Blau

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Blau
About these coordinatesAbout these coordinates
— Coordenades de color —
Triplet hex #0000FF
RGBB (r, g, b) (0, 0, 255)
HSV (h, s, v) (240°, 100%, 100%)
Referències [Sense referències]
B: Normalitzat a [0–255] (octets)

El blau (del germànic "blau") és un dels tres colors primaris additius. Es considera un color fred i oposat al taronja. En català se sol usar el terme "blau" per referir-se a qualsevol color del blau al cian. Moltes llengües usen la mateixa paraula per referir-se al blau i al verd, que consideren tonalitats del mateix color. Tonalitats del blau són el blau cel, el blau marí, l'atzur, l'anyil, el cobalt, el cian, el blau elèctric, el blau de Prússia, l'indi o el ceruli. El color turquesa seria un cas clar de la manca de fronteres nítides. El rus, en canvi, considera colors separats el blau fosc i el clar. El blau clar té la longitud d'ona més xicoteta dels tres colors primaris (uns 470 nanòmetres). Un cel clar un dia assolellat està acolorit de blau per la dispersió de Rayleigh de la llum del Sol. Les grans masses d'aigua (H2O) pareixen blaves perquè la llum roja, al voltant dels 750 nm, hi és absorbida com un harmònic de la vibració O-H. Curiosament, l'aigua pesant (D2O) és incolora, ja que la banda d'absorció és a una longitud d'ona més llarga (~950 nm).

Un exemple del color blau en l'espai de colors RGB té unes intensitats de [0, 0, 255] en una escala de 0 a 255. El blau és el complementari del groc; els pigments blaus absorbeixen la llum groga.

Una mostra de color blau:

Ús, simbolisme i expressions col·loquials[modifica | modifica el codi]

El cel, els llacs i el mar, sovint són blaus
  • En català un blau és una equimosi ço és una marca blava o violàcia sota la pell deguda a una petita hemorràgia interna produïda per un cop.
  • Al País Valencià un blaver (o blavero) és un partidari del secessionisme lingüístic entre les variants dialectals del Principat de Catalunya i les variants valencianes, de la llengua catalana.
  • En els països de parla anglesa, l'expressió "blau" s'usa per a descriure tristesa o melangia. Vegeu blues.
  • El blau és el color dels uniformes de policia a molts països. La policia de la República Popular de la Xina va canviar els seus uniformes de verd a blau a la fi de 1990 per a posar èmfasi en el seu paper civil. El blau és el color de l'uniforme de moltes forces aèries.
  • La frase "de sang blava" equival a "de família aristocràtica", ja que una pell blanquinosa i sense pèls permet de distingir les venes blaves.
  • Una flor blava és un dels emblemes del romanticisme
  • Els usuaris de Microsoft Windows solen emprar el terme "pantalla blava" per a descriure un ordinador que s'ha quedat blocat.
  • A Austràlia vol dir una brega o discussió.
  • A Alemanya anar blau vol dir anar begut.
  • A França «les bleus» és la selecció francesa de futbol, o bé els formatges blaus.
  • Al Japó és sinònim un jove.
  • A Rússia significa ser homosexual (argot).
  • És el color dels barrufets
  • Als diagrames mèdics, el blau s'empra per a representar les venes que transporten sang sense oxigen de tornada al cor. La sang sense oxigen realment és violeta rogenca.
  • L'azzurro (blau cel) és el color nacional d'Itàlia.
  • El "Gegant Blau" (Big Blue) és un malnom d'IBM.
  • En la cultura anglosaxona, un llibre blau és qualsevol obra de referència, com un diccionari
  • S'associa als nois i el rosa a les noies
  • El peix blau engloba espècies com la tonyina o la sardina
  • És el color de la puresa i per tant el de Maria, mare de Jesús i ha inspirat la bandera de la Unió Europea.
  • En política de clau espanyola o francesa si més no, normalment representa l'opció conservadora. En els mapes electorals, el blau representa els següents partits polítics, normalment en oposició al roig:
  • S'associa a la calma, l'estabilitat i la fidelitat
  • Els cascos blaus són les tropes militars que depenen de l'ONU

Història del color blau[modifica | modifica el codi]

Des de l'Antiguitat fins a l'Alta Edat Mitjana[modifica | modifica el codi]

Des dels orígens fins al segle XII, es pot afirmar que el color blau és un color ignorat, perquè no desperta cap interès en les societats d'aquestes èpoques. Una prova d'aquest fet es troba en l'absència o imprecisió del blau en el lèxic grec i en el llatí clàssic. En aquest llarg període de temps predomina un sistema ternari de colors entorn del qual s'organitzen tots els codis de la vida social i religiosa: blanc, vermell i negre. La indiferència per al color blau sovint va lligada a una certa hostilitat cap a aquest color. Per exemple, per als romans, el blau és el color dels bàrbars, dels celtes i dels germànics. No és estrany, doncs, que vestir-se de blau es consideri un acte denigrant, fet pel qual els grans senyors no el fan servir en la seva vestimenta, només els pagesos i les persones de baixa condició social. La indiferència cap al color blau s'estén a la resta d'àmbits de la vida quotidiana, en què ni tan sols apareix, com succeeix amb l'antroponímia, la toponímia, la litúrgia, el món dels símbols i els emblemes.[1][2]

Segles XI-XIV[modifica | modifica el codi]

A partir del segle XI comença a haver-hi un augment de l'ús del tons blaus en els vestits i també en la vida quotidiana. I, a finals del segle XII, el blau ja és present en els vitralls, els esmalts, les pintures, etc. En canvi, però, continua fora dels colors litúrgics, que encara giren al voltant de l'esquema ternari de les societats antigues: el blanc, el vermell i el negre.

Durant el segle XII es comença a associar el blau amb el vestit de la Verge Maria. Aquest fet promociona el color blau, de manera que a principis del segle XIII, alguns personatges il·lustres, com el rei Lluís IX de França "El Sant" o Enric III d'Anglaterra, comencen a utilitzar el blau en els seus vestits i també en els seus escuts d'armes.

Vestit blau Verge Maria absis Sta. Maria de Taüll (s. XII)
Túnica blava del rei Lluís IX de França

Aquest increment del color blau en tots els aspectes de la vida quotidiana queda reflectit també en la literatura de l'època, tot i que de manera tardana, ja que no és fins a mitjans del segle XIII en què apareixen els primers cavallers vestits de blau a les novel·les artúriques. Aquesta tardança respon al fet que el codi dels colors dels cavallers s'elabora amb anterioritat a aquesta promoció del color blau (un cavaller vermell es relaciona amb un cavaller dolent, un cavaller negre amb un personatge important i un cavaller blanc amb un personatge positiu). Així doncs, fins a mitjan segle XIII, però sobretot al llarg del segle XIV, no apareix el blau a les novel·les de cavalleries. A partir d'aleshores el blau s'associa a personatges valents, lleials i fidels. Fins i tot a les novel·les de cavalleries, el rei Artús vesteix de blau i, a més, porta un escut del mateix color. De fet, el cromatisme adquireix un paper simbòlic i al·legòric en la literatura medieval, ja que determina situacions, estats d'ànim o conceptes.[3]

Aquesta promoció del color blau en la literatura, el qual simbolitza alegria, amor, lleialtat, pau i consol es fa en detriment del color vermell, que perd la seva primacia. S'estableix, doncs, un nou ordre dels colors, en què el blau passa a ocupar un nou espai i deixa enrere el seu paper de color sense interès. Un exemple explícit del nou protagonisme que adquireix el blau el trobem en uns versos del poeta i músic Guillaume de Machaut (1300-1377):

                                              Qui de coulerus saroit a droit jugier

                                               Et dire la droite signefiance,

                                               On deveroit le fin asur prisier

                                               Dessus toutes.

                                               (Qui dels colors entén

                                               i sap el significat,

                                               hauria d'apreciar el bell blau

                                               per sobre de tots.)

Es deixa enrere el sistema ternari de tres colors vigent des de l'Antiguitat fins a l'Alta Edat Mitjana i s'obre camí un nou ordre de colors format per sis colors bàsics (blanc, negre, vermell, blau, verd i groc). Aquest canvi en l'ordre de colors no és casual, sinó que és fruit de canvis importants en l'ordre social i en els sistemes de pensament.[1][2]

Segles XV-XVII[modifica | modifica el codi]

En aquest període, les lleis sumptuàries i les normes sobre el vestir distingeixen entre colors prohibits i colors prescrits, els quals serveixen per distingir, des d'una òptica cristina, entre les persones dignes i les indignes (prostitutes, leprosos, bufons, jueus, etc.). Curiosament dins d'aquestes marques discriminatòries no apareix el blau. La justificació que no aparegui té a veure amb el fet que el codi que marca els colors discriminatoris (el blanc, el negre, el vermell, el verd i el groc) és anterior a la promoció del color blau, o sigui, és anterior al segle XII, quan aquest color encara no suscitava cap mena d'interès. En aquest context, el color blau es converteix en un color "moral", ja que no està prohibit ni tampoc prescrit i, per tant, el seu ús no comporta cap connotació negativa.[1][2]

Segles XVIII-XXI[modifica | modifica el codi]

A partir del segle XVIII, el color blau es converteix en un dels colors més freqüents de la vida quotidiana. El seu ús no es limita només a la roba o a l'art, sinó que va més enllà i aclapara també l'àmbit científic. A més, es converteix en el color preferit dels organismes internacionals (ONU, UNESCO, UE, etc.), perquè s'associa al més pacífic i neutre de tots els colors. També ha estat en aquest període en què el color blau ha adquirit el seu estatus de color fred, a diferència de la consideració de color càlid que tenia a Europa a l'Edat Mitjana i al Renaixement. En aquest pas de color càlid a color fred ha influït l'associació progressiva del color blau amb l'aigua.[1][2]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 Pastoureau, Michel; Simonnet, Dominique. Breve historia de los colores. Barcelona: Paidós, 2006. 
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 Pastoureau, Michel. Azul. Historia de un color. Barcelona: Paidós, 2010. 
  3. Cerdà, Jordi. Qüestions preliminars. FUOC, 2016, p. 40. 

Vegeu també[modifica | modifica el codi]