Don Pasquale
 Luigi Lablache a Don Pasquale | |
| Forma musical | òpera  |
|---|---|
| Compositor | Gaetano Donizetti |
| Llibretista | Giovanni Ruffini Michele Accursi (en)  |
| Llengua | italià |
| Basat en | Llibret d'Angelo Anelli per a Ser Marcantonio de Stefano Pavesi (1810) |
| Creació | 1842 |
| Data de publicació | segle XIX |
| Gènere | opera buffa i òpera |
| Parts | 3 actes |
| Durada | 2,5 hores |
| País d'origen | Itàlia |
| Lloc de la narració | Roma |
| Època d'ambientació | segle XIX |
| Personatges | Norina (en) , Don Pasquale (en) , Dr Malatesta (en) , Carlino (en) , Ernesto (en) i Un notaire (fr) |
| Estrena | |
| Estrena | 3 gener 1843 |
| Escenari | Théâtre-Italien de París, París |
| Estrena als Països Catalans | |
| Estrena al Liceu | 19 de gener de 1848 |
  | |
Don Pasquale és una opera buffa en tres actes de Gaetano Donizetti segons un llibret escrit per ell mateix i Giovanni Ruffini basat al seu torn en el llibret d'Angelo Anelli per al Ser Marcantonio de Stefano Pavesi (1810). Es va estrenar al Théâtre Italien de París el 3 de gener de 1843.
Origen i context
[modifica]Nàpols es consolidà com el nucli principal de desenvolupament de l’òpera bufa des de les darreries del segle xvii fins al moment en què el corrents romàntics posaren en qüestió l’estructura i els codis d’aquest model teatral. El gènere, tot i el seu origen meridional, també fou conreat per diversos autors del nord d’Itàlia, entre els quals destacà el reconegut Gioachino Rossini, que aportà a la tradició buffa una factura musical més elaborada, enriquida amb influències centroeuropees. En aquesta mateixa línia es situà el també septentrional Gaetano Donizetti, considerat l’últim gran renovador i difusor d’aquesta tipologia operística.[1]
La galeria de figures buffos que articula l’òpera manté un vincle directe amb els tipus arquetípics de la Commedia dell'arte: el vell gelós, els amants idealitzats i l’intermediari enginyós que desencadena els mecanismes de l’embolic. El discurs dramàtic se sosté en la confusió calculada, el joc d’identitats fingides i les disfresses, i recupera el motiu recurrent de l’enamorament del vell envers una jove, un impuls presentat com a desmesurat i risible en contrast amb l’amor juvenil, percebut com a natural i socialment legítim. Al mateix temps, el relat subratlla la dimensió cruel de la burla, de l’engany i del càstig teatralitzat.[1]
En aquest context, Don Pasquale adopta la funció d’un Pantalone clàssic; Ernesto encarna el tipus de l’enamorat; i Norina reprèn el model de la Colombina hàbil i resolutiva. El doctor Malatesta s’inscriu en la tradició dels servents de la Comèdia, figures sovint vacil·lants entre l’estupidesa i la destresa, entre la ingenuïtat i la insolència. En aquesta obra assumeix el paper d’intermediari, funció que, en El barber de Sevilla, havia recalat en Figaro, símbol alhora d’una nova actitud social i d’un arquetip d’home modern. [1]
Donizetti exposà a Giovanni Ruffini els elements generals del seu propòsit dramatúrgic, però ometé un punt essencial: la voluntat de reutilitzar material musical concebut anteriorment per a altres projectes. Un cop lliurat el llibret definitiu, Ruffini descobrí que el compositor havia introduït nombroses retocades en el text per ajustar-lo a la música preexistent, situació que provocà la seva irritació i el portà a refusar que el seu nom figurés en el programa de mà.[1]
L’estrena tingué lloc al Théâtre des Italiens de París el gener de 1843, en un moment ja avançat de la trajectòria creativa del compositor. Aquella primera presentació reuní a l’escenari dues generacions de la família Lablache: el veterà Luigi Lablache, reputat baix de l’òpera bufa, i el seu nebot, el jove Frederick Lablache. Posteriorment, el 9 de setembre de 1864, el Théâtre Lyrique de París acollí la presentació d’una segona versió de l’obra, preparada en llengua francesa. Aquesta obra mostra clarament el talent melòdic de Donizetti, el seu instint per connectar amb el públic (com el que va manifestar Rossini) i la maduresa musical del compositor.[2]
| Rol | Tessitura | Estrena, 3 de gener de 1843 (Director: Théophile Tilmant) |
|---|---|---|
| Don Pasquale, un solter en la tercera edat | baix | Luigi Lablache |
| Dr Malatesta, el seu metge | baríton | Antonio Tamburini |
| Ernesto, nebot de Don Pasquale | tenor | Giovanni Matteo Mario |
| Norina, una jove vídua, estimada per Ernesto | soprano | Giulia Grisi |
| Carlino, notari, cosí de Malatesta | baix | Frederick Lablache |
| Servents | ||
Argument
[modifica]
Acte I
[modifica]Don Pasquale, vol casar el seu nebot Ernesto amb una dama i rica, però el jove està enamorat de Norina, una vídua jove i simpàtica, encara que humil. Davant la negativa, l'ancià decideix desheretar al seu nebot i casar-se ell mateix. El doctor Malatesta serà l'encarregat de buscar-li una bona esposa, però aquest, que és amic d'Ernesto, trama un pla: proposa a Don Pasquale que es casi amb la seva germana Sofronia (Norina disfressada), cosa que el vell accepta encantat. Troba a casa a Ernesto i Malatesta organitza el casament fals (amb un fals notari) per conduir a Don Pasquale, un cop casat, a la desesperació.
Acte II
[modifica]Ernesto, que no coneix els plans de Malatesta, decideix partir a terres llunyanes en assabentar-se de les noces de Norina. El doctor i la jove, disfressada, vesteixin a Don Pasquale, que s'encapritxa de seguida amb la núvia. Carlo, cosí de Malatesta, es fa passar per notari i se signa el contracte de noces. A partir d'aquest moment, Sofronia canvia radicalment la seva conducta i es mostra capritxosa i tirana: dona ordres als servents, compra un nou carruatge i cavalls, fa trucar a sastres i joiers i es mostra desdenyosa amb el seu nou marit.
Acte III
[modifica]Don Pasquale no triga a cansar-se de tant canvi i malbaratament i prohibeix a la seva esposa anar al teatre. Sofronia li fa creure que té un amant i el vell demana ajuda a Malatesta, que per fi informa Ernesto del pla i li demana que es faci passar per l'amant de Sofronia. Els joves es troben en un jardí a la nit i Don Pasquale, que estava espiant la seva dona, surt de l'amagatall i l'acusa. Apareix llavors Ernesto i el seu oncle li diu, per enutjar a Sofronia, que pot casar-se amb Norina i que ella serà la nova senyora de la casa. Llavors li expliquen tota la veritat però l'ancià, alliberat per fi d'aquesta terrible dona, perdona a tots i accepta el matrimoni d'Ernesto i Norina.
Anàlisi musical
[modifica]Seguint els dictats estilístics del belcantisme, la línia vocal dels personatges està molt cuidada, alhora que els efectes de conjunt es troben reforçats. El cant és el gran protagonista, exigint als cantants una gran agilitat vocal, exactitud en l'afinació, llarg fraseig i brillant virtuosisme. En l'obra trobem els elements definitoris de l'òpera d'aquest estil: cavatines, serenates, nocturns, duos, tercets i els concertants o escenes de conjunt que tanquen els actes, a més de les àries i els recitatius acompanyats d'orquestra, el que fa la transició entre les parts líriques i les narratives més fluida i contribueix a fer que l'acció avanci més ràpidament, ja que els tres elements (inclòs el concertant) es reparteixen la tasca d'avançar en l'acció, no com en l'òpera anterior, en què ho feia només el recitatiu. Es reforcen els números concertants enfront de les àries, equiparant el paper d'ambdues dins de l'obra. Les àries es fan més curtes i els afegeix al final una cabaletta, més rítmica i ràpida.
La distribució de les veus en aquesta òpera (com en les bufes en general) és més natural: un baix buf amb agilitat per realitzar coloratures per a Don Pasquale; soprano i tenor per als joves enamorats, Ernesto i Dorina, i un baix o baríton per l'intermediari, el doctor Malatesta.
L'obertura amb què comença, que manté l'antiga denominació de Simfonia, recull, com ja començava a ser habitual en l'òpera del XIX (malgrat els postulats de la reforma de Gluck), temes que després cantaran els personatges: la serenata d'Ernesto i la cavatina de Norina. Comença amb un tutti de l'orquestra i després apareix el tema de la serenata distribuïda per diferents instruments (fagot, trompa, flauta i violoncel).
Moments més cèlebres
[modifica]En el primer acte hi ha la cavatina So anch'io la virtú en què es presenta Norina i ens anuncia del que serà capaç. Després de la cavatina, una cabaletta de caràcter contrastant, més rítmica i moguda, mostra les dues cares del personatge. La cavatina Quel guardo del primer acte de Norina exigeix una tècnica excepcional: llargs frasejos, adorns i floritures, aguts arriscats i nombrosos canvis de registre. Un bon exemple d'ària de tenor és la que canta Ernesto en el tercer acte Chercherò lontana terra, plena de tristesa i melòdica, acompanyada per un solo de trompeta. Entre els duos i tercets de l'obra, cal destacar el duo buf Aspetta, aspetta, de Don Pasquale i Malatesta, en el qual el primer planeja venjar-se de Sofronia, mentre el segon es burla del vell. El duo Tornami a dir che m'ami, en el que Norina i Ernesto tornen a jurar-se amor, exigeix dels dos intèrprets un bon fraseig i habilitat vocal.
Curiositats
[modifica]Aquesta òpera va servir el 1922, en el teatre Quirino de Roma, per fer el debut de la soprano russa Lydia Garinska en la seva vida professional.[4]
Referències
[modifica]- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 Alier, Roger. «La última ópera bufa: Don Pasquale» (en castellà). Ópera Actual. Arxivat de l'original el 17 de novembre 2015. [Consulta: 13 novembre 2015].
- ↑ Osborne, Charles. The bel canto operas of Rossini, Donizetti, and Bellini. Portland (Or.): Amadeus Press, 1994, p. 289. ISBN 0931340713.
- ↑ Letellier, Robert Ignatius. Opéra-Comique: A Sourcebook (en anglès). Newcastle: Cambridge Scholars Publishing, 2010, p. 300-301. ISBN 978-1-4438-2140-7.
- ↑ Enciclopèdia Espasa Apèndix núm. V, pàg. 729 (ISBN 84-239-4575-8)
Vegeu també
[modifica]
.jpg)