Ricard Viñes i Roda

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de personaRicard Viñes i Roda
Ricardo Viñes 1919.jpg
Nom original (ca) Ricardo Viñes Roda
Biografia
Naixement 5 febrer 1875
Lleida
Mort 29 abril 1943 (68 anys)
Barcelona
Lloc d'enterrament Cementiri de Lleida
Educació Conservatoire de Paris
Conservatori nacional superior de música i dansa de París
Activitat
Ocupació Pianista i compositor
Professors Charles Wilfrid Beriot
Alumnes Enric Granados i Campiña i Francis Poulenc
Instrument Piano
Premis

Musicbrainz: 6dac484a-6561-4dbb-96a6-9c879bcada9a
Modifica les dades a Wikidata

Ricard Viñes i Roda (Lleida, 5 de febrer de 1875 - Barcelona, 29 d'abril de 1943) va ser un pianista català.[1]

Biografia[modifica]

Primers anys[modifica]

A set anys va encetar els seus estudis musicals amb Joaquim Terraza, organista de la parròquia de Sant Llorenç. Als deu anys, però, es va traslladar a Barcelona, on va rebre classes particulars de Joan Baptista Pujol perquè encara no tenia l'edat mínima per matricular-se a l'Escola Municipal de Música.[2] En aquesta època també va rebre classes d'harmonia de Felip Pedrell, i l'any 1887, quan comptava dotze anys, Viñes guanyà el primer premi de piano de l'Escola Municipal de Música de Barcelona,[2] cosa que facilità que fos becat per anar a París a rebre lliçons de piano de Charles Wilfrid de Bériot i de composició i harmonia de Benjamin Godard i Albert Lavignac.

París[modifica]

Viñes va arribar a París el 13 d'octubre de 1887, acompanyat de la seva mare. Allà, i per bé que inicialment tampoc tenia l'edat mínima requerida per entrar al Conservatori, va formar-se al costat de Charles de Bériot, que també fou mestre d'Enric Granados, Joaquim Malats i Maurice Ravel.[3]

L'any 1894 va obtenir el Primer Premi del Conservatori de París, fet que li va permetre debutar com a concertista el 21 de febrer de 1895, a la famosa Sala Pleyel.[3] El seu interès per la música creada pels seus contemporanis el va portar, el 18 d'abril de 1898, a oferir el seu primer concert dedicat en exclusiva a la "música moderna". Celebrat a la Sala Érard, el recital va incloure obres de César Franck, Charles-Marie Widor, Camille Saint-Saëns, Théodore Dubois, Charles-Wilfrid de Bériot, Ernest Chausson, Vincent d’Indy, Emmanuel Chabrier, Gabriel Fauré i Isaac Albéniz. El més destacat, però, fou que en aquell primer concert dedicat al que s'anomenà "música moderna", Viñes va estrenar el Menuet Antique de Maurice Ravel, la primera obra notable d'aquest compositor que, a més, li havia estat dedicada.[4] L'èxit d'aquest concert propicià que Viñes protagonitzés un gruix destacable d'estrenes i primeres audicions de la nova música que s'estava component per a piano, col·laborant de manera decidida en la renovació de l'estètica pianística de principis del segle XX, un fenomen que fonamentalment s'esdevé en l'òrbita musical francesa.[5]

La seva carrera va esdevenir internacional a partir del 1900. La tardor d'aquell any va realitzar un concert a Rússia, que li va obrir la porta dels compositors russos del moment (Aleksandr Glazunov, Aleksandr Borodín, Mili A. Balàkirev, Nikolai Rimski-Kórsakov o Serguei Liapunov, entre d'altres), que va començar a incorporar als seus programes de concert.[5] Per una altra banda, la seva amistat amb Claude Debussy es va forjar al voltant de 1901, quan aquest va convidar Viñes a interpretar algunes de les seves obres a casa seva. Poc temps després, el 10 de gener de 1902, Viñes va oferir la primera audició de Pour le Piano i va convertir-se en el pianista de referència del compositor francès, qui li va confiar l'estrena de la majoria de les seves composicions per a piano.[5]

L'any 1902, Viñes va formar part del nucli fundador de "Les Apaches", un col·lectiu que aplegà diverses figures del món cultural i musical del moment que estaven decididament compromeses amb les noves formes musicals que s'estaven gestant en aquell moment.[5] Per bé que el nom del col·lectiu prové d'un titular de diari que literalment deia "Attention les apaches!" (atenció als apatxes), reinterpretant el mot "apache" per un sinònim que s'aproximaria al concepte de seguidor incondicional. El naixement del grup vingué propiciat per la controvèrsia que va aixecar l'estrena de Pelléas et Mélisande de Claude Debussy.[6]

Durant la primera dècada del segle XX, l'activitat de Viñes va ser frenètica.[7] A tall d'exemple, entre el gener i el març de 1905, quan estava preparant un cicle de quatre concerts on repassava la història de la música per a tecla des del segle XVI fins al temps present, Viñes va protagonitzar la primera audició a París del Concert per a piano i orquestra de Rimski-Kórsakov, els Quadres d'una exposició de Modest Mússorgski, Masques i L'Isle joyeuse de Claude Debussy i En Languedoc de Deodat de Severac. Prèviament, el 1901, ja havia estrenat la Pavane pour une infante défunte i els Jeux d'eau de Ravel; el 1904 féu el mateix amb la suite Estampes de Debussy, i el 1906 i 1908 va estrenar dos quaderns d'Images, del mateix compositor. El mateix 1906 també va estrenar Miroirs, de Ravel, i tres anys després fou el torn d'estrenar Gaspard de la nuit, també de Ravel. A partir de 1912, quan es retroba amb Erik Satie, Ricard Viñes és l'encarregat d'estrenar pràcticament totes les seves composicions per a piano.[7] Mentrestant, l'any 1906 fou elegit membre del Consell Superior del Conservatori de París.

Quan no era de gira (com en el període 1930-1935), vivia a París, si bé no perdé mai el contacte amb Lleida, on tornava per Festa Major. S'establí finalment a Catalunya l'any 1940, possiblement a causa de l'ocupació alemanya de París; morí a Barcelona tres anys més tard. Seguint el seu desig, fou enterrat al Cementiri de Lleida, al costat de sa mare.

El pianista de les avantguardes[modifica]

Viñes amb Ravel i Hélène Jourdain-Morhange el 1923

Viñes tingué molt d'èxit com a intèrpret i divulgador de la música contemporània francesa i espanyola, i va fer centenars de concerts: molts a París, però també a força altres països europeus i sud-americans. Donà nombroses primeres audicions a Maurice Ravel, amb qui mantenia una estreta amistat; li estrenà Menuet antique (1898), Jeux d'eau (1902), Pavane pour une infante défunte (1902), Miroirs (1906), i Gaspard de la nuit (1909). Ravel li dedicà dues de les seves obres. Altres autors de qui estrenà peces: Claude Debussy, Erik Satie, Enric Granados, Manuel de Falla, Joaquín Turina, Frederic Mompou i Déodat de Séverac. Contribuí a difondre la música russa i sud-americana per a piano de començament de segle; en els seus concerts programà obres de Sergei Liapunov, Aleksandr Borodín, Modest Mússorgski, Mili Balakirev, i Nikolai Rimski-Kórsakov, i després de la seva segona gira americana dedicà el seu primer recital parisenc a nombrosos compositors sud-americans com Alberto Wiliams, Carles Pedrell, Juan José Castro, R.Rodríguez, Heitor Villa-Lobos o Pedro Humberto Allende Sarón.

A més de Ravel, altres compositors li dedicaren obres: Rafael de Aceves (Cordobesa), Séverac (Vers le mas en fête, Coin de cimitiere au primtemps), Constantin Brăiloiu (5 rondes à danser au soleil: danse núm. 1, Ritournelle pour sa mie), Falla (Noche en los Jardines de España), Halffter (Llanto por Ricardo Viñes, 1943), Ana María Elena Idiartborde (Páginas argentinas), Mompou (Recordando a Ricardo Viñes), Montsalvatge (Quatre diàlegs amb el piano), Rodrigo (A l'ombre de Torre Bermeja), Déodat de Séverac (Suite pour piano).

Ultra la seva faceta com a intèrpret, compongué obres per a piano i per a cant. Exercí la docència, i alguns dels seus deixebles esdevingueren músics coneguts (Francis Poulenc, Marcelle Meyer o Enriqueta Garreta). Es dedicà a la crítica musical, amb col·laboracions a les revistes Música, Revista Musical de Madrid i Revista Musical Catalana. I escrivia poesia en català, castellà i francès.

En morir, la seva família va heretar el seu arxiu personal. La part més important, 836 peces, va ser adquirida per la universitat de Colorado, a Boulder (Colorado), i es conserva a la Ricardo Viñes Piano Music Collection.

En homenatge al músic, la Paeria de Lleida convoca anualment el Concurs Internacional de Piano Ricard Viñes. Diverses tesis doctorals han estudiat la seva obra (Esperanza Berrocal, Manon Bouchard, Nina Gubisch-Viñes). També té una plaça amb el seu nom, segurament la més popular de la ciutat; recentment remodelada segons projecte de l'arquitecta Benedetta Tagliabue.

Obra[modifica]

  • Cançó núm. 6

Primeres audicions[modifica]

Primeres audicions[8]
Data Títol Compositor
1898-04-18 Menuet antique (dedicat a Ricard Viñes)
Sites auriculaires (a dos pianos, amb Marthe Dron)
Maurice Ravel
1902-01-10 Pour le piano (Prélude, Sarabande, Toccata) Claude Debussy
1902-04-05 Pavane pour une infante défunte Maurice Ravel
1903-02-28 Variacions simfòniques César Franck
1904-01-09 Estampes Claude Debussy
1905-01-08 Concert per a piano i orquesta Nikolai Rimski-Kórsakov
1905-03-25 Quadres d'una exposició Modest Mússorgski
1905-02-10 Masques
L'isle joyeuse
Claude Debussy
1905-02-18 En Languedoc Déodat de Séverac
1906-01-06 Miroirs Maurice Ravel
1906-02-06 Images (1a sèrie) Claude Debussy
1908-02-21 Images (2a sèrie) Claude Debussy
1909-01-09 Gaspard de la nuit Maurice Ravel
1909-03-21 Cuatro piezas españolas Manuel de Falla
1911-02-10 Minstrels
Rincones Sevillanos
Claude Debussy
Joaquín Turina
1913-06-05 Descriptions automatiques Erik Satie
1916-09-13 Noches en los jardines de España (dedicada Ricard Viñes) Manuel de Falla
1922-01-07 Scènes d'enfants Frederic Mompou
1926-03-05 Charmes
Parc d'atraccions
Frederic Mompou
Manuel Blancafort
1926-04-15 Cants íntims
Marche joyeuse
Manuel Blancafort
Ernesto Halffter
1926-06-09 Cançó i dansa III Frederic Mompou
1937 (sense data) (sense especificar) René Leibowitz
Eduardo Sciortino
altres compositors no especificats

Composicions per a piano[modifica]

  • Deux hommages, dedicats a Satie i Séverac
  • Quatre hommages pour le piano
    • En Verlaine mineur, dedicat a Gabriel Fauré
    • Menuet spectral, en memòria de Ravel (1938)
    • Thrénodie, ou Funérailles antiques: hommage à la mémoire d'Erik Satie (1927)
    • Crinoline ou La Valse au temps de la Montijo, dedicat a Léon-Paul Fargue) (1927)
  • Marche funèbre

Exposicions[modifica]

El 2007, el Museu d'Art Jaume Morera de Lleida li va dedicar una exposició retrospectiva. Comissariada per Màrius Bernadó, aquesta exposició fou la primera revisió important sobre la figura del pianista, indefectiblement lligat a la seva ciutat natal que, després de la seva mort, acollí una part important del seu llegat (objectes personals, partitures, obres d'art, etc.), actualment dipositat al Museu d'Art Jaume Morera i a l'Auditori Municipal. L'exposició s'articulà en diferents àmbits: per una banda es mostrà el personatge tot situant-lo en el seu context musical i artístic. També es va posar en relleu l'ampli espectre de personatges de tots els camps que entraran en contacte amb ell (músics, pintors, literats...), tots ells lligats a la seva residència a París. [9]

Referències[modifica]

  1. «Ricard Viñes i Roda». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. 2,0 2,1 «Ricard Viñes i Roda | enciclopèdia.cat». [Consulta: 3 maig 2019].
  3. 3,0 3,1 s.n., 2015, p. 6.
  4. s.n., 2015, p. 7.
  5. 5,0 5,1 5,2 5,3 s.n., 2015, p. 7-8.
  6. s.n., 2015, p. 8.
  7. 7,0 7,1 s.n., 2015, p. 9.
  8. Bernadó, Màrius. Ricard Viñes: el pianista de les avantguardes. Lleida: Institut Municipal d'Acció Cultural, Museu d'Art Jaume Morera, 2007, p. 236-247. ISBN 9788489781948 [Consulta: 31 gener 2013]. 
  9. «Historial d'exposicions del Museu d'Art Jaume Morera de Lleida». Web. Museu d'Art Jaume Morera. [Consulta: 7 agost 2013].

Bibliografia[modifica]

Obres de Ricard Viñes[modifica]

  • Bernadó i Tarragona, Màrius (ed.). Escrits musicals de Ricard Viñes. Lleida: Universitat de Lleida, 1999. ISBN 84-8409-985-7. 
  • Lévy, Suzy (ed.). Journal inédit de Ricardo Viñes : Odilon Redon et le milieu occultiste (1897-1915). París: Aux Amateurs de livres, 1987. ISBN 2905053259. 
  • Gubisch-Viñes, Nina (ed.); Virgili, Lluís (ed.). El Diari inèdit de Ricard Viñes: fragments relacionats amb Ravel, Debussy i Duparc. Lleida: Institut d'Estudis Ilerdencs, 1986. ISBN 8400063511. 
  • Gubisch-Viñes, Nina (ed.). Journal et correspondance, 1971. 
  • Viñes, Ricard. 'Tres aristócratas del sonido: Semblanzas de Claude Debussy, Erik Satie y Maurice Ravel. Buenos Aires: Suplemento Literario del Diario "La Nación", 1934.  (reeditat a Lleida per Ignacio M. Sanuy, 1949).

Obres sobre Ricard Viñes[modifica]

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Ricard Viñes i Roda Modifica l'enllaç a Wikidata