Clarmont fou antigament una ciutat romana que apareix documentada al segleiaC amb el nom d'Augustonèmetum i era la capital dels arverns. A l'època imperial va tenir fins a trenta mil habitants, però la població va minvar a partir del segleiv al mateix temps que agafava el nom d'Arvernis o Arvenos. A mitjan seglev el bisbe sant Namaci va construir a la vila una nova església que serà seu del bisbat, allà on més tard hi va haver l'abadia de Saint-Alyre. El 461 els visigots la van ocupar, però la van perdre el 507 davant els francs. El 535 s'hi va realitzar un concili eclesiàstic que va condemnar la simonia. El segleviii se l'anomena Clarus Mons (del qual ve Clarmont). Seu del bisbat, fou també des del segleix la seu dels vescomtes d'Alvèrnia que actuaven com a representants dels comtes absents. Els vescomtes d'Alvèrnia foren així coneguts com a vescomtes de Clarmont i van esdevenir al seglexcomtes d'Alvèrnia o de Clarmont. Passen a ser els delfins de Clarmont fins al 1302, en què foren reconeguts delfins del Delfinat d'Alvèrnia.
El 1095 s'hi va realitzar el concili que va proclamar la primera croada. El 1209, el poder temporal a la ciutat va passar als bisbes, que van tenir el títol de comtes de Clarmont. Els comtes havien fundat no gaire lluny la ciutat de Montferrand (que cal no confondre amb la vila -avui llogaret deshabitat- que fou seu d'un comtat al departament del Losera) i es va unir el 1730 a la ciutat de Clarmont, formant-se Clarmont-Ferrand. El domini del bisbes va acabar a la meitat del seglexvi, a l'època en què fou comtessa Caterina de Mèdici (1524-1589), que va entaular un procés al Parlament com a hereva dels antics comtes contra el bisbe Guillem du Prat (1528-1560) i va esdevenir senyora de Clarmont, deixant el bisbe reduït al seu paper eclesiàstic. Caterina va augmentar les llibertats municipals i va donar a la ciutat una senescalia primer senyorial i després reial, rival de l'anterior senescalia establerta a Riam; hi va fundar també una jurisdicció consular.
.svg){kind=small}
.svg){kind=small}
