Anton-François Marmontel

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Infotaula de personaAnton-François Marmontel
A-F Marmontel.jpg
Retrat de Anton-François Marmontel
Nom original Antoine-François Marmontel
Dades biogràfiques
Naixement 16 de juliol de 1816
Clermont-Ferrand, Puy-de-Dôme
Mort 16 de gener de 1898(1898-01-16) (als 81 anys)
París
Sepultura cementiri del Père-Lachaise
Nacionalitat França França
Alma mater Conservatori nacional superior de música i dansa de París
Activitat professional
Ocupació Pianista, compositor
Ocupador Conservatori nacional superior de música i dansa de París
Moviment Música clàssica
Estil Romanticisme
Mestres Pierre Joseph Zimmermann, Victor Dourlen, Jacques Fromental Halévy i Jean-François Lesueur
Deixebles Claude Debussy, Georges Bizet, Isaac Albéniz i Pascual, Théodore Dubois, Émile Paladilhe, Vincent d'Indy, Francis Planté, Ernest Guiraud, Louis Diémer, Albert Lavignac, Antoine Simon, Arthur Letondal, Paul Wachs, Camille Bellaigue i Hilda Thegerström
Instrument Piano
Obra
Estudiants notables Claude Debussy, Georges Bizet, Isaac Albéniz i Pascual, Théodore Dubois, Émile Paladilhe, Vincent d'Indy, Francis Planté, Ernest Guiraud, Louis Diémer, Albert Lavignac, Antoine Simon, Arthur Letondal, Paul Wachs, Camille Bellaigue i Hilda Thegerström
Dades familiars
Fills Antonin Marmontel
Pares Jean Rodrigue MarmontelGilberte Marmontel
Germans
Parents
Premis i reconeixements
Modifica dades a Wikidata

Anton-François Marmontel (Clermont-Ferrand, Puy-de-Dôme, 16 de juliol de 1816 - París, 16 de gener de 1898) fou un pianista i compositor francès. Era descendent col·lateral (renebot) de l'escriptor Jean-François Marmontel.

En el Conservatori de París aconseguí els primers premis de solfeig i piano, i assolí en harmonia, fuga i contrapunt el segon premi; entre els seus professors i figuraren Halévy i Zimmermann, al qual substituí el 1848 com a professor de piano en el Conservatori.

En aquesta tessitura Marmontel assolí reputació universal, i entre el munt dels seus deixebles, que alguns més tard foren importants. Desenvolupà aquest càrrec fins al 1889, en què, a causa de les xacres de la vellesa, sol·licita la jubilació.

Entre les seves obres i figuren:

  • L'art de déchiffrer, (100 estudis), set col·leccions d'estudis, una gran Sonata, nocturns, serenates, minuets, peces característiques, Ecole de mécanisme, Enseignement progressif du piano, (1887), etc.. i com a musicògraf publicà:
  • Petite grammaire populaire, tractat de música.
  • Vade-mecum du professeur de piano,
  • Les pianistes célebres, (1878)
  • Conseils d'un professeur... du piano,
  • Symphinistes et virtuoses, (1881)
  • Virtuoses contemporains, (1882)
  • Eléments d'esthétique musicale et considerations sur le beau dans les arts, (1884)
  • Histoire du piano et ses origines, (1885)
  • Enseignement progressif et rationnel du piano, (1887), etc.

El seu fill Antonin Marmontel (1850-1907), igual que el seu pare ocupà una plaça de professor en el Conservatori de París. I en les seves composicions revela molt de talent.

Llista d'alumnes[modifica]

Bibliografia[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Anton-François Marmontel Modifica l'enllaç a Wikidata
  1. 1,0 1,1 *Enciclopèdia Espasa v. 25, pàg. 260, (ISBN 84-239-4525-1) Error de citació: Invalid <ref> tag; name "Enciclopèdia Espasa v. 25" defined multiple times with different content
  2. Edita SARPE Gran Enciclopedia de la Música Clásica, vol. I, pàg. 82 (ISBN 84-7291-226-4)
  3. Enciclopèdia Espasavolum nº. 2776, segona part, pàg. 2379 (ISBN 84-239-4582-0)