Basilisc (emperador)

Per a altres significats, vegeu «Basilisc».

Basilisc

Biografia
Naixement	segle V Capadòcia
Mort	476 Capadòcia
Causa de mort	pena de mort, inanició
Emperador romà d'Orient
9 gener 475 – agost 476 ← Zenó – Zenó →
Cònsol romà
Senador romà
Mestre dels soldats
Dades personals
Religió	Cristianisme ortodox
Activitat
Ocupació	polític, militar
Període	Baix Imperi Romà i antiguitat tardana
Família
Família	Dinastia tràcia
Cònjuge	Zenònia
Fills	Marc
Pare	father of Basiliscus
Germans	Èlia Verina

Flavi Basilisc August (llatí: Flavius Basiliscus Augustus; grec: Βασιλίσκος, mort el 476/477) fou emperador romà d'Orient durant els anys 475 i 476. Era membre de la dinastia Lleònida i accedí al tron després que una revolta obligués l'emperador Zenó a abandonar Constantinoble.

Basilisc era germà d'Èlia Verina, muller de l'emperador Lleó I. La seva relació amb l'emperador li permeté emprendre una carrera militar que, malgrat començar amb bon peu, acabà el 468 amb la seva desastrosa invasió del Regne Vàndal a Àfrica, una de les operacions militars de major envergadura de l'antiguitat tardana.

Basilisc prengué el poder el 475, aprofitant el descontentament de la població amb Zenó, el successor «bàrbar» de Lleó, i un complot organitzat per Verina que obligà Zenó a fugir de Constantinoble. Tanmateix, durant el seu curt regnat, Basilisc perdé el suport de l'Església i el poble de Constantinoble en fomentar el miafisisme en contra de la fe calcedoniana. A més a més, el seu intent de consolidar el seu poder mitjançant el nomenament de persones lleials a posicions clau li guanyà l'enemistat de moltes figures importants de la cort imperial, incloent-hi la seva germana. Així doncs, quan Zenó emprengué la seva campanya per recuperar l'imperi, es trobà amb molt poca oposició i pogué fer una entrada triomfal a Constantinoble. Poc després, Zenó feu executar Basilisc i la seva família.

El conflicte entre Basilisc i Zenó deixà l'Imperi Romà d'Orient amb molt poc marge per intervenir en la caiguda de l'Imperi Romà d'Occident a principis de setembre del 476. Quan el capitost dels hèruls, Odoacre, deposà l'emperador d'Occident, Ròmul Augústul, i envià les insígnies imperials a Constantinoble, Zenó tot just acabava de recuperar el tron i tan sols pogué nomenar Odoacre dux d'Itàlia, fet que marca la fi de facto de l'Imperi Romà d'Occident.

Orígens i els primers anys de carrera

Tremís encunyat a nom d'Èlia Verina, dona i posterior vídua de l'emperador Lleó I. Com a germana de Basilisc, Verina el va ajudar tant en la seva carrera política com militar; fins i tot si amb això l'ajudava, de manera involuntària, a aconseguir el poder.

Basilisc, possiblement d'origen balcànic, era germà d'Èlia Verina, dona de Lleó I. També s'ha dit que era oncle del cap dels hèruls, Odoacre, partint de la interpretació d'un fragment de Joan d'Antioquia (209.1), que estableix que Odoacre i Armat, nebot de Basilisc, eren germans. En qualsevol cas, aquesta interpretació no és acceptada per tots els estudiosos, ja que les fonts no parlen que Basilisc tingués origen forà. Se sap que va estar casat amb una dona anomenada Aelia Zenonis i que va tenir almenys un fill, Marc.

La carrera militar de Basilisc va començar sota el comandament de Lleó I. L'emperador va conferir al seu cunyat el títol de dux (general en cap) de Tràcia. Durant el seu mandat Basilisc va dirigir una campanya militar victoriosa contra els búlgars el 463. Després va succeir a Rustici al càrrec de magister militum per Thracias (464), i va aconseguir una sèrie de triomfs contra els gots i els huns (als anys 466 o 467).

La influència de Basilisc i l'estima en què el tenia l'emperador Lleó van créixer gràcies a aquestes victòries. La intercessió de Verina en favor del seu germà va ajudar a la carrera política i militar de Basilisc, que va aconseguir el consolat el 465 i possiblement el rang de patrici. En qualsevol cas, el seu ascens aviat sofriria un seriós revés.

Campanya contra Genseric

El 468 va ser comandant en cap de l'expedició contra Cartago, capital del rei vàndal Genseric, campanya militar que van fer conjuntament les forces de Lleó I (emperador d'Orient), Procopi Antemi (emperador d'Occident) i Marcel·lí, (governant d'Il·líria, autoproclamat independent). L'objectiu era castigar Genseric pel seu saqueig de Roma i per haver-se endut com a ostatges Eudòxia la vídua de l'emperador d'Occident, i les seves filles. Les forces del darrer van ocupar Sardenya mentre un exèrcit dirigit per Heracli d'Edessa desembarcava a la costa de Líbia, a l'est de Cartago, i avançava cap aquesta ciutat.

El Promontorium Mercurii, on Basilisc va caure en desgràcia per la derrota amb els vàndals.

Forces combinades navals es van trobar a Sicília. Alguns historiadors donen dades exagerades sobre la composició de la flota; Jordi Cedrè és l'historiador que podria estar més a prop de la realitat i diu que eren 1.130 vaixells amb 100 homes a cadascun. La flota conjunta, sota la direcció de Basilisc, va desembarcar al Promontorium Mercurii quan ja Sardenya i Líbia estaven sota control. Genseric va demanar la pau i cinc dies de treva per pactar les condicions. Mentre es negociava Genseric va reunir la seva flota d'amagat, va atacar els romans per sorpresa i va obtenir una victòria total. Basilisc va fugir i el seu lloctinent Joan (Joannes) va refusar la rendició i amb l'armadura de ferro es va tirar a la mar preferint ofegar-se. La meitat dels vaixells romans foren destruïts o capturats i l'altra meitat van poder fugir.

Quan va arribar a Constantinoble, Basilisc es va refugiar a Santa Sofia per escapar de la ira del poble, però després fou perdonat per l'emperador gràcies als bons oficis de la seva germana Verina i només fou desterrat a Heraclea de Tràcia.

Ascens al poder

A la mort de Lleó, Zenó, que era un «bàrbar» de la Isàuria però al mateix temps estava casat amb una filla de l'emperador, va ascendir al tron, després d'un curt regnat del seu propi fill, Lleó II (474). Els orígens bàrbars de l'emperador van causar una certa antipatia contra Zenó al poble de Constantinoble. A més, la important porció de l'exèrcit formada per soldats d'origen germànic, dirigida al seu torn per Teodoric Estrabó, estava enfrontada amb els oficials isàurics que Lleó I havia portat per a reduir la seva dependència dels ostrogots. Finalment, Zenó es va deslliurar del seu company i general isàuric Il·los, que havia estat subornat per Basilisc. Al centre de la conspiració estava Verina, que fomentava la rebel·lió popular contra l'emperador. L'aixecament, secundat per Teodoric Estrabó, Il·los i Armat, va tenir èxit, i Verina va convèncer a l'emperador perquè fugís de la ciutat. Zenó va fugir al seu lloc d'origen, emportant-se amb si a algun dels isàurics que vivien a Constantinoble, a més del tresor imperial. Basilisc va ser llavors proclamat August el 9 de gener de 475 al palau Hebdomon, pels ministres de palau i pel Senat. La població de Constantinoble, per part seva, va obtenir la seva venjança contra Zenó assassinant a gairebé tots els isàurics que quedaven a la ciutat.

Regnat

Corrupció i incendi de Constantinoble

El problema més urgent al qual s'enfrontava l'emperador era l'estat del tresor imperial després de la fugida del seu anterior ocupant. Basilisc va haver d'imposar forts tributs i a tornar a la pràctica de subhastar els càrrecs públics, amb el descontentament que això va provocar a la població. També va buscar fons de l'Església, amb l'ajuda del prefecte Epinic, el favorit de Verina.

A més a més, poc després de començar el seu regnat, Constantinoble va patir un immens incendi que va destruir cases, esglésies i va incinerar completament la gran biblioteca construïda per l'emperador Julià. El foc va ser vist com un mal auguri per al govern de Basilisc.

Tensions amb els seus col·laboradors

Basilisc havia comptat amb el suport d'algunes de les més importants figures de la cort en la seva aposta per alçar-se en el tron. No obstant això, en poc temps va perdre gran part d'aquests suports.

En primer lloc, Basilisc va deixar de comptar amb el suport de la seva pròpia germana Verina després d'executar a Patrici, el magister officiorum. Patrici era l'amant de Verina, i l'emperadriu havia planejat elevar-li al rang imperial i casar-se amb ell. És més, la pròpia revolta contra Zenó s'havia dut a terme per a alçar a Patrici com a nou emperador. Basilisc, no obstant això, havia enganyat a la seva germana i, després de la fugida de Zenó, va fer que els ministres i el Senat l'escollissin a ell com a nou emperador, i no a Patrici. Basilisc va ordenar que es donés mort a Patrici, atès que, pel càrrec polític que ostentava, era el candidat natural per a enderrocar al nou emperador. La conseqüència seria que Verina acabaria intrigant contra el propi Basilisc degut a l'execució del seu estimat.

D'altra banda, Teodoric Estrabó també es va apartar del nou emperador, després d'haver estat un dels principals suports del seu ascens gràcies a l'odi que tenia a Zenó per culpa del seu origen isàuric. Basilisc havia alçat al seu propi nebot Armat (de qui es rumorejava que també era amant de l'esposa de Basilisc) al rang de magister militum, el que ocupava Estrabó. Finalment, el suport de Il·los també flaquejava per culpa de la massacre d'isàurics que Basilisc havia permès.

Controvèrsies religioses

Per aquella època la unitat de la fe cristiana es veia amenaçada per la lluita entre monofisites i ortodoxos que defensaven el Concili de Calcedònia. Els uns i els altres discrepaven sobre la naturalesa de Crist: els monofisites entenien que Crist només tenia la naturalesa divina, mentre que els ortodoxos mantenien que en Crist es combinaven totes dues facetes, la divina i la humana. El Concili de Calcedònia, convocat per l'emperador Marcià el 451, havia deixat fora als monofisites, amb el suport del papa d'occident i molts dels bisbes d'orient. No obstant això, la posició teològica monofisita encara comptava amb molts suports: els dos patriarques monofisites, Timoteu II d'Alexandria i Pere Fullo d'Antioquia van ser deposats.

Des del començament del seu regnat Basilisc va mostrar el seu suport als monofisites. Zacaries Escolàstic comenta que un grup de monjos egipcis monofisites, després d'assabentar-se de la mort de l'emperador Lleó, s'havien traslladat d'Alexandria a Constantinoble per a fer una petició a Zenó en favor de Timoteu II, però que en arribar a la capital es van trobar a Basilisc al tron en lloc de Zenó. El magister officiorum Teoctist, metge oficial en aquest moment de Basilisc, era germà d'un dels monjos, per la qual cosa la delegació va aconseguir la desitjada audiència amb Basilisc i, amb el suport de Teoctist i de l'emperadriu, van aconseguir convèncer a Basilisc perquè portés de tornada de l'exili als patriarques monofisites.

Basilisc els va reinstaurar als seus llocs, i va promulgar una encíclica (Enkyklikon) el dia 9 d'abril de 475 en la qual exhortava als bisbes a acceptar com a vàlids solament els tres primers sínodes ecumènics, i a rebutjar el concili de Calcedònia. Tots els bisbes havien de signar l'edicte i, mentre que la majoria dels bisbes orientals van acceptar l'encíclica, el patriarca Acaci de Constantinoble es va negar, amb el suport de la població de la ciutat, i va mostrar clarament el seu desdeny cap a Basilisc cobrint de negre les icones de l'església de Santa Sofia.

Caiguda i mort

Tremís encunyat per l'emperador Zenó. El nom del qual era Tarasicodissa, procedia d'Isàuria, i era per tant considerat un «bàrbar» i no era volgut per la gent de Constantinoble. Basilisc va explotar aquesta impopularitat per a fer-se amb la porpra imperial, encara que es va tornar també impopular quan va aconseguir el poder, principalment per qüestions teològiques.

Poc després del seu ascens, Basilisc va enviar a Il·los i al seu germà Trocundes contra Zenó. Aquest s'havia refugiat en una fortalesa a la seva terra natal, i havia reprès la vida d'un cap isàuric. Basilisc, no obstant això, va ser incapaç de complir les promeses que havia fet a aquests generals que, a més, van rebre cartes dels ministres principals de la cort en les quals els urgien a portar de tornada a Zenó. La ciutat havia arribat a una situació en què preferia retornar el poder a Zenó, malgrat la seva estrangeria, que tenir per cap a un monofisita la impopularitat del qual s'incrementava cada vegada més per la rapacitat dels seus ministres.

Durant les seves operacions a Isàuria, Il·los va capturar al germà de Zenó, Longí, i el va mantenir tancat a una fortalesa isàurica. Pensant Il·los que tindria gran influència a la cort d'un Zenó restaurat en el tron, va canviar de bàndol i va marxar amb Zenó a Constantinoble a l'estiu del 476. Quan Basilisc va advertir del perill, es va afanyar a derogar tots els seus edictes eclesiàstics i a reconciliar-se amb el patriarca i amb el poble, però ja era massa tarda.

Armat, com a magister militum, va ser enviat amb totes les forces disponibles a Àsia Menor, per a oposar-se a l'avanç de l'exèrcit de Zenó. No obstant això, els missatges secrets intercanviats amb Zenó, que li va prometre el títol de magister militum vitalici i conferir-li el títol de cèsar al seu fill, el va induir a trair al seu senyor. Armat va evitar la carretera per la qual Zenó avançava i va marxar a Isàuria per una altra via. La seva traïció va marcar la destinació de Basilisc.

A l'agost del 476, Zenó va posar setge a Constantinoble. El Senat va obrir les portes de la ciutat a l'exèrcit de Zenó, permetent a l'emperador deposat recuperar el tron. Basilisc es va refugiar al santuari d'una església, però va ser traït pel patriarca Acaci i es va rendir juntament amb la seva família, després d'aconseguir la solemne promesa de Zenó de no vessar la seva sang. Basilisc, la seva dona Aelia Zenonia i el seu fill Marc van ser enviats a una fortalesa a Capadòcia, on Zenó els va deixar tancats en una cisterna buida fins a la seva mort.

Basilisc va governar durant vint mesos. Les fonts afirmen que va ser un general victoriós, però d'escassa intel·ligència i fàcil d'enganyar.

Bibliografia

• Bury, J.B. History of the Later Roman Empire. Macmillan, 1923. 
• Friell, Gerard; Stephen, Williams. The Rome That Did Not Fall. Routledge, 1998. ISBN 0-415-15403-0. 
• Gibbon, Edward. The Decline and Fall of the Roman Empire (en anglès). P. Fenelon Collier, 1901, p. 615. 
• Martindale, J.R.. The Prosopography of the Later Roman Empire. Cambridge University Press, 1980. ISBN 0-521-20159-4. 
• Sellars, Ian J. The Monetary System of the Romans. Sellars, 2013. 
• Smith, William. Dictionary of Greek and Roman Biography and Mythology. Boston: C. Little and J. Brown, 1870. 
• Treadgold, Warren T. A History of the Byzantine State and Society. Stanford, Califòrnia: Stanford University Press, 1997.