Tristany i Isolda

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Tristany i Isolda
Tristany i Isolda representats per Herbert Draper(1863–1920)
Tristany i Isolda representats per Herbert Draper (1863–1920)
Títol original Tristan und Isolde
Compositor Richard Wagner
Llibretista Richard Wagner
Llengua original Alemany
Font literària Gottfried von Strassburg
Època composició Agost de 1857 - agost de 1859
Actes Tres
Estrena absoluta
Data estrena 10 de juny de 1865
Escenari Reial Teatre de la Cort de Baviera, Munic
Director Hans von Bülow
Estrena als Països Catalans
Estrena al Liceu 8 de novembre de 1899 (estrena a Catalunya)
Personatges i creadors
Instrumentació

Per reproduir internament:

  • corn anglès, 6 botzines, tres trompetes, tres trombons
Modifica dades a Wikidata

Tristany i Isolda (original en alemany Tristan und Isolde) és una òpera en tres actes amb música i llibret de Richard Wagner, basada en una llegenda medieval bretona narrada per Gottfried von Strassburg (cap a 1210),[1] que al seu torn es basa en una llegenda medieval transmesa en francès per Thomas de Bretanya. Va ser composta entre 1857 i 1859 i va ser estrenada el 10 de juny del 1865 al Teatre de la Cort de Munic, sota la direcció del mestre Hans von Bülow.

Traïció, honor perdut, culpa i expiació, una passió desmesurada, obsessiva i transgressora, i el desig de la mort i l'oblit. Són els elements de Tristany i Isolda, una llegenda d'arrels cèltiques que narra l'amor tràgic entre un cavaller i una princesa, que al llarg dels segles va esdevenir un mite fascinant per a escriptors i músics.[2]

Wagner va concebre un drama musical del tot nou i va fer servir un llenguatge musical específic en què el cromatisme té un paper fonamental i evoca inestabilitat i tensió. Segons Friedrich Nietzsche, el compositor alemany va fer de la llegenda una òpera gairebé metafísica, que va transcendir el talent artístic del compositor, amb una partitura amb un peu dins el Romanticisme i un altre dins la modernitat.[2] És una excepció no només entre els títols wagnerians, sinó també un misteri irresoluble malgrat l'esforç d'artistes i pensadors, meravellats per la força atemporal d'aquesta història d'amor.[3]

Hi ha un abans i un després en la història de la música universal després de la sacsejada ansiosa i exuberant de Tristany i Isolda. Molts crítics wagnerians de l'època consideraven que aquesta òpera representava el zenit de la música occidental; d'altra banda, un altre grup influent de crítics, centrats en Eduard Hanslick, la titllava d'incomprensible. El primer acord de l'òpera, anomenat «acord de Tristany», es considera de gran importància en el desenvolupament de l'harmonia tonal tradicional i marca el començament del precipici atonal pel qual tot lliscarà sobretot al segle XX. Així, va tenir una influència molt important en compositors com ara Gustav Mahler, Richard Strauss, Alban Berg i Arnold Schönberg, entre d'altres.

Richard Wagner no només es va inspirar en la filosofia d'Arthur Schopenhauer, el llibre del qual El món com a voluntat i representació va llegir quatre vegades abans de l'inici de la partitura,[4] sinó que la va compondre immers en el desolat batec d'un amor impossible. El que sentia per Mathilde Wesendonck, la dona del comerciant que li va prestar, a ell i a la seva dona, Minna, una casa en què allotjar-se, sense que el músic demostrés gaires escrúpols cap al gest i tampoc cap a la seva primera esposa.

Origen i context[modifica | modifica el codi]

Ruïnes de l'antiga Opera de Dresden

L'any 1849 Wagner va veure's forçat a abandonar el seu càrrec de director de l'Òpera de Dresden arran de la seva participació en la fracassada Revolució de Maig de Dresden, que va acabar en una ordre de crida i cerca contra ell. Va fugir a Zuric, deixant enrere la seva muller, Minna Planer.

La casa d'Otto Wesendonck, mecenes de Wagner, on s'allotjà per un llarg període

A principis de 1852, a Zuric, un amic comú va presentar Wagner al matrimoni Otto i Mathilde Wesendonck, que procedien de Renània. Otto s'havia enriquit en poc temps amb una companyia de comerç de seda a Nova York i Mathilde era una dona culta i bella.[5] Grans aficionats a la música, varen assistir a un concert dirigit per Wagner i després de quedar impressionats per la personalitat del mestre, varen demanar a Hermann Marschall von Bieberstein que els introduís en el cercle de les seves amistats. La casa del Wesendonck era un centre d'agradables reunions culturals i Wagner les va començar a freqüentar amb gust. Otto Wesendonck s'hava convertit en mecenes de diversos artistes i Wagner va treure partit d'aquesta generositat.[6]

No se sap en certesa a partir de quan va començar a forjar-se la passió de Wagner per Mathilde, ja que la relació va durar anys, i la crisi no va arribar fins al 1858. La parella tenia una gran admiració pel geni de Wagner i aquest, amb el pretext que a casa seva no tenia l'ambient necessari per aconseguir la inspiració, va acceptar la invitació de Wesendonck d'instal·lar-se en un pavelló en un extrem del jardí, des d'on tenia lliure accés diari a Mathilde, mentre Otto viatjava per la feina i Minna es quedava a casa.[6]

Durant el seu treball en el Tristan und Isolde es va enamorar apassionadament de Mathilde Wesendonck, tot i que roman en la incertesa si aquella relació va ser de caràcter sensual o platònic. Més aviat sembla que la relació fou contemplativa, donada l'especial qualitat moral d'ella, però no costa gaire imaginar el naixement d'un gran amor entre tots dos, però condicionat a la dignitat personal i familiar d'ella. Cap historiador ha gosat posicionar-se sobre on va arribar la relació.[7]

Per aquella època, Wagner es trobava treballant en L'anell del nibelung, però també va començar a interessar-se per la llegenda de Tristany i Isolda. El redescobriment de la poesia alemanya medieval, inclosa la versió del Tristany de Gottfried von Strassburg, el Nibelunglied i el Parzival de Wolfram von Eschenbach, va tenir un gran impacte en els moviments romàntics alemanys a mitjan segle XIX. Wagner, que sempre va utilitzar llibrets propis, va dominar l'art de recollir elements de fonts literàries ja existents per crear la seva pròpia història. Sovint tornava la vista a treballs de l'Edat Mitjana, època de grans mites i filosofies. La història de Tristany i Isolda era un dels idil·lis imprescindibles i existien diverses versions, la més primerenca de mitjan segle XII. La versió de Gottfried corresponia a la branca «cortesa» de la tradició, i va exercir una gran influència en la literatura alemanya posterior.[8]

Karl Ritter, amic i fill del seu benefactor a Dresden Julie Ritter, estava esbossant un drama sobre el tema i el va ensenyar a Wagner, que li va arrabassar pensant en les grans possibilitats de gran tragèdia, segurament per raons d'experiència personal.[9] D'acord amb la seva autobiografia Mein Leben, «Ritter havia intentat donar preponderància als aspectes més lleugers de l'idil·li, mentre que el que em va impressionar a mi va ser la tragèdia que impregnava la narració, tant que em vaig sentir convençut que això era el que s'hauria de destacar, passant per sobre els detalls menors».[10]

Arthur Schopenhauer, va exercir molta influència a Wagner en la composició de Tristany

L'interès de Wagner per la filosofia d'Arthur Schopenhauer també és patent a Tristany. Per Schopenhauer, la causa del sofriment humà és el desig, aquest constant anhel dels sentits. Schopenhauer pensava que per alliberar-se del sofriment, l'home havia de rebutjar racionalment aquest desig i sotmetre's voluntàriament a una mort simbòlica. Aquestes idees estan en el nucli de la relació entre Tristany i Isolda. El descobriment de la filosofia de Schopenhauer l'octubre de 1854, va portar-lo a un «sobri estat d'ànim inspirat per Schopenhauer, a la recerca d'una expressió extàtica. Va ser quelcom d'aquest estat d'ànim el que va inspirar la concepció d'un Tristany i Isolda».[10] No hi ha dubte que l'estat d'ànim en què va assumir a Wagner la lectura i la filosofia de Schopenhauer fou decisiva en la composició del seu poema sobre la llegenda de Tristany, que coneixia des dels seus temps d'estudiant a Dresden.[11] Wagner va escriure a propòsit de les seves preocupacions amb Schopenhauer i Tristany en una carta a Franz Liszt (16 de desembre de 1854): «No havent gaudit mai a la vida de l'autèntica felicitat de l'amor, erigiré un homenatge al més encisador dels somnis en el que, de principi a fi, l'amor trobarà, per una vegada, la plenitud absoluta. He ideat en la meva ment un Tristany i Isolda de gran simplicitat, però alhora amb la més genuïna concepció musical imaginable, i amb l'estendard negre que onejarà al final, em cobriré a mi mateix – per morir».[12]

Una altra raó que va impulsar Wagner a compondre Tristany, encara que fos a costa d'abandonar la gran L'Anell del Nibelung, era precisament aquesta: les enormes proporcions de la tetralogia, que la feien pràcticament irrepresentable en les condicions que imperaven als teatres alemanys de l'època. En el moment en què Lohengrin i Tannhäuser començaven a ser ja òperes de repertori, i la seva posada en escena ja no representava cap problema especial, Wagner va pensar que una altra òpera amb proporcions semblants serviria per continuar la seva presència als escenaris.[9]

Cap a la fi de 1854, havia esbossat els tres actes d'una òpera sobre el tema de Tristany, basada en la narració de Gottfried von Strassburg, tot i que fins a l'agost de 1857 no va començar a treballar-hi a temps complet, deixant a banda la composició de Sigfrid. El 20 d'agost va començar l'esbós en prosa del llibret, concloent completament aquest, que Wagner denominava "poema", el 18 de setembre.[13] Una vesprada de setembre d'aquell any, Wagner llegí el poema conclòs de Tristany a una audiència que incloïa la seva muller, Minna, la seva musa del moment, Mathilde, i la seva futura amant i posterior esposa, Cosima von Bülow.

A l'octubre de 1857 havia començat l'esbós musical del primer acte, i al novembre va posar música a cinc poemes de Mathilde: aquests són coneguts com els Wesendonck Lieder. L'abril de 1858, Minna va interceptar una nota de Wagner a Mathilde, i, malgrat les protestes de Wagner, en va fer una «interpretació vulgar», acusant primer el seu marit i després a Mathilde d'infidelitat.[14] Amb penes i treballs, Wagner persuadí Minna, que patia una malaltia del cor, de prendre un descans en un balneari, mentre que Otto Wesendonck va endur-se Mathilde a Itàlia, temps durant el qual Wagner començà l'esbós compositiu del segon acte de Tristany. Això no obstant, al retorn de Minna, el juliol de 1858, les coses no es van aclarir, i el 17 d'agost Wagner es va veure forçat a abandonar tant a Minna com a Mathilde i es va traslladar sol a Venècia.

Posteriorment va descriure aquests dies a Zuric com «un veritable infern». Minna va escriure a Mathilde abans de partir vers Dresden: «T'he de dir amb el cor sagnant que has aconseguit separar-nos el meu marit i a mi després de gairebé vint-i-dos anys de matrimoni. Espero que aquest gest tan noble contribueixi a la teva felicitat».[15][16]

Wagner va acabar el segon acte de Tristany durant el seu exili de vuit mesos a Venècia. A Partir de gener de 1859 va començar a instrumentar el segon acte, que va quedar llest a principis de març. Abans de començar el tercer, Wagner es va traslladar de nou a Suïssa, aquesta vegada a Lucerna. Fou llavors que s'adonà que estava component una obra tètrica i críptica, amb un estat d'ànim lúgubre i desanimat. Va arribar l'estiu i va demanar una habitació més fresca i apartada, on va acabar, l'agost, el tercer acte. Durant aquest període, Wagner va visitar als Wesendonk a Zuric i va ser rebut correctament amb un ambient de nostàlgia.[17]

Després, al març de 1859, tement l'extradició a Saxònia, on encara era un fugitiu de la justícia, va traslladar-se a Lucerna, on va compondre el darrer acte, concloent l'obra l'agost de 1859.

Representacions[modifica | modifica el codi]

Ludwig i Malvina Schnorr von Carolsfeld, cantants que van estrenar Tristany i Isolda

Tristan und Isolde va demostrar ser una òpera difícil de representar. París era el centre del món operístic a mitjan segle XIX; això no obstant, atès el desastre de l'estrena del Tannhäuser a l'Òpera de París l'any 1861, Wagner va oferir la nova òpera a l'Òpera de Karlsruhe. Però quan va visitar l'Òpera de la Cort de Viena a la recerca de possibles cantants per a l'estrena, la gerència de Viena va suggerir estrenar-hi l'òpera. Inicialment, el tenor Alois Ander havia de cantar la part de Tristany, però es va demostrar incapaç d'aprendre el paper. Malgrat de fer al voltant de 70 assajos durant 1862 i 1864, Tristan und Isolde no va poder ser estrenada a Viena, guanyant-se la reputació de ser una òpera impossible de representar.[18] La raó oficial per a la retirada de l'òpera va ser que era massa difícil i moderna, però és probable que la vida privada de Wagner influís en l'opinió de la companyia, perquè quan la soprano que interpretava a Isolde (Marie Louise Dustmann-Meyer) va saber de la relació entre la seva germana menor i el compositor, li va retirar el seu suport.

Wagner va intentar que Tristany es representés en un altre lloc, en ciutats com Estrasburg, París, Praga i fins i tot a Rio de Janeiro, on s'hauria cantat en italià. Cap compromís va arribar a bon terme, i l'òpera no es va presentar davant del públic fins que el rei Lluís II de Baviera, apassionat promotor de Wagner, no va prestar finalment un decisiu suport. Un dels més transcendents directors d'orquestra d'aquella època va ser l'escollit per a dirigir-la a l'Òpera de Munic, Hans von Bülow, un altre fervent defensor de Wagner malgrat el fet que aquest estava tenint un afer amorós amb la seva muller Cosima von Bülow. Fins i tot llavors, la planejada estrena del 15 de maig de 1865 va haver de ser cancel·lada perquè la Isolda, Malvina Schnorr s'havia quedat afònica. Finalment, l'òpera va ser representada el 10 de juny de 1865. Ludwig Schnorr von Carolsfeld va cantar el paper de Tristany, i la seva muller Malvina, va fer-se càrrec del d'Isolda. Com a curiositat, el pare de Richard Strauss, Franz, solista de trompa, va ser un dels músics que van tocar a l'estrena.[18]

Tres setmanes després de la quarta representació Ludwig Schnorr von Carolsfeld va morir sobtadament, provocant les especulacions a propòsit que l'esforç desplegat en el paper l'havia portat a la mort. L'estrès de la interpretació del Tristany també va ser reivindicat com la causa de la mort de dos directors d'orquestra: Felix Mottl l'any 1911, i Joseph Keilberth el 1968. Ambdós van morir mentre dirigien el segon acte de l'òpera. El que no va tenir cap classe de mania en cantar-lo i fou un dels millors Tristany, va ser el tenor alemany Einrich Vogl que en fou l'únic durant molt de temps.

Als Estats Units es va estrenar el dia 1 de desembre de 1886 al Metropolitan Opera House, amb Lilli Lehmann en el paper d'Isolda i Albert Niemann en el de Tristany, i dirigida per Anton Seidl. A Catalunya, el 8 de novembre de 1899 al Gran Teatre del Liceu, dirigida per Édouard Colonne.

El 1886, l'òpera es representa per primera vegada al teatre dissenyat pel compositor a Bayreuth, Wagner ha mort fa tres anys. Mathilde, l'amor perdut de Wagner no va voler assistir mai a cap representació de Tristany, però amb Bayreuth va fer una excepció. Ella i el seu marit van assistir a una de les funcions. Després del darrer acord Mathilde va dir: «Isolda sóc jo».[16]

Argument[modifica | modifica el codi]

Resum[modifica | modifica el codi]

Tristany, cavaller que duu Isolda a casar-se amb el rei Marke, a causa d'un filtre resta perdudament enamorat d'ella. Descoberts els amants pel rei, Tristany és ferit i mor poc abans que Isolda el visiti per darrera vegada.

Acte I[modifica | modifica el codi]

Isolda i la seua serventa Brangania es troben al vaixell de Tristany, de camí a les terres del Rei Marke a Cornualla, on Isolda va a casar-se amb el Rei. L'òpera comença amb la veu d'un jove mariner cantant una cançó sobre una salvatge donzella irlandesa, la qual cosa Isolda interpreta com una burla cap a ella. En un arravatament de fúria, Isolda desitja que s'alcen les onades i afonen el vaixell, matant a tots els tripulants. La seua ira va especialment dirigida a Tristany, el cavaller que la porta fins a Marke. Isolda envia a Brangania que cride Tristany a la seua presència, però ell rebutja la petició dient que el seu lloc està al timó. El subaltern de Tristany, Kurwenal, respon més bruscament i contesta que Isolda no està en posició de donar ordres a Tristany, ja que el seu anterior promès, Morold, va ser assassinat per Tristany.

Brangania torna amb Isolda per a contar-li allò que ha ocorregut, i Isolda li conta com, després de la mort de Morold, van portar davant ella a un estranger anomenat Tantris ("Tristan" amb les síl·labes a l'inrevés) que van trobar mortalment ferit a bord d'un bot i que ella el va guarir usant els seus poders curatius. Llavors va descobrir que Tantris era en realitat Tristany, l'assassí de Morold, i va intentar assassinar-lo amb una espasa quan jeia indefens davant ella. En aquell moment Tristany no va mirar l'espasa que posaria fi a la seua vida, sinó directament als ulls d'Isolda, la qual cosa va deixar a aquesta sense capacitat per a matar el cavaller. Una vegada restablert, va ajudar a fugir a Tristany. Ara aquest ha tornat per a emportar-se a Isolda i casar-la amb el seu oncle, el Rei Marke. Isolda, furiosa per la traïció de Tristany, insisteix en el fet que té una beguda que la redimirà de les seues malifetes, Brangania mira sorpresa que es refereix a un verí letal.

En aquest moment Kurwenal apareix a l'habitació de les dones dient que Tristany ha accedit a veure Isolda. Quan arriba, Isolda li conta que sabia que ell era Tantris i li va perdonar la vida. Tristany accepta beure la poció, preparada per Brangania, encara sabent que probablement posi fi a la seua vida. Quan Tristany beu, Isolda li lleva de les mans la poció i acaba de beure-se-la ella mateixa. Llavors, pensant cada u que la seua vida està a punt d'acabar, es declaren el seu amor incondicional. En aquest moment, Kurwenal anuncia la imminent arribada a bord del Rei Marke, mentre Brangania comprova horroritzada com la poció que va preparar no era verí, sinó un filtre d'amor. En la coberta els mariners saluden el Rei Marke.

Acte II[modifica | modifica el codi]

Una partida de caça nocturna deixa soles, al castell del Rei Marke, a Isolda i Brangania, que es troben costat d'una torxa en flames. Isolda creu diverses vegades que les trompes de caça estan prou lluny per a permetre-li apagar la torxa, senyal que espera Tristany per a acudir junt amb ella. Brangania avisa a Isolda que un dels cavallers del Rei Marke, Melot, ha estat observant atentament les mirades que s'encreua amb Tristany i sospita del gran amor que es tenen. Isolda no obstant considera a Melot com l'amic més fidel de Tristany i en un rapte de desig apaga les flames. Brangania es retira mentre Tristany arriba junt amb Isolda.

Els amants, finalment sols i lliures dels lligams de la vida cortesana, es declaren la seua mútua passió. Tristany menysprea la realitat del dia, ja que és falsa, irreal i els manté separats. És únicament durant la nit quan ells poden estar verdaderament junts, i només durant la llarga nit de la mort podran estar eternament units. Brangania els avisa moltes vegades durant la seua trobada que la nit s'està acabant, però ells la ignoren. Finalment es fa de dia i Melot porta a Marke i els seus homes per a trobar Tristany i Isolda un en els braços de l'altre. Aquesta imatge trenca el cor de Marke, ja que no només ha estat traït pel seu nebot Tristany, sinó que el Rei s'ha enamorat també d'Isolda.

Tristany pregunta a Isolda si ella està disposada a seguir-li a la realitat de la nit i ella li contesta afirmativament. Melot i Tristany lluiten i en el moment decisiu, Tristany és ferit de mort per Melot.

Acte III[modifica | modifica el codi]

Kurwenal ha portat a Tristany al seu castell de Kareol, a Bretanya. Un pastor toca una melodia trista i pregunta si Tristany està ja despert. Kurwenal li contesta que només l'arribada d'Isolda podria salvar Tristany. El pastor diu que estarà atent i tocarà una melodia alegre si veu arribar algun vaixell. Tristany es desperta i adverteix que està una altra vegada en la falsa realitat del dia, una vegada més envaït per un desig inabastable, fins que Kurwenal li conta que Isolda està de camí. Tristany s'emociona i pregunta moltes vegades si hi ha cap vaixell a la vista, però sona la melodia trista del pastor. Tristany recorda que és la mateixa melodia que va sentir quan son pare i sa mare van morir. Quan sent el pastor tocar una melodia alegre, Tristany, en un rapte de desig, s'arranca els embenats de les seues ferides. Quan Isolda arriba al seu costat, Tristany mor amb el seu nom en els llavis.

Isolda s'enfonsa al seu costat quan s'anuncia l'arribada d'una altra embarcació. Kurwenal veu a Melot, Marke i Brangania arribar i es llança a lluitar per a venjar la mort de Tristany, matant a Melot, però morint ell mateix. Marke i Brangania finalment arriben el lloc on es troben Isolda i el cadàver de Tristany. Marke, plorant sobre el cos del seu més sincer amic, explica que Brangania li havia contat el que havia ocorregut amb la poció d'amor i que havia vingut no per a separar els amants, sinó per a unir-los. Isolda sembla recobrar-se, però en una ària final descriu la seua visió de Tristany alçant-se novament, i mor de desig (Liebestod)

Anàlisi musical[modifica | modifica el codi]

Tristany i Isolda ha passat a la mitologia wagneriana com a l'òpera més significativa del compositor. Conté el famós duo d'amor en què les tonalitats fluctuen constantment durant tota l'extensa escena, que varen obrir la porta a les reflexions dels compositors posteriors sobre la necessitat o almenys la possibilitat de trencar el sistema tonal tradicional occidental per obrir-lo a altres combinacions sonores no previstes anteriorment pel sistema, fins aleshores considerat virtualment immutable per les institucions acadèmiques i per la immensa majoria dels músics, crítics i públic en general.[19]

Hi ha diversos aspectes que fan de Tristany i Isolda una obra única, però el més comentat, el que constitueix el seu principal ressò posterior en termes purament musicals, és que Wagner va expandir en la seva partitura les possibilitats de l'harmonia, incrementant l'ús d'elements cromàtics i de suspensió harmònica, el que va donar pas a una nova forma de concebre l'harmonia tonal. Primer va influir a compositors com Gustav Mahler i Richard Strauss, i posteriorment a Arnold Schönberg, Alban Berg i Anton Webern, van acabar d'assentar nous precedents per a la música que vindria en les dècades posteriors. I tot va començar amb un acord, el famós «acord de Tristany» que s'escolta en els primers compassos del Preludi de l'òpera, i que representa l'ambigüitat tonal pel qual transita l'obra en les seves més de tres hores de durada.[20]

Molt diferent a L'elisir d'amore és la perspectiva des de la qual Wagner aborda aquesta llegenda. A les seves mans es converteix en una pedra angular de la innovació musical, revolucionant la història musical d'Europa.[21]

L'òpera culmina amb l'ària Liebestod (Mort per amor) gens senzilla d'interpretar. Isolda es queda sola vetllant el duel de Tristany i aspirant a retrobar-lo fora de l'espai i del temps. Sobrevenen llavors els moments més colpidors del viatge. Una ària llarga, intensa, que sorprèn la soprano exhausta i que els espectadors no desitgen que s'acabi mai.[18]

Leitmotive[modifica | modifica el codi]

En aquesta òpera hi ha en total vint-i-un leitmotive, entre els quals destaquen:

  • El de la confessió de la passió, amb presència predominant no només en el preludi a l'acte I, sinó en la cinquena i última escena d'aquest, després en la tercera escena de l'acte II i, finalment, en la segona i tercera escena de l'acte III.
  • El del desig, que apareix com un disseny melòdic cromàtic ascendent, escoltat tres vegades seguides a l'inici de l'obra, amb la sisena menor ascendent més l'acord, i després en variants, com insistent presència de la seva insatisfacció. Aquest motiu està permanentment present amb excepció del preludi a l'acte III. Un element essencial és el silenci i el calderó que s'interposen entre un i altre leitmotiv, afegint intensa càrrega expressiva.
  • El de la mirada, com a testimoni eloqüent d'aquesta passió que, de moment, només la música reflecteix i fa existir. El trobem en el preludi inicial i en gairebé tot l'acte I, i després en la segona escena de l'acte III, en innombrables transformacions i en igualtat d'importància dramàtica i musical amb els motius anteriors.
  • El del filtre de la mort, amb els cromatismes emparentats amb el desig, apareix en el preludi a l'acte I, a la tercera, quarta i cinquena escena d'aquest, en la primera i segona de l'acte II i en la primera i segona de l'acte III.
  • El de l'alliberament per la mort, el Thanatos que dóna significat a l'amor, s'escolta en el preludi inicial, en la tercera i cinquena escena de l'acte I, al final de l'acte III.[22]

Ti aveudesir c.PNG Ti delivrance c.PNG Ti jour gl.PNG Ti liebestod c.PNG Ti morttristan c.PNG Ti philtreamour c.PNG Ti philtremort c.PNG Ti poison c.PNG Ti regard gl.PNG

Enregistraments[modifica | modifica el codi]

Àudio[modifica | modifica el codi]

Any elenc:
(Tristan, Isolde, Brangäne, Rei Marke, Kurwenal)
Director,
Teatre d'òpera i orquestra
Segell[23]
1928 Gunnar Graarud,
Nanny Larsen-Todsen,
Anny Helm,
Ivar Andresen,
Rudolf Bockelmann
Karl Elmendorff,
Orquestra i cor del Festival de Bayreuth
(condensada)
Naxos Historical,[24]
Cat: 8.110200-02
1936 Lauritz Melchior,
Kirsten Flagstad,
Sabine Kalter,
Emanuel List,
Herbert Janssen
Fritz Reiner,
Royal Opera House Covent Garden Orchestra, Royal Opera House Covent Garden Chorus (Enregistrament en directe i amb un bon so tenint en compte l'edat de l'enregistrament)
VAI Audio:
VAIA 1004-3,
Naxos «Historical,
Cat: 8.110068.70
1937 Lauritz Melchior,
Kirsten Flagstad,
Margarete Klose,
Sven Nilsson,
Herbert Janssen
Thomas Beecham,
Royal Opera House Covent Garden Orchestra, Royal Opera House Covent Garden Chorus,
(Només una part de la gravació d'EMI es sota la direcció de Beecham; la resta per Reiner)
EMI Classics,
Cat: 64037
1943 Lauritz Melchior,
Helen Traubel,
Kerstin Thorborg,
Alexander Kipnis,
Julius Huehn
Erich Leinsdorf,
Metropolitan Opera Orchestra
Naxos Historical,
Cat: 8.110010-2
1948 Set Svanholm,
Kirsten Flagstad,
Viorica Ursuleac,
Ludwig Weber,
Hans Hotter
Erich Kleiber,
Òpera de Buenos Aires
Myto,
Cat: H031
1950 Gunther Treptow,
Helena Braun,
Margarete Klose,
Ferdinand Frantz,
Paul Schöffler
Hans Knappertsbusch,
Orquestra de l'Estat de Baviera| Orfeo,
Cat: C355 943 D
1951 Max Lorenz,
Gertrude Grob-Prandl,
Elsa Cavelti,
Sven Nilsson,
Sigurd Björling
Victor de Sabata,
Orquestra de La Scala de Milà
Archipel,
Cat: ARPCD 0027[25]
1952 Ramón Vinay,
Martha Mödl,
Ira Malaniuk,
Ludwig Weber,
Hans Hotter
Herbert von Karajan,
Orquestra i cor del Festival de Bayreuth
Arkadia,
Cat: CDHP 528.4 i altres segells[26]
1952 Ludwig Suthaus,
Kirsten Flagstad (with Elisabeth Schwarzkopf providing some top notes in the Act II Love Duet),[27]
Blanche Thebom,
Josef Greindl,
Dietrich Fischer-Dieskau
Wilhelm Furtwängler,
Royal Opera House Covent Garden Chorus, Philharmonia Orchestra
EMI Classics
Naxos Historical
Cat: 8.110321-24
1959 Wolfgang Windgassen,
Birgit Nilsson,
Hilde Rössel-Majdan,
Hans Hotter,
Gustav Neidlinger
Herbert von Karajan,
Orquestra i Cor del Teatro alla Scala
Golden Melodram,
Cat: GM 1.0080
1961 Fritz Uhl,
Birgit Nilsson,
Regina Resnik,
Arnold van Mill,
Tom Krause
Georg Solti,
Orquestra i cor Filharmònica de Viena
Decca,
Cat: 470814
1966 Wolfgang Windgassen,
Birgit Nilsson,
Christa Ludwig,
Martti Talvela,
Eberhard Wächter
Karl Böhm,
Orquestra i cor del Festival de Bayreuth
Deutsche Grammophon,
Cat: 449772
1971 Jon Vickers,
Birgit Nilsson,
Grace Hoffman,
Franz Crass,
Norman Mittelman
Horst Stein,
Orquestra del Teatro Colón de Buenos Aires
VAI,
Cat: VAIA 1178-3
1972 Jon Vickers,
Helga Dernesch,
Christa Ludwig,
Karl Ridderbusch,
Walter Berry
Herbert von Karajan,
Orquestra Filharmònica de Berlín, Berlin Deutsche Oper Chorus
EMI Classics,
Cat: 69319
1981 Alberto Remedios,
Linda Esther Gray,
Felicity Palmer,
John Tomlinson,
Norman Bailey
Reginald Goodall,
Chorus and Orchestra of Welsh National Opera,
Performance in English
Oriel Music Society,
OMS 181
1981 Peter Hofmann,
Hildegard Behrens,
Yvonne Minton,
Hans Sotin,
Bernd Weikl
Leonard Bernstein,
Orquestra i cor de la Simfònica de la Ràdio Bavaresa
Philips,
Cat: 2PH5410-447
1980/82 René Kollo,
Margaret Price,
Brigitte Fassbaender,
Kurt Moll,
Dietrich Fischer-Dieskau
Carlos Kleiber,
Leipzig Radio Chorus, Dresden Staatskapelle
Deutsche Grammophon,
Cat: 403202
1995 Siegfried Jerusalem,
Waltraud Meier,
Marjana Lipovšek,
Matti Salminen,
Falk Struckmann
Daniel Barenboim,
Orquestra Filharmònica de Berlín, Berlin State Opera Chorus
Teldec,
Cat: 94568
2003 Thomas Moser,
Deborah Voigt,
Petra Lang,
Robert Holl,
Peter Weber
Christian Thielemann,
Orquestra de l'Estat de Baviera
Deutsche Grammophon,
Cat: 474 974
2004 Plácido Domingo,
Nina Stemme,
Mihoko Fujimura,
René Pape,
Olaf Bär
Antonio Pappano,
Royal Opera House Covent Garden Orchestra, Royal Opera House Covent Garden Chorus
EMI Classics,
Cat: 5.58006

Vídeo[modifica | modifica el codi]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

  • «Llibret» (en castellà). kareol.es. [Consulta: 26 desembre 2015].

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Alier, 2001, p. 489.
  2. 2,0 2,1 «Ressenya de l'òpera». liceubarcelona.cat. [Consulta: 26 desembre 2015].
  3. «Catalunya Música retransmet en directe l'òpera "Tristany i Isolda" des del Gran Teatre del Liceu». [Consulta: 26 desembre 2015].
  4. «Ressenya de l'òpera al Teatro Real» (en castellà), 9 de gener de 2014. [Consulta: 28 desembre 2015].
  5. Friedler, Egon. «Tristán e Isolda: la pasión sin límites» (en castellà). chasque.net. [Consulta: 27 desembre 2015].
  6. 6,0 6,1 García Pérez, 1989, p. 114.
  7. García Pérez, 1989, p. 116.
  8. Classen, 2003.
  9. 9,0 9,1 García Pérez, 1989, p. 113.
  10. 10,0 10,1 Wagner, 1983.
  11. García Pérez, 1989, p. 112.
  12. Gutman, 1990, p. 163.
  13. Millington, 2001, p. 300.
  14. Gutman, 1990, p. 180-182.
  15. Gutman, 1990, p. 182.
  16. 16,0 16,1 Gener, Ramon. «Òpera en texans. Tristany i Isolda». ccma.cat. [Consulta: 29 desembre 2015].
  17. García Pérez, 1989, p. 118.
  18. 18,0 18,1 18,2 Amón, Rubén. «'Tristán e Isolda' y el éxtasis» (en castellà). El Mundo. [Consulta: 26 desembre 2015].
  19. Alier, 2001, p. 490.
  20. Gallegos, Álvaro. «150 años del estreno de ‘Tristán e Isolda’» (en castellà). beethovenfm. [Consulta: 26 desembre 2015].
  21. «Informació de l'òpera» (en castellà). Teatro Real. [Consulta: 26 desembre 2015].
  22. Paraskevaídis, Graciela. «La música del amor y la muerte: Tristán e Isolda de Wagner» (en castellà). gp-magma.net. [Consulta: 1 gener 2016].
  23. Capon, Brian. «Discografia de l'òpera» (en anglès). Operadis. [Consulta: 29 octubre 2015].
  24. Brown, p. 36
  25. Brown, p. 13
  26. Brown, p. 16
  27. Naxos, Notes to Tristan und Isolde. consulta 11 desembre 2015

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Tristany i Isolda Modifica l'enllaç a Wikidata