Associazione Calcio Milan

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
AC Milan
logo
Nom complet Associazione Calcio Milan
Àlies Rossoneri
Fundació 1899
Estadi Estadi Giuseppe Meazza,
Milà, Itàlia
(85.700 espectadors)
President Itàlia Silvio Berlusconi
Entrenador Països Baixos Clarence Seedorf
Lliga Serie A
(3r la temporada 2012-13)
Lloc web oficial www.acmilan.com
Equipació
Primer
equip
Equipació
Segon
equip
Equipació
Tercer
equip

L'Associazione Calcio Milan (AC Milan) és un dels clubs de futbol de Milà (Llombardia), un dels més coneguts a Itàlia i arreu del món. Va ser fundat el 13 de desembre de 1899 per Alfred Edwards, juga de local a l'estadi San Siro des de l'any 1926, i vesteix samarreta vermella i negra a franges verticals amb pantalons blancs. L'AC Milan disputa el Derbi de Milà contra el seu gran rival històric, l'Inter de Milà.

L'AC Milan juga a la Serie A, des de la qual va descendir en dues ocasions, la primera en la temporada 1979/80 i la segona en la 1981/82. Va obtenir 18 títols i 14 subcampionats, empatant en segon lloc amb l'Inter, per darrere de la Juventus, que posseeix 31. El club va obtenir cinc vegades la Copa d'Itàlia, la qual cosa el col·loca cinquè empatat en l'historial. És el segon conjunt amb major nombre de trofeus internacionals oficials (18), igualat amb Boca Juniors, Reial Madrid i FC Barcelona. L'Al-Ahly egipci es manté primer, amb 20. Va conquerir la Lliga de Campions de la UEFA en 7 ocasions (segon darrere del Reial Madrid), a més d'haver-se adjudicat en 5 ocasions la Supercopa d'Europa (rècord absolut de la UEFA), en 2 la Recopa d'Europa, en 3 la Copa Intercontinental (rècord compartit), i en una ocasió la Copa Mundial de Clubs, va guanyar 2 vegades la Copa Llatina i en una ocasió la Copa Mitropa.

L'IFFHS l'ha triat cinc vegades com el millor equip del món del mes,[1] rànquing realitzat des de l'any 2000. Així mateix, l'IFFHS també l'ha nomenat com el millor equip del món de l'any dues vegades, rànquing que es realitza des de 1991. (Posseeix el rècord en aquesta última llista amb més equips però desempata per ser segon dos anys i tercer tres anys). Segons una enquesta realitzada per l'empresa Demos & Pi[2] al setembre de 2012, l'AC Milan és el segon equip amb major nombre de seguidors a Itàlia (darrere de la Juventus) amb una preferència del 15,8%. A nivell continental va ocupar la setena posició (primer entre els equips italians), com ho ressenya un estudi publicat per la companyia alemanya Sport+Markt el 2010.[3]

Història[modifica | modifica el codi]

Fou fundat el 16 de desembre de 1899 per sir Alfred Edwards, un anglès apassionat pel futbol amb el nom de Milan Cricket and Football Club. Com es tradueix del seu nom, inicialment també comptà amb una secció de criquet. L'equip adoptà la seva clàssica samarreta de ratlles vermelles i negres.

L'any 1908 va patir una escissió derivada de la polèmica sobre si era oportú jugar amb futbolistes estrangers. Els dissidents varen fundar un altre club, l'Internazionale. El 1919, el club canvià el seu nom esdevenint Milan Football Club. El 1938, el règim feixista imposà un nom italianitzat, Associazione Calcio Milano, que fou canviat un cop acabada la Segona Guerra Mundial per l'actual Associazione Calcio Milan.

Als anys 50 guanyà l'Scudetto (1951), el primer des de 1907. A Il Grande Milan, com fou anomenat, destacà el famós trio Gre-No-Li, compost pels suecs Gunnar Gren, Gunnar Nordahl i Nils Liedholm. Completà la dècada amb tres nous campionats italians (1955, 1957 i 1959) i dues copes Llatines (1951 i 1956). Als seixanta, amb Nereo Rocco, inventor del catenaccio, a la banqueta i jugadors com Gianni Rivera i José Altafini guanyà la seva primera Copa d'Europa (primer club italià en aconseguir-ho).

En finalitzar la temporada 1979-1980, l'AC Milan va ser sancionat amb el descens a la segona divisió (Sèrie B) a conseqüència de la seva implicació en l'escàndol de les apostes irregulars en les travesses (Tottocalcio). La temporada 1982-1983, l'equip torna a jugar a la Sèrie B per les seves dificultats econòmiques.

El 20 de febrer de 1986 el club és comprat per Silvio Berlusconi i ràpidament retornà al cim del futbol mundial. En els darrers anys el club ha guanyat cinc cops la copa d'Europa 1988-89, 1989-90, 1993-94, 2002-03 i 2006-07, entre altres títols europeus i italians.

L'origen de la Societat[modifica | modifica el codi]

Herbert Kilpin, un dels fundadors de la Societat.

A l'inici del segle XX els anglesos Alfred Edwards i Herbert Kilpin, juntament amb un grup d'amics i després d'arribar a un acord amb uns empresaris, el 13 de desembre de 1899 van fundar el Milan Cricket and Football Club, que va ser donat a conèixer el dilluns 18 del mateix mes en un article del diari La Gazzetta dello Sport. Les primeres oficines de les quals va disposar el club estaven situades a la Fiaschetteria Toscana de la Via Berchet de Milà. Edwards, bastant conegut a l'alta societat de Milà, va ser el primer president electe del club.

Els colors que sempre ha tingut com a colors distintius són el vermell i el negre. Els colors van ser escollits, com va dir al seu moment Kilpin, per representar el foc dels diables milanistes (vermell) i la por dels adversaris que ho enfrontaven (negre).[4]

Format per esportistes milanesos i anglesos, el club es va iniciar com una societat on, inicialment, s'incloïa una secció dedicada al críquet (dirigida per Edward Nathan Berra) i una altra dedicada al futbol (dirigida per David Allison). El club requeria als seus socis una quota anual de 20 lires. La idea de seguida va calar entre els joves italians que havien estudiat a Anglaterra. Encara així, al contrari que el críquet, el futbol era vist amb reserves per part de la classe alta d'Itàlia.

El gener de 1900 Edwards va inscriure a l'equip a la FIF (Federazione Italiana del Football), predecessora de l'actual FIGC. El primer partit oficial el va disputar davant del FC Torinese, un equip diferent del Torino FC, qui va ser fundat el 3 de desembre de 1906. el 15 d'abril de 1900, partit en el qual els rossoneri van perdre per 0-3. Aquest mateix mes l'equip va guanyar el primer trofeu de la seva història, la Medaglia del Re (Medalla del Rei), lliurada pel rei Humbert I d'Itàlia, després de vèncer per 2-0 a la Juventus de Torí. El 1901 i amb tan sol dos anys, el Milà (de la mà de Kilpin, qui exercia com a jugador-entrenador) guanyava el 5 de maig el seu primer campionat italià, després de vèncer al Genoa per 3-0, amb un triplet de Kilpin. El 1902 el Milà va guanyar l'última edició de la Medaglia del Re, per la qual cosa es va quedar, sent el tercer any consecutiu en el qual la guanyava, amb el trofeu en propietat.[5]

El 1906, després d'igualar a la Juventus en punts en finalitzar el girone finale, es va haver de disputar un partit de desempat. Havent conclòs aquest amb un empat sense gols i atès que en aquells dies no se seguia el sistema de pròrroga i/o penals, la FIF va designar el camp neutre de la US Milanese per disputar el segon partit. En estar aquest estadi situat a la mateixa ciutat de Milà, es van deslligar les protestes dels responsables de la Vecchia Signora, que es van negar a jugar, per la qual cosa el títol fou atorgat al Milan. L'equip va tornar a coronar-se campió a l'any següent (1907) després de vèncer al Torino d'Andrea Doria. A més, va aconseguir adjudicar-se la prestigiosa Palla Dapples per tercer any consecutiu.

El 1908, i després d'unes disputes per la inclusió de jugadors estrangers a l'equip, 43 socis van abandonar el club i van formar l'Inter de Milà. Mentre que el Milan va seguir sent el club insígnia dels treballadors i sindicalistes, l'Inter es va convertir en l'equip favorit de les classes altes de Milà.

El 1916 el club va obtenir la Copa Federal, un trofeu no oficial que havia reemplaçat en aquells dies al campionat nacional, el qual es trobava suspès arran de la Primera Guerra Mundial.

Període d'entreguerres (1919-1946)[modifica | modifica el codi]

Durant aquells anys el Milan no va obtenir resultats destacats en el campionat nacional, encara que va comptar amb grans jugadors com el davanter belga Louis Van Hege (que va marcar 97 gols en 88 partits, amb una mitjana d'1,1 punts per partit), Aldo Boffi (capocannoniere en tres ocasions amb el Milan i autor de 136 punts en nou temporades amb la samarreta rossonera), Riccardo Carapellese, Gino Cappello i l'uruguaià Ettore Puricelli entre uns altres.

Un dels fets que van marcar la història de la societat va ser el de la inauguració de l'estadi San Siro l'any 1926, inspirat en l'arquitectura dels estadis anglesos.

Ja el 1919 el club va canviar la seva denominació de Milano Football and Cricket Club a Milano Football Club, però el 1938 i a causa de que els orígens anglesos del Milan no gaudien de gran estima per part dels membres del moviment feixista italià, el nom va passar a ser Associazione Calcio Milano. Aquest mateix any, el Milan va disputar la Copa Mitropa, que va ser la primera gran copa internacional de clubs,[6] quedant eliminat en primera ronda.

El 1940 Umberto Trabattoni va ser nomenat President del club, que no va abandonar fins al 1954. La denominació del club va ser abandonada una vegada finalitzada la Segona Guerra Mundial, per retornar a l'antiga designació però conservant les sigles A.C.. És així com sorgeix, el 1946, l'actual denominació d’Associazione Calcio Milano. En aquest punt, Itàlia va començar el llarg i dolorós període de reconstrucció de la postguerra i el futbol, com va succeir amb la resta del país, renaixia a mesura que s'eliminava el llegat feixista.

El renaixement del club[modifica | modifica el codi]

Després de viure un període de més de quaranta anys sense obtenir un títol, el Milan començava a escriure una nova història que va repercutir totalment en la imatge que es crearia entorn del club, tant a Itàlia com a Europa.

El trident suec[modifica | modifica el codi]

Per a la temporada de 1949/50, en una època on els clubs italians estaven restringits a un màxim de cinc estrangers, el Milan va contractar als jugadors suecs Gunnar Nordahl (Il pompierone), Gunnar Gren (Il professore) i Nils Liedholm (La stella venuta dal nord), els qui van formar un trio ofensiu conegut com el Gre-No-Li.[7] A ells se li sumaven altres jugadors com Lorenzo Buffon, Renzo Burini, Carlo Annovazzi, Omero Tognon i Arturo Silvestri (Sandokan); en un equip que va fer història, dominant bona part del campionat italià durant aquells anys i arribant a disputar una final de la, en aquells dies, Copa de Campions. En l’squadra dirigida per Lajos Czeizler (futur entrenador de la Selecció italiana en la Copa Mundial de Suïssa '54), Gren i Liedholm eren els creatius en el mig camp mentre que Nordahl era un perillós davanter que amb 210 anotacions en 257 partits i una mitjana de 0.81 gols per partit, es va convertir en el màxim golejador de la història de la societat. Al llarg d'aquella campanya, l'equip va marcar 118 gols (sent molt recordat el 7-1 a la Juventus) en 38 partits, tenint una mitjana de més de tres punts per partit (xifres comparables de l’Il Gran Torino de Valentino Mazzola). Aquest any, Nordhal va aconseguir 35 anotacions, que el situaven com capocannoniere de l'equip (assoliment que es va adjudicar també el 1951, 1953, 1954 i 1955). El quadre rossonero va aconseguir la segona ubicació en aquella campanya.

En la temporada 1950/51 el Milan va guanyar per quarta vegada la Sèrie A italiana, amb prou feines un punt d'avantatge sobre l'Inter de Milà, aconseguint un total de 108 gols en el procés. Va ser el primer dels quatre títols que es van guanyar al llarg de la dècada dels '50. En aquesta mateixa temporada, es va obtenir la Copa Llatina (vencent per 5-0 al Lille francès en la final), la qual, abans de la introducció de la Copa de Campions, era la segona competició més important a nivell de clubs a Europa.[8]

Per a la temporada 1951/52 i amb els reforços d'Amleto Frignani i Pietro Grosso, el Milan torna a disputar l’scudetto, finalitzant en la segona posició i amb Nordhal com a segon golejador amb 26 punts.

En la temporada 1952/53, Francesco Zagatti i Celestino Celio són inclosos a una plantilla que va disputar al costat de la Juventus i a l'Inter, el títol d'aquella campanya, que una vegada més, va deixar un saldo positiu en l'aspecte ofensiu (amb Nordhal com capocannoniere amb 26 punts), però emfatitzant també la solidesa defensiva. Amb Mario Sperone com a nou director tècnic, el Milan va finalitzar en la tercera ubicació. Aquella temporada, va significar l'última del Gre-No-Li, en ser Gunnar Gren traspassat a la Fiorentina.

Amb els mateixos protagonistes de la campanya anterior, més els reforços de Mario Bergamaschi, Eros Beraldo, Alberto Piccinini i del danès Leschly Sorensen; el Milan va tornar a finalitzar en la tercera ubicació, tenint a Nordhal com capocannoniere per segon any consecutiu, en anotar 23 punts. Al final de la campanya, Umberto Trabattoni va deixar la presidència del Milan, després de catorze temporades al comandament della società.

Andrea Rizzoli i la consolidació del club[modifica | modifica el codi]

Per a la campanya de 1954/55, Andrea Rizzoli va assumir com a nou president del club en lloc d'Umberto Trabattoni, portant un cicle d'èxits que van culminar en l'obtenció de la Copa de Campions de 1963. Després de la desvinculació en la temporada passada de Gren, el club va unir a les seves files a Cesar Maldini (procedent de la Triestina), Amos Mariani i (després d'haver disputat la Copa del Món de Suïssa '54) al davanter uruguaià Juan Alberto Schiaffino (procedent de Peñarol), un mític integrant de la seva selecció campiona del món en la Copa del Món de 1950, en l'històric Maracanazo. Schiaffino es va transformar en una peça clau de l'equip i en un dels seus emblemes de futur. De la mà de l'entrenador uruguaià Héctor Puricelli (jugador del Milan entre 1954 i 1949), el quadre llombard va guanyar el seu cinquè títol de lliga, amb quatre punts d'avantatge sobre l'Udinese, el seu més proper perseguidor. Al final d'aquella campanya es va retirar Arturo Silvestri, després de 158 partits disputats i set gols amb la maglia rossonera.

En la temporada següent (1955/56) i en l'àmbit local, l'equip va finalitzar en la segona posició després de la Fiorentina. Durant aquesta campanya, va participar en la primera edició de la, en aquells dies, Copa de Campions (sent, en conseqüència, el primer club italià en disputar aquesta competició). Després d'eliminar al Saarbrucken i al Rapid Viena (per marcadors globals de 7-5 i 8-3 respectivament), va disputar les semifinals davant del Reial Madrid, contra qui va caure eliminat per un global de 4-5 (2-4 a Madrid i 2-1 a Milà). Aquell equip no es va quedar amb les mans buides i després d'una nova participació en la Copa Llatina i després de vèncer per 4-2 al Benfica, va aconseguir imposar-se en la final a l'Athletic Club per 3-1. Aquella va ser al penúltima edició de la Copa Llatina, justament, en entrar en vigència la Copa de Campions.

Després de reforçar a l'equip amb el davanter Carlo Galli (autor de més de cent gols amb el Milan) en la temporada 1956/57, l'equip va aconseguir guanyar el sisè scudetto de la societat, després de superar per sis i set unitats a la Fiorentina i la Lazio, respectivament. Durant aquella campanya, es van destacar els davanters italians Gastone Bean i el propi Galli, els quals suplien el buit deixat per Nordhal (qui s'havia integrat a la Roma).

Malgrat tenir un acompliment irregular en la lliga per a la temporada 1957/58 (on havia aconseguit situar-se entre els tres primers des de la temporada 1946/47), va aconseguir arribar a la seva primera final en la Copa de Campions (al comandament de Giuseppe "Gipo" Viani), on va caure davant del Reial Madrid per un resultat final de 2-3. En un disputat duel, l'equip va arribar a estar dues vegades a dalt en el marcador, gràcies als gols de l'uruguaià Schiaffino i d'Ernesto Grill. Però malgrat l'esforç i de portar el partit a temps extra, un gol en el minut '107 va tancar aquella final. En acabar la campanya, Amos Mariano va ser contractat pel Napoli.

En l'albor d'una nova temporada (1958/59), va arribar a l'equip l'aportació ofensiva de José Altafini (davanter brasiler, campió del Món amb la seva selecció en la Copa Mundial de Suècia '58) i la seguretat de Sandro Salvadore. Sumats a l'equip finalista de l'anterior edició de la Copa de Campions, el Milan va tancar els anys '50 guanyant el seu setè campionat (després d'un apassionant cara a cara amb la Fiorentina) i la quarta d'aquella dècada.

En la temporada 1959/60 va ser contractat el porter Giorgio Ghezzi en lloc de Lorenzo Buffon, qui havia passat a les files del Genoa. En una altra participació internacional, l'equip va quedar eliminat en la primera ronda de la Copa de Campions davant del Futbol Club Barcelona. En la lluita per l’scudetto, va acabar en la tercera ubicació. Al final de la temporada, Bean va ser transferit al Genoa, mentre que Schiaffino (després de disputar 171 partits oficials i contribuir amb 60 punts) va ser conractat per la Roma.

Per a la següent campanya (1960/61) el Milan va fitxar a Paolo Barison, Mario David i a la promesa del futbol italià, Gianni Rivera (Il Bambino d'Oro), qui es va convertir en un dels estendards històrics del club, en una operació en la qual el club va pagar 60 milions de lires a l'Alessandria. L'equip va disputar pam a pam el títol amb la Juventus, a qui va vèncer en tots dos duels (3-1 de local i 4-3 de visitant), però finalment va quedar en la segona ubicació. Al final d'aquella temporada, es va acomiadar del club Carlo Gialli, mentre que Nils Liedholm va finalitzar la seva carrera com a jugador, després de dotze temporades i 89 gols en el Milan.

El primer període de Rocco (1961-1963)[modifica | modifica el codi]

Per a la temporada 1961/62 el Milan va contractar al llegendari Nereo Rocco com a nou director tècnic de l'equip, sent un dels principals difusors del cèlebre catenaccio i el primer a aplicar-ho a Itàlia. Rocco va gaudir, a més, de molta estima per part dels tifosi rossoneri (considerat pels mateixos aficionats com el millor entrenador del club del segle XX[9] i dels seus propis jugadors. Amb una esquadra composta de jugadors de la talla de Rivera, Cesar Maldini, Giovanni Trapattoni i sumats al debut en la Sèrie A de Giovanni Lodetti (juvenil del Milan que es va transformar en una peça fonamental de l'onze titular de l'equip de Rocco[10] i les contractacions de Gino Pivatelli i del brasiler Dino Sani; el Milan es va consagrar, en aquella temporada, com a campió d'Itàlia per vuitena vegada en la seva història.

En la temporada 1962/63 i després de la marxa de Sandro Salvadore a la Juventus i la contractació de Bruno Mora; l'equip va guanyar la Copa de Campions després de derrotar en la final (disputada en el mític estadi de Wembley) al Benfica portuguès i després d'estar a sota en el marcador després d'un gol d'Eusébio, va arribar la remuntada i l'obtenció del torneig, de la mà de dos gols d'Altafini (alineant en el partit final a Giorgio Ghezzi; Mario David, Cesar Maldini, Mario Trebbi; Víctor Benítez, Giovanni Trapattoni; Gino Pivatelli, Dino Sani, José Altafini, Gianni Rivera i Bruno Mora).[11] Al final de la temporada, Andrea Rizzoli va deixar la presidència del club, després de 9 temporades en les quals es va inaugurar el centre esportiu Milanello el 1963, a més de l'obtenció, sempre sota el seu mandat, de quatre scudetti, una Copa Llatina i una Copa de Campions. En el campionat italià, l'equip va finalitzar en la tercera ubicació. Al final de la temporada, Nereo Rocco va dimitir com a director tècnic de l'equip, fent-se càrrec del Torino, mentre que Pivatelli es va retirar del futbol.

De Liedholm a Silvestri (1963-1967)[modifica | modifica el codi]

El Milan va donar inici a la temporada 1963/64 amb l'assignació de Felice Riva com a nou president del club i la contractació de Nils Liedholm en el càrrec de director tècnic i del brasiler Amarildo (provinent del Botafogo i campió amb el seu país en la Copa Mundial de Xile '62). L'equip rossonero va disputar la final de la Copa Intercontinental (instaurada el 1960), en la qual va caure davant del Santos de Pelé. En aquesta final, el Milan va començar guanyant per 4-2, però en el partit de tornada van perdre per idèntic marcador a l'Estadi Maracaná, i en un partit de desempat l'equip d’O Rei va guanyar el títol per la mínima diferència. També va disputar la Copa de Campions (en condició de campió vigent), on va arribar fins a quarts de final, caient davant del Reial Madrid. L'equip va perdre per 1-4 a Espanya, però quedant a un gol d'aconseguir la gesta en el partit de tornada (on els rossoneri es van imposar per 2-0). Durant el campionat local, el Milan va tornar a finalitzar en el tercer lloc, a tres punts de l'Inter i el Bologna (sent aquest últim el campió). Una vegada finalitzada la temporada, Dino Sani va retornar a Brasil per jugar pel Corinthians.

Durant la temporada 1964/65 el Milan va disputar pam a pam el títol amb l'Inter d'Helenio Herrera, finalitzant en la segona ubicació. Al final d'aquella campanya, José Altafini i Mario David van passar a les files del Napoli i la Sampdoria respectivament, mentre que Giorgio Ghezzi es va retirar del futbol, després de sis temporades en el club llombard.

En la següent campanya (1965/66) i malgrat el gran conjunt amb el qual comptava, entre els quals destacaven els reforços d'Angelo Benedicto Sormani (il Pelè bianco) i Karl-Heinz Schnellinger (Volkswagen), l'equip va culminar en la setena ubicació. Al final de la temporada, Cesar Maldini va passar a les files del Torino.

En la temporada 1966/67 i després de la dimissió de Liedholm com a entrenador del Milan, el càrrec va recaure en l'ex jugador rossonero Arturo Silvestri. A això es van sumar les contractacions d'Angelo Anquilletti i de Roberto Rosato, donant inici a la segona ratxa de títols d'aquella dècada. Malgrat finalitzar en el vuitè lloc de la lliga italiana, l'equip va guanyar la primera Copa d'Itàlia della società. En un tram on va eliminar a la Juventus en temps suplementari, per un marcador final de 2-1, l'equip llombard va disputar la final davant del Padova (que havia eliminat a l'Inter), el 14 de juny de 1967 a l'Olímpic de Roma, aconseguint imposar-se pel compte mínim, gràcies a un gol d'Amarildo (la qual va ser la seva última temporada en el Milan) en el quart minut del temps complementari.

Rocco i el seu segon període (1967-1973)[modifica | modifica el codi]

Per a la successiva temporada (1967/68), Nereo Rocco va retornar com a director tècnic de l'equip, on va comptar amb el serveis del suec Kurt Hamrin, l'experimentat meta Fabio Cudicini (Ragno Nero), Saul Malatrasi i el retorn de Pierino Prati, qui havia debutat en la campanya anterior amb el Milà, sent cedit al Savona de la Seriï B. Gràcies als gols de Prati (capocannoniere amb 15 punts), Hamrin i Sormani, el Milà es va proclamar campió d'Itàlia per novena vegada, guanyant amb relativa comoditat i dominant plenament en la segona meitat del campionat, totalitzant nou punts d'avantatge sobre el seu més cernano escorta, una vegada finalitzades les trenta jornades. En la Copa Itàlia, l'equip va aconseguir classificar-se al grup final (modalitat que es va mantenir des d'aquella edició fins a 1971) o all'italiana, compartint el grup al costat del Bologna, Inter i Torino. Després de vèncer per 4:2 als nerazzurri, l'equip va caure per 1:2 davant el Bologna, perdent el torneig després de la victòria del Toro per 2:1 sobre l'Inter. En l'àmbit europeu i en la seva primera participació en la Recopa d'Europa, l'equip va eliminar en semifinals al Bayern de Munic (2:0 a Itàlia i empat sense gols a Alemanya), per ho va accedir a disputar la final davant el Hamburg, sobre el qual es va imposar per 2:0 (amb una doppietta de Hamrin), conseguiendo així, el seu segon títol a nivell internacional. Aquella campanya va significar el comiat de Kurt Hamrin (amb 37 anys) de l'equip.

Amb el reforç de Nestor Combin (francès d'origen argentí), la dècada de glòria va tenir fermall d'or en aconseguir en consagrar-se, una vegada més, en l'àmbit internacional després de conquistar per segona vegada la Lliga de Campions, en la campanya de 1968/69. El partit decisiu es va disputar en l'estadi Santiago Bernabéu de Madrid, un 28 de maig de 1969, enfront del Ajax dels Països Baixos, que explicava en aquella època amb un jove Johan Cruyff. Davant 31 mil espectadors, el quadre de Nereo Rocco es va imposar per 4:1, gràcies a un gol de Angelo Sormani i una tripletta de Pierino Prati (en un equip compost per Fabio Cudicini; Saul Malatrasi, Angelo Anquilletti, Karl-Heinz Schnellinger, Roberto Rosato, Giovanni Trapattoni; Giovanni Lodetti, Gianni Rivera; Kurt Hamrin, Angelo Sormani i Pierino Prati). En el campionat italià, l'equip va disputar el títol davant la Fiorentina i el Càller de Gigi Riva. El Milà es mantenia en la segona ubicació, a dues unitats de la squadra viola, però en la penúltima jornada, un empat sense gols davant el Napoli i la subsecuente victòria de la Fiorentina de 2:0 davant la Juventus, va acabar amb el títol en Florència. L'equip va finalitzar en la tercera ubicació. Una vegada finalitzada la campanya i després de set jornades en el Milà, Bruno Mora es va retirar del futbol.

Ja donant inici a la temporada de 1969/70, el Milà es va adjudicar la seva primera Copa Intercontinental, després de vèncer a Estudiants de la Plata de Argentina 3:0 a Itàlia i resisitir l'1:2 en contra, en condició de visita. En la seva setena participació en la Copa de Campions, va quedar eliminat en segona ronda davant el Feyenoord neerlandès (fet i fet, campió d'aquella edició). En el campionat italià, el quadre lombardo va culminar en la quarta ubicació. Al final d'aquella campanya i després de disputar més de 200 partits en el Milan, Giovanni Lodetti va ser traspassat per la Sampdoria.

En la temporada de 1970/71, pel Calciomercato Estivo, Lodetti (qui va passar a les files de la Sampdoria) i Sormani es van desvincular de l'equip, arribant, en reemplaçament, jugadors com Giorgio Biasiolo, Giulio Zignoli i Romeo Benetti. El Milà, guiat per Rocco i Rivera, seguia disputant tornejos a gran nivell, arribant al grup final de la Copa Itàlia. Després de vèncer a la Fiorentina (líder en aquell moment) en l'última jornada, l'equip va acabar igualat en punts amb el Torino, per la qual cosa el títol va haver de dirimir-se en un partit únic, jugat en Gènova. Després d'empatar sense gols en el temps reglamentari i en el suplement, el quadre rossonero va caure finalment per 5:3 en la definició per penals. En el campionat local, l'equip va disputar pam a pam el scudetto davant l'Inter, finalitzant a la segona plaça. Aquesta posició, ho va classificar (al costat d'altres tres equips) a la recentment instaurada Copa de la UEFA.

Per a l'inici de la següent temporada (1971/72), es va retirar Giovanni Trapattoni, mentre que l'equip es va renovar amb l'arribada de Giuseppe Sabadini, Alberto Bigon i Riccardo Sogliano. L'equip va aconseguir arribar fins a semifinals de la Copa de la UEFA, on va caure davant el Tottenham anglès (fet i fet campió), per un global de 2:3. Aquella campanya va portar amb si la conquesta de la segona Copa d'Itàlia, després de deixar en el camí a la Juventus i l'Inter de Milà, en la liguilla de semifinals i disputar la final davant el Napoli, al com va vèncer per 2:0 (amb un gol de Rosato i un altre en pròpia porta). En el campionat local, el quadre rossonero va acabar novament en la segona ubicació, arribant a definir tot en l'última jornada.

La conquesta de La Stella d'Oro[modifica | modifica el codi]

Després de la desvinculació de Nereo Rocco de l'equip, després dos períodes d'un total de de vuit temporades com a entrenador del Milà, el president Albino Buticchi va assignar a Gustavo Giagnoni com a nou director tècnic per a la temporada de 1973/74. L'equip va disputar la primera edició de la Supercopa d'Europa on va ser derrotat per l'Ajax de Johann Cruyff (el qual, en aquells dies, dominava Europa), després d'haver guanyat 1:0 a Milà i caure per 0:6 en Ámsterdam. Durant aquella campanya es va aconseguir aconseguir una nova final de la Recopa d'Europa, deixant al Borussia Mönchengladbach alemany (estendard del futbol teutón en els '70 al costat del Bayern de Munic) en semifinals, per un global de 2:1 (2:0 a casa i 0:1 de visita). Malgrat això, l'equip va caure en la final davant el sorprenent 1.fc Magdeburg (de l'antiga RDA) per 0:2. Per al final de la campanya i després de 284 partits amb el Milan al llarg de nou temporades, Schnellinger es va acomiadar del club per retornar a Alemanya, mentre que Sogliano es va retirar del futbol.

Per a la temporada de 1974/75 i amb la consolidació de Aldo Maldera (conegut com Maldera III) en la titularitat de l'equip, l'arribada del porter Enrico Albertosi (cedit del Càller) i l'arribo de Aldo Bet; el quadre rossonero va acabar cinquè en la lliga, amb el que va accedir a disputar la Copa de la UEFA. En la Copa d'Itàlia es va seguir destacant superant a l'Inter de Milà i a la Juventus en la liguilla de semifinals, per la qual cosa va aconseguir arribar a la final, la qual es va disputar el 28 de juny en el estadi Olímpic de Roma, on l'equip no va poder doblegar a la Fiorentina, davant la qual va caure per 2:3 (sense poder comptar amb el treball de Gianni Rivera).

Donant inici a la temporada de 1975/76, va finalitzar la presidència de Buticchi, sent Bruno Pardi (a qui ho va reemplaçar Vittorio Duina al final de temporada) el nou timoner de la societat. L'equip va aconseguir un meritori tercer lloc en la lliga i va arribar a quarts de final de la Copa de la UEFA, en la qual va caure contra el Club Bruixotes de belga per un global de 2:3 (0:2 de visita i 2:1 en condició de local).

Malgrat les contractacions de Fabio Capello i el debut en Sèrie A de Fulvio Collovati (format en l'equip juvenil del Milà), l'equip va sofrir la pèrdua de Romeo Benetti i Luciano Chiarugi, dos elements fonamentals en l'esquema. El Milà va tenir un irregular acompliment en el campionat durant la temporada de 1976/77, la qual cosa ho va tenir a les portes de perdre la categoria. A causa d'una sèrie de 17 empats, solament 3 victòries i el deixar a l'equip (després de la antepenúltima jornada i després de caure per 0:2 davant el Torino) en llocs de descens, l'entrenador Giuseppe Marchioro, va ser reemplaçat per Nereo Rocco. Per la antepenúltima jornada, el Milà va rebre al Catanzaro, un rival directe per la lluita de la permanència. L'equip va aconseguir imposar-se per un marcador final de 3:2, no sense abans sofrir, després d'anar en avantatge per 3:0. Després de guanyar-li al Cesena per 2:0 (amb una doppietta de Gianni Rivera), el club aconseguia mantenir-se en la màxima categoria. Malgrat els detalls, Il Diavolo va accedir a una nova final de la Copa d'Itàlia on ho esperava el Inter de Milà, al com va derrotar per 2:0, adjudicant-se el trofeu per quarta vegada en la seva història. L'equip també va tenir una destacada participació en la Copa de la UEFA, arribant fins a la tercera ronda, on va caure davant el Athletic Club (per un global de 4:5, arran d'un 1:4 a Espanya i un 3:1 a Itàlia), però estant a un gol de forçar la pròrroga en el partit de tornada disputat en Sant Siro.

L'Equip Milan va ser convidat de Torneig de Triangular del conjunt espanyol FC Barcelona i un conjunt argentí Alts Forns Zapla aquests equips en dos partits del Triangular i esperant el guanyador de FC Barcelona i Club Alts Forns Zapla i Zapla guanyant-li per penals al Barcelona i després va jugar contra Alts Forns Zapla que va acabar perdent i va quedar segon lloc amb la Medalla de plata en la final de 1977.

Per a la campanya de 1977/78, Nils Liedholm va assumir com a nou director tècnic de l'equip i amb reforços de jugadors com Roberto Antonelli i Ruben Buriani, el Milà va finalitzar en una meritòria quarta ubicació i atorgant-li a l'equip un nou aire de renovació, que es veia reflectit en el joc ofensiu que plantejava el suec. L'equip també va disputar, per quarta ocasió, la Recopa d'Europa, on va quedar eliminat en primera ronda davant el Betis espanyol, per un global de 2:3 (0:2 a Espanya i 2:1 a Milà). El 23 d'abril de 1978, en la victòria per 2:1 sobre el Hellas Verona, va debutar en Sèrie A Franco Baresi, futur banderer i capità del Milà. Al final de la temporada, Sabadini es va unir a les files del Catanzaro.

La temporada de 1978/79, tancava la dècada dels setanta, la qual va significar el retir de Gianni Rivera (qui va disputar 650 partits i va concretar 160 gols amb el Milà) i la conquesta del desè títol de lliga (El Scudetto della Stella). Amb els reforços de Walter Novellino (provinent del Perusa) i de Stefano Chiodi (procedent del Bologna), Liedholm va armar un quadre competitiu que exercia la seva filosofia de futbol ofensiu, plasmat en el seu esquema amb una única punta (Chiodi) que era proveïda pel constant perill que exercien a les seves esquenes jugadors com Maldera, Novellino, Antonelli i Bigon. L'esquadra de Liedholm va començar de gran manera el campionat, guanyant nou dels deu punts possibles després de les primeres cinc jornades disputades. Pel girone vaig donar ritorno, l'equip no va deixar anar la punta i gràcies a un empat del Perusa (el seu únic escorta i qui va acabar sense conèixer derrotes) en la penúltima jornada, es consagrava com a campió d'Itàlia per desena ocasió en la seva història. Va ser a partir d'aquest trofeu que el Milà va incorporar a la seva camisa la Stella d’Oro (estel d'or al mèrit esportiu). En l'àmbit europeu, l'equip va aconseguir situar-se novament en la tercera fase de la Copa de la UEFA, on va quedar eliminat davant el Manchester City anglès, després d'empatar a dos punts a Itàlia i perdre per 0:3 a Anglaterra.

Els anys difícils (1980-1986)[modifica | modifica el codi]

Després d'acabar tercers en la temporada de 1979/80 i de quedar eliminats en primera ronda de la Copa de Campions (enfront del Porto, després d'empatar sense gols en l'anada i caure per 0:1 a Milà), el president del club rossonero, Felice Colombo, entre altres dirigents del club, va estar involucrat en el denominat Totonero. Després del seu respectiu judici (en el qual Colombo i el porter del club, Enrico Albertosi, van ser sancionats per a tota la vida) el Milà (entre altres clubs com la Lazio, el Avellino i el Bologna) va descendir a la Seriï B del futbol italià.

Per a la temporada subsegüent (1980/81), l'esquadra aconseguia l'ascens a la Sèrie A després d'acabar en la primera posició del campionat, amb Roberto Antonelli com capocannoniere del torneig i sota la presidència de Gaetano Morazzoni. En la Copa d'Itàlia, l'equip no va passar la primera fase, on va poder enfrontar a l'Inter de Milà, davant el qual va perdre per la mínima.

En la temporada de 1981/82, amb Giuseppe Farina com a president del club i després d'una desafortunada campanya, el club va tornar novament a la Seriï B.

Sota la guia d'entrenador Ilario Castagner (en la temporada de 1982/83), el Milan va aconseguir ser promogut a la Sèrie A (després d'acabar en la primera posició), gràcies, en gran manera, a les grans actuacions de Mauro Tassotti (sent capità) i Alberigo Evani, dos futurs estels de la societat.

En una temporada de transició (1983/84), al Milà van arribar Filippo Galli (qui va jugar fins a 1997, disputant 217 partits amb la maglia rossonera) i Luciano Spinosi, entre altres reforços, amb els quals, l'equip es va situar en la vuitena posició.

Farina es va obstinar a construir una esquadra competitiva, contractant a Nils Liedholm (després dels seus excel·lents resultats al comandament de la Roma) com a entrenador i fitxant a jugadors com Pietro Paolo Virdis (qui va anar una peça clau en el ressorgiment del club), Mark Hateley (Attila), Ray Wilkins (Butch) i Agostino Vaig donar Bartolomei. Així es donava inici a la temporada de 1984/85, on l'equip va aconseguir un meritori cinquè lloc que li donava accés a disputar la Copa de la UEFA. En la Copa d'Itàlia i després d'eliminar a la Juventus i a l'Inter (en quarts de final i semifinal, respectivament), va disputar la final davant la Sampdoria, davant la qual va caure per un global d'1:3. El 20 de gener d'aquella temporada, va debutar davant el Udinese, Paolo Maldini (un dels màxims emblemes en la història del Milà).

Per a la següent campanya (1985/86), el Milà va contractar a Paolo Rossi (Pilota d'Or en 1982) qui va formar un trident al costat de Virdis i Hateley. Malgrat això, l'equip no aconseguia destacar-se en el campionat local. La sorprenent eliminació en la tercera ronda de la Copa de la UEFA, davant el Waregem belga, va desencadenar en la dimissió de Farina com a president del club.

La reconstrucció del club i la reconquesta d'Europa[modifica | modifica el codi]

Pietro Paolo Virdis, màxim golejador de la Sèrie A, amb el Milan, en la temporada 1986/87.

Després de la sortida de Farina, el Milà va ser adquirit el 20 de febrer de 1986, per Silvio Berlusconi, convertint-se, ja pel 24 de març d'aquell any, en el vintè primer president de la societat. «Nomenis propis» (PDF). Món Esportiu, 25 de març de 1986, pàg. 27. A més de dotar-ho de recursos econòmics, Berlusconi va implantar una nova mentalitat en l'equip, amb la finalitat de formar un equip competitiu. L'equip va finalitzar la temporada de 1985/86 en la setena posició.

En la temporada de 1986/87, la squadra rossonera iniciava el recanvi, amb l'arribada de jugadors com Roberto Donadoni, Daniele Massaro, Giuseppe Galderisi, Dario Bonetti i el porter Giovanni Galli; tots ells sota la tutela de l'històric Nils Liedholm. Després d'un difícil inici, el suec va ser reemplaçat per Fabio Capello (campió com a jugador en el Milà de la Copa Itàlia en el '77 i del dècim scudetto en el '79Biografia de Fabio Capello). El jove entrenador va aconseguir aixecar a l'equip fins a la cinquena casella (tenint a Pietro Paolo Virdis com capocannoniere amb 17 punts), per la qual cosa igualava en punts amb la Sampdoria. El contingent a la Copa UEFA va haver de decidir-se en un únic partit disputat en Torino, que l'equip rossonero es va adjudicar per la mínima diferència en el temps suplementari. Al final de la temporada, l'equip va aconseguir adjudicar-se la tercera edició del Mundialito de Clubs.

Els immortals de Sacchi (1987-1991)[modifica | modifica el codi]

Carlo Ancelotti va guanyar la UEFA Champions League en dues ocasions com a entrenador del Milan.

Per a la temporada de 1987/88, el Milà va estrenar al prometedor Arrigo Sacchi (exParma) com a nou entrenador de l'equip, qui professava un futbol total basat en un pressing continu, la conquesta dels espais dins del camp, una defensa en zona, un notable maneig de la tàctica del fora de joc i un gran nombre de jugadors polivalents que suplien als davanters. El mètode de Sacchi era abans de res impressionant per la sensació de bloc col·lectiu que desprenia. Tots els jugadors es desplaçaven en conjunt i al mateix temps en l'adreça de la pilota, baixaven i pujaven, no solament tots junts, sinó romanent a la mateixa distància uns d'uns altres, sense perdre més d'un metre. Era una màquina d'una eficàcia temible, que emularien després molts altres equips. Sacchi també va comptar amb un grup de primer ordre en disposar, en una sòlida defensa, de la guia del capità Franco Baresi, sumat a Paolo Maldini, Alessandro Costacurta i Mauro Tassotti. La resta dels estrats del camp, incloïen la solvència del meta Giovanni Galli, un ferri mediocampo compost per Roberto Donadoni, Angelo Colombo i Carlo Ancelotti; al que se sumava l'atac de talents com Marco van Bastin i Ruud Gullit, els qui desplegaven el seu joc en la companyia de l'instint golejador de Pietro Paolo Virdis. Amb Van Bastin lesionat i perdent-se pràcticament tota la temporada, el Milà concentrava les seves forces en el torneig local (després de quedar eliminat en la segona ronda de la Copa de la UEFA enfront del Español per un global de 0:2), disputant-ho davant el Napoli de Maradona. La victòria en el Sant Siro davant el campió italià per 4:1, marcaria l'inici d'una apassionant remuntada en la taula de posicions de la squadra rossonera. A sol tres jornades del terme del campionat i amb el Napoli avantatjant al Milan per una unitat, el quadre de Sacchi visitava el Stadio Sant Paolo on l'equip va aconseguir imposar-se per 2:3, situant-se com a exclusiu capdavanter. Després de l'empat 1:1 contra el Com en l'última jornada, el Milà va conquistar el seu onzè scudetto. Va ser en aquesta lliga on va néixer el grup i la denominació de Gli Immortali vaig donar Sacchi (els immortals de Sacchi),Origen del terme Gli Immortali (els immortals) a més de donar inici a un dels períodes més gloriosos en la història del club. [[Arxiu:Vanbasten.jpg|200px|thumb|left|Marco van Bastin, jugador del Milà entre 1987 i 1995, on va ser una de les peces en la consecució del Scudetto, la Copa d'Europa i la Copa Intercontinental, a més de ser escollit com el millor jugador d'Europa i del Món.]] En la successiva temporada (1988/89), es va configurar el llegendari trio neerlandès (a gairebé quaranta anys del cèlebre GreNoLi) amb l'arribo de Frank Rijkaard, en reemplaçament del argentí Claudio Borghi. El Milà donava inici a la campanya disputant la recentment instaurada Supercopa d'Itàlia (la qual enfronta als guanyadors del Scudetto i la Copa d'Itàlia) davant la Sampdoria en el Giuseppe Meazza. Després d'anar a baix en el marcador, va aconseguir imposar-se per 3:1 gràcies als punts de Graziano Mannari, Rijkaard i Van Bastin. L'equip va tornar a disputar la Copa de Campions, on en la segona ronda es va enfrontar al Estel Vermell de Belgrad. Després d'igualar 1:1 a Milà, la squadra de Sacchi es va veure en desavantatge de 0:1, a més d'haver de disputar la resta del partit amb un home menys (després de l'expulsió de Virdis). A hores d'ara, el partit va haver de suspendre's momentàniament a causa d'una densa boirina, però després de la represa, el quadre rossonero va aconseguir igualar el marcador i forçar els penals, on finalment es va imposar per 4:2. En quarts de final es va enfrontar al Werder Bremen alemany, al com va eliminar en una molt tancada eliminatòria, després d'igualar sense gols a Alemanya i sentenciar tot després d'un 1:0 en Sant Siro. La semifinal la va disputar davant el Reial Madrid, on va igualar a Espanya (en un partit que ho va tenir com a clar dominador i on li van anul·lar un legítim gol) per 1:1 gràcies a la contundència golejadora de Van Bastin. La definició es va tancar gràcies al memorable 5:0 a Milà. Aquesta victòria va situar al Milà en la final que es va disputar en el Camp Nou i enfront del temible equip romanès del Steaua Bucarest (campions d'Europa en 1986). La victòria contundent (magistral a nivell tant tàctic com a tècnic) de 4:0 va deixar en evidència el vistós joc de l'equip i les grans individualitats que posseïa, en ser Gullit i Van Bastin (amb una doppietta de cadascun) els qui concretessin els gols que li atorgaven al Milà, la seva tercera Copa de Campions i el seu sisè títol a nivell internacional.«La consagració de la maquina perfecta» (en espanyol). El País, 25 de maig de 1989. En el campionat local, l'equip va acabar en la tercera ubicació.

Igual que la temporada anterior, el club va seguir encantant a Europa i al món amb grans actuacions. La temporada de 1989/90, ho va veure coronar-se amb l'obtenció de la primera Supercopa d'Europa després de batre, amb un únic gol de Alberigo Evani en l'anada (després d'igualar 1:1 en Espanya), al Barcelona. A això se li va sumar la conquesta de la segona Copa Intercontinental, després de vèncer al Atlètic Nacional de Colòmbia, en Tòquio (Japó). En un disputat partit amb tots dos conjunts jugant amb una gran cautela i finalitzant empat sense gols en el temps regular, la trobada es va definir en el minut 118', després d'un gol de tir lliure de Evani. La resta de la campanya va tenir a un Milan a un pas d'aconseguir el considerat trèvol (L'obtenció del Campionat, la Copa Nacional i la Copa de Campions). El títol de lliga (amb Van Bastin com a màxim golejador del torneig amb 19 punts) ho va disputar pam a pam amb el Napoli, cedint la punta (compartida) a una jornada del terme. En la Copa Itàlia, el Milan va eliminar en semifinals al Napoli, després d'empatar sense gols a Milà i vèncer gràcies als punts de Massaro i Van Bastin, per 3:1 en l'anada. D'aquesta manera va accedir a nova final, la qual va perdre per un global de 0:1 davant la Juventus. En el front internacional, la squadra va revalidar el títol de campió d'Europa, després d'un complex tram. Per a la segona ronda, l'equip va tornar a enfrontar al Reial Madrid, al com va eliminar després d'imposar-se per 2:0 a Itàlia i resistir un 0:1 en l'anada. La clau de semifinals la va disputar davant el Bayern de Munic, al que va derrotar per 1:0 en el Sant Siro i gràcies a un gol vital de visitant, l'equip va poder sortejar l'1:2 en contra a Alemanya. D'aquesta manera, el Milà va accedir a la seva cinquena final de la Copa de Campions, la qual va tenir lloc en Viena, el 23 de maig de 1990 i enfront del Benfica. Gràcies a una línies organitzades i un solitari gol de Frank Rijkard al minut 23' del temps complementari, el Milan va afegir a les seves vitrines la seva quarta orejona.«El Milan completa per a Itàlia la 'triple corona'» (en espanyol). El País, 24 de maig de 1990.

En la temporada de 1990/91 i després de l'anada de Giovanni Galli al Napoli, l'equip es va estrenar amb l'obtenció de la segona Supercopa d'Europa, en derrotar a la Sampdoria per 2:0 en el Sant Siro (amb gols de Gullit i Van Bastin), després d'haver aconseguit igualar 1:1 en l'anada (gràcies a un gol de Evani). Els dirigits per Sacchi, també van revalidar la Copa Intercontinental, després de vèncer clarament al Olimpia de Paraguai per 3:0, gràcies a dos gols de Rijkaard (minuts 43' i 65') i un de Giovanni Stroppa (minut 61'). En la Lliga de Campions, la squadra rossonera va disputar els quarts de final davant el Olympique de Marsella. En el partit de tornada i després d'igualar 1:1 a Itàlia, l'equip es econtraba en desavantatge de 0:1, quan a pocs minuts del final, un dels reflectores de l'estadi s'apago. El Milà no va tornar al camp en forma de protesta, una vegada solucionat el problema tècnic, per la qual cosa se li va impossibilitar la participació a Europa a l'any següent. En el campionat local, l'equip va acabar en la segona ubicació després de la Sampdoria. Al final de la campanya, Arrigo Sacchi va dimitir com a entrenador per fer-se càrrec de La Nazionale,Agència EFE. «Sacchi es va» (en espanyol). El País, 16 de maig de 1991. amb el que el Milà iniciava una nova etapa al comandament, una vegada més, de Fabio Capello.AFP. «Capello, per Sacchi» (en espanyol). El País, 1 de juny de 1991. Es va especular que l'equip format per Arrigo Sacchi va ser el millor equip de la història.

Els invencibles de Capello (1991-1996)[modifica | modifica el codi]

Al llarg de tota la temporada de 1991/92 i durant tota la seva carrera en el Milan, l'entrenador friulano va ser reconegut pels seus dots de gran motivador i pel de desenvolupar un estricte treball amb els seus pupils. Enfocant-se en l'obtenció del campionat de lliga (el dotzè de la Societat), Capello i l'equip aconseguirien la seva comesa en un campionat rècord, que els va valer el sobrenom de Gli Invincibili (els invencibles).Origen del terme Gli Invincibili (els invencibles) Amb el registre de 56 punts i sense conèixer la derrota en aquell campionat, el Milà es va transformar en el segon equip italià a acabar de manera invicta el campionat (al costat del Perusa de 1979) i el primer a guanyar-ho, mantenint la imbatibilidad durant tot el procés. Aquell conjunt va obtenir un total de 74 punts (una mitjana de 2 per partit), concretant alguns memorables partits per al club, com el 5:0 al Napoli, el 5:1 a la Sampdoria (defensora del títol) o el 2:1 al Rangers FC (el millor equip del planeta en aquella època). En el context individual, el Milan va destacar en adjudicar-se Van Bastin (per segona ocasió en la seva carrera) el títol de capocannoniere amb 25 gols.

Després de l'obtenció del scudetto rècord, el Milan posava els seus ulls a Europa, però sense deixar de costat altre succés a nivell local. Durant la campanya de 1992/93, la societat va adquirir, per al mercat estival, jugadors de calibre com l'internacional francès Jean-Pierre Papin (Pilota d'Or en 1991), el croat Zvonimir Boban, el serbi Deixen Savićević, i els italians Stefano Eranio i Gianluigi Lentini. La temporada va prosseguir la marxa triomfal del Milà de Capello en conquistar la segona Supercopa d'Itàlia, després de vèncer al Rangers FC per 1:0, en un partit que va començar amb Van Bastin concretant el primer desequilibri i amb Daniele Massaro liquidant el duel (a 20 minutos del terme), després del transitori 0:0. En el campionat de lliga, el Milà va aconseguir estendre a 58 els partits sense conèixer derrotes en la Sèrie A, tota una marca a nivell local i un dels invictes més perllongades en el plànol internacional. Repetint el sòlid camí (amb emocionants partits com el 7:3 a la Fiorentina o el 5:4 al Pesqués) del torneig precedent, el Milà va mantenir el lideratge i el control del campionat des de la primera jornada, culminant amb el bicampeonato i l'obtenció del decimotercer scudetto. Lamentablement per al club i després de tretze jornades, la plantilla va perdre a Van Bastin a causa dels seus persistents problemes físics. Operat en Bèlgica, el cigno vaig donar Utrecht es retrobaria amb el grup després de cinc mesos de recuperació. En el camp continental de la Copa de Campions (renombrada aquesta temporada com a Lliga de Campions de la UEFA), Il Diavolo es confirmava com una molt sòlida esquadra en vèncer els seus deu partits disputats, marcar 23 punts i veure vençuda la seva tanca en tan sols una ocasió. L'equip va finalitzar primer del seu grup (tenint de rivals al Goteborg, al PSV i al Porto) i va accedir a disputar la seva sisena final, en un partit jugat en el Olympiastadion de Munic davant el Olympique de Marsella. Contra tots els pronòstics, l'equip va caure pel compte mínim davant el quadre francès. «França toca el sostre europeu» (PDF). Món Esportiu, 27 de maig de 1993, pàg. 22. Aquell partit va significar l'última aparició en un camp de joc del gran Marco van Bastin.

Fabio Capello, autor intel·lectual d'un dels cicles més reeixits de la història del Milan.

En la temporada de 1993/94, el Milà va canviar noms, com el del trio neerlandès (en ser Gullit i Rijkaard traspassats i Van Bastin estar prop del retir per una sèrie d'infortunis), Alberigo Evani (després de tretze anys amb el club, va ser cedit a la Sampdoria) i Gianluigi Lentini (víctima d'un greu accident automobilístic, va quedar fora de l'equip per la resta de la campanya). Durant el mercat de fitxatges, la plantilla va acoblar a jugadors com Brian Laudrup, Florin Răducioiu, Christian Panucci i (a meitat de la temporada) Marcel Desailly. Marco Simone es va convertir en un titular indiscutible i determinant en els resultats al costat de Jean-Pierre Papin. En l'inici de la temporada, el Milà es va adjudicar un nou trofeu en revalidar la Supercopa d'Itàlia, després de vèncer (en una final jugada en Washington, Estats Units) al Torino, amb un únic gol de Marco Simone als quatre minuts del primer temps. Liderant el campionat local, l'equip va disputar la Copa Intercontinetal, el 12 de desembre de 1993, en reemplaçament del Olympique de Marseille, arran dels casos de corrupció ocorreguts en el si del club francès. Aquella final, jugada contra el Sao Paulo de Brasil, ho va veure dues vegades en desavantatge, però aconseguint igualar les accions (Massaro al minut 48' i Papin al 81'), encara que finalment i a quatre minuts del terme, l'equip va acabar caient per 2:3, en una disputada final. Per a gener i febrer de l'any següent, l'equip va participar (també pel cas de corrupció del Olympique de Marsella) en la Supercopa d'Europa, la qual va perdre davant el Parma, després de guanyar per 1:0 en l'anada (gol de Papin) i de caure per 0:2 en Sant Siro (amb un gol en el cinquè minut del temps suplementari). En el camp local, el Milan aconseguiria establir un domini en la Sèrie A, en aconseguir el catorzè scudetto de la societat i el tercer de manera consecutiva (a dues jornades del terme del campionat). Aquell torneig va portar nombres rècord com la imbatibilidad del porter Sebastiano Rossi (929 minuts sense rebre un gol en la Sèrie A) i la xifra de gols en contra (15 en 34 jornades). El prolífic any es tancaria en el plànol europeu, en arribar invicte, a la tercera final de manera consecutiva de la Lliga de Campions (la setena en la història de Il Diavolo). El partit disputat a Atenes, el 18 de maig de 1994, ho va mesurar davant el Barcelona (el denominat Dream Team de Johann Cruyff). Sense ser considerat com a favorit, el Milan va jugar la que pot considerar-se com la millor final disputada per la societat en la Lliga de Campions. Amb una doppietta de Massaro, un extraordinari gol de Savićević i la làpida de Desailly, els rossoneri van aconseguir imposar-se per un categòric 4:0. Així van aconseguir portar a Itàlia, la cinquena orejona del club i el dotzè trofeu a nivell internacional.«El Milà despulla al Barça» (en espanyol). El País, 19 de maig de 1994.

L'era Capello continuava en la senda de l'èxit en iniciar la temporada de 1994/95 amb l'obtenció, a l'agost, de la Supercopa d'Itàlia (la quarta del club i la tercera de manera consecutiva), en un partit disputat en el Sant Siro, on el Milà es va imposar a la Sampdoria per 4:3 en penals, després d'empatar 1:1 en el temps regular i suplementari (amb un gol de Gullit que igualava el marcador a set minuts del terme dels noranta minuts). En un campionat alguna cosa irregular, l'equip va finalitzar en la quarta ubicació, però no sense abans disputar la Copa Intercontinental 1994, la qual va perdre per 2:0 davant el Club Atlètic Vélez Sarsfield de Argentina i conquistar, al febrer de l'any següent, la tercera Supercopa d'Europa de la societat i el dècim tercer torneig a nivell internacional. Aquell trofeu ho va obtenir davant el Arsenal, al que, després d'empatar sense gols a Anglaterra, es va vèncer per 2:0 a Milà, després de sengles gols de de Boban i Massaro (al minut 41' i 67', respectivament). En la Lliga de Campions, l'equip va tenir un dur escull (en la fase de grups) davant l'Ajax, perdent tots dos partits davant el quadre neerlandès. Els dirigits per Capello, van aconseguir imposar-se als altres rivals, però havent de disputar els seus dos últims partits de local en el grup, en un camp neutre de la ciutat de Trieste, després d'un incident en la victòria de l'equip per 3:0 davant el Àustria Salzburg, en Sant Siro. Al Milà se li va penalitzar amb dos punts, per la qual cosa es va classificar gràcies a la diferència de gols (després de totalitzar cinc unitats). En quarts de final es va mesurar al Benfica, al com va eliminar per un global de 2:0 (2:0 a Milà i igualtat sense gols a Lisboa), accedint a semifinals on va aconseguir deixar en el camí al Paris Saint-Germain, després d'aconseguir guanyar per 0:3 en l'anada i liquidar en el Sant Siro després d'empatar 0:0. D'aquesta manera, el Milan va accedir a disputar la seva cinquena final en set anys i la tercera de manera consecutiva. El partit decisiu va tenir lloc en Viena, el 24 de maig de 1995 i davant l'Ajax, on, en una molt disputada final, l'equip va caure després d'un únic gol de Patrick Kluivert, a dos minuts del terme del temps regular.

La temporada de 1995/96, l'última del cicle de Capello i del decennio d'oro del Milan, va donar inici amb l'arribada de Il Codino Roberto Baggio (Pilota d'Or en 1993) i de l'atacant liberiano, George Weah (provinent del Paris Saint-Germain). Sota la guia de Big George (autor d'onze gols), Baggio i Marco Simone, el Milà va aconseguir establir-se en la punta amb un còmode avantatge de vuit punts sobre la Juventus, en un campionat plenament dominat per la squadra rossonera, conquistant així, el quinzè títol de lliga de la societat. En la Copa UEFA i després d'un sòlid camí, l'equip va caure en quarts de final per 0:3 davant el Girondins de Bordeaux (a França), després d'haver guanyat per 2:0 en el partit d'anada disputat en el Sant Siro.

L'inici d'una nova era[modifica | modifica el codi]

El Milà va iniciar la temporada 1996/97 al comandament del uruguaià Oscar Tabárez, «Tabárez no tem la responsabilitat» (PDF). Món Esportiu, 25 de maig de 1996, pàg. 27. qui va fitxar a jugadors com Christophe Dugarry, Edgar Davids, Michael Reiziger, Pietro Vierchowod, entre uns altres. El primer torneig en el qual va competir va ser la Supercopa d'Itàlia (sent la cinquena vegada que la disputava) la qual va perdre 1:2 davant la Fiorentina. En la Lliga de Campions, l'equip va acabar eliminat en la fase de grups, després de perdre 2:1 davant el Rosenborg. Tabarez va ser reemplaçat per Arrigo Sacchi, però no va poder revertir la sort de l'equip, que va acabar en l'onzena posició. Al final de la temporada, es van acomiadar els històrics Franco Baresi (retirant el dorsal nombre 6 en el seu honor) i Mauro Tassotti.

En la temporada 1997/98 Fabio Capello va prendre novament les regnes de l'equip. «Capello, anunciat a Milà» (PDF). Món Esportiu, 17 de juny de 1997, pàg. 23. Entre les contractacions que va sol·licitar i els dirigents van aconseguir estaven jugadors com Christian Ziege, Ibrahim Ba, Patrick Kluivert, Giampiero Maini, Massimo Taibi, Winston Bogarde, Maurizio Ganz, Jesper Blomqvist, Steinar Nilsen, Andreas Andersson i Leonardo. Malgrat això l'equip va acabar en la desena casella de la Sèrie A. «El Milan no aconsegueix ni la Intertoto» (PDF). Món Esportiu, 17 de maig de 1998, pàg. 22. En la Copa d'Itàlia (torneig on es va destacar el 5:0 al Inter de Milà en quarts de final), va aconseguir accedir a la final, la qual va perdre davant la Lazio per un marcador global de 2:3.

De Zaccheroni a Maldini (1998-2001)[modifica | modifica el codi]

Oliver Bierhoff, una de les peces claus de l’scudetto de 1999.

En la temporada 1998/99, el Milà va posar a les mans de Alberto Zaccheroni la seva esperança d'un repunt en un any de gran càrrega simbòlica en tractar-se del centenari de l'associació. «Milan confirma a Zaccheroni» (PDF). Món Esportiu, 26 de maig de 1998, pàg. 55. Amb un joc ofensiu, un inusitat mòdul 3-4-3 i els fitxatges de jugadors com Oliver Bierhoff, Roberto Ayala, Luigi Sala, Bruno N'Gotty, Federico Giunti, Andrés Guglielminpietro i Thomas Helveg; Zaccheroni, Zac pels tifosis, donava va iniciar a una temporada que tenia contemplada una plaça a la Lliga de Campions. Cap al final de la campanya, l'equip va aconseguir una ratxa de sis victòries consecutives el que ho va deixar en la primera ubicació, per davant de la Lazio, dirigida llavors per Sven-Göran Eriksson. La definició es va resoldre en l'última jornada, on Milà va aconseguir la seva setena victòria en línia en imposar-se 2:1 sobre Perusa en condició de visitant, per la qual cosa el quadre rossonero va obtenir el seu setzè scudetto.«El Milan conquista el seu 16º "scudetto"» (en espanyol). El País, 24 de maig de 1999.

La temporada de 1999/00 s'iniciava amb l'adquisició del ucraïnès Andriy Shevchenko (procedent del Dinamo de Kíev) i el duel per la Supercopa d'Itàlia, el qual es va perdre per un marcador d'1:2, davant el Parma. La tornada a l'àmbit internacional, va finalitzar amb l'eliminació en fase de grups de la Lliga de Campions, en perdre per 2:3 davant el Galatasaray de Turquia. L'equip va concloure cambra en la lliga, per la qual cosa va accedir a disputar la fase prèvia de la Lliga de Campions.

A l'agost, el Milan va començar la temporada de 2000/01 guanyant la clau eliminatòria davant el Dinamo Zagreb gràcies a un 6:1 global, però en caure eliminat en la (en aquells dies) segona fase grups i en vista d'una hipotètica final en el seu estadi, Zaccheroni era substituït per Cessés Maldini. L'equip va finalitzar en la sisena ubicació, per la qual cosa va accedir a disputar la Copa de la UEFA. La històrica golejada 6:0 al Inter de Milà és el succés més recordat d'aquella temporada.

El cicle d'Ancelotti (2001-2009)[modifica | modifica el codi]

Andriy Shevchenko, segon golejador històric del Milan.

Per a l'inici de la temporada 2001/02 i amb el turc Fatih Terim com a nou director tècnic, el Milà va fitxar a jugadors com Manuel Rui Costa, Filippo Inzaghi, Andrea Pirlo, Cristian Brocchi i Martin Laursen. Després d'un inici de campanya decebedora, Terim va ser reemplaçat per Carlo Ancelotti, «El Milà tira a Terim i fitxa a Ancelotti» (PDF). Món Esportiu, 6 de novembre de 2001, pàg. 62. qui es mantindria fins a 2009 com a entrenador rosoonero, obrint un nou cicle d'èxits. En la Sèrie A, l'equip va aconseguir el quart lloc (que donava accés a la fase prèvia de la Lliga de Campions) en la lliga i posteriorment va arribar fins a semifinals de la Copa de la UEFA, on va ser eliminat pel Borussia Dortmund, després de caure per 0:4 a Alemanya i de guanyar per 3:1 en el Sant Siro.

En a l'estadi Old Trafford i a la Juventus com a rival, sent la primera final disputada entre equips italians en aquesta competició. El quadre rossonero es va imposar per penals 3:2 després d'un empat sense gols. El ucraniano Andriy Shevchenko va ser l'encarregat d'executar el penal decisiu que li atorgava al Milà la seva sisena Lliga de Campions.«El Milan reconquesta la Copa» (en espanyol). El País, 29 de maig de 2003. Tres dies després de la glòria europea, el Milà va disputar (en l'estadi San Siro) el partit de tornada en la final de la Copa d'Itàlia, davant la Roma (a la qual havia vençut per 4:1 en l'anada). Malgrat veure's a baix per dos gols en el marcador, el descompte de Rivaldo atorgava una major tranquil·litat al quadre milanès. El marcador no es movia i per al tercer minut de descompte, quan els daus ja estaven tirats, Filippo Inzaghi va igualar la trobada pel 2:2 definitiu. D'aquesta manera, el Milà es consagrava per cinquena vegada com a campió de la Copa d'Itàlia.

Festejos després de l'obtenció del dissetè Scudetto al maig de 2004.

Ja en l'inici de la temporada 2003/04 i després de l'arribo de la jove promesa brasilera Kaká, al costat del també brasiler Cafú i l'italià Giuseppe Pancaro, el Milà va disputar la Supercopa d'Europa enfront del Porto sobre el qual es va imposar gràcies a un solitari gol de Andriy Shevchenko, afegint així a les seves vitrines, la seva quarta Supercopa Europea i el quinzè trofeu internacional. Per a l'epíleg de 2003, es va disputar la Copa Intercontinental, davant Boca Juniors de Argentina, perdent la final en definició per penals. Després d'un repunt en la lliga, va aconseguir establir-se en la punta amb relativa comoditat i no la va deixar anar, conquistant la seva dissetena lliga a dues jornades del terme.«El factor Kaká» (en espanyol). El País, 3 de maig de 2004.

En la temporada 2004/05 va aconseguir la seva cinquena Supercopa d'Itàlia en vèncer a la Lazio per 3:0 (amb una tripleta de Andriy Shevchenko). En el marc internacional, aconseguia la seva desena final de la Lliga de Campions vencent en el camí a esquadres com el Manchester United (en vuitens de final i guanyant tots dos cotejos), l'Inter (en cambres) i el PSV (en semifinals i gràcies a un gol clau en els últims minuts de Massimo Ambrosini en el partit d'anada). Disputant la seva segona final en tres anys, va caure en definició per penals davant el Liverpool després de l'increïble empat 3:3.«Tots som el Liverpool» (en espanyol). AS, 26 de maig de 2005.

En la temporada de 2005/06, segueix sent protagonista del campionat local i la Lliga de Campions, arribant en aquesta última a semifinals, després de vèncer (en dramàtics partits de tornada en Sant Siro) al Bayern Munic (en vuitens de final i gràcies a un categòric 4:1 a Milà) i al Olympique de Lió (en quarts de final i resolent l'eliminatòria en els últims minuts per 3:1). Va caure, en la qual va anar una disputada semifinal, davant el Barcelona per un marcador global de 0:1.

Després del denominat Moggigate, on va rebre sancions després d'haver demanat jutges de línia internacionals després de les polèmiques sofertes en el partit davant el Siena (derrota d'1:2 amb fallades arbitrals que li van costar al club rossonero el títol), el Milà va donar inici a la lliga 2006/07 amb una penalització de 15 punts (la qual es va reduir a vuit) i de 30 en la temporada anterior (2005/06), la qual cosa es va traduir en fitxatges de baix perfil. La situació es va agreujar encara més, després de la sortida de Andriy Shevchenko del club. Malgrat els contratemps, va aconseguir disputar la Lliga de Campions, on es va donar inici a una campanya èpica la qual va emprendre des de zero, partint per eliminar (en la tercera fase prèvia) al Estel Vermell de Belgrad (després de guanyar 1:0 en el Sant Siro i 2:1 en l'anada), amb el que va accedir a la fase grups. Durant la resta del torneig, va aconseguir deixar en el camí a equips com el Celtic (en vuitens de final per 1:0 en Sant Siro i en el temps d'allargui, després d'haver empatat sense gols a Escòcia), el Bayern de Munic (en quarts de final empati 2:2 a Itàlia i 0:2 a Alemanya) i el Manchester United en semifinals (va caure en un partit d'infart en Old Trattford per 3:2 i després va guanyar per un clar i més que just 3:0 en Sant Siro amb una gran actuació de Clarence Seedorf i Kaká). Després d'aquell llarg tram, l'equip va accedir a la seva onzena final en aquesta competició. El duel decisiu (jugat a Atenes) ho va tenir, una vegada més, cara a cara enfront del Liverpool, sobre el qual es va imposar per 2:1 gràcies als 2 gols de Filippo Inzaghi. D'aquesta manera va aconseguir la seva setena corona europea i la setzena a nivell internacional.«Inzaghi executa la venjança milanista» (en espanyol). Marca, 23 de maig de 2007.

En la temporada 2007/08, el Milà va disputar, per vuitena ocasió en la seva història, la Supercopa d'Europa davant el Sevilla espanyol, sobre el qual es va imposar per 3:1, adjudicant-se per cinquena ocasió dit trofeu. Posteriorment, després de vèncer a Boca Juniors per un marcador de 4:2, es va transformar en el primer club europeu a obtenir la Copa Mundial de Clubs i en el club més laureado a nivell internacional fins llavors amb 18 títols internacionals. El quadre rossonero va arribar fins a vuitens de final en la Lliga de Campions, on va quedar eliminat davant l'Arsenal (derrota en Sant Siro per 0-2). En la Sèrie A va finalitzar en una decebedora cinquena ubicació, classificant-se per a la Copa de la UEFA. «El Milan goleja, però només jugarà la UEFA» (PDF). Món Esportiu, 19 de maig de 2008, pàg. 34.

Per a la temporada 2008/09, el Milà va anunciar el fitxatge de Ronaldinho.Ortiz, Fabián. «Ronaldinho és del Milà per 21 milions» (en espanyol). AS, 16 de juliol de 2008. En la Sèrie A, el conjunt milanista va acabar en tercer lloc, igualat a punts amb la Juventus, que va obtenir la segona posició. En la Copa de la UEFA va quedar eliminat per diferència de gol davant el Werder Bremen en els dieciseisavos de final, després d'igualar a un gol a Alemanya i a dos a Itàlia en el partit de tornada. En la Copa d'Itàlia va quedar eliminat davant la Lazio després de perdre 1:2 en partit únic. Al final de la temporada i després d'aconseguir la classificació directa a la Lliga de Campions, Carlo Ancelotti va ser destituït (tancant un cicle on va guanyar, entre altres coses, 2 Lligues de Campions i un Scudetto) i reemplaçat per Leonardo, mentre que Paolo Maldini es va retirar del futbol després de jugar tota la seva carrera (25 temporades, 999 Partits oficials) en el Milà. En aquesta temporada va tornar al club en qualitat de cedit només per un any el davanter ucraniano Andriy Shevchenko, però el seu rendiment va ser bastant inferior al de les altres temporades en les quals es va convertir en un mite.

De Leonardo a Allegri i crisi futbolística[modifica | modifica el codi]

Després de la decisió de Carlo Ancelotti de dimitir i signar pel Chelsea d'Anglaterra, Adriano Galliani va oficialitzar com a nou director tècnic al brasiler, i antic jugador del club, Leonardo.Agència EFE. «El Milà va presentar a Leonardo, que substitueix a Ancelotti» (en espanyol). Superdeporte, 2 de juny de 2009. Després de la ressonant venda de Kaká al Reial Madrid,Agència EFE. «Kaká: ´Si sortia del Milà era per anar només al Madrid´» (en espanyol). Superdeporte, 3 de juliol de 2009. el Milà concreta poques contractacions, integrant durant el procés a jugadors filials, com Ignazio Abat i Lucca Antonini. Els pocs fitxatges, l'avançada edat dels jugadors i les lesions, van delmar a l'equip que va sofrir vergonyoses derrotes, com sengles 4-0 davant Inter de MilàCatalà, J.V. «L'Inter humilia al Milà en el derbi i avisa al Barcelona» (en espanyol). AS, 30 d'agost de 2009. i Manchester United.Agència EFE. «Rooney destrossa al Milan» (en espanyol). ABC, 10 de març de 2010. Encara així, Leonardo va modificar el joc i esquema del quadre rossonero, passant del 4-3-1-2 a 4-3-3. Leonardo també revaloró certs jugadors com Ronaldinho, Massimo Ambrosini, Marco Borriello o Lucca Antonini. Després de concloure la temporada, el quadre lombardo va finalitzar en la tercera ubicació de la Sèrie A, amb 70 punts, quedant, al seu torn, eliminats en els quarts de final de la Copa Itàlia enfront del Udinese, després de caure en condició de local per 0-1. En el plànol internacional, van ser eliminats en vuitens de final davant el Manchester United, destacant-se la victòria en la fase de grups per 3-2 de visita davant el Reial Madrid, acció que mai va ser capaç d'aconseguir el conjunt italià. En acabar la temporada, Leonardo va ser destituït, assumint en el seu càrrec el prometedor Massimiliano Allegri.Agència EFE. «Allegri entrenarà al Milà durant les dues properes temporades» (en espanyol). AS, 25 de juny de 2010.

La temporada 2010-11 va començar amb gran entusiasme. L'entitat va liquidar importants incorporacions com Zlatan IbrahimovićRomero, Ricky. «Ibrahimovic, cedit i traspassat al Milà per 24 'quilos'» (en espanyol). AS, 29 d'agost de 2010. i Robinho,Agència EFE. «Robinho fitxa pel Milan» (en espanyol). Superdeporte, 4 de setembre de 2010. a més d'altres menors com les de Kevin-Prince Boateng, Marco Amelia o Mario Yepes. Gràcies a això, els abonaments es van disparar en comparació de la passada temporada, generant una major expectativa. Durant el primer semestre, l'equip rossonero va aconseguir afermar-se a la primera posició de la taula, i aconsegueix consagrar-se campió d'hivern després del infartante empat de local amb Udinese 4-4.

Després d'una temporada regular en Champions League, va quedar eliminat en vuitens de final per marcador global d'1-0 davant el Tottenham anglès. En Copa Itàlia va quedar eliminat en semifinals davant el Palerm amb un global de 4-3. En canvi, en la Sèrie A se va alçar amb el Scudetto 2011 en la data 36, mancant 2 jornades del final, en el partit contra la Roma en el Estadi Olímpic, on va aconseguir un resultat de 0-0 que li va atorgar el punt necessari per aconseguir el títol, acabant amb 5 anys d'hegemonia de l'Inter.Agència EFE. «El Milan guanya el Scudetto» (en espanyol). Sport, 7 de maig de 2011. El 6 d'agost de 2011 Milà guanyaria la seva sisena Supercopa d'Itàlia, vencent 2-1 al Inter, a Pequín amb gols de Zlatan Ibrahimović i de Kevin-Prince Boateng, després d'anar perdent per un gol de Wesley Sneijder de tir lliure, transformant-se en l'equip que més vegades venç aquesta competició. El Milan pot vanar-se que és l'únic equip de tots els que han guanyat en alguna oportunitat la Supercopa transalpina que ho va fer en tres països diferents de tres continents. Amén de guanyar-la quatre vegades a Itàlia, la va guanyar als Estats Units en 1-0 al Torino i, ara, a Xina.«El Milan es porta el primer assalt a Xina» (en espanyol). El País, 8 de juliol de 2011.

En la temporada 2011-2012 va sembrar certs dubtes conforme al rendiment de l'equip ja que els empats i derrotes eren constants, no obstant això, el rendiment de l'equip va augmentar de forma impressionant, acabant campió d'hivern juntament amb el seu principal contrincant al Scudetto; la Juventus -equip amb el qual barallaria el plànol nacional, tant en la Sèrie A com en la Copa Itàlia. Tenint a un equip poderós i competitiu, va començar amb molt entusiasme la segona part del torneig barallant mà a mà amb la Juventus i demostrant que és un dels principals favorits a portar-se la "Orejona", només per darrere del FC Barcelona, Reial Madrid i el conjunt aléman Bayern de Munic. Ja en Vuitens de final va golejar al Arsenal FC amb un marcador de 4-0, Kevin Prince Boateng inicio el festí en San Siro amb un golazo de volea seguit de Robinho (2) i Zlatan Ibrahimović de penal -aquest últim va assistir dos gols i pràcticament va sentenciar l'eliminatòria-. Tal derrota va passar a la història negra del Arsenal FC com la derrota més engruixada en competències europees i així l'A. de C. Milan pusó fi a una mala ratxa de no poder guanyar a equips anglesos i no poder passar de Vuitens de final, ambdues des de 2008, ara s'enfrontarà en quarts de final de nou contra el FC Barcelona després de veure's les cares en fase de grups (van empatar 2-2 en Nou Camp i el Milà es va ser derrotat a casa per 2-3 després d'un dubtós penal que l'àrbitre li va cobrar a Alberto Aquilani). En la Copa Itàlia van quedar en semifinals barallant la passada a la final amb la poderosa Juventus, després de perdre 1-2 en Sant Siro i empatar 2-2 en un partit fatídic en el Juventus Stadium.

No obstant això, les lesions s'han acabat de portar la temporada del rossonero, arribant a confrontar l'eliminatòria de vuitens de final davant el Barcelona amb fins a 7 baixes (Abat, Thiago Silva, van Bommel, Flamini, Muntari, Cassano i Ànec) conjuminat al fet que, jugadors com Nesta, Seedorf, Boateng i Robinho no van jugar al topall de les seves condicions. Així, el Milan obriria l'eliminatòria en Sant Siro, davant un espectacular mosaic de la seva afició, amb un equip plagat de jugadors veterans, alguns en baixa forma física producte de lesions recentment recuperades, per enfrontar al Barcelona. El partit d'anada va acabar en un empat sense gols, que alimentava les esperances milanistes d'obtenir la classificació en el Camp Nou. Però en partit de tornada va començar perdent amb un penal a Lionel Messi de Lucca Antonini. Després tindria la classificació a les seves mans quan Nocerino, després d'una jugada col·lectiva defineix i posava l'1 a 1 en el minut 28. Després, el Barcelona va disposar d'un altre penal que Messi transformaria en gol al final del primer temps, deixant en total desavantatge a l'equip rossonero que no va poder recompondre's d'aquest cop i va acabar caient per 3-1.López. «El Barcelona elimina a l'AC Milan i segueix fidel a la seva cita amb les semifinals» (en espanyol). Cadena SER, 3 d'abril de 2012. Finalment, l'equip, després d'una temporada molt barallada amb la Juventus, acaba en la segona posició, a només tres punts de la vecchia signora. «La Juve acaba la seva travessia» (PDF). Món Esportiu, 7 de maig de 2012, pàg. 24.

2012 - Avui: La renovació de la plantilla milanista[modifica | modifica el codi]

Després de la temporada 2011 - 2012, para Massimiliano Allegri estava bastant clar que l'AC Milan necessitava un canvi d'aires, ja que molts jugadors tenien una edat avançada per seguir donant-li al Milà la categoria i forma dels seus millors anys, després d'un clar declivi en els últims temps.Coves, Josep. «Solament queda l'escut del gloriós Milan» (en espanyol). Sport, 20 d'octubre de 2013. En conseqüència, la directiva van decidir donar-li sortida a jugadors de l'època daurada com Gennaro Gattuso, Clarence Seedorf, Alessandro Nesta, Filippo Inzaghi entre molts uns altres, a més d'una crisi econòmica que va obligar a l'equip a vendre als seus millors jugadors, com Thiago Silva i Zlatan Ibrahimović al PSG francès.Mora, Miguel. «El PSG lliga a Ibrahimovic» (en espanyol). El País, 17 de juliol de 2012.

Malgrat no comptar amb una gran injecció econòmica, el club realitza fitxatges com els de Nigel de Jong, Bojan Krkić, Riccardo Montolivo, Cristian Zapata, Francesco Acerbi entre molts uns altres, per rejovenir la plantilla, i de la mà de Massimiliano Allegri tenir una nova generació de jugadors que construïssin una nova història en l'AC Milan i d'aquesta manera, tenir un equip competitiu i més jove.

No obstant això, la temporada pels rossoneri no va marxar segons el previst, ja que en les primeres jornades va perdre diverses trobades, fins i tot fregant la zona del descens en les primeres jornades. La pèrdua d'abonaments econòmics producte de les sortides de Thiago Silva i Zlatan Ibrahimović, va centrar més en la crisi a l'equip milanista, no obstant això, el míster del Milan Massimiliano Allegri afirma que no cal perdre la calma i que tot és part d'un procés que a poc a poc donarà resultats, i va dir també, que el Milà per a la temporada 2012-13 no guanyaria el Scudetto, la qual cosa va generar el retret del seu mánager Adriano Galliani qui va dir que l'equip estava en funció de barallar per la lliga aquesta temporada. Malgrat els resultats dispars, és destacable de la temporada 2012-13 l'escalada al tercer lloc del campionat, la victòria sobre la Juventus per un a zero en Sant siro i finalment, la imponent victòria per dues a zero enfront del Barcelona d'Espanya, per la Champions League, encara que va caure eliminat en el partit de tornada en el Camp Nou per quatre a zero.García. «El F.C. Barcelona de la generació de Xavi aconsegueix davant el Milan la seva anhelada remuntada europea» (en espanyol). Cadena SER, 12 de març de 2013.

Però després que el quadre lombardo va desmentir totes les especulacions sobre un possible fitxatge de Mario Balotelli i Rodrigo Flores Fonseca, al·legant raons econòmiques (ja que el Milan va anunciar que no podrà gastar molts diners en jugadors a causa del fair play financer, i el Manchester City demanava prop de 37 milions d'euros pel davanter italià), i que el conseller delegat del club, Adriano Galliani, afirmarà que "en un 99,95% Balotelli no arribarà al Milan", el 29 de gener de 2013, es va concretar el fitxatge per 20 milions d'euros per "Turbo Mario",Abascal, Eduardo Fernández. «Balotelli fitxa pel Milà: 20 milions més 3 en variables» (en espanyol). AS, 30 de gener de 2013. convertint-se en el gran fitxatge d'aquesta nova era rossonera, unint-se a les noves grans estels rossoneras Stephan El Shaarawy i M'Baye Niang per tractar de formar una davantera temible de cara al tancament de la Sèrie A 2012-2013. Finalment, i gràcies a l'aportació de Balotelli, el Milan va aconseguir un 3º lloc en el campionat italià, que li permetia jugar la fase prèvia de la UEFA Champions League 2013-2014. «Milan, a Champions amb ajuda» (PDF). Món Esportiu, 20 de maig de 2013, pàg. 33.

Per a la campanya 2013-2014, tant de la Sèrie A, com a Lliga de Campions, el Milan segueix amb el seu nou model i incorpora, amb poca despesa, a Andrea Poli, des de la Sampdoria (a canvi del 50% de la fitxa del defensa polonès Bartosz Salamon, i Riccardo Saponara, provinent del Empoli de la Seriï B, també arribaria cedit des de l'etern rival, el Inter de Milà, el defensor argentí Matías Silvestre. Finalment van concretar la venda del migcampista ghanés Kevin-Prince Boateng al Schalke 04, i amb diners frescos van adquirir al davanter Alessandro Matri, des de la Juventus per 11 milions a pagar en 4 parts. Però el millor estava per venir: Kaká tornaria al club on va aconseguir els seus majors èxits, provinent del Reial Madrid, aterrant gratis en Sant Siro i signant per 2 anys.«"Hi ha amors que no s'obliden, vaig esperar quatre anys per tornar"» (en espanyol). AS, 1 de setembre de 2013.

El Milan comezó el seu camí en la UEFA Champions League des de la fase prèvia, on li va tocar disputar una dura eliminatòria amb el PSV Eindhoven holandès, amb el qual va empatar 1-1 en Eindhoven, gol del Shaarawy; i els van despatxar en el Sant Siro per 3 a 0, amb doblet de Kevin-Prince Boateng (abans d'abandonar la institució) i gol de Mario Balotelli. En el sorteig va caure en el grup H, de nou es van enfrontar al FC Barcelona, al Celtic FC escocès i al AFC Ajax holandès. Aconseguirien la passada als vuitens de final com a segons de grup, amb 9 punts.

El començament dels rossoneri en el Calci no va ser l'esperat, ja que es trobaven perduts a la meitat de la taula després de 12 jornades, sent un de les pitjors arrencades de campionat en dècades.«El pitjor Milà des de la 81-82, l'any del descens a la Seriï B» (en espanyol). AS, 3 de novembre de 2013. Al novembre de 2013, Adriano Galliani anuncia la seva intenció de dimitir després de 29 anys en el club rossonero,«Adriano Galliani anuncia la seva dimissió en el Milan per "una causa justa"» (en espanyol). Europa Press, 29 de novembre de 2013. una possibilitat que va ser desmentida per Silvio Berlusconi.DPA. «Galliani seguirà en el Milan després d'amenaçar amb marxar-se» (en espanyol). La Vanguardia, 30 de novembre de 2013.

El 13 de gener de 2014, Massimiliano Allegri va ser destituït després que el Milan perdés per 4-3 davant el recentment ascendit US Sassuolo, acabant la primera volta de la Sèrie A en una mediocre 11a. posició, a 30 punts del capdavanter.«Allegri ja és història» (en espanyol). Marca, 13 de gener de 2014. L'endemà, es confirma el fitxatge de l'ex futbolista rossonero Clarence Seedorf com a nou entrenador per a les properes 2 temporades i mitjana,Agència EFE. «Seedorf ocuparà la banqueta del Milan» (en espanyol). Superdeporte, 13 de gener de 2014. amb l'objectiu de redreçar el rumb d'un equip en crisi.«La crisi més greu del segle» (en espanyol). AS, 15 de gener de 2014. Seedorf va debutar amb triomf en la Sèrie A (va guanyar 1-0 contra el Hellas Verona), però no va poder evitar l'eliminació del Milan en quarts de final de la Coppa (derrota 1-2 enfront del Udinese)«Primer daltabaix de l'era Seedorf» (en espanyol). Marca, 22 de gener de 2014. ni en vuitens de final de la Lliga de Campions (resultat global de 5-1 enfront del Atlètic de Madrid).Agència EFE. «L'Atlètic atropella al Milan i vola cap als quarts» (en espanyol). Sport, 11 de març de 2014. Encara que finalment es van millorar els resultats en la Lliga (22 punts en la primera volta contra 35 en la segona), no va ser suficient per accedir a una competició europea, alguna cosa que no succeïa des de 1998.DPA. «La Juve supera els 100 punts i el Milà queda fora d'Europa» (en espanyol). AS, 18 de maig de 2014.

Després d'aquesta decebedora temporada, el Milan va decidir apostar per Filippo Inzaghi com a nou tècnic,Agència EFE. «Inzaghi, nou entrenador del Milan» (en espanyol). Sport, 9 de juny de 2014. després d'un polèmic acomiadament de l'holandès Clarence Seedorf, després de només estar sis mesos en l'adreça del primer equip, a més dels rumors que ho assenyalen per haver creat divisions i fissures dins de la plantilla. Per afrontar el curs 2014-15, es va destacar per la volta del defensor Adil Rami amb un acord entre el València CF, el Milà i el propi jugador, que va abonar la suma restant.Calero, Toni. «Adil Rami, traspassat al Milan» (en espanyol). Les Províncies, 12 de juliol de 2014. D'altra banda, es contracta al Brasiler Alex, el jugador francès Jérémy Ménez i el porter Michael Agazzi, tots ells com a agents lliures, demostrant una vegada més una forta crisi financera dins del club que no ha fet incorporacions de renonbre, fins ara. No obstant això, com a punts positius, cal tenir en compte l'ascens al primer equip del promisorio canterano, el nacionalitzat italià Hachim Mastour d'amb prou feines 16 anys que ja és assenyalat per alguns mitjans com un "fenomen".Soria, Miki. «Mastour: La nova perla del Milan, de fenomen en Youtube a realitat» (en espanyol). Sport, 21 de juliol de 2014. En quant a les sortides, després d'una acord entre les parts l'altre millor jugador del món i ídol del club, el brasiler Kaká abandona el club per sumar-se al São Paulo Futebol Clube durant els propers mesos, a més de les sortides de Adel Taarabt i Bryan Cristante. Com a noves incorporacions cal destacar les del fitxatge del porter del Reial Madrid Diego López Rodríguez, Pablo Armero procedent del Nàpols, la sortida de Mario Balotelli al Liverpool anglès, les arribades de Fernando Torres i Marco van Ginkel; tots dos procedents del Chelsea FC, i el fitxatge de Giacomo Bonaventura del Atalanta.

Malgrat totes les sortides i les poques incorporacions de qualitat, l'equip dirigit per Filippo Inzaghi va guanyar el Trofeu Tim el 23 d'agost de 2014, després de guanyar amb un marcador d'1-0 a la Juventus i 2-0 al Sassuolo. També va començar la Lliga amb bon peu, en guanyar els dos primers partits;Calemme. «El Milan surt vencedor en un partit boig de nou gols» (en espanyol). AS, 14 de setembre de 2014. però malgrat millorar els seus nombres, la igualtat en la lluita per la tercera posició, amb l'aparició de nous rivals com Sampdoria o el Genoa, provoca que el Milan arribi a la pausa de Nadal en 7º lloc.«Seriï A, Sampdoria i Mihajlovic: +10 i lode! Inter-Napoli, che delusione» (en italià). La Gazzetta dello Sport, 24 de desembre de 2014. [Consulta: 24 de desembre de 2014].

Ja en el 2015 el Milan anuncia la incorporació Alessio Cerci, provinent del Atlètic de Madrid, Mattia Destro cedit fins a final de temporada pel AS Roma, Suso, Gabriel Paletta, Salvatore Bocchetti i Lucca Antonelli, fitxatges que li portaran una mica més de joventut i atac a un equip que manca de jugadors amb aquestes característiques, a més de ser jugadors que d'una o una altra manera, o van tornar a Itàlia per la seva deficient actuació en els seus clubs o en la mateixa lliga italiana.Calemme, Mirko. «El futbol italià torna amb fitxatges: Cerci i Podolski» (en espanyol). AS, 5 de gener de 2015. El conjunt rossoneri va tancar la primera volta en una decebedora 8a. posició després de perdre (0-1) contra el Atalanta.«El Milan viu en la mediocritat» (en espanyol). Sport, 18 de gener de 2015. Encara que s'esperava un balanç positiu en l'arrencada de la segona meitat de temporada, el Milan de Inzaghi es va enfonsar en les primeres dates, arribant fins i tot, a estar diversos partits sense conèixer la victòria, alternant derrotes i empats humillantes per a l'esquadra com l'obtingut per 2-2 enfront del Hellas Verona, demostrant que el Milan encara no ha pogut aixecar cap, excepte explicats trobades en la lliga italiana malgrat tant els fitxatges d'hivern com del rendiment dels clubs amb els quals està lluitant el Milan a la meitat de taula. Mancant 3 jornades per acabar el campionat, l'equip milanista es va quedar sense opcions de jugar competicions europees per segon any consecutiu,DPA. «El Sassuolo enfonsa al Milan amb un hat-trick de Berardi» (en espanyol). AS, 17 de maig de 2015. acabant com 10º classificat.

Pocs dies després, l'entitat anunciava el cessament del seu entrenador Filippo Inzaghi,Agència EFE. «AC Milan va acomiadar al seu entrenador Filippo Inzaghi» (en espanyol). Ràdio Cooperativa, 4 de juny de 2015. qui és rellevat per Siniša Mihajlović.Agència EFE. «Mihajlovic pren el relleu de Inzaghi en el Milan» (en espanyol). Marca, 16 de juny de 2015. [Consulta: 16 de jun de 2015]. Paral·lelament, es confirma la venda del 48% del club a l'inversor tailandès Bee Teachubol.

Uniforme[modifica | modifica el codi]

  • Uniforme titular: Samarreta vermella amb franges negres, pantalons blancs, mitges negres.
  • Uniforme alternatiu: Samarreta blanca amb franja vermella i negra, pantalons blancs, mitges blanques.
  • Tercer uniforme: Samarreta daurada, pantalons negres, mitges negres.

Evolució de l'uniforme del club[modifica | modifica el codi]

  • Titular


Plantilla:Shirts

Plantilla:Shirts

Plantilla:Shirts

Plantilla:Shirts

Plantilla:Shirts

Plantilla:Shirts

Plantilla:Shirts

Plantilla:Shirts

Plantilla:Shirts

Plantilla:Shirts

Plantilla:Shirts

Plantilla:Shirts


  • Suplent


Plantilla:Shirts

Plantilla:Shirts

Plantilla:Shirts

Plantilla:Shirts

Plantilla:Shirts

Plantilla:Shirts

Plantilla:Shirts

Plantilla:Shirts

Plantilla:Shirts

Plantilla:Shirts

Plantilla:Shirts

Plantilla:Shirts


  • Tercera


Plantilla:Shirts

Plantilla:Shirts

Plantilla:Shirts

Plantilla:Shirts

Plantilla:Shirts

Plantilla:Shirts

Plantilla:Shirts

Plantilla:Shirts

Plantilla:Shirts

Plantilla:Shirts

Plantilla:Shirts

Plantilla:Shirts


Proveïdors (actual): Adidas Patrocinadors (actual): Fly Emirates

Origen[modifica | modifica el codi]

L'origen dels colors vermell i negre del Milan es remunten a la seva fundació, quan van ser seleccionats per Herbert Kilpin per representar l'ardent fervor que és part dels membres de l'equip i per infondre por als rivals.

Curiositats[modifica | modifica el codi]

Milanello, la mascota oficial del Milan.
  • En imposar-se les lleis feixistes a Itàlia, el Milan es va veure obligat a portar una samarreta blanca amb dues franges verticals, una negra i una altra vermella. El 1942 el club va canviar la samarreta en establir cinc franges verticals vermelles i negres.
  • El 1962 i el 1978 la samarreta original de Kilpin va reaparèixer, però amb un coll negre i un altre en "V", respectivament.
  • El 1981 el Milan es transformava en el primer equip a imprimir els noms dels seus jugadors en el dors de les samarretes. Aquesta mateixa temporada es va introduir la imatge d'un diable en el costat dret. Més tard, va ser dels pioners a Itàlia a integrar el nom de l’sponsor a la samarreta.
  • La samarreta de porter va ser de color negre (amb la finalitat d'intimidar als rivals) fins al 1999, on una groga rememorava l'obtenció del dècim scudetto.
  • L'any del centenari (1999) la samarreta de Kilpin va ser presentada una vegada més, però amb l’Stella d'Oro impresa.
  • Des del 16 de febrer de l'any 2006 el Milan té una mascota oficial, dissenyada per la Warner Bros: Milanello, un diable vermell amb la samarreta rossonera i una pilota de futbol.[12]

Afició[modifica | modifica el codi]

Aficionats de l'AC Milan abans d'un partit a San Siro.

El Milan posseeix una de les majors preferències entre els afeccionats a nivell de clubs de futbol, tant a Itàlia, com a Europa i a nivell Mundial en general. Segons un sondeig efectuat per la societat enquestadora DONEM i publicat en el periòdic La Repubblica el 24 d'agost de 2006. El Milan, amb un 16%, se situa com el tercer club amb més seguidors a Itàlia. Sondejos de popularitat futbolística efectuats per l'Institut Renato Mannheimer (ISPO) al juliol de 2007 (i publicat pel periòdic esportiu La Gazzetta dello Sport) situen al Milan en el segon lloc en preferències amb un 12.4%.

Encapçalant el Milan les preferències amb un benvolgut del 20.3% en el segment d'entre els menors de 24 anys, la quota més important del mercat futbolístic d'Itàlia. A nivell europeu, l'esquadra rossonera és el segon club amb més seguidors, resultant ser el primer club italià amb més seguidors a Europa, segons un estudi publicat per la societat alemanya Sport+Markt en el 2008.

Palmarès[modifica | modifica el codi]

Plantilla 2013/14[modifica | modifica el codi]

Actualitzat 5 setembre 2013

Núm. Posició Jugador
1 Flag of Italy.svg POR Marco Amelia
2 Flag of Italy.svg DEF Mattia De Sciglio
4 Flag of Ghana.svg MIG Sulley Muntari
5 Flag of France.svg DEF Philippe Mexès
7 Flag of Brazil.svg DAV Robinho
8 Flag of Italy.svg MIG Riccardo Saponara
10 Flag of Japan.svg MIG Keisuke Honda
11 Flag of Italy.svg DAV Giampaolo Pazzini
13 Flag of France.svg DEF Adil Rami
14 Flag of Slovenia.svg MIG Valter Birsa
15 Flag of Ghana.svg MIG Michael Essien
16 Flag of Italy.svg MIG Andrea Poli
17 Flag of Colombia.svg DEF Cristián Zapata
18 Flag of Italy.svg MIG Riccardo Montolivo
20 Flag of Italy.svg MIG Ignazio Abate
Núm. Posició Jugador
21 Flag of Guinea.svg MIG Kévin Constant
22 Flag of Brazil.svg DAV Kaká
23 Flag of Morocco.svg DAV Adel Taarabt
24 Flag of Italy.svg MIG Bryan Cristante
25 Flag of Italy.svg DEF Daniele Bonera
26 Flag of Argentina.svg DEF Matías Silvestre
28 Flag of the Netherlands.svg MIG Urby Emanuelson
32 Flag of Italy.svg POR Christian Abbiati
34 Flag of the Netherlands.svg MIG Nigel de Jong
35 Flag of Italy.svg POR Ferdinando Coppola
37 Flag of Italy.svg DAV Andrea Petagna
45 Flag of Italy.svg DAV Mario Balotelli
59 Flag of Brazil.svg POR Gabriel
81 Flag of Italy.svg DEF Cristian Zaccardo
92 Flag of Italy.svg DAV Stephan El Shaarawy

Jugadors destacats[modifica | modifica el codi]

Formació 4-3-1-2 d'Ancelotti la temporada 2005/2006

Jugadors històrics[modifica | modifica el codi]

Distincions individuals[modifica | modifica el codi]

Fins avui:

Golejadors històrics[modifica | modifica el codi]

Jugador Gols
SWE Gunnar Nordahl 221
UKR Andriy Shevchenko 175
ITA Gianni Rivera 164
BRA José Altafini 161
ITA Aldo Boffi 131
ITA Filippo Inzaghi 127
NED Marco Van Basten 125
BRA Kaká 125
ITA Giuseppe Santagostino 106
ITA Pierino Prati 102

Més presències[modifica | modifica el codi]

Jugador Partits
ITA Paolo Maldini 902
ITA Franco Baresi 719
ITA Alessandro Costacurta 663
ITA Gianni Rivera 658
ITA Gennaro Gattuso 468
NED Clarence Seedorf 432
ITA Mauro Tassotti 429
ITA Massimo Ambrosini 428
ITA Angelo Anquilletti 418
ITA Cesar Maldini 412
ITA Demetrio Albertini 406

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]


Membres fundadors de l'Associació Europea de Clubs

FC AjaxRSC AnderlechtFC BarcelonaBayern MünchenBirkirkara FCChelsea FCFC CopenhagueDinamo de ZagrebJuventus de ToríOlympique de LióManchester UnitedAC MilanOlympiakosFC PortoRangers FCReal Madrid


  1. L'equip del mes del món
  2. [1]
  3. [2]
  4. [3]
  5. Medaglia del Re
  6. Copa Mitropa.
  7. Origen del terme Grenoli.
  8. Copa Llatina
  9. Centenari del Milan.)
  10. Biografia de Giovanni Lodetti.)
  11. Alineació de la final de la Copa de Campions de 1963.
  12. cita web |url=http://www.acmilan.com/it/news/show/24560 |títol=Ecco la nuova mascotte |editor=acmilan.com |data=16 febbraio 2006 |dataaccés=26 ottobre 2010
  13. jugadors d'or del futbol europeu dels últims 50 anys.