Chelsea Football Club

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Infotaula club esportiuChelsea FC
Chelsea FC logo.png
Nom complet Chelsea Football Club
Àlies The Blues, The Pensioners
Fundació 1905
País Regne Unit
Àrea social
Estadi Stamford Bridge,
Londres, Anglaterra
(42.360 espectadors)
Localització Londres
Propietari Rússia Roman Abramóvitx
Presidència EUA Bruce Buck
Junta tècnica
Esport/disciplina futbol
Entrenador Itàlia Antonio Conte
Lliga FA Premier League
(1r la temporada 2016-17)
Equipament
Equipació
Primer
Equipació
Segon

Lloc web
www.chelseafc.com
Modifica dades a Wikidata

El Chelsea Football Club és un club de futbol anglès, de la ciutat de Londres. Malgrat el seu nom, el club no té la seu al districte de Kensington i Chelsea, sinó al districte veí de Hammersmith i Fulham. El seu estadi, Stamford Bridge,[1] està localitzat a Fulham Road, camí que separa Chelsea de Fulham. Disputa actualment la Premier League, màxima competició futbolística d'aquest país. Fundat el 10 de març de 1905, el club es va mantenir la major part de la seva història en la màxima categoria del futbol britànic. El seu estadi és l'Stamford Bridge, el qual té una capacitat per 41.837 espectadors, i en el qual ha disputat els seus partits com a local des de la seva fundació.

Com un dels clubs més guanyadors del futbol anglès, el Chelsea va tenir el seu primer moment d'èxit el 1955, quan va guanyar el seu primer campionat de lliga, i posteriorment va aconseguir altres importants competicions de copa durant els anys 1965 i 1990. El club ha tingut el seu major i més important període d'èxit en les últimes dues dècades, guanyant un total de 21 trofeus oficials des de 1997.

A nivell nacional, va guanyar cinc campionats de lliga, set FA Cups, cinc Football League Cups i quatre Community Shields, mentre que en l'àmbit europeu ha obtingut una Lliga de Campions de la UEFA com el seu major assoliment, una Lliga Europa de la UEFA, dues Recopes d'Europa i una Supercopa d'Europa. El Chelsea és l'únic club de Londres a guanyar l'esmentada Lliga de Campions, i un dels quatre clubs d'Europa ―i l'únic del Regne Unit― a guanyar les quatre competicions internacionals organitzades per la UEFA.[2][3]

El color tradicional de l'equip és el blau reial per a la samarreta i pantalons, mentre que el blanc és usat a les mitges. L'escut del club ha canviat en diverses ocasions per qüestions d'estil o per modernitzar la seva imatge. L'escut actual, compost per un lleó rampant sostenint un bastó, va tenir la seva versió original en els anys 1950, sent modificat per última vegada el 2005.[4] El club gaudeix d'una gran base d'afeccionats, amb els quals posseeix la cinquena millor mitjana d'assistència en el futbol britànic.[5] La seva assistència mitjana en la temporada 2014-15 va ser de 41.546 espectadors, la setena més gran de la Premier League.[6] Des de juliol de 2003, el propietari del club és el magnat del petroli i multimilionari rus Roman Abramóvitx;[7] gràcies a la seva fortuna, al maig de 2015, el club va ser qualificat segons la revista Forbes com el sisè club més ric del món, amb un valor de 898 milions de lliures esterlines (1.370 milions de dòlars nord-americans).[8] El seu rival tradicional és el Fulham FC, contra el qual s'enfronta en el derbi de l'Oest de Londres.[9] També manté rivalitat amb l'Arsenal, amb el qual s'enfronta en el Gran Derbi de Londres, i amb el Tottenham Hotspur i el Queens Park Rangers Football Club.

Història[modifica | modifica el codi]

El 1896, els germans Gus i Joe Mears compraren l'estadi Stamford Bridge Athletics Ground a Fulham, a l'oest de Londres, amb la intenció de jugar-hi partits de futbol. El 1904 van oferir l'estadi al Fulham Football Club però aquest refusà. Aleshores, els germans Mears decidiren fundar el seu propi club per a jugar a Stamford Bridge.

Equip del Chelsea el 1905.
El gràfic mostra el progrés en la lliga del Chelsea des de la temporada 1905-06.

El Chelsea Football Club fou fundat el 14 de març de 1905 al pub The Rising Sun, situat davant de l'estadi de Stamford Bridge.[10][11] Immediatament el club fou seleccionat per jugar a la Second Division de la Football League el 29 de maig de 1905. El primer èxit de l'equip fou l'arribada a la final de la Copa anglesa de futbol el 1915, però perdé amb el Sheffield United a Old Trafford. Durant els anys 20 romangué unes temporades a segona divisió abans de tornar a ascendir a primera el 1929-30.

Acabada la Segona Guerra Mundial, l'octubre de 1945, les autoritats futbolístiques angleses van voler disputar un partit per celebrar la tornada a la pau mundial. El campió soviètic, el Dinamo de Moscou visità Stamford Bridge i es produí la més alta assistència d'espectadors a l'estadi amb quasi 100.000 persones.[12][13] L'arribada a la banqueta del que havia estat gran jugador anglès Ted Drake el 1952 portà al club al seu primer gran triomf esportiu, la conquesta del campionat de lliga de la temporada 1955-56. L'any següent, la UEFA creà la Copa d'Europa de futbol. La negativa de la Football League i la Federació Anglesa de Futbol a participar-hi portà al Chelsea a retirar-se de la competició abans que comencés.

A la darreria dels anys 50 un bon planter de jugadors com Jimmy Greaves, Bobby Tambling i Terry Venables no van poder evitar un nou descens de l'equip a segona divisió la temporada 1960-61. La següent temporada, un nou entrenador, Tommy Docherty, tornà a l'equip a la màxima categoria. Durant els anys 60 el Chelsea només guanyà la Football League Cup el 1965 com a títol important, tot i que perdé la lliga del mateix any a les darreres jornades i arribà a les semifinals de la Copa de Fires l'any següent i perdé la final de 1967 de la Cup enfront del Tottenham Hotspur.

La graderia est (East Stand) de l'Stamford Bridge.

L'inici dels 70 foren bons. Guanyà per primer cop el FA Cup, derrotant-lo per 2-1 al Leeds United i la temporada següent s'emporta la Recopa d'Europa, guanyant la final a Atenes al Real Madrid. Malgrat aquests triomfs, l'equip declinà dramàticament. Un ambiciós projecte de reconversió de l'estadi (només s'aconseguí construir la graderia est) amenaçà l'estabilitat financera del club,[14] i provocà la necessitat de posar a la venda nombrosos jugadors i, inclosa, la propietat de l'estadi.

El club començà una caiguda sense aturador. En el pitjor moment financer de la seva història el club fou adquirit per l'empresari Ken Bates per la increïble xifra de £1. Bates fou un gran lluitador com a president del club però els problemes de tota índole no s'aturaven i acabà la temporada 1982-83 a la posició 18a de la segona divisió, a un pas de baixar a tercera. L'any 1983 fou el punt d'inflexió. L'entrenador John Neal fa una sèrie de bons fitxatges a baix cost, gastant menys de £500.000.

El nou Chelsea guanya la segona divisió anglesa la temporada 1983-84 i torna a recuperar la màxima categoria, on aconseguí mantenir-se a la zona tranquil·la les temporades següents. Tornà a descendir l'any 1988, però recuperà la màxima categoria ràpidament en guanyar de nou a la categoria de plata. A inicis dels anys 90, Ken Bates aconseguí de nou la propietat de l'estadi fent un tracte amb els bancs de les immobiliàries propietàries, les quals s'havien declarat en fallida.[15] Fou contractat l'entrenador Glenn Hoddle, de fet actuà com a jugador-entrenador, la temporada 1993-94, el qual portà l'equip a una nova final de la copa anglesa l'any 1994. Abans d'abandonar el càrrec per dirigir la selecció anglesa, Hoodle contractà el veterà holandès Ruud Gullit el 1996. Gullit es convertí en jugador-entrenador i contractà jugadors de fama mundial com Gianfranco Zola. El club guanyà de nou la FA Cup i el seu joc bonic li valgué el sobrenom de Sexy Football.

Gullit fou acomiadat després d'una disputa amb Ken Bates i Gianluca Vialli fou nomenat jugador-entrenador. Vialli portà l'equip a guanyar la Football League Cup i la Recopa d'Europa de l'any 1998. El 2000, el Chelsea guanya novament la FA Cup vencent a la final a l'Aston Villa per 1-0.

El Chelsea en un partit contra el Tottenham Hotspur.

Un desafortunat inici de la temporada 2001-02 li costà el càrrec a Vialli, en benefici d'un altre italià, Claudio Ranieri. Ranieri arribà a la final de la FA Cup del 2002 i a la classificació per la Lliga de Campions de la UEFA de la temporada 2002-03. El juny del 2003, Bates vengué el club al bilionari rus Roman Abramóvitx per £60 milions, que fou el preu més gran pagat per la compra d'un club anglès de futbol.[16] Abramóvitx es gastà més de £100 milions en nous jugadors conformant un gran equip però que només pogué acabar segona a la FA Premier League, ser semifinalista de la Lliga de Campions. Ranieri fou acomiadat i en el seu lloc fou contractat l'entrenador portuguès José Mourinho.[17]

L'any 2005 es commemorà el centenari del club. De la mà de jugadors com el capità John Terry i Frank Lampard, guanyaren la FA Premier League batent gran quantitat de rècords (més victòries, més punts i menys gols en contra); la Football League Cup en derrotar a la final al Liverpool FC per 3-2 al Millennium Stadium i arribaren a semifinals de la Lliga de Campions de la UEFA. L'any 2006 repetí el títol que consagra al millor equip anglès de la temporada. No aconseguí, en canvi, millorar l'actuació a la lliga de campions, l'assignatura pendent del club.

Instant en el qual els jugadors blues celebren amb el lliurament del trofeu la seva primera Copa d'Europa, el 19 de maig del 2012.
Drogba celebrant la primera Champions League del Chelsea, el 19 de maig del 2012.

Finalment, els Blues van aconseguir arribar a la final de la Champions League del 2008 eliminant el Liverpool FC a la semifinal. Aquell partit va ser tràgic per l'equip. Després que Frank Lampard igualés un 1-0 a favor del rival -el Manchester United- i la pròrroga acabés sense gols, el partit va haver de decidir-se als penals. John Terry va fallar per culpa d'una relliscada el penal que podria haver donat la victòria al Chelsea, i finalment el United guanyà la tanda per 6-5 i es proclamà campió.

Per fi, el 19 de maig del 2012 el Chelsea guanya la seva primera Champions League a l'Allianz Arena de Munic davant el Bayern de Munic a la tanda de penals. L'entrenador era Roberto di Matteo, el segon entrenador, que es va fer càrrec de l'equip després de la destitució de Villas-Boas. El Chelsea va superar al Bayern de Munic per 4-3 mitjançant el torn de penals, convertint-se en el primer equip de Londres a guanyar el trofeu.

La temporada 2012 - 2013 va començar amb Roberto di Matteo a la banqueta 'blue', però després d'un inici molt pobre, tant en la Premier League com en la fase de grups de la Champions League, és destituït. El vespre del 21 de novembre del 2012, després de la derrota per 3 a 0 davant la Juventus Football Club, és presentat com a nou entrenador Rafa Benítez, mitjançant la web del club.

El 2013, sota la conducció tècnica de Rafael Benítez, el Chelsea es va coronar campió de l'Europa League de la UEFA, en derrotar per 2-1 al Benfica,[18] convertint-se en el primer equip a ser el vigent campió dels dos títols continentals (la Lliga de Campions i la Lliga Europa), el primer equip a aconseguir-los de manera consecutiva i arribant al selecte grup de clubs (format fins llavors per la Juventus, l'Ajax i el Bayern) dels guanyadors dels tres títols de la UEFA (sumant als anteriors la Recopa d'Europa).

Al final de la temporada, José Mourinho va tornar a ser contractat com a entrenador del club, i en la seva segona temporada al comandament, va obtenir la Copa de la Lliga al març de 2015,[19] i el cinquè títol de lliga del club dos mesos després.[20]

Escut[modifica | modifica el codi]

Escut del Chelsea Football Club.
El primer escut del club es va inspirar en el Pensioner de Chelsea.

Des de la fundació del club, el Chelsea ha tingut quatre escuts, tots ells amb petites modificacions. L'any 1905, el Chelsea va adoptar com a primer escut la imatge d'un Pensioner de Chelsea, que òbviament va contribuir al sobrenom de l'equip per aquests anys, els «pensioners», i va ser mantingut per prop de cinquanta anys; no obstant això, aquest escut mai va aparèixer en els dissenys de les samarretes. Com a part del pla de modernització del club, dut a terme per Ted Drake des de l'any 1953 d'ara endavant, es va decidir remoure l'escut del pensioner per canviar la imatge del club i per poder adoptar un nou escut.[21] Es va decidir crear un emblema temporal que va ser utilitzat només durant un any, i que va consistir solament en les inicials CFC.

L'any 1953, l'emblema va ser canviat a un lleó mirant cap a enrere i sostenint un bastó, emblema que es va mantenir pels següents trenta anys. Aquest escut estava basat en els elements de l'escut d'armes del barri de Chelsea,[22] del qual van ser presos el lleó rampant mirant cap a enrere i el bastó dels abats de Westminster, antics Senyors Feudals de Chelsea. També es veien representades tres roses vermelles, al·ludint a Anglaterra, i dues pilotes de futbol. Aquest va ser el primer escut a aparèixer en la indumentària oficial, des que la política de posar els emblemes en les samarretes va ser adoptada al començament dels anys 60.

El 1986, amb el club sota la propietat de Ken Bats, es va decidir canviar novament l'escut com un altre pla per modernitzar a l'equip i obtenir noves oportunitats de mercat. En el nou emblema figurava un lleó més natural i menys heràldic, groc i no blau, recolzat sobre les inicials CFC. Aquest es va mantenir durant dinou anys, amb algunes petites modificacions, com l'ús de colors diferents. Amb nous propietaris, i l'acostament de les celebracions del centenari del club, combinat amb demandes per part dels aficionats, els qui desitjaven restaurar l'emblema tradicional, es va decidir que l'escut anava a canviar novament, l'any 2004. El nou escut va ser oficialment adoptat per al començament de la temporada 2005-06 i va marcar el retorn del vell disseny del lleó sostenint un bastó. Com en els anteriors emblemes, aquest va aparèixer en diferents colors, inclosos el blanc i el daurat.

Uniforme i colors[modifica | modifica el codi]

El Chelsea juga amb samarreta blava amb detalls en color blanc, pantalons blaus i mitges blanques. El Chelsea mai ha usat samarretes de color blau, tot i que en el primer uniforme del club s'usava un blau més pàl·lid que el d'avui, i s'usaven pantalons blancs i mitges negres. El blau pàl·lid va ser pres de les vestimentes del llavors vescomte Chelsea. El color d'aquestes samarretes va ser canviat per una nova versió que contenia el blau reial prop de l'any 1912.[23] Quan Tommy Docherty es va convertir en l'entrenador de l'equip al començament dels anys 60, es va canviar novament l'uniforme, afegint pantalons blaus ―els quals se segueixen usant fins al dia d'avui― i mitges blanques, amb l'argument que aquests colors eren més distintius, ja que cap altre equip important usava aquesta combinació. Aquest uniforme va ser utilitzat per primera vegada en la temporada 1964-65.[24]

Els colors tradicionals per a l'uniforme alternatiu del club són el groc o blanc a tot l'equipament, però, com a molts equips, ha tingut alguns molt inusuals. El primer uniforme alternatiu consistia en franges blaves i blanques i en un partit dels anys 60 l'equip va usar un uniforme amb franges blaves i negres a l'estil de l'Inter de Milà, en contra de les ordres del propi Docherty. Aquest uniforme es va utilitzar per a la semifinal de la FA Cup contra el Sheffield Wednesday, el 23 d'abril de 1967.[25] Altres uniformes memorables inclouen un uniforme verd usat en els anys 80 i un de tipus escacs en blanc i vermell al començament dels anys 90.[26]

L'uniforme del Chelsea és actualment fabricat per Adidas, la qual va ser contractada per subministrar els uniformes a l'equip des de 2006 fins a 2018.[27] Els seus anteriors uniformes eren manufacturats per Umbro (1975-81 i 198706), LeCoq Sportif (1981-86) i Chelsea Collection (1986-87). El primer uniforme del Chelsea era patrocinat per Gulf Air durant la temporada 1983-84. Després, el club va ser patrocinat per empreses com Bai Lin i Grange Farm abans de signar un contracte a llarg termini amb el fabricant de Commodore International, Amiga, el 1987, el qual també va aparèixer en les samarretes. Posteriorment, el Chelsea va ser patrocinat per empreses com Coors (1994-97), Autoglass (1997-01), Fly Emirates (2001-05) i Samsung (2005-15). Actualment, el Chelsea és patrocinat per l'empresa Yokohama Tyres.

Evolució[modifica | modifica el codi]

Equipació
1905 - 1915; 1918 - 1920
Equipació
1915 - 1918
Equipació
1920 - 1959
Equipació
1959 - 1960; 1962 - 1964
Equipació
1960 - 1962
Equipació
1967 - 1968; 1985 - 1992; 2012 - 2013
Equipació
1964 - 1967;

1968 - 1985; 1992 - 2012; 2013

Estadi[modifica | modifica el codi]

Article principal: Stamford Bridge (estadi)
Stamford Bridge en l'actualitat.
Stamford Bridge.
Chelsea vs West Bromwich Albion a Stamford Bridge el 23 de setembre de 1905; el Chelsea va guanyar per 1-0.
Vista des del suport de l'oest de l'estadi Stamford Bridge durant un partit de la Lliga de Campions de la UEFA de 2008.

El Chelsea només ha tingut un estadi, Stamford Bridge, on l'equip ha jugat des de la seva fundació, que va ser oficialment inaugurat el 28 d'abril de 1877. Durant els primers 28 anys de la seva existència va ser usat pel London Athletics Club com a camp per a les seves reunions atlètiques i no pel futbol. El 1904 l'estadi va ser adquirit per Gus Mears, juntament amb el seu germà Joseph Mears, els qui prèviament van adquirir un terreny adjacent amb l'objectiu de celebrar partits de futbol a l'actual terreny de 12,5 acres (51.000 m²). Stamford Bridge va ser dissenyat per a la família Mears pel destacat arquitecte del món del futbol, Archibald Leitch.[28] Molts equips van ser fundats primer, i després es van preocupar de tenir un camp en el qual jugar, però el Chelsea va ser fundat per al camp Stamford Bridge.

Amb un disseny original d'un bol obert i amb un sector cobert, Stamford Bridge tenia una capacitat original de 100.000 persones. A principi dels anys trenta es va començar a construir una graderia a la part sud del camp amb un sostre que cobria 1/5 de la graderia total. Aquest sector va ser conegut com el Shed End, el lloc dels afeccionats més lleials al Chelsea, especialment durant els anys seixanta, setanta i vuitanta. No se sap l'origen exacte del nom, però el fet que el sostre semblava un rafal de xapa va jugar un paper important.

A finals dels anys seixanta i a principis dels setanta, els propietaris del club es van embarcar en un pla per modernitzar l'estadi Stamford Bridge, que buscava aconseguir una capacitat de 60.000 persones assegudes. El treball va començar a la graderia est ―East Stand― al començament dels anys setanta, però al club se'ls va anar de les mans el cost que tindria aquesta modernització i van haver de vendre la propietat als promotors immobiliaris. Després d'una dura i llarga batalla legal, es va assegurar la permanència del Chelsea a l'estadi i els treballs de remodelació van ser reassumits a mitjan anys noranta. Les parts nord, oest i sud de l'estadi van ser completament reconstruïdes amb seients individuals i més a prop del camp de joc. Aquest procés va ser completat l'any 2001.

Quan l'estadi Stamford Bridge va ser reconstruït durant l'era presidencial de Ken Bats, moltes característiques addicionals van ser afegides al complex, incloent dos hotels, apartaments, bars, restaurants, el Chelsea Megastore, i una atracció interactiva denominada Chelsea World of Sport. La intenció era que aquestes instal·lacions proporcionessin ingressos addicionals al club, però van tenir menys èxit del que s'esperava i abans que Roman Abramovich comprés al club el 2003 i adquirís el deute assumit per finançar aquests projectes, van ser uns dels principals problemes financers del club. Poc després de la presa de possessió d'Abramovich, es va decidir suprimir la marca Chelsea Village per enfocar-se en el Chelsea com un club de futbol. No obstant això, encara se li coneix a l'estadi com a part del Village.

El terreny de l'estadi Stamford Bridge, l'estadi i els drets del nom del club són propietat de l'organització Chelsea Pitch Owners, una organització sense ànim de lucre on els afeccionats són els accionistes. Aquesta organització va ser creada per assegurar que cap promotor immobiliari tractés d'adquirir l'estadi Stamford Bridge una altra vegada. Això també significa que si el club canvia de seu, no es podrà usar més el nom Chelsea Football Club.[29]

El club planeja capacitar a l'estadi per albergar a més de 55.000 persones.[30] A causa de la seva ubicació a Londres a prop d'un camí principal i per estar a prop de dues línies de tren, els afeccionats només poden entrar a l'estadi Stamford Bridge a través de l'entrada de Fulham Road, un lloc molt restringit quant a regulacions d'higiene i seguretat es refereix.[31] Com a resultat, al club se li ha relacionat amb voler mudar-se de l'estadi Stamford Bridge a llocs com Earls Court Exhibition Centre, Battersea Power Station o Chelsea Barracks.[32] No obstant això, el club ha reiterat que es quedaran a la seva actual llar.[33][34][35] El Chelsea en guanyar la seva primera UEFA Champions League s'ha tornat a replantejar el mudar-se de la seva actual casa a causa del curt aforament que aquesta té. Fet que fa que tinguin un dels bitllets més cars de la Premier League. Per això els socis propietaris de l'estadi tornaran per enèsima vegada a votar si es queden a Stamford Bridge, o bé construeixen un estadi amb capacitat per 80.000 persones en un emplaçament del districte de Chelsea, el qual dóna nom al club.

L'estadi Stamford Bridge també ha estat utilitzat per a altres esdeveniments esportius des de 1905. Va ser seu de tres finals de la FA Cup des de 1920 fins a 1922.[36] També va ser seu de deu semifinals de la FA Cup, deu partits de la Charity Shield i tres partits internacionals de la selecció d'Anglaterra ―l'últim el 1932―. També es va disputar en aquest estadi un partit internacional no oficial entre Anglaterra i Suïssa el 1946.[37]

Panoràmica interior de l'estadi Stamford Bridge.

Cobham Training Centre[modifica | modifica el codi]

El Cobham Training Centre, comunament conegut com Cobham, és el camp d'entrenament del Chelsea i es troba situat a Cobham, a Surrey. La construcció del complex va començar el 2004, quan el club va obtenir els permisos necessaris per a la seva construcció.[38] Des de gener de 2005, el club va començar a ocupar aquest camp,[39][40] sent oficialment inaugurat el juliol de 2007.[41] El complex de 140 acres[42] inclou 30 camps de futbol ―3 amb calefacció subterrània i 6 amb estàndards de la Premier League―, un camp indoor de gespa artificial, un estudi de televisió, una sala de premsa, un centre mèdic, piscines d'immersió freda, una sauna, una sala de vapor, una piscina HydroWorx i una piscina d'hidroteràpia de 17 metres.[43]

El Chelsea a la cultura popular[modifica | modifica el codi]

Pintura de l'equip en el mur d'un bar de Tashkent, a l'Uzbekistan.
El Sauber F1 Team ha estat un Sponsership pel Chelsea.

El 1930 el Chelsea va fer el seu primer cameo en una de les primeres pel·lícules sobre futbol, anomenada "The Great Game".[44] L'ex davanter del Chelsea, Jack Cock ―qui en aquest moment jugava en el Millwall FC―, va ser l'estrella de la pel·lícula, en la qual diverses escenes van ser filmades a Stamford Bridge, incloent el terreny de joc, la sala de juntes i els vestidors. També va incloure col·laboracions de jugadors del Chelsea com Andrew Wilson, George Mills i Sam Millington.[45] A causa de la notorietat dels Chelsea Headhunters, hooligans relacionats amb el club, el Chelsea també ha figurat en pel·lícules sobre el hooliganisme en el futbol. La més recent en la qual va participar va ser a "The Football Factory", el 2004.[46] En el seu cameo més recent en una pel·lícula, el 2007, el club va participar en el film indi "Jhoom Barabar Jhoom".[47]

Fins als anys cinquanta, el club va tenir una llarga associació amb el music hall. Amb el seu baix rendiment sovint proporcionava material per a comediants com George Robey.[48] Tot això va culminar amb una cançó còmica de Norman Long el 1933, irònicament titulada "On the Day That Chelsea Went and Won the Cup", la lletra de la qual descriu una sèrie d'estranys i improbables successos en un hipotètic dia en què el Chelsea finalment va guanyar el seu primer trofeu.

La cançó "Blue is the Colour" va ser feta per a la final de la Football League Cup el 1972, amb tots els membres de l'equip cantant, aconseguint el lloc 5 en el UK Singles Chart.[49] Preparant-se per a la final de la FA Cup el 1997, la cançó "Blue Day", la qual va ser feta pel cantant Suggs en col·laboració amb jugadors del Chelsea, va aconseguir el lloc 22 en el UK Singles Chart.[50] El cantant canadenc Bryan Adams, qui és aficionat al Chelsea, li va dedicar al club la cançó titulada «We're Gonna Win», del seu àlbum 18 'Til I Die.[51] A més, en la portada de l'àlbum "Sing When You're Winning" del cantant britànic Robbie Williams, apareix l'estadi Stamford Bridge amb Robbie celebrant l'obtenció d'un trofeu en aquest estadi.[52]

Rivalitats[modifica | modifica el codi]

Nacionals[modifica | modifica el codi]

La rivalitat amb el Liverpool FC ha augmentat des de començaments dels anys 2000 pels seus constants i transcendents partits.

El rival tradicional del Chelsea és el Fulham F.C., amb el qual comparteix el mateix districte on es va fundar el club. Aquesta rivalitat és coneguda com The SW6 Derby, a causa que els clubs comparteixen el mateix codi postal SW6.[53] No obstant això, el Fulham no és vist com a gran rival pel Chelsea, ja que han passat prop de 40 anys en diferents divisions i perquè el Chelsea s'ha tornat un dels equips més forts en el futbol anglès a causa de la gran inversió de Roman Abramovich des de la seva arribada, encara que la rivalitat entre tots dos clubs no ha desaparegut. Roy Bentley, Ray Wilkins, Dave Beasant, Wayne Bridge, Damien Duff, Ian Pearce, Clive Walker i Alexey Smertin són alguns dels futbolistes que van jugar en tots dos equips. Encara que no existeix una gran animositat, els partits contra el Queens Park Rangers i contra el Brentford FC també es consideren derbis, a causa de la proximitat entre els clubs. Bentley, Wilkins i Walker també van arribar a jugar en el Queens Park Rangers. El 2007, el QPR es va convertir en el club més ric del futbol anglès després de l'arribada del multimilionari Lakshmi Mittal, qui té una fortuna dues vegades major a la d'Abramovich,[54] el que ha augmentat la rivalitat entre tots dos clubs.

D'acord a una enquesta realitzada el 2004 per Planetfootball.com, els afeccionats del Chelsea van considerar que els seus majors competidors són l'Arsenal FC, el Tottenham Hotspur i el Manchester United.[55] Addicionalment, una forta rivalitat amb el Leeds United ve des d'alguns polèmics partits en els anys 60 i 70, especialment la final de la FA Cup entre tots dos clubs l'any 1970.[56] La rivalitat amb l'Arsenal no es limita al fet que tots dos clubs siguin de la mateixa ciutat. L'èxit del Chelsea des de la temporada 2004-05 s'ha tornat difícil de digerir pels «gunners», els qui creien que serien la nova força dominant en el futbol anglès després d'haver estat campions invictes en la temporada 2003-04.[57] No obstant això, el Chelsea va passar de ser un equip que no era campió de lliga des de fa 50 anys a ser una de les majors potències del futbol mundial en uns quants anys, robant el lloc que l'Arsenal tenia com a objectiu. Tommy Docherty, Tommy Lawton, Graham Rix, David Rocastle, Emmanuel Petit, Ashley Cole, William Gallas, Yossi Benayoun, Lassana Diarra, Nicolas Anelka, Cesc Fàbregas i Petr Čech han jugat en tots dos clubs.

Fernando Torres va ser protagonista del traspàs més car en la història de la Premier League.

Últimament, la rivalitat amb el Manchester United s'ha intensificat enormement, aconseguint el seu punt àlgid en la temporada 2007-08, on tots dos equips van lluitar pel títol de la Premier League jornada a jornada i pel títol de la Lliga de Campions, encara que els «red devils» van acabar portant-se tots dos campionats. La derrota en la final de la Lliga de Campions va ser un dels moments més dolorosos en la història del Chelsea. Els «blues» tenien l'oportunitat de poder consagrar-se campions d'Europa per primera vegada en la seva història. No obstant això, la relliscada de John Terry en el tir decisiu i l'aturada d'Edwin van der Sar a Nicolas Anelka ―tots dos en la tanda de penals― van posar fi a les aspiracions del Chelsea. Ray Wilkins, Mark Hughes, Mark Bosnich, Juan Sebastián Verón, Juan Mata i Radamel Falcao García han jugat tant per als «blues» com per als «red devils».

Unes altres de les rivalitats més recents és amb el Liverpool FC, ja que tots dos clubs s'han enfrontat en la Lliga de Campions en cinc edicions de forma consecutiva, tres d'elles en semifinals, una en quarts de final i una en la fase de grups. Els «reds» havien sortit guanyadors en les temporades 2004-05[58] i 2006-07,[59] però el Chelsea va poder igualar la marca en les temporades 2007-08[60] i 2008-09.[61] La sèrie més polèmica va ser en l'edició 2004-05, on Luis García va anotar un gol controvertit en el partit de tornada que li va donar la passada a la final al Liverpool. José Mourinho va qualificar aquesta anotació com "un gol fantasma", "un gol provinent de la lluna" o com "un gol anotat per l'àrbitre assistent".[62] Nicolas Anelka, Boudewijn Zenden, Glen Johnson, Joe Cole, Yossi Benayoun, Raul Meireles i Fernando Torres són coneguts pel seu pas en tots dos clubs.

Internacionals[modifica | modifica el codi]

El Chelsea i el FC Barcelona s'han enfrontat en múltiples ocasions en la Lliga de Campions.

El seu major rival en competicions europees és el FC Barcelona i, igual que el Liverpool, s'han enfrontat en la Lliga de Campions, així com en la Copa de Fires, sumant un total de set enfrontaments entre tots dos clubs en competicions internacionals, en les quals el Chelsea ha sortit victoriós en dues ocasions. El primer enfrontament entre tots dos clubs va ser en la temporada 1965-66 de la Copa de Fires, on tots dos equips van empatar a 2-2 en el global, però en el partit de desempat en el Camp Nou, els «culés» van eliminar als «blues» per 5-0. El seu primer enfrontament en la Lliga de Campions va ser en els quarts de final de l'edició 1999-00, on, tot i que el Chelsea va guanyar el partit d'anada per 3-1 a Stamford Bridge,[63] el FC Barcelona va aconseguir remuntar a casa, eliminant al Chelsea per 5-1.[64] No obstant això, en els vuitens de final de l'edició 2004-05, després d'haver estat derrotats per 2-1 com a visitants,[65] el Chelsea va aconseguir eliminar al FC Barcelona amb un marcador de 4-2 com a locals,[66] encara que en l'edició 2005-06, amb l'ajuda de Ronaldinho, els «blaugranes» van sortir guanyadors en la mateixa fase.[67] En l'edició 2006-07, el Chelsea es va enfrontar al FC Barcelona en la fase de grups, on va sortir victoriós per 1-0 com a local i va empatar com a visitant amb gol a últim minut de Didier Drogba.[68][69]

L'enfrontament entre tots dos clubs en les semifinals de l'edició 2008-09 ―on el Chelsea tenia com a objectiu la passada a la final per buscar la revenja de la final anterior davant el Manchester United― va ser el més polèmic de tots. Després d'haver empatat a 0-0 a Barcelona, el Chelsea tenia l'oportunitat de liquidar la sèrie com a local. No obstant això, després que el Chelsea es va posar al capdavant en el marcador gràcies a Michael Essien, els «blues» van ser eliminats per un gol d'últim minut d'Andrés Iniesta.[70] Aquest partit va estar ple de decisions arbitrals controvertides, incloent diversos penals reclamats pel club anglès, i un penal i una expulsió discutida pel club català. En l'edició 2011-2012, l'equip londinenc es va classificar per a la final gràcies a una victòria per 1-0 a Stamford Bridge amb un gol de Didier Drogba, assistència de Ramires i un empat a 2-2 amb gols de Ramires de vaselina i un gol de Fernando Torres en el minut 92' en el Camp Nou. Mark Hughes, Boudewijn Zenden, Albert Ferrer, Winston Bogarde, Deco, Eiður Guðjohnsen, Cesc Fàbregas i Pedro van jugar per a tots dos equips, però només l'islandès va jugar davant els dos clubs.

Jugadors[modifica | modifica el codi]

Plantilla actual[modifica | modifica el codi]

A data 1 de setembre del 2016.[71]
Núm. Nac. Posició Jugador
1 Flag of Bosnia and Herzegovina.svg POR Asmir Begović
2 Flag of Serbia.svg DEF Branislav Ivanović (vice-captain)
3 Flag of Spain.svg DEF Marcos Alonso
4 Flag of Catalonia.svg MIG Cesc Fàbregas
5 Flag of France.svg DEF Kurt Zouma
7 Flag of France.svg MIG N'Golo Kanté
8 Flag of Brazil.svg MIG Oscar
10 Flag of Belgium.svg MIG Eden Hazard
11 Flag of Spain.svg MIG Pedro
12 Flag of Nigeria.svg MIG John Obi Mikel
13 Flag of Belgium.svg POR Thibaut Courtois
14 Flag of England.svg MIG Ruben Loftus-Cheek
15 Flag of Nigeria.svg MIG Victor Moses
Núm. Nac Posició Jugador
19 Flag of Spain.svg DAV Diego Costa
21 Flag of Serbia.svg MIG Nemanja Matić
22 Flag of Brazil.svg MIG Willian
23 Flag of Belgium.svg DAV Michy Batshuayi
24 Flag of England.svg DEF Gary Cahill (third-captain)
26 Flag of England.svg DEF John Terry (captain)
28 Flag of Spain.svg DEF César Azpilicueta
29 Flag of England.svg MIG Nathaniel Chalobah
30 Flag of Brazil.svg DEF David Luiz
34 Flag of England.svg DEF Ola Aina
37 Flag of Portugal.svg POR Eduardo
41 Flag of England.svg DAV Dominic Solanke


Cedits[modifica | modifica el codi]

Núm. Nac. Posició Jugador
6 Flag of Catalonia.svg MIG Oriol Romeu (Cedit al València CF)
16 Flag of Colombia.svg MIG Juan Cuadrado (Cedit al Juventus FC)
27 Flag of England.svg DEF Sam Hutchinson (Cedit al Nottingham Forest)
34 Flag of England.svg DEF Ryan Bertrand (Cedit al Aston Villa)
21 Flag of Germany.svg MIG Marko Marin (Cedit al Sevilla FC)
31 Flag of France.svg DAV Gaël Kakuta (Cedit al SBV Vitesse)
30 Flag of Brazil.svg MIG Lucas Piazón (Cedit al SBV Vitesse)
20 Flag of England.svg MIG Josh McEachran (Cedit al Middlesbrough FC)
20 Flag of Nigeria.svg DAV Victor Moses (Cedit al West Ham United FC)
55 Flag of Mexico.svg MIG Ulises Dávila (Cedit al Córdoba CF)
18 Flag of Belgium.svg DAV Romelu Lukaku (Cedit al Everton FC)
- Flag of Ghana.svg MIG Christian Atsu (Cedit al SBV Vitesse)
- Flag of France.svg DEF Kurt Zouma (Cedit al AS Saint-Étienne)
- Flag of Croatia.svg POR Matej Delač (Cedit al FK Sarajevo)
38 Flag of the Netherlands.svg DEF Patrick van Aanholt (Cedit al Vitesse)
Núm. Nac Posició Jugador
32 Flag of Brazil.svg DEF Wallace (Cedit al Inter Milan)
45 Flag of England.svg DEF Nathaniel Chalobah (Cedit al Middlesbrough)
59 Flag of Nigeria.svg DEF Kenneth Omeruo (Cedit al Middlesbrough)
- Flag of England.svg DEF Todd Kane (Cedit al Blackburn Rovers)
- Flag of Chile.svg MIG Cristián Cuevas (Cedit al FC Eindhoven)
- Flag of Belgium.svg MIG Thorgan Hazard (Cedit al Zulte Waregem)
- Flag of England.svg MIG George Saville (Cedit al Brentford)
- Flag of England.svg MIG Billy Clifford (Cedit al Royal Antwerp)
- Flag of Slovakia.svg DAV Milan Lalkovič (Cedit al Walsall)
- Flag of England.svg DAV Patrick Bamford (Cedit al Derby County)
- Flag of Uruguay.svg DAV Jhon Pírez (Cedit al CD Leganés)
- Flag of Croatia.svg DAV Stipe Perica (Cedit al NAC Breda)
- Flag of Colombia.svg DAV Joao Rodríguez (Cedit al Uniautónoma)
- Flag of Croatia.svg MIG Mario Pašalić (Cedit al Hajduk Split)

Jugador de l'any[modifica | modifica el codi]

[72]

Frank Lampard ha estat nomenat jugador de l'any tres vegades.
Any Guanyador
1967 Flag of England.svg Peter Bonetti
1968 Flag of Scotland.svg Charlie Cooke
1969 Flag of England.svg David Webb
1970 Flag of England.svg John Hollins
1971 Flag of England.svg John Hollins
1972 Flag of England.svg David Webb
1973 Flag of England.svg Peter Osgood
1974 Flag of England.svg Gary Locke
1975 Flag of Scotland.svg Charlie Cooke
1976 Flag of England.svg Ray Wilkins
1977 Flag of England.svg Ray Wilkins
1978 Flag of England.svg Micky Droy
1979 Flag of England.svg Tommy Langley
1980 Flag of England.svg Clive Walker
1981 Flag of SFR Yugoslavia.svg Petar Borota
1982 Flag of England.svg Mike Fillery
1983 Flag of Wales.svg Joey Jones
 
Any Guanyador
1984 Flag of Scotland.svg Pat Nevin
1985 Flag of Scotland.svg David Speedie
1986 Flag of Wales.svg Eddie Niedzwiecki
1987 Flag of Scotland.svg Pat Nevin
1988 Flag of England.svg Tony Dorigo
1989 Flag of England.svg Graham Roberts
1990 Flag of the Netherlands.svg Ken Monkou
1991 Flag of Ireland.svg Andy Townsend
1992 Flag of England.svg Paul Elliott
1993 Flag of Jamaica.svg Frank Sinclair
1994 Flag of Scotland.svg Steve Clarke
1995 Flag of Norway.svg Erland Johnsen
1996 Flag of the Netherlands.svg Ruud Gullit
1997 Flag of Wales.svg Mark Hughes
1998 Flag of England.svg Dennis Wise
1999 Flag of Italy.svg Gianfranco Zola
 
Any Guanyador
2000 Flag of England.svg Dennis Wise
2001 Flag of England.svg John Terry
2002 Flag of Italy.svg Carlo Cudicini
2003 Flag of Italy.svg Gianfranco Zola
2004 Flag of England.svg Frank Lampard
2005 Flag of England.svg Frank Lampard
2006 Flag of England.svg John Terry
2007 Flag of Ghana.svg Michael Essien
2008 Flag of England.svg Joe Cole
2009 Flag of England.svg Frank Lampard
2010 Flag of Côte d'Ivoire.svg Didier Drogba
2011 Flag of the Czech Republic.svg Petr Čech
2012 Flag of Spain.svg Juan Mata
2013 Flag of Spain.svg Juan Mata
2014 Flag of Belgium.svg Eden Hazard
2015 Flag of Belgium.svg Eden Hazard

Entrenadors[modifica | modifica el codi]

Entrenador Període
Escòcia John Tait Robertson 1905–1906
Anglaterra William Lewis 1906–1907
Escòcia David Calderhead 1907–1933
Anglaterra Leslie Knighton 1933–1939
Escòcia Billy Birrell 1939–1952
Anglaterra Ted Drake 1952–1961
Escòcia Tommy Docherty 1962–1967
Anglaterra Dave Sexton 1967–1974
Anglaterra Ron Suart 1974–1975
Escòcia Eddie McCreadie 1975–1977
Anglaterra Ken Shellito 1977–1978
Irlanda del Nord Danny Blanchflower 1978–1979
Anglaterra Geoff Hurst 1979–1981
Anglaterra John Neal 1981–1985
Anglaterra John Hollins 1985–1988
Anglaterra Bobby Campbell 1988–1991
Escòcia Ian Porterfield 1991–1993
Anglaterra David Webb 1993
Anglaterra Glenn Hoddle 1993–1996
Països Baixos Ruud Gullit 1996–1998
Itàlia Gianluca Vialli 1998–2000
Itàlia Claudio Ranieri 2000–2004
Portugal José Mourinho 2004–2007
Israel Avram Grant 2007–2008
Brazil Luiz Felipe Scolari 2008–2009
Països Baixos Guus Hiddink 2009
Itàlia Carlo Ancelotti 2009-2011
Portugal André Villas-Boas 2011-2012
Itàlia Roberto Di Matteo 2012
Espanya Rafa Benítez 2012-2013
Portugal José Mourinho 2013-2015
Països Baixos Guus Hiddink 2015

Palmarès[modifica | modifica el codi]

Títols nacionals[modifica | modifica el codi]

Títols internacionals[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «General Club Information». Chelsea F.C. official website. [Consulta: 13 agost 2015].
  2. cita web|url=http://www.chelseafc.com/page/historytrophiesindex/0,,10268,00.html%7Ctítol=Trophy Cabinet|editor=chelseafc.com|idioma=anglès|dataaccés=12 de novembre de 2009
  3. cita web|url=http://espnfc.com/news/story/_/id/1449255/ivanovic-goal-wins-europa-league-chelsea?cc=5901 |títol=Chelsea wins Europa on Ivanovic header |obra=ESPNFC |data=16 de maig de 2013 |idioma=anglès
  4. cita web|url=http://news.bbc.co.uk/sport1/hi/football/teams/c/chelsea/4008257.stm%7Ctítol=Chelsea centenary crest unveiled|editor=news.bbc.co.uk|idioma=anglès|dataaccés=12 de novembre de 2009
  5. cita web|url=http://www.nufc.com/2010-11html/attendance-all-time.html%7Ctítol=All Estafi League Attendance Records|editor=nufc.com|idioma=anglès|dataaccés=29 de maig de 2011
  6. cita web|url=http://www.soccerstats.com/attendance.asp?league=england%7Ctítol=Attendances (at home)|obra=Soccerstats.com|dataaccés=8 d'agost de 2015|idioma=anglès
  7. cita web|url=http://news.bbc.co.uk/1/hi/business/3036838.stm%7Ctítol=Russian businessman buys Chelsea|editor=news.bbc.co.uk|idioma=anglès|dataaccés=12 de novembre de 2009
  8. cita web |url=http://www.forbes.com/sites/mikeozanian/2015/05/06/real-madrid-tops-ranquing-of-the-worlds-most-valuable-soccer-teams/ | títol=Real Madrid Tops Ranquing Of The World's Most Valuable Soccer Teams |autor=Mike Ozanian |data=6 de maig de 2015 |editorial=Forbes |dataaccés=8 d'agost de 2015
  9. cita web|url=http://www.footballderbies.com/honours/index.php?id=28%7Ctítol=Football Derbies: Chelsea - Fulham|editor=footballderbies.com|idioma=anglès|dataaccés=22 de maig de 2011
  10. «Team History – Introduction». Chelsea F.C. official website. [Consulta: 11 maig 2011].
  11. «The Birth of a Club». Chelsea F.C., 30-09-2004. [Consulta: 16 desembre 2015].
  12. «Team History – 1940s». Chelsea F.C. official website. [Consulta: 23 abril 2014].
  13. Viner, Brian «Brian Viner: Diamond days of side who brought touch of glamour to post-war Britain». The Independent. Independent Print Limited, 29-10-2005 [Consulta: 20 maig 2012].
  14. Glanvill. Chelsea FC: The Official Biography, 2006, p. 84–87. 
  15. Glanvill. Chelsea FC: The Official Biography, 2006, p. 90–91. 
  16. «Russian businessman buys Chelsea». BBC Sport, 02-07-2003 [Consulta: 11 febrer 2007].
  17. «Chelsea appoint Mourinho». BBC Sport, 02-06-2004 [Consulta: 20 maig 2012].
  18. cita web|url=http://futbol.as.com/futbol/2013/05/15/uefa/1368639479_459925.html%7Ctítol=Torres i Ivanovic en el 93' fan campió al Chelsea de Benítez|editor=AS|cognom=Balagué|nom=Guillem|data=15 de maig de 2013|dataaccés=15 de maig de 2013
  19. cita web |url=http://www.bbc.com/sport/0/football/31572594%7Ctítol=BBC Sport - Chelsea 2-0 Tottenham Hotspur|dataaccés=13 d'agost de 2015|autor=BBC Sport|data=1 de març de 2015|idioma=en
  20. cita web |url=http://www.bbc.com/sport/0/football/32471261%7Ctítol=BBC Sport - Chelsea 1-0 Crystal Palace|dataaccés=13 d'agost de 2015|autor=BBC Sport|data=3 de maig de 2015|idioma=en
  21. «Club Badges» (en anglès). chelseafc.com.
  22. «Camberwell Metropolitan Borough Council» (en anglès). civicheraldry.co.uk.
  23. Rick Glanville. Chelsea Football Club: The Official History in Pictures, 2006, p. 212. ISBN 0-7553-1467-0. 
  24. Brian Mears. Chelsea: Football Under the Blue Flag. Mainstream Sport, 2002, p. 42. ISBN 1-84018-658-5. 
  25. Brian Mears. Chelsea: Football Under the Blue Flag. Mainstream Sport, 2002, p. 58. ISBN 1-84018-658-5. 
  26. cita web|url=http://www.historicalkits.co.uk/chelsea/chelsea-change-kits.html%7Ctítol=Chelsea Change Kits|editor=historicalkits.co.uk|idioma=anglès|dataaccés=17 de febrer de 2011
  27. chelseafc.com. «Adidas global partnership esteneu» (en anglès).
  28. Rick Glanville. Chelsea FC: The Official Biography, 2006, p. 69-71. 
  29. Rick Glanville. Chelsea FC: The Official Biography, 2006, p. 91-92. 
  30. cita web|url=http://www.rte.ie/sport/2006/0412/stamfordbridge.html?%7Ctítol=Kenyon confirms Blues will stay at Stamford Bridge|editor=rte.ie|idioma=anglès|dataaccés=6 de maig de 2010
  31. Rick Glanville. Chelsea FC: The Official Biography, 2006. 
  32. cita web|url=http://news.bbc.co.uk/sport1/hi/football/teams/c/chelsea/4630618.stm%7Ctítol=Chelsea plan Bridge redevelopment|editor=news.bbc.co.uk|idioma=anglès|dataaccés=6 de maig de 2010
  33. cita web|url=http://www.chelseafc.com/page/latestnews/0,,10268~2213791,00.html%7Ctítol=No plans to move stadium|editor=chelseafc.com|idioma=anglès|dataaccés=9 de novembre de 2010
  34. cita web|url=http://www.chelseafc.com/page/latestnews/0,,10268~1448876,00.html%7Ctítol=Observer Stadium Story Denied|editor=chelseafc.com|idioma=anglès|dataaccés=19 de març de 2011
  35. cita web|url=http://www.dailymail.co.uk/sport/football/article-1328071/chelsea-deny-earls-court-ditch-stamford-bridge.html%7Ctítol=Chelsea deny they're to ditch Stamford Bridge for 60,000 stadium at Earls Court|editor=dailymail.co.uk|idioma=anglès|dataaccés=19 de març de 2011
  36. cita web|url=http://www.thefa.com/thefacup/facompetitions/thefacup/history/cupfinalresults%7Ctítol=Cup Final Statistics|editor=thefa.com|idioma=anglès|dataaccés=19 de març de 2011
  37. cita web|url=http://www.englandfootballonline.com/matchrsl/matchrslunoff.html%7Ctítol=England's Matches: Unofficial|editor=englandfootballonline.com|idioma=anglès|dataaccés=19 de març de 2011
  38. cita web|url=http://news.bbc.co.uk/sport2/hi/football/teams/c/chelsea/3693114.stm%7Ctítol=Go-ahead for Chelsea pla|editor=bbc.co.uk|idioma=anglès|dataaccés=28 de juny de 2011
  39. cita web|url=http://www.chelseafc.com/page/latestnews/0,,10268~1068030,00.html%7Ctítol=Cobham in Depth: a Building to Meet all Needs|editor=chelseafc.com|idioma=anglès|dataaccés=28 de juny de 2011
  40. cita web|autor=David Wilkes|any=2011|url=http://www.dailymail.co.uk/femail/article-1343587/cobham-celebrity-capital-wags-jags-battle-soul-britains-beverly-hills.html%7Ctítol=Wags, Jags and a battle for the soul of Britain's Beverly Hills|editor=dailymail.co.uk|idioma=anglès|dataaccés=28 de juny de 2011
  41. cita web|url=http://www.bbc.co.uk/london/content/articles/2007/07/05/chelsea_ground_feature.shtml%7Ctítol=Chelsea's New Training Ground For The Future|editor=bbc.co.uk|idioma=anglès|dataaccés=28 de juny de 2011
  42. cita web|url=http://www.chelseafc.com/page/latestnews/0,,10268~1372683,00.html%7Ctítol=New Cobham Building Unveiled|editor=chelseafc.com|idioma=anglès|dataaccés=28 de juny de 2011
  43. cita web|url=http://www.chelseafc.com/page/latestnews/0,,10268~1068031,00.html%7Ctítol=Cobham in Depth: the Medical and the Interviene|editor=chelseafc.com|idioma=anglès|dataaccés=28 de juny de 2011
  44. cita web|url=http://www.imdb.com/title/tt0020936/%7Ctítol=The Great Game|editor=imdb.com|idioma=anglès|dataaccés=13 de febrer de 2010
  45. Rick Glanville. Chelsea FC: The Official Biography, 2006, p. 120-121. 
  46. cita web|autor=Steve Hawkes|any=2004|url=http://news.bbc.co.uk/1/hi/entertainment/film/3687227.stm%7Ctítol=Football firms hit the film circuit|editor=news.bbc.co.uk|idioma=anglès|dataaccés=13 de febrer de 2010
  47. «Chelsea teams up with Yash Raj Films» (en anglès). dnaindia.com.
  48. cita web|autor=David Lacey|any=2002|url=http://football.guardian.co.uk/match_report/0,1527,-39862,00.html%7Ctítol=Di Canio has last laugh at Chelsea comedy store|editor=football.guardia.co.uk|idioma=anglès|dataaccés=13 de febrer de 2010
  49. «Blue Is The Colour» (en anglès). chartstats.com.
  50. cita web|url=http://www.chartstats.com/songinfo.php?id=25206%7Ctítol=Blue Day|editor=chartstats.com|idioma=anglès|dataaccés=13 de febrer de 2010|urlarxiu=http://web.archive.org/20070930013126/www.chartstats.com/songinfo.php?id=25206%7Cdataarxiu=30 de setembre de 2007
  51. cita web|autor=Jason MacNeil|any=2008|url=http://jam.canoe.ca/Music/Artists/A/Adams_Bryan/2008/03/16/5019971-sun.html%7Ctítol=Bryan Adams returns with '11'|editor=jam.canoe.ca|idioma=anglès|dataaccés=13 de febrer de 2010
  52. cita web|autor=Mike Diver|any=2009|url=http://www.bbc.co.uk/music/reviews/6pm5%7Ctítol=Robbie’s first truly international hit, but at a cost.|editor=bbc.co.uk|idioma=anglès|dataaccés=16 de març de 2011
  53. cita web|url=http://www.talkfootball.co.uk/guides/history_of_fulham_fc.html%7Ctítol=Fulham Football Club - History|editor=talkfootball.co.uk|idioma=anglès|dataaccés=6 de maig de 2010
  54. cita web|autor=Kevin Garside|any=2007|url=http://www.telegraph.co.uk/sport/main.jhtml?xml=/sport/2007/12/21/sfnqpr121.xml%7Ctítol=Lakshmi Mittal pushes QPR up the rich list|editor=telegraph.co.uk|idioma=anglès|dataaccés=6 de maig de 2010
  55. cita web|autor=Chris O'Brien|any=2004|url=http://www.sportnetwork.net/main/s120/st44186.htm%7Ctítol=Football Rivalries: The Complete Results|editor=planetfootball.com|idioma=anglès|dataaccés=6 de maig de 2010
  56. Rick Glanville. Chelsea FC: The Official Biography, 2006, p. 321-325. 
  57. cita web|url=http://www.goal.com/en/news/1717/editorial/2009/11/28/1653698/arsenal-v-chelsea-the-historical-rivalry%7Ctítol=Arsenal v Chelsea: The Historical Rivalry|editor=goal.com|idioma=anglès|dataaccés=6 de maig de 2010
  58. cita web|url=http://news.bbc.co.uk/sport2/hi/football/europe/4501277.stm%7Ctítol=Liverpool 1-0 Chelsea|editor=news.bbc.co.uk|idioma=anglès|dataaccés=5 de juny de 2011
  59. cita web|autor=Owen Phillips|any=2007|url=http://news.bbc.co.uk/sport2/hi/football/europe/6603039.stm%7Ctítol=Liverpool 1-0 Chelsea (Agg: 1-1)|editor=news.bbc.co.uk|idioma=anglès|dataaccés=7 de maig de 2010
  60. cita web|autor=Sam Lió|any=2008|url=http://news.bbc.co.uk/sport2/hi/football/europe/7368736.stm%7Ctítol=Chelsea 3-2 Liverpool (4-3)|editor=news.bbc.co.uk|idioma=anglès|dataaccés=7 de maig de 2010
  61. cita web|autor=Paul Fletcher|any=2009|url=http://news.bbc.co.uk/sport2/hi/football/europe/7977038.stm%7Ctítol=Chelsea 4-4 Liverpool (agg: 7-5)|editor=news.bbc.co.uk|idioma=anglès|dataaccés=7 de maig de 2010
  62. cita web|autor=Oliver Yew|any=2011|url=http://www.goal.com/en-us/news/88/spain/2011/04/28/2462307/he-doesnt-go-quietly-jose-mourinhos-champions-league-exit%7Ctítol=He doesn't go quietly... Jose Mourinho's Champions League exit rants through the years|editor=goal.com|idioma=anglès|dataaccés=25 de juny de 2011
  63. cita web|url=http://news.bbc.co.uk/2/hi/sport/football/champions_league/701340.stm%7Ctítol=Inspired Chelsea brush Barcelona aside|editor=news.bbc.co.uk|idioma=anglès|dataaccés=3 de juny de 2010
  64. cita web|url=http://news.bbc.co.uk/2/hi/sport/football/champions_league/717082.stm%7Ctítol=Chelsea's European dream shattered|editor=news.bbc.co.uk|idioma=anglès|dataaccés=3 de juny de 2010
  65. cita web|url=http://news.bbc.co.uk/sport2/hi/football/europe/4281719.stm%7Ctítol=Barcelona 2-1 Chelsea|editor=news.bbc.co.uk|idioma=anglès|dataaccés=7 de maig de 2010
  66. cita web|url=http://news.bbc.co.uk/sport2/hi/football/europe/4321491.stm%7Ctítol=Chelsea 4-2 Barcelona|editor=news.bbc.co.uk|idioma=anglès|dataaccés=7 de maig de 2010
  67. cita web|url=http://news.bbc.co.uk/sport2/hi/football/europe/4778194.stm%7Ctítol=Barcelona 1-1 Chelsea (agg 3-2)|editor=news.bbc.co.uk|idioma=anglès|dataaccés=7 de maig de 2010
  68. cita web|autor=Phil McNulty|any=2006|url=http://news.bbc.co.uk/sport2/hi/football/europe/6050878.stm%7Ctítol=Chelsea 1-0 Barcelona|editor=news.bbc.co.uk|idioma=anglès|dataaccés=7 de maig de 2010
  69. cita web|autor=Phil McNulty|any=2006|url=http://news.bbc.co.uk/sport2/hi/football/europe/6094090.stm%7Ctítol=Barcelona 2-2 Chelsea|editor=news.bbc.co.uk|idioma=anglès|dataaccés=7 de maig de 2010
  70. cita web|autor=Phil McNulty|any=2009|url=http://news.bbc.co.uk/sport2/hi/football/europe/8010840.stm%7Ctítol=Chelsea 1-1 Barcelona (agg 1-1)|editor=news.bbc.co.uk|idioma=anglès|dataaccés=7 de maig de 2010
  71. «First Team Squad List». Chelsea F.C. [Consulta: 11 agost 2016].
  72. «Jugador de l'any». Chelsea F.C.. [Consulta: 31 octubre 2015].

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Chelsea Football Club Modifica l'enllaç a Wikidata


Coord.: 51° 28′ 54″ N, 0° 11′ 28″ O / 51.481666666667°N,0.19111111111111°O / 51.481666666667; -0.19111111111111