Romanticisme musical

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Períodes de la música europea
Medieval (476 - 1400)
Renaixement (1400 - 1600)
Barroc (1600 - 1760)
Classicisme (1730 - 1820)
Romanticisme (1815 - 1910)
Segle XX (1900 ... )

El romanticisme musical correspon aproximadament a la música occidental composta al llarg del segle XIX. La música d'aquest període va sorgir sense ruptura amb el llenguatge musical, l'harmonia i els gèneres del Classicisme, de tal manera que en molts aspectes ambdós períodes es poden considerar com una única gran època dins la història de la música. Sigui com sigui, el romanticisme introdueix un nou element poètic i metafísic, que fa que el sentiment prevalgui sobre la raó, predominant el subjectivisme i l'emoció. D'altra part, hi ha un principi dinàmic relacionat amb l'esperit positivista de l'època que fa que es desenvolupin diferents aspectes de la pràctica musical, com ara la tècnica interpretativa, o la construcció d'instruments. També fruit del positivisme, el segle XIX veurà néixer la musicologia i la pedagogia musical tal com l'entenem en l'actualitat.

La música romàntica està relacionada amb el romanticisme literari, pictòric i filosòfic, malgrat que la datació convencional de la musicologia difereix notablement de les altres arts, que defineixen com a romàntic el període comprès entre el 1780 i el 1840. En canvi, la musicologia actual situa els inicis del romanticisme a principis del segle XIX i no el conclou definitivament fins a l'inici de la Primera Guerra Mundial.

Datació[modifica | modifica el codi]

Com és habitual en la datació dels moviments artístics, les dates d'inici i final són difícils de definir i difereixen segons les diferents escoles i autors. Malgrat això, una periodització freqüentment acceptada seria:

Característiques generals[modifica | modifica el codi]

Entre les característiques del romanticisme destaquen la universalitat, l'individualisme, el subjectivisme, la passió és la llibertat, la varietat estètica i l'interès pels valors nacionals i populars i pel món medieval. En arquitectura es practica un estil neogòtic. Quant al pensament filosòfic, a part dels idealistes: Fichte, Schelling i Hegel trobem Schopenhauer, que destaca el caràcter irracional de la realitat i Kierkegaard que afirma que l'única cosa real és l'individu, dues reaccions contra el racionalisme que conduïren a l'irracionalisme, al pessimisme i a l'individualisme, preparant la filosofia de Nietzsche. Els filòsofs, per tant, es van desentendre dels problemes socials i polítics i es centraren especialment en el problema de l' individualisme. Schopenhauer anul·la el jo individual. En l'art, sobretot en la tragèdia i en la música, l'espectador s'allibera del dolor i de la voluntat individual, dissolent-se en la voluntat universal i en el dolor etern i col·lectiu.

Característiques musicals[modifica | modifica el codi]

  • Es creen nous gèneres i formes musicals (drama musical, poema simfònic, ballet...)
  • Destaca la música per a piano i per a orquestra simfònica, però també l'òpera i el lied.
  • El compositor deixa de ser un servent i adquireix una molt bona reputació per damunt dels altres artistes. La música deixa els salons aristocràtics i es trasllada a les sales de concert i als salons burgesos.
  • Alemanya i Àustria són el centre musical més important en la música instrumental. En la música vocal, ho són Itàlia i França.
  • Es compon menys música religiosa.
  • Hi ha menys rigidesa formal i menys regularitat en les frases melòdiques; l'scherzo substitueix definitivament el minuet; en les obres amb diversos moviments (sonates, simfonies, concerts...) sorgeixen estructures cícliques, motius rítmics i melòdics que apareixen en més d'un moviment.
  • Els ritmes són més complexos i lliures, amb una notable llibertat agògica, que propiciarà l'aparició del rubato (més llibertat en els passatges expressius i apassionats).
  • S'eixampla la tonalitat; hi ha més dissonàncies i cromatismes i menor claredat tonal; les cadències són menys clares i menys freqüents i l'estil polifònic i contrapuntístic s'utilitza només esporàdicament.
  • Al costat de la sonata per a piano, apareixen una gran quantitat de petites formes de caràcter íntim o apassionat i amb estructures diverses i lliures com la romança, el nocturn, la rapsòdia, l'estudi, el preludi, la fantasia, etc.; i algunes danses estilitzades com la masurca, el vals, la polonesa, etc.

L'òpera al segle XIX[modifica | modifica el codi]

En òpera, les formes per números individuals que s'havien establert en l'òpera del Barroc i del Classicisme s'utilitzen més lliurement. Tal com avança el segle, les àries, cors, recitatius i peces de conjunt tendeixen cada vegada més a unir-se en un tot difícilment destriable fins a arribar a la música contínua, totalment composta (Durchkomponierte Form) que assolirà de manera clara Richard Wagner. En aquesta transformació, l'orquestra tindrà un paper rellevant, arribant a ser un element essencial del drama musical.

El declivi dels castrati fa que el paper de l'heroi principal de la majoria d'òperes romàntiques s'atribueixi a la veu de tenor. Al cor se li assignarà sovint un paper més important que en l'època anterior.

Es podria dir que a Itàlia el romanticisme musical s’expressa essencialment en l’òpera. L'opera buffa anirà deixant pas a obres amb llibrets influenciats per la literatura nacional, però també pel naixent del Romanticisme europeu i pel teatre de Shakespeare, de tal manera que les trames es basen en els motius interiors dels personatges, que sovint són protagonistes d'històries de passió i amor tràgic. Els papers més presents són el de tirans i de dones enamorades. Cap a finals de segle apareixerà una nova tendència anomenada verisme.