Baix elèctric

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search
Infotaula d'instrument musicalBaix elèctric
Warwick Streamer Stage I 5-string bass.jpg
Tipus electro-acoustic instruments Tradueix, baix i guitarra
Classificació Hornbostel-Sachs 513
Tessitura Range contrabass.png
Modifica dades a Wikidata

El baix elèctric és un instrument de corda, electròfon, similar a la guitarra elèctrica però més gros i amb un so més greu. També està emparentat amb el contrabaix i, com aquest, la seva funció principal és proporcionar la línia o part de baix a la música. És un instrument d'ús molt estès en la música popular contemporània. Les cordes es polsen fonamentalment amb els dits índex, mig i polze de la mà dreta, o mitjançant una pua. També hi ha altres tècniques de tocar, com són el slap, el popping, el tapping o el thumping.

Funcionament[modifica]

El disseny clàssic de baix elèctric té quatre cordes, afinades en mi, la, re i sol, amb la més greu (el mi) vibrant a 41,3 Hz. Existeixen moltes variants: models de cinc cordes (que normalment afegeixen un si més greu que el mi, tot i que també és possible afegir un do per damunt del sol); models de sis cordes (si-mi-la-re-sol-do); i fins i tot instruments amb més de d'onze cordes. A més a més, des dels anys setanta es fabriquen baixos sense trasts.

La manera de produir el so és la mateixa que en la guitarra elèctrica: les vibracions de les cordes alteren el camp magnètic d'unes pastilles electromagnètiques que converteixen aquesta alteració en un corrent elèctric. Aquest corrent s'amplifica i s'emet per un altaveu. Evidentment, variant els components electrònics i la configuració de l'amplificador i de l'altaveu s'obtenen timbres diferents.

Una tècnica peculiar d'aquest instrument és l'anomenat slap, que consisteix a colpejar les cordes amb el polze de la mà dreta (l'esquerra per als esquerrans) i estirar-les violentament amb l'índex. L'inventor d'aquesta manera de tocar va ser Larry Graham, el baixista del grup Sly and the Family Stone durant els darrers anys seixanta. Stanley Clarke, als anys 70, va portar aquesta tècnica al virtuosisme. Actualment molts baixistes de renom fan servir l'slap com a recurs identificatiu, com ara Flea (del grup Red Hot Chili Peppers), Les Claypool (del grup Primus), Marcus Miller o Victor Wooten.

Història[modifica]

Inicis[modifica]

Històricament la funció del baix elèctric era efectuada pel contrabaix. En els primers conjunts de jazz era aquest instrument el que s'encarregava de les línies de baix. És cap als anys 1950 que s'idea un instrument amb trasts i amplificat elèctricament per substituir el dificultós contrabaix.

El primer model de baix elèctric produït massivament el va crear Leo Fender, un conegut fabricant de guitarres, ja que els intents d'afegir pastilles als contrabaixos per a amplificar-ne el so no funcionaven molt bé en aquells temps. El Precission Bass, el primer dels models de Fender, va començar a vendre's el 1951, i avui en dia encara es fabrica (en una versió millorada). El canvi de la forma de l'instrument, del contrabaix a la guitarra, i el fet d'afegir-hi trasts van fer que aquest nou instrument resultés molt més fàcil de tocar (i de transportar) que el contrabaix.

A partir de la introducció del Fender Precision, altres companyies, com Gibson, Danelectro i moltes més, van començar a construir instruments similars, que no només va substituir el contrabaix, sinó que, a més, va donar més presència als baixistes dins del so de la banda.

Anys 70[modifica]

Un baix sense trasts i cordes flatwound.

Un moment clau en l'historia del baix elèctric fou als anys 70. Fins aquella època la majoria de músics de jazz feien servir un baix acústic, un violoncel o un contrabaix. Sovint els baixistes quedaven a un segon pla, juntament amb el bateria eren considerats part de la secció rítmica; saxofonistes, trompetistes o vocalistes definien les melodies i guiaven al grup. Això canvià quan va entrar en escena Jaco Pastorius. La seva presencia a l'escenari es sovint comparada amb l'impacte que tingué Jimmy Hendrix a la guitarra. Pastorius tocava un baix elèctric al qual havia fet treure els trasts. Tocava ràpid i fort, cantava i feia enfollir al públic fent cabrioles. Sovint bromejava als concerts i parlava a l'audiència, també acostumava a anar descalç i sense samarreta.

Després de veure a músics afinar mitjançant harmònics, s'hi va interessar molt ràpidament incorporant-los a la seva tècnica. Els harmònics naturals, també anomenats de corda oberta, es fan rosant lleugerament la corda sense prémer-la amb la mà esquerra i polsant-la amb la dreta (en cas d'usar el baix com a dretà) resultant en un so semblant al d'una campaneta. Pastorius també feia ús d'harmònics artificials com s'aprecia a la cançó de "Birdland". A part d'una tècnica brillant Jaco Pastorius va introduir a les seves línies de baix ritmes Afro-Cubans, també inspirat per artistes com Cachao Lopez, amb influències de R&B, per a crear línies amb semicorxeres i notes fantasma. També fou impulsor de la tècnica que s'anomena dit polse flotant, anava alternat el dit polse a les cordes més greus per a evitar que sonin mentre tocava les cordes més agudes com a les cançons de "Come On, Come Over" i a "The Chicken" del Birthday Concert.

Artistes[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Baix elèctric Modifica l'enllaç a Wikidata