Ricard Viñes i Roda

De Viquipèdia
(S'ha redirigit des de: Ricard Viñes)
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de personaRicard Viñes i Roda
Ricardo Viñes 1919.jpg
Nom original (ca) Ricardo Viñes Roda
Biografia
Naixement 5 febrer 1875
Lleida (Segrià)
Mort 29 abril 1943 (68 anys)
Barcelona
Lloc d'enterrament Cementiri de Lleida
Formació Conservatoire de Paris
Conservatori nacional superior de música i dansa de París
Activitat
Ocupació Pianista i compositor
Professors Charles Wilfrid Beriot
Alumnes Enric Granados i Campiña i Francis Poulenc
Instrument Piano
Obra
Localització dels arxius
Premis

Musicbrainz: 6dac484a-6561-4dbb-96a6-9c879bcada9a Discogs: 4348686 IMSLP: Category:Viñes,_Ricardo
Modifica les dades a Wikidata

Ricard Viñes i Roda (Lleida, 5 de febrer de 1875 - Barcelona, 29 d'abril de 1943) va ser un pianista català.[1]

Viñes ha passat a la història com el pianista de l'avantguarda musical de principis del segle XX, el músic que va estrenar bona part del repertori per a piano dels compositors més actius i compromesos en la transformació del llenguatge musical del moment. Entre els compositors que li van confiar la primera presentació pública de les seves noves obres per a piano, es compten els francesos Ravel, Debussy, Satie, Séverac o Poulenc, espanyols com Falla o Turina i catalans com Mompou o Blancafort. Viñes també va jugar un paper determinant en la presentació a París de la música compositors russos com Balakirev, Mussorgski o Rimski-Korsakov. A partir de la dècada de 1920 i de les gires que va fer per Sud-amèrica, va ser l'encarregat, també, de dur a Europa per primer cop les creacions per a piano de la nova fornada de compositors llatinoamericans.[2]

Biografia[modifica]

Primers anys[modifica]

Va néixer en el si d'una família amb afinitats culturals. El seu pare, Xavier Viñes i Solano era advocat i un actiu promotor d'iniciatives polítiques i culturals local. La seva mare, Dolors Roda i Vives, era pianista afeccionada. A l'edat de set anys va començar els seus estudis musicals amb Joaquim Terraza, organista de la parròquia de Sant Llorenç de Lleida. El 1885, amb deu anys, es va traslladar a Barcelona, on inicialment va rebre classes particulars de Joan Baptista Pujol perquè encara no tenia l'edat mínima per matricular-se a l'Escola Municipal de Música.[3] Finalment, el gener de l'any 1887 va poder ingressar com a alumne oficial de l'Escola Municipal de Música i al cap de pocs mesos, en finalitzar el curs escolar i quan comptava dotze anys, va guanyar el primer premi de piano de l'Escola Municipal de Música de Barcelona.[3] Durant aquesta època també va rebre classes d'harmonia de Felip Pedrell. Aconsellat per Isaac Albéniz, després d'aconseguir el premi i gràcies a una beca concedida per l'Ajuntament de Barcelona, decidí marxar a estudiar a París.

París[modifica]

Viñes va arribar a París el 13 d'octubre de 1887, acompanyat de la seva mare. Allà, i per bé que inicialment tampoc tenia l'edat mínima requerida per entrar al Conservatori, va formar-se al costat de Charles Wilfrid de Bériot, que també fou el mestre d'Enric Granados, Joaquim Malats i Maurice Ravel.[4] Al Conservatori de París també va rebre classei de composició i harmonia de Benjamin Godard i Albert Lavignac.

L'any 1894 va obtenir el Primer Premi del Conservatori de París, fet que li va permetre debutar com a concertista el 21 de febrer de 1895, a la famosa Sala Pleyel.[4] El seu interès per la música creada pels seus contemporanis el va portar, el 18 d'abril de 1898, a oferir el seu primer concert dedicat en exclusiva a la "música moderna". Celebrat a la Sala Érard, el recital va incloure obres de César Franck, Charles-Marie Widor, Camille Saint-Saëns, Théodore Dubois, Charles-Wilfrid de Bériot, Ernest Chausson, Vincent d’Indy, Emmanuel Chabrier, Gabriel Fauré i Isaac Albéniz. El més destacat, però, fou que en aquell primer concert dedicat al que s'anomenà "música moderna", Viñes va estrenar el Menuet Antique de Maurice Ravel, la primera obra notable d'aquest compositor que, a més, li havia estat dedicada.[5] L'èxit d'aquest concert propicià que Viñes protagonitzés un gruix destacable d'estrenes i primeres audicions de la nova música que s'estava component per a piano, col·laborant de manera decidida en la renovació de l'estètica pianística de principis del segle XX, un fenomen que fonamentalment s'esdevé en l'òrbita musical francesa.[6]

La seva carrera va esdevenir internacional a partir del 1900. La tardor d'aquell any va realitzar un concert a Rússia, que li va obrir la porta dels compositors russos del moment (Aleksandr Glazunov, Aleksandr Borodín, Mili A. Balàkirev, Nikolai Rimski-Kórsakov o Serguei Liapunov, entre d'altres), que va començar a incorporar als seus programes de concert.[6] Per una altra banda, la seva amistat amb Claude Debussy es va forjar al voltant de 1901, quan aquest va convidar Viñes a interpretar algunes de les seves obres a casa seva. Poc temps després, el 10 de gener de 1902, Viñes va oferir la primera audició de Pour le Piano i va convertir-se en el pianista de referència del compositor francès, qui li va confiar l'estrena de la majoria de les seves composicions per a piano.[6]

L'any 1902, Viñes va formar part del nucli fundador de "Les Apaches", un col·lectiu que aplegà diverses figures del món cultural i musical del moment que estaven decididament compromeses amb les noves formes musicals que s'estaven gestant en aquell moment.[6] Per bé que el nom del col·lectiu prové d'un titular de diari que literalment deia "Attention les apaches!" (atenció als apatxes), reinterpretant el mot "apache" per un sinònim que s'aproximaria al concepte de seguidor incondicional. El naixement del grup vingué propiciat per la controvèrsia que va aixecar l'estrena de Pelléas et Mélisande de Claude Debussy.[7]

Durant la primera dècada del segle XX, l'activitat de Viñes va ser frenètica.[8] A tall d'exemple, entre el gener i el març de 1905, quan estava preparant un cicle de quatre concerts on repassava la història de la música per a tecla des del segle XVI fins al temps present, Viñes va protagonitzar la primera audició a París del Concert per a piano i orquestra de Rimski-Kórsakov, els Quadres d'una exposició de Modest Mússorgski, Masques i L'Isle joyeuse de Claude Debussy i En Languedoc de Deodat de Severac. Prèviament, el 1901, ja havia estrenat la Pavane pour une infante défunte i els Jeux d'eau de Ravel; el 1904 féu el mateix amb la suite Estampes de Debussy, i el 1906[a] i 1908 va estrenar dos quaderns d'Images, del mateix compositor. El mateix 1906 també va estrenar Miroirs, de Ravel, i tres anys després fou el torn d'estrenar Gaspard de la nuit, també de Ravel. A partir de 1912, quan es retroba amb Erik Satie, Ricard Viñes és l'encarregat d'estrenar pràcticament totes les seves composicions per a piano.[8]

En aquesta època, a més, Viñes aposta per interpretar la música de compositors que llavors eren pràcticament desconeguts pel gran públic parisenc, com Deodat de Severac o Manuel de Falla. Els programes dels seus concerts es van enriquint amb música de compositors russos, espanyols i hispanoamericans, sense deixar de banda el gran repertori d'èpoques anteriors: les obres de Bach, Brahms, Haydn, Mozart, Beethoven, Schubert, Mendelssohn, Schumann, Chopin o Liszt apareixen amb freqüència als seus programes de concert al llarg de tota la seva trajectòria.[9]

Sud-amèrica[modifica]

L'any 1920, Viñes viatjà a l'Argentina, on va oferir un cicle de vuit concerts dedicat a la història de la música per a piano, on també donà a conèixer l'obra de Debussy i els artistes francesos de la seva generació. De la mateixa manera que féu amb els compositors europeus a Sud-amèrica, quan Viñes va tornar a Europa es va convertir en un gran valedor de la música dels joves compositors hispanoamericans del moment.[10]

L'experiència es va repetir l'any 1924, i entre 1930 i 1935 Viñes va romandre a Sud-amèrica, integrant-se en la vida cultural de Buenos Aires i realitzant concerts arreu del el país, així com a Xile i Uruguai.[11]

Retorn a Europa[modifica]

Viñes va tornar a Europa l'estiu de 1935. A París va recuperar una activitat d'alta intensitat, donant a conèixer l'obra de la generació més jove de compositors francesos, com Germaine Tailleferre o René Leibowitz, entre d'altres. L'any 1940 es va instal·lar a Barcelona, havent celebrat una gira per Espanya, però la Segona Guerra Mundial i l'ocupació alemanya de París li impedeixen tornar a la capital francesa, de tal manera que roman aïllat del circuit musical i duu una vida molt precària, sostinguda a partir dels pocs concerts que pot oferir en un territori en plena postguerra, salpebrats per algunes classes i reforçats per l'ajuda que li brinden les amistats. Ricard Viñes morí a Barcelona, al límit de la indigència, el 29 d'abril de 1943.[12] Seguint la seva voluntat fou enterrat al cementiri de Lleida, al costat de la seva mare.

El pianista de les avantguardes[modifica]

Viñes amb Ravel i Hélène Jourdain-Morhange el 1923

Viñes tingué molt d'èxit com a intèrpret i divulgador de la música contemporània francesa i espanyola, i va fer centenars de concerts: molts a París, però també a força altres països europeus i sud-americans. Com ja s'ha mencionat, el seu compromís i generositat amb la nova música fou un tret diferencial de la seva trajectòria: protagonitzà diverses primeres audicions i estrenà nombroses obres de compositors del seu temps, i molts li reconegueren el gest amb la dedicatòria d'alguna de les seves creacions.[b][10] Entre aquests destacaren els francesos i espanyols, però també dedicà atenció a la música russa del seu temps i, després de la seva segona gira americana, incorporà al seu repertori a nombrosos compositors sud-americans com Alberto Wiliams, Carlos Pedrell, Juan José Castro, R. Rodríguez, Heitor Villa-Lobos o Pedro Humberto Allende Sarón. La incorporació al seu repertori d'obres de compositors que fins llavors pràcticament desconeguts fou un gest habitual en Viñes, que es repetí al llarg de tota la seva trajectòria sense per això deixar de banda les grans obres i autors d'èpoques passades (Bach, Brahms, Haydn, Mozart, Mendelsohn, Beethoven, Schumann, Schubert, Chopin o Liszt), que mantenia de forma insistent als seus programes.[9]

A més de Ravel, altres compositors li dedicaren obres: Rafael de Aceves (Cordobesa), Séverac (Vers le mas en fête, Coin de cimitiere au primtemps), Constantin Brăiloiu (5 rondes à danser au soleil: danse núm. 1, Ritournelle pour sa mie), Falla (Noches en los Jardines de España), Halffter (Llanto por Ricardo Viñes, 1943), Ana María Elena Idiartborde (Páginas argentinas), Mompou (Recordando a Ricardo Viñes), Montsalvatge (Quatre diàlegs amb el piano), Rodrigo (A l'ombre de Torre Bermeja).

Ultra la seva faceta com a intèrpret, compongué algunes obres per a piano i per a cant. Exercí la docència, i alguns dels seus deixebles esdevingueren músics coneguts (Francis Poulenc, Marcelle Meyer o Enriqueta Garreta). També es dedicà a la crítica musical, amb col·laboracions a les revistes Música, Revista Musical de Madrid i Revista Musical Catalana. I escrivia poesia en català, castellà i francès.

La seva biblioteca musical, una de les més notables dedicada a la música per a piano del segle XX, va ser dispersada després de la seva mort a través de vendes públiques i subhastes. Una part important va ser oferta a la venda pel llibreter antiquarii Pierre Berès l'any 1950 a la sucusal de la seva libreria a Nova York i, de nou, l'any a París, l'any 1977 n'oferí diversos lots en subhasta. El col·leccionista d'origen alemany Hans Moldenhauer (1906-1987) va aconseguir fer-se amb un nombre important de partitures que havien pertanyut al pianista lleidatà, bona part de les quals (un total de 836 peces), foren adquirides per la University of Coilorado, a Boulder, a Boulder (USA) i es conserva a la Ricardo Viñes Piano Music Collection de la Howard B. Waltz Music Library d'aquesta universitat.[13] L'any 1987, la vídua de Moldenhauer va fer donació d'un nombre important de partitures a la Library of Congress de Washington,[14][15] que ara es troben itegrades dins els Moldenhauer Archives at the Library of Congress.[16] Una altra part de la col·lecció s'ha conservat a la Ricardo Viñes Collection of Music Manuscripts de la University of Delaware Library.[17]

Obres estrenades per Ricard Viñes[modifica]

Aquesta llista l'actualitza periòdicament un bot. Els canvis manuals es perdran en la propera actualització!

composició data d'estrena compositor
Menuet antique 1898-04-18 Maurice Ravel
Pour le piano 1902-01-11 Claude Debussy

∑ 2 items.

Fi llista auto-generada.

Primeres audicions[modifica]

Primeres audicions[18]
Data Títol Compositor
1898-04-18 Menuet antique (dedicat a Ricard Viñes)
Sites auriculaires (a dos pianos, amb Marthe Dron)
Maurice Ravel
1902-01-10 Pour le piano (Prélude, Sarabande, Toccata) Claude Debussy
1902-04-05 Pavane pour une infante défunte Maurice Ravel
1903-02-28 Variacions simfòniques César Franck
1904-01-09 Estampes Claude Debussy
1905-01-08 Concert per a piano i orquesta Nikolai Rimski-Kórsakov
1905-03-25 Quadres d'una exposició Modest Mússorgski
1905-02-10 Masques
L'isle joyeuse
Claude Debussy
1905-02-18 En Languedoc Déodat de Séverac
1906-01-06 Miroirs Maurice Ravel
1906-02-06 Images (1a sèrie) Claude Debussy
1908-02-21 Images (2a sèrie) Claude Debussy
1909-01-09 Gaspard de la nuit Maurice Ravel
1909-03-21 Cuatro piezas españolas Manuel de Falla
1911-02-10 Minstrels
Rincones Sevillanos
Claude Debussy
Joaquín Turina
1913-06-05 Descriptions automatiques Erik Satie
1916-09-13 Noches en los jardines de España (dedicada Ricard Viñes) Manuel de Falla
1922-01-07 Scènes d'enfants Frederic Mompou
1926-03-05 Charmes
Parc d'atraccions
Frederic Mompou
Manuel Blancafort
1926-04-15 Cants íntims
Marche joyeuse
Manuel Blancafort
Ernesto Halffter
1926-06-09 Cançó i dansa III Frederic Mompou

Obra[modifica]

Obres per a piano[modifica]

Les quatre obres en homenatge al Ravel, Fauré, Satie i Fargue, van ser publicades pòstumament per l'Institut Français de Barcelona el 1945, sota el títol Quatre hommages pour le piano.

  • De Cythère au Carmel

Obres per a veu i piano[modifica]

  1. Canticel (text de Josep Carner)
  2. Albada (text de Josep Massó i Ventós)
  3. Camps a través(tesxt d'Apeles Mestres)

Reconeixements i homenatges[modifica]

En homenatge al músic, la Paeria de Lleida convoca anualment el Concurs Internacional de Piano Ricard Viñes. Diverses tesis doctorals han estudiat la seva obra (Esperanza Berrocal, Manon Bouchard, Nina Gubisch-Viñes). També té una plaça amb el seu nom, segurament la més popular de la ciutat; recentment remodelada segons projecte de l'arquitecta Benedetta Tagliabue.

Exposicions[modifica]

El 2007, el Museu d'Art Jaume Morera de Lleida li va dedicar una exposició retrospectiva. Comissariada per Màrius Bernadó. Aquesta exposició fou la primera revisió important sobre la figura del pianista, indefectiblement lligat a la seva ciutat natal que, després de la seva mort, acollí una part important del seu llegat (objectes personals, partitures, obres d'art, etc.), actualment dipositat al Museu d'Art Jaume Morera i a l'Arxiu Municipal. L'exposició s'articulà en diferents àmbits: per una banda es mostrà el personatge tot situant-lo en el seu context musical i artístic. També es va posar en relleu l'ampli espectre de personatges de tots els camps que entraran en contacte amb ell (músics, pintors, literats...), tots ells lligats a la seva residència a París. [19]

Notes[modifica]

  1. Aquell mateix any, Viñes fou elegit membre del Consell Superior del Conservatori de París.
  2. És molt probable que Viñes sigui l'intèrpret a qui se li han dedicat més composicions.[10]

Referències[modifica]

  1. «Ricard Viñes i Roda». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. Bernadó, Màrius. «Programa de mà» (en castellà). Fundación Juan March, Novembre 2015. [Consulta: 2 agost 2019]. «Els textos continguts en aquest programa es poden reproduir lliurement citant la procedència»
  3. 3,0 3,1 «Ricard Viñes i Roda | enciclopèdia.cat». [Consulta: 3 maig 2019].
  4. 4,0 4,1 s.n., 2015, p. 6.
  5. s.n., 2015, p. 7.
  6. 6,0 6,1 6,2 6,3 s.n., 2015, p. 7-8.
  7. s.n., 2015, p. 8.
  8. 8,0 8,1 s.n., 2015, p. 9.
  9. 9,0 9,1 s.n., 2015, p. 9-10.
  10. 10,0 10,1 10,2 s.n., 2015, p. 10.
  11. s.n., 2015, p. 10-11.
  12. s.n., 2015, p. 11.
  13. Korevaar, David; Sampsel, Laurie J. «The Ricardo Vines Piano Music Collection at the University of Colorado at Boulder». Notes, 61, 2, 2004, pàg. 361–400. DOI: 10.1353/not.2004.0143. ISSN: 1534-150X.
  14. Gottlieb, Jane «The Rosaleen Moldenhauer Memorial: Music History from Primary Sources: A Guide to the Moldenhauer Archives (review)». Notes, 58, 4, 2002, pàg. 861–863. DOI: 10.1353/not.2002.0071. ISSN: 1534-150X.
  15. Newsom, Jon; & Mann, Alfred. The Rosaleen Moldenhauer memorial : music history from primary sources : a guide to the Moldenhauer Archives. Washington, D.C.: Library of Congress, 2000. ISBN 0844409871. 
  16. Moldenhauer, Hans. «Moldenhauer archives at the Library of Congress, circa 1000-circa 1990», 1000/1990. [Consulta: 18 novembre 2019].
  17. «MSS 0213 - Ricardo Viñes collection of music manuscripts». [Consulta: 18 novembre 2019].
  18. Bernadó, Màrius. Ricard Viñes: el pianista de les avantguardes. Lleida: Institut Municipal d'Acció Cultural, Museu d'Art Jaume Morera, 2007, p. 236-247. ISBN 9788489781948 [Consulta: 31 gener 2013]. 
  19. «Historial d'exposicions del Museu d'Art Jaume Morera de Lleida». Web. Museu d'Art Jaume Morera. [Consulta: 7 agost 2013].

Bibliografia[modifica]

Obres de Ricard Viñes[modifica]

  • Bernadó i Tarragona, Màrius (ed.). Escrits musicals de Ricard Viñes. Lleida: Universitat de Lleida, 1999. ISBN 84-8409-985-7. 
  • Lévy, Suzy (ed.). Journal inédit de Ricardo Viñes : Odilon Redon et le milieu occultiste (1897-1915). París: Aux Amateurs de livres, 1987. ISBN 2905053259. 
  • Gubisch-Viñes, Nina (ed.); Virgili, Lluís (ed.). El Diari inèdit de Ricard Viñes: fragments relacionats amb Ravel, Debussy i Duparc. Lleida: Institut d'Estudis Ilerdencs, 1986. ISBN 8400063511. 
  • Gubisch-Viñes, Nina (ed.). Journal et correspondance, 1971. 
  • Viñes, Ricard. 'Tres aristócratas del sonido: Semblanzas de Claude Debussy, Erik Satie y Maurice Ravel. Buenos Aires: Suplemento Literario del Diario "La Nación", 1934.  (reeditat a Lleida per Ignacio M. Sanuy, 1949).

Obres sobre Ricard Viñes[modifica]

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Ricard Viñes i Roda Modifica l'enllaç a Wikidata