Justinià I

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
sant Justinià I
Justinian mosaik ravenna.jpg
Mosaic amb Justinià i el seu seguici (Sant Vidal de Ravenna)
Nom original Φλάβιος Πέτρος Σαββάτιος Ιουστινιανός (grec)
Flavius Petrus Sabbatius Iustinianus (llatí)
Emperador bizantí
527 – 565
Sant de l'Església Ortodoxa
14 de novembre (calendari julià) o – 27 de novembre (calendari gregorià)
Sant de l'Església Luterana
14 de – novembre
Dades biogràfiques
Naixement ca. 482
Tauresium, prop de Justiniana Prima
(avui Taor, República de Macedònia)
Mort 13 o 14 de novembre del 565
Constantinoble
Sepultura Església dels Sants Apòstols (desapareguda)
Ocupació polític
Dinastia Justinisnea
Cònjuge Teodora
Modifica dades a Wikidata

Justinià I el Gran (en llatí: Flavius Petrus Sabbatius Iustinianus; en grec: Ιουστινιανός) també conegut entre els cristians ortodoxos orientals com a Sant Justinià el Gran, va ser l'emperador de l'Imperi Bizantí des de l'any 527 fins al 565. Va ser el segon membre de la Dinastia Justinianea tot succeint el seu oncle Justí I.

El regnat de Justinià destaca pel seu ambiciós projecte de renovació de l'Imperi Romà.[1] Aquesta ambició era expressada en la recuperació parcial dels territoris de l'Imperi Romà Occidental, incloent-hi també la ciutat de Roma i alhora, potser de major transcendència a llarg termini, en la reescriptura uniforme del dret romà, el Corpus Iuris Civilis, que és encara la base de dret civil en molts estats moderns.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Justinià I el Gran representat en un mosaic de Sant Vidal de Ravenna.

Justinià va néixer en el si d'una família camperola de parla llatina en un petit poble anomenat Tauresium, prop de Justiniana Prima, cap a l'any 482.[2] La seva mare va ser Vigilantia, la germana del general més apreciat per Justí I, que era de la guàrdia imperial. Justí adoptà Justinià, el va acollir a Constantinoble, i li donà una bona educació en jurisprudència, teologia i història. Se sap que Justinià serví una temporada en la guàrdia imperial però els detalls dels inicis de la seva carrera són desconeguts.[3]

Quan l'emperador Anastasi I de Bizanci va morir el 518, Justí va ser proclamat emperador, amb l'ajuda ja significativa de Justinià.[3] Durant el regnat del nou emperador (518-527), Justinià va ser el seu confident; a finals del regnat, quan Justí va començar a sentir-se vell, Justinià va assumir importants responsabilitats en el govern. Justinià va ser nomenat cònsol el 521, i posteriorment comandant de l'exèrcit de l'est.[4] Ell ja actuava com a regent virtual abans que Justí el nomenés emperador soci l'1 d'abril del 527. Quatre mesos després moria Justí, l'1 d'agost, i Justinià assumiria el control del govern ja formalment.

A causa dels seus hàbits de treball, un treballador incansable, se'l coneixia com a l'"Emperador que mai no dorm". Sembla que era de caràcter cordial i gens distant.[5] S'envoltava d'homes i dones de gran talent, "homes nous", seleccionats no basant-se en l'origen aristocràtic, sinó d'acord amb els mèrits.

Cap al 525 es va casar amb Teodora, que era una cortesana d'uns 20 anys. Anys enrere no ho hauria pogut fer per llei, però l'emperador Justí I va aprovar una llei que permetia el matrimoni de consanguinis de diferents classes socials.[6] Teodora es convertiria en una persona molt influent en la política de l'imperi, i els emperadors posteriors seguirien el precedent de Justinià i es casarien amb dones de fora de la classe aristocràtica. El matrimoni inicialment va provocar un fort escàndol, però Teodora demostraria ser molt intel·ligent i llesta, amb molt bon criteri i la seguidora més fervent de Justinià.

El 13 de novembre del 565 Justinià va morir i, com que no havia tingut fills, va nomenar successor august al seu nebot Justí II i com a segon en la successió, amb el títol de cèsar, al general Justí.[7]

Obra política i cultural[modifica | modifica el codi]

Moneda (Multiple Solidi) de l'emperador Justinià

La seva obra política fou dominada per la idea de la reconstitució de l'Imperi Romà amb una base ideològica vertebradora cristiana. A l'Occident, en llargues campanyes, dutes a terme sobretot per Belisari, Narsès i Joan Troglita, conquerí la Numídia, Còrsega, Sardenya i les Balears als vàndals (533-534[8]) i la regió del sud-est de la península Ibèrica als visigots (552).[9]

Dominà tota Itàlia, inclosa Sicília, i prengué als ostrogots Roma i llur capital, Ravenna.[10] Contingué per la força els eslaus i els huns, i estengué el regne, per tota la Tràcia i la Il·líria, fins al Danubi. El 562 Justinià hagué de signar un compromís amb Cosroes I, el qual, aprofitant les lluites a Occident, havia envaït Antioquia de l'Orontes, trencant així l'acord de pau perpètua, i va haver de pagar tribut als perses.

Justinià també destacà per la seva obra jurídica, que constituí la base del dret romà i que marcà tota la legislació medieval i fins als temps moderns: el Codi, el Digest o Pandectes, les Institucions i les Novel·les; la compilació de totes aquestes obres o reculls és coneguda amb el nom de Corpus Iuris Civilis.

En el camp de l'art cal destacar sobretot les construccions i decoracions amb mosaics fetes a la capital bizantina, especialment Santa Sofia, que va reconstruir, ja que s'havia cremat durant els disturbis de Nikà i les esglésies de Sant Vidal i Sant Apol·linar in Classe, a Ravenna. També durant el seu regnat es van fer treballs al gran palau imperial i se se li va dedicar una columna amb una estàtua eqüestre que el representava amb vestimenta de guerrer.[11]

Justinià es va preocupar de fortificar les ciutats frontereres de l'imperi des d'Àfrica fins a l'Orient i va assegurar el subministrament d'aigua a la capital amb la construcció de cisternes subterrànies en forma de basílica. A la ciutat fronterera de Dara, va fer construir un mur de contenció en forma arquejada amb la finalitat de salvar els ciutadans en cas de desbordament del riu que per allí passa.[12] A Bitínia es va construir un llarg pont sobre el riu Sangarius per assegurar un millor desplaçament de les tropes. Encara més, Justinià va restaurar ciutats que havien quedat malmeses pel terratrèmol de l'any 551 o per les guerres[13] i en va crear una de nova a prop del seu lloc de naixement la qual va anomenar Justiniana Prima, que s'esperava substituiria Tessalònica com a centre polític i religiós a Illyricum.[14]

Política religiosa[modifica | modifica el codi]

En el camp religiós, seguí una línia neocalcedoniana, intentant l'entesa entre calcedonians i monofisites. Amb un edicte de 543-544 condemnà els Tres Capítols, condemna que aconseguí de fer ratificar pel Concili II de Constantinoble (533; cinquè ecumènic), que el papa Vigili I, emmenat i empresonat a Constantinoble, acabà per acceptar. El 529 l'emperador havia tancat l'escola d'Atenes, que considerava un focus de paganisme.

Ivori Barberini que representa l’emperador Justinià triomfant, probablement al voltant de 540-550, Museu del Louvre

Justinià creia que la religió ortodoxa del seu imperi es veia amenaçada pels diversos corrents religiosos amb els quals compartia temps i espai, especialment pels heretges monofisites, que tenien molts seguidors a les províncies orientals de Síria i Egipte. La doctrina monofisita havia estat condemnada com a heretgia al Concili de Calcedònia del 451, i les polítiques de tolerància davant el monofisisme de Zenó i d'Anastasi I de Bizanci havien estat una font de tensió en les relacions amb els bisbes de Roma. L'emperador va invertir aquesta tendència i es confirma en la doctrina de Calcedònia, condemnant obertament els monofisites. Justinià va continuar amb aquesta política, va intentar imposar la unitat religiosa als seus súbdits forçant-los a acceptar compromisos doctrinals que atraguessin a totes les parts, una política que es demostrà poc reeixida, ja que no la complí ningú.

L'emperadriu Teodora simpatitzava amb el monofisites, i es diu que això fou una font constant d'intrigues a la cort de Constantinoble en els seus primers anys. Durant tot el seu regnat Justinià, que tenia un interès genuí en les matèries de teologia, fou autor d'un petit nombre de tractats teològics.[15]

Persecució de pagans i heretges[modifica | modifica el codi]

La política religiosa de Justinià reflectia la convicció imperial basada en la idea que la unitat de l'Imperi pressuposava necessàriament la unitat de la fe; i això comportava indubtablement que aquesta fe tan sols podia ser l'ortodoxa. Aquells que professessin una fe diferent, sofririen directament el procés iniciat en la legislació imperial, que des de Constanci II continuava fins aquells moments amb vigor. El Còdex recollia dues lleis[16] que decretaven la destrucció total del paganisme, fins i tot a la vida civil, i les seves disposicions serien aplicades amb virulència. Les fonts contemporànies (Joan Malales, Teòfanes i Joan d'Efes) deixen constància de grans persecucions contra els no cristians, fins i tot contra gent de les altes esferes.

Tal vegada el fet més lamentable va succeir al 529 quan l'Acadèmia Platònica d'Atenes, fundada al ca. 387 aC per Plató, va passar a mans de l'Estat per ordre de Justinià, aconseguint així l'extinció real d'aquesta escola de pensament hel·lenista. El paganisme fou activament reprimit. Tan sols a Àsia Menor, Joan d'Efes afirmava haver convertit 70.000 pagans.[17] També a altres pobles se'ls imposà el cristianisme, com ara: els hèruls,[18][19] els huns de les vores del Riu Don,[20][21] els abasigis[22][23] i els tzani del Caucas.[24]

El culte d'Ammon a Awdjila al desert de Líbia, fou prohibit,[25] d'igual manera que les restes del culte a Isis a l'illa de Philae, a la primera cataracta del Nil.[26] El prevere Julià[27] i el bisbe Longí dirigiren una missió cap a la terra dels nabateus,[28] i Justinià tractà de reforçar el cristianisme al Iemen, enviant-hi a un eclesiàstic egipci.[29]

També els jueus sofriren aquestes mesures; varen veure restringits els seus drets civils,[30] foren amenaçats els seus privilegis religiosos,[31] l'emperador interferí en els assumptes interns de les sinagogues[32] i fou prohibit l'ús de l'hebreu en el culte diví. A aquells que s'oposessin a aquestes mesures se'ls amenaçava amb càstigs físics, l'exili o la pèrdua de les seves propietats. Els jueus de Borium, a prop de la Gran Sirte (que ara és el Golf de Sidra a Tunísia), que havien oposat resistència a Belisari durant la campanya contra els vàndals, es varen veure forçats a convertir-se al cristianisme i la seva sinagoga esdevingué una església.

Els samaritans donaren molts problemes a Justinià, ja que resultaren més refractaris davant la imposició del cristianisme i se sublevaren diversos cops. L'emperador s'hi enfrontà amb una sèrie de rigorosos edictes, però no va poder evitar que a finals del seu regnat es produïssin hostilitats contra els cristians a Samària. La política de Justinià també condemnava els maniqueus a una dura persecució, se'ls amenaçava amb l'exili o la pena de mort.[30] Una vegada, a Constantinoble, un nombre no precisament petit de maniqueus fou executat en presència de l'emperador, a alguns els ofegaren i d'altres foren cremats.[33]

Economia i administració[modifica | modifica el codi]

Igual que en èpoques passades la riquesa de l'imperi residia principalment en l'agricultura, però en l'època de Justinià va tenir un especial desenvolupament el comerç a llarga distància, per exemple s'intercanviava mineral d'estany de Cornualla per blat del territori imperial[34] o s'importava seda de l'Índia que després es processava en factories autòctones.[35] Per tal de facilitar les transaccions comercials, Justinià va establir relacions d'amistat amb els abisinis, que feien de mediadors en el transport de la seda. A començaments de l'any 550 dos monjos van reeixir en portar amb vida capolls del cuc de la seda des de la Xina i així aquest va esdevenir un producte autòcton.[36]

L'or i la plata s'extreien dels Balcans, Anatòlia, Armènia, Xipre, Egipte i Núbia.

A començaments del regnat de Justinià a la tresoreria imperial hi havia més de 28.800.000 de sòlids (400.000 lliures d'or) herència del que havien recaptat Anastasi I i Justí I. Durant el regnat de Justinià es van prendre mesures contra la corrupció i la recaptació procedent de les províncies es va fer més eficient. Es va donar major poder administratiu als governants de les prefectures i les províncies, mentre que es reduïa el poder dels vicariats de les diòcesis, de les quals algunes es van abolir. La tendència general va anar cap a una simplificació de la infraestructura administrativa.[37]La professionalització de la recaptació de taxes va afeblir l'autonomia de les ciutats bizantines.[38]

Finalment l'economia es va veure resentida per la fam i l'epidèmia.[39]

Els desastres naturals[modifica | modifica el codi]

Les cròniques narren que el regnat de Justinià va coincidir amb una època de desastres naturals: En la dècada del 530 es van veure fums nocius a l'atmosfera, el sol no escalfava gaire, tot plegat va portar una sèrie de males collites i una fam entre la població com mai abans s'havia vist.

La causa d'aquests desastres encara no s'ha precisat i ha estat objecte d'estudi durant dècades. En la llista de possibles motius està l'explosió de diversos volcans: el Rabaul (a Papua Nova Guinea ), l'Ilopango (a El Salvador) i el Krakatau (a Indonèsia);[40] o potser una col·lisió de meteors.[41]

Uns anys després, el 542, va haver una epidèmia de pesta bubònica que va afectar a gairebé tot el món i va matar desenes de milions de persones. Com a emperador, Justinià i els membres de la cort no es van veure afectats per la fam, però no van escapar a la malaltia, el mateix emperador la va patir i la va superar.[42]

El juliol del 551, l'Est de la Mediterrània es va veure afectat per un terratrèmol davant la costa de Beirut que va acabar en un tsunami que va implicar la mort d'uns 30.000 ciutadans entre Antioquia i Alexandria.[43]


Genealogia[modifica | modifica el codi]

  • Un pastor got
    • Justí I Flavi Anici (450-527, emperador 518-527)
    • Biglenza, llatinitzat Vigilància (Vigilantia), casada amb Istocos llatinitzat Sabati (Sabatius)
      • Justinià I Flavi Anici (483-565, emperador 527-565, adoptat per Justí I el 520), casat amb Teodora, no va deixar fills legítims.
      • Vigilància, casada amb Dulcíssim
        • Justí II Flavi Anici, conegut com a Trax (Thrax), emperador el 565; mort el 578, casat amb Sofia, néta de l'emperadriu Teodora
          • Just (mort jove)
          • Aràbia (1) casada amb Biduri, o Baduari o Baduari (2)
        • Biduri, o Baduari o Baduari (2), curopalata, casat amb Aràbia (1)
        • Marcel
        • Praejecta, casada amb el patrici Areobinde, i després amb Joan, nebot de l'emperador Anastasi.
      • Un fill de nom desconegut
        • Baraides
        • Just
        • Germà, Patrici i gran general, mort el 541; casat amb Pessara i després amb Matasunta filla d'Eutaric reis dels ostrogots i de la reina Amalasunta I
          • Justí, cònsol, executat per Justi II entre 568 i 572
          • Justinià, gran general
          • Justina, esposa de Joan (nebot de Vitalià)
          • Germà Pòstum

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. J. F. Haldon: Byzantium in the seventh century (Cambridge, 2003), 17-19.
  2. M. Meier, Justinian, 29: "el 481 o el 482"; Moorhead (1994), p. 17: "al voltant del 482"; Maas (2005), p. 5: "cap a l'any 483".
  3. 3,0 3,1 Robert Browning. "Justinian I" en el Dictionary of the Middle Ages, volum VII (1986).
  4. Probablement va ser més un càrrec titular ja que no hi ha evidència d'alguna activitat militar de Justinià, segons Lee (A. D. Lee: "The Empire at War", a Michael Maas (ed.) The Cambridge Companion to the Age of Justinian (Cambridge 2005), p. 113-133).
  5. Procopi. «cap.13». A: Història Secreta. 
  6. M. Meier, 2004, p. 57.
  7. Evans, 2000, p. 264.
  8. Soldevila i Zubiburu, 1934, p. 23.
  9. Pérez Martín, 2004, p. 38.
  10. Stewart Evans, 2005, p. 76.
  11. Michael Maas, 2005, p. 60–86.
  12. Procopi, De Aedificiis II.3
  13. Michael Maas, 2005, p. 99–100.
  14. Evans, 2002, p. 227.
  15. Els tractats escrits per Justinià es poden trobar a la Patrologia Graeca publicada per Migne, volum 86.
  16. Codex, I., XI. 9 i 10
  17. F. Nau, Revue de l'orient chretien, II., 1897, 482
  18. Procopi. «II.14». A: Bellum Gothicum. 
  19. Evagri d'Epifania, Història eclesiàstica, IV. 20
  20. Procopi. «IV.4». A: Bellum Gothicum. 
  21. Evagri d'Epifania, Història eclesiàstica, IV. 23
  22. Procopi. «IV.3». A: Bellum Gothicum. 
  23. Evagri d'Epifania, Història eclesiàstica, IV. 22
  24. Procopi. «I.15». A: Bellum Persicum. 
  25. Procopi, De Aedificiis, VI. 2
  26. Procopi. «I.19». A: Bellum Persicum. 
  27. Dictionary of Canadian Biography, volum III, p. 482
  28. Joan d'Efes, Història Eclesiàstica, IV. 5 i seg.
  29. Procopi. «I.20». A: Bellum Persicum. 
  30. 30,0 30,1 Codex, I., v. 12
  31. Procopi. «cap.28». A: Història Secreta. 
  32. Novellae, CXLVI., 8 feb. 553
  33. F. Nau, Revue de l'orient, II., 1897, p. 481
  34. Michael Maas, 2005, p. 35.
  35. Peter Brown, 1971, p. 157–158.
  36. Norwich, 1988, p. 266.
  37. J. F. Haldon, 2005, p. 50.
  38. Peter Brown, 1971, p. 157.
  39. Moorhead, 1994, p. 100–101.
  40. Larsen, L. B.; Vinther, B. M.; Briffa, K. R.; Melvin, T. M.; Clausen, H. B.. «New ice core evidence for a volcanic cause of the A.D. 536 dust veil». Geophys. Res. Lett., 35 (4), 2008. DOI: 10.1029/2007GL032450.
  41. Than, Ker (3 January 2009). New Scientist, 201, 2689, 2009, pàg. 9. DOI: 10.1016/S0262-4079(09)60069-5.
  42. Procopi,Història Secreta, 23.20 i seg.
  43. Sbeinati, M.R.; Darawcheh, R.; Mouty, M. «The historical earthquakes of Syria: an analysis of large and moderate earthquakes from 1365 B.C. to 1900 A.D.». Annals of Geophysics, 48 (3), 2005, pàg. 347–435.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Alain Ducellier. Bisanzio (IV-XV secolo) (en italià). Milà: San Paolo, 2005. 
  • Aleksandr Kajdan. Bisanzio e la sua civiltà (en italià). Bari: Laterza, 2004. 
  • Cameron Averil. The Cambridge Ancient History, volum 14 (en anglès), 2002. 
  • Charles Diehl. Justinien et la civilisation byzantine au siecle VI, 1901. 
  • Evans, J.A.S.. The Age of Justinian: The Circumstances of Imperial Power. Routledge, 2002. 
  • Georg Ostrogorsky. Storia dell'Impero bizantino (en italià). Milà: Einaudi, 1968. 
  • Gerhard Herm.. I bizantini (en italià). Milà: Garzanti, 1985. 
  • Georges Tate. Justinien. L'épopée de l'Empire d'Orient (527-565) (en francès). París: Fayard, 2004. 
  • Giorgio Ravegnani. La storia di Bisanzio. Roma: Jouvence, 2004. 
  • J. B. Bury. History of the later Roman Empire, volum 2 (en angles), 1958. 
  • J. F. Haldon. Byzantium in the seventh century (en anglès). Cambridge University Press, 2003. 
  • Luchetti Giovanni. Contributi di Diritto Giustinianeo (en italià). Giuffrè Editore, 2004. 
  • Michael Maas. The Cambridge Companion to the Age of Justinian (en anglès), 2005. 
  • M. Meier. Justinian: Herrschaft, Reich und Religion (en alemany). Munic: C.H. Beck, 2004. ISBN 3-406-50832-4. 
  • Michel Mourre. Article "Justinien" al Dictionnaire encyclopédique d'histoire (en francès), 1996. 
  • Moorhead, John. Justinian (en anglès), 1994. 
  • Norwich, John Julius. Byzantium: The Early Centuries (en anglès). Nova York: Viking, 1988. 
  • Pérez Martín, Inmaculada; Bádenas de la Peña, Pedro. Bizancio y la península ibérica: de la antigüedad tardía a la edad moderna (en castellà). Editorial CSIC, 2004. ISBN 8400082834. 
  • Peter Brown. The World of Late Antiquity (en anglès), 1971. 
  • Procopi. Història Secreta. 
  • Ralph-Johannes Lilie. Bisanzio la seconda Roma (en italià). Roma: Newton & Compton, 2005. 
  • Roberto Bonini. Introduzione allo studio dell'età giustinianea (en italià). Bolònia: Pàtron Editore, 1977. 
  • Rubin Berthold. Das Zeitalter Iustinians Berlin (en alemany), 1960. 
  • Silvia Ronchey. Lo stato bizantino (en italià). Torí: Einaudi, 2002. 
  • Soldevila i Zubiburu, Ferran. Història de Catalunya. vol.1. Editorial Alpha, 1934. 
  • Stewart Evans, James Allan. The Emperor Justinian And The Byzantine Empire (en anglès). Greenwood Publishing Group, 2005. ISBN 0313325820. 
  • Article « Justinien », a Encyclopædia Universalis, volum 13, pg. 224-226, 1989.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]


Emperador de l'imperi Bizantí o Basileus
Precedit per
Justí I
(518-527)
Emperador bizantí
Justinià I (527-565)
Succeït per
Justí II
(565-578)