| Localització | |||||
 | |||||
| |||||
| Estat | Itàlia | ||||
| Regió | Llombardia | ||||
| Ciutat metropolitana | Ciutat Metropolitana de Milà | ||||
| Capital de | |||||
| Població humana | |||||
| Total | 1.366.180 (2018) | ||||
| • Densitat | 7.520,12 hab./km² | ||||
| Idioma oficial | italià | ||||
| Geografia | |||||
| Part de | Àrea metropolitana de Milà | ||||
| Superfície | 181,67 km² | ||||
| Banyat per | Naviglio della Martesana | ||||
| Altitud | 120 m | ||||
| Limita amb | |||||
| Dades històriques | |||||
| Creació | c. 600 aC | ||||
| Esdeveniment clau | siege of Milan (en)  Siege of Milan (538-539) (en) Siege of Milan (en) siege of Milan (en) Siege of Milan (en)
| ||||
| Patrocini | Ambròs de Milà | ||||
| Organització política | |||||
| Òrgan executiu | Junta Comunal de Milà | ||||
| Òrgan legislatiu | Consell Comunal de Milà | ||||
| • Alcalde | Giuseppe Sala (2016–) | ||||
| Identificador descriptiu | |||||
| Codi postal | 20121, 20122, 20123, 20124, 20125, 20126, 20127, 20128, 20129, 20131, 20132, 20133, 20134, 20135, 20136, 20137, 20138, 20139, 20141, 20142, 20143, 20144, 20145, 20146, 20147, 20148, 20149, 20151, 20152, 20153, 20154, 20155, 20156, 20157, 20158, 20159, 20161 i 20162 | ||||
| Fus horari | |||||
| Prefix telefònic | 02 | ||||
| Identificador ISTAT | 015146 | ||||
| Codi del cadastre d'Itàlia | F205 | ||||
| Altres | |||||
| Lloc web | comune.milano.it | ||||
  | |||||
.svg)
Milà (Milan en llombard, [miˈlãː], Milano en italià, [miˈlaːno]) és la ciutat principal del nord d'Itàlia, capital de la regió de la Llombardia, una de les regions italianes més desenvolupades. Segona ciutat més poblada d'Itàlia després de Roma, al municipi hi viuen 1,3 milions d'habitants (els anomenats milanesos), però l'àrea urbana n'inclou al voltant dels set milions i és així la primera a Itàlia. Milà és la capital de la regió llombarda i de la ciutat metropolitana homònima. Alguns la defineixen també com la capital econòmica d'Itàlia; pel que fa al món de la moda, per exemple, Milà és una de les grans capitals europees juntament amb París.
Geografia[modifica]
Milà està ubicat a la secció nord-occidental de la Vall del Po, aproximadament a mig camí entre el riu Po al sud i els peus dels Alps amb els grans llacs (llac Como, llac Maggiore, llac Lugano) al nord, el riu Ticino a l'oest i el riu Adda a l'est. El terreny de la ciutat és pla, el punt més alt és a 122 m (400.26 ft) sobre el nivell del mar.
Clima[modifica]
Milà té un clima subtropical humit, (Cfa), segons la Classificació de Köppen, o un clima temperat continental segons la Classificació climàtica de Trewartha (Do). Destaquen els hiverns boirosos.
El mes de gener la temperatura mitjana és de 2,5 °C (màximes de 6 i mínimes de -1 °C) i el de juliol de 23,5 °C (màximes de 29 i mínimes de 18 °C). La pluviometria mitjana és de 1017 litres i no presenta un dèficit acusat als mesos d'estiu (67 litres al juliol i 89 litres l'agost).
Història[modifica]
Gals i romans[modifica]
Mediolanum (Μεδιόλανον o Μεδιολάνιον) fou la capital dels ínsubres de la Gàl·lia Cisalpina i després capital de la província de la Gàl·lia Cisalpina. Fou fundada pels gals, que li van donar el mateix nom que una ciutat de la Gàl·lia. No fou realment una ciutat fins a la conquesta romana. El 222 aC, després de la Batalla de Clastidium, fou temporalment ocupada pels cònsols Claudius Marcellus i Gneu Escipió. El 194 aC, a la seva rodalia hi va haver una batalla entre gals ínsubres i bois (dirigits pel cap Dorilacus) i el procònsol L. Valerius Flaccus, en la qual els romans van guanyar i els gals van perdre deu mil soldats. Segurament va passar a Roma vers el 190 aC amb la resta del país dels ínsubres.
Probablement, va rebre la ciutadania llatina, alhora que les ciutats dels gals de la Gàl·lia Transpadana el 89 aC, i va esdevenir municipi. Tàcit l'esmenta com "firmissima Transpadanae regionis municipia". Sota els romans no va parar d'incrementar la seva importància. Hi van néixer els emperadors Didi Julià i Septimi Geta. El 268, l'usurpador Aureol s'hi va refugiar després de ser derrotat per Galiè i Valerià I, i es va haver de rendir poc després a Claudi II, elegit successor de Galiè, que el va fer matar.
El 303, l'emperador Maximià hi va establir la residència imperial permanent (abans ho havia estat temporalment d'algun emperador). L'any 382, Gracià desplaça oficialment la cort imperial de Roma a Milà; això durarà fins al 404, any en què Honori es va traslladar a Ravenna.
Alta edat mitjana[modifica]
La ciutat va romandre com a capital de la província de la Gàl·lia Transpadana (ara anomenada Ligúria) i residència del vicari d'Itàlia. El 452 va ser ocupada i saquejada per Àtila. El 476, Odoacre la va convertir en la seva residència, i després també ho va fer el rei ostrogot Teodoric el 491.
Belisari la va reconquerir el 538, però immediatament va ser assetjada pel got Uraia, germà del rei Vitigès, que finalment la va recuperar el 539, i segons Procopi va matar tots els homes (300.000), i va convertir les dones en esclaves, però al cap de pocs anys tornava a ser ciutat important, cosa que fa suposar que les represàlies ostrogodes no van ser gaire importants. El 568 va passar als longobards, fins que el 774 va ser conquerida pels francs. Va romandre a dins del Regne d'Itàlia quan va ser creat, sota vicaris imperials o sota els seus bisbes en funcions comtals. Alguns emperadors foren coronats a Milà.
La comuna[modifica]
El 1037, la ciutat es va declarar pel bisbe contra l'emperador Conrad II, que no la va poder ocupar, tot i un llarg setge, i el 1042 el líder popular Lanzone va prendre el poder; el 1044, es va establir la comuna de fet, amb un poder compartit amb bisbes i vicaris. El 1056, a la mort d'Enric III, el moviment politico-religiós dels patarins va dividir la ciutat.
El 1075 el bisbe Teobald, imposat per l'emperador, fou destituït pel papa, cosa que va portar a una nova guerra. Al segle següent es va imposar un nou sistema de govern amb cònsols elegits, però la comuna es va haver d'enfrontar amb Frederic I Barba-roja; Milà es va apoderar de Pavia, Como i Lodi i l'emperador va assetjar Milà el 1158, i l'obligà a capitular. Després de la pau de Roncsali i la imposició dels cònsols, la ciutat es va tornar a revoltar, i va tornar a ser assetjada el 1161-1162, i es tornar a rendir. Frederic, llavors, la va arrasar, i va deportar els habitants, però el 1167 va ser reedificada amb el suport de la lliga Llombarda. Finalment va ser reconeguda la seva independència, per la pau de Constança (1183), després de la victòria en la Batalla de Legnano del 1176. El 1185, Frederic va renunciar als seus drets en favor de l'arquebisbe.
Senyoriu de Milà[modifica]
Domini dels Torriani[modifica]
El 1197, s'hi va establir el poder de la família Torriani o Della Torre. El 1226, Milà va restablir la lliga Llombarda i va encapçalar la lluita contra l'emperador Frederic II; aquest va assetjar Milà el 1239, però no la va poder ocupar i el partit güelf va triomfar el 1240, i poc després Pagà II Torriani era aclamat capità del poble. Els Torriani van regir la ciutat i Napoleó Torriani fou reconegut per l'emperador Rodolf el 1275.
Senyoria dels Visconti[modifica]
El 1277, la família dels Visconti, encapçalada per l'arquebisbe de la ciutat Otó Visconti, va assolir de fet el poder i el 1287 va fer que el seu nebot Mateu I Visconti la nomenés capital del poble; l'emperador Adolf de Nassau el va nomenar vicari imperial el 1294. El 1302 una revolució va restaurar als Torriani, però amb ajut imperial Mateu I Visconti va recuperar el poder el 1311. Els Visconti van estendre el seu poder per gran part de Llombardia.
El 1349, quan va pujar al govern Joan Visconti, dominaven sobre la Valtellina, Como, Lugano, Brescia, Bèrgam, Valcamonica, Cremona, Crema, Lodi, Novara, Vercelli, Alba, Asti, Cherasco, Alessandria, Tortona, Piacenza, Parma, Novi i Pontremoli. A més, va adquirir Pavia, Bolònia i Gènova i fou reconegut vicari imperial.
A la seva mort, els seus nebots Mateu II, Bernabeu i Galeàs es van repartir els dominis; però, morts Mateu II (1355) i Galeàs (1378), Bernabeu va quedar com a vicari únic, però el 1385 fou enderrocat pel seu nebot Joan Galeàs Visconti, associat al govern. Joan Galeàs es va apoderar de Verona i Vicenza (feu dels Della Scala), de Treviso i Pàdua (feu dels Carraresi o Da Carrara) i de les repúbliques de Pisa, Siena, Perusa i Bolònia. El 1395, va rebre el títol de duc de Milà de l'emperador.
Ducat de Milà[modifica]
Ducat de Milà (Visconti)[modifica]
A la seva mort, Joan Galeàs va repartir els seus dominis entre els dos fills Joan Maria i Felip Maria, però mor assassinat el primer el 1412, i el segon va quedar com únic duc. El seu general, Francesc Carmagnola, va recuperar part de les ciutats que s'havien perdut als darrers anys. El 1425, Florència i Venècia es van unir contra el ducat de Milà i van imposar una pau (1428) en què va haver de cedir Bèrgam i Brescia als venecians. Amb els seus capitans Francesc Sforza i Nicolau Piccimino va intentar recuperar els dominis perduts, però fou derrotat i va haver de renunciar a les adquisicions venecianes definitivament el 1441. A la seva mort, es va proclamar la República Ambrosiana, amb 24 capitans, que només va durar tres anys.
Ducat de Milà (Sforza)[modifica]
El capità Francesc Sforza va prendre el poder el 1450 i es va proclamar duc. El seu fill Galeàs Maria fou assassinat el 1476 i el poder va passar al seu fill menor, Joan Galeàs, sota regència del seu oncle Lluís el Moro que el 1494, a la mort del nebot, es va proclamar duc. La lluita amb els francesos va marcar el seu regnat.
El 1505, l'emperador va confirmar a França la possessió del ducat, i encara que en foren expulsats el 1512 per la lliga Santa i establert com a duc Maximilià, fill de Lluís el Moro, els francesos van tornar el 1515. El 1521, l'emperador Carles V va conquerir el ducat i va restaurar els seus aliats Sforza en la persona de Francesc II. La guerra va portar altra vegada els francesos el 1524, per ser expulsats novament al cap de 5 anys (a més d'una pèrdua temporal). Francesc II fou restablert, però va morir el 1535 sense successió i Carles V va declarar el ducat possessió imperial, i el 1540 el va cedir al seu fill Felip I de Milà (després Felip II d'Espanya). Els reis d'Espanya foren ducs de Milà, que fou administrada per lloctinents, i coneguda per Milanesat.
Milanesat espanyol i austríac[modifica]
Amb la Guerra de successió, el ducat fou ocupat per Àustria (1706) i l'arxiduc Carles proclamat duc (1707). Felip V va haver de renunciar al ducat el 1714. El 1733, fou ocupat pels piemontesos, que en van rebre una part per la pau de Viena del 1738; el 1743, la pau de Worms en va cedir una altra part als piemontesos.
Període napoleònic[modifica]
El 1796 fou ocupat pels francesos, que el 1797 el van incloure a la República Cisalpina (de la qual fou capital) i després a la República d'Itàlia i al Regne napoleònic d'Itàlia.
Regne Lombardo-Vèneto[modifica]
El 1814, va quedar sota ocupació austríaca i el 1815 el congrés de Viena el va assignar a Àustria; Sardenya va haver de cedir la part del ducat que li havia estat assignada al segle anterior. Es va formar el Regne Lombardo-Vèneto amb unió personal amb la corona austríaca.
El 1848, va esclatar una revolta, es va formar un govern revolucionari, i els austríacs es retiraren, tot i que van tornar poc després sota el comandament de Radetzky. El 1853, Mazzini va fer un intent de revoltar el país, que va fracassar. El 1859, en la Guerra austrosarda, derrotats els austríacs, el rei de Sardenya Victor Manuel I va entrar a la ciutat i la pau de Villefranche la va donar a Napoleó III de França, que la va cedir al seu aliat Victor Manel.
Llistes de governants[modifica]
Vegeu:
- Llista de comtes, senyors i ducs de Milà.
- Llista de governadors espanyols i austríacs del Milanesat.
Cronologia[modifica]
- 382: la cort imperial s'instal·la a Milà fins al 404.
- 539: Milà és presa pels ostrogots.
- 1277: Ottone Visconti dirigeix Milà.
- 1295: Mateo Visconti agafa el poder a Milà.
- 1386: construcció del Duomo de Milà.
- 1447: fi de la dominació de la dinastia Visconti a Milà.
- 1450: Francesco Sforza esdevé duc de Milà.
- 1848: com nombroses ciutats europees, Milà es revolta.
- 1923: fundació de la Universitat de Milà.
Arquebisbat i capitalitat[modifica]
Milà també ha estat seu episcopal. Un dels bisbes de Milà fou sant Ambròs, patró de la ciutat. Precisament del 293 al 402 dC, en temps de sant Ambròs i de l'emperador Teodosi I, la ciutat fou la capital de l'Imperi Romà d'Occident.
Economia[modifica]
Milà, des del final del segle xvii fins pels volts de la dècada de 1970, ha estat una ciutat predominantment industrial, però successivament ha vist com anava prenent més força el sector terciari, desenvolupat en diverses direccions, de les més tradicionals a les més modernes: finances, empreses nacionals i internacionals, multinacionals, sector editorial, disseny industrial, publicitat, entreteniment, informàtica, i activitats universitàries. Des dels anys 1980, és famosa com a "ciutat de la moda".
Monuments i museus[modifica]
- El Duomo (la catedral).
- La basílica de Sant'Ambrogio.
- El castell dels Sforza, amb la Raccolte extraeuropee del Castello Sforzesco
- L'òpera La Scala.
- Les galeries Vittorio Emanuele II.
- L'església de Santa Maria delle Grazie, on es pot admirar El sant Sopar, obra de Leonardo da Vinci, declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO.
- La pinacoteca de Brera.
- La pinacoteca i la Biblioteca Ambrosiana.
- L'església de Sant'Alessandro
- Museu del Novecento
Transports[modifica]
Milà disposa de l'aeroport de Milà-Malpensa, situat a Varese i l'aeroport de Milà-Linate. El metro de Milà disposa de tres línies anomenades M1, M2 i M3. També disposa de diverses línies de tramvia. És també un important enllaç ferroviari i de comunicacions en general. A Milà conflueixen moltes vies de comunicació d'importància regional, nacional i internacional: està connectada amb Torí, amb Gènova, amb l'eix de l'Emília-Romanya, l'eix Brescia-Vèneto, Bèrgam i les anomenades Valli Orobiche, les vies alpines de la Valtellina (Val Venosta, Engadina i altes valls del Rin), del cantó suís del Ticino (San Bernardino, Lucomagno i Sant Gotard) i del pas del Sempione o Simplon. Aquesta situació seva ha estat, juntament amb la fertilitat del territori, el factor principal de la seva història i del seu paper dins d'Itàlia i els països transalpins.
Gastronomia[modifica]
- risotto alla milanese (arròs a la milanesa)
- risotto allo zafferano (arròs amb safrà)
- cotoletta alla milanese (costella a la milanesa)
- osso buco (estofat de moll de l'os)
- panettone (pa de pessic de Nadal)
Personalitats milaneses[modifica]
- Categoria principal: milanesos
- Sant Agustí
- Alboí
- Sant Ambròs
- Michelangelo Antonioni
- Giorgio Armani
- Bernabé apòstol
- Beatriu d'Este
- Teresa Berganza
- Eugeni de Beauharnais
- Benedicta Boccoli, actriu
- Luigi Broglio, violoncel·lista
- Antonio Canova
- Carlo Biotti
- Umberto Boccioni
- Arrigo Boito
- Mike Bongiorno
- Bramante (Donato di Pascuccio di Antonio)
- Maria Callas
- Caravaggio (Michelangelo Merisi)
- Sant Carles Borromeo
- Carlo Carrà
- Giuseppe Castiglione
- Adriano Celentano
- Paolo Cognetti
- Lu Colombo, cantant
- Giorgio De Chirico
- Dioclecià
- Diana Est, cantant
- Filarete (Antonio Averulino)
- Dario Fo
- Lucio Fontana
- Ignazio Gardella
- Randa Ghazy
- Riccardo Giacconi
- Gualtiero Galmanini
- Leonardo da Vinci
- Licini I
- Lluís el Moro
- Ernesto Teodoro Moneta
- Eugenio Montale
- Indro Montanelli
- Mario Monti
- Alessandro Manzoni
- Filippo Tommaso Marinetti
- Carlo Maria Martini
- Pietro Mascagni
- Maximià
- Valentino Mazzola
- Giuseppe Meazza
- Cesare Merzagora
- Bruno Munari
- Benito Mussolini
- Riccardo Muti
- Giulio Natta
- Amedeo Natoli
- Gianluigi Nuzzi
- Francesco Petrarca
- Salvatore Quasimodo
- Aldo Rossi
- Giovanni Schiaparelli
- Mario Sironi
- Stendhal
- Filippo De Pisis
- Victor de Sabata
- Ardito Desio
- Teodosi I el Gran
- Arturo Toscanini
- Pau VI
- Giorgio Strehler
- Renata Tebaldi
- Giuseppe Verdi
- Bernabé Visconti
- Felip Maria Visconti
- Joan Galeàs Visconti
- Mateu I Visconti
- Otó Visconti
- Elisabetta Viviani
- Maria Caterina Rosalbina Caradori-Allan (soprano)
- Ferruccio Burco (director d'orquestra)
- Una Chi, escriptora i traductora
Vegeu també[modifica]
- Associazione Calcio Milan
- Internazionale Milano Football Club
- Catedral de Milà
- Arquitectura longobarda
Enllaços externs[modifica]
Plantilla:Projectes germansViccionari-lateral
