Johannes Brahms

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Johannes Brahms
JohannesBrahms.jpg
Naixement 7 de maig de 1833
Hamburg, Alemanya
Mort 3 d'abril de 1897(1897-04-03) (als 63 anys)
Viena, Àustria
Ocupació compositor, director d'orquestra, pianista i músic
Període en actiu 1853-1896
Moviment Romanticisme musical
Estil Romanticisme
Obres destacades
Trajectòria
  • 1845 Estudia piano amb Otto Cossel i teoria amb Edwars Marxsen
  • 1853 Gira de concerts amb Reményi; coneix a Joseph Joachim; Robert Schumann escriu una excel·lent crítica d'ell
  • 1854 Schumann ingressa al manicomi i Brahms es trasllada a Düseldorf per ajudar a Clara
  • 1857 Compon el primer concert per a piano
  • 1863 Director de la Singakademie de Viena
  • 1867 Compon Un Rèquiem alemany
  • 1868 S'estableix a Viena
  • 1872 Director de la Gesellshaftskonzerte
  • 1889 Se l'anomena fill predilecte de la ciutat d'Hamburg
  • 1891 Escolta al clarinetista Richard Mühlfeld per al qual escriu diverses obres
  • 1896 Mor Clara Schumann, en el seu record compon Vier Ernste Gesange
Modifica dades a Wikidata

Johannes Brahms [joˌɦanəs ˈbʁɑ:ms] (Hamburg, Alemanya, 7 de maig de 1833 - Viena, Àustria, 3 d'abril de 1897) va ser un compositor alemany de música clàssica, un dels més representatius del Romanticisme. Brahms és una figura prominent de la música del segle XIX, potser l'últim gran compositor clàssic. Considerat l'antítesi passada de moda de Wagner i Liszt, la seva música ha demostrat per ella mateixa no només ser commovedora, sinó també molt influent en el posterior desenvolupament de la música. Home de vegades difícil i intransigent, va compondre obres mestres en tots els gèneres excepte en òpera.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Infantesa[modifica | modifica el codi]

Casa on va néixer i viure la seva infantesa Johannes Brahms

Johannes Brahms va néixer al si d'una família d'humil condició. El seu pare, Johann Jakob, tocava diversos instruments, especialment el contrabaix i la trompa, en petites orquestres que animaven la vida provinciana amb concerts en cerveseries i a l'aire lliure. La seva mare, Johanna Nissen, era costurera. La família tenia tres fills: Elisabeth, Johannes i Friedrich.

El petit Brahms era un nen tímid i delicat. Escoltava amb fascinació la seva mare quan cantava cançons populars o himnes religiosos amb una veu profunda i suau. Johanna també llegia al nen fragments de la Bíblia i poemes dels romàntics alemanys. Aquestes impressions infantils van deixar una profunda empremta en l'ànima del futur compositor.

El seu pare li va donar les seves primeres lliçons de música. Aprofitant una ocasional relació amb el mestre Otto Cossel, Johann Jakob Brahms va aconseguir que aquest notable professor de piano prengués el seu fill com a alumne sense percebre cap remuneració. Johannes tenia aleshores 7 anys i es va dedicar a l'aprenentatge amb serietat i tenacitat. Aviat Brahms es va revelar com un pianista precoç, gràcies a la qual cosa, sent encara adolescent, va contribuir a les despeses familiars amb els diners que guanyava tocant el piano en restaurants, bars i fins i tot bordells, així com fent classes. L'afecció exagerada que sentia cap a la seva mare, unida a la terrible experiència amb les prostitutes d'Hamburg, condicionarien certament la vida sentimental de Brahms. Sempre a prop de l'amor i sempre lluny d'ell. Quan va morir la seva mare, Brahms tenia 32 anys.

Es va decidir llavors que fos el mateix Eduard Marxsen, mestre de Cossel i home de gran prestigi musical, qui continués la seva formació. Marxsen, director real de música d'Altona, la magnitud artística del qual superava àmpliament la de Cossel, va acceptar el nou alumne sense reprendre'l pels seus assaigs de composició; al contrari, els va encoratjar en adonar-se del que anunciaven.

Temporada al camp[modifica | modifica el codi]

Castell de Winsen

La situació de la família Brahms es va veure alleugerida per la feina d'Hannes, com l'anomenaven de petit, però la seva delicada salut es va trencar fins a extrems que resultaven preocupants. Johann Jakob i Johanna van pensar que una temporada al camp, lluny de l'ambient ciutadà i de l'atmosfera carregada dels cafès, podria guarir el nen, però no tenien mitjans econòmics. Per fortuna, el pare havia fet amistat amb un tal senyor Giesemann, que habitava en Winsen, a uns 30 km d'Harnburg, a la ruralia, i que freqüentava un restaurant hamburguès situat en les proximitats de l'Alster, on Johann Jakob actuava com a violoncel·lista. Aquest va proposar que el seu petit Hannes fes classes de piano a la filla de Giesemann a canvi de menjar i habitació, la qual cosa va ser immediatament acceptada.

L'estiu passat a Winsen li proporcionà salut i cultura, i hi va tenir l'oportunitat de realitzar diversos arranjaments de melodies populars per a la societat coral. La tornada a Hamburg se li va fer difícil al jove Brahms, malgrat la promesa de Giesemann que el pròxim any tornaria de nou a Winsen. Va retornar a les seves lliçons amb Marxsen i al seu dur treball nocturn.

En aquells moments, el jove músic va començar a compondre petites obres amb diversos pseudònims. Es tractava d'arranjaments de temes populars, fantasies d'òpera, valsos, etc. Això li proporcionà diners, encara que no plena satisfacció.

Complerts els 15 anys, va presenciar la primera representació operística: Les noces de Fígaro, de Mozart, compositor per qui sempre va sentir una gran veneració. Quan Brahms va concloure el seu segon estiu a Winsen, es va acomiadar de la societat coral i de la família Giesemann amb la convicció que hi havia passat els dos millors estius de la seva vida. La població sencera li va tributar un emotiu homenatge. Malgrat la seva poca alçada i el seu aspecte fràgil, Brahms era ja un jove adult. La seva infantesa quedava enrere.

Coneix Liszt[modifica | modifica el codi]

Brahms als vint anys

Johannes va veure una oportunitat en acompanyar el violinista hongarès Ede Reményi per realitzar la seva primera gira de concerts, que va començar a Winsen i va continuar a Celle, Lüneburg, Hildesheim, etc., petites ciutats alemanyes on van obtenir generals èxits i alguns diners. Reményi va presentar-lo a Joseph Joachim, a qui Brahms sempre havia admirat des que el va escoltar en el concert d'Hamburg. Joachim va saber veure el geni que hi havia en Brahms i, per recomanació seva, Reményi i Brahms van tocar a la cort d'Hannover amb gran èxit. Joachim en va quedar vivament impressionat, després de sentir-lo a la gira, i no va dubtar de lliurar-li una carta de recomanació per a visitar, a Weimar (Turíngia), el gran mestre Franz Liszt. La seva estada a Weimar va ser curta, ja que, encara que Liszt el va rebre amb la màxima cordialitat, el fastuós ambient de la cort no era del grat del caràcter esquerp de Brahms. Malgrat això, Liszt va convidar Brahms a participar en la nova escola alemanya, però hi va trobar una resistència total i no va insistir-hi.

Per la seva part, Reményi no va voler tornar a les gires de poble en poble i es quedà a la cort de Weimar. Brahms es va trobar lliure i va anar a la recerca de Joachim, que havia previst un desenllaç semblant i li havia ofert la seva casa de Gotinga abans que el jove partís cap a Weimar.

Afinitats amb Joachim i els Schumann[modifica | modifica el codi]

Joachim el va recomanar ara a Robert Schumann, que a més de compositor era editor d'una revista prestigiosa de música, i va atreure l'atenció dels crítics i empresaris de música sobre el jove Brahms, cosa que va contribuir notablement que es convertís en un compositor conegut i benvolgut. La relació de Brahms amb Robert Schumann i la seva família és una de les més commovedores i interessants que s'hagin produït entre dos artistes.

D'una banda, hi havia l'emocionant generositat de Robert, que no va regatejar elogis per a aquell a qui va arribar a anomenar «l'elegit». D'altra banda, destaca la fidelitat amb què Brahms va correspondre a l'entusiasme de Schumann quan van arribar els difícils moments en els quals Robert va perdre la raó. A través de Robert Schumann, Brahms va conèixer també a la seva esposa, Clara Schumann, una pianista molt coneguda en aquell temps que també componia alguna obra, i amb la qual va establir una llarga i profunda amistat, amb singulars mostres d'afecte correspostes per aquesta en una mesura que encara avui no s'ha esclarit.

Johannes va viure moments de gran felicitat entre els seus generosos amics. En el cercle d'amistats hi havia també Louise Japha, la seva primera amiga de joventut, així com Lieschen Giesemann, que va ser la seva primera amiga de la infantesa. També va entaular amistat amb Dietrich, deixeble i Schumann, que es va sentir vivament impressionat per Brahms.

De tornada a Hannover, Brahms va conèixer Julius Grimm. Amb ell, Joachim i Díetrích, va passar el jove compositor moments inoblidables d'esbarjo, cultiu de la música i llargues converses. Llavors també va conèixer el director d'orquestra Hans von Bülow, que, tanmateix, tardaria algun temps a comprendre la verdadera dimensió del compositor. Quan això va ocórrer, anys més tard, la revelació va arribar a uns extrems exultants. Va ser Von Bülow qui va atorgar a Brahms el títol de «la tercera B alemanya», incloent el seu nom al costat dels de Bach i Beethoven. Finalment, també es van agregar al grup Robert Schumann i a Clara Wieck, que va donar alguns concerts a Hannover.

Poc temps després, Brahms es va assabentar que Schumann havia atemptat contra la seva pròpia vida llançant-se al Rin, a Düsseldorf, encara que va poder ser rescatat de les aigües a temps. Immediatament es va dirigir a aquella ciutat i va tractar de servir de consol a Clara. Va començar llavors una llarga i penosa etapa centrada en la bogeria de Robert, que va progressar inexorable entre intervals de lucidesa, durant dos anys. Clara va lluitar valerosament donant concerts i classes per tirar endavant els seus set fills i pagar l'internament del seu espòs. Brahms va romandre fidel al seu costat. Però, sens dubte, hi havia en el jove músic una mica més que fidelitat i agraïment. Aprofitant una millora de Robert, Johannes va proposar a una Clara esgotada una excursió per la vall del Rin. Durant deu dies van passar moments feliços, oblidant momentàniament la trista realitat.

El 29 de juliol de 1856, Clara, Johannes i Joachim ploraven junts la pèrdua del noble i generós Robert Schumann.

Quan el compositor tenia 25 anys va conèixer Agathe von Siebold a Gotinga. De seguida es va sentir atret per la seva bonica veu i li va prometre compondre algunes cançons perquè les cantés. Van començar a veure's amb freqüència i tots donaven per fet el festeig i el matrimoni. Tanmateix, Brahms va retornar Detmold sense haver-se compromès.

Trasllat a Viena[modifica | modifica el codi]

El 1862 Brahms es va instal·lar amb caràcter definitiu a Viena, on es va dedicar per complet a la composició. Durant gairebé 30 anys va compondre obres musicals que han arribat a formar part del repertori essencial de la música clàssica romàntica, i que ja durant la vida de Brahms van ser acollides molt favorablement, de manera que va ser considerat un dels grans compositors de la seva època. El seu primer èxit important el va tenir amb Un Rèquiem alemany, una gran obra coral. Amb el Requem va iniciar l'etapa instrumental que caracteritza la maduresa del seu art compositiu: tres concerts (el núm. 2 per a piano, el concert per a violí i el concert per a violí i violoncel), quatre simfonies, dues obertures, diverses cantates (Rinaldo, Cant triomfal, Nänie, Rapsòdia per a contralt, Cançó del destí) i les Variacions sobre un tema de Haydn.

Quant a les seves vivències personals, en l'aspecte sentimental es trobava curullat per aquest amor ideal, sempre pròxim i sempre distant, de Clara Wieck. I potser per la breu passió juvenil que en ell va despertar la mateixa filla de Clara, Julie Schumann, que, a la manera d'un Intermezzo o d'un Trio, serveix de contrast a aquest joc amorós -Scherzo- tan complex i subtil entre Johannes i Clara. Aprofitava les estades en la llar dels Schumann per donar classes de piano als fills de la ja vídua, Clara, sobretot a la que seria una molt bona pianista Eugenie Schumann (1851-1938), i també va tenir excepcionalment alguns altres alumnes com l'austríac Richard von Perger (1854-1911).[1]

Maduresa i reconeixement[modifica | modifica el codi]

Brahms va assolir amb l'estrena de la primera simfonia a Karlsruhe i amb les seves successives interpretacions a Mannheim, Munic i Viena, un dels èxits més grans -si no el major- de tota la seva carrera musical. L'any següent va dirigir l'obra a Leipzig i va ser nomenat doctor honoris causa per la Universitat de Cambridge, honor que va recollir Joachim, ja que Brahms no es va desplaçar fins a Anglaterra. En el curs d'aquell estiu va elaborar la segona simfonia. Brahms es trobava a Pörtschach, al sud d'Àustria, lloc de paisatges molt bonics. La nova obra apareixia com una evocació de la naturalesa, si bé el seu contingut no s'esgotava en absolut amb aquesta referència. També va compondre a Pörtschach el seu bonic concert per a violí, dedicat a Joseph Joachim i estrenat per aquest i Brahms a Leipzig el 1879.

Mürzzuschlag al voltant del 1900

Als 47 anys, la Universitat de Breslau li va concedir el títol de doctor en música. Per a la celebració, va compondre l'Obertura per a un festival acadèmic, esplèndida partitura que, dins d'una escrupolosa estructura, conté fragments de cançons estudiantils i finalitza amb el brillant Gaudeamus igitur.

Viena i els seus bonics voltants la font d'inspiració per a la tercera simfonia. A començaments de l'estiu de 1884 va passar a residir a Mürzzuschlag, a Estíria, on va iniciar la quarta simfonia.

El llac de Thun al voltant de 1900

Una època especialment rica des del punt de vista creatiu tanca la seva etapa de plenitud. Estiuejava llavors en el meravellós llac de Thun, a Suïssa. El tercer darrer estiu en aquell lloc va coincidir amb el tancament de l'arc simfònic del compositor: l'esplèndid Doble concert per a violí i violoncel. Una obra escrita en el vell estil concertant barroc i l'austeritat d'inspiració del qual preludiava ja l'etapa final de la seva producció. Brahms va finalitzar el seu tercer estiueig al llac de Thun, on va compondre tantes boniques partitures. Va concloure la tercera sonata per a violí i piano, obra de notable inspiració.

Per fi, Hamburg es va decidir a atorgar al seu il·lustre fill el títol de ciutadà d'honor. Per la seva part, l'emperador Francesc Josep li va concedir l'Orde de Sant Leopold. Els honors s'acumulaven sobre el ja ancià Brahms, que, per contrast, manifestava un total menyspreu per les convencions socials.

A l'edat de 57 anys Brahms va decidir abandonar la composició. No obstant això, no va ser conseqüent amb la seva decisió, ja que uns anys abans de la seva mort va compondre encara algunes de les seves millores obres, com les dues Sonates per a clarinet i les quatre Cançons serioses. Molts han considerat Brahms com el successor de Beethoven, i la seva primera simfonia va ser anomenada desena simfonia de Beethoven. A més de les ja citades obres, en va compondre altres també de molt aclamades, com el concert per a violí i diferents variacions, gènere que va conrear amb especial fortuna. Va ser prolífic en la composició de música de cambra i de peces per a piano sol, així com de cançons.

Brahms (a la dreta) amb Johann Strauss

Com la majoria dels compositors romàntics, Brahms venerava Beethoven, que va exercir una marcada influència en ell. Però també va sentir una gran admiració pels grans compositors de l'època clàssica, Mozart i Haydn. Col·leccionava primeres edicions de les seves partitures i autògrafs, i fins i tot editava partitures de les obres que es representaven habitualment. La seva identificació amb la música del període clàssic va ser tanta que va incorporar a molts moviments de les seves obres les formes d'aquella música. Per això a Brahms se'l considera el més clàssic dels compositors romàntics.

En el seu treball, Brahms va anar convertint-se en un perfeccionista. Una mostra d'això és el fet que trigués tants anys a acabar la seva primera simfonia. Alguns experts opinen que aquesta simfonia en realitat no va ser la primera, ja que la primera no havia arribat a sortir a la llum perquè Brahms no n'estava satisfet. El que és segur és que Brahms trencava amb certa freqüència noves composicions que no estaven a l'alçada de les seves exigències.

Com a persona Brahms va ser amant de la naturalesa. En els seus passeigs pels boscos que envolten Viena duia sempre caramels que repartia entre els nens. Amb els adults era més aviat esquerp, encara que els seus amics l'apreciaven sincerament. Brahms mai va arribar a casar-se. Va morir als 63 anys a Viena, com a conseqüència d'un càncer de fetge.

Brahms i la seva obra[2][3][modifica | modifica el codi]

Podríem distingir quatre períodes de creació de Brahms, que coincidirien amb els particulars esdeveniments de la seva vida.

En el primer període (fins a 1855) hi trobem l’amistat amb Joachim, les seves relacions amb Robert Schumann i l’amor apassionat per Clara Schumann. En aquest període, el Brahms romàntic considerava més important el sentit de la seva obra que la forma. Li agradava l’expressió sincera i els contrastos sobtats. Les seves obres eren senzilles, tendres i el piano va ser el seu principal mitjà d’expressió. 

De seguida es va desinteressar per aquestes obres i amb Joachim va aprendre contrapunt. La seva vida canviava i, amb ella, les seves obres, de manera que l’actitud mental i la forma d’expressar-se havien adquirit lucidesa i calma. Va seguir principalment els modes clàssics i les composicions es van tornar més madures, suaus, íntimes i meditades. Començaven a aparèixer les combinacions d’estats d’ànim, tot i que encara no havia trobat aquest meravellós equilibri entre la malenconia romàntica i la serenitat clàssica. Es tracta del “segon període”, un període de transició, en el que ell es trobava sense llar ni amb una forma definitiva per al seu estil. És per això que s’interessa sobretot per la música de cambra. 

El “tercer període” es va obrir amb la composició del seu Rèquiem alemany, la seva primera gran obra coral, amb la qual es faria molt famós. És l’època en què s’estableix definitivament a Viena i quan el seu art arriba al seu punt culminant. La combinació brahmsiana de l’esperit dels segles XVI al XIX arriba al seu màxim desenvolupament i el maneig dels recursos es fa visible en les seves grans obres corals i orquestrals, totes compostes en aquest període. Així, aconsegueix més intensitat tràgica i contingut emocional. La malenconia es fa més essencial i l’efervescent Scherzo de joventut es torna més serè.

Després del Quintet de corda en Sol major, Brahms va sentir que la seva potència creadora es donava per acabada i un any més tard publica el seu testament. Es dedica a posar en ordre les seves obres i a destruir el que no serveix. Però  l’impuls reviu i torna amb obres molt diferents a les precedents. En el “quart període” la seva obra es torna més seriosa, però igualment més espontània. Torna a la seva joventut, amb música de cambra, el piano i el “lied”. Segurament menys pendent de l’aparença exterior, la seva obra apareix més espiritual, amb una gran força constructiva formal i un refinament tècnic.

Obres per a piano[modifica | modifica el codi]

L'estil pianístic de Brahms és molt característic, amb un ús generalitzat de tota l'amplitud del teclat i una utilització molt expressiva de les notes greus. És freqüent que la melodia es trobi en veus mitjanes, i solen trobar-se en algunes obres esquemes rítmics diferents per a cada mà, cosa que dóna lloc a superposicions molt originals.

Brahms va ser un gran virtuós del piano des de ben jove i és per això que dedica gran part de la seva vida a escriure per aquest instrument.

La primera composició de Brahms per a piano és l’Scherzo en Mi bemoll menor, Op. 4, compost el 1851. Resulta significant que un tema sigui tret de l’obertura de Hans Heiling de Marschner i que hi inclogui 2 trios, segurament sota la influència de Schumann. L’obra dóna la impressió de ser una reducció per a piano d’una obra orquestral a causa de la seva estructura.

Després d’aquest, començà la seva poderosa trilogia de Sonates. La primera és la Sonata en fa sostingut menor Op.2, d’un caràcter juvenil romàntic i rebel, amb la incorporació de cançons populars però que encara procura mantenir la forma dels ideals de Haydn, Mozart i Beethoven.

Al gener de 1853 comença a escriure la Sonata en Do Major per a piano, l’Andante de la qual havia estat escrit l’any anterior. En comparació amb l’anterior té molta més unitat i densitat, si bé no hi ha tant valor musical. En aquesta sonata es nota la influència de les sonates de Beethoven i el lirisme d’algun dels seus lieder.

La Sonata en Fa menor Op. 5 és l'última i més extensa de totes. És gairebé un experiment i, en comptes dels quatre temps usuals, en conté 5 com els antics divertimenti. És una obra dramàtica, de la qual fins i tot Wagner es va inspirar en un fragment de l’òpera Els mestres cantors, similar a la coda de l’Andante de Brahms. Torna a ser una obra gairebé orquestral.

Posteriorment es va centrar en l’art de la variació. Les primeres, les Variacions sobre una cançó hongaresa, una altra cop inspirades amb la gira de concerts amb Reményi. Després van venir les Variacions sobre un tema de Robert Schumann, Op.9  (Variacions sobre un tema d’”ell” dedicades a “ella”) després del naixement del fill de Clara i quan Robert ja es trobava en el deliri. Estan dedicades a la parella i en elles es nota un gran destresa en el contrapunt de Schumann i Bach. Les Quatre Balades són l'última composició pianística del seu primer “període creatiu”. En acabat, es va centrar més en els estudis de composició, introduint també la variació.

Aquí hi podem trobar les Variacions sobre un tema original, Op.21/1,  les Variacions i fuga sobre un tema de Händel, Op.24, amb un estricte respecte a les regles i la més gran llibertat creadora en equilibri, les Variacions sobre un tema de Robert Schumann, primer dúo de pianos en homenatge al compositor mort, i les Variacions sobre un tema de Paganini, op. 35, molt virtuoses i a partir d’estudis de piano en els que Brahms es va limitar a arreglar obres d’altres compositors. 

En el “tercer període” va escriure el cicle de 16 valsos a quatre mans i les Danses hongareses per a dos pianos, inspirades també en les gires amb Reményi.

Les Variacions sobre un tema de Haydn constitueixen l’última obra extensa per a piano del compositor i després d’elles van seguir les peces pianístiques Op. 76, entre 1871 i 1878 (4 Intermezzi, i 4 Capricci). El mètode d’escriptura s’havia apropat més a Schumann i a Chopin.

Després de les obres més apassionades del “tercer període” (les dues Rapsòdies, Op. 79), Brahms tanca el cicle amb quatres col·leccions publicades el 1892 i 1893 (Fantasies Op. 116, tres Intermezzi Op. 117, Peces per a piano Op. 118 i Op. 119). Són peces senzilles i amb tendència a l’art preclàssic, sens dubte marcades pel gran desenvolupament des de les seves primeres obres fins a la delicadesa d’aquestes miniatures.

Obres per a Música de Cambra[modifica | modifica el codi]

Brahms és reconegut unànimement com un dels compositors més importants pel que fa a la música de cambra, gènere en què va destacar des de la seva joventut.

La seva primera obra va ser el Trio amb piano en Si major op. 8, ple de frescor juvenil, delicadesa i una gran varietat de matisos. Degut a l’exuberància juvenil, el va modificar posteriorment. Cal dir que segurament abans havia escrit el Trio amb piano en La major, obra que es qualificà com a pòstuma.

Les seves primeres composicions de cambra, com el Sextet de corda núm. 1 op. 18 (1859-1860) en si bemoll major, o el Quartet amb piano núm. 1 op. 25 (1857-1861) i el gairebé sorgit a la vegada Quartet amb piano núm. 2 op. 26, mostren una gran amplitud i complexitat d'idees que només amb molta dificultat aconsegueix fer entrar en el motlle de la música de cambra. El sextet té característiques de les obres de joventut que es combinen amb les obres de l’escola vienesa i hi apareix l’esperit de Schubert, Beethoven i Haydn, fet que també s’apreciarà en el 2n Quartet. El posterior Sextet en Sol Major Op. 36 és una mica més contingut en el seu estil, però més elaborat artísticament.

La culminació d'aquesta primera època es troba en el Quintet amb piano en fa menor, op. 34, veritable síntesi del classicisme romàntic, amb nombrosos contrastos d’esperit i amb una forma adequada a les idees i sentiments de l’autor.

Després d’escriure la Sonata en Mi menor, Op. 38 per a violoncel i piano (1862-1865), obra en homenatge a Bach i al seu “Art de la Fuga”, Brahms escriu una peculiar obra intermèdia, el Trio per a trompa de caça, violí i piano, op. 40. El fet d’utilitzar un instrument antic denota el seu gust pel timbre. L’obra està impregnada de melancolia i un immens sentiment per la naturalesa.

Després d’un període de 8 anys, escriu nombroses obres de gran importància. Per una banda, els Quartets de corda Op. 51 en Do menor i La menor, amb un perfeccionament clarament marcat per la seva maduresa. La unió entre les diverses seccions de cada moviment i l’expressió clara dels diferents sentiments denota la seva destresa, que havia adquirit després de nombrosos intents de quartets no publicats. El quartet amb piano en Do menor op. 60 fou escrit en dos períodes creatius diferents. En el primer moviment encara persisteix la tràgica desesperança del període Sturm und Drang, mentre que els dos últims moviments són propis de la maduresa del mestre. El Quartet de corda en Si bemoll major Op. 67, en canvi, constitueix un contrast alegre i bucòlic en relació a les altres obres del mateix gènere compostes abans. Per altra banda, durant els estius dels anys 1878 i 1879, Brahms va escriure a Pörtschach la seva primera Sonata per a violí i piano en Sol Major, Op.78, la qual té relació amb els seus lieder Regenlied i Nachklang. El Trio en Do major Op. 87 va ser compost entre 1880 i 1882 i està dominat pels grans contrastos i un lleuger color hongarès. Van seguir el Quintet de corda en fa major, Op. 88, amb dos violes en comptes de dos violoncels, una Sonata per a violoncel, una per violí i el Trio en do menor op. 101. Entre la de violoncel i la de violí hi ha clares diferències. Mentre en la primera predomina l’esperit masculí, els principals trets de la segona són la dolçor i la tendresa femenines. S’ha de dir que hi ha una clara influència de Mozart i Schubert. Finalment trobem la Sonata per a violí i piano en re menor, Op. 108 (1866-1888), amb una estructura més àmplia, brillant i, fins i tot, més apassionada que les dues primeres i el Quintet de corda en sol major, Op. 111 (1890).  

En els seus últims anys, després de conèixer el clarinetista Richard Mühlfeld, Brahms va compondre amb el clarinet obres amb un caràcter més melancòlic i ombrívol. A més, cada vegada era més evident la seva tendència i inclinació per als compositors del passat. Entre aquestes obres hi ha el Trio en La menor per a clarinet, violoncel i piano Op. 114, el Quintet en Si menor per a clarinet i corda, Op. 115 (semblant a les antigues formes de la Suite i del Divertimento o la Suite-Variació) i les dues sonates per a clarinet i piano, en Fa menor i en Mi bemoll major, Op. 120 (1 i 2), on s’accentuen les possibilitats del clarinet, en particular els canvis de registre, una certa austeritat de to  i una tendra melancolia que rarament s’interromp amb accents enèrgics o alegres.

Música orquestral[modifica | modifica el codi]

A diferència del que va succeir en la música de cambra, Brahms es va acostar al gènere simfònic amb molts dubtes, intimidat per l'exemple de Beethoven, i gairebé totes les seves obres pertanyen al període de maduresa del compositor. Per això, les seves primeres obres orquestrals s'aparten del model de les simfonies de Beethoven, com succeeix en la Serenata nº 1 en re major op. 11 (fruit de l’aplicat estudi de les partitures clàssiques a Detmold), i sobretot la Serenata nº 2 en la major op. 16, en la qual ja trobem l'estil característic de Brahms i que es tracta gairebé d’un Divertimento.

Un altre bon exemple són les Variacions sobre un tema de Haydn, op. 56, compostes a partir d'una obra anterior per a dos pianos i que es basen en la Feldpartita en Si bemoll major de Haydn. Aquestes variacions són fascinants degut a les combinacions i oposicions de sons, tan sorprenentment refinades i enginyoses. 

Brahms es va anar acostant al repertori simfònic a través de les obres per a cor i orquestra. De 1873 a 1887, però, compon una intensa producció de deu obres per a orquestra.

Després de 5 obres orquestrals, el 1876 gosa finalitzar la seva Primera simfonia op. 68, tot i que va estar treballant durant més de vint anys en ella. Paradoxalment, l'èxit d'aquesta obra tan personal i meditada ve condicionat per una suposada influència de Beethoven que va fer que alguns l’anomenessin "la Desena", en referència a les nou simfonies de Beethoven. No hi ha tanta semblança en el material temàtic, sinó més aviat en el contingut poètic.

Igual d’èxit va aconseguir Segona simfonia en re major op. 73, composta l'any següent. Entre la 1a i la 2a de Brahms hi ha un contrast similar entre la 5a i la 6a de Beethoven, ja que els dos van sentir el desig de crear alguna cosa lleugera, despreocupada, però de la mateixa categoria, després de l’anterior simfonia.

Les simfonies Tercera en fa major op. 90 i Quarta en mi menor op. 98 són obres que exploren territoris encara més nous en un estil post-romàntic, en el qual no falten referències a la música antiga. En la tercera, com en altres obres del període de maduresa, es pot veure que el clímax no està al començament, sinó al final de l’obra, considerant l’últim moviment com un mer “final feliç”, brillant i alegre. La quarta és més severa i densa que les precedents. Particularment, el final de la Quarta simfonia mostra una síntesi molt original i profunda entre el classicisme romàntic i les formes barroques (a través de Bach). Les quatre simfonies de Brahms constitueixen una de les culminacions del gènere simfònic del segle XIX i s'han mantingut constantment al capdamunt del repertori simfònic fins a l'actualitat.

Un altre aspecte de la seva música orquestral són els seus quatre concerts, que també són considerats com a obres mestres del repertori concertant. El primer d'ells és el Concert per a piano nº 1 en Re menor op. 15, una obra plena d'arravatament juvenil i la concepció gairebé tràgica del qual va sorgir després de l'intent de suïcidi de Schumann. En aquesta obra l’orquestra i el piano són tractats amb igual importància i el piano habitualment agafa motius de l’orquestra, com es feia en el “concert” vivaldià. En canvi, el Concert per a violí en re major op. 77 és una obra de maduresa, plena d'expressivitat lírica, com el Concert per a piano nº 2 en si bemoll major op. 83. El concert per a violí té reminiscències al concert de Beethoven, així com una relació amb la Simfonia en Re.

En els seus últims anys, va compondre el Doble concert per a violí i violoncel en la menor op. 102, en el qual aconsegueix una síntesi entre el concert clàssic-romàntic i les formes concertants del barroc. S’acosta als Concerti Grossi, al Triple de Beethoven i fins i tot al Concert per a violí en la menor de Viotti.

Brahms va compondre a més en el mateix any dues obertures amb un caràcter completament oposat: l'Obertura per a un Festival Acadèmic, op. 80, mostra la faceta més humorística del seu caràcter, ja que es tracta d'una peça solemne basada en cançons estudiantils. É una mostra de la seva gratitud per haver estat nomenat Doctor “honoris causa” Per contra, l'Obertura Tràgica, op. 81 és una obra ombrívola i severa.

Cançons[modifica | modifica el codi]

Brahms va compondre cançons per a veu i piano al llarg de tota la seva vida i és un dels representants més importants del corrent del Lied alemany. Gairebé totes elles són cançons no agrupades en cicles, amb excepcions com el cicle de La Bella Magelone, op. 33 o les Cançons gitanes op. 103. En les seves cançons, Brahms utilitza textos molt variats, que abasten des de poemes dels grans clàssics alemanys, com Goethe, fins a poetes contemporanis com el seu amic Klaus Groth. Brahms va ser un gran mestre en aquest gènere, probablement en el qual va expressar els seus sentiments íntims amb més facilitat. Les cançons de Brahms es caracteritzen per la riquesa de la seva harmonia, una perfecta unitat entre text i música, i encara que trobem una immensa varietat, predominen les que mostren un caràcter nostàlgic i tardor que s'ha associat a aquest músic. És difícil trobar exemples que destaquin del conjunt, però es pot esmentar l'amor etern (Von Ewiger Liebe op. 43 núm 1), la cèlebre Cançó de bressol (Wiegenlied op. 49, núm. 4), Cançó de pluja (Regenlied "op. 59 nº 3), Nostàlgia, ("Heimweh" op. 63 nº 9) o El rossinyol ("Nachtigall" op. 97, núm. 1). Són molt representatives de l'estil de Brahms les Dues cançons per a contralt, viola i piano op. 91. També va compondre una sèrie important de Volkslieder o cançons compostes sobre melodies populars. 

Una de les seves últimes obres són les Quatre cançons serioses op. 121 sobre textos de la Bíblia que van des Salomó fins a Sant Pau, en les quals trobem també les característiques del seu estil tardà.

Com s'ha comentat, el registre ideal per a la interpretació de les cançons de Brahms és l'intermedi, especialment en la veu de contralt, recordant a més que Brahms sentia predilecció pels registres mitjans en instruments com la viola, la trompa o el clarinet.

També va compondre diversos cicles de cançons titulats Cançons d'amor ("Liebeslieder Waltzer"), per a diverses veus i piano, i que abasten diversos cicles. Aquestes cançons estan compostes en forma de vals i tenen un caràcter alegre i popular.

Música simfonicocoral[modifica | modifica el codi]

Brahms va crear diverses i molt importants obres per a cor i orquestra (simfonies corals). La principal d'elles és el Rèquiem alemany op. 45. Brahms, que era agnòstic, va compondre aquesta obra sobre textos bíblics, però escollint de manera que es reflectissin molt més els aspectes humans de la mort que els pròpiament religiosos, pel que suposa una contribució molt especial al gènere, ja que no es tracta d'una missa de rèquiem pròpiament dita. El tractament del cor, els solistes i l'orquestra és líric i expressiu, encara que també existeixen influències de l'oratori i del contrapunt barrocs. 

A més, en la seva etapa de maduresa va compondre una important sèrie d'obres per a cor i orquestra basades en textos de poetes alemanys: La Cançó de la Destinació op. 54, sobre text de Friedrich Hölderlin, Nänie op. 82, sobre Friedrich von Schiller, el Cant de les Parques op. 89 sobre text de Goethe, o la Rapsòdia per a contralt, cor masculí i orquestra op. 53, també amb text de Goethe. Una altra obra que pertany a aquest gènere és Rinaldo op. 50, sobre Torquato Tasso, obra pròxima al gènere operístic, en el qual Brahms no va compondre cap obra.

Danses hongareses[modifica | modifica el codi]

Les danses hongareses (en alemany, Ungarische Tänze), és un grup de 21 alegres danses, basades majoritàriament en temes hongaresos. Les danses 11, 14 i 16, són originals. Duren entre un i quatre minuts. Brahms originalment les va compondre per a piano a quatre mans, i després va arreglar deu d'elles per a piano sol, i algunes altres (1, 3 i 10) per a orquestra. Altres compositors, notablement Antonín Dvořák, han orquestrat les altres. Potser la més coneguda és la Dansa Hongaresa 5 en fa sostingut menor (en sol menor en la versió orquestral). De totes les danses hongareses s'han fet innombrables versions clàssiques, acústiques, amb noves tecnologies. En elles es troben algunes de les peces més populars del compositor .

Obres completes[modifica | modifica el codi]

Obres amb número d'Opus[modifica | modifica el codi]

  • Opus 1: Opus 2: Sonata per a piano núm. 2 en Fa sostingut menor
  • Opus 3: 6 Cançons per a tenor o soprano i piano
    • Liebestreu
    • Liebe und Frühling I
    • Liebe und Frühling II
    • Lied
    • En Reer Fremde
    • Lied
  • Opus 4: Scherzo per a piano en Mi bemoll menor
  • Opus 5: Sonata per a piano núm. 3 en fa menor
  • Opus 6: 6 Cançons per a tenor o soprano i piano
    • Spanisches Lied
    • Der Frühling
    • Nachwirkung
    • Juche
    • Wie Die Wolke nach Der Sonne
    • Nachtigallen schwingen lustig
  • Opus 7: 6 Cançons per a veu i piano
    • Treue Liebe
    • Parole
    • Anklänge
    • Volkslied
    • Die Trauernde
    • Heimkehr
  • Opus 8: Trio núm. 1 en si major per a piano, violí i violoncel
  • Opus 9: 16 Variacions per a piano sobre un tema de Schumann
  • Opus 10: 4 Balades per a piano
  • Opus 11: Serenata núm. 1 en re major per a orquestra
  • Opus 12: Ave Maria per a cor femení i orquestra o orgue
  • Opus 13: Cançó fúnebre per a cor i instruments de vent
  • Opus 14: 8 Cançons i Romances per a veu i piano
    • Vor dem Fenster
    • Vom verwundeten Knaben
    • Murrays Ermordung
    • Ein Sonnett
    • Trennung
    • Gang zur Liebsten
    • Ständchen
    • Sehnsucht
  • Opus 15: Concert per a piano núm. 1 en re menor
  • Opus 16: Serenata núm. 2 en la major per a petita orquestra
  • Opus 17: 4 Cançons per a cor femení, 2 trompes i arpa
    • Es tönt eet voller Harfenklang
    • Lied Von Shakespeare
    • Der Gärtner
    • Gesang aus Fingal
  • Opus 18: Sextet de corda núm. 1 en Si bemoll major per a 2 violins, 2 violes, i 2 violoncels
  • Opus 19: 5 Poemes per a veu i piano
    • Der Kuss
    • Scheiden und Meiden
    • En Reer Ferne
    • Der Schmied
    • An eine Aeolsharfe
  • Opus 20: 3 Duos per a soprano i contralt amb piano
    • Weg Der Liebe I
    • Weg Der Liebe II
    • Die Meere
  • Opus 21/1: Variacions per a piano sobre un tema original, en re major
  • Opus 21/2: Variacions per a piano sobre una cançó hongaresa, en re major
  • Opus 22: 7 Cançons a Maria per a cor mixt a cappella
    • Der englische Gruß
    • Marias Kirchgang
    • Marias Wallfahrt
    • Der Jäger
    • Ruf zur Maria
    • Magdalena
    • Marias Lob
  • Opus 23: Variacions per a piano a 4 mans sobre un tema de Schumann
  • Opus 24: Variacions i Fuga per a piano sobre un tema de Handel
  • Opus 25: Quartet per a piano núm. 1 en sol menor
  • Opus 26: Quartet per a piano núm. 2 en la major
  • Opus 27: Salm núm. 13 per a cor femení a 3 veus amb orgue o piano
  • Opus 28: 4 Duos per a contralt i baríton amb piano
    • Die Nonne und Der Ritter
    • Vor Der Tür
    • Es rauschet des Wasser
    • Der Jäger und sein Liebchen
  • Opus 29: 2 Motets per a cor mixt a 5 veus a cappella
    • Es ist des Heil uns kommen her
    • Schaffe in Mir, Gott, eet Rein Herz
  • Opus 30: Geistliches Lied
  • Opus 31: 3 Quartets per a soprano, contralt, tenor, baix i piano
    • Wechsellied zum Tanze
    • Neckereien
    • Der Gang zum Liebchen
  • Opus 32: 9 Cançons per a veu i piano
  • Opus 33: Romances (Magalone-Lieder) per a piano
  • Opus 34: Quintet per a piano en fa menor
  • Opus 34b: Sonata per a 2 pianos en fa menor
  • Opus 35: Estudis per a piano en la menor - Variacions sobre un tema de Paganini
  • Opus 36: Sextet de corda núm. 2 en sol major per a 2 violins, 2 violes, i 2 violoncels
  • Opus 37: 3 Cors espirituals per a cor femení a cappella
    • O bone Jesu
    • Adoramus
    • Regina Celi
  • Opus 38: Sonata per a violoncel núm. 1 en mi menor amb piano
  • Opus 39: Valsos per a piano
  • Opus 40: Trio en Mi bemoll major per a trompa (o violoncel o viola), violí i piano
  • Opus 41: 5 Cançons per a cor masculí a 4 veus
    • Ich schwing mein Horn ins Jammertal
    • Freiwillige her!
    • Geleit
    • Marschieren
    • Gebt Acht!
  • Opus 42: 3 Cançons per a cor mixt a 6 veus a cappella
    • Abendständchen
    • Vineta
    • Darthulas Grabegesang
  • Opus 43: 4 Cançons per a veu i piano
    • Von ewiger Liebe
    • Die Mainacht
    • Ich Schell mein Horn ins Jammerthal
    • Des Lied vom Herrn Von Falkenstein
  • Opus 44: 12 Cançons i Romances per a cor femení a 4 veus a cappella o amb piano ad libitum
    • Minnelied
    • Der Bräutigam
    • Barcarole
    • Fragen
    • Die Müllerin
    • Die Nonne
    • Vier Lieder aus dem Jungbrunnen (I)
    • Vier Lieder aus dem Jungbrunnen (II)
    • Vier Lieder aus dem Jungbrunnen (III)
    • Vier Lieder aus dem Jungbrunnen (IV)
    • Die Braut
    • Märznacht
  • Opus 45: Un Rèquiem alemany per a solistes, cor i orquestra
  • Opus 46: 4 Cançons per a veu i piano
    • Die Kränze
    • Magyarisch
    • Die Schale Der Vergessenheit
    • An Die Nachtigall
  • Opus 47: 5 Cançons per a veu i piano
    • Botschaft
    • Liebesglut
    • Sonntag
    • O liebliche Wangen
    • Die Liebende schreibt
  • Opus 48: 7 Cançons per a veu i piano
    • Der Gang zum Liebchen
    • Der Überläufer
    • Liebesklage dónes Mädchen
    • Gold überwiegt Die Liebe
    • Trost in Tränen
    • Vergangen ist Mir Glück und Heil
    • Herbstgefühl
  • Opus 49: 5 Cançons per a veu i piano
    • Am Sonntag Morgen
    • An eet Veilchen
    • Sehnsucht
    • Wiegenlied
    • Abenddämmerung
  • Opus 50: Rinaldo (Cantata) per a tenor, cor masculí i orquestra
  • Opus 51: 2 Quartets per a corda:
    • núm. 1 en do menor
    • núm. 2 en la major
  • Opus 52a: Valsos d'amor per a 4 veus i piano a 4 mans
  • Opus 52b: Valsos d'amor per a piano a 4 mans (sense veu)
  • Opus 53: Rapsòdia per a contralt, cor masculí i orquestra
  • Opus 54: Cant del Destí per a cor i orquestra
  • Opus 55: Cant de triomf per a cor a 8 veus i orquestra (orgue ad libitum)
  • Opus 56a: Variacions per a orquestra sobre un tema de Haydn
  • Opus 56b: Variacions per a 2 pianos sobre un tema de Haydn
  • Opus 57: 8 Cançons per a veu i piano sobre text de Daumer
  • Opus 58: 8 Cançons per a veu i piano
    • Blinde Kuh
    • Während des Regens
    • Die Spröde
    • O Komme, holde Sommernacht
    • Schwermut
    • En Reer Gasse
    • Vorüber
    • Serenade
  • Opus 59: 8 Cançons per a veu i piano
    • Dämmerung senkte sich Von oben
    • Auf dem See
    • Regenlied
    • Nachklang
    • Agnes
    • Eine gute, gute Nacht
    • Mein wundes Herz
    • Deen Silaues Auge
  • Opus 60: Quartet per a piano núm. 3 en do menor
  • Opus 61: 4 Duos per a soprano i contralt amb piano
    • Die Schwestern
    • Klosterfräulein
    • Phänomen
    • Die Boten Der Liebe
  • Opus 62: 7 Cançons per a cor mixt
    • Rosmarin
    • Von alten Liebesliedern
    • Waldesnacht
    • Dein Herzlein mild
    • All meine Herzgedanken
    • Es geht eet Wehen
    • Vergangen ist mit Gluck und Heil
  • Opus 63: 9 Cançons per a veu i piano
    • Frühlingstrost
    • Erinnerung
    • An een Siild
    • An Die Tauben
    • Junge Lieder I
    • Junge Lieder II
    • Heimweh I
    • Heimweh II
    • Heimweh III
  • Opus 64: 3 Quartets per a soprano, contralt, baix i piano
    • An Die Heimat
    • Der Abend
    • Fragen
  • Opus 65a: Nous valsos d'amor per a 4 veus i piano a 4 mans
  • Opus 65b: Nous valsos d'amor per a piano a 4 mans (sense veu)
  • Opus 66: 5 Duos per a soprano i contralt amb piano
    • Klänge I
    • Klänge II
    • Am Strande
    • Jägerlied
    • Hüt Du dich!
  • Opus 67: Quartet de corda núm. 3 en Si bemoll menor
  • Opus 68: Simfonia núm. 1 en do menor
  • Opus 69: 9 Cançons per a veu i piano
    • Klage I
    • Klage II
    • Abschied
    • Des Liebsten Schwur
    • Tambourliedchen
    • Vom Strande
    • Über Die See
    • Salome
    • Mädchenfluch
  • Opus 70: 4 Cançons per a veu i piano
    • Im Garten am Seegestade
    • Lerchengesang
    • Serenade
    • Abendregen
  • Opus 71: 5 Cançons per a veu i piano
    • Es liebt sich so lieblich im Lenze!
    • An den Mond
    • Geheimnis
    • Willst Du, dass ich geh?
    • Minnelied
  • Opus 72: 5 Cançons per a veu i piano
    • Alte Liebe
    • Sommerfäden
    • O kühler Wald
    • Verzagen
    • Unüberwindlich
  • Opus 73: Simfonia núm. 2 en re major
  • Opus 74: 2 Motets per a cor mixt a cappella
    • Warum ist des Licht gegeben dem Mühseligen?
    • O Heiland, reiss Die Himmel
  • Opus 75: 4 Balades i Romances per a 2 veus i piano
    • Edward
    • Guter Rat
    • Sota lass uns wandern!
    • Walpurgisnacht
  • Opus 76: 8 Peces per a piano
  • Opus 77: Concert per a violí en re major estrenat a Viena per la violinista Marie Soldat-Roeger[4]
  • Opus 78: Sonata per a violí núm. 1 en sol major
  • Opus 79: 2 Rapsòdies per a piano
  • Opus 80: Obertura Acadèmica per a orquestra
  • Opus 81: Obertura Tràgica per a orquestra
  • Opus 82: Nänie per a cor i orquestra (arpa ad libitum)
  • Opus 83: Concert per a piano núm. 2 en Si bemoll major
  • Opus 84: 5 Romances i Cançons per a 1 o 2 veus amb piano
    • Sommerabend
    • Der Kranz
    • En Reen Beeren
    • Vergebliches Ständchen
    • Spannung
  • Opus 85: 6 Cançons per a veu i piano
    • Sommerabend
    • Mondenschein
    • Mädchenlied
    • Ade!
    • Frühlingslied
    • In Waldeseinsamkeit
  • Opus 86: 6 Cançons per a veu greu i piano
    • Therese
    • Feldeinsamkeit
    • Nachtwandler
    • Über die Heide
    • Versunken
    • Todessehnen
  • Opus 87: Trio núm. 2 en do major per a piano, violí i violoncel
  • Opus 88: Quintet per a corda núm. 1 en fa major
  • Opus 89: Cant de les Parques per a 6 veus, cor i orquestra
  • Opus 90: Simfonia núm. 3 en fa major
  • Opus 91: 2 Cançons per a contralt, viola i piano
    • Gestillte Sehnsucht
    • Geistliches Wiegenlied
  • Opus 92: 4 Quartets per a veus solistes i piano
    • O schöne Nacht
    • Spätherbst
    • Abendlied
    • Warum?
  • Opus 93a: 6 Cançons i Romances per a cor a 4 veus mixtes a cappella
    • Der Bucklichte Fiedler
    • Des Mädchen
    • O süßer Mai
    • Fahr wohl!
    • Der Falke
    • Beherzigung
  • Opus 93b: Cançó de taula per a cor mixt a 6 veus i piano
  • Opus 94: 5 Cançons per a 8 veus i piano
    • Mit vierzig Jahren
    • Steig auf, geliebter Schatten
    • Mein Herz ist schwer
    • Sapphische Ode
    • Kein Haus, keine Heimat
  • Opus 95: 7 Cançons per a veu i piano
    • Des Mädchen
    • Bei dir sind meine Gedanken
    • Beim Abschied
    • Der Jäger
    • Vorschneller Schwur
    • Mädchenlied
    • Schön war, des ich dir weihte
  • Opus 96: 4 Cançons per a veu i piano
    • Der Tod, des ist die kühle Nacht
    • Wir wandelten
    • Es schauen die Blumen
    • Meerfahrt
  • Opus 97: 6 Cançons per a veu i piano
    • Nachtigall
    • Auf dem Schiffe
    • Entführung
    • Dort en Reen Weiden
    • Komm bald
    • Trennung
  • Opus 98: Simfonia núm. 4 en mi menor
  • Opus 99: Sonata per a violoncel núm. 2 en fa major
  • Opus 100: Sonata per a violí núm. 2 en la major
  • Opus 101: Trio núm. 3 en do menor per a piano, violí i violoncel
  • Opus 102: Doble concert en la menor per a violí, violoncel i orquestra
  • Opus 103: 11 Cants gitanos per a veu i piano
  • Opus 104: 5 Peces per a cor mixt a cappella
    • Nachtwache I
    • Nachtwache II
    • Letztes Glück
    • Verlorene Jugend
    • Im Herbst
  • Opus 105: 5 Cançons per a 8 veus i piano
    • Wie Melodien zieht es mir
    • Immer leiser wird mein Schlummer
    • Klage
    • Auf dem Kirchhofe
    • Verrat
  • Opus 106: 5 Cançons per a veu i piano
    • Ständchen
    • Auf dem See
    • Es hing der Reif
    • Mein Lieder
    • Ein Wanderer
  • Opus 107: 5 Cançons per a veu i piano
    • An die Stolze
    • Salamander
    • Des Mädchen Spricht
    • Maienkätzchen
    • Mädchenlied
  • Opus 108: Sonata per a violí núm. 3 en re menor
  • Opus 109: Peces festives i commemoratives
  • Opus 110: 3 Motets per a cor a 4 i 8 veus a cappella
    • Ich aber ben Milend
    • Ach, arme Welt
    • Wenn wir in höchsten Nöten sein
  • Opus 111: Quintet de corda núm. 2 en sol major
  • Opus 112: 6 Quartets per a veus solistes i piano
    • Sehnsucht
    • Nächtens
    • Vier Zigeunerlieder núm. 1
    • Vier Zigeunerlieder núm. 2
    • Vier Zigeunerlieder núm. 3
    • Vier Zigeunerlieder núm. 4
  • Opus 113: 13 Canons per a veus femenines
  • Opus 114: Trio en la menor per a clarinet (o viola), violoncel i piano
  • Opus 115: Quintet en si menor per a clarinet i quartet de corda
  • Opus 116: 7 Fantasies per a piano
  • Opus 117: 3 Intermezzi per a piano
  • Opus 118: 6 Peces per a piano
  • Opus 119: 4 Peces per a piano
  • Opus 120: 2 Sonates per a clarinet (o viola) i piano
    • núm. 1 en fa menor
    • núm. 2 en Mi bemoll major
  • Opus 121: 4 Cançons serioses per a veu greu i piano
  • Opus 122: 11 Preludis corals per a orgue (obra pòstuma)

Obres sense número d'opus[modifica | modifica el codi]

  • Cànons per a conjunt vocal mixt a cappella
  • Preludi coral i Fuga en la menor per a orgue, "O Traurigkeit, o Herzlied"
  • Dem dunkeln Schoss der Heilen Erde
  • Fuga en Mi bemoll menor
  • 49 Cançons populars alemanyes
  • 28 Cançons populars alemanyes per a veu sola i piano
  • 14 Cançons populars alemanyes per a cor mixt
  • 12 Cançons populars alemanyes per a cor mixt a 4 veus
  • 8 Cançons populars alemanyes per a cor femení a 3 i 4 veus
  • 16 Cançons populars alemanyes per a cor femení a 3 i 4 veus
  • 20 Cançons populars alemanyes per a cor femení a 3 i 4 veus
  • 2 Gavotes per a piano
    • núm. 1 en la menor
    • núm. 2 en la major
  • 2 Gigues per a piano
    • núm. 1 en la menor
    • núm. 2 en si menor
  • Dein Herzlein Mild per a cor femení a 4 veus
  • Danses hongareses: per a piano a 4 mans (núm. 1-21); per a piano sol (núm. 1-10); per a orquestra (núm. 1, 3, 10)
  • Kleine Hochzeitskantate per a 4 veus i piano
  • Kyrie en sol menor per a 4 veus i davall continu
  • Missa Canònica en do major per a cor mixt a 4 i 6 veus a cappella
    • Sanctus en La bemoll major
    • Benedictus en fa major
    • Agnus Dei en fa menor
    • Dona nobis pacem en do major
  • Nit de lluna
  • Ophelia Lieder
  • 5 Cançons per a veu i piano
  • Cançó per a veu i piano
  • Trio per a piano en la major
  • Preludi i Fuga en la menor per a orgue
  • Preludi i Fuga en sol menor per a orgue
  • Regenlied per a veu i piano
  • 2 Sarabandes per a piano
    • núm. 1 en la menor
    • núm. 2 en si menor
  • Scherzo per a violí i piano en do menor
  • 51 Estudis per a piano
  • 14 Cançons populars per a infants

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Enciclopèdia Espasa Volum núm. 43, pàg. 794 (ISBN 84-239-4543-X)
  2. GEIRINGER, Karl. Brahms, su vida y su obra. Altalena Editores SA. 
  3. MUSGRAVE, Michael. A Brahms Reader. Yale University Press. 
  4. Enciclopèdia Espasa Apèndix núm. 9, pàg. 1410 (ISBN 84-239-4579-0)

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]