Belisario

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Infotaula de composicióBelisario
Belisarius mosaic.jpg
Possible imatge de Belisari
Forma musical òpera
Compositor Gaetano Donizetti
Llibretista Salvadore Cammarano
Llengua original Italià
Font literària adaptació de Luigi Marchionni de l'obra Belisarius d'Eduard von Schenk
Gènere Tragèdia lírica
Actes dos
Lloc de la narració Bizanci
Època d'ambientació Segle VI
Estrena
Data 4 de febrer de 1836
Escenari La Fenice de Venècia
Estrena als Països Catalans
Estrena al Liceu 17 de gener de 1850
Modifica dades a Wikidata

Belisario és una tragèdia lirica o òpera en tres actes amb música de Gaetano Donizetti i llibret en italià de Salvadore Cammarano, basat en l'adaptació de Luigi Marchionni de l'obra Belisarius d'Eduard von Schenk.[1] La trama es basa lliurement en la vida del famós general Belisari de l'Imperi bizantí al segle VI. Es va estrenar amb èxit de públic i crítica el 4 de febrer de 1836 en el Teatre La Fenice de Venècia.

Origen i context[modifica]

Belisario va succeir a Lucia di Lammermoor i Maria Stuarda. Així com aquestes dues últimes òperes se segueixen representant avui en dia, Belisario ha quedat com una raresa que pràcticament no es representa en cap teatre d'òpera del món. Lucia és una obra mestra, única i irrepetible, la més alta en tota la producció "seriosa" de Donizetti. Aquestes òperes foren flanquejada per dues comèdies, autèntiques perles de la comicitat itàlica, Il campanello i Betly. Era Donizetti en el seu millor moment i amb Belisario com al seu primer títol, encara que sembli impossible, destinat a La Fenice veneciana després de dues dècades d'activitat professional.[2]

Però seria injust considerar a Belisario com un treball menor. En aquesta òpera, Donizetti va desencadenar el seu afany avantguardista molt més que en Lucia, amb la idea de buscar horitzons nous i fórmules harmòniques i musicals més modernes. El llibret de Salvadore Cammarano, que també va escriure el de Lucia di Lammermoor, s'adapta aquí a un estil classicista que, si bé encara era present en el món operístic italià (herència de Cherubini i Spontini a la qual el mateix Bellini no va saber resistir-se signant, sobre el llibret de Felice Romani, la seva obra mestra Norma) ja estava passant de moda, deixant lloc al drama personal i humà dels personatges.[3] Belisario conté una atmosfera decididament anticipatòria del jove Verdi.[4]

El militar Belisari va existir en la realitat, formant-se al seu voltant una llegenda que el va situar, finalment, caigut en desgràcia per corrupció, cec i demanant almoina per les cantonades, després d'haver estat la mà dreta l'emperador Justinià i haver contribuït a augmentar el seu regne amb les seves gestes guerreres. Part d'aquesta realitat o llegenda apareix en el text de Salvatore Cammarano per Donizetti, encara que aquí la raó de la seva desgràcia és causada per la venjança de la seva esposa Antonina que l'acusa, indegudament, d'haver donat mort al fill de tots dos.[2]

Argument[modifica]

L'òpera Belisario es divideix en tres parts, la primera porta el nom de Triomf, la segona, Exili i la tercera, Mort. Narra els últims anys de vida del general bizantí Belisari al servei de l'emperador Justinià. Belisario és falsament acusat per la seva dona Antonina i pel cap de la guarda imperial Eutropi, d'haver deixat morir al seu fill, Alessi, quan tot just era un nadó. Justinià el desterra i a més fa que li treguin els ulls. A Belisario només li queda la companyia de la seva filla Irene que l'acompanya. Després de diverses vicissituds, resulta que es descobreix que un antic presoner de Belisario, Alamiro, és en realitat el fill de Belisario i Antonina. Belisario i Alamiro s'uneixen per lluitar per Grècia en contra dels alans i búlgars. Belisario és ferit en la contesa, i quan està a punt de morir, apareix Antonina, presa del remordiment, afirmant la innocència de Belisario. Abans de morir, demana a l'emperador que es faci càrrec dels seus fills.

Representacions[modifica]

Belisario va ser estrenada a La Fenice el 4 de febrer de 1836, menys de cinc mesos després de Lucia di Lammermoor i les similituds de composició amb aquesta són òbvies. L'èxit de l'obra va ser notable, el que va permetre que s'estrenés en escenaris importants, com ara el de la Scala milanesa. Belisario va gaudir d'una considerable popularitat durant les dècades centrals del XIX -malgrat no tenir intriga amorosa i assignar els seus rols principals, com el Macbeth verdià, a una parella protagonista llavors tan atípica com un baríton i una soprano dramàtica.[5]

però després va desaparèixer dels cartells i del mapa fins que, el 1969, el mestre bergamasc Gianandrea Gavazzeni la va recuperar a Venècia, en el mateix teatre que la va veure néixer, comptant amb la diva donizettiana més acreditada de tots els temps, la soprano turca Leyla Gencer. Van seguir altres a Nàpols i, el 1970, a Bèrgam. Per tornar-se a veure a Itàlia van haver de tornar a passar 42 anys per inaugurar el Festival Donizetti de Bèrgam, que cada any se celebra en el seu teatre durant el mes de setembre i octubre.[3]

Referències[modifica]

Notes

  1. Osborne 1994, p. 246; Ashbrook 1982, p. 561
  2. 2,0 2,1 Fraga, Fernando. «Ressenya de Belisario». elartedelafuga.com.
  3. 3,0 3,1 Merli, Andrea. «Crítica de l'actuació a Bèrgam».
  4. Blanco Bazán, Agustín. «Ressenya de Belisario». mundoclasico.com.
  5. «Ressenya de Belisario». valenciaplaza.com.

Fonts citades

Altres fonts