Rei Artús

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Armadura del Rei Artús obra de l'escultor Peter Vischer.

El Rei Artús fou un líder brità dels segles V i VI, el qual, segons les històries i romanços medievals, encapçalà la defensa de Bretanya davant dels invasors saxons a principis del segle VI. Els detalls de les gestes d'Artús provenen principalment del folklore i la invenció literària; els historiadors moderns debaten la seva existència històrica.[1] El seu escàs rerefons històric s'espigola de diverses fonts, entre les quals els Annales Cambriae, la Historia Brittonum i els escrits de Gildas de Rhuys. El nom d'Artús també apareix en fonts poètiques primerenques com ara Y Gododdin.[2]

Artús és una figura capital a les llegendes que conformen la matèria de Bretanya. L'Artús llegendari es cultivà com una icona d'interès internacional especialment a través de la popularitat de l'extravagant i imaginativa Historia Regum Britanniae (Història dels Reis de Bretanya), per Geoffrey de Monmouth i del segle XII.[3] En alguns contes i poemes gal·lesos i bretons previs a aquesta obra, Artús hi apareix o bé com un gran guerrer que protegeix Bretanya d'enemics humans i fantàstics o bé com una figura màgica del folklore, de vegades associada amb l'altre món gal·lès Annwn.[4] Es desconeix fins a quin punt la Historia de Geoffrey, enllestida el 1138, va adaptar aquestes històries precedents i fins a quin altre va ser invenció pròpia.

Tot i que les temàtiques, esdeveniments i personatges de la llegenda artúrica variaven àmpliament entre versions i no n'existia una de canònica, la versió dels fets de Geoffrey sovint servia com a punt de partida d'històries posteriors. Geoffrey caracteritzava Artús com un rei de Bretanya que derrotà els saxons i establí un imperi al llarg de la Bretanya, Irlanda, Islàndia, Noruega i la Gàl·lia. Molts dels elements i incidències que ara són una part fonamental del relat artúric apareixen a la Historia de Geoffrey, incloent el pare d'Artús Uther Pendragon, el mag Merlí, l'esposa d'Artús Ginebra, l'espasa Excàlibur, la concepció d'Artús al Castell de Tintagel, la seva batalla final contra Mordred a Camlann i el seu repòs etern a Avalon. L'escriptor francès del segle XII Chrétien de Troyes, que afegí Lancelot i el Sant Greal a la història, inicià el gènere del romanç artúric que esdevendria fortament recurrent en la literatura medieval. En aquestes històries franceses el focus de la narració sovint es desvia del Rei Artús a altres personatges, per exemple alguns dels cavallers de la Taula Rodona. La literatura artúrica prosperà al llarg l'Edat Mitjana, però entrà en declivi els segles subsegüents fins al segle XIX, en què experimentà un gran ressorgiment. Avui dia la llegenda segueix protagonitzant obres literàries, així com teatre, pel·lícules, sèries de televisió, còmics i d'altres mitjans.

Historicitat[modifica | modifica el codi]

Tapís que mostra Artús com un dels nou preuats, duent l'escut d'armes que sovint se li atribueix[5] (c. 1385)

La base històrica de la llegenda del Rei Artús ha estat un motiu de debat freqüent entre els estudiosos. Una escola de pensament, que cita fragments de la Historia BrittonumHistòria dels Britons») i els Annales CambriaeAnnals Gal·lesos»), veu Artús com una figura històrica genuïna, un líder romano-britànic que lluità contra els invasors anglosaxons en algun moment de finals del s. V o principis del s. VI. La Historia Brittonum, una compilació històrica en llatí que alguns manuscrits atribueixen al clergue gal·lès Nennius, conté la primera menció datada del Rei Artús: allista dotze batalles en les quals lluità. Aquestes culminen en la Batalla del Mont Badon (o Mont Badonicus), on s'afirma que matà 960 homes ell sol. Tanmateix, estudis recents qüestionen la fiabilitat de la Historia Brittonum.[6]

L'altre text que sembla defensar l'argument a favor de l'existència històrica d'Artús són els Annales Cambriae del s. X, que també el relacionen amb la Batalla del Mont Badon (situada entre el 516 i el 518 segons el document en qüestió). Els Annales també mencionen la Batalla de Camlann, en la qual Artús i Medraut (Mordred) moriren, datada en els anys 537–539. Aquests detalls sovint s'utilitzen per reforçar la fiabilitat del report de la Historia i per reafirmar que Artús realment combaté al Mont Badon. S'han trobat problemes, emperò, amb l'ús d'aquesta font com a suport de la Historia Brittonum. L'última recerca mostra que els Annales Cambriae estan basats en una crònica començada a principis del segle VIII a Gal·les. A més, la complexa història textual dels Annales exclou la possibilitat que els annals artúrics s'hi afegissin fins i tot tan aviat. Segurament s'hi addicionaren en qualque moment del s. X i possiblement no havien existit a cap conjunt d'annals previ. El fragment del Mont Badon possiblement provengué de la Historia Brittonum.[7]

Aquesta manca de proves convincents és el motiu per què la majoria d'historiadors contemporanis exclouen Artús dels seus reports de la Bretanya postromana. Segons l'historiador Thomas Charles-Edwards, «en aquesta fase de la investigació, un només pot dir que bé pot haver-hi hagut un Artús històric [però ...] l'historiador tampoc pot dir res de valor sobre ell».[8] Aquestes admissions modernes d'ignorància són una moda relativament nova; les generacions anteriors d'historiadors eren menys escèptiques. L'historiador John Morris féu el regne putatiu d'Artús el principi ordenador de la seva història de les Bretanya i Irlanda postromanes a The Age of ArthurL'Edat d'Artús»), del 1973. Així i tot, trobà poc a dir sobre l'Artús històric.[9]

Els Annales Cambriae del s. X (d'una còpia c. 1100)

En part com a reacció d'aquestes teories, emergí una altra escola de pensament que argumentava que Artús mai no va existir. The Age of Arthur incità l'arqueòleg Nowell Myres a observar que «cap altra figura en els límits de la història i la mitologia ha malgastat més temps als historiadors».[10] El polèmic De Excidio et Conquestu BritanniaeSobre la Ruïna i Conquesta de Bretanya») de Gildas, del segle VI, està escrit durant la memòria en primera persona de Mont Badon; no obstant, menciona la batalla però no Artús.[11] Artús no es menciona en l'Anglo-Saxon ChronicleCrònica Anglosaxona») ni és anomenat en cap manuscrit supervivent escrit entre els anys 400 i 820.[12] Està absent a la Historia ecclesiastica gentis AnglorumHistòria eclesiàstica de la gent anglesa») de Bede, que data del s. VIII, una altra gran font primerenca de la història postromana que menciona Mont Badon.[13] L'historiador David Dumville escrigué: «Crec que podem disposar d'ell [Artús] bastant breument. Deu el seu lloc als nostres llibres d'història a una escola de pensament de 'no hi ha fum sense foc' ... El fet de l'assumpte és que no hi ha proves històriques sobre Artús; hem de rebutjar-lo de les nostres històries i, per sobre de tot, dels títols dels nostres llibres.»[14]

Alguns estudiosos argumenten que Artús era originalment un heroi fictici del folklore –o fins i tot una deïtat celta mig oblidada– a qui s'acreditaren gestes reals en un passat llunyà. Citen paral·lelismes amb figures com els germans kentians Hengist i Horsa, que podrien ser cavalls divins totèmics que posteriorment foren historiats. Bede adscrigué a aquestes figures llegendàries un rol històric en la conquesta anglosaxona de Britània de l'est.[15] No és tan sols cert que Artús fos considerat un rei en els primers textos. Ni la Historia ni els Annales l'anomenen «rex»: el primer l'anomena «dux bellorum» («líder de batalles») i «miles» («soldat»).[16]

Els documents històrics del període postromà són escassos, per la qual cosa és possible que el debat sobre l'existència històrica d'Artús sigui irresoluble. Certs llocs s'han identificat com a «artúrics» d'ençà del segle XII,[17] però l'arqueologia només pot revelar noms amb certesa a través de les inscripcions trobades en contexts arquològics segurs. L'anomenada «pedra d'Artús», descoberta el 1998 entre les ruïnes al Castell de Tintagel (Cornualla) en contexts datats del s. VI, causà una breu agitació però resultà irrellevant.[18] Altres proves en forma d'inscripció a favor d'Artús, incloent la creu de Glastonbury, pequen de semblar falsificacions.[19] Tot i que s'han proposat múltiples figures històriques com a base del Rei Artús,[20] no s'han trobat proves convincents per cap de les identitats atribuïdes.

Tradicions literàries medievals[modifica | modifica el codi]

El creador del personatge literari d'Artús fou Geoffrey de Monmouth, amb la seva obra pseudo-històrica Historia Regum BritanniaeHistòria dels Reis de Bretanya»), escrita a la dècada del 1130. Les fonts textuals d'Artús sovint es divideixen en dues parts: aquelles escrites abans de la Historia de Geoffrey, que en serviren com a fonaments, i aquelles posteriors, fortament influïdes per l'obra magistral.

Tradicions prèvies a Geoffrey de Monmouth[modifica | modifica el codi]

Facsímil d'una pàgina d'Y Gododdin, un dels primers textos gal·lesos on hi apareix el rei Artús (c. 1275)

Les primeres referències literàries d'Artús provenen de fonts gal·leses i bretones. Hi hagué pocs intents de descriure la naturalesa i el personatge d'Artús de forma íntegra en la tradició prèvia a Geoffrey de Monmouth, en lloc de fer-ho per una sola història o text. Una recerca acadèmica del 2007 que ho pretén, de Thomas Green, identifica tres corrents principals de la representació d'Artús en aquest material primerenc.[21] El primer és que era un guerrer incomparable que servia com el caçador de monstres que protegia Bretanya de totes les amenaces internes i externes. Algunes d'aquestes són humanes, com els saxons amb què lluita a la Historia Brittonum, però la majoria són sobrenaturals, incloent monstres felins gegants, senglars divins destructius, dracs, cinocèfals, gegants i bruixes.[22] El segon és que l'Artús primerenc era una figura folklòrica (particularment, del folklore topogràfic o onomàstic) i de contes de fades, el líder d'una bandada d'herois sobrehumans que viuen en un hàbitat salvatge.[23] El tercer i últim corrent és que l'Artús gal·lès primerenc tenia una relació estreta amb el més-enllà gal·lès, Annwn. D'una banda, assalta les fortaleses del més-enllà en la cerca de tresors i allibera els seus presoners. D'altra banda, a les primeres fonts la seva legió inclou déus abans pagans i la seva esposa i les seves possessions són clarament originàries del més-enllà.[24]

Una de les referències poètiques a Artús més famoses prové de la col·lecció de cançons funeràries heroiques coneguda com Y GododdinEl Gododdin»), atribuït al poeta del s. VI Aneirin. A una estrofa, s'enalteix la bravura d'un guerrer que matà 300 enemics, però després es remarca que malgrat això «no era cap Artús», per fer palès que aquesta gesta és insignificant comparada amb el valor d'Artús.[25] Y Gododdin es coneix tan sols a través d'un manuscrit del s. XIII, per tant és impossible determinar si aquest passatge és original o bé una interpolació posterior; tanmateix, la visió de John Koch que el situa al s. VII o abans es considera no demostrada, i en lloc d'això sovint es proposen els s. IX o X.[26] Diversos poemes atribuïts a Taliesin, un poeta presumptament del s. VI, també parlen d'Artús, encara que totes les referències probablement daten d'entre els s. VIII-XII.[27] Entre ells «Kadeir Teyrnon» («La Cadira del Príncep»),[28] que fa referència a «Artús el Beneït»; «Preiddeu Annwn» («El Botí de Annwn»),[29] que narra una expedició d'Artús al més-enllà; i «Marwnat vthyr pen[dragon]» («L'Elegia d'Uther Pen[dragon]»),[30] que fa referència a la valentia d'Artús i en suggereix una relació pare-fill amb Uther prèvia a Geoffrey de Monmouth.

Culhwch entrant a la cort d'Artús, en el conte gal·lès Culhwch i Olwen (1881)[31]

Entre d'altres texts artúrics gal·lesos primerencs s'hi inclou un poema que figura al Llibre negre de Carmathen, «Pa gur yv y porthaur?» («Quin home és el guardià de les portes?»).[32] Pren la forma d'un diàleg entre Artús i el guardià d'una fortalesa a la qual vol entrar, en què Artús recompta els noms i gestes d'ell i els seus homes, notablement Cei (Kay) i Bedwyr (Bedivere). El conte en prosa gal·lès Culhwch and Olwen (c. 1100), inclòs a la col·lecció moderna Mabinogion, conté una llista, molt més llarga, dels més de 200 homes d'Artús, encara que Cei i Bedwyr tornen a empunyar el paper principal. La història en conjunt explica com Artús ajuda al seu parent Culhwch a guanyar-se la mà d'Olwen, filla del Cap Gegant Ysbaddaden, a través de la realització de tasques aparentment impossibles, entre les quals caçar el gran senglar semidiví Twrch Trwyth. La Historia Brittonum del s. IX també fa referència a aquest conte, amb el senglar que allà anomena «Troy(n)t».[33] Finalment, Artús es menciona múltiples vegades a les Tríades Gal·leses, una col·lecció de sumaris curts de tradicions i llegendes gal·leses que es classifiquen per ternes de personatges vinculats entre si o episodis suplementaris. Els manuscrits posteriors de les Tríades deriven en part de Geoffrey de Monmouth i de tradicions continentals més tardanes, però les més primerenques no contenen tals influències i se solen nodrir de les tradicions gal·leses preexistents. Fins i tot en aquestes, emperò, la cort d'Artús ha començat a encarnar la Bretanya llegendària en conjunt; «la Cort d'Artús» de vegades supleix «l'Illa de Bretanya» en els títols de les històries, amb el format de «Tres [quelcom] a l'Illa de Bretanya».[34] No es veu clar a la Historia Brittonum i els Annales Cambriae que Artús sols sigui considerat rei, quan s'escrigueren Culhwch i Olwen i les Tríades es referia a ell com Penteyrnedd yr Ynys hon, «Capitost dels Lords d'aquesta Illa», el senyor de Gal·les, Cornwall i el Nord.[35]

Juntament a aquests poemes i contes gal·lesos d'abans de Geoffrey de Monmouth, Artús apareix a altres textos llatins primerencs a més de la Historia Brittonum i l'Annales Cambriae. Concretament, Artús apareix a un nombre de vitaevides») ben conegudes de sants postromans, de les quals cap és considerada una font fiable (la més antiga probablement data del s. XI).[36] Segons la Vida del Sant Gildas, escrita a principis del s. XII per Caradoc de Llancarfan, Artús mata Hueil, germà de Gildas, i rescata la seva esposa Gwenhwyfar de Glastonbury.[37] A la Vida del Sant Cadoc, escrita per Lifris de Llancarfan devers l'any 1100 o una mica abans, el sant protegeix un home que ha mort tres dels soldats d'Artús i a qui Artús exigeix un ramat d'animals com a wergeld dels seus homes. Cadoc li cedeix el ramat demanat, però així com Artús en pren possessió els animals es transformen en manats de falgueres.[38] Es detallen incidents similars a les biografies medievals de Carannog, Padarn i Eufflam, escrites probablement el s. XII. Una aparició menys òbvia d'Artús té lloc a la Legenda Sancti Goeznovii, sovint datada de principis del s. XI (encara que el manuscrit més antic que se'n conserva és del s. XV).[39] També són importants les mencions d'Artur a De Gestis Regum Anglorum, per William of Malmesbury, i De Miraculis Sanctae Mariae Laudensis, per Herman, que proveeixen les primeres proves certes de la creença que Artús no estava mort i que retornaria en algun punt, un tema sovint revisitat al folklore posterior a Geoffrey.[40]

Geoffrey of Monmouth[modifica | modifica el codi]

Mordred, l'objectiu final d'Artús segons Geoffrey de Monmouth, il·lustrat per H. J. Ford (1902)
Una il·lustració crua del Rei Artús, a partir d'una versió gal·lesa del s. XV de la Historia Regum Britanniae de Geoffrey de Monmouth

El primer report narratiu de la vida d'Artús es troba a l'obra en llatí de Geoffrey de Monmouth Historia Regum BritanniaeHistòria dels Reis de Bretanya»).[41] Aquesta obra, completada c. 1138, és un report imaginatiu i fantàstic dels reis britànics des del llegendari exiliat troià Brutus de Bretanya fins al rei gal·lès del s. VII Cadwaladr. Geoffrey situa Artús en el mateix període postromà que la Historia Brittonum i els Annales Cambriae. Incorpora el pare d'Artús, Uther Pendragon, el seu conseller màgic Merlí i la història de la concepció d'Artús, en què Uther, disfressat del seu enemic Gorlois a través de la màgia de Merlí, fornica amb l'esposa de Gorlois Igerna a Tintagel, la qual concep Artús. Quan Uther mor, Artús el succeeix com a Rei de Bretanya als seus quinze anys i lluita un seguit de combats, similars als de la Historia Brittonum, culminant en la Batalla de Bath. Derrota els pictes i els escots i tot seguit crea un imperi artúric amb la conquesta d'Irlanda, Islàndia i les illes Òrcades. Després de dotze anys de pau, Artús expandeix els seus dominis una vegada més conquerint Noruega, Dinamarca i la Gàl·lia. Gàl·lia encara és de l'Imperi Romà quan Artús la conquereix, cosa que condueix a una confrontació entre el seu imperi i el de Roma. Artús i els seus guerrers, incloent Kaius (Kay), Beduerus (Bedivere) i Gualguanus (Gawain), derroten l'emperador romà Luci Tiberi a la Gàl·lia, però quan es prepara per marxar cap a Roma, informen a Artús que el seu nebot Modredus (Mordred), a qui havia deixat a càrrec de Bretanya, s'ha casat amb la seva esposa Guenhuuara (Ginebra) i assetjat el tron. Artús torna a Bretanya i derrota i mata Mordredus al riu Camblam a Cornwall, però en surt ferit de mort. Subsegüentment, cedeix la corona al seu parent Constantí i viatja a l'illa d'Avalon per curar-se les ferides, on no se'n sap res mai més.[42]

Merlí, el conseller d'Artús (c. 1300)[43]

Quina part d'aquesta narrativa és invenció pròpia de Geoffrey està obert a debat. Certament Geoffrey sembla haver fet ús de la llista de dotze batalles d'Artús contra els saxons que apareixen a la Historia Brittonum del s. IX, juntament amb la batalla de Camlann dels Annales Cambriae i la idea que Artús segueix viu.[44] El seu estatus personal com a rei de tota Bretanya també sembla agafat de la tradició prèvia, mencionat a Culhwch i Olwen, les Tríades Gal·leses i les vides dels sants.[45] Addicionalment, Geoffrey prengué molts dels noms de les possessions d'Artús, la seva família propera i els seus companys de la tradició gal·lesa preexistent, entre els quals Kaius (Cei), Beduerus (Bedwyr), Guenhuuara (Gwenhwyfar), Uther (Uthyr) i possiblement Caliburnus (Caledfwlch), l'últim dels quals esdevendria Excalibur en els relats artúrics subsegüents.[46] Tanmateix, tot i manllevar noms, esdeveniments clau i títols, Brynley Roberts argumenta que «la secció artúrica és creació literària de Geoffrey i no deu res a la narrativa anterior.»[47] Per exemple, Geoffrey transforma el gal·lès Medraut en l'antagònic Modredus, mentre que a les fonts gal·leses no se'n dóna una mala imatge fins al s. XVI.[48] Hi ha hagut relativament pocs intents de desafiar la noció que la Historia Regum Britanniae és principalment treball propi de Geoffrey; els estudiosos acostumen a reafirmar el comentari de Guillem de Newburgh del s. XII: que Geoffrey «inventà» la seva narrativa, segurament a través d'un «amor desorbitat per la mentida».[49] Geoffrey Ashe dissenteix amb aquesta visió i creu que la narrativa de Geoffrey de Monmouth prové en part d'una font perduda que parla de les fetes d'un rei britànic del s. V anomenat Riotamus, que seria la figura corresponent a Artús, encara que els historiadors i estudiosos de la cultura cèltica han estat indisposats a seguir les conclusions d'Ashe.[50]

Independentment de les seves fonts, la immensa popularitat de la Historia Regum Britanniae de Geoffrey és innegable. Es coneixen més de 200 còpies manuscrites supervivents de l'obra original en llatí, sense incloure les traduccions.[51] Per exemple, es conserven prop de 60 manuscrits traduïts al gal·lès, els primers dels quals daten del s. XIII; la vella noció que algunes d'aquestes versions gal·leses siguin de fet prèvies a la Historia de Geoffrey, popularitzada pels antiquaris com ara Lewis Morris del s. XVIII, s'ha desqualificat en els cercles acadèmics des de fa temps.[52] Com a conseqüència d'aquesta fama, la Historia Regum Britanniae fou enormement influent en el posterior desenvolupament medieval de la llegenda artúrica. Tot i no ser baix cap circumstància l'única font d'inspiració del romanç d'Artús, se n'extragueren i desenvoluparen molts d'elements (Merlí, el destí final d'Artús, etc.) i proporcionà un marc històric en el qual els romancers hi inseriren aventures màgiques i meravelloses.[53]

Tradicions romanceres[modifica | modifica el codi]

En el s. XII, la figura d'Artús començà a passar a un segon pla en favor d'altres històries artúriques, com Tristany i Isolda. Il·lustració per John William Waterhouse (1916).

La popularitat de la Historia de Geoffrey i les obres que en deriven (per exemple Roman de Brut, de Wace) es consideren generalment un factor important per la proliferació d'obres artúriques noves a l'Europa continental durant els s. XII i XIII, especialment a França.[54] Tanmateix, no va ser l'única influència artúrica de la «Matèria de Bretanya». Hi ha proves clares del coneixement previ d'Artús i els relats artúrics abans de l'expansió de l'obra de Geoffrey (vegeu per exemple la Modena Archivolt),[55] així com de l'ús de noms i històries «cèltics» que no figuren a la Historia de Geoffrey als romanços artúrics.[56] Des de la perspectiva d'Artús, potser l'efecte més significatiu d'aquesta efluència d'històries artúriques noves fou la pèrdua d'importància del mateix Rei: gran part de la literatura artúrica del s. XII i posterior es centra no tant en Artús com en personatges com Lancelot i Ginebra, Percival, Galahad, Gawain i Tristany i Isolda. Mentre que Artús es troba a l'epicentre del material previ a Geoffrey i a la seva Historia, als romanços aviat és marginat.[57] A més, el seu personatge també canvia notablement. Al material anterior Artús és un guerrer grandiós i feroç, que es burla de les bruixes i gegants que derrota personalment i emprèn el lideratge de totes les campanyes militars;[58] en els romanços continentals, en canvi, esdevé el roi fainéant («rei que no fa res»): la seva «inactivitat i aquiescència constituïen un defecte central en la seva societat altrament ideal».[59] El rol d'Artús en aquestes obres sol ser el d'un monarca savi, dignificat, equànime, una mica insípid i ocasionalment feble. Així doncs, tan sols esdevé pàl·lid i silenciós quan s'assabenta de l'adulteri de Lancelot amb Ginebra a Mort Artu, mentre que a El cavaller del lleó de Chrétien de Troyes és incapaç de mantenir-se despert després d'un festí i s'ha de retirar a descansar.[60] Tanmateix, com observa Norris J. Lacy, tot i els defectes i fragilitats que s'observen en aquests romanços artúrics, «el seu prestigi mai –o gairebé mai– és compromès per les seves debilitats personals ... la seva autoritat i glòria romanen intactes.»[61]

La història d'Artús extraient l'espasa d'una pedra aparegué a Merlin, per Robert de Boron el s. XIII. Il·lustració per Howard Pyle (1903).[62]

Artús i el seu seguici apareixen a alguns dels lais de Marie de France,[63] però fou l'obra d'un altre poeta francès, Chrétien de Troyes, que va tenir la major influència en relació al desenvolupament del personatge d'Artús i la seva llegenda.[64] Chrétien escrigué cinc romanços artúrics entre c. 1170 i 1190. Érec et Énide i Cligès són històries d'amor cortès amb Artús i la seva cort com a rerefons, cosa que demostra l'abandó de l'entorn heroic de l'Artús gal·lès i de Geoffrey, mentre que El cavaller del lleó embarca Yvain i Gawain en una aventura sobrenatural, amb un Artús secundari i debilitat. Emperò les obres més significatives per la llegenda artúrica són Lancelot, el cavaller de la carreta, que introdueix Lancelot i la seva relació adúltera amb la reina d'Artús (Ginebra) i estén i popularitza el tema recurrent del rei cuckold, i Perceval o el Conte del Graal, que introdueix el Sant Greal i el Rei Pescador i que torna a relegar Artús a un segon pla.[65] Conseqüentment Chrétien va ser «instrumental tant en l'elaboració de la llegenda artúrica com en l'establiment de la forma ideal per la difusió d'aquesta llegenda»;[66] molt del que succeí referent al retrat d'Artús i el seu món prengué com a base els fonaments que ell deixà. Perceval, tot i que inacabat, fou especialment popular: n'aparegueren quatre continuacions paral·leles durant el mig segle següent; el concepte del Greal i la seva recerca els desenvolupà Robert de Boron, un fet que ajudà a accelerar el declini d'Artús en el romanç continental.[67] De forma similar, Lancelot i el seu adulteri amb Ginebra esdevengueren un dels motius clàssics de la llegenda artúrica, encara que el Lancelot de la prosa Lancelot (c. 1225) i textos posteriors era una combinació del personatge de Chrétien i el de Lanzelet d'Ulrich von Zatzikhoven.[68] L'obra de Chrétien fins i tot sembla nodrir-se de la literatura artúrica gal·lesa; com a resultat, l'Artús romancer començà a substituir l'Artús heroic i actiu de la tradició literària gal·lesa.[69] Els tres romanços artúrics gal·lesos, semblants al de Chrétien tot i que amb diferències prominents, foren particularment significatius en aquest desenvolupament: Owain, or the Lady of the Fountain, que està relacionat amb l'Yvain de Chrétien; Geraint and Enid, amb Érec et Énide; i Peredur son of Efrawg, amb Perceval.[70]

La Taula Rodona experimenta una visió del Sant Greal, segons il·lustra Évrard d'Espinques (c. 1475)[71]

Fins al c. 1210, el romanç artúric continental s'expressava primàriament a través de la poesia; després d'aquestes dates les històries es començaren a narrar en prosa. El més important d'aquests romanços en prosa del s. XIII fou la Vulgata Artúrica (o cicle Lancelot-Greal), una sèrie de cinc obres franceses en prosa escrites a la primera meitat de segle.[72] Les obres són Estoire del Sant GraalHistòria del Sant Greal»), Estoire de MerlinHistòria de Merlí»), Lancelot, Queste del Saint GraalCerca del Sant Greal») i Mort ArtuMort d'Artur»), que es combinen per formar la primera versió coherent de la llegenda artúrica. La secció més longeva és Lancelot, que comprèn aproximadament la meitat de tot el cicle. La Vulgata continuava amb la tendència de reduir el paper d'Artús en la seva pròpia llegenda, en part a través de la introducció del personatge de Galahad i l'expansió del rol de Merlí. També situava Mordred com el fruit de la relació incestuosa entre Artús i la seva germana i establia Camelot, mencionat per primera vegada a Lancelot de Chrétien, com la cort primària d'Artús.[73] Aquest seguit de textos fou ràpidament succeït pel Cicle Post-Vulgata (c. 1230–40), del qual la Suite du Merlin n'és una part, que redueix immensament la importància de l'afer de Lancelot i Ginebra però segueix relegant el paper d'Artús, en aquest cas per situar el focus en la recerca del Greal.[72] Per tant, Artús esdevé un personatge encara més secundari en aquests romanços en prosa francesos; a la Vulgata, només hi apareix significativament a l'Estoire de Merlin i la Mort Artu. En aquest període, Artús es convertí en un dels nou preuats, un grup format per tres cavallers pagans, tres de jueus i tres de cristians. Els preuats aparegueren per primer cop a Voeux du Paon de Jacques de Longuyon, el 1312, i subsegüentment es convertiren en una temàtica recurrent de la literatura i l'art.[74]

Artús (a dalt, al centre) en una il·lustració de Sir Gawain and the Green Knight (finals s. XIV)

El desenvolupament del cicle artúric medieval i el personatge de l'«Artús del romanç» culminà amb Le Morte d'Arthur, una reelaboració de Thomas Malory de la llegenda sencera en una sola obra en anglès i que data de finals del s. XV. Malory basà el seu llibre (originalment titulat The Whole Book of King Arthur and of His Noble Knights of the Round Table) en les diverses versions prèvies del romanç, particularment la Vulgata, i semblava tenir pretensions de crear una col·lecció coherent i autoritzada d'històries artúriques.[75] Segurament com a resultat d'aquest fet i de que Le Morte D'Arthur fóra un dels primers llibres impresos a Anglaterra, publicat per William Caxton el 1485, la majoria d'obres artúriques posteriors deriven de la de Malory.[76]

La llegenda[modifica | modifica el codi]

La llegenda del rei Artús es basa en un grup de relats escrits durant l'edat mitjana. Tots narren una història del rei Artús i els seus Cavallers de la Taula Rodona, que rebia aquest nom perquè no disposava de capçalera i no marcava diferències de rang.

Per bé que Artús potser tingué un antecedent històric, en realitat, la llegenda va ser una creació del monjo Geoffrey de Monmouth al segle XII. Posteriorment, diversos autors van anar afegint detalls a la història fins a arribar a la seva versió més completa, que data del segle XV.

El rei Uther Pendragon va vèncer al segle V els saxons, que s'havien apoderat de Britània, i es va establir en el tron. Va signar la pau amb el duc de Cornualla, que era un dels seus enemics més acèrrims, i va quedar bojament enamorat de l'esposa d'aquest, la duquessa Igraine. Amb l'ajuda de les arts màgiques de Merlí, Uther va aconseguir passar la nit amb la duquessa. Però abans prometé a l'endeví lliurar-li el fill que fos concebut.

Uns quants mesos més tard va nàixer Artús i, tal com havien pactat, el xiquet va ser concedit al mag Merlí, qui, al seu torn, el va lliurar a sir Hèctor, un dels nobles de la cort, per tal que aquest s'ocupara de la seva educació.

Després de la mort del rei Uther, el regne va quedar sense successió i va entrar en una etapa d'anarquia. Un bon dia, Merlí va explicar als nobles de la cort que Déu, a través d'un miracle, elegiria el successor. En aquells dies va aparèixer a la plaça de l'església una gran pedra quadrada, semblant a una pedra de marbre, enmig de la qual hi havia una enclusa, i enfonsada en aquesta, de punta, una bella espasa nua amb lletres escrites en or que deien:

« "QUI PUGUI TREURE L'ESPASA D'AQUESTA PEDRA SERÀ NAT LEGÍTIM REI DE TOTA ANGLATERRA".[77] »

Tots els cavallers van anar a veure l'espasa. Quan van llegir aquelles paraules, alguns ploraven, però cap d'ells la va poder moure ni treure-la. Només Artús ho va aconseguir i per això va ser coronat rei.

El rei Artús va contraure matrimoni amb Ginebra, va pacificar el territori i de seguida es guanyà el respecte del poble i el temor dels seus adversaris. En una de les batalles va perdre l'espasa que havia tret de la roca. Preocupat, va anar a veure el seu conseller. Llavors, Merlí el va acompanyar a un llac proper, on de forma misteriosa, una mà que eixia de l'aigua li va lliurar Excàlibur, l'espasa que el feia invencible, a la fulla de la qual es podia llegir d'una banda "PREN-ME", de l'altra, "LLANÇA'M LLUNY".

Artús es va envoltar dels senyors més valents i amb ells va crear l'orde dels Cavallers de la Taula Rodona, que van jurar fidelitat al regne de Camelot. Entre tots, sir Lancelot era considerat, sense cap mena de dubte, el més digne.

Un dia els cavallers van decidir partir a la recerca del Sant Greal i la Taula Rodona restà buida. El rei Artús, consternat, va pensar que els cavallers es dispersarien pel món i que molt pocs tornarien. En aquella època les intrigues de la cort es van multiplicar. Mordred, el fill que Artús havia concebut amb la seva germanastra Morgana, va implicar Lancelot en una intriga i va tractar d'arrabassar el tron a Artús mentre aquest lluitava per defensar el territori.

El rei va tornar per enfrontar-se a Mordred. Va matar el traïdor, però quedà malferit. Recordant aleshores les paraules escrites a l'espasa, va llançar-la al llac. El rei Artús havia arribat a la seva fi.

Vegeu també els següents enllaços[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Rei Artús Modifica l'enllaç a Wikidata
  1. Higham 2002, pàg. 11–37, té un sumari del debat sobre aquest tema.
  2. Charles-Edwards 1991, p. 15; Sims-Williams 1991. Y Gododdin no es pot datar de forma precisa: descriu esdeveniments del s. VI i conté un llenguatge del s. IX o X, però la còpia supervivent és del s. XIII.
  3. Thorpe 1966, però vegeu també Loomis 1956
  4. See Padel 1994; Sims-Williams 1991; Green 2007b; i Roberts 1991a
  5. Neubecker 1998–2002
  6. Dumville 1986; Higham 2002, pàg. 116–69; Green 2007b, pàg. 15–26, 30–38
  7. Green 2007b, pàg. 26–30; Koch 1996, pàg. 251–53
  8. Charles-Edwards 1991, p. 29
  9. Morris 1973
  10. Myres 1986, p. 16
  11. Gildas, De Excidio et Conquestu Britanniae, capítol 26.
  12. Pryor 2004, pàg. 22–27
  13. Bede, Historia ecclesiastica gentis Anglorum, Book 1.16.
  14. Dumville 1977, pàg. 187–88
  15. Green 1998; Padel 1994; Green 2007b, capítols cinc i set.
  16. Historia Brittonum 56, 73; Annales Cambriae 516, 537.
  17. For example, Ashley 2005
  18. Heroic Age 1999
  19. Els estudiosos moderns veuen la creu de Glastonbury com el resultat d'un frau de finals del segle XII. Vegeu Rahtz 1993 i Carey 1999
  20. Entre les propostes: Lucius Artorius Castus, un funcionari romà que serví a Britània el segle II o III (Littleton & Malcor 1994); emperadors romans com Magne Màxim o comandants britons postromans com Riothamus (Ashe 1985), Ambrosi Aurelià (Reno 1996), Owain Ddantgwyn (Phillips & Keatman 1992) i Athrwys ap Meurig (Gilbert, Wilson & Blackett 1998)
  21. Green 2007b, pàg. 45–176
  22. Green 2007b, pàg. 93–130
  23. Padel 1994 té una discussió minuciosa sobre aquest aspecte del personatge d'Artús.
  24. Green 2007b, pàg. 135–76. Per la seva esposa i les seves possessions, vegeu també Ford 1983.
  25. Williams 1937, p. 64, línia 1242
  26. Charles-Edwards 1991, p. 15; Koch 1996, pàg. 242–45; Green 2007b, pàg. 13–15, 50–52.
  27. Vegeu, per exemple, Haycock 1983–84 i Koch 1996, pàg. 264–65.
  28. Les traduccions d'aquest poema que podem trobar a la xarxa són inexactes i obsoletes. Vegeu Haycock 2007, pàg. 293–311 per una traducció completa i Green 2007b, p. 197 per una discussió sobre els seus aspectes artúrics.
  29. Vegeu, per exemple, Green 2007b, pàg. 54–67 i Budgey 1992, que n'inclouen una traducció.
  30. Koch & Carey 1994, pàg. 314–15
  31. Lanier 1881
  32. Sims-Williams 1991, pàg. 38–46 té una anàlisi i traducció completa del poema.
  33. Per una discussió sobre el conte, vegeu Bromwich & Evans 1992; vegeu també Padel 1994, pàg. 2–4, Roberts 1991a i Green 2007b, pàg. 67–72 i capítol 3.
  34. Barber 1986, pàg. 17–18, 49; Bromwich 1978
  35. Roberts 1991a, pàg. 78, 81
  36. Roberts 1991a
  37. Traduïda a Coe & Young 1995, pàg. 22–27. Pel conte de Glastonbury i els seus antecedents del més-enllà, vegeu Sims-Williams 1991, pàg. 58–61.
  38. Coe & Young 1995, pàg. 26–37
  39. Vegeu Ashe 1985 per un intent d'utilitzar aquesta vita com a font històrica.
  40. Padel 1994, pàg. 8–12; Green 2007b, pàg. 72–5, 259, 261–2; Bullock-Davies 1982
  41. Wright 1985; Thorpe 1966
  42. Geoffrey of Monmouth, Historia Regum Britanniae Book 8.19–24, Book 9, Book 10, Book 11.1–2
  43. Thorpe 1966
  44. Roberts 1991b, p. 106; Padel 1994, pàg. 11–12
  45. Green 2007b, pàg. 217–19
  46. Roberts 1991b, pàg. 109–10, 112; Bromwich & Evans 1992, pàg. 64–5
  47. Roberts 1991b, p. 108
  48. Bromwich 1978, pàg. 454–55
  49. Vegeu, per exemple, Brooke 1986, p. 95.
  50. Ashe 1985, p. 6; Padel 1995, p. 110; Higham 2002, p. 76.
  51. Crick 1989
  52. Sweet 2004, p. 140. Vegeu amb més detall a Roberts 1991b i Roberts 1980.
  53. Com s'apunta, per exemple, a Ashe 1996.
  54. Per exemple, Thorpe 1966, p. 29
  55. Stokstad 1996
  56. Loomis 1956; Bromwich 1983; Bromwich 1991.
  57. Lacy 1996a, p. 16; Morris 1982, p. 2.
  58. For example, Geoffrey of Monmouth, Historia Regum Britanniae Book 10.3.
  59. Padel 2000, p. 81
  60. Morris 1982, pàg. 99–102; Lacy 1996a, p. 17.
  61. Lacy 1996a, p. 17
  62. Pyle 1903
  63. Burgess & Busby 1999
  64. Lacy 1996b
  65. Kibler & Carroll 1991, p. 1
  66. Lacy 1996b, p. 88
  67. Roach 1949–83
  68. Ulrich von Zatzikhoven 2005
  69. Padel 2000, pàg. 77–82
  70. Vegeu Jones & Jones 1949 per traduccions acurades dels tres textos. No se sap amb certesa quina és la relació exacta entre aquests romanços gal·lesos i les obres de Chrétien; vegeu Koch 1996, pàg. 280–88 per un recompte d'opinions
  71. BNF c. 1475, fol. 610v
  72. 72,0 72,1 Lacy 1992–96
  73. Per un estudi d'aquest cicle vegeu Burns 1985.
  74. Lacy 1996c, p. 344
  75. Sobre Malory i la seva obra, vegeu Field 1993 i Field 1998.
  76. Vinaver 1990
  77. LaFontaine, Bruce. History of the Sword (en anglès). Courier Dover Publications, 1998, p. 17. ISBN 0486401391.