Claude Debussy

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
30x-Music.png
Noteicon4.svg
Claude Debussy
Claude Debussy ca 1908, foto av Félix Nadar.jpg
Nom real: Achille-Claude Debussy
Estil: Impressionisme musical, simbolisme
Naixença: 22 d'agost de 1862
Saint-Germain-en-Laye, França
Defunció: 25 de març de 1918 (als 55 anys)
París, França
Anys d'activitat: 1884 - 1916

Obres destacades


  • Piano: Images i Préludes
  • Orquestra: Prélude à l'après-midi d'un faune, La Mer, Jeux
  • Òpera: Pelléas et Mélisande

Achille-Claude Debussy (Saint-Germain-en-Laye, 22 d'agost de 1862 - París, 25 de març de 1918) fou un compositor francès. Se'l considera com un dels principals compositors del segle XX. Admirador en un principi de l'obra de Wagner, va trencar amb el corrent romàntic del segle XIX, adherint-se a l'Impressionisme musical. Tot i això, sempre va refusar encasellar-se en un motlle preestablert i sempre va anar a la recerca d'una llibertat estilística absoluta.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Nascut a Saint-Germain-en-Laye (a l'oest de París) el 22 d'agost de 1862, era el més gran dels cinc fills de Manuel i Victorine Debussy. La seva família es va traslladar el 1865 a la capital, després que la botiga de porcellanes regentada pel pare va fer fallida. El pare volia que el seu fill esdevinguera marí, però el jove Claude es va decantar vers la música i el piano. No va prendre classes d'aquest instrument fins que Mme. Roustan, una tia benestant de Canes, amb qui sovint passava temporades amb els seus germans i germanes, el va fer assistir a classes amb una tal Mme. Mauté de Fleurville. Aquesta havia estat alumna de Chopin i no era pas altra que la sogra del poeta Paul Verlaine.

Anys d'aprenentatge[modifica | modifica el codi]

Arran dels seus progressos, Debussy va ser admès al Conservatori de París el 1872, quan només comptava deu anys. Hi va estudiar durant els dotze anys següents, treballant el solfeig amb Albert Lavignac, el piano amb Antoine Marmontel, l'harmonia amb Emile Durand, l'acompanyament amb Auguste Bazile i la composició amb Ernest Guiraud.

Va ser un alumne tan dotat com indisciplinat, el jove Claude va patir la incomprensió de certs professors i per tant va guardar sempre un record amarg dels seus anys d'aprenentatge. A aquest respecte han circulat diverses anècdotes, com per exemple una amb Guiraud, qui li va dir : «Jo no dic pas que això que feu no siga bonic, només que és teòricament absurd». A la qual cosa Debussy va respondre : «No existeix la teoria. Només cal escoltar. El plaer és la llei.». Mai no va endur-se el primer premi de piano, només un segon premi als quinze anys. No obstant això, va obtenir poc temps després el primer premi d'harmonia pràctica.

Durant la seua adolescència va ser acompanyant al piano de Marguerite Wilson-Pelouze, dama benestant i cultivada. Arran d'aquesta relació va tenir l'oportunitat de conèixer la rica baronessa i viuda russa Nadezdha Von Meck, protectora de Tchaikovski. Aquesta el va rebre a sa casa d'Alemanya, on va treballar en qualitat de pianista, cosa que li va permetre viatjar els estius per Europa i Rússia durant tres anys amb els membres de la família Von Meck. De retorn a París el 1880, va reprendre els estudis de composició i va conèixer personalitats del món musical com ara Erik Satie i Paul Dukas. A la mateixa època va esdevenir amic íntim de la família Vasnier, i en particular de l'esposa; Blanche-Adélaïde, a qui va donar classes i amb qui possiblement va mantenir una relació amorosa durant cinc anys (relació bastant vaga i poc coneguda fins avui). Siga com siga, aquesta dama va esdevenir la principal dedicatòria de les seues obres de joventut.

Estada a Roma[modifica | modifica el codi]

Debussy a la Vil·la Mèdici a Roma el 1885.
El compositor està dalt i al centre, vestit de blanc.

El 1884, el jove músic va guanyar el primer Prix de Rome amb la seua cantata «L'enfant prodigue» i, d'acord amb el reglament, va obtenir una beca i una estada de tres anys a la Vil·la Mèdici. Va marxar cap a la «Ciutat Eterna» el gener de 1885. A Roma, Debussy va descobrir la música de Palestrina i els esplendors d'Itàlia, però va continuar hermètic al bel canto. També a Roma va conèixer diversos músics importants, com ara Verdi i Liszt.

Malgrat tot, l'artista va suportar malament aquest exili i només va aconseguir, amb penes i treballs, compondre quatre obres: l'oda simfònica Zuleima (sobre un text de Heinrich Heine), la peça orquestral Printemps i la cantata La Damoiselle élue (1887-1888). Aquestes obres, trameses al Conservatori de París, van ser jutjades, en particular Zuleima, com «estranyes, incomprensibles i impossibles d'executar». Encara sotmès a la influència de César Franck, la quarta obra és una Fantasia per a piano i orquestra que, més endavant, va ser retirada del seu catàleg pel mateix compositor.

Retorn a França[modifica | modifica el codi]

A cap de dos anys, Debussy va presentar la seua renúncia i va retornar a França. Va instal·lar-se a París, en el barri de Montmartre, trencant definitivament amb Mme. Vasnier i començant una relació amb Gabrielle Dupont a la qual li agradava anomenar «Gaby aux yeux verts» (Gaby la dels ulls verds). Van viure plegats durant deu anys.

Vers 1887, Debussy freqüentava els cercles dels literats simbolistes, on va conèixer Rimbaud, Baudelaire (en la frontera del romanticisme i el simbolisme), Verlaine i Mallarmé. El 1888, va visitar Bayreuth on va assistir a diverses representacions de les obres de Richard Wagner : Els mestres cantaires de Nuremberg, Tristany i Isolda i Parsifal. Si bé llavors aquestes obres no van causar-li més que una impressió moderada, hauran de marcar-lo per sempre.

El 1889 es va produir un esdeveniment que fou crucial en l'evolució de l'estil de Debussy, l'Exposició Universal de París, on va tenir possibilitat de descobrir altres ritmes i sonoritats «exòtiques», més específicament les del gamelan javanès, que van causar-li una forta impressió i van influir profundament en les seues obres futures: escales, «colors» sonors, ruptures rítmiques.

Un reconeixement difícil[modifica | modifica el codi]

El 1890 compon la Suite Bergamasque per a piano, el seu primer gran èxit, seguit més endavant pel poema simfònic Prélude à l'après-midi d'un faune extret d'un poema de Mallarmé. L'estrena a París el desembre de 1894 va patir d'una dolenta execució i l'obra va atraure la fúria d'una part de la crítica, tot i que en certs cercles artístics va causar bona impressió. Aquesta obra va gaudir d'un vertader èxit arreu d'Europa.

Debussy es va posar mans a l'obra immediatament amb l'única òpera que aconseguiria completar (la segona, Rodrigue et Chimène, va quedar inacabada). Després de treballar-hi durant deu llargs anys, Pelléas et Mélisande, mescla de poesia (sobre llibret de Maurice Maeterlinck) i de música, va ser objecte d'una important estrena a l'Opéra-comique de París el 1902, quan la reputació del compositor estava consolidada. Va ser un triomf que li va permetre no haver de preocupar-se de les finances durant un temps. No obstant això, durant els assaigs de la representació, es van produir incidents que haurien pogut convertir l'estrena en un desastre. Debussy havia obtingut l'autorització de Maeterlinck d'utilitzar el seu drama amb l'única condició que l'amant d'aquest darrer cantaria el rol de Mélisande. Però no va succeir així, l'Opéra-comique i el compositor van acordar oferir el paper a Mary Garden, une jove soprano americano-escocesa. El dramaturg s'ho va prendre malament, i va arribar fins a provocar a Debussy a un duel. Van seguir diverses temptatives de sabotatge, com la manipulació de les partitures, fent impossible la identificació dels bemolls i sostinguts.

D'altres esdeveniments van complicar-ne l'execució. Per exemple, pocs dies abans de l'estrena Debussy va haver de compondre diversos interludis orquestrals, en constatar que sovint no hi havia prou temps per als canvis de decorat si l'obra s'executava segons la partitura original. Com a remat de tot, grups de detractors es van dedicar a repartir pamflets contra l'obra a l'entrada del teatre el mateix dia de l'estrena. Malgrat tot, Pelléas et Mélisande va adquirir definitivament una gran reputació a nivell internacional, sent representada poc després a Londres i Nova York.

Darrers anys[modifica | modifica el codi]

Debussy es va separar de Gabrielle Dupont el 1899. La va deixar per casar-se amb Rosalie Texier, una costurera. Quatre anys més tard, coneix Emma Bardac, esposa d'un banquer que havia estat l'amant de Gabriel Fauré i amb la qual estableix una nova relació, abandonant la seua esposa. Aquesta ruptura va empènyer aquesta a una temptativa de suïcidi (disparant-se un tret al pit) a la qual va sobreviure. L'afer va provocar un escàndol i Debussy va ser durament criticat per la seua actitud en tota aquesta història, fins i tot pels seus amics més propers. Finalment, va obtenir el divorci i va casar-se amb Emma el 1908. Van tenir una filla, Claude-Emma Debussy, anomenada familiarment «Chouchou», a qui va dedicar la seua obra per a piano Children's corner, composta entre 1906 i 1908. Nada el 30 d'octubre de 1905, va morir de diftèria el 14 de juliol de 1919. L'àlbum que Claude Debussy li va dedicar porta aquesta dedicatòria: «A la meua benvolguda Chouchou... amb les tendres excuses de son pare pel contingut». Està soterrada a la tomba de son pare, a Passy, sense que el monument fúnebre hi porte cap signe distintiu.

A les primeries del segle XX, i per tal de garantir l'economia de la llar, Debussy va diversificar les seues activitats. Va publicar nombrosos articles a la premsa i a diverses revistes en qualitat de crític musical, sota el pseudònim de «Monsieur Croche» (Senyor Corxea). Va col·laborar amb els Ballets Russes de Diàguilev, sobre una idea del genial coreògraf Nijinski. Nijinski va utilitzar primer la seva antiga composició, Prélude à l'après-midi d'un faune, per a crear un ballet que revolucionaria la dansa, L'après-midi d'un faune (la migdiada d'un faune). Pel seu segon ballet, seguint el seu estil, però tan sorprenent, polèmic i escandalós com l'anterior, Nijinski va encarregar Debussy una composició original, Jeux (jocs). Cal destacar que, si bé Debussy pertany estilísticament al romanticisme quant a música, els ballets que es van fer amb elles ja no ho eren gens, i en particular els dos de Nijinski establien ja les bases de la dansa moderna. Entre les noves coneixences que Debussy va fer en aquest període destaca la d'Ígor Stravinski, encara un jovenet i que seria el compositor del tercer ballet de Nijinski i l'oficial dels Ballets Russes durant anys.

Vers 1910, se li va diagnosticar un càncer de recte. La seua salut es va deteriorar, i els patiments van esdevenir cada vegada més insuportables. A partir d'ací va deixar d'eixir de casa i es va dedicar a completar les seues obres.

Claude Debussy va morir el 25 de març de 1918, entre la indiferència dels seus contemporanis, capficats en la Gran Guerra, de la qual el músic no arribà a veure el final.

Obra[modifica | modifica el codi]

Més enllà dels romàntics, Debussy va trencar absolutament amb la forma clàssica. Les seues obres es distingeixen per una construcció melòdica lliurement inspirada en les músiques orientals (recurs a l'escala pentatònica, amb nombroses alteracions). Els temes són dispersos, dissipats, les recerques harmòniques audaces, els matisos delicats i els ritmes subtils. Les seues obres són per damunt de tot sensorials. El seu propòsit és fer sentir a l'auditori sensacions singulars, traduint en música determinades imatges i impressions. A aquest respecte, els títols de les seues peces en són un bon exemple: «Des pas sur la neige (Passes sobre la neu)», «La fille aux cheveux de lin» (La noia de cabells de lli), «Reflet dans l'eau»(Reflexos en l'aigua), «La cathédrale engloutie» (La catedral submergida), etc. D'aquesta manera, aconsegueix dotar de «color» a les notes... Per altra banda, si és complicat assignar a Debussy a un corrent artístic específic, hom el qualifica sovint com «impressionista», etiqueta que mai no va reivindicar i que, més aviat, va desmentir.

A conseqüència de les seues innovacions sovint s'ha considerat que Debussy se situa a la base de la música moderna i contemporània. Tot i això, és sorprenent que un compositor de tan gran importància, no haja creat «escola» i que no se li puga atribuir cap vertader deixeble. Ha tingut una considerable influència sobre la música de Hollywood,[1] fenomen encara persistent a través de produccions recents.

Piano[modifica | modifica el codi]

Dos pianos o piano a quatre mans[modifica | modifica el codi]

  • Six épigraphes antiques per a piano a quatre mans (1914, de la música per a Chansons de Bilitis)
  • En blanc et noir per a dos pianos (1915)

Òpera[modifica | modifica el codi]

Cantates[modifica | modifica el codi]

  • L'enfant prodigue per a soprano, baríton, tenor i orquestra (1884)
  • La demoiselle élue per a dos solistes, cor femení i orquestra (1887-1888, text de Dante Gabriel Rossetti)
  • Ode à la France per a soprano, cor i orquestra (1916-1917, completada per Marius Francois Gaillard)

Orquestra[modifica | modifica el codi]

Música per a instrument solista i orquestra[modifica | modifica el codi]

  • Fantaisie per a piano i orquestra (1889-1890)
  • Rapsòdia per a clarinet i orquestra (o piano) (1909-1910)
  • Petite pièce per a saxòfon alt i orquestra (o piano) (1901-1911)

Música de cambra[modifica | modifica el codi]

  • Quartet de corda en sol menor (1893)
  • Música per a Chansons de Bilitis per a dues flautes, dues arpes i celesta (1901, text de Pierre Louys)
  • Syrinx per a flauta (1913)
  • Sonata per a violoncel i piano (1915)
  • Sonata per a flauta, viola i arpa (1915)
  • Sonata per a violí i piano (1917)

Moltes d'aquestes obres foren enregistrades pel famós "Quartet Parrenin" fundat per Jacques-Louis Parrenin

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Wierzbicki, James. Music, Sound and Filmmakers: Sonic Style in Cinema (en anglès). Routledge, 2012, p.134. ISBN 0415898935. 

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]