Rei Artús

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Armadura del Rei Artús obra de l'escultor Peter Vischer.

El Rei Artús fou un líder brità dels segles V i VI, el qual, segons les històries i romanços medievals, encapçalà la defensa de Bretanya davant dels invasors saxons a principis del segle VI. Els detalls de les gestes d'Artús provenen principalment del folklore i la invenció literària; els historiadors moderns debaten la seva existència històrica.[1] El seu escàs rerefons històric s'espigola de diverses fonts, entre les quals els Annales Cambriae, la Historia Brittonum i els escrits de Gildas de Rhuys. El nom d'Artús també apareix en fonts poètiques primerenques com ara Y Gododdin.[2]

Artús és una figura capital a les llegendes que conformen la matèria de Bretanya. L'Artús llegendari es cultivà com una icona d'interès internacional especialment a través de la popularitat de l'extravagant i imaginativa Historia Regum Britanniae (Història dels Reis de Bretanya), per Geoffrey de Monmouth i del segle XII.[3] En alguns contes i poemes gal·lesos i bretons previs a aquesta obra, Artús hi apareix o bé com un gran guerrer que protegeix Bretanya d'enemics humans i fantàstics o bé com una figura màgica del folklore, de vegades associada amb l'altre món gal·lès Annwn.[4] Es desconeix fins a quin punt la Historia de Geoffrey, enllestida el 1138, va adaptar aquestes històries precedents i fins a quin altre va ser invenció pròpia.

Tot i que les temàtiques, esdeveniments i personatges de la llegenda artúrica variaven àmpliament entre versions i no n'existia una de canònica, la versió dels fets de Geoffrey sovint servia com a punt de partida d'històries posteriors. Geoffrey caracteritzava Artús com un rei de Bretanya que derrotà els saxons i establí un imperi al llarg de la Bretanya, Irlanda, Islàndia, Noruega i la Gàl·lia. Molts dels elements i incidències que ara són una part fonamental del relat artúric apareixen a la Historia de Geoffrey, incloent el pare d'Artús Uther Pendragon, el mag Merlí, l'esposa d'Artús Ginebra, l'espasa Excàlibur, la concepció d'Artús al Castell de Tintagel, la seva batalla final contra Mordred a Camlann i el seu repòs etern a Avalon. L'escriptor francès del segle XII Chrétien de Troyes, que afegí Lancelot i el Sant Greal a la història, inicià el gènere del romanç artúric que esdevendria fortament recurrent en la literatura medieval. En aquestes històries franceses el focus de la narració sovint es desvia del Rei Artús a altres personatges, per exemple alguns dels cavallers de la Taula Rodona. La literatura artúrica prosperà al llarg l'Edat Mitjana, però entrà en declivi els segles subsegüents fins al segle XIX, en què experimentà un gran ressorgiment. A dia d'avui la llegenda segueix protagonitzant obres literàries, així com també teatre, pel·lícules, sèries de televisió, còmics i d'altres mitjans.

Historicitat[modifica | modifica el codi]

Tapís que mostra Artús com un dels nou preuats, duent l'escut d'armes que sovint se li atribueix[5] (c. 1385)

La base històrica de la llegenda del Rei Artús ha estat un motiu de debat freqüent entre els estudiosos. Una escola de pensament, que cita fragments de la Historia BrittonumHistòria dels Britons») i els Annales CambriaeAnnals Gal·lesos»), veu Artús com una figura històrica genuïna, un líder romano-britànic que lluità contra els invasors anglosaxons en algun moment de finals del s. V o principis del s. VI. La Historia Brittonum, una compilació històrica en llatí que alguns manuscrits atribueixen al clergue gal·lès Nennius, conté la primera menció datada del Rei Artús: allista dotze batalles en les quals lluità. Aquestes culminen en la Batalla del Mont Badon (o Mont Badonicus), on s'afirma que matà 960 homes ell sol. Tanmateix, estudis recents qüestionen la fiabilitat de la Historia Brittonum.[6]

L'altre text que sembla defensar l'argument a favor de l'existència històrica d'Artús són els Annales Cambriae del s. X, que també el relacionen amb la Batalla del Mont Badon (situada entre el 516 i el 518 segons el document en qüestió). Els Annales també mencionen la Batalla de Camlann, en la qual Artús i Medraut (Mordred) moriren, datada en els anys 537–539. Aquests detalls sovint s'utilitzen per reforçar la fiabilitat del report de la Historia i per reafirmar que Artús realment combaté al Mont Badon. S'han trobat problemes, emperò, amb l'ús d'aquesta font com a recolzament de la Historia Brittonum. L'última recerca mostra que els Annales Cambriae estan basats en una crònica començada a principis del segle VIII a Gal·les. A més, la complexa història textual dels Annales exclou la possibilitat de que els annals artúrics s'hi afegissin fins i tot tan aviat. Segurament s'hi addicionaren en qualque moment del s. X i possiblement no havien existit a cap conjunt d'annals previ. El fragment del Mont Badon possiblement provengué de la Historia Brittonum.[7]

Aquesta manca de proves convincents és el motiu per què la majoria d'historiadors contemporanis exclouen Artús dels seus reports de la Bretanya postromana. Segons l'historiador Thomas Charles-Edwards, «en aquesta fase de la investigació, un només pot dir que bé pot haver-hi hagut un Artús històric [però ...] l'historiador tampoc pot dir res de valor sobre ell».[8] Aquestes admissions modernes d'ignorància són una moda relativament nova; les generacions anteriors d'historiadors eren menys escèptiques. L'historiador John Morris féu el regne putatiu d'Artús el principi ordenador de la seva història de les Bretanya i Irlanda postromanes a The Age of ArthurL'Edat d'Artús»), del 1973. Així i tot, trobà poc que dir sobre l'Artús històric.[9]

Els Annales Cambriae del s. X (d'una còpia c. 1100)

En part com a reacció d'aquestes teories, emergí una altra escola de pensament que argumentava que Artús mai no va existir. The Age of Arthur incità l'arqueòleg Nowell Myres a observar que «cap altra figura en els límits de la història i la mitologia ha malgastat més temps als historiadors».[10] El polèmic De Excidio et Conquestu BritanniaeSobre la Ruïna i Conquesta de Bretanya») de Gildas, del segle VI, està escrit durant la memòria en primera persona de Mont Badon; no obstant, menciona la batalla però no Artús.[11] Artús no es menciona en l'Anglo-Saxon ChronicleCrònica Anglosaxona») ni és anomenat en cap manuscrit supervivent escrit entre els anys 400 i 820.[12] Està absent a la Historia ecclesiastica gentis AnglorumHistòria eclesiàstica de la gent anglesa») de Bede, que data del s. VIII, una altra gran font primerenca de la història postromana que menciona Mont Badon.[13] L'historiador David Dumville escrigué: «Crec que podem disposar d'ell [Artús] bastant breument. Deu el seu lloc als nostres llibres d'història a una escola de pensament de 'no hi ha fum sense foc' ... El fet de l'assumpte és que no hi ha proves històriques sobre Artús; hem de rebutjar-lo de les nostres històries i, per sobre de tot, dels títols dels nostres llibres.»[14]

Alguns estudiosos argumenten que Artús era originalment un heroi fictici del folklore –o fins i tot una deïtat celta mig oblidada– a qui s'acreditaren gestes reals en un passat llunyà. Citen paral·lelismes amb figures com els germans kentians Hengist i Horsa, que podrien ser cavalls divins totèmics que posteriorment foren historiats. Bede adscrigué a aquestes figures llegendàries un rol històric en la conquesta anglosaxona de Britània de l'est.[15] No és tan sols cert que Artús fos considerat un rei en els primers textos. Ni la Historia ni els Annales l'anomenen «rex»: el primer l'anomena «dux bellorum» («líder de batalles») i «miles» («soldat»).[16]

Els documents històrics del període postromà són escassos, per la qual cosa és possible que el debat sobre l'existència històrica d'Artús sigui irresoluble. Certs llocs s'han identificats com a «artúrics» d'ençà del segle XII,[17] però l'arqueologia només pot revelar noms amb certesa a través de les inscripcions trobades en contexts arquològics segurs. L'anomenada «pedra d'Artús», descoberta el 1998 entre les ruïnes al Castell de Tintagel (Cornwall) en contexts datats del s. VI, causà una breu agitació però resultà irrellevant.[18] Altres proves en forma d'inscripció a favor d'Artús, incloent la creu de Glastonbury, pequen de semblar falsificacions.[19] Tot i que s'han proposat múltiples figures històriques com a base del Rei Artús,[20] no s'han trobat proves convincents per cap de les identitats atribuïdes.

La llegenda[modifica | modifica el codi]

La llegenda del rei Artús es basa en un grup de relats escrits durant l'edat mitjana. Tots narren una història del rei Artús i els seus Cavallers de la Taula Rodona, que rebia aquest nom perquè no disposava de capçalera i no marcava diferències de rang.

Per bé que Artús potser tingué un antecedent històric, en realitat, la llegenda va ser una creació del monjo Geoffrey de Monmouth al segle XII. Posteriorment, diversos autors van anar afegint detalls a la història fins a arribar a la seva versió més completa, que data del segle XV.

El rei Uther Pendragon va vèncer al segle V els saxons, que s'havien apoderat de Britània, i es va establir en el tron. Va signar la pau amb el duc de Cornualla, que era un dels seus enemics més acèrrims, i va quedar bojament enamorat de l'esposa d'aquest, la duquessa Igraine. Amb l'ajuda de les arts màgiques de Merlí, Uther va aconseguir passar la nit amb la duquessa. Però abans prometé a l'endeví lliurar-li el fill que fos concebut.

Uns quants mesos més tard va nàixer Artús i, tal com havien pactat, el xiquet va ser concedit al mag Merlí, qui, al seu torn, el va lliurar a sir Hèctor, un dels nobles de la cort, per tal que aquest s'ocupara de la seva educació.

Després de la mort del rei Uther, el regne va quedar sense successió i va entrar en una etapa d'anarquia. Un bon dia, Merlí va explicar als nobles de la cort que Déu, a través d'un miracle, elegiria el successor. En aquells dies va aparèixer a la plaça de l'església una gran pedra quadrada, semblant a un pedra de marbre, enmig de la qual hi havia una enclusa, i enfonsada en aquesta, de punta, una bella espasa nua amb lletres escrites en or que deien:

« "QUI PUGUI TREURE L'ESPASA D'AQUESTA PEDRA SERÀ NAT LEGÍTIM REI DE TOTA ANGLATERRA".[21] »

Tots els cavallers van anar a veure l'espasa. Quan van llegir aquelles paraules, alguns ploraven, però cap d'ells la va poder moure ni treure-la. Només Artús ho va aconseguir i per això va ser coronat rei.

El rei Artús va contraure matrimoni amb Ginebra, va pacificar el territori i de seguida es guanyà el respecte del poble i el temor dels seus adversaris. En una de les batalles va perdre l'espasa que havia tret de la roca. Preocupat, va anar a veure el seu conseller. Llavors, Merlí el va acompanyar a un llac proper, on de forma misteriosa, una mà que eixia de l'aigua li va lliurar Excàlibur, l'espasa que el feia invencible, a la fulla de la qual es podia llegir d'una banda "PREN-ME", de l'altra, "LLANÇA'M LLUNY".

Artús es va envoltar dels senyors més valents i amb ells va crear l'orde dels Cavallers de la Taula Rodona, que van jurar fidelitat al regne de Camelot. Entre tots, sir Lancelot era considerat, sense cap mena de dubte, el més digne.

Un dia els cavallers van decidir partir a la recerca del Sant Greal i la Taula Rodona restà buida. El rei Artús, consternat, va pensar que els cavallers es dispersarien pel món i que molt pocs tornarien. En aquella època les intrigues de la cort es van multiplicar. Mordred, el fill que Artús havia concebut amb la seva germanastra Morgana, va implicar Lancelot en una intriga i va tractar d'arrabassar el tron a Artús mentre aquest lluitava per defensar el territori.

El rei va tornar per enfrontar-se a Mordred. Va matar el traïdor, però quedà malferit. Recordant aleshores les paraules escrites a l'espasa, va llançar-la al llac. El rei Artús havia arribat a la seva fi.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Higham 2002, pàg. 11–37, té un sumari del debat sobre aquest tema.
  2. Charles-Edwards 1991, p. 15; Sims-Williams 1991. Y Gododdin no es pot datar de forma precisa: descriu esdeveniments del s. VI i conté un llenguatge del s. IX o X, però la còpia supervivent és del s. XIII.
  3. Thorpe 1966, però vegeu també Loomis 1956
  4. See Padel 1994; Sims-Williams 1991; Green 2007b; i Roberts 1991a
  5. Neubecker 1998–2002
  6. Dumville 1986; Higham 2002, pàg. 116–69; Green 2007b, pàg. 15–26, 30–38.
  7. Green 2007b, pàg. 26–30; Koch 1996, pàg. 251–53.
  8. Charles-Edwards 1991, p. 29
  9. Morris 1973
  10. Myres 1986, p. 16
  11. Gildas, De Excidio et Conquestu Britanniae, capítol 26.
  12. Pryor 2004, pàg. 22–27
  13. Bede, Historia ecclesiastica gentis Anglorum, Book 1.16.
  14. Dumville 1977, pàg. 187–88
  15. Green 1998; Padel 1994; Green 2007b, capítols cinc i set.
  16. Historia Brittonum 56, 73; Annales Cambriae 516, 537.
  17. For example, Ashley 2005.
  18. Heroic Age 1999
  19. Els estudiosos moderns veuen la creu de Glastonbury com el resultat d'un frau de finals del segle XII. Vegeu Rahtz 1993 i Carey 1999.
  20. Entre les propostes: Lucius Artorius Castus, un funcionari romà que serví a Britània el segle II o III (Littleton & Malcor 1994); emperadors romans com Magne Màxim o comandants britons postromans com Riothamus (Ashe 1985), Ambrosi Aurelià (Reno 1996), Owain Ddantgwyn (Phillips & Keatman 1992) i Athrwys ap Meurig (Gilbert, Wilson & Blackett 1998)
  21. LaFontaine, Bruce. History of the Sword (en anglès). Courier Dover Publications, 1998, p. 17. ISBN 0486401391. 
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Rei Artús Modifica l'enllaç a Wikidata