Vés al contingut

Belisario

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula de composicióBelisario

Possible imatge de Belisari
Forma musicalòpera Modifica el valor a Wikidata
CompositorGaetano Donizetti
LlibretistaSalvadore Cammarano
Llengua del terme, de l'obra o del nomItalià
Basat enadaptació de Luigi Marchionni de l'obra Belisarius d'Eduard von Schenk (Jean-François Marmontel Modifica el valor a Wikidata)
Data de publicaciósegle XIX Modifica el valor a Wikidata
GènereTragèdia lírica
Partsdos
Lloc de la narracióBizanci Modifica el valor a Wikidata
Època d'ambientaciósegle VI Modifica el valor a Wikidata
Estrena
Estrena4 de febrer de 1836
EscenariLa Fenice de Venècia,
Estrena als Països Catalans
Estrena al Liceu17 de gener de 1850
Musicbrainz: aa6875cd-4aa2-498f-8c7f-f065967e4430 IMSLP: Belisario_(Donizetti,_Gaetano) Modifica el valor a Wikidata

Belisario és una tragèdia lirica o òpera en tres actes amb música de Gaetano Donizetti i llibret en italià de Salvadore Cammarano, basat en l'adaptació de Luigi Marchionni de l'obra Belisarius d'Eduard von Schenk.[1] La trama es basa lliurement en la vida de Belisari, famós general romà d'Orient del segle vi. Es va estrenar amb èxit de públic i crítica el 4 de febrer de 1836 en el Teatre La Fenice de Venècia.[2]

Origen i context[modifica]

Belisario va succeir a Lucia di Lammermoor i Maria Stuarda. Així com aquestes dues últimes òperes se segueixen representant avui en dia, Belisario ha quedat com una raresa que pràcticament no es representa en cap teatre d'òpera del món.[3][4]

Argument[modifica]

L'òpera Belisario es divideix en tres parts, la primera porta el nom de Triomf, la segona, Exili i la tercera, Mort. Narra els últims anys de vida del general romà d'Orient Belisari al servei de l'emperador Justinià. Belisari és falsament acusat per la seva dona Antonina i pel cap de la guarda imperial Eutropi, d'haver deixat morir el seu fill, Alessi, quan tot just era un nadó. Justinià el desterra i a més fa que li treguin els ulls. A Belisari només li queda la companyia de la seva filla Irene que l'acompanya. Després de diverses vicissituds, resulta que es descobreix que un antic presoner de Belisari, Alamiro, és en realitat el fill de Belisari i Antonina. Belisari i Alamiro s'uneixen per lluitar per Grècia en contra dels alans i búlgars. Belisari és ferit en la contesa, i quan està a punt de morir, apareix Antonina, presa del remordiment, afirmant la innocència de Belisari. Abans de morir, demana a l'emperador que es faci càrrec dels seus fills.

Referències[modifica]

Notes

  1. Osborne 1994, p. 246; Ashbrook 1982, p. 561
  2. Merli, Andrea. «Crítica de l'actuació a Bèrgam».
  3. Fraga, Fernando. «Ressenya de Belisario». elartedelafuga.com. Arxivat de l'original el 2015-07-07. [Consulta: 29 maig 2015].
  4. Blanco Bazán, Agustín. «Ressenya de Belisario». mundoclasico.com. Arxivat de l'original el 2015-05-30. [Consulta: 29 maig 2015].

Fonts citades

Altres fonts