Anton-François Marmontel

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Infotaula de personaAnton-François Marmontel
A-F Marmontel.jpg
Retrat de Anton-François Marmontel
Nom original Antoine-François Marmontel
Dades biogràfiques
Naixement 16 de juliol de 1816
Clermont-Ferrand, Puy-de-Dôme
Mort 16 de gener de 1898(1898-01-16) (als 81 anys)
París
Sepultura Cementiri del Père-Lachaise
Nacionalitat França França
Alma mater Conservatori nacional superior de música i dansa de París
Activitat professional
Ocupació Pianista, compositor
Ocupador Conservatori nacional superior de música i dansa de París
Moviment Música clàssica
Estil Romanticisme
Mestres Pierre Joseph Zimmermann, Victor Dourlen, Jacques Fromental Halévy i Jean-François Lesueur
Deixebles Claude Debussy, Georges Bizet, Isaac Albéniz i Pascual, Théodore Dubois, Émile Paladilhe, Vincent d'Indy, Francis Planté, Ernest Guiraud, Louis Diémer, Albert Lavignac, Antoine Simon, Arthur Letondal, Paul Wachs i Camille Bellaigue
Instrument Piano
Dades familiars
Fills
Pares Jean Rodrigue MarmontelGilberte Marmontel
Germans
Parents
Premis i reconeixements
Modifica dades a Wikidata

Anton-François Marmontel (Clermont-Ferrand, Puy-de-Dôme, 16 de juliol de 1816 - París, 16 de gener de 1898) fou un pianista i compositor francès. Era descendent col·lateral (renebot) de l'escriptor Jean-François Marmontel.

En el Conservatori de París aconseguí els primers premis de solfeig i piano, i assolí en harmonia, fuga i contrapunt el segon premi; entre els seus professors i figuraren Halévy i Zimmermann, al qual substituí el 1848 com a professor de piano en el Conservatori.

En aquesta tessitura Marmontel assolí reputació universal, i entre el munt dels seus deixebles es poden esmentar Alfred Bachelet,[1] Félix Desgranges, Ernest Guiraud, Gaston Salvayre, Emile Waldteufel, Émile Paladilhe, Paul Puget, Henryk Wieniawski, Théodore Dubois, Henri Libert, Gustav Louchet, Georges Bizet, Vincent d'Indy, Paul Wachs, Émile Paladilhe, Louis Diémer, Francis Planté, Antoine Simon, Arthur Letondal, Claude Debussy, Isaac Albéniz, Camille Bellaigue, a més d'Amigó, Iragó i el cubà Jiménez Berroa.[2] Desenvolupà aquest càrrec fins al 1889, en què, a causa de les xacres de la vellesa, sol·licita la jubilació.

Entre les seves obres i figuren:

  • L'art de déchiffrer, (100 estudis), set col·leccions d'estudis, una gran Sonata, nocturns, serenates, minuets, peces característiques, Ecole de mécanisme, Enseignement progressif du piano, (1887), etc.. i com a musicògraf publicà:
  • Petite grammaire populaire, tractat de música.
  • Vade-mecum du professeur de piano,
  • Les pianistes célebres, (1878)
  • Conseils d'un professeur... du piano,
  • Symphinistes et virtuoses, (1881)
  • Virtuoses contemporains, (1882)
  • Eléments d'esthétique musicale et considerations sur le beau dans les arts, (1884)
  • Histoire du piano et ses origines, (1885)
  • Enseignement progressif et rationnel du piano, (1887), etc.

El seu fill Antonin Marmontel (1850-1907), igual que el seu pare ocupà una plaça de professor en el Conservatori de París. I en les seves composicions revela molt de talent.

Bibliografia[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Anton-François Marmontel Modifica l'enllaç a Wikidata
  1. Edita SARPE Gran Enciclopedia de la Música Clásica, vol. I, pàg. 82 (IBSN 84-7291-226-4)
  2. Enciclopèdia Espasavolum nº. 2776, segona part, pàg. 2379 (ISBN 84-239-4582-0)