Contrabaix

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula d'instrument musicalContrabaix
AGK bass1 full.jpg
Tipusinstrument de corda fregada: Hornbostel-Sachs: 321.322-71 (cordòfon compost fregat amb un arquet)
Classificació Hornbostel-Sachs321.322-71 Modifica el valor a Wikidata
Tessitura
Tessitura del contrabaix
Nota més baixare Modifica el valor a Wikidata
Professió artísticacontrabaixista Modifica el valor a Wikidata
Instruments relacionatsViolí
Baix elèctric
Viola
Violoncel
Viola d'arc
Intèrprets destacats
Categoria principal: Contrabaixistes
ConstructorsLutier
Vegeu tambéCaixa de ressonància
Arquet
Batedor
Cordal
Claviller
Pont
Tapa harmònica

Un contrabaix és un instrument de corda fregada. És el més greu d'aquesta família.[1][2] Té elements que el fan semblant a la viola, el violoncel i el violí, però també ha heretat característiques que són més pròpies de la viola d'arc. Per les seves dimensions (al voltant d'1,85 m) es toca dret o assegut en un tamboret alt.

Cobla Popular a les festes de Gràcia (Barcelona)

Es fa sonar amb l'arquet, encara que les cordes també poden ser -i, de fet, és habitual que ho siguin- polzades en pizzicato. L'arc es pot agafar d'acord amb dues tècniques: la francesa que és com en els altres instruments de la seva família, i l'alemanya en què el palmell de la mà es col·loca perpendicular l'arc. Les tipologies d'arc utilitzades en un cas i en l'altre també són diferents.

És un instrument que es troba en molts tipus de conjunts, des de l'orquestra, fins al jazz clàssic, i passant per molts tipus de grups de música tradicional d'arreu d'Europa en els quals esdevé el baix més idoni. Entre aquests es troba la cobla.

Tradicionalment, el contrabaix ha tingut quatre cordes; modernament, però, els contrabaixos d'orquestra es construeixen amb cinc, mentre que en algunes cobles encara resten instruments de tres cordes, encordats amb cordes de tripa, i amb un perfil diferent, més allunyat del violí i més proper al de la guitarra. És aquest el tipus de contrabaix que normalment es coneix amb el nom de «verra». Les cordes estan afinades per quartes i no pas per quintes com en la resta d'instruments occidentals de corda fregada, característica que l'apropa a la viola d'arc. El claviller també és en forma de voluta com en el violí, però les clavilles no entren a pressió com en aquest, sinó que van roscades.

Fins fa unes dècades hi havia hagut la tradició que els instrumentistes que tocaven el violoncel, toquessin també el contrabaix. Modernament aquesta tradició s'ha canviat i és fins a cert punt freqüent -si més no en l'àmbit de la música popular- que qui toca el contrabaix, toqui també el baix elèctric. Un cas prou conegut és el del cantant i compositor de música pop Sting.

Donada la seva tessitura greu i una certa limitació en l'expressivitat i per a l'execució de notes ràpides i passatges de virtuosisme, el contrabaix ha estat poc utilitzat com a instrument solista. En aquest terreny destaquen els concerts per a contrabaix i orquestra de Carl Ditters von Dittersdorf o el duet per a violoncel i contrabaix de Rossini.

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Contrabaix

Història[modifica]

Els orígens del contrabaix daten del segle xvi, l'època la qual sembla que ja existia un instrument semblant anomenat violone.

La situació del contrabaix en l'àmbit musical del segle xviii era poc satisfactori. Aquesta agonia es prolongà fins a l'entrada en escena de "Domenico Dragonetti", que va promoure la seva inclusió definitiva a l'orquestra i es va convertir en el primer virtuós. Malgrat tot, l'italià no va aconseguir veure en vida com el contrabaix s'independitzava progressivament del violoncel en les composicions d'orquestra, encara que va poder assistir a la proliferació de sonates, duos i trios específics per a contrabaixos.

No va ser fins al segle xix que el contrabaix adopta les característiques i la forma actuals, combinant elements propis del violí i de la viola. També va ser durant aquest segle que definitivament es va incorporar el contrabaix a l'orquestra com a instrument secundari, d'acompanyament o de reforç. Les dificultats de la interpretació de la seva gran envergadura van limitar el seu salt als escenaris. Malgrat tot, a finals del segle xviii i durant tot el segle següent alguns compositors van dipositar la confiança en l'instrument, cosa que va anar guanyant el respecte de músics i del públic. Però no va ser fins a la segona meitat del segle xx, que es va donar el verdader auge del contrabaix de la mà d'instrumentistes, pedagogs i, sobretot, del jazz, que va brindar l'oportunitat de lluir-se en solitari i va possibilitar l'adopció de noves tècniques interpretatives.[3]

Origen[modifica]

L'origen del contrabaix, el major membre de la família de la corda fregada, ha suscitat enfervorides discussions entre els experts. No existeix unanimitat quan es tracta de decidir de quin instrument deriva, encara que sí que sembla clar que a partir del segle xviii  va adquirir entitat pròpia dins del grup de les cordes. No obstant això, la seva emancipació en l'àmbit musical pot considerar-se certament tardana en relació amb altres instruments. Potser tot això es deu al fet que, inicialment, forma, grandària, afinació i arc –és a dir, els trets que ho definien- eren variables. La viola de gamba, la silueta del violoncel o la característica forma de pera constituïen alguns dels models tipus en els quals els luthiers s'inspiraven per a la seva construcció. El contrabaix pot definir-se com el cinquè instrument més greu de la família dels violins, encara que presenta notables diferències en relació amb ells.

El seu origen es remunta al segle xvi  i va ser una evolució de la viola de gamba i del violone baix. La seva gran grandària, en aquells dies major que l'actual, el va deixar al marge del quartet de corda, format per dos violins, una viola i un violoncel. Hi ha qui afirma que el contrabaix no pot considerar-se un veritable membre de la família del violí. I és que a la fi del segle segle xv la seva forma era la del violone a corde, el membre més gran de la família de la viola, que tenia unes setze cordes. A mitjans del segle següent, un intermedi florentí compost per Stiggio i Corteggia dedicava una de les seves parts a un «sotto basso di viola», sense que pugui afirmar-se si es tractava d'un solo de contrabaix de viola da braccio o de viola de gamba.

A principis del segle xvii, el musicòleg Michael Praetorius va descriure un instrument de cinc cordes anomenat violone. També conegut com a contrabaix de viola de gamba o contrabaix de violó, sembla ser l'antecedent immediat del contrabaix actual. L'afinació d'aquest enorme prototip, que mesurava més de dos metres, era similar a la del contrabaix actual. Els sons que produïa eren una octava inferior als que l'intèrpret llegia en la partitura, particularitat que s'ha mantingut fins avui.

Així doncs, pot afirmar-se que el contrabaix deriva d'una combinació d'elements propis del violí i de la viola de gamba. Del primer conserva, entre altres, les característiques obertures de ressonància en forma de “f”, la inclinació cap endarrere del mànec, el nombre de cordes generalment quatre i la terminació en voluta del claviller. De la viola de gamba, el contrabaix ha heretat el cos amb angles discrets, un major aprimament central i les espatlles caigudes.

Contrabaixistes cèlebres[modifica]

Segle XVII


Segle XVIII


Segle XIX


Segle XX

  • Frederick Zimmermann (1906 - 1967)
  • Manuel Verdeguer (1908 – 1988)
  • Oscar G. Zimmermann (1910 - 1987)
  • Warren Benfield (1913 - 2001)
  • Henry Portnoi (1915 - 1996)
  • Roger Scott (1919 - 2005)
  • Israel "Cachao" López (1918 - 2008)
  • Ludwig Streicher (1920 - 2003)
  • Charles Mingus (1922 - 1979)
  • Ferran Sala i Mas (1925 - 2016)
  • François Rabbath (1931 - )
  • Paul Chambers 1935 - 1969)
  • Ron Carter (1937 - )
  • Charlie Haden (1937 - )
  • Franco Petracchi (1937 - )
  • Frank Proto (1941 - )
  • Gary Karr (1941 - )
  • Teppo Hauta-aho (1941 - )
  • Thomas Martin (1941 - )
  • Klaus Stoll (1943 - )
  • Rodney Slatford 1944 - )
  • Eddie Gomez (1944 - )
  • Rufus Reid (1944 - )
  • Niels-Henning Ørsted Pedersen (1946 - 2005)
  • Stanley Clarke (1951 - )
  • Michael wolf (1954 - )
  • Joel Quarrington (1955 - )
  • Jeff Bradetich (1957 - )
  • John Patitucci (1959 - )
  • Edgar Meyer (1960 - )
  • Rinat Ibragimov (1960 - )
  • Stefano Sciascia (1960 - )
  • Leon Bosch (1961 - )
  • Renaud Garcia Fons (1962 - )
  • Christian McBride (1972 - )
  • Enrico Fagone (1979 - )
  • Esperanza Spalding (1984 - )
  • Barry Green
  • Robert Nairn
  • Alberto Bocini

Referències[modifica]

  1. «contrabbasso nell'Enciclopedia Treccani» (en italià). [Consulta: 12 octubre 2022].
  2. «double bass | Definition, Range, & Facts | Britannica» (en anglès). [Consulta: 12 octubre 2022].
  3. «Melómano digital: El contrabajo, por Fernando Poblete, de 28 de marzo de 2012» (en espanyol). Melómano Digital.

Vegeu també[modifica]