Juventus Football Club

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Juventus
logo
Nom complet Juventus Football Club
Àlies Bianconeri, L'anciana, La núvia d'Itàlia, Zebres
Fundació 1897
Estadi Juventus Stadium,
Torí, Itàlia
(41.000 espectadors)
President Itàlia Andrea Agnelli
Entrenador Itàlia Massimiliano Allegri
Lliga Serie A
(1r la temporada 2012-13)
Lloc web oficial www.juventus.com
Equipació
Primer
equip
Equipació
Segon
equip
Equipació
Tercer
equip

La Juventus Football Club (BIT: JUVE) és un club de futbol de la ciutat de Torí (Itàlia). Actualment és l'únic club italià que té l'estadi en propietat, el Juventus Stadium, inaugurat el 8 de setembre del 2011. El club va ser fundat l'1 de novembre de 1897 amb el nom de «Sport Club Juventus» per un grup d'estudiants locals.[1] Actualment participa en la màxima categoria professional del futbol italià (denominada des de 1929 Serie A). Des de la seva fundació el 1898 fins al 1929 el campionat italià de futbol era conegut com a Campionat Federal o Campionat per Grups per estar constituït en grups segons la regió de procedència dels clubs. En la qual ha transcorregut la major part de la seva història amb l'única excepció de la temporada 2006-07.

L'origen del club resta obscur des del punt de vista periodístic, a causa que a les darreries del segle XIX l'esport no estava prou difós al país com per justificar l'interès de la premsa. De fet, l'únic document que va fer referència als orígens de la Juventus amb suficient certesa va ser publicat en la seva revista institucional el 26 de desembre de 1915. Els colors que identifiquen al club són el blanc i el negre, els quals utilitza en el seu uniforme des del 1903. El club juga com a local al Juventus Stadium, que té amb una capacitat total de 41.000 espectadors i unes dimensions de 105x68 metres.

Històricament es tracta del club més reeixit d'Itàlia i al mateix temps un dels clubs més llaurejats i coneguts del món.[2] La Juventus F.C. és el club amb el major nombre de títols oficials guanyats en el futbol italià amb un total de 45 campionats (30 Lligues, 9 Copes i 6 Supercopes). A nivell internacional és el segon club amb el major nombre de títols internacionals guanyats (11), per davant de l'Inter de Milà (9), i únicament superat per l'AC Milan (18). La Juventus, a més, és el club italià que compta amb el major nombre de títols en competicions oficials (56), per davant dels citats Milan (47) i Inter (39). La Juventus va ser el primer club italià i del sud d'Europa en guanyar la Copa de la UEFA (temporada 1976-77),[3] és el quart club europeu i vuitè del món amb la major quantitat de títols oficials guanyats en l'àmbit internacional. Amb 11 trofeus internacionals, la Juventus és —al costat del Liverpool FC— el quart club europeu amb la major quantitat de tornejos organitzats a nivell confederatiu i/o interconfederatiu guanyats, únicament superat per l'AC Milan (18), el Reial Madrid (18) i el FC Barcelona (14). A nivell mundial és el vuitè club amb la major quantitat de trofeus internacionals oficials, sent superat per l'Al-Ahly (20), Boca Juniors (18), CA Independiente (16), São Paulo (12) i els tres clubs europeus ja citats.[4] Sent a més el primer club en la història del futbol europeu en guanyar les tres principals competicions organitzades per la Unió Europea d'Associacions de Futbol[5] (actualment és un dels únics quatre en aconseguir-ho al costat de l'Ajax d'Amsterdam, del Bayern de Munic i del Chelsea FC) i el primer club del món —i únic fins al present— en guanyar totes les competicions confederatives i el títol mundial interclubs. La Juventus Football Club és l'únic club del món que ha guanyat totes les competicions confederatives possibles en la seva categoria i el títol mundial (Copa Intercontinental i/o Copa Mundial de Clubs). A més, al costat de l'Étoile Sportive du Sahel de Tunísia, és l'únic club del món que ha obtingut el títol en totes les competicions internacionals organitzades per la seva respectiva confederació.[6][7]

L'any 2009 va ser reconegut com el millor club italià del segle XX i segon a nivell europeu durant aquest mateix període per la Federació Internacional d'Història i Estadística de Futbol, institució reconeguda per la FIFA.[8] Els seus clàssics rivals són el Torino Football Club, amb el qual disputa el Derbi de Torí, i l'Inter de Milà, club enfront del qual disputa el denominat Derbi d'Itàlia. Vinculada a la família industrial Agnelli des de la dècada de 1920,[9] el club torinès va formar part, en qualitat de membre fundador, de l´Associació de Clubs Europeus (abans G-14), una organització internacional que agrupava als clubs més importants i influents d'Europa.[10]

Història[modifica | modifica el codi]

Fundació i primers anys (1897-1930)[modifica | modifica el codi]

Els fundadors / futbolistes de la Juventus FC amb la primera indumentària del club.

La Juventus Football Club va ser fundada l'1 de novembre de 1897 amb el nom de «Sport Club Juventus», per un grup d'estudiants locals, del Liceu Classico Massimo D'Azeglio, que solien reunir-se entorn d'una banqueta d'una Plaça d'Armes propera (la qual es troba actualment a la seu del club).[11] El seu primer uniforme, el qual va usar durant els seus primers sis anys, va estar compost per una camisa de color rosat amb mocador o corbata negra i uns pantalons curts també de color negre.[12]

Sota el nom de «Foot-Ball Club Juventus»,[13] la societat es va inscriure oficialment en la Federació Italiana de Futbol l'11 de maig de 1900 i va debutar en la tercera edició del Campionat Federal, però no va superar la fase eliminatòria (derrota 1:0 contra el FC Torinese).[14] Va ser el 1905, durant la presidència de l'empresari tèxtil suís Alfred Dick, que el club va guanyar per primera vegada el campionat nacional, davant el Gènova FC en el partit decisiu del grup final del campionat, amb vint-i-cinc triomfs, cinc empats i quatre derrotes; i setanta-nou gols a favor.[15]

Un any després Alfred Dick, que estava meditant sobre la possibilitat de portar l'equip a l'estranger, fins i tot canviar-li el nom a la societat per Jugend Fussballverein, després de diverses discussions amb els socis del club, va decidir renunciar a la presidència per fundar, amb el suport d'alguns futbolistes i accionistes dissidents, el Foot-Ball Club Torino.[16] Per tant, l'equip bianconero es va quedar amb pocs futbolistes i escassos recursos financers, generant un període crític en l'economia del club que es va estendre per un llarg temps.

Esquema tàctic utilitzat durant el Quinquenni d'Or.
El Trio Màgic compost per Omar Sívori, John Charles i Giampiero Boniperti.

El 24 de juliol de 1923 la Família Agnelli, propietària del Grup Fiat, va prendre participació en la Juventus per primera vegada a través de la figura d'Edoardo Agnelli, fill del fundador de l'empresa i electe president de la societat. En aquesta mateixa temporada es va produir el debut del porter Gianpiero Combi, al costat de Virginio Rosetta (qui va arribar al club procedent del Pro Vercelli Calcio el 1926), Federico Munerati, Aldo Borel, Carlo Bigatto i Giuseppe Grabbi, a més de l'arribada a la capital piemontesa del primer entrenador en la història dels bianconeros, l'hongarès Jenő Károly.[17]

El Quinquenni d'Or (1931-1935)[modifica | modifica el codi]

Sota la direcció del tècnic italià Carlo Carcano, qui va arribar al club el 1930 juntament amb els futbolistes Mario Varglien, Giovanni Varglien, Luis Monti, Luigi Bertolini, Renato Cesarini, Giovanni Ferrari, Raimundo Orsi i Felice Borel; el club va aconseguir durant cinc anys consecutius la conquesta de l´scudetto.

La Juventus va culminar el denominat Quinquenni d'Or amb el debut dels juvenils Pietro Rava i Alfredo Foni (els qui posteriorment van obtenir la medalla d'or en els Jocs Olímpics de Berlín de 1936 i la Copa Mundial de Futbol de 1938) en el primer equip en la temporada 1934-35, vencent amb dos punts, per tercer any consecutiu, per sobre de l'Ambrosiana-Inter.[18] El 14 de juliol de 1935 la societat bianconera va sofrir la desaparició del seu president Edoardo Agnelli en un accident aeri esdevingut a la ciutat de Gènova.

El Trio Màgic (1957-1961)[modifica | modifica el codi]

El 1957 durant la presidència d'Umberto Agnelli (germà menor de Gianni), van arribar al club el davanter argentí Omar Sívori, procedent del River Plate, i el gal·lès John Charles, procedent del Leeds United, els qui van ajudar a Giampiero Boniperti a formar un trio d'atac conegut a Itàlia com el Trio Màgic.[19][20] Ells van ser importants en la conquesta del dècim scudetto amb cinquanta-un punts i per tant, de la primera «Estrella d'Or al Mèrit Esportiu» atorgada per la Federació Italiana de Futbol,[21] junts van aconseguir guanyar tres campionats de la Serie A i dues Copes d'Itàlia.

La Juventus va guanyar el campionat i la Copa d'Itàlia el 1960, amb cinquanta-cinc punts en la lliga i en la copa, amb victòria final 3-2 davant la Fiorentina.[22][23] El 1961 amb els sis gols anotats per Sivori (Pilota d'Or aquesta mateixa temporada)[24] en el 9-1 a l'Inter de Milà, la Juve va guanyar la lliga italiana totalitzant quaranta-nou punts,[25] i al final de la temporada, Boniperti es va retirar després de jugar setze anys en el club.

El Cicle Llegendari (1972-1986)[modifica | modifica el codi]

Michel Platini, tres vegades màxim golejador de la Serie A.

Amb la figura de l'ex-futbolista Giampiero Boniperti assumint la presidència del club el 13 de juliol de 1971, es va obrir un gran cicle d'èxits per la Vecchia Signora, el denominat Cicle Llegendari.[26] El pla de treball de Boniperti va consistir a fitxar als millors futbolistes del campionat nacional, aquesta etapa va estar caracteritzada per la conformació dels futurs futbolistes claus del procés, al club van arribar Dino Zoff, Fabio Capello, Roberto Bettega, Franco Causio, Giuseppe Furino, Claudio Gentile, entre uns altres.

En aquesta mateixa temporada, el club va aconseguir guanyar per primera vegada en la seva història la final de la Copa d'Europa de futbol, a Belgrad, on va caure 1-0 davant de l'Ajax d'Amsterdam dels Països Baixos. La nova dècada, amb Giovanni Trapattoni en la banqueta, es va iniciar amb èxits, la Juventus va obtenir els campionats de les temporades 1980-81 i 1981-82 (el vintè),[27][28] després de l'obtenció d'aquest últim, se li va atorgar al club la segona estrella d'Or al Mèrit Esportiu,[29] amb l'aportació de futbolistes com el davanter Paolo Rossi (ex-canterà del club),[30] Domenico Marocchino i Giuseppe Galderisi.

En la temporada següent el club es va classificar en el segon lloc de la lliga, va aconseguir el títol de la Copa d'Itàlia, però va ser derrotat en la final de la Copa de Campions d'Europa disputada a Atenes davant l'Hamburg SV d'Alemanya.[31] En la temporada de 1983-84 el club va conformar un equip on destacaven Stefano Tacconi, Cesare Prandelli, Michel Platini, Zbigniew Boniek, Massimo Bonini, Gaetano Scirea, Sergio Brio i Antonio Cabrini, en aquesta mateixa temporada, l'equip va obtenir l'scudetto (amb quaranta-tres punts)[32] i la Recopa d'Europa a Basilea, amb marcador de 2-1 davant del FC Porto el 16 de maig de 1984.[33]

En la temporada de 1985 la Juventus va obtenir la Supercopa d'Europa a Torí, amb marcador de 2-0 enfront del Liverpool FC (16 de gener de 1985),[34] i la Copa d'Europa a Brussel·les el 29 de maig, per 1-0 davant del mateix rival,[35] amb el qual el club es va consagrar com el primer en la història del futbol europeu en guanyar les tres principals competicions organitzades per la UEFA, fet pel qual la Unió Europea d'Associacions de Futbol li va conferir en reconeixement la Placa de la UEFA a Ginebra (Suïssa) el 12 de juliol de 1988.[36][37]

El 29 de maig de 1985 va ocórrer el Desastre de Heysel a l'estadi del mateix nom de Brussel·les, en la qual van morir trenta-nou afeccionats del club davant l'empenta dels hooligans del Liverpool anglès.[38] El 8 de desembre del mateix any, la Juve va guanyar la Copa Intercontinental, el primer títol mundial interclubs de la seva història, a Tòquio, va derrotar 6-4 (4-2 per penals, 2-2 en temps regular) els Argentinos Juniors,[39] erigint-se com el primer club del món en guanyar totes les competicions internacionals possibles.

L'Stadio delle Alpi i la tornada de Trapattoni (1990-1999)[modifica | modifica el codi]

Marcello Lippi, entrenador del club entre 1994 i 1999.

L'advocat italià Vittorio Caissotti di Chiusano va arribar a la presidència del club el 1990; i a partir d'aquest any, el club va començar a disputar els seus partits de local a l'Stadio delle Alpi (construït per la Copa Mundial de Futbol de 1990), el qual va passar a ser propietat definitiva del club l'any 2004.[40] Amb Luigi Maifredi com a entrenador, van arribar al club futbolistes com Júlio César da Silva, Paolo di Canio, Roberto Baggio i Thomas Häßler. En aquesta temporada, el club va aconseguir arribar a les semifinals de la Recopa d'Europa, on va ser eliminat pel FC Barcelona.

En la temporada 1991-92 el tècnic Giovanni Trapattoni va tornar a la Juve,[41] i amb ell en la banqueta, el club novament va obtenir el seu nivell competitiu. Malgrat això va perdre la final de la Copa d'Itàlia contra el Parma FC[42] En la següent temporada l'equip va ser reforçat amb Andreas Möller i Gianluca Vialli, i va guanyar per tercera vegada en la seva història la Copa de la UEFA i en la lliga va ocupar el quart lloc.[43][44] Procedent del Nàpols, Marcello Lippi es va fer càrrec de la Juventus el 1995. La Juve, després de nou anys sense victòries en el campionat, va aconseguir el segon doblet de la seva història. A més de guanyar l'scudetto de la temporada 1994-95 amb noranta-sis gols a favor, setanta-tres punts, deu punts d'avantatge respecte al segon, la Lazio,[45] i va obtenir la seva novena Copa d'Itàlia.[46]

A l'any següent la Juventus, que incloïa en el seu equip a futbolistes com Gianluca Vialli, Fabrizio Ravanelli, Paulo Sousa, Alessandro Del Piero, Angelo Peruzzi, Didier Deschamps, Antonio Conte, Ciro Ferrara i Gianluca Pessotto, van guanyar l'últim trofeu que li faltava al club, la Supercopa d'Itàlia (un trofeu creat per la Federació Italiana de Futbol el 1988, seguint el model de la Supercopa d'Europa).[47] En el futbol internacional, després de nou anys d'absència, la Juventus va participar en la Copa d'Europa (rebatejada des de l'any 1993 com la Lliga de Campions de la UEFA) i, després d'eliminar en quarts de final al Reial Madrid (0-1 a Madrid i 2-0 a Torí), va obtenir el torneig (final jugada a Roma) davant de l'Ajax d'Amsterdam (1-1 en temps regular; 4-2 per penals).[48][49]

El segon cicle de Lippi i l'escàndol de Calciopoli (2001-2006)[modifica | modifica el codi]

Zinedine Zidane, el tercer traspàs més car de la història.
Didier Deschamps, encarregat de dirigir al club a la Serie B.

Després de tres temporades sense obtenir títols, Vittorio Caissotti di Chiusano (president del club en aquest moment) va decidir contractar a una sèrie de futbolistes per renovar la plantilla, entre els quals es trobaven el porter Gianluigi Buffon, el lateral dret Lilian Thuram (tots dos ex-Parma) i el migcampista txec Pavel Nedvěd (ex-Lazio). A l'agost de 2001, Zinedine Zidane va ser transferit al Reial Madrid d'Espanya, per la suma de 73,5 milions d'euros (el tercer traspàs més car de la història).[50]

En la temporada 2002-03, després d'obtenir la seva tercera Supercopa d'Itàlia contra el Parma, la Juventus va aconseguir el campionat de la lliga amb dos dies d'antelació,[51] i va disputar la final de la Lliga de Campions, després de superar al FC Barcelona en els quarts de final (1-1 a Torí i 1-2 a Barcelona)[52] i al Reial Madrid en semifinals (2-1 a l'Estadi Santiago Bernabéu i 3-1 a l'Stadio delle Alpi). Disputant per setena ocasió la final del torneig, realitzat a Manchester, l'equip va caure 2-3 en la definició per penals davant del AC Milan, després d'empatar sense gols en el temps regular i suplementari.

Al juny de 2006, la Juventus va inaugurar el seu nou Juventus Center, situat a la localitat de Vinovo (als afores de la ciutat de Torí). Aquest mateix mes, arran de l'escàndol d'intercepcions telefòniques i influència en la designació d'àrbitres del futbol italià (denominat Calciopoli), la Família Agnelli va decidir nomenar a un nou Consell d'Administració en el club (destacant l'empresari Giovanni Cobolli Gigli com a nou president de la societat i els ex-futbolistes Marco Tardelli i Gianluca Pessotto). Didier Deschamps va reemplaçar en la direcció tècnica del club a Fabio Capello, convertint-se en el primer entrenador del club d'origen no italià després de trenta-tres anys.[53]

El 14 de juliol de 2006, entorn de les 21:00 (CET) es va publicar la sentència en primera instància que indicava el descens administratiu a la Serie B de la Juventus, la revocació de l'scudetto de la temporada 2004-05 i la no assignació de l'scudetto del campionat 2005-06. Després de l'apel·lació dels clubs implicats davant del Tribunal de Justícia de la Federació Italiana de Futbol, la penalització per punts es va reduir de trenta a disset i el descens a la Serie B (el descens a la Serie B va ser una sanció que només se li va aplicar al club bianconero), de manera similar a les sancions assignades als altres tres clubs implicats: Lazio, Fiorentina i Milan.[54][55]

El descens a la Serie B va fer que la Juventus perdés diversos futbolistes importants com Fabio Cannavaro, Lilian Thuram, Gianluca Zambrotta o Zlatan Ibrahimović, entre d'altres. Didier Deschamps va ser confirmat com a nou tècnic.[56] En l'esportiu, el club, va sumar vuitanta-cinc punts en quaranta-dos partits disputats en la Serie B (vint-i-vuit victòries, deu empats i quatre derrotes, incloent a més una sanció disciplinària de nou punts a l'inici del torneig, amb el que hagués collit 94 punts en lloc de 85) i va guanyar el campionat, per la qual cosa va ascendir a la Serie A per disputar la temporada 2007-08.[57] El 4 de juny de 2007 Claudio Ranieri va ser nomenat oficialment com a entrenador de la Juve.[58]

El retorn a la Serie A i el tricampionat (2007-present)[modifica | modifica el codi]

Alessandro Del Piero a la ciutat de Novara.
La Juventus durant la Lliga de Campions de la UEFA 2012-13 en un partit contra el Shaktar Donetsk.

El retorn de la Juventus a la Serie A es va produir oficialment el dissabte 25 d'agost de 2007, en un partit davant del Livorno Calcio, que va finalitzar amb marcador de 5-1 a favor dels bianconeros,[59] i al final de la temporada la Juventus va ocupar la tercera posició en el campionat, darrere de l'Inter de Milà i de l'AS Roma. En la temporada 2008-09 va haver de disputar la lligueta de classificació per la Lliga de Campions de la UEFA 2008-09 gràcies al tercer lloc aconseguit en la temporada anterior. En aquesta fase es va enfrontar al FC Petržalka, guanyant la sèrie per un resultat global de 5-1, classificant-se en el grup H juntament amb el Reial Madrid, el Zenit Sant Petersburg i el BATE Borisov.

Va acabar en el primer lloc del grup al costat del Reial Madrid amb dotze punts deixant enrere al Zenit i al BAT. En els vuitens de final es van enfrontar amb el Chelsea FC perdent la sèrie i quedant eliminats per un resultat global de 3-2. En el pla local la temporada va estar plagada de bons i mals resultats, els quals van conduir a l'acomiadament del tècnic Claudio Ranieri, sent aquest reemplaçat pel tècnic interí Ciro Ferrara, exjugador del Nàpols i de la Juventus.[60] Finalment la temporada va acabar amb un segon lloc en la taula de posicions al costat del Milan amb setanta-quatre punts sota l'Inter de Milà amb deu punts més.

En la temporada 2009-10 la Juventus va finalitzar setena en la taula, sent eliminada en quarts de final de la Copa d'Itàlia per l'Inter de Milà. Va acabar tercera del grup A de la Lliga de Campions per darrere del Girondins de Bordeus i del Bayern de Munic, disputant la Lliga Europa de la UEFA (anteriorment Copa de la UEFA) per primera vegada des de l'any 2000. Per la temporada 2010-11 el club va contractar al tècnic italià Luigi Delneri.[61] El 28 d'agost de 2010 després de 171 gols en 320 partits va abandonar el club el davanter francès David Trezeguet, que va fitxar per l'Hèrcules de la Primera Divisió d'Espanya.

La Juventus va finalitzar setena en la Lliga i va ser eliminada en quarts de final de la Copa d'Itàlia per la Roma. A l'Europa League va finalitzar tercera en el seu grup amb sis punts, fruit de sis empats. El 31 de maig de 2011 la societat va fer oficial la contractació de l'exjugador bianconero Antonio Conte com a nou entrenador, en substitució de Delneri.[62] Després de dos anys d'obres, el 8 de setembre de 2011 es va inaugurar el Juventus Stadium, convertint a la Juventus en el primer club d'Itàlia a tenir un estadi en propietat.[63]

El 6 de maig de 2012, després de nou anys, la Juventus es va consagrar campió de la Serie A 2011-12, vencent pel marcador de 2-0 al Cagliari Calcio, adjudicant-se així el seu 28è scudetto.[64] A més, la Juventus va acabar el campionat sense derrotes, amb vint-i-tres victòries, quinze empats i vuitanta-quatre punts. No obstant això, en la Copa d'Itàlia de 2011-12 va perdre en la final contra el Nàpols amb el resultat de 2-0, no podent aconseguir el doblet,[65] però sí va obtenir la Supercopa d'Itàlia de 2012 vencent als napolitans amb el marcador de 4-2.

La Juventus va tornar a proclamar-se campió de la Serie A en la temporada 2012-13 el 5 de maig de 2013, en guanyar per 1-0 al Palerm, després d'haver dominat clarament la competició en ser capdavanters des de la segona jornada.[66] En la Lliga de Campions van arribar fins als quarts de final, sent eliminats pel futur campió d'aquesta competició, el Bayern de Munic;[67] i en la Copa van caure en semifinals, també davant del que seria campió (Lazio).[68]

En la temporada 2013-14 la Juventus va tenir un bon inici en la Lliga, però van aparèixer nous rivals com la Roma i l'Inter. No obstant això, el conjunt bianconero no va baixar el pistó i es va posar líder en la 12a jornada, acabant la primera volta amb cinquanta-dos punts i una ratxa d'onze victòries consecutives;[69] encara que en contrapartida va ser eliminat en la fase de grups de la Lliga de Campions i també va caure en quarts de final de la Copa d'Itàlia.[70][68] Malgrat sumar un nou revés europeu en caure en semifinals de l'Europa League,[71] la Juventus va mantenir la seva hegemonia a Itàlia en guanyar el seu tercer scudetto consecutiu. El 15 de juliol de 2014, l'entrenador bianconero Antonio Conte va anunciar la seva dimissió de forma inesperada,[72] sent substituït per Massimiliano Allegri.[73]

La Juventus en la cultura popular[modifica | modifica el codi]

A través dels anys, la Juventus Football Club no només ha aconseguit imposar-se en l'esport tant en l'àmbit nacional com en l'internacional, sinó també en la cultura italiana. La societat bianconera va ser el primer club italià, juntament amb el Gènova F. C., a traslladar als seus fanàtics d'una ciutat a una altra, en ocasió d'un partit del campionat disputat a la ciutat de Milà l'1 d'abril de 1906.[Nota 1] El vintè-novè derbi entre la Juve i el Torino FC el 15 de maig de 1932, va ser el primer esdeveniment futbolístic a ser transmès en viu per la ràdio, a través de la veu del comentarista Nicolò Carosio de l'Ens Italià Audizioni Radiofoniche (actualment Radiotelevisione Italiana).[74] La trobada disputada entre la Juventus i el AC Milan el 5 de febrer de 1950, transmès en directe i de forma televisiva a nivell nacional, va representar la primera transmissió d'una trobada del futbol italià a través d'aquest mitjà de comunicació, encara que va ser tractada de forma experimental.[75]

La trobada disputada entre la Juventus i la AS Roma de Fulvio Bernardini en el Camp Testaccio el 15 de març de 1931, va servir com a inspiració per la pel·lícula Cinque a zero del director Mario Bonnard i la novel·la Li due città de Mario Soldati.[76][77] Altres pel·lícules relacionades amb la Juventus són: Vacanze in America de Carlo Vanzina el 1984,[78] en la qual es dóna una trobada de futbol entre afeccionats de la Juventus i la Roma —rivals pel títol durant els anys 1980— a la Vall de la Mort i Sant Maradona de Marco Ponti el 2001, en la qual fins i tot s'observa una escena a l'Stadio delle Alpi durant una trobada entre la Juventus i l'Atalanta BC corresponent a la temporada 2000-01.[79]

A Torí, al seu torn, es respira la Juventus allà on vas: el banc de Cors Re Umberto, el Liceu d'Azeglio, les diverses seus socials (Galeria Sant Federico, Piazza Crimea i l'actual Cors Galileu Ferraris), els estadis (de Piazza d'Armi al Comunale, del Camp Combi al Delle Alpi que molts comencen a enyorar) i, a continuació, els carrers, els barris, de Mirafiori al pujol, de Sant Paolo a la Crocetta, hi ha tanta Juve en la història de la capitale sabauda, un recorregut que travessa, dècada després de dècada, l'art i la cultura del Nou-cents.[80]

El poema titulat Madama Juve, escrit en piemontès pel novel·lista i periodista Giovanni Arpino en homenatge al club, va ser inclòs en el llibre Operi de 1992, un compendi de l'obra d'Arpino.[81] Una altra publicació, on s'esmenta a la Juventus és la novel·la d'Aldo Nove titulada Port Plata Market de 1997, en la qual l'equip dirigit per Marcello Lippi representa un dels punts centrals de la vida del protagonista.[82]

El 2003, els periodistes Mario i Andrea Parodi relacionen els campionats obtinguts per la Juventus durant les temporades 1976-77 i 1977-78 en el context històric i social d'Itàlia a la fi de la dècada de 1970 a través del llibre In bianco i nero: una gran Juve negli anni del piombo.[83] El club també apareix en el video de presentació de la ciutat de Torí com a seu dels Jocs Olímpics d'Hivern, el qual va ser transmès a nivell mundial per la cadena nord-americana National Broadcasting Company el 10 de febrer de 2006. Documental de la National Broadcasting Company The World menges to Torino transmès en italià i anglès en senyal internacional el 10 de febrer de 2006 com a presentació de la ciutat de Torí abans de l'inici de la Cerimònia d'Obertura dels Jocs Olímpics de Torí 2006.

L'entitat turinesa és denominada FC Piemonte a la sèrie d'anime japonès Capità Tsubasa: Road to 2002 i amb el seu nom original en el manga homònim.[84] És conegut també el cor entonat pels afeccionats del Notts County d'Anglaterra —club que té un vincle històric amb l'entitat italiana— denominat It's just like watching Juve, cada vegada que el seu equip realitza una gran presentació.[85] Entre les activitats culturals de Torí relacionades amb la Juventus es pot esmentar l'exhibició denominada Juventus: 110 anni a opera di arte, realitzada per la Fundació Palazzo Bricherasio en ocasió de la celebració dels cent deu anys de la fundació de la societat bianconera del 26 d'octubre al 2 de desembre de 2007.[86]

Símbols[modifica | modifica el codi]

Himne[modifica | modifica el codi]

«Simili a degli eroi, abbiamo il cuore a strisce
Portaci dove vuoi, verso le tue conquiste
Dove tu arriverai, sarà la storia di tutti noi
Solo chi corre può, fare di te la squadra che sei

Juve, storia di un grande amore
Bianco che abbraccia il nero
Coro che si alza davvero, per te..»

Petit extracte de l'himne de la Juventus de Torí.

L'himne oficial del club porta per nom Juve, storia vaig donar un gran amore, va ser compost pel cantautor italià Paolo Belli en 2006.«Inno Juventus» (en italià). Lajuvesiamonoi.it. [Consulta: 2 de març de 2009]. L'himne és interpretat a l'inici de cada trobada disputada pels bianconeros en el Juventus Stadium. Hi ha altres cançons en homenatge al club com són: Il cel è bianconero, Vecchia Signora, Juve facci sognare i Magica Juve, totes d'autoria del compositor Francesco De Felice.«Inni Senar Ufficiali» (en italià). Juworld.net. [Consulta: 2 de març de 2009]. Una altra cançó que podem esmentar és el Juvecentus, d'autoria del compositor Pierangelo Bertoli en 1997, en ocasió del centenari de la fundació de la societat.«Juvecentus» (en italià). Bertolifansclub.org. [Consulta: 2 de març de 2009].

Escut[modifica | modifica el codi]

L'actual escut del club és el resultat de diverses i petites modificacions de l'escut original utilitzat des dels anys 1920.[87] Actualment l'emblema oficial de l'entitat està format per una figura ovalada —Escut Oval— amb vora negra, dividit en cinc franges verticals (dues blanques i tres negres).

En la part superior es troba una banda horitzontal amb fons blanc i dins d'ella el nom del club en lletres majúscules sobre una vora daurada. En la part inferior del mateix es troba la silueta d'un toro (símbol de la ciutat de Torí) dins d'un escut triangular —al·legoria a l'escut de la ciutat—, i sobre aquest la silueta d'una corona mural. Anteriorment l'escut era de color blau i de majors dimensions.

Una altra característica dels escuts antics de l'entitat va ser la inclusió de dos estels daurats («Estel d'Or al Mèrit Esportiu») atorgades per la Federació Italiana de Futbol en 1958 i 1982, els quals simbolitzen la conquesta de deu títols de lliga). Durant la passada dècada dels 80, la Juventus va utilitzar com a escut la silueta d'una zebra (símbol de la societat) amb els dos estels daurades a banda i banda del cap del equí. Aquest emblema va estar coronat pel nom del club -JUVENTUS- formant un arc.

Uniforme[modifica | modifica el codi]

  • Uniforme titular: Samarreta composta per franges verticals en colors alternats blancs i negres amb les vores i el coll circular en color negre, pantaloneta blanca i mitjons blancs amb una franja horitzontal de color negre.
  • Uniforme alternatiu: Samarreta blava, pantaloneta blava i mitjons blaus amb una franja horitzontal de color groga.

Origen[modifica | modifica el codi]

Formació de la Juventus el 1903: el primer any amb la samarreta bianconera.

En 1903, el distribuïdor anglès de tèxtils John Savage, qui residia en aquell temps en Torí, en quedar-se sorprès amb l'estat de l'uniforme del club respecte a l'usat en el primer campionat nacional (1900), va creure convenient redissenyar l'uniforme i importar des de Anglaterra un millor equipament per al mateix.

Una vegada que Savage va contactar a un fabricant tèxtil de la ciutat anglesa de Nottingham, li va sol·licitar un nou lot d'uniformes amb els colors originals (rosat i negre),«Black & White» (en anglès). Nottscountyfc.co.uk, 2007. [Consulta: 29 de març de 2008]. però el to pàl·lid del color rosat va fer que el lot d'uniformes «tacats» guardés molta semblança amb el del club Notts County, el fabricant va reproduir per error l'uniforme del County (blanc i negre) amb lleugeres variacions.

Quan l'encomana va arribar a Torí, cap dels futbolistes i membres del club va estar conformi amb el «nou» uniforme (el de colors blancs i negres en franges verticals) i ho van rebutjar, però temps després, davant la inminencia d'un nou torneig, no van tenir major alternativa que acceptar-ho.Barba. «Samarretes insòlites i històriques». Notes de Futbol. [Consulta: 27 de setembre de 2008].«Juventus». Ambitalia.com.uy. [Consulta: 27 de setembre de 2008].

Amb el córrer del temps els colors del nou uniforme van formar part fonamental de la identitat de la societat (per tant la mascota del club és una zebra). En homenatge als orígens del club, els colors rosat i negre són usualment parteix de la tercera indumentària de la societat i a més la indumentària de col·lecció en homenatge al centenari del club en 1997 (Il Juvecentus) portava tals colors.

Evolució de l'uniforme[modifica | modifica el codi]

Equipació
1898-1903
Equipació
1903
Equipació
2005-06
Equipació
2006-07
Equipació
2007-08
Equipació
2008-09


Equipació
2009-10
Equipació
2010-11
Equipació
2011-12
Equipació
2012-13
Equipació
2013-14
Equipació
2014-15

Afició[modifica | modifica el codi]

Aficionats del club en el Juventus Stadium.

L'afició de la Juventus de Torí és quantitativament la major del futbol italià amb al voltant de 12 milions d'afeccionats,[88] (un de cada quatre sobre el territori italià),[89] el que representa un 28,5 % de preferències segons un sondeig realitzat per l'Institut Donem i publicat en el diari La Repubblica al setembre de 2012.[90] L'equip turinès és un dels clubs amb el major nombre de partidaris de tot el món amb més de 180 milions, fins i tot més de 43 milions només a Europa, la major part d'ells situats a països amb un alt nombre d'immigrants italians.[91]

Igual que la majoria de les aficions a Itàlia, al començament del segle XX el major nombre de partidaris del club bianconero es van originar a la mateixa ciutat i/o regió on va ser fundat, però arran dels seus grans èxits futbolístics i la important contribució a la selecció de futbol d'Itàlia durant la dècada de 1930, l'afició de la Juventus va tenir un notable creixement, tornant-se en poc temps la primera amb un nombre important de seguidors a cadascuna de les regions d'Itàlia,[92][93] —i a diferència dels altres equips de la regió nord-occidental— a les regions del sud i insulars, una meta consolidada durant la dècada de 1960 amb l'increment de la població migratòria a Torí i, a més, amb la formació dels primers grups d'afeccionats.[94]

Els primers grups d'afeccionats juventins van ser creats a mitjan anys 70. El 1977 Beppe Rossi va fundar una agrupació denominada Il Gruppo Storico Fighters,[95] la qual es va convertir en la més important de la Corba Filadèlfia fins a finals dels anys 80. La Corba Sud de l'Stadio delle Alpi era anomenada Scirea en homenatge al defensa i capità de la Juventus i de la selecció de futbol d'Itàlia Gaetano Scirea (1953-1989). Antigament també se l'anomenava Filadèlfia a la Corba Sud de l'Estadi Olímpic de Torí per la carretera que passa per sota de la tribuna. Durant la primera meitat d'aquesta dècada, es van crear nombrosos grups de seguidors com Gioventù Bianconera, Àrea Bianconera, Indianos i Il Vikingo (fundat a Milà). Aquestes agrupacions es van unir sota la denominació de Nucleo Armato Bianconero.[96]

Piazza San Carlo, lloc de trobada dels afeccionats de la Juventus de Torí.

El 1987 Il Gruppo Storico Fighters va ser dissolt, i la major part dels seus membres es van unir a altres grups de la Corba Filadèlfia, formant una nova agrupació denominada Arancia Meccanica, inspirada en la pel·lícula homònima del director nord-americà Stanley Kubrick, no obstant això la violència exhibida en la pel·lícula va forçar al grup a canviar-se el nom per Drughi. D'acord amb la trama de la pel·lícula La taronja mecànica, Drughi és el nom de la colla a la qual pertany el protagonista del film.[97] El 1997 els Drughi van deixar l'escena, permetent que es formés el Black and White Fighters Gruppo Storico 1977, així el grup històric d'afeccionats juventins va ser refundat vint anys després de la seva creació.

Palmarès[modifica | modifica el codi]

Plantilla[modifica | modifica el codi]

  • Actualitzat 1 de febrer del 2015
Núm. Posició Jugador
1 Flag of Italy.svg POR Gianluigi Buffon Capità1er
2 Flag of Brazil.svg MIG Rômulo (cedit pel Verona)
3 Flag of Italy.svg DEF Giorgio Chiellini Capità2n
4 Flag of Uruguay.svg DEF Martín Cáceres
5 Flag of Italy.svg DEF Angelo Ogbonna
6 Flag of France.svg MIG Paul Pogba
7 Flag of Italy.svg MIG Simone Pepe
8 Flag of Italy.svg MIG Claudio Marchisio Capità3r
9 Flag of Spain.svg DAV Álvaro Morata
10 Flag of Argentina.svg DAV Carlos Tevez
11 Flag of France.svg DAV Kingsley Coman
14 Flag of Spain.svg DAV Fernando Llorente
15 Flag of Italy.svg DEF Andrea Barzagli
17 Flag of Italy.svg DEF Paolo De Ceglie
Núm. Posició Jugador
19 Flag of Italy.svg DEF Leonardo Bonucci
20 Flag of Italy.svg MIG Simone Padoin
21 Flag of Italy.svg MIG Andrea Pirlo
22 Flag of Ghana.svg MIG Kwadwo Asamoah
23 Flag of Chile.svg MIG Arturo Vidal
26 Flag of Switzerland.svg DEF Stephan Lichtsteiner
27 Flag of Italy.svg MIG Stefano Sturaro
30 Flag of Italy.svg POR Marco Storari
32 Flag of Italy.svg DAV Alessandro Matri (cedit pel Milan)
33 Flag of France.svg DEF Patrice Evra
34 Flag of Brazil.svg POR Rubinho
37 Flag of Argentina.svg MIG Roberto Pereyra (cedit per l'Udinese)
39 Flag of Italy.svg MIG Luca Marrone

Jugadors destacats[modifica | modifica el codi]

Notes[modifica | modifica el codi]

  1. El 18 de març de 1906, el partit disputat entre el Gènova FC i la Juventus va ser suspès a causa que ambdues aficions van envair el camp de joc, per la qual cosa la trobada va ser disputada novament en un camp neutral.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Juventus Football Club: La Storia» (en italià). Juventus.com. [Consulta: 29 de març de 2008].
  2. «Un gloriós any a l'infern». Fédération Internationale de Football Association, 2006.
  3. «Història de la Copa de la UEFA». Union of European Football Associations, 2008.
  4. «La classificació del calcio» (en italià). Acmilan.com.
  5. «Quan el diable vestia de rosa». El Mundo, 1998.
  6. «Legend: UEFA club competitions» (en anglès). Union of European Football Associations.
  7. «La primera final italiana» (PDF). La Vanguardia, 15 de maig de 2003, pàg. 55 [Consulta: 15 de novembre de 2009].
  8. «El club del segle a Europa». Federació Internacional d'Història i Estadística de Futbol, 2009.
  9. «Juventus Football Club» (en italià). Enciclopèdia Encarta.
  10. «G-14 The Voice Of The Clubs» (en anglès). G-14.
  11. «Liceo Classico Massimo D'Azeglio: La nostra Storia» (en italià). Liceomassimodazeglio.it.
  12. «The Old Lady climbs to the top of the world» (en anglès). Fédération Internationale de Football Association.
  13. «La storia della Juventus Football Club, dal 1897 ad oggi» (en italià). Magicajuventus.com.
  14. Almanacco Illustrato del Calcio - La Storia 1898-2004. Panini Edizione, 2005. 
  15. Gullo Francesco, Mariani Maurizio. «Italy - Championship 1905» (en anglès). Rec.Sport.Soccer Statistics Foundation, 2004.
  16. «Storia Torino Fc - La Fondazione» (en italià). Torinofc.it.
  17. «Il sodalizio della Juventus amb la famiglia Agnelli» (en italià). Juworld.net.
  18. Mariani, Maurizio. «Italy 1934/35» (en anglès). Rec.Sport.Soccer Statistics Foundation, 2002.
  19. «Gli Attaccanti» (en italià). Bianconerionline.com, 2006.
  20. «La squadra della prima stella, il Trio Magico (1958-1961) i la prima doppietta» (en italià). Juworld.bet.
  21. «50 anni fa nasceva una stella» (en italià). Juventus.com, 2008.
  22. Mariani, Maurizio. «Italy 1959/60» (en anglès). Rec.Sport.Soccer Statistics Foundation, 1999.
  23. Abbink, Dinant. «Coppa Itàlia 1959/60» (en anglès). Rec.Sport.Soccer Statistics Foundation, 2000.
  24. Moore Rob, Stokkermans Karel. «European Footballer of the Year ("Ballon d'Or")» (en anglès). Rec.Sport.Soccer Statistics Foundation, 2008.
  25. Mariani, Maurizio. «Italy 1960/61» (en anglès). Rec.Sport.Soccer Statistics Foundation, 1999.
  26. Stile i stiletto. La Juventus di Giovanni Arpino. Limina Editore, 1997. ISBN 88-86713-30-4. 
  27. Mariani, Maurizio. «Italy Championship 1980/81» (en anglès). Rec.Sport.Soccer Statistics Foundation, 2000.
  28. Mariani, Maurizio. «Italy Championship 1981/82» (en anglès). Rec.Sport.Soccer Statistics Foundation, 2000.
  29. «La Juventus di Trapattoni» (en italià). Storiedicalcio.org.
  30. «Paolo Rossi, el caçagols al rescat d'Itàlia». Fédération Internationale de Football Association.
  31. «UEFA Champions League - temporada 1982-1983 (final)». Union of European Football Associations, 2006.
  32. Mariani, Maurizio. «Italy Championship 1983/84» (en anglès). Rec.Sport.Soccer Statistics Foundation, 2000.
  33. Ross, James M. «European Cup Winners' Cup 1983-84» (en anglès). Rec.Sport.Soccer Statistics Foundation, 2008.
  34. Ross, James M. «Super Cup 1983-84» (en anglès). Rec.Sport.Soccer Statistics Foundation, 2008.
  35. Ross, James M. «Champions' Cup 1984-85» (en anglès). Rec.Sport.Soccer Statistics Foundation, 2008.
  36. «Sorteig de les competicions europees de futbol: el Fram de Reykjavic, primer adversari del F.C. Barcelona en la Recopa» (PDF). La Vanguardia, 13 de juliol de 1988, pàg. 53 [Consulta: 15 de novembre de 2009].
  37. «Tutto iniziò con un po' di poesia» (en italià). La Gazzetta dello Sport, 1997.
  38. «1984/85: La tragèdia de Heysel». Union of European Football Associations, 2009.
  39. Bobrowsky Josef, Gorgazzi Osvaldo José. «Intercontinental Club Cup 1985» (en anglès). Rec.Sport.Soccer Statistics Foundation, 2005.
  40. «Torí cedeix a la Juventus l'estadi Delle Alpi per 99 anys» (en espanyol). DiarioC, 2003.
  41. Peruca, Bruno. «Giovanni Trapattoni, a la Juve» (PDF). Mundo Deportivo, 1991.
  42. Di Maggio, Roberto. «Coppa Itàlia 1991/92» (en anglès). Rec.Sport.Soccer Statistics Foundation, 2005.
  43. Ross, James M. «UEFA Cup 1992-93» (en anglès). Rec.Sport.Soccer Statistics Foundation, 2006.
  44. Miladinovich Misha, Mariani Maurizio. «Italy Championship 1992/93» (en anglès). Rec.Sport.Soccer Statistics Foundation, 2000.
  45. Mariani, Maurizio. «Italy Championship 1994/95» (en anglès). Rec.Sport.Soccer Statistics Foundation, 2000.
  46. Di Maggio, Roberto. «Coppa Itàlia 1994/95» (en anglès). Rec.Sport.Soccer Statistics Foundation, 2005.
  47. Arotaritei, Sorin. «Italy Super Cup Finals» (en anglès). Rec.Sport.Soccer Statistics Foundation, 2008.
  48. Stokkermans, Karel. «Champions' Cup 1995-96» (en anglès). Rec.Sport.Soccer Statistics Foundation, 2006.
  49. «1995/96: Juve hold their nerve» (en anglès). Union of European Football Associations.
  50. «Cristiano, el fitxatge més car de la història». diari As, 2009.
  51. Giusti Giacomo, Gullo Francesco, Desio Dario. «Italy 2002/03» (en anglès). Rec.Sport.Soccer Statistics Foundation, 2003.
  52. Haisma, Marcel. «UEFA Champions League 2002/03 Details» (en anglès). Rec.Sport.Soccer Statistics Foundation, 2004.
  53. «Elenco Allenatorio» (en italià). Myjuve.it.
  54. «Castigats, però amb premi consol». ESPN Esports, 2006.
  55. «La Justícia italiana descendeix a la Juventus, li retira dos 'scudettos', i penalitza al Milan». El Diario Montañés, 2006.
  56. «Deschamps, nou entrenador de la Juventus». Cadena SER, 2006.
  57. «Juventus win Serie B at a canter» (en anglès). British Broadcasting Corporation, 200.
  58. «Ranieri dirigirà a la Juventus». Terra Networks, 2007.
  59. Ferrigno, Andrea. «Italy 2007/08» (en anglès). Rec.Sport.Soccer Statistics Foundation, 2008.
  60. «La Juventus destitueix a Ranieri i nomena a Ciro Ferrara nou entrenador». ABC, 2009.
  61. «Delneri dirigirà a la Juventus». Superdeporte, 2010.
  62. «La Juve oficialitza el fitxatge de Conte». diari Marca, 2011.
  63. «Espectacular inauguració del nou camp de la Juventus». diari Marca, 2011.
  64. «La Juve, campiona a Itàlia amb l'ajuda de l'Inter». Sport, 2012.
  65. Pratesi, Ricardo. «La Supercoppa è della Juve 4-2 al Napoli dopo 120'» (en italià). La Gazzetta dello Sport, 2012.
  66. Garrido, Jesús. «La confirmació d'un estil». El Mundo, 2013.
  67. Garrido, Jesús. «El Bayern no deixa dubtes». El Mundo, 2013.
  68. 68,0 68,1 «Un golàs de Gervinho deixa a la Juve sense la Coppa». Sport, 2014.
  69. «Doblet de Llorente en una Juve de rècord: 11 victòries seguides». diari As, 2014.
  70. Acosta, Yaiza. «Sneijder elimina a la Juventus». diari As, 2013.
  71. «Roma cau i Juventus és campió». Fédération Internationale de Football Association, 2014.
  72. «Antonio Conte deixa de ser l'entrenador de la Juventus». Sport, 2014.
  73. Agència EFE. «Allegri, nou entrenador de la Juventus». La Voz de Galicia, 2014.
  74. «Il campionato a girone unico» (en italià). Enciclopèdia Encarta. [Consulta: 9 de novembre de 2008].
  75. La TV per Sport. Edizioni Tracce, 2007. ISBN 88-7433-392-7. 
  76. «Cinque a zero (1932)» (en italià). Internet Movie Database. [Consulta: 9 de novembre de 2008].
  77. Li due città (en italià). Mondadori, 2006. ISBN 88-04-56137-8. 
  78. «Vacanze in America (1985)» (en italià). Internet Movie Database. [Consulta: 9 de novembre de 2008].
  79. «Sant Maradona (2001)» (en italià). Internet Movie Database. [Consulta: 9 de novembre de 2008].
  80. «"Torino siamo noi" (della mostra Juventus, 110 anni a opera di arte)» (en italià). Palazzobricherasio.it. [Consulta: 2 d'octubre de 2007].
  81. Operi. Rusconi, 1992. ISBN 88-18-06084-8. 
  82. Port Plata Market. ED Einaudi, 1997. 
  83. In bianco i nero: una gran Juve negli anni del piombo. ED Bradipolibri, 2003. ISBN 88-04-56137-8. 
  84. «New Captain Tsubasa: Road to 2002 (Episode nº 36)» (en anglès). Enokifilmsusa.com. [Consulta: 9 de novembre de 2008].
  85. «It's Just Like Watching Juve» (en anglès). Fanchants.com. [Consulta: 9 de novembre de 2008].
  86. «Fotogallery: Juventus, 110 anni a opera di arte» (en italià). La Stampa, 2007. [Consulta: 9 de novembre de 2008].
  87. «Juventus FC (Informació i Escuts de la Juventus)» (en alemany). Weltfussballarchiv.com. [Consulta: 6 de novembre de 2008]. L'última modificació de l'escut es va produir abans de l'inici de la temporada 2004-05.«Juventus verso la nuova era amb Interbrand» (PDF) (en italià). Juventus.com, 2004. [Consulta: 4 de novembre de 2008].
  88. ref-web|url = http://web.archive.org/web/20090207232716/http://juventus.com/site/ita/club_obiettiviestrategie.asp |títol = Obiettivi i Strategie |editor = juventus.com |llengua= italià |consulta= 17 de febrer de 2009
  89. ref-web|any = 2007 |url = http://www3.istat.it/salastampa/comunicati/in_calendario/bildem/20080703_00/ |títol = Bilancio demografico nazionale |editor = Istituto Nazionale di Statistica |llengua= italià |consulta= 17 de febrer de 2009
  90. ref-web|any = 2012 |url = http://www.demos.it/2012/pdf/2397capsoc35_tifocalcio.pdf |títol = XXXV Osservatorio sul Capitale Sociale degli italiani – Il tifo calcistico in Italia (2012) |editor = Institut Donem |llengua= italià |format = PDF |consulta= 21 de maig de 2013
  91. ref-web|any = 2007 |url = http://es.fifa.com/worldfootball/clubfootball/news/newsid=538744.html |títol = Nàpols: el rebel del Calcio torna a la Sèrie A |editor = Fédération Internationale de Football Association |consulta= 17 de febrer de 2009
  92. cita llibre|cognoms=Antonio Papa|nom=Guido Panico|títol=Storia sociale del calcio in Italia|any=1993|editorial=Il Mulino|id=ISBN 88-15-08764-8
  93. ref-web|url = http://web.archive.org/web/20090517063112/http://it.encarta.msn.com/sidebar_221635133/la_nascita_del_tifo_calcistico_in_italia.html |títol = La nascita del tifo calcistico in Italia |editor = Enciclopèdia Encarta |llengua= italià |consulta= 17 de febrer de 2009
  94. ref-web|url = http://www.footballderbies.com/honours/index.php?id=39 |títol = Derby della Mole |editor = Footballderbies.com |llengua= anglès |consulta= 17 de febrer de 2009
  95. ref-web|url = http://web.archive.org/web/20021031202309/http://www.forza-juventus.com/supporters/histoire-ita.htm |títol = Storia dei gruppi di tifosi juventini |editor = forza-juventus.com |llengua= italià |consulta= 17 de febrer de 2009
  96. ref-web|url = http://www.nucleo1985.it/index.php?option=com_content&view=article&id=1&itemid=3 |títol = NUCLEO 1985...."duri a morire" |editor = nucleo1985.it |llengua= italià |consulta= 17 de febrer de 2009
  97. ref-web|cognom = Salvo |nom = Daniel |any = 2002 |url = http://web.archive.org/web/http://www.ciencia-ficcion.com/opinion/op00532.htm |títol = La Taronja Mecànica |editor = ciencia-ficcion.com |consulta= 17 de febrer de 2009

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Armstrong Brain, Giulianotti Richard (2001). Fear and Loathing in World Football. Berg Publishers. ISBN 1-85973-463-4.
  • Barbero, Sergio (2001). I miti della Juventus: 50 campioni che hanno fatto sognare il popolo bianconero. Graphot Editrice. ISBN 88-86906-51-X.
  • Bernstein Alina, Brain Neil (2003). Sport, Media, Culture: Global and Local Dimentions. Routledge. ISBN 0-7146-5299-7.
  • Gandolfi, G. (1975). I trenta grandi della Juventus. MEB.
  • Giacone, Gianni (1993). Juve Azzurri - I bianconeri che hanno fatto grande la nazionale. Hurrà Juventus - Fabbri Editori.
  • Giulianotti Richard, Booney Norman, Hepworth Mike (1994). Football, Violence and Social Identity. Routledge. ISBN 0-415-09838-6.
  • Killinger, Charles (1997). Culture and Customs in Italy. Greenwood Press. ISBN 0-313-32489-1.
  • Tavella, Renato (2001). Dizionario della grande Juventus. Dalle origini ai nostri giorni. Newton Compton. ISBN 88-8289-639-0.
  • Zalli, Casimiro (1830). Dizionario piemontese-italiano, latino e francese. Carmagnola: Tipografia di Pietro Barbiè.
  • 100 campioni x 100 anni. Hurrà Juventus - Rosabella Editore. 1997. ISBN 88-86906-51-X.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Juventus Football Club Modifica l'enllaç a Wikidata


Coord.: 44° 58′ 40″ N, 7° 36′ 58″ E / 44.9778°N,7.61611°E / 44.9778; 7.61611